Literatura religiosa, moral i didàctica

LITERATURA RELIGIOSA, MORAL I DIDÀCTICA
LA LITERATURA MORAL, RELIGIOSA I DIDÀCTICA
Els escriptors que veurem ara −sobretot, Arnau de Vilanova, Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer i Anselm
Turmeda− tenen molts de punts en comú:
• tots cinc tracten temes religiosos i morals.
• Posseeixen una sòlida formació universitària, adquirida al país i en diversos centres europeus.
• Viatgen molt per Europa (tots ells) i el nord d'Àfrica (a l'igual que Llull també viatjarà Turmeda.).
• Són uns savis il·luminats i dinàmics.
• La seva obra no és només en català, sinó també en llatí (Llull, Vilanova, Eiximenis i Ferrer) i en àrab
(Llull, Turmeda).
• Pertanyen als estament urbans més privilegiats.
• Estan molt ben relacionats amb les esferes del poder (papes, monarques i, en el cas de Turmeda,
soldats tunisencs).
• Assoleixen un gran prestigi en vida, que després mantenen un cop morts.
Arnau de Vilanova era rigorosament contemporani de Ramon Llull. Els dos varen escriure la seva obra a final
del segle XIII i a començament del XIV. Un segle de distància, emperò, els separa de Francesc Eiximenis,
Vicent Ferrer i Anselm Turmeda. Aquest tres varen néixer quan Llull i Vilanova ja feia bastants anys que
havien mort. La seva producció literària és de final del segle XIV i de començament del XV.
Arnau de Vilanova
Aranu de Vilanova és un personatge tan atractiu com el seu contemporani Ramon Llull, sense arribar, això no
obstant, a la categoria extraordinària del savi mallorquí. Probablement, va néixer a la ciutat de València, vers
l'any 1240. Estudià medicina a Montpeller i a Nàpols i adquirí una cultura amplíssima. A part del català i el
llatí, va aprendre àrab i hebreu i es va familiaritzar amb la cultura musulmana. Sembla que va exercir la
professió de metge a València i a Bacelona i ben aviat va assolir un prestigi tan gran que papes i reis el van
cridar quan estaven malalts per demanar−li consell. Més tard va fer d'ambaixador de reis (Jaume II) i metge de
dos reis i de tres papes. Va ser professor a la famosa universitat de Montpeller. Va morir navegant cap a
Gènova el 1311.
Durant l'etapa d'ensenyament Arnau de Vilanova va començar a consolidar les seves preocupacions religioses:
entre aquestes dominava la idea de la vinguda propera de l'Anticrist i de la reforma de l'Església per mitjà de
la pobresa i de la vida interior, a causa del contrast que hi havia entre l'ideal cristià i les condicions socials de
la vida religiosa del seu temps. Condemna amb duresa la corrupció i prediu la destrucció de la societat en un
futur. D'aquí el desig de restablir la vida que Crist va predicar i que és recollida a l'Evangeli.
L'ideal de perfecció d'Arnau de Vilanova resideix en la recerca de la felicitat ultraterrena i en el menyspreu de
la felicitat terrena. I al servei d'aquest ideal, com també va fe rRamon Llull, va dedicar els seus dots
excel·lents d'escriptor.
En llatí va escriure un bon conjunt de tractats mèdics i científics d'un gran interès per a la història de la
medicina.
A més de metge, científic, professor universitari i diplomàtic, fou un visionari i un reformador religiós que es
creia il·luminat per Déu, com Ramon Llull. Per exposar i defensar les seves idees sobre temes espirituals,
sovint heterodoxos, va escriure diverses obres en llatí i en català.
1
En català només s'han conservat quatre obretes curtes, escrites cap al final de la seva vida.
• La Confessió de Barcelona, un parlament que va fer davant el rei i la cort en què es defensa de les
imputacions que els seus adversaris li feien, ja que consideraven que les seves idees eren herètiques; hi fa
també invectives contra alguns ordes religiosos i contra l'escolàstica.
• La Lliçó de Narbona, on explica als beguins narbonesos el menyspreu pels falsos religiosos, la vinculació a
la veritat evangelical i el desdeny de la ciència i la filosofia escolàstiques.
• El Raonament d'Avinyó, discurs que va llegir davant el papa, a Avinyó, que és una diatriba contra els
religiosos i una defensa dels espirituals i dels beguins.
• La Informació espiritual, recull d'instruccions que Arnau de Vilanova dóna al seu protector, el rei de
Sicília, sobre la reforma i sobre l'ensenyament de la doctrina cristiana en aquell reialme.
Francesc Eiximenis
Va néixer a Girona al voltant de 1330, en una família ciutadana benestant , burgesa comerciant. De molt petit,
tal com era costum a l'època, entrà en l'orde franciscà i, passats els vint anys, fou ordenat sacerdot i es va fer
franciscà. Viatjà força per Europa visitant universitats i convents. Va anar a estudiar a les universitats més
famoses d'Europa: París, Colònia, Oxford, Roma i Avinyó. Es graduà i obtingué el títol de mestre en teologia
a la univesitat de Tolosa de Llenguadoc. Obtingué un gran prestigi i fou persona d'una considerable influència
política que gaudí de la protecció i confiança de la família reial (va entrar al servei del rei Pere III). Va residir
durant vint−i−cinc anys a València (del 1383 al 1408), on fou conseller dels jurats de la ciutat. L'any 1408, el
papa Benet XIII el consagrà patriarca de Jerusalem i bisbe d'Elna. L'any següent (1409) morí a Perpinyà.
Eiximenis fou un escriptor molt fecund, que amb la seva obra volgué posar a l'abast del poble no−erudit el
saber cristià acumulat a les universitats, els monestirs i els convents de l'Edat Mitjana. El caràcter
didàctico−popular dels seus escrits el féu molt famós i va ésser llegit per una gran massa de lectors.
La seva obra més ambiciosa és Lo Crestià, començada el 1381 i que deixà sense acabar. Segons el seu pla
inicial, havia de comprendre tretze llibres on s'exposessin totes les idees sobre el dogma i la moral del
Cristianisme, una mena de gran catecisme enciclopèdic. Dels tretze llibres ens n'han arribat quatre, els quals
consten de 2587 capítols, punt de referència de l'abast i l'extensió que hauria tingut tota l'obra. Dels altres
llibres, si no escrits, podem suposar, pels materials aplegats i alguns fragments redactats, que els tenia en un
avançat procés de confecció.
El Primer del Crestià conté 381 capítols i tracta bàsicament de religió. Fou escrit a Barcelona entre 1379 i
1381. El Segon, escrit a Barcelona i València entre 1382 i 1383, té un caràcter fonamentalment ascètic i tracta
de la dignitat i la moral del cristià. El 1384 escrigué a València el Terç, que conté 1060 capítols i tracta dels
pecats i del mal, tot fent una rigorosa anàlisi dels costums rurals de l'època, sempre amb grans dosis d'ironia
en contra de les dones, els usos socials en el vestir o en el menjar, els pagesos, etc. El Dotzè o Regiment de
prínceps e de comunitats, escrit a partir de 1383, és un important tractat polític influït sobretot per les idees
d'Aristòtil i sant Agustí. Una part del Dotzè, redactada el mateix 1383, el Regiment de la cosa pública ens
parla de com deu funcionar una ciutat, tingué una extraordinària acceptació entre els jurats valencians que
tenien el govern de la ciutat.
El llibre dels àngels (1392) és un tractat sobre la naturalesa, les classes i els atributs dels àngels fet amb la
intenció de propagar−ne el culte.
El Llibre de les dones (1396) és un manual per a l'educació de la dona cristiana. O sia, una obra moralitzadora
adreçada a les dones, on reflexiona i teoritza sobre com ha d'ésser la cristiana perfecta, tot descrivint la vida de
la nena, la donzella, la casada, la vídua i la monja. Mentrestant hi satiritza els vicis que el tòpic ha considerat
com a més propis de la dona; però no ho fa com un atac misogin, sinó amb la intenció de fer−los més odiosos
i ensenyar la manera de corregir−los. Adverteix, per exemple, que convé que la dona no guard de ferm negú
2
en la cara, mas que de continent que ha guardat algun, baix los ulls en terra i tampoc no ha de fer ullades a
hom del món, ne estar a la finestra, ne d'aquí parlar ab negú, majorment ab jóvens. Aquest llibre exercí una
influència decisiva sobre el Corbacho de l'Arcipreste de Talavera.
Altres obres: la Vita Christi o Vida de Jesucrist (1397−98?) és un llibre místic, escrit en un to popular, que
pretén de despertar en el lector una profunda devoció. S'hi ha assenyalat la influència de la Vita Christi de
Ludolf de Saxònia, obra que fou traduïda cent anys després per Joan Roís de Corella. També cal citar Scala
Dei o Tractat de contemplació (abans de 1406), Cercapou, un catecisme de la doctrina cristiana i un tractat de
la confessió i penitència; la Doctrina compendiosa i diverses obres llatines.
Característiques generals de l'obra eiximeniana
L'obra d'Eiximenis és de divulgació i no va adreçada només a un públic d'un nivell cultural alt, sinó també a
les persones simples e legues e sens grans lletres. I això ho va fer sense servir−se d'especulacions filosòfiques
−en plena època de predomini de l'escolàstica i al començament de l'humanisme−, sinó servint−se de les
tradicions populars, seguint l'exemple de les Floretes de sant Francesc (recordem que Eiximenis era franciscà)
i les autoritats de cada matèria: la Bíblia, els doctors de l'Església i les obres dels divulgadors del saber
medieval. Per aquesta raó el savi frare franciscà escrivia en un estil planer, clar, pintoresc i assequible a
tothom, i evitava l'erudició tant com li era possible. I, a més, els recursos de què es val per arribar a ser
popular són, entre altres, historietes més o menys divertides, eximplis, faules, contes, acudits, ironies, sàtires,
humor (que li servien també per criticar els vicis, el mal o per ridiculitzar l'estupidesa) i proverbis, que
il·lustren i subratllen allò que explica i ho fan més entenedor al lector comú. Aquesta prosa planera contrasta
amb la prosa llatinitzant dels humanistes que van imposar a la Cancelleria en aquesta època.
Per als lectors moderns com nosaltres, el que fa més atractiva l'obra eiximeniana és la visió que hi dóna de la
societat catalana del segle XIV. Per assenyalar la conducta que havia de seguir el cristià de les diferents
classes socials i en totes les situacions en què es pogués trobar, el frare franciscà descriu la vida i els costums
dels avantpassats catalans. I ho fa des de la mentalitat de la classe ciutadana benestant a la qual pertanyia, cosa
que explica l'odi als pagesos que tant sovint posa en evidència. Per altra part, manifesta una actitud clarament
nacionalista. A la península Ibèrica, hi distingeix quatre nacions ben diferenciades: els portuguesos, els
aragonesos, els castellans i els catalans. Els bascos no hi són mencionats. Considera que els habitants del
Principat, el país Valencià i les Illes formen una sola unitat nacional, malgrat les diferències regionals, i que
coincideixen en una sèrie de trets fonamentals: el sentit comú, la mesura, la diligència i l'esperit comercial.
Eiximenis sap que el més important és guanyar−se el públic, distreure'l, que no s'avorreixi ni es cansi amb una
lectura pesada. Usa un llenguatge que imita el parlat. En els seus llibres reflecteix costums i vicis de la seva
època. Critica la dona que besa i abraça, malgrat reconèixer que sense dones el món no faria res. Teoritza que
el plor dels homes en néixer sona A (d'Adam) i el de les dones E (d'Eva). També critica els vestits i les modes.
Per allunyar tots aquest vicis dels seus lectors, els ironitza i ridiculitza. Ell creu que és més fàcil desarrelar una
cosa ridiculitzant−la que no pas raonant−la. La finalitat d'Eiximenis és acostar els seus llibres al poble, fer−los
palesos a gent inculta, no docta. Però, potser, el lector que té present és el burgès. La seva mentalitat burgesa
el fa odiar els pagesos i la gent de camp.
Vicent Ferrer
Vicent Ferrer és un dels personatges més universals i controvertits de la història dels Països Catalans: home
d'elevada formació intel·lectual, desacredità la filosofia i el coneixement intel·lectiu en general, a favor d'una
visió irracional de la religió cristiana.
Era fill d'un notari gironí, i va néixer a València el 1350. El 1367 ja va entrar de postulant al convent de Sant
Domènec de València. Estudià lògica, filosofia i teologia a València, Lleida, Barcelona i Tolosa de
Llenguadoc. El 1378, un altre cop a València, va ser nomenat prior del convent dominicà. El 1389 va obtenir
3
el títol de mestre en teologia, i en va exercir la docència del 1385 al 1390. Durant aquest anys va intervenir en
la pacificació de les bregues que hi havia a la ciutat entre les famílies aristocràtiques (agraristes i urbanes).
A partir del 1378, l'Europa occidental es va trobar dividida a causa de l'existència de dos papes: un a Avinyó
(capital del papat des de 1309 per interessos de França) i un altre a Roma, que pretenia escapar del control
francès. Els estats hagueren de prendre partit per un dels dos papes, cosa que feien en virtut de llurs interessos
polítics i econòmics. El 1389 va ser nomenat predicador general de l'orde; aviat va aconseguir una gran fama i
Vicent Ferrer es trobà de seguida barrejat en el conflicte, ja que l'any 1390 el cardenal Pere de Luna, futur
Benet XIII, el va convèncer perquè entrés al seu servei com a diplomàtic (el 1380 havia escrit un tractat a
favor del papa d'Avinyó). D'aquesta manera, Vicent Ferrer, malgrat el fet que el rei de Catalunya− Aragó,
Pere el Cerimoniós, es mantenia neutral, aconseguí, de retruc, el favor dels fills d'aquest monarca, Joan I i
Martí I l'Humà, aleshores prínceps, ja que un era casat amb una neboda del rei de França i l'altre amb Maria de
Luna, de la família del cardenal Pere de Luna.
L'any 1394, quan aquest cardenal va ésser elegit papa a Avinyó i ocupà el soli pontifici amb el nom de Benet
XIII, Vicent Ferrer ingressà en la cort papal d'Avinyó, on residí fins al 1398. Aquest any, en perdre Benet XIII
la protecció de França, que féu assetjar el palau papal, Vicent Ferrer es traslladà al convent de dominics, i el
1399 inicià la tasca de predicador, que el féu universalment popular i li asssegurà un lloc dins la literatura
catalana, ja que a part dels sermons no té cap més obra en català.
Durant la seva activitat com a predicador, tan diferent de la que havia exercit fins al 1399, Vicent Ferrer
continuà gaudint igualment del favor i la protecció dels poderosos, i va ésser consultat en els grans conflictes
polítics del moment. En aquests casos, prengué sempre el partit del més fort: en la guerra dels Cent Anys, es
posà al costat del rei d'Anglaterra, que en aquell moment tenia les de guanyar. El 1412 es va celebrar a Casp
una reunió (Compromís de Casp) dels jutges elegits pels parlaments del Principat de Catalunya i dels regnes
d'Aragó i de València per resoldre la successió a la corona d'Aragó, ja que Martí l'Humà havia mort sense
descendència legítima el 1410. Gràcies al seu prestigi i a la influència que tenien les ordes mendicants en la
vida pública, Vicent Ferrer va ser un dels compromisaris que hi va prendre part en representació del Regne de
València, i el seu paper en l'elecció de Ferran d'Antequera (quan aquest ja tenia la partida guanyada per la
força) davant Jaume d'Urgell va ser decisiu (la candidatura de Ferran d'Antequera era defensada pel papa
Luna). La seva intervenció a favor de Ferran d'Antequera li féu obtenir el favor incondicional d'aquest
monarca i la del seu fill Alfons el Magnànim. Poc temps després, el 1416, es va manifestar públicament, a
Perpinyà, en contra del seu antic protector, el papa Benet XIII , davant l'actitud d'aquest de no voler resoldre
el cisma, es va sostreure a la seva obediència i va contribuir a resoldre'l, quan Benet XIII ja havia perdut
també la seva batalla i era abandonat per tothom.
Vicent Ferrer va morir l'any 1419, quan predicava a la Bretanya, va morir a Gwened (Vannes), on se'n
conserva encara la tomba. Va ser canonitzat el 1455, durant el regnat d'Alfons el Magnànim, per un papa
valencià, el primer papa de la família Borja, Calixt III.
Va començar la predicació a la seva ciutat nadiua, on va aconseguir les primeres conversions mutitudinàries.
Posteriorment, en el seu exercici com a predicador, recorregué el nord d'Itàlia, Suïssa, Flandes, França, el País
Basc, Galícia, Castella, Andalusia, els Països Catalans, Occitània i Bretanya. Aquest itinerari el feia
acompanyat d'una massa de penitents, flagel·lants i confessors integrada per diversos centenars d'homes,
dones i criatures de tota classe, condició i nacionalitat, que era coneguda com la companyia. Anaven amb ell a
tot arreu i vivien de caritat. En arribar a una localitat, eren allotjats per persones piadoses, i a la nit feien
processons, durant les quals es flagel·laven i cridaven: Senyor, misericòrdia!. Després d'aquest espectacle,
Vicent Ferrer predicava, sempre en espais oberts: places, mercats i cementiris.
S'han conservat dos−cents vuitanta sermons, que foren presos al dictat per notaris, escrivans, clergues i
juristes de la seva companyia, anotaven els sermons i en recollien, gairebé taquigràficament, alguns passatges;
després els resumien, ja que sabem que aquests sermons duraven de tres a sis hores, i, en canvi, els textos
4
conservats no arriben a tenir aquesta durada.
Vicent Ferrer sempre va predicar en català allà on anava, i tothom l'entenia. Aquest fenomen és remarcat pels
cronistes de l'època com un dels prodigis del sant. No és d'estranyar que això fos possible en qualsevol país de
llengua romànica, però ja és més sorprenent a països com Bretanya, donada l'absoluta manca de relació entre
el bretó i el català. Cal explicar−se, doncs, aquest fet per l'atracció poderosa que la personalitat del predicador
exercia damunt l'auditori, per la gesticulació i l'apassionament general que Vicent Ferrer abocava en els seus
sermons, puix que segons testimonis de l'època semblava que es transformés, i també perquè l'auditori era
format per gent senzilla i ignorant, més disposada a emocionar−se que no pas a entendre, i que, a més, acudien
als sermons sabent ja de què parlarien, i decidits a deixar−se convèncer, de tal manera que s'hi produïen
fàcilment escenes de frenètic fervor i autosuggestió col·lectius.
Vicent Ferrer estructurava els sermons seguint la pauta formulada per Eiximenis a l'Ars praedicandi populo.
Sempre començava amb l'enunciació en llatí del tema del sermó, extret del Nou Testament, i adreçava a
l'auditori una salutació habitual: Bona gent! Tot seguit feia resar una avemaria. Després feia la introducció del
tema, n'explicava el sentit literal i n'exposava els punts i els desenvolupava (aquesta tècnica també es feia
servir en l'oratòria política). Ho feia sempre separadament i ordenadament, corroborant−los amb citacions de
l'Escriptura o dels pares de l'Església. I tota aquesta argumentació anava embolcallada amb molts exemples
que tenien una gran eficàcia, seguint sempre una mateixa estructura: presentació del cas, dramatització i
moralització.
A més d'aquests exemples, se servia de semblances, paràboles, apòlegs, miracles i faules. Tot això amanit amb
gesticulacions, imprecacions, crits, repeticions, onomatopeies, diàlegs. És l'extraordinari ús que devia fer
d'aquests recursos retòrics que explicaria en bona part el seu famós do de llengües, tot i que només predicava
en català.
El món i la moralitat d'aquest sermons són l'altre extrem de la literatura cavalleresca i l'amor cortès. L'amor i
el goig de viure són substituïts aquí per les referències al pecat, la mort, l'arribada de l'Anticrist i la fi del món.
Tot això ofert a un auditori multitudinari que oscil·lava entre les set mil i les vuit mil persones, que arribaven
fins i tot a enfilar−se per les teulades (tinguem present que Barcelona, per exemple, tenia aleshores 35000
habitants). Era un auditori primari, analfabet, enfervorit i cordial, que plorava sorollosament amb la passió de
Jesucrist. Aquest caràcter senzill i ignorant del seu públic és reconegut pel mateix predicador:
Vosaltres, llecs (ignorants); no podeu menjar d'aquesta vianda, sinó los mestres en Teologia e los grans
clergues e batxellers, e vosaltres no, per ço com no sabeu entendre l'Escriptura.
La Bíblia i la Patrística eren les úniques autoritats o formes de coneixement que acceptava sant Vicent Ferrer.
Rebutjava tota obra profana, especialment la dels autors més reputats i citats pels erudits: Aristòtil, Ovidi,
Virgili, Dante. I, al revés de Ramon Llull, que cent anys abans afirmava la via de la saviesa i la raó per arribar
a Déu, Vicent Ferrer manifesta una absoluta desconfiança envers el raonament com a camí per a atènyer la fe.
No tot l'auditori, però anava voluntàriament a escoltar−lo i ben disposat a entendre'l. Els jueus i els moros eren
forçats a assistir−hi, i fins i tot eren empresonats o obligats a pagar multes molt crescudes pel simple fet
d'arribar−hi tard. Un cop els tenia al davant, sant Vicent Ferrer els ultratjava, humiliava i incitava l'auditori a
prendre venjança damunt d'ells, fent−los responsables de la mort de Jesucrist i dels mals que patia la localitat
on predicava. Així mateix, propugnava la segregació de les minories musulmanes i jueves dins les ciutats
cristianes.
E els jueus e moros estiguen en apartat, no entre los crestians. No sostengats metges infels, ne comprar d'ells
vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemics. Cristiana no ésser dida d'aquells, ne
menjar ab ells. Si us envien pa, llançau−lo als cans..
5
Com a resultat dels seus sermons, els barris jueus i moros eren assaltats. De manera que, sovint, quan aquests
s'assabentaven que el sant arribava a una ciutat, en fugien abans que ell hi entrés.
Com que els sermons de Vicent Ferrer anaven adreçats al poble tenen un interès filològic especial: són el
testimoni més fidel que ens queda del català tal com es parlava al final de l'edat mitjana. Reflecteix la forma
col·loquial de la llengua i defuig els cultismes que en aquesta mateixa època ja feien servir altres predicadors,
influïts per l'humanisme. Cal destacar−ne també altres peculiaritats: l'ús de diminutius, de frases fetes,
refranys i vulgarismes. Això dóna als sermons un to veritablement de llengua viva.
Anselm Turmeda
Va néixer a Ciutat de Mallorca entre el 1352 i el 1355. Va ingressar a l'orde franciscà quan tenia uns vint anys
i va anar a estudiar a Lleida i a Bolonya. Vers el 1385, tenia uns 35 anys, i per consell d'un seu mestre
anomenat Martell marxà cap a Tunis i allà renegà del cristianisme, es convertí a l'Islam i prengué el nom
d'Abd Allah ibn abd Allah al−Targuman al−Mayurqi al−Múhtadi (o sia, Servidor de Déu, fill del servidor de
Déu, el Traductor, el mallorquí, el Ben Encaminat). Tot això amb la finalitat d'assegurar−se la llibertat i el
benestar personals. Va aprendre l'àrab, es casà amb la filla d'un notable tunisenc, tingué fills i el soldà el
col·locà de traductor al port de Tunis, on arribà a ésser el cap de la duana marítima i a ocupar alts càrrecs en
l'administració. I així de ben instal·lat a Tunis, on residí fins a la seva mort, l'ex−frare mallorquí va escriure
diverses obres en català que després enviava a Mallorca, a través de mercaders que ell tractava, i una obra en
àrab, amb les quals aconseguí de convertir−se en un clàssic en les dues llengües. Es donen diferents dates de
mort: 1423,1430,1440. La seva tomba, que encara avui es conserva piadosament en la medina de Tunis, és
venerada públicament, car entre els musulmans tingué fama de savi i de sant. En diverses ocasions, reis i
papes intentaren que Turmeda tornés a la religió de Crist, amb resultats nuls. Turmeda, en definitiva, és
l'exemple més didàctic per a fer−nos càrrec de la gran crisi espiritual que alterà la vida social i cultural
europea de les darreries de l'Edat Mitjana.
Obra: El llibre dels bons amonestaments (1396,98?), la més coneguda de les seves obres. Als Països Catalans
ha tingut una gran difusió ja que va servir de llibre de lectura a les escoles fins a mitjan segle XIX. Escrit en
vers, conté 428 versos i és, en gran part, una imitació d'un poema italià (Dottrina dello schiavo di Bari) del
segle XIII. Recordem, però, que en aquella època el sentit de plagi no tenia res a veure amb el concepte que en
tenim a l'actualitat. El llibre és un conjunt de bons consells rimats morals força materialistes, individualistes i
cínics. Turmeda, curiosament, els basa en els principis i la moral del cristianisme. La peça conté també notes
de clara intenció antimonàstica i d'una certa immoralitat.
.El 1398 va escriure les Cobles de la divisió del regne de Mallorques un poema al·legòric , enigmàtic,
d'intenció política sobre la personalitat de les illes on exhorta els mallorquins a unir−se (dividits per les lluites
entre ciutadans i forans). Hi refereix alguns fets polítics contemporanis de la Corona d'Aragó, de l'Església
Catòlica i de la política mediterrània; hi mostra també els seus coneixements astrològics i les seves facultats
profètiques, un aspecte que el va fer molt famós (Turmeda era també un visionari a qui agradava de fer
vaticinis. A partir de 1404, va escriure diverses Profecies político−religioses, en vers, amb les quals aconseguí
una certa fama d'astròleg.). Sembla que, en el fons, la finalitat d'aquesta obra era mostrar que hauria tornat a la
seva terra si no hagués tingut por que l'haurien enviat a la foguera.
L'obra més important i extensa de Turmeda és la Disputa de l'ase contra frare Anselm Turmeda sobre la
natura e noblesa dels animals, escrita el 1417 o el 1418, en prosa catalana (és l'única obra catalana que
escrigué en prosa). El text original s'ha perdut, perquè fou prohibit per la Inquisició, a causa del seu caràcter
anticlerical (especialment contra franciscans i dominicans). La coneixem gràcies a traduccions franceses del
segle XVI (es conserva en una traducció francesa editada el 1544). Té la forma d'un diàleg−discussió entre un
ase i l'autor. Fra Anselm intenta demostrar la superioritat de l'home sobre els animals. L'ase, emperò, li refuta
tots els arguments, excepte l'últim, segons el qual la superioritat de l'home es manifesta pel fet que el fill de
Déu es va encarnar en forma humana. . Està inspirada en un apòleg oriental que l'autor desfigura fins a
6
convertir−lo en una obra irònica que reflecteix el seu escepticisme radical. Conté unes magnífiques històries
anticlericals a l'estil dels contes de Boccaccio que la fan especialment divertida. Turmeda també qüestiona a
l'obra la immortalitat de l'ànima. Clou l'obra una profecia de 755 versos.
Quan ja tenia quasi setanta anys va escriure la seva única obra en àrab, la Tufha o L'obsequi de l'home
il·lustrat per atacar els partidaris de la Creu també conegut com el Tractat de la refutació dels sequaços de
la Creu, escrita a Tunis vers el 1420. Consta de tres capítols i en l'últim discuteix alguns principis doctrinals
del cristianisme. És una obra religiosa en prosa, d'atac al cristinaisme. Conté un relat autobiogràfic de la seva
joventut, els seus estudis i la seva conversió i una refutació dels dogmes cristians a partir de la religió
musulmana.En el món àrab, la Tufha ha estat llegida i reeditada moltíssimes vegades fins a temps ben recents.
Gràcies a ella els musulmans l'han venerat com a un savi.
Isabel de Villena
Elionor Manuel de Villena, coneguda amb el nom religiós de sor Isabel de Villena, va néixer a València el
1430, filla natural d'Enric de Villena, emparentat amb els reis d'Aragó. Va ser educada a la cort de Maria de
Castella, va professar al convent de la Trinitat de València i el 1463 en va ser elegida abadessa. Va morir el
1490.
Obra: Dona d'una gran cultura, és coneguda sobretot per un llibre, la Vita Christi, que va ser publicat després
de la seva mort, el 1497. En aquest llibre hi narra els fets de la vida de Crist i tenia com a finalitat fomentar la
pietat de les monges del seu convent.
Tot i que aquest llibre no tenia cap pretensió literària està escrit en un català molt acurat i hi podem trobar una
colla de recursos per fer amena la història que s'havia proposat narrar: en primer lloc, la vivesa i la plasticitat,
que sorprenen enmig d'elucubracions teològiques. Cal remarcar que aquestes anotacions i tocs de realisme no
són abundants, però hi són. Com a contrapunt d'aquest realisme hi trobem un fort sentit emotiu que es pot
concretar en l'ús abundant de diminutius que hi fa: així, per exemple, barreja en una mateixa escena
personatges reals i sobrenaturals i al·legòrics i hi combina alhora elements reals i elements imaginatius.
L'autora demostra tenir una veritable consciència de feminitat en un ambient on predominava la misogínia.
Aquesta feminitat es fa ben visible en l'estil i en la construcció de la història en què subratlla els episodis
evangèlics on intervenen dones. Isabel de Villena és la figura femenina més important de la literatura catalana
medieval, i de fet, deixant de banda alguns pocs casos de dones que conrearen alguna vegada la poesia, es pot
considerar com la primera dona que va escriure en català.
TEXTOS
Vídua deu anar grosserament vestida, car llavors ensenya que l'ornament que es feia quan era maridada
solament ho feia per lo marit e no per vanitat mundanal. Diu sant Jerònim: no tan solament viudatge deu
aparer en vestidurs negres e grosses, ans encara per tot l'ornament del cos. Car vídua pintada o afaitada
(maquillada) gran infàmia dóna de si mateixa, clarament crida que marit vol, la qual cosa li és fort lletja e
vergonyosa. Oh, què diguera Sant Jerònim en aquest temps e si hagués vistes les nostres vídues lligades
(pentinades) a la castellana, pintades en la cara e ab les alcandores (peces de roba interior) amples e primes
per los braços, e lo tall de les vestidures així delicades com les maridades, que solament porten lo negre per
ensenyar−se blanques e no pas per dol. Van al torneig e a les juntes estant per les finestres, burlant e rient aquí
davant tothom e mostrant−se venals a qui les volrà e a qui més hi darà. En llurs cases no s'hi fa mai feina o
poca, sinó del llit a la taula e de la taula a la finestra a burlar ab tothom; e tot açò són los patersnostres e
misses per ànima del marit mort.
F. Eiximenis, Llibre de les dones.
7
MXLVII. Visió crítica de la dona
tot és en ella falsia, car diu que si la guardes als peus, tostemps porta tapins (sandàlies amb taló de suro), si
pot, que la facen pus alta; no posa lo peu pla perquè vaja pus falaguerament e pus airosa. Tot los cos s'estreny
perquè aparega pus prima; los pits e les anques s'engrosseix per tal que aparega mills feta; la barba e les celles
e el front se pela e es rau (afaita), per tal que no aparega pelosa; los cabells porta manllevats, les celles
pontades, la cara pintada; los llavis porta tenyits, e aquells mou ab esguard de mirall, donant−los aquell ris e
moviment que pus bell los aparega; les dents se pinten; l'alén e el cos se fan ben olent, perquè no sentes llurs
frasques amagades; la veu s'aprimen, lo coll pleguen e així com a serps mouen per tal que pus falagueres sien;
les mans s'omplen d'anells, e el cos de bells ornaments, per tal que tothom guard en elles e pus belles sien. Ab
ullades e ab cundescs (carantoines, magarrufes) de peus e de cames passen per los carrers; lo front
s'eixamplen; en totes quantes parts han posen qualque ficció, en tant que així ornades ja no són aquelles que
eren sens aquells aparellaments e afaits. E, sobre tot, han lo cor, dins, així com font, arca, bóta e barral de
contínua falsia, en tant que jamés altre no pensen, altre no dien, altre no tracten. []
Deus saber que enterrogat un poeta quina cosa era fembra, respòs que no ninguna que fos posada e nomenada
en natura humana, mas que podia ésser apellada guineu, cranc e serp. Primerament guineu, que tostemps
pensa falsies e engans a tota part on sia. Après és apellada cranc, que tostepms va tort, e de fora par que sia
qualque cosa meravellosa e dins no hi ha res de bo, e és plen e buit, segons cos de la lluna; així −ço deïa− la
fembra tostemps va falsament e torta, e de fora par queucom, e dins no ha res de bé, e tostemps és llunàtica,
car és mutable així com la lluna; adés par que haja seny, adés par que no n'haja gens.
F. Eiximenis, Lo chrestià
ELOGI DELS DINERS
Diners de tort fan veritat, tort = injustícia
e de jutge fan advocat,
savi fan tornar l'home orat, orat = boig, anormal
pus que d'ells haja.
• Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan−lo sant celestial
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
• e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors
Beati quorum.
Diners alegren los infants
8
e fan cantar los capellans
• e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners magres fan tornar gords,
e tornen ledesmes los bords, ledesmes = legítims. Bords = bastards
si diras jas a hòmens sords jas = té
20 tantost se giren. Tantost = de seguida
Diners tornen los malalts sans,
moros, jueus e crestians
leixant a Déu e tots los sants leixant = deixant
diners adoren.
25 Diners fan vui al món lo joc vull = avui
e fan honor a molt badoc,
a qui diu no fan−li dir hoc, hoc = sí
vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar,
• si·ls pots haver no·ls leixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.
Si vols haver bé e no dan
per advocat té Sent Jo−ha'n. Jo−ha'n = (Joan) jo en tinc
• Totes coses per ell se fan
En esta vida.
Tant cant pots vulles esquivar
de mal just diners aplegar,
car tos hereus mai alegrar
9
• no se'n porien
• Turmeda, Llibre de bons amonestaments, estrofes 65 − 74.
ANÈCDOTA
En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pens que devia ésser alguna
honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; e sabent que era sentenciada sa mare, així la
filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac gràcia que hi entràs a visitar, sens vianda;
e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó, dava a mamar a sa mare e buidava−li les mamelles, e
així dos vegades lo dia, hora de dinar e al vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deïa: Com se pot fer
que no sia morta? Lo jutge dix: No pot ésser, e lo jutge ho volc veure, e véu que la vella mamamva. Plagué−li
tant esta pietat, que delliurà la mare. Esta era bona filla.
Vicent Ferrer
1
1 de 16
10