Clouds of Sils Maria - Associació Cultural de Granollers

Associació Cultural Granollers
Divendres 15 d’abril / 19 i 22 hores
Diumenge 17 d’abril / 19 hores
Centre Cultural de Granollers
2016
Clouds of Sils Maria
d’Olivier Assayas
Versió original en anglès subtitulada
Fitxa tècnica
Guió i direcció: Olivier Assayas / Fotografia: Yorick Le
Saux / País: França / Any: 2014 / Durada: 124 minuts
Fitxa tècnica
Juliette Binoche, Kristen Stewart, Chloë Grace Moretz,
Johnny Flynn, Lars Eidinger, Hanns Zischler, Claire Tran,
Angela Winkler, Frank M. Ahearn, Alister Mazzotti,
Steffen Mennekes
SINOPSI. Als divuit anys, Maria Enders es va fer famosa interpretant, en el teatre, Sigrid, una noia ambiciosa i encantadora que provocà el suïcidi d’una dona madura, Helena. Vint anys més tard, al cim de la seva carrera professional, li
ofereixen interpretar novament la peça, però aquesta vegada encarnant l’Helena.
EL DIRECTOR. Olivier Assayas (París, 1955), és fill del director Raymond Assayas, àlies Jacques Rémy. L’any 1986, va
dirigir alguns curtmetratges i va començar a escriure a la revista Cahiers du cinéma. L’eau froide es es va projectar a la
secció Un Certain Regard al Festival de Cinema de Canes de 1994. El seu primer èxit va ser Irma Vep (1996). Va conèixer Mia Hansen-Love quan ella va protagonitzar la seva pel·lícula Fin août, début septembre (1998) amb qui es casaria
anys després. Abans ho havia estat amb l’actriu Maggie Cheung. Va dirigir la minisèrie, per a la televisió francesa, Carlos
(2010), sobre la vida del terrorista Ilich Ramírez Sánchez. Cal destacar també L’heure d’été (2008) i Après mai (2012),
que va ser seleccionada per competir per al Lleó d’Or al 69è Festival Internacional de Cinema de Venècia, Assayas hi va
guanyar l’Osella al millor guió. El 2014, Clouds of Sils Maria va participar al Festival de Cinema de Canes. Kristen Stewart
va rebre el premi a la millor actriu secundària del Cercle de Crítics de Nova York.
NOTES DEL DIRECTOR
Maria Enders no és ni Juliette Binoche ni jo. Ella és cada un de nosaltres a través de la seva revisió del passat —no per
dilucidar, però sí almenys per trobar les claus de la nostra identitat— les quals ens han convertit en qui som ara i les mateixes que ens continuaran impulsant cap endavant. Es treu el cap al buit i observa la jove que va ser amb vint anys. En el
fons ella segueix sent la mateixa, però el món ha canviat al seu voltant i la seva joventut s’ha escapat; la joventut com la
virginitat, com el descobriment del món. Això no et passarà dues vegades. D’altra banda, no ens oblidem del que la nos-
tra joventut ens ha ensenyat: aquesta reinvenció del món constant, el desxiframent de la realitat hipercontemporània i
el preu que s’ha de pagar per ser-ne part. Donant a cada pas el perill i la urgència d’una primera vegada. És la confrontació entre el passat i el present d’un paisatge que em va aparèixer com un escenari ideal per a una comèdia —o drama,
depenent de la perspectiva que hom esculli del busseig d’una actriu en l’abisme del pas del temps, ja sigui en l’àmbit
professional o moral o, més aviat, en el del desig personal. Quan ens mirem en aquest buit, no reflecteix molt més que
la nostra pròpia imatge, congelada en el present absolut. Aquesta instantània es troba al cor de Viatge a Sils Maria. Maria
Enders es descobreix a si mateixa difractada en mil avatars que ressonen en el món virtual de la fama —i de l’odi— dels
mitjans moderns. Aquí és on la frontera entre el més íntim, el més patèticament banal i l’espai públic virtual es difumina.
Busquem trobar aquesta frontera, però no podem trobar-la. Potser simplement ja no existeix. De seguida vaig pensar en
els núvols, el cel sobre la vall d’Engadin, en com d’immutable i canviant pot ser alhora un paisatge i, d’altra banda, com
n’és d’intimidatori i humà. Està estranyament inscrit en el temps i ha estat testimoni de tots els éssers que hi han vagat
a través i s’hi han fusionat a través de totes les èpoques, de tots els que han experimentat les seves vertiginoses altures.
El 1924, en els principis del cinema, Arnold Fanck, un dels pioners en fotografia i direcció del gènere de pel·lícules sobre
muntanyes, va gravar per a la cinta El fenòmen dels núvols a Maloja [Das Wolkenphänomen von Maloja] els cims de les
muntanyes, els núvols i el vent barrejant-se, en abstracte, evocant una pintura clàssica xinesa. El va documentar en blanc
i negre i l’única gravació que existeix ara del lloc és una imatge deteriorada, gastada i ratllada en vídeo. En una paraula,
un record del que va poder haver estat en un altre temps. No obstant això, és inquietant com se sent una veritat íntima
i misteriosa en aquests espais, malgrat (o gràcies a) els filtres que ens en separen. Es revelen a través d’una subjectivitat
remota i encara ens en separa gairebé un segle. No és aquest el procés exacte de l’art, que reprodueix un món a través
d’una mirada singular que treu tant com mostra indistintament per treure a la llum el visible i l’invisible?
CRÍTICA
Juliette Binoche es un personaje cargado de envidias, endiosamientos, resabios, frustraciones y confusiones entre personaje y actriz sometido al microscopio: el film es una estrategia de descomposición fractal de una dama del teatro (J.
L. Mankiewicz y John Cassavetes también en el recuerdo). Película-estudio, pues, sobre las máscaras y, a la vez, sobre la
fractura entre las emociones verdaderas (las que se producen en el mundo real) y su representación en un escenario
(o en una pantalla). Joan Pons / Fotogramas
Pocas historias con tantas capas y subtextos como Sils Maria. Ambientada en el mundo del cine y el teatro, narra la
preparación de una obra sobre una joven encantadora que, previa tortuosa relación con una mujer madura, acaba
provocando el suicidio de esta. Pero la articulación de subtramas, de una gran trascendencia y expuestas por Assayas,
también guionista, con una mezcla de gracia y complejidad difícil de equilibrar, comienza por el hecho de que la intérprete de la mujer, una estrella a la que da vida Juliette Binoche, labró su triunfo posterior encarnando un papel en esta
misma obra 20 años atrás: el de la chica joven. Esa parte de la historia da pie para reflexionar sobre el paso del tiempo,
la madurez, cuyo siguiente paso es la vejez, la estabilidad emocional, el ego, la fama, la necesidad de adulación, la inseguridad artística y hasta el amor. Sin embargo, no solo de eso habla Sils Maria: también de los entresijos del cine dentro del
cine; de las asistentes de las estrellas, mezcla de agentes, amigos, secretarias, doctoras y niñeras; de la creación artística;
de la influencia del paisaje y del ambiente natural, de la fuerza del terruño, en la carga emocional de dicha creación; de
la prensa seria y de la rosa, de la persecución de los paparazis y la falta de control de Internet; de la soledad y del egoísmo; de la falsedad y de la muerte; de las máscaras del teatro y de las máscaras de la vida. Una película que es capaz de
citar, textualmente, a Klaus Kinski, los X-Men, Lindsay Lohan y Baltasar Gracián tiene que ser sensacional a toda costa. Y
Assayas, hijo de director y guionista, excrítico de Cahiers du cinéma, y creador de obras tan redondas como Finales de
agosto, principios de septiembre y Las horas del verano, sabe de lo que habla. Un cerrado aplauso final la coloca en el
amplio abanico de favoritas, sobre todo en lo relacionado con su labor de guion (...) Javier Ocaña / El País
PROPERES SESSIONS
Dimarts Singulars. 19 d’abril: All About Eve (Eva al desnudo, 1950), de Joseph L. Mankiewicz
22 i 24 d’abril: Mr. Holmes (2015), de Bill Condon
29 d’abril i 1 de maig: Phoenix (2014), de Christian Petzold
Associació Cultural Granollers
Almogàvers, 5
08401 Granollers
T93 861 55 98
F93 844 30 28
[email protected]
www.acgranollers.cat
@ACGranollers
AC Granollers
EN CONVENI AMB: