voluntariat en primera persona

• reportatge
VOLUNTARIAT
EN PRIMERA PERSONA
Es calcula que uns 600.000 catalans es dediquen de
forma estable al voluntariat, una xifra que ha augmentat de
forma considerable arrel de la crisi, però només el 2 % vol
fer voluntariat en un entorn de salut mental. Amb aquest
panorama, Barcelona ha estat escollida Capital Europea
del Voluntariat 2014. Volem, doncs, fer un cop d’ull al
voluntariat en primera persona per conèixer la seva realitat.
Text: Laura López
• 20 •
reportatge
E
Barcelona va presentar la
seva candidaturaper esdevenir Capital Europea
del Voluntariat 2014 amb el suport de més d’un
centenar d’entitats i institucions. La candidatura
es va preparar de forma conjunta amb membres de
la Federació Catalana de Voluntariat Social (FCVS),
la Federació de Voluntaris de la Caixa (FASVOL) i la
Generalitat de Catalunya. El passat 5 de desembre de
2013, en el marc del Parlament Europeu, es va designar
Barcelona com a Capital Europea del Voluntariat 2014.
l setembre de 2013
La candidatura de Barcelona va posar de relleu
l’existència a la ciutat de més de 6.000 entitats
no lucratives basades en el voluntariat de tots els
àmbits de la vida personal i comunitària, que donen
resposta als problemes i les necessitats de la
societat i contribueixen a l’educació dels valors de
la convivència, com són la solidaritat, el respecte
als altres i a l’entorn, l’educació i la creativitat, i la
conservació del patrimoni cultural.
«A Catalunya, com al País Basc, tradicionalment hi ha
hagut molta activitat d’associacionisme que venia del
final del franquisme i del postfranquisme, hem tingut
molta iniciativa de la societat civil i això ha fet que
tinguem actualment aquest espai associatiu», comenta
la Montserrat Palanques, tècnica de Salut de la FCVS.
És la primera vegada que s’escull una capital europea,
i que sigui Barcelona «vol dir que som un exemple per
a la resta d’Europa en aquest àmbit». La Montserrat
diu que aquest funcionament a la resta d’Espanya
és diferent perquè en molts casos el voluntariat està
promogut pels mateixos municipis, i que aquest no és el
model català: «És la ciutadania qui ha de tirar del carro
del voluntariat, i els organismes públics han d’ocupar-se
de tenir els serveis disponibles».
Una mirada al voluntari
amb trastorn de salut mental
El Vicente Contreras té 57 anys i és voluntari a Amics
de la Gent Gran. Fa sis mesos que empra el seu
temps fent companyia al senyor Juan, un ancià que viu
•
a la residència Les Dàlies de la ciutat de Barcelona.
El Vicente també és usuari del Servei de Rehabilitació
Comunitària del districte de Sant Martí de la Fundació
Joia, entitat que li va oferir fer-se voluntari: «Des de
Joia em vaig posar en contacte amb Càritas i ells em
van derivar a Amics de la Gent Gran, que és l’àmbit de
voluntariat que jo volia fer, i aquests em van enviar a la
residència on estic ara», explica.
L’Aroa Manzano és treballadora social i la tècnica
d’atenció directa del Vicente a Joia. Ella explica que
al servei de rehabilitació hi fan l’activitat de Projectes
Comunitaris, amb la qual els usuaris que hi estan
vinculats poden fer cursos i voluntariat. El que fan
a l’activitat és «definir el projecte de vida que volen
els usuaris i dirigir-lo a voluntariat o a cursos; també
fem fitxes on poden establir les seves competències
i capacitats i la responsabilitat que comporta fer un
voluntariat; quan han definit el tipus de voluntariat que
volen, es posen a fer recerca», detalla l’Aroa.
“
El voluntariat et dóna uns beneficis que no poden
entendre les persones que no l’han fet
”
Vicente Contreras, voluntari i usuari de Fundació Joia
Ara el Vicente també vol fer voluntariat en un menjador
social i amb nens a Sant Joan de Déu, perquè
l’experiència amb el Juan ha estat tan bona que es vol
involucrar més: «El voluntariat et dóna uns beneficis
que no poden entendre les persones que no l’han
fet; a més, s’aprèn i et sents molt bé». El Vicente
s’adona de les necessitats de les persones que no
tenen ningú que s’estigui amb ells, encara que sigui
una estona, i valora molt els moments que passa amb
el senyor Juan. «El senyor Juan és un home que sap
moltíssim i ha viscut moltes coses, ha sigut un estudiós
i m’agrada molt escoltar-lo parlar; fins i tot a vegades
em sento una mica tallat perquè jo no sóc capaç
• 21 •
• reportatge
d’arribar al seu nivell cultural, i penso que hauria de
tenir més cultura per tractar aquest home com es
mereix», relata.
Les capacitats que ha de tenir un voluntari també són
una tasca que ha d’assegurar-se per desenvolupar
la seva feina. El Vicente sap que es necessita «una
complicitat molt gran amb la persona a la que estàs
atenent i molt de compromís, no val anar una vegada
al mes. Hi ha molta gent amb trastorn de salut mental
que fa voluntariat, però s’ha de tenir molt clar quin
vols fer; a més, en tenir un trastorn i fer voluntariat has
d’estar preparat i veure’t amb forces i possibilitats de
fer-ho».
La Mireia Sánchez i la Seila Bustos són dues
d’aquests psicòlegs que ofereixen un servei de
qualitat a la ciutat de Barcelona. La Mireia té 29 anys
i és a l’associació des de 2012 fent atenció individual:
«Atenc a Poble Sec, on la gent ve amb problemes
de qualsevol tipus, sobretot ara amb la crisi, que
comporta molts problemes psicològics, i nosaltres
podem ajudar-los a afrontar moltes de les situacions
que ens plantegen», explica. La Seila, de 38 anys,
col·labora, i encara ho fa, amb Proyecto Hombre:
«Estava buscant una tasca específica per tenir més
experiència com a psicòloga individual i de seguida
em van agafar i vaig començar a tenir derivacions;
d’això ja fa tres anys», diu.
L’Aroa confirma els bons resultats del voluntariat que
porten a terme a l’entitat: «El feedback sobre el treball
dels nostres voluntaris sempre ha sigut molt bo; a
més, les persones que fan voluntariat senten benestar
perquè són útils fent coses en lloc dels altres». En el
cas de Joia, el voluntariat que més agrada als usuaris
és el del Banc dels Aliments: «per això els agrada
molt participar quan col·laborem des de l’entitat fent
activitats amb el Banc dels Aliments, com el Tió dels
Aliments Solidaris del passat mes de desembre i totes
les recollides d’aliments que hem fet des dels diferents
serveis», explica l’Aroa.
Actualment hi ha diferents llocs on la persona
interessada pot sol·licitar l’atenció psicològica que
ofereix l’associació. Encara que la seu social és al
Poble Sec, ha anat creixent tant que ha hagut d’oferir
altres llocs on poder atendre les derivacions mitjançant
acords amb altres entitats perquè els prestin els seus
espais. Aquestes derivacions vénen des dels CAP
i des de les entitats dels barris: «Jo estic a la zona
de Diagonal Mar i hi ha dues persones que agafen
les primeres visites i van derivant en funció del cas i
el perfil de la persona; al cap i a la fi, es tracta d’un
treball en xarxa», comenta Seila.
“
Amb la crisi, el perfil de les
demandes ha anat canviant.
No és gens habitual que la gent demani fer voluntariat
La Mireia i la Seila creuen que
en l'àmbit de la salut mental
la crisi ha sigut el principal
motiu de l’augment de la
demanda de psicòlegs, ja que
es donen molts més casos de
crisis personals, depressions i ansietats. De fet, des
Voluntariat professional en temps de crisi
de 2005 aquesta associació te l’estructura actual.
Van començar amb quatre psicòlegs, ara en són
Dins el voluntariat hi ha molts àmbits d’actuació, però
noranta. «Al principi era més un perfil d’immigració,
no són gaires els col·lectius professionals que s’han
però ara ha canviat el panorama i nosaltres hem
associat per actuar de forma directa contra l’exclusió
canviat amb ell», asseguren. Psicòlegs Sense
social. Aquest és el cas de Psicòlegs Sense Fronteres
Fronteres dóna aquesta ajuda a persones que ho
Catalunya, una associació formada per professionals
estan passant malament amb la crisi, però també
de la psicologia que treballa des de la intervenció
és una eina per als mateixos psicòlegs: «És una
comunitària atenent les persones amb menys recursos
oportunitat molt bona per als psicòlegs que encara
i en risc d’exclusió social.
”
• 22 •
reportatge
no han tingut gaire experiència laboral», diu la Seila;
i també «per a psicòlegs que s’han quedat sense
feina amb la crisi, per no desvincular-se», afegeix
la Mireia.
El problema d’aquest tipus d’associació està en el fet
que els recursos de què disposa són gairebé nuls i les
infraestructures són molt limitades. Malgrat aquesta
situació, el treball que fan aquestes professionals els
reporta molts beneficis: «A mi em fa molt feliç quan
surto d’una teràpia i el pacient et dóna les gràcies des
del cor, a mi això m’omple i m’aporta molta satisfacció;
per mi el voluntariat et dóna molt més del que tu
dones», explica orgullosa la Seila.
Voluntariat amb valor social
El voluntariat va agafant cada vegada més forma
amb diferents aliances entre entitats per aportar més
ajuda a qui ho necessiti. És per això que des de fa
nou mesos diverses entitats de salut mental (Consorci
Sanitari de Terrassa, Pi i Molist, Sant Andreu, Tres
Turons, CPB, Fundació Joia i Septimània) estan en
converses amb la FCVS per facilitar que els usuaris
de salut mental de Barcelona puguin accedir més
fàcilment al voluntariat.
•
Aquestes entitats van entrar en contacte amb
la Montserrat Palanques, la responsable dels
voluntariats sanitaris en la Federació. «Està previst
que d’aquestes entitats en surti un primer grup de
voluntaris que siguin els que formin i informin a
altres usuaris, que facin d’assessors dins la seva
pròpia entitat, i nosaltres oferim l’espai per fer
aquesta tasca», detalla Palanques. Per la FCVS
és molt important que aquest tipus de voluntari
estigui compensat i que «pugui definir quines
competències té per poder oferir-se a fer un
voluntariat específic, alhora l’entitat podrà comptar
amb el professional de referència per poder valorar
com va el procés».
La treballadora social del Servei de Rehabilitació
Comunitària de Fundació Joia explica que les entitats
involucrades «hem de fer un protocol a seguir amb
les passes per enviar usuaris a fer voluntariat», i
a partir d’aquí hi ha dues vies. La primera són les
persones que ja saben quin voluntariat volen fer,
i llavors la FCVS els fa una entrevista i els deriva
al voluntariat; i la segona són les persones que
no ho tenen clar i han de fer una entrevista amb
la Federació perquè els guiïn per escollir el millor
voluntariat possible.
• 23 •
• reportatge
Des de la FCVS treballen des de fa anys en el
foment i la promoció del voluntariat i el treball en
xarxa. Tenen 50 voluntaris propis, però gran part
dels voluntaris que arriben volen estar en una entitat
de primer nivell i fer atenció directa. El que ells
fan és «aquest primer acompanyament per saber
quines són les possibilitats que té la persona de fer
voluntariat; llavors els derivem a les entitats en funció
de la petició del voluntari».
Tot i que la FCVS treballa també en el camp de la salut
mental, no és gens habitual que la gent demani fer
voluntariat en l’àmbit de la salut mental, per la qual
cosa ha de plantejar-ho a les entrevistes: «Això ho fem
parlant de la bona praxi de l’entitat, que són persones
que estan acompanyades, però si el voluntariat és
a domicili llavors el voluntari sí que ha de tenir més
experiència», diu Palanques. De fet, «la salut mental
representa només el 2 % del voluntariat», afegeix.
La crisi ha sigut també
un dels factors que ha
fet augmentar l’oferta i la
demanda de voluntaris.
A la FCVS «hem notat
més demanda per part
de les entitats perquè la
crisi els ha arribat a totes
i tenen molta més feina i
necessiten més voluntaris;
menys recursos, menys
tècnics i més feina». Però
també han vist que «hi ha
molta gent desocupada i
per això vénen a fer més
voluntariat, però les entitats
es desborden, perquè en
realitat el que ha de fer
la gent a l’atur és buscar
feina, el voluntariat ha
de ser complementari»,
afirma.
Segons Montserrat
Palanques, on hi ha molta
necessitat de voluntariat
és en els espais de
discapacitat, dependència
i cronicitat, els àmbits
on no hi ha una situació
aguda. El rang d’edat que
fa més voluntariat és el
comprès entre els 50 i
els 70 anys.
• 24 •
reportatge
“
Exemples de bona praxi
La salut mental representa
”
només el 2 % del voluntariat
La candidatura com a Capital Europea del Voluntariat
2014 també va posar de relleu el fet que Barcelona,
al llarg de la seva història, ha assolit molts reptes
Montserrat Palanques,
importants gràcies a la col·laboració entre el Govern i la
tècnica de Salut de la FCVS
societat civil que formen les entitats i els seus voluntaris,
com va ser el cas de la campanya de solidaritat amb
Sarajevo a conseqüència
de la guerra; l’organització
dels Jocs Olímpics, amb
ats
ctivit
a
’
d
a
d
gudes
la participació activa de
Agen
s promo
n
io
c
a
u
t
d’ac
més de 100.000 persones
cial
estar So
l conjunt
voluntàries; el Gran Recapte
D’entre e partament de Ben l programa
e
e
des del D ue s’inclouen en uropea del
de 2012, que, amb la
q
E
i Família ció de la Capital
participació de més de
egüents:
s
s
a
r
le
b
n
le
e
e
de c
taqu
13.000 voluntaris i voluntàries,
ce
iat en des
Marketpla
l
Voluntar
va recollir 2.700 tones
e
d
ió
ic
ova ed
s
d’aliments; i els Mundials
t a una n rà la FCVS el me acostarà
r
o
p
u
S
*
a
e
z
u
it
q
n
de Natació a Barcelona, amb
orga
espai
2014, que a Barcelona, un n de l’empresa.
la participació de més de
ó
e
d’octubr les entitats al m
2.500 voluntaris.
ón de
iu del
d’Est
l’Escola
e
d
ió
c
a
nitz
* L’orga t.
ia
a i
Voluntar
de trobad cat de la
i
a
p
s
e
n
ació d’u
el signifi
* La cre ió dels actes i d tariat en el web
n
c
dinamitza europea del volu
t
a
t
capitali
rg.
mana
xarxanet.o
de la Set
ió
c
a
r
b
cele
ció de la
* Promo ariat Ambiental.
r
t
treball pe l
e
del Volun
d
a
d
a
n
ns de
na jor
zació d’u s i les conclusio
it
n
a
g
r
O
*
at
ls result
debatre e uropeu VERSO.
e
s i
projecte
reflexion model
,
s
le
ic
t
r
ilació d’a
ntorn del
* Recop ions d’experts e farà arribar a
c
s
considera voluntariat que e esponsables de
r
l
català de ns, universitats i per exportar el
a
institucio d’arreu d’Europ
t
ia
r
a
volunt
talà.
model ca
el m
Així mateix, és destacable
l’existència d’una xarxa important
d’espais de reflexió i debat
amb l’objectiu d’implicar els
diferents actors de la ciutat en
l’elaboració, l’avaluació i la millora
de les polítiques públiques. Això es
manifesta amb les clàusules socials
en els contractes; l’organització del
Market-place, un espai per promoure
la col·laboració entre el món
empresarial i el món del voluntariat;
l’afavoriment de la posada en marxa
de projectes conjunts; i el treball en
xarxa amb més de 500 associacions
d’acció social compromeses amb
l’Acord Ciutadà per a una Barcelona
Inclusiva, un espai de treball de les
associacions i l’Administració municipal
per assolir la meta comuna d’una ciutat
més inclusiva i solidaria.
• 25 •
•
• reportatge
EL MÈTODE AMERICÀ
ATERRA A CATALUNYA
Catalunya desenvolupa un projecte pilot internacional
d’inserció laboral en salut mental que centra l’atenció
en les necessitats i la demanda de l’usuari
Imatge: © JERMVUT KITCHAICHANK - Fotolia.com
Text:Beatriz Castillo
• 20 •
reportatge
D
Units, passant per Itàlia i Holanda,
ara també arriba a Catalunya el projecte IPS,
que utilitza l’evidència científica en la inserció
laboral amb suport individualitzat en el lloc
de treball per a persones que conviuen amb trastorns
de salut mental. Tot just s’ha posat en marxa el passat
juliol a través d’una xarxa internacional.
es d’Estats
Que Catalunya sigui la comunitat autònoma que inicia
aquesta experiència pilot no és casualitat, ens explica
la Pilar Hilarión, directora d’Àrea del Institut Universitari
Avedis Donabedian - UAB. Aquest institut universitari
fa molt temps que dedica els seus esforços a apropar
el coneixement a la pràctica i a ajudar a connectar
en aquests processos els actors implicats, com ara
administracions públiques, professionals i usuaris.
En aquest cas, el paper d’Avedis Donabedian - UAB
era molt clar i amb una implicació de llarg recorregut.
El 2010, l’Institut Universitari va treballar amb el
programa Incorpora Fundació la Caixa per identificar
dificultats en els processos d’inserció laboral en els
quals es trobaven les persones amb trastorns de salut
mental. D’aquesta investigació van sorgir contactes
amb el Centre de Salut Mental de Londres i amb el
Darmouth PRC, una organització nord-americana
que es dedica a la investigació interdisciplinària en
serveis de salut mental i que també és la pionera de la
metodologia IPS.
“
•
de consultoria. Un projecte que, segons concreta
Hilarión, «només podia posar-se en marxa amb suport
institucional per treballar en xarxa». En aquest cas,
amb els departaments de Salut, Empresa i Ocupació,
Benestar Social i Família i Fundació la Caixa.
«I així és com s’inicia aquest projecte pilot a
Catalunya, perquè, entre d’altres coses, es fa dins
del Pla Integral de Salut Mental de la Generalitat
de Catalunya, ja que és una comunitat amb una
maduresa important en temes de salut mental, i també
per la facilitat logística necessària per desenvolupar el
pilot», remarca Hilarión.
La prova pilot
Per desenvolupar la prova pilot «s’ha buscat la
implicació d’agents que poden ajudar en aquest
procés», explica Pilar, i per això s’han buscat tres
punts al territori català que estaran liderats per
tres organitzacions que actualment no formen part
del programa Incorpora de Fundació la Caixa:
Barcelona Esquerra amb la Fundació Joia, Sant Boi
amb el Clúster Salut Mental i Girona amb l’Institut
d’Assistència Sanitària. Aquestes tres organitzacions
s’han escollit, segons explica el doctor Pere Bonet,
president del Consell Assessor de Salut Mental
i Addiccions del Departament de Salut de la
Generalitat, «per la seva xarxa creada al territori i per
l’experiència en el sector».
S’han buscat tres punts al territori català
Aquestes tres organitzacions
treballaran conjuntament amb
que estaran liderats per tres organitzacions que actualment
altres entitats del territori per crear
no formen part del programa Incorpora de Fundació la Caixa
aquesta xarxa de coneixement,
com ara la Fundació DAU, la
Després de treballar conjuntament en altres projectes,
Fundació Marianao, Cordibaix, Coresa, la Fundació
el Darmouth PRC i Avedis Donabedian - UAB amb
Drissa i Tresc, entre d’altres.
entitats d’Incorpora de tot el territori espanyol, van voler
proposar a la Generalitat de Catalunya la implementació
El repte és important perquè, com explica el doctor
del projecte IPS, on Darmouth PRC supervisaria
Bonet, el sistema actual català de xarxa de salut
el programa i proporcionaria assistència tècnica i
mental «és molt complex pels diferents tipus de
”
• 21 •
• reportatge
Projecte sense finançament
El doctor Pere Bonet, que representa la Generalitat
de Catalunya en aquest projecte, el qual se centra
en l’acció interdepartamental, considera que el seu
paper consisteix a desbrossar el camí «perquè els
que treballen al territori puguin fer-ho. Haig de conèixer els territoris, la gent, i deixar treballar els líders
territorials perquè quan tinguin barreres o dificultats
els puguem ajudar amb tot això».
proveïdors i per les diferències en el sistema». Ja
han pogut comprovar com la legislació d’Estats Units
i la catalana xoquen en alguns punts. «La nostra
legislació», diu Bonet, «és molt protectora amb els
drets de les persones amb trastorns mentals, però
això no ajuda perquè a vegades es creen barreres
per canviar les coses a nivell legal o pel que fa a les
prestacions econòmiques».
Malgrat que el paper de l’administració pública se
centra en una posició d’ajuda, en aquests moments
la prova pilot del projecte IPS no compta amb cap
tipus de finançament, diu Bonet, que opina que
«s’ha de mantenir que aquelles entitats implicades
disposin, si no ara, els propers anys, d’elements
­suficients per tirar endavant i fer el projecte sostenible. Hem d’ajudar des del punt de vista organitzatiu,
de planificació i també econòmic aquesta part que
ha anat quedant més amagada perquè aflori».
5.L’usuari tindrà un suport individual constant i il·limitat segons les seves necessitats i les de l’empresa
contractant.
6.Hi haurà una estreta col·laboració entre els equips
d’inserció laboral i els equips de salut mental en
l’àmbit comunitari.
7.Es donarà el suport necessari per obtenir tota la
informació sobre prestacions i beneficis socials.
Els protagonistes
El projecte IPS es basa en vuit principis que se cen8.Els professionals que donen suport a la inserció latren en els usuaris dels serveis de salut mental. Seboral es relacionen amb les empreses per conèixer
gons ens explica la Inmaculada Pinar, codirectora
les seves necessitats.
de Fundació Joia i directora tècnica,
són vuit els principis que aquesta orEl projecte IPS es basa en vuit principis que se centren
ganització «ja fa anys que, amb alguns
matisos, està utilitzant, i això ha fet que
en els usuaris dels serveis de salut mental
arribem a uns nivells d’inserció laboral
del 60%»:
“
1.La recerca de feina és ràpida. La preparació és
simultània a la recerca i la formació és posterior a
la incorporació al lloc de treball.
2.Se selecciona el lloc de treball en funció de les preferències i les prioritats de l’usuari.
3.No s’utilitzen criteris d’exclusió per participar en els
programes d’inserció laboral.
4.Es pot optar a llocs de treball del mercat protegit,
però també de l’ordinari.
Barcelona
”
Entre els punts geogràfics estratègics escollits per
portar a terme la implementació d’aquest model hi
ha el que ha estat denominat la Barcelona Esquerra,
un territori que queda delimitat pels barris de Sants,
Montjuïc, les Corts, Sarrià - Sant Gervasi i l’Esquerra
del Eixample. La capital catalana, per a aquesta prova
pilot, estarà liderada per la Fundació Joia mitjançant
el seu servei Itinere. Aquest servei d'inserció laboral té
24 anys d’experiència, i aquí es destaquen i es desenvolupen les capacitats de les persones que tenen trastorns de salut mental per adaptar-les a les condicions
• 22 •
reportatge
•
Aquests usuaris tindran una procedència molt variada: serveis de salut mental, àrees bàsiques de salut,
arribats per iniciativa pròpia, altres serveis d’inserció
laboral..., «i apostarem pels centres de salut mental,
especialment amb els dos centres
de salut mental de la Fundació
Apostar per aquest projecte ens sembla una bona forma
Sanitària Sant Pere Claver, amb els
quals ja hem iniciat el procés de
de demostrar que val la pena seguir invertint en programes
col·laboració». La resta d’organitdirigits a la inserció en l’empresa ordinària d’aquest col·lectiu
zacions encara està pendent de
definir.
Inmaculada Pinar
del mercat laboral ordinari actual i així crear itineraris
específics d’integració laboral. També comptarà amb
la Fundació DAU, amb la qual treballarà conjuntament.
“
”
L’aposta del projecte IPS per part de Fundació Joia,
explica Pinar, es deu al fet que, «si atenem a la realitat, resulta que cada vegada es destinen, a través de
les polítiques actives d’ocupació, menys diners a la
inserció laboral del mercat ordinari de col·lectius amb
dificultats especials. Apostar per aquest projecte ens
sembla una bona forma de demostrar que val la pena
seguir invertint en programes dirigits a la inserció en
l’empresa ordinària d’aquest col·lectiu».
Els últims resultats del servei Itinere el situa en una inserció del 60%. Per aquest servei acostumen a passar més
de cent persones en un any. Quan a la Fundació Joia es
parla d’inserció laboral «és que s’ha signat un contracte
laboral amb l’empresa», diu Pinar. A més, especifica, es
valoren molt les condicions i la qualitat d’aquell treball,
«que com a mínim tingui una durada de sis mesos, encara que les condicions actuals ho posen difícil».
“
Sant Boi i Esplugues
Per tenir una mostra del territori de rodalies s’ha escollit Sant Boi, una població que estarà liderada pel
Clúster Salut Mental. Dins del Clúster es troba el Parc
Sanitari Sant Joan de Déu, on hi ha un servei d’inserció
laboral amb 12 anys d’història; segons ens explica el
doctor Josep Ramos, director de Planificació i Coordinació Assistencial del Parc Sanitari Sant Joan de Déu,
«utilitzem una metodologia que s’assembla molt a la
que proposa Darmouth, i el que s’ha de fer és ajustar
la metodologia».
L’any passat, especifica el doctor Ramos, van atendre
555 usuaris als serveis d’inserció laboral, que estan
repartits entre l’Oficina Tècnica Laboral Coressa i el
Servei d’Intermediació Laboral d’Esplugues. «El 12%
va ser inserit laboralment», cosa que vol dir que han
aconseguit un contracte de treball en el mercat protegit o ordinari, o que estan realitzant una formació que
pot finalitzar amb contracte de treball.
La metodologia IPS no els ve de nou.
Inmaculada Pinar creu que implantar-la
nosaltres formem part del Clúster Salut Mental
és aprofitar tota la metodologia Itinere,
«que fa 24 anys que crea itineraris peri això és un dels principals motius pels quals volem participar
sonalitzats amb seguiment i suport en
en aquest projecte internacional
funció de les necessitats de l’usuari i de
l’empresa, cosa que s’assembla molt a
Josep Ramos
IPS però amb coses noves, com la relació molt estreta entre els tècnics d’inserció i
el servei de salut mental. El tècnic d’inserció forma part de
Per implementar el projecte IPS, el Parc Sanitari Sant
l’equip de salut mental i també la relació intensa amb les
Joan de Déu utilitzarà també l’Oficina Tècnica Laboral
empreses». Amb aquestes dues característiques volen
Coressa i el Servei d’Intermediació Laboral d’Esplumillorar encara més els seus resultats d’inserció laboral, i
gues, que estaran connectats amb els centres de salut
ho faran atenent a uns cent usuaris per part de Fundació
mental de Sant Boi, Gavà, Esplugues i Cornellà i els
Joia, amb Itinere. Fundació DAU encara no ha definit el
serveis de Rehabilitació Comunitària de Sant Boi i Cornombre d'usuaris que atendrà a la prova pilot d'IPS.
nellà. «A més», diu el doctor Ramos, «nosaltres
”
• 23 •
• reportatge
“
formem part del Clúster Salut Mental i
IPS vol dir passar de treballar d’una manera coordinada
això és un dels principals motius pels
a una forma integrada
quals volem participar en aquest projecte internacional, i perquè la feina
Jordi Cid
que hem de fer no és partir des de
zero, sinó ajustar la metodologia d’ells a
la nostra». Encara no saben el nombre
Els joves són un públic a tenir molt en compte en aquest
exacte d’usuaris que atendran en aquest projecte, però
projecte. Cid creu que els anirà molt bé amb aquest tarJosep Ramos creu que seran entre uns cinquanta i uns
get, tot i que vol remarcar que l’objectiu que els han poseixanta, que formaran part d’aquesta prova pilot als
sat aquest any en el projecte IPS és trencar barreres: «En
territoris de Sant Boi i Esplugues.
el nostre cas, dues barreres molt importants: la primera
és començar a treballar amb una única història clínica, i
Girona
això vol dir que compartirem la informació; i l’altra barrera
és el suport que dóna salut mental a les persones que
A Girona tenen al seu càrrec set comarques. Aquest
estan en un procés d’inserció laboral: activar-se i donar
cas servirà per obtenir una representació de l’àrea
l’atenció necessària de la forma més ràpida possible».
més rural de Catalunya. A través del lideratge de
l’Institut d’Assistència Sanitària, amb Jordi Cid com
Passar de la filosofia IPS a la seva aplicació és l’objeca coordinador de la xarxa de Salut Mental i Addictiu principal de Cid a les comarques de Girona. «Vol
cions de les comarques gironines, començaran a
dir passar de treballar d’una manera coordinada a una
treballar en aquesta prova pilot. Ho faran amb uns
forma integrada, on la persona afectada pels trastorns
trenta usuaris a través de Fundació Drissa, que
de salut mental pugui prendre una decisió i anar a trepertany a Incorpora i que treballa en la inserció al
ballar», explica Cid. És un projecte que encara veuen
mercat ordinari des de fa uns tres anys, i Tresc, que
en una fase molt prematura, però que aspira en un futur
utilitza el treball amb suport com a primera opció
a oferir IPS a les quinze mil persones que atenen anualdes de fa uns vint anys.
ment als serveis de Salut Mental d’aquest territori.
“
”
Entrevista amb Sara Swanson
IPS s’ha aplicat amb èxit en molts països, però encara no sabem
si s’hauran de fer canvis per adaptar-lo a Catalunya
Sara Swanson està especialitzada en salut mental,
pertany al Darmouth PRC i és la responsable de la
formació que estan rebent els diferents professionals
de les entitats catalanes que participen en el projecte
IPS. Swanson, que hi participa de manera on-line, ja
que resideix als Estats Units, ens explica com aquest
model pot adaptar-se a la realitat catalana.
Per corroborar que s’està implementant bé el projecte IPS a Catalunya utilitzaran una escala de fidelitat. En què consisteix?
L’escala de fidelitat té 25 ítems que ajuden els professionals a entendre si s’està seguint bé l’enfocament
IPS. La investigació ens mostra que en els programes
on hi ha una més gran fidelitat les puntuacions donen
més bons resultats d’inserció laboral. A més, els revisors fan dues visites anuals de fidelitat per entrevistar els professionals, els usuaris, els membres de la
família dels usuaris i els directors de les entitats. Els
revisors també observen el personal en el desenvolupament de la seva tasca i així marquen l’escala de
fidelitat i fan recomanacions per ajudar a millorar el
• 24 •
reportatge
programa d’adhesió al model IPS. Quan el programa
ha obtingut una bona fidelitat, els revisors passen a fer
la visita un cop l’any per assegurar-se que el programa
no perd la línia de les bones pràctiques.
•
pel fet de ser llocs tan diferents. Però, amb el temps,
ens hem assabentat que han implementat IPS sense
fer modificacions i amb un bon nivell de fidelitat.
Aquest mètode s’ha aplicat en persones amb trastorns de salut mental, però també en altres col·lectius. Quins són?
La major part d’implementació s’ha fet en col·lectius amb trastorns de salut mental greu, però també
s’han fet estudis amb persones amb estrés posttraumàtic i lesions medul·lars. La veritat és que tenim
esperances de poder aplicar aquest model a altres
col·lectius.
Quins beneficis directes pot portar IPS al nostre país?
Moltes persones amb trastorns de salut mental que
han tornat a treballar descriuen el treball com una
cosa que ha canviat el pensament que tenien sobre si
mateixos. La feina ajuda les persones a formar part de
la seva comunitat i a tenir alguna cosa per aportar. A
més, el treball dóna a la gent l’oportunitat de socialitzar-se amb els altres i tenir un lloc on fer una activitat
diària, i això fa que sigui un component crític de la
recuperació.
Quines diferències ha vist que
hi ha entre la inserció laboral a
Catalunya i als
Estats Units?
Un exemple és
que el sistema
català no permet
que la persona
conservi els seus
beneficis socials,
o una part d’ells,
quan la persona
és inserida en un
lloc de feina. Malgrat tot, totes les
entitats i els professionals que ajuden a implantar IPS a Catalunya ja
estan treballant amb el Govern per fer aquests canvis i
facilitar que els usuaris puguin treballar per veure si es
veuen capaços de fer-ho. De tota manera, segurament
sorgiran moltes més diferències durant aquests propers
anys que ens queden per treballar-hi conjuntament.
I els beneficis
col·lectius per a
la societat?
També ajuda de
forma col·lectiva
a la societat, fins
i tot quan l’economia és pobre. Els
empresaris volen
trobar les persones que siguin la
més bona opció
per al seu negoci.
I això, amb IPS,
significa que els
professionals es
prenen temps
per entendre les
necessitats que poden tenir els empresaris i els ajuda
a presentar els candidats adequats. I als Estats Units,
a més, s’ha comprovat que ajudant la gent a inserir-se
laboralment també han baixat els costos del Govern
relacionats amb els ingressos hospitalaris i els tractaments de salut mental.
Creu que aquestes diferències permetran implementar IPS al cent per cent o s’hi hauran de fer modificacions?
IPS ha estat aplicat amb èxit en diferents països. En
el punt del projecte en què ens trobem ara no sabem si per implementar-lo a Catalunya s’hauran de
fer canvis. Als Estats Units, la gent de les grans ciutats i les persones que viuen en entorns rurals van
pensar que la metodologia IPS s’hauria de modificar
Quin missatge enviaria a les empreses
catalanes que encara no han inserit en les
seves companyies persones amb trastorns de
salut mental?
Les persones amb trastorns de salut mental tenen un
ampli ventall d’interessos, destreses i habilitats. Moltes
d’aquestes persones estan ansioses per tornar a la
feina, i això significa que l’empresa que els contracti
també hi tindrà avantatges.
• 25 •
• reportatge
Llest, ximple, addicte, rareta, ansiós,
dolenta i maldestra són el que es
coneixen com a etiquetes. Convivim
amb elles des que tenim us de raó,
perquè ens les pengen els altres
o les pengem nosaltres als qui ens
envolten per verbalitzar un judici
de valor o una opinió.
Text:
Patricia Matey
i Beatriz Castillo
ETIQUETES
DIAGNÒSTIQUES
O DEFINIDOR
DE PERSONES?
• 22 •
reportatge
q
uan LeS parauLeS que eS pengen Són HIPERACTIU,
ESQUIZOFRÈNIC, BIPOLAR, DEPRESSIU O PARANOIC,
i a més s’atribueixen a un infant o un jove, la
barrera que separa l’etiqueta diagnòstica de
la definició de la seva persona s’afebleix pel conegut
efecte Pigmalió, que descriu com la creença que una
persona té sobre un aspecte concret d’una altra pot
influir en el rendiment d’aquesta. Psicòlegs, psiquiatres
i educadors han de navegar amb la responsabilitat
que comporta participar en el procés d’etiqueta
diagnòstica de prop del 10% de la població de l’Estat
espanyol menor de 16 anys que pateix algun tipus de
trastorn de salut mental.
La revista Pediatria de Atención Primaria reconeix
en un dels seus articles que «emetre un diagnòstic
psicològic comporta etiquetar nens amb trastorns
que poden no ser ben vistos o compresos socialment,
poden avergonyir i a vegades produir por, limitacions
i rebuig». L’article afegeix que l’etiqueta pot pesar
més que l’ajuda que presta: «Una persona té artritis
reumàtica però pot ser esquizofrènica. I, encara que a
vegades una persona té esquizofrènia, no és habitual
trobar que algú és un artrític reumàtic».
No obstant això, el sector de la salut mental es divideix
a l’hora d’afrontar els efectes de posar etiquetes a
nens i adolescents que encara no han desenvolupat la
seva plena personalitat. Elena O’Callaghan, presidenta
de l’associació del Trastorn per Dèficit d’Atenció i
Hiperactivitat (TDAH) a Catalunya, diu que, si parlem
d’hiperactivitat, no tots els menors tenen les mateixes
síndromes o la mateixa gravetat. «Hi ha menors que
són hiperactius però no pateixen síndrome de dèficit
d’atenció i viceversa, o es pot tenir el trastorn de forma
lleu, moderada o greu. Un cop establert això, haig de
reconèixer que si la professora del meu fill em crida
per relatar-me un problema d’ell prefereixo que sàpiga
i em digui que té una discapacitat que no que el
defineixi com un brètol», diu O’Callaghan.
El psiquiatre i director de l’Observatori de Salut Mental
de Catalunya (OSAMCAT), Josep Moya, creu que els
pares queden «relaxats quan els posen una etiqueta
diagnòstica als seus fills, però moltes vegades el que
passa té a veure amb l’educació». I recalca que «és
molt complicat educar en l’època actual; i quan els
adults no se’n surten, si algú els ve i els diu que això
que li passa al seu fill és un trastorn neurològic doncs
•
ja està, perquè han trobat una explicació, i la solució
dels problemes amb l’educació no es pot trobar en
etiquetes diagnòstiques».
El doctor Moya també explica a Joia que el problema
de les etiquetes diagnòstiques es defineix en dos
aspectes: «d’una banda, que el mateix concepte
de trastorn mental és poc clar»; i, per l’altra, «crida
l’atenció del DSM que en el capítol de la infància i la
joventut s’utilitzi la paraula sovint. Per decidir si un
nen té hiperactivitat et pregunten si sovint el nen o la
nena es mou, i això implica que es pot moure des de
tres cops a l’hora fins a sis». També destaca una altra
pregunta que fa el DSM per diagnosticar els infants:
«És un nen capaç de jugar tranquil·lament?»; ara bé,
«què vol dir que un nen pugui jugar tranquil·lament?»,
replica Josep Moya, el qual conclou que, «en
definitiva, es defineixen uns criteris poc seriosos».
“
La soLuCIÓ deLs proBLemes amB L’eduCaCIÓ
”
no es pot troBar en etIQuetes dIagnÒstIQues
Josep Moya, psiquiatre
etiqueteS diagnÒStiqueS a L’eScOLa
La professora Ester López, del centre d’estudis Acció 90
de Barcelona, diu que el centre té pocs alumnes, i que
molts els arriben per fracàs escolar: «tenim més de
quatre i més de cinc alumnes a classe diagnosticats
amb hiperactivitat. El cert és que sí accepten la seva
etiqueta i la medicació, però passa tot el contrari
amb els adolescents, que rebutgen els tractaments
farmacològics». La psicòloga clínica i directora de
Fundació Nou Barris Carme Grifoll, creu que els
professors i els mestres «són els primers que detecten
que alguna cosa no funciona i els serveis de salut mental
fan molta feina amb els mestres que és necessària, però
el que s’ha de fer i el que s’ha de promoure és treballar
amb ells en xarxa i de manera comunitària».
El director de l’OSAMCAT culpa a la famosa bretxa
digital perquè creu que pot estar influint en el
sobrediagnòstic del TDAH en infants i joves:
«Als adults ens han educat amb criteris analògics i
els nostres fills els han entrenat digitalment, tenen
una capacitat d’atenció dispersa i poden fer tres
• 23 •
• reportatge
El problema de portar l’etiqueta diagnòstica a l’escola
pot comportar situacions de risc, diu Moya, perquè
«al final és el vincle que s’estableix entre el nen o la
nena, el diagnòstic i el tractament allò que fa que el
nen o la nena s’acabi considerant que és TDAH
i que sense el tractament farmacològic no podrà anar
per la vida, i això crea una relació de dependència
i l’infant acaba creient que tindrà moltes limitacions
a la vida», començant per poder jugar o aprovar els
exàmens sense medicació, tal com ho exemplifica el
psiquiatre del Parc Taulí de Sabadell, Josep Moya.
ha un sobrediagnòstic, i això no és cert». Segons
Casas, a Catalunya entre el 4% i el 6% de la població
infantojuvenil pateix TDAH. El doctor Moya no és,
però, de la mateixa opinió. Segons ell, els algoritmes
que indiquen els criteris a complir per posar
l’etiqueta diagnòstica són diferents segons si utilitzem
la versió americana o la de l’OMS. «Si utilitzem la
versió americana, diu que ha de complir sis criteris
de dèficit d’atenció o sis criteris d’intranquil·litat;
en canvi, l’OMS és més exigent i diu que s’han de
complir tres criteris de dèficit d’atenció, un criteri
de proximitat i tres criteris d’intranquil·litat». Malgrat
tenir aquesta informació, Moya lamenta que a
Catalunya es continuï diagnosticant amb els criteris
americans, de manera que «ens trobem nens
diagnosticats amb TDAH però que, segons els
manuals i els tractats d’experts internacionals, poden
mostrar hiperatenció en altres tipus d’activitats».
“
eL Comportament deLs InFants
a un dIagnÒstIC I aLesHores tot s'eXpLICa
• 24 •
”
a traVÉs deL dIagnÒstIC
Carme Grifoll, psicòloga
Paranoica
Depressiu
Hip
era
c
tiva
Miquel Casas, psiquiatre i cap del servei de
Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron,
explica a Joia que «en medicina no es pot tractar cap
patologia si no hi ha un diagnòstic, i això comporta
posar un nom i una etiqueta. S’han alçat veus dient
que en el cas, per exemple, de la hiperactivitat hi
dIagnostICar moLt rÀpId pot reduIr
Maldestre
o quatre coses alhora, però també tenen menys
capacitat d’aprofundir. El problema és que
s’ha de pensar bé abans de dir que això és
un trastorn», afegeix el psiquiatre. La psicòloga
Carme Grifoll creu que el diagnòstic pot tenir una
mirada tranquil·litzadora, «però s’ha d’anar amb
compte perquè diagnosticar molt ràpid pot reduir
el comportament dels nens a un diagnòstic
i aleshores tot s’explica a través del diagnòstic».
reportatge
eL priMer paS, buScar reSpOSteS
L’Institut Nacional de Salut Mental d’Estats Units (NIMH) contesta al seu web els principals dubtes que poden
tenir els pares a l’hora de saber si els seus infants tenen o no un trastorn de salut mental o si els problemes dels
seus fills i filles són greus. Destaquem les tres preguntes i respostes més importants en una primera actuació.
Com puc saber si els problemes del meu fill o filla són greus?
No tots els problemes són greus. De fet, moltes de les tensions diàries poden provocar canvis en la
conducta del vostre fill o de la vostra filla: el naixement d’un germà, les discussions dels pares i la mort
d’un familiar, entre d’altres. És important distingir entre els canvis típics de la conducta i els que estan
relacionats amb problemes més greus. S’ha de prestar especial atenció a conductes com ara aquestes:
• Problemes en diferents entorns com l’escola, a casa o amb els companys.
• Canvis en la son i la gana.
• Retraïment social o conductes temoroses cap a coses a les quals normalment el teu fill no té por.
• Repetició de conductes en nens més petits, com incontinència urinària al llit durant molt de temps.
• Signes de malestar, com tristesa o plor, i signes de conducta autodestructiva, com colpejar-se el cap
o fer-se mal sovint.
• Pensaments repetitius de mort.
Què haig de fer si estic preocupat pels símptomes mentals, conductuals o emocionals del meu fill?
Cal parlar amb el metge i informar-se de forma àmplia sobre la conducta o les síndromes que us
preocupen. Si el vostre infant va a l’escola, pregunteu als seus docents si han observat canvis preocupants
en la seva conducta. Compartiu aquesta informació amb el metge i pregunteu-li si seria necessari que
un especialista amb experiència en problemes conductuals amb els infants li realitzi més avaluacions. Els
especialistes poden ser psiquiatres, psicòlegs, treballadors socials, infermers psiquiàtrics i terapeutes
de la conducta. Els educadors també poden ajudar en l’avaluació del vostre fill o de la vostra filla.
Com es diagnostiquen els trastorns de salut mental en els infants?
De la mateixa forma que en els adults, els nens amb trastorns de salut mental reben el diagnòstic després
que un metge o un especialista en salut mental n’ha observat amb cura els signes i les síndromes. Alguns
metges d’atenció primària poden diagnosticar el vostre fill o la vostra filla, però la majoria el derivaran a
un especialista. Abans de diagnosticar un trastorn de salut mental, el metge o especialista tractarà de
descartar altres causes possibles per a la conducta del infant.
Les criatures més petites, però, moltes vegades no poden expressar els seus pensaments i sentiments; per
tant, fer-ne un diagnòstic pot resultar tot un desafiament. Els signes d’un trastorn mental en els nens petits
poden ser molt diferents dels que es presenten en nens més grans o adults. El diagnòstic i el tractament
s’han de realitzar tenint en compte els canvis que poden fer els nens durant el seu desenvolupament.
Mentre alguns problemes són de curta durada i no requereixen tractament, altres poden ser constants
i això ajuda a entendre les opcions de tractament i a tractar el trastorns o el problema amb més efectivitat.
Més informació: www.nimh.nih.gov
• 25 •
•
• reportatge
EXPRESSAR
LA SALUT MENTAL
Albert con repetición triple, Francesc de Diego.
Pintura, escultura, relat i fotografia són algunes de les representacions
que té la cultura per manifestar-se. Aquí mostrem unes quantes pinzellades
sobre com s’apropa la cultura a la salut mental.
Text: Laura López
• 10 •
reportatge
F
•
Art Brut
dues fases: en la primera, el museu i les exposicions
itinerants es podran visualitzar mitjançant el web; i, en
la segona fase, el museu disposarà d’un espai físic on
es podrà mostrar de forma permanent la col·lecció». El
problema és que necessiten un patrocinador que sufragi
principalment les despeses de lloguer del local; «en
els darrers mesos hem estudiat diferents possibilitats
centrades en edificis que l’Ajuntament de Barcelona
podria cedir-nos, però els costos de les obres escapen a
les nostres possibilitats financeres», concreta.
Catalunya és una comunitat especialment involucrada
en activitats culturals dins el món de la salut mental. Un
exemple és el museu de l’Art Brut (mAB), un projecte que
va néixer l’any 2010 i que va assumir Sant Pere Claver
- Fundació Serveis Socials, que tracta de mostrar l’obra
realitzada per persones amb problemes de salut mental
i d’altres persones en risc d’exclusió social. El projecte
pretén oferir un canal de normalització i d’integració
cultural per a tots aquells artistes amb problemes de
salut mental que pinten però que són desconeguts en
el mercat de l’art. I és que Jean Dubuffet, l’any 1945,
va definir l’Art Brut com l’art produït per persones que
treballaven fora dels límits de la cultura artística oficial
i que expressaven de forma extrema els seus estats
anímics i mentals; inicialment, aquest corrent artístic
designava les manifestacions artístiques realitzades per
pacients d’hospitals psiquiàtrics.
Un dels artistes més implicats en el projecte és
Francesc de Diego, que va exposar en la I Exposició
Itinerant «Ells també pinten» i en la segona que
hi va haver el passat mes d’abril. Francesc va
contactar amb el museu a través d’associacions
amb les quals treballa habitualment, encara que
no es dedica professionalment a l’art: «Dibuixava i
pintava per iniciativa pròpia i hi treia rendiment fent
alguns dibuixos per a algunes associacions i d’altres
iniciatives. La meva forma de pintar i dibuixar es
pot dir que entra en els límits de la definició de l’Art
Brut, però fins que no vaig conèixer la iniciativa no
em vaig posar més plenament en aquest moviment
artístic». Per definició, l’Art Brut no utilitza una
tècnica específica, així que Francesc reflecteix en
les seves obres el seu punt de vista envers el seu
entorn: «He fet alguns treballs d’autoedició per
a anys que les associacions de salut mentalhan
cregut indispensable utilitzar la cultura com a
eina terapèutica; altres organitzacions creuen
que relacionar cultura i salut mental fa que la
sensibilització social augmenti. En tot cas, són moltes
les entitats que han iniciat projectes culturals vinculats
a la salut mental i que han tingut molt d’èxit a l’Estat
espanyol i a l’estranger.
“
Estem aconseguint la inclusió social de les persones amb problemes de salut mental,
que ara poden anomenar-se artistes i perdre els complexos
Joaquim Corral
Des de Pere Claver van decidir iniciar un museu de l’Art
Brut perquè no n’hi havia cap a l’Estat espanyol en aquell
moment, ni cap exposició permanent ni virtual. «Aquesta
iniciativa està extreta d’altres països d’Europa i Amèrica»,
explica Joaquim Corral, director de Sant Pere Claver Fundació Serveis Socials, que subratlla que el museu
com a tal encara no està obert: «Està previst obrir-lo en
”
plasmar punts de vista que havien de ser mostrats;
les temàtiques que utilitzo van relacionades amb els
meus punts de vista i la importància que dono a les
coses; he fet treballs sobre els trastorns mentals.
Quant als materials, utilitzo cartró pintat i esquinçat
i làmines més convencionals, i de vegades treballo
amb imatges».
• 11 •
• reportatge
Com a fruit de la col·laboració entre Sant Pere Claver,
CPB i Salut Mental Catalunya hi ha un altre concurs
cultural que canvia la seva denominació. Des d’aquest
mateix any, el Premi Agustí de Semir & Conxa Millán es
passa a denominar Premi d’Art Brut Agustí de Semir &
Conxa Millán. Commemorant el Dia Mundial de la Salut
Mental d’aquest darrer mes d’octubre, ha convocat
una nova edició amb el tema «Paisatge amb animal»,
dibuixat amb bolígraf de color blau. Aquest concurs,
des de l’inici l’any 1998, està obert als ciutadans
usuaris de serveis
de salut mental
de Catalunya, i
des de 2009 s’ha
editat cada any
un llibre amb un
recull de totes les
obres. El concurs,
a més, sempre ha
intentat impulsar
nous talents
i donar veu i
acció a la lluita
contra l’estigma
i a favor de la
sensibilització
per un millor
coneixement de la
problemàtica de
la salut mental.
Un dels objectius del projecte és la inserció social dels
artistes. Corral assegura que mitjançant aquesta inicia­
tiva «estem aconseguint la inclusió social de les persones amb problemes de salut mental, que ara poden
anomenar-se artistes i perdre els complexos. Estem
aconseguint també que millori la seva autoestima i que
alguns dels artistes que havien deixat de pintar tornin
a fer-ho». A més, una de les premisses del projecte és
la de fer una selecció dels artistes participants perquè
puguin treballar com a personal del mAB: «de moment
el museu no disposa de personal
contractat,
únicament tenim un
grup d’assessors
que
col·laboren
de forma altruista;
a vegades hem
comptat amb alguns artistes que
s’han prestat a
ajudar-nos en el
muntatge i el desmuntatge d’exposicions», confirma
Corral. Per la seva
banda, el Francesc explica que
li agradaria tornar
a exposar al museu, «encara que
no depèn de mi sinó del criteri general de l’exposició;
de moment he donat set obres i ara en tornaré a donar
més, perquè és un projecte molt interessant».
Parelles afins
Una qüestió important per als responsables del mAB
és arribar a algun tipus de col·laboració que doni una
forta empenta a aquesta iniciativa, i ho han aconseguit:
Fundació CPB Salut Mental, Susoespai, Clorofil·la i Salut
Mental Catalunya (antiga Fecafamm) són les entitats
amb les quals han subscrit un acord de col·laboració. A
més, «des d’aquest any estem associats a l’European
Outsider Art Association i properament, aprofitant que
hem convidat a l’espai Interseccions Camille Luescher,
col·laboradora i conferenciant de la Col·lecció de l’Art Brut
de Lausana, hi volem establir una col·laboració preferent,
atenent que és el museu que mostra la col·lecció
de Dubuffet, col·leccionista d’art i responsable de la
denominació i definició de l’Art Brut», puntualitza Corral.
Un dels concursos més consolidats de Catalunya és
Parelles Artístiques, impulsat per la Fundació Centre
Mèdic Psicopedagògic d’Osona (FCMPPO). Aquest
concurs es defineix com a «experiències creatives
per a la salut mental» i és un projecte comunitari que
consisteix en la creació i la posterior exposició d’un
conjunt d’obres de diferents tècniques, cadascuna de
les quals realitzada per una parella artística formada per
un artista professional i un usuari dels serveis de salut
mental. Els seus grans objectius: «afavorir la rehabilitació
i la reinserció de les persones amb algun problema de
salut mental i canviar la visióestigmatitzadora que hi ha
a la societat vers la salut mental», explica la Neus Vila,
terapeuta ocupacional de la FCMPPO.
Birth of the Cool, Francesc de Diego.
• 12 •
reportatge
“
•
El menys important és l’obra final,
el més important és el procés
”
i la relació que tenen les parelles entre elles
Isa Basset
En aquest procés artístic hi intervé molt activament la
Isa Basset, pintora i coordinadora de les parelles, que
s’encarrega de tot el procés, des de formar les parelles
fins que s’inaugura l’exposició: «abans de l’estiu he de fer
les parelles, el setembre ens posem a treballar amb les
obres fins al novembre, a finals de novembre o principis
de desembre fem les fotos de les obres per al catàleg, i el
gener fem la inauguració», confirma. En tot el procés, els
efectes terapèutics per als participants es van fent cada
vegada més evidents. En el que sempre insisteix Basset
a les seves parelles és que «el menys important és l’obra
final, el més important és el procés i la relació que tenen
les parelles entre elles, totes les hores que passen junts
i el que aprenen els uns dels altres, tant a nivell tècnic
com humà». La relació que s’estableix entre ells moltes
vegades arriba a consolidar amistats a llarg termini.
Fotografia i relats
«No se conoce a alguien en la primera cita y se le dice:
Hola, me llamo Alejandro y tengo trastorno bipolar,
pensó. No ocultaba su enfermedad, pero tampoco
llevaba puesta una camiseta donde apareciera escrito
en letras fluorescentes. Las malas experiencias pasadas,
sobre todo amorosas, le habían enseñado a ser más
prudente.» Aquesta és una part del relat guanyador
del I Concurso de Relatos Cortos Libre Mente que des
de 2012 organitza l’associació guipuscoana Agifes. El
guanyador va ser Víctor Bermejo, un educador social
murcià que treballa en l’àmbit de la discapacitat i que
està molt sensibilitzat amb la salut mental: «El tema de la
salut mental entra una mica en el meu àmbit, i escriure
sobre aquesta temàtica m’interessa perquè crec que la
salut mental està mirada amb desconfiança per la gran
majoria de la gent».
Parelles Artístiques, després d’arribar a la vuitena edició, fa
una mirada enrere; Vila ens explica el procés pel qual ha
passat el concurs i com ha evolucionat. En primer terme,
La normalització de la imatge social del col·lectiu de
el projecte es va iniciar amb la idea d’intervenir a nivell
persones amb trastorn mental és un dels objectius
comarcal, a partir de la tercera edició es va estendre al
d’aquest concurs i també del Concurso de Fotografia
«Enfoca la Salud Mental». «Vam decidir posar en
territori català i «en les últimes edicions s’ha obert la
marxa aquestes iniciatives
participació a altres centres
de salut mental de Catalunya,
perquè creiem que
com El Far de La Garriga,
susciten la participació
Club Social La Muralla i
social i són la millor eina
el Servei de Rehabilitació
per llançar missatges
Comunitària Pere Mata, entre
de sensibilització i
d’altres». A més, s’estableix
implicació amb la salut
una col·laboració amb les
mental», explica Yolanda
entitats de salut mental
Guillén, responsable de la
participants per tal de donarComissió de Sensibilització
los el suport necessari
i del Programa d’Oci i
perquè cada territori pugui
Temps Lliure d’Agifes. La
portar a terme el concurs,
prova està en el fet que
creant les seves pròpies
els mateixos participants
parelles i obres, i realitzant
admeten la importància de
exposicions i activitats dins
la sensibilització: «Aquest
la seva pròpia comarca,
tipus de concursos ajuden
mantenint la filosofia i
i són molt necessaris
metodologia del projecte.
perquè la majoria de gent
Artista en el procés creatiu de Parelles Artístiques.
• 13 •
• reportatge
té por dels trastorns mentals, perquè és una cosa que
no volen entendre, i també perquè moltes vegades
es relaciona amb violència; el tema de la salut mental
està molt estigmatitzat», afirma Bermejo. El seu relat
va guanyar la primera edició del concurs i aquesta
experiència en la salut mental el va fer reflexionar molt:
«Volia transmetre que persones amb algun tipus de
trastorn mental poden portar una vida normalitzada,
intentava mostrar que la seva vida pot ser igual que
la de qualsevol persona: tenir una parella, formar una
família, treballar». Bermejo escriu en el seu relat que
hi ha persones que no entenen la problemàtica de la
salut mental o que s’espanten quan algú proper conviu
amb un trastorn, i que «per això volia donar visibilitat
al fet que amb medicació adequada es pot portar
una vida normal. S’han de donar exemples on la gent
pugui mirar i veure que les persones amb trastorn
mental no tenen banyes, ni cua, ni trident, així potser
ho podran entendre millor», afirma.
“
S’han de donar exemples on la gent pugui mirar
i veure que les persones amb trastorn mental
no tenen banyes, ni cua, ni trident,
”
així potser ho podran entendre millor
Víctor Bermejo
Els dos concursos, tant el de fotografia com el de
relats, han tingut molt bona acollida en la seva primera
edició, i aquest any ja s’han obert les convocatòries
de la segona edició. La participació també ha sigut
diversa, «amb persones d’altres països, principalment
de Llatinoamèrica», confirma Guillén. Els dos estan
emmarcats en la campanya de sensibilització
«Imagina una Salud Mental para todos» que Agifes
està portant a terme des de fa uns anys i amb la qual
volen plantejar la salut mental com a quelcom que està
a l’abast de tots: «Entenem la salut mental no com una
meta, sinó com un camí de petites passes i gestos
quotidians; volem mostrar la salut mental com un hàbit
diari, una actitud que podem practicar tots dia a dia i
que ens ajuda a millorar la nostra qualitat de vida».
Guillén ens explica el sistema de votació que es fa
servir en cadascun d’aquests concursos. En el de
fotografia, la Comissió de Sensibilització realitza
una selecció d’imatges entre totes les presentades;
després, les que passen aquesta primera fase són
publicades i votades a través d’una aplicació de
Facebook, i en la tercera fase la Comissió escull
les tres fotografies guanyadores d’entre les deu
més votades. En el concurs de relats no hi ha
votació popular, sinó que és la mateixa Comissió
la que escull els tres relats guanyadors. Les millors
fotografies i relats, a més dels guanyadors, els
publiquen en el web d’Agifes i en el seu butlletí
electrònic.
Els artistes Toni Flores i Lluís Vergés
en el procés creatiu de l'obra El jardí del darrere.
Concursos:
www.fhspereclaver.org/webCAT/rc_museuartbrut.html
www.cpbart.org/
www.cmppo.cat/www.parellesartistiques.cat/
index.html
www.agifes.org/es/campanas/salud-mental-para-todos/nueva-definicion-salud-mental
• 14 •
• reportatge
Hi havia una vegada…
Us presentem una recopilació dels millors contes i còmics
per explicar la salut mental als més petits de la casa,
i per als que ja no són tan petits.
Text: Beatriz Castillo
• 12 •
reportatge
•
M
olt sovint costa trobar les parauleso
els exemples que ens poden ajudar
a explicar als nens que a casa hi ha una persona molt propera a ells que
està patint un trastorn mental. D’altres, els que ja no són tant nens, saben
perfectament el que està passant però tenen pors i inquietuds perquè es tracta
d’un terreny nou que encara no han trepitjat. Els contes i els còmics es poden convertir
en una eina senzilla i accessible perquè els pares trobin resposta a les preguntes que
passen pel cap dels nens i els adolescents.
Contes per als més petits
Dídac Micaló, escriptor, i Roger
Ballabrera, il·lustrador, són els
autors d’Els dimarts, el meu tiet i els
extraterrestres, on expliquen el trastorn
bipolar però sense esmentar-lo de
manera explícita en cap moment.
Micaló explica que la història és «com
si un dia visquessis com si fos el teu
aniversari i uns altres dies com si et
tallessin les ungles dels peus, cosa
que no agrada gens als nens».
i el recomanen per a lectors a partir
de cinc anys. Ara n’apareix una
nova edició amb la finalitat d’utilitzar
aquesta història per explicar als
col·legis què són els trastorns
mentals.
Explicar que la culpa de l’aparició del
trastorn mental no és de ningú i que
això que li passa al pare, a la mare
o al germà no és contagiós és el que
també fa el conte Fufú y el abrigo
verde (Ed. AstraZeneca).
El conte narra la història d’un nen
que cada dimarts visita el seu oncle,
que té un trastorn bipolar. Juguen a
les bromes imaginàries, «com ara
imaginar que estàs en un riu que és
de xocolata, o que la neu és de nata
i la fruita dels arbres està confitada»,
il·lustra Ballabrera.
Aquí els protagonistes són una
família de guineus. El pare guineu
comença a tenir un comportament
estrany, com ara sortir al jardí amb
un abric verd molt lleig i una bossa
d’anar a comprar al cap. En Fufú, el
fill, decideix inventar-se un pare nou
mentre van a visitar-lo a l’hospital.
El llibre, que es recomana per als
preescolars, és un material que sovint
utilitza FEAFES per sensibilitzar.
El conte va sortir a la llum gràcies
al premi Contes d’Emocions: Si
em coneixes, m’entens 2010 de
l’associació de Bipolars de Catalunya,
• 13 •
• reportatge
Contes per als que pregunten per què
preguntes que planteja el
protagonista, el Mark: «Que he
fet res dolent perquè la mare
estigui enfadada amb mi?»,
«li hauria de preguntar a la
mare per què està enfadada
amb mi?», «per què la mare
està sempre cansada?», «si està
malalta, on li fa mal?», «la mare
ja no m’estima?»..., preguntes
que sorgeixen per la depressió
que pateix la mare del Mark.
Arriba l’edat en la qual els nens
i les nenes deixen d’acceptar les
explicacions que els donen els
adults i comencen a preguntar
«per què». Quan es tracta dels
trastorns mentals, a vegades
ni els mateixos adults saben
trobar una resposta que sembli
raonable als ulls d’un petit.
«El pare ens va explicar que
la psicosi significa que tens
pensaments desordenats, et
tornes estrany i pots escoltar
coses que no passen en realitat»;
així defineix el pare de la Mía, la
protagonista d’El papá de Mía
está raro, la malaltia que li han
diagnosticat i per la qual l’han fet
ingressar en un hospital. Aquest
llibre ve de Finlàndia i està editat
per l’Associació Nacional de
la Família, que promou la Salut
Mental. Està recomanat per a
nens a partir de 12 anys,
i pretén explicar que, encara que
el seu pare està malalt, la Mía pot
continuar fent la seva vida
i divertint-se.
Quan les preguntes ja són massa
complicades, es pot recórrer
a la guia-còmic No estás solo.
Recomanada per a lectors de
6 a 12 anys, fa servir un voca­
bulari i uns escenaris en blanc
i negre que a un nen de 6 anys
li poden costar d’entendre, però
respon preguntes com ara:
«el pare millorarà?», «què puc
dir a l’escola?», «per què el pare
actua d’aquesta manera?»,
«com li puc demostrar al pare
que l’estimo?», «què passa si el
pare torna a posar-se malalt?»
o «amb qui puc parlar d’aquest
tema?». Preguntes i respostes
que ajuden a entendre què passa
pel cap del nen i com ho pot
explicar un adult.
La madre de Mark está
deprimida és de la mateixa
col·lecció. Són moltes les
• 14 •
reportatge
•
Històries per als que ja no són nens
al seu fill, quan fos gran, com va
morir el seu pare. Així mateix, quan
va tenir lloc la matança de Newton
(Estats Units), hi havia allà una
família catalana i el tiet dels nens
els va enviar el conte perquè havien
format part dels alumnes que
havien estat tancats a classe fins
que l’assassí va deixar de disparar
i matar.
En Max i la seva ombra (Ed.
Proteus) és un conte de José Luis
Regojo, un professor d’adolescents
que reivindica la lectura de contes
a l’edat adulta. José Luis té molt
clar que la història que explica aquí,
amb unes il·lustracions de Laura
Borràs que fan que la mort sigui
molt més càlida, té una interpretació
molt diferent si la lectura es fa de
manera que l’adult acompanyi el
petit. «Si la lectura es fa amb els
pares, serveix per parlar sobre
temes que normalment no es parlen,
com la mort, la depressió infantil
o el suïcidi».
Si una cosa té de diferent aquesta
història és que la persona afectada és el mateix nen.
José Luis ha tingut temps de saber com han rebut
el llibre diferents col·lectius: «Una escola l’ha utilitzat
per a nens de 5 i 10 anys, i les mestres el que diuen
és que tenien elles més por que els nens a l’hora
de tractar aquests temes». El Max, el protagonista,
descobreix que té una ombra que el persegueix a tot
arreu. Aquesta ombra és la mort, i el Max parla
i comparteix silencis amb ella
fins que pren «una decisió molt
subjecta a interpretacions»,
diu Regojo.
El dibuixant i guionista Guillermo
Carandini s’ha autoeditat el còmic
autobiogràfic El día de la victoria,
on explica la historia del seu pare,
que després de patir a Barcelona
un trastorn bipolar va passar al Perú
els últims anys de la seva vida.
«El còmic és un relat d’aquell viatge que vaig fer, de
la visita als llocs on va estar el meu pare i coneixent
les persones que ell va conèixer», explica Carandini.
Creu que el còmic dóna la possibilitat d’entendre
el trastorn bipolar i de donar un toc d’atenció a la
societat per explicar que els familiars
també viuen el trastorn mental.
Considera que és un còmic destinat
a una edat més adulta perquè no
entra en la categoria d’aventures ni
fantàstica.
Guillermo està content perquè
amb ell ha pogut tirar endavant
un projecte de crowdfunding
amb més de 100 mecenes que
han aportat 6.176 euros. Ara
començarà a distribuir-lo al
Saló del Còmic de Barcelona
i per diferents botigues de
Madrid i Barcelona.
El llibre va néixer després que
un amic de José Luis se suïcidés
i que la germana d’aquest amic el
truqués per preguntar-li com podia
explicar als seus fills el que havia
passat. Després de publicar-lo, va
rebre el missatge d’una dona el marit
de la qual també es va suïcidar i que
va decidir adquirir el llibre per explicar
• 15 •
• reportatge
Una historia sobre Luis és el còmic
que va crear el Projecte Chamberlin.
Està indicat per a joves de 12 a
16 anys, però segons José Colis,
el seu autor i director de projecte,
«ha estat i és d’una gran ajuda per
als pares perquè lluita per treure’ls
aquesta incertesa que tenen».
persona que estigui interessada a
llegir-ho. En el web hi ha material
complementari per explicar per
què apareix i com i què fer amb la
esquizofrènia, el trastorn mental que
pateix el protagonista, però també
és possible escoltar-hi la música que
li agrada al Luis o trobar material de
treball o la versió en anglès. «És un
còmic que hem enviat ja a l’Argentina,
Mèxic i Costa Rica», explica Colis.
El còmic s’envia gratuïtament a les
escoles, als centres o a qualsevol
Fitxes pedagògiques
La majoria de contes i còmics que tracten la temàtica de la salut mental acompanyen la història amb
una fitxa pedagògica que serveix d’orientació als
adults que compartiran la lectura amb el nen.
«Els nens demanen mantenir una relació de con­
fiança amb persones adultes de referència que els
sàpiguen parlar, en la mesura que es pugi, d’una
forma clara i oberta», diu la fitxa del llibre Fufú y el
abrigo verde. Fer-los saber que són estimats, que
són acceptats i que tindran suport són els consells
principals que donen aquests tipus de fitxes que
apareixen al final de la lectura, encara que mai no
podran substituir l’ajuda d’un professional de la
salut mental.
• 16 •
• reportatge
L’ACCIÓ SOCIAL
OCUPA TITULARS
La crisi aconsegueix que la salut mental i el Tercer Sector
guanyin visibilitat en els mitjans de comunicació
Text: Beatriz Castillo
L
a conscienciació dels mitjans de comunicació sobre
col·lectius en risc d’exclusió social
comença a fer-se efectiva i creix a causa d’una crisi econòmica que fa visibles els
esforços de les entitats de salut mental i també del Tercer Sector per acabar amb
els continguts morbosos i amb poc rigor.
Malgrat aquests esforços per part d’organitzacions i periodistes, no tots els mitjans ni les
informacions publicades són tan sensibles com els agradaria a aquests dos grans sectors,
que acumulen titulars. Us presentem quatre projectes periodístics que destaquen pel seu
compromís i la seva qualitat d’informació en un moment en el qual els altaveus mediàtics
són una eina imprescindible per arribar al ciutadà.
• 10 •
reportatge
Social.cat
Si el que us agrada és informar-vos sobre l’acció
social i la salut mental a través de la xarxa, el portal
idoni és www.social.cat. Aquest projecte,que va
néixer el 2009 a través de la iniciativa privada
XADICA, va veure un forat informatiu en l’àmbit
dels serveis socials i va decidir convertir-ho en
una oportunitat.
La periodista Elisabet Borreda és la responsable
d’aquest diari online, que ja ha publicat més de
160 notícies que parlen del col·lectiu de salut
mental. «Pretenem ser un altaveu i un punt de
trobada de tots els agents socials: professionals,
institucions, empresaris, usuaris i familiars», i
això ho fan tractant quasi una vintena de temes
i sectors.
El seu treball ja ha estat reconegut pel Premi del
Consell Municipal de Benestar Social de Barcelona en
la modalitat d’Internet, encara que, com diu Borreda,
són una entitat amb pocs recursos però que, gràcies
a la xarxa, s’ha convertit en un gran aparador: «Fem
més amb menys perquè els lectors comparteixen
i comenten a les xarxes socials i acaben sent els
nostres propis prescriptors».
•
Borreda té clar que la quantitat d’informacions
destinades a l’acció social han crescut en els
mitjans generalistes, però no la seva qualitat. «Sovint
tendeixen a publicar en clau negativa, i per desgràcia
els efectes de la crisi només s’han mostrat així, sense
parlar de les cares més amables de la situació».
Encara que l’equip d’aquest diari online considera
que s’està especialitzant en un sector concret com
són els serveis socials, la seva seixantena d’opinadors
voluntaris són, diu la responsable del portal, «la Joia
de la Corona». «Intentem tenir gent de tots els àmbits.
En salut mental vam tenir l’Edgar Vinyals, que parlava
en primera persona com a afectat, i també tenim
professionals o gent implicada en el sector».
Amb més de mil visites diàries, el projecte s’ha
transformat en un imprescindible per a tots aquells que
tenen alguna mena de contacte amb el Tercer Sector.
«El lector del Social.cat és fidel a la temàtica que
publiquem», explica Elisabet. Ella creu que les entitats hi
confien i agraeixen la manera com tracten la informació i,
encara que sap que per a moltes organitzacions el gran
repte és sortir en un mitjà generalista, recorda que moltes
vegades per aconseguir-ho s’ha de fer un treball previ i
passar primer «pels mitjans especialitzats, de la comarca
i del barri».
“
Fem més amb menys perquè
els lectors comparteixen
i comenten a les xarxes
socials i acaben sent els
”
nostres propis prescriptors
Elisabet Borreda
• 11 •
• reportatge
Ara
Aquest jove diari català, que va veure la llum el 2010,
és un altre referent en continguts informatius del Tercer
Sector i l’acció social a Catalunya. El redactor en cap
de Societat, Joan Serra, està content de la feina feta fins
ara en aquest camp; de fet, creu que la seva secció té
tres grans pilars: educació, salut i Tercer Sector.
A través del que en diuen una «redacció integrada»,
que vol dir que els periodistes d’aquesta redacció es
dediquen tant al paper com al web, han aconseguit,
per exemple, que la notícia que van publicar sobre
l’estat de salut mental de l’actor Roger Pera fos la
notícia més vista aquell dia i amb més comentaris;
«tot comentaris positius», segons explica Serra.
marxa «Ara ens en sortim», que s’ha anat consolidant
com un espai de testimonis. A vegades, a partir
d’aquestes històries que han publicat «ens han escrit
lectors per preguntar-nos com poden ajudar a aquella
persona, i crec que això diu molt de nosaltres com a
diari i de la gent que s’interessa per aquest tipus de
temes, i és el motiu pel qual ho potenciem».
L’Ara està preparant un manual d’estil perquè quedi
constància de com s’han de tractar tots els temes
relacionats amb discapacitat o immigració, per
exemple; però, a banda d’això, «és necessari aplicar
el sentit comú per parlar de temes que en un principi
podrien semblar morbosos, però si es fa de forma
acurada i amb respecte es perd qualsevol tipus de
morbositat», adverteix el Joan.
“
Les retallades han distorsionat molt
el treball de les entitats perquè col·lapsen
”
una mica el contingut
Joan Serra
Però, a banda de les notícies i els reportatges propis
de la secció de Societat, aquest diari generalista, diu
el redactor en cap, ha buscat saber en què podia
destacar per desmarcar-se de la resta de diaris que
porten molts més anys en actiu i amb molta més
experiència. Per això, una de les idees que van posar
en marxa va ser «Ara Entitats», un espai amb dos
objectius: «per part de l’empresa, tenir rendibilitat i fer
una campanya d’imatge per acostar-se a una sèrie de
gent que forma part del nostre target perquè ens pot
comprar o se’ns pot subscriure, i per l’altra part, intentar
reflectir el treball que fan les entitats en un moment amb
dificultats financeres».
Considera que arran de la crisi sí que han arribat més
informacions del Tercer Sector a la seva redacció; tot
i així, creu que «les retallades han distorsionat molt
el treball de les entitats perquè col·lapsen una mica
el contingut, però és impossible obviar aquest tema
per als mitjans de comunicació». També van posar en
També té unes paraules dedicades a l’autocrítica, en
referència a la pèrdua de temes que estan en una
situació fronterera entre seccions, «com és l’economia
social; com que no és terreny de ningú i alhora és una
mica de tothom, són temes que es perden per mala
organització interna».
L’hora L
Cinc temporades són les que porta en antena el
programa de ràdio L’hora L de la cadena Ser. Amb
Frederic Vincent al capdavant i amb la producció
de Franki Pereira, aquest programa dedica els seus
seixanta minuts diaris en antena a focalitzar-se en
temes del Tercer Sector, l’acció social i l’actualitat,
però des de l’Estat del benestar.
El perquè de tractar aquests temes l’explica Vincent
«per la magnitud de la tragèdia, perquè vam
començar quan s’iniciava la crisi i vam veure que
• 12 •
reportatge
just es començava a esquerdar l’Estat del benestar i que
era el teixit associatiu el que estava aguantant-ho tot».
Recorda una de les primeres entrevistes amb la Creu
Roja, quan li van dir que tenien entre mans «l’operació
humanitària més gran des de la Guerra Civil».
Paraules com aquestes van motivar a promoure la
sensibilització sobre aquest sector a L’hora L, a la qual
contribueixen també els col·laboradors del programa,
«gent molt sensible de la qual ens refiem quan ens
indiquen que un tema és important», explica Pereira.
Amb l’arribada de les últimes eleccions, el tractament
dels temes socials va guanyar prioritat per enderrocar
l’allau d’informacions sobre els temes independentistes.
«Es va convertir en una certa obsessió, al marge de les
simpaties polítiques, i nosaltres ens vam proposar no
deixar de parlar d’altres coses importants com el teixit
associatiu», explica Frederic Vincent. Va ser per això
que van organitzar uns debats sectorials sobre salut,
educació i Tercer Sector.
La salut mental és un tema que també han tractat en
aquest programa, «com l’anorèxia o la campanya
d’Obertament», diu Pereira. Frederic va trobar un article
al diari sobre Obertament i va pensar que «tenien tota la
raó. Sobretot respecte a com es relaciona salut mental
i crònica de successos i la vinculació equivocada amb
la violència», explica; i això, i el fet de tenir una amistat
amb una noia amb trastorn bipolar, van ser els factors
que el van animar a posar aquesta campanya sobre la
taula de la Cadena Ser.
Amb el col·lectiu de salut mental, explica Franki, no han
tingut gaires problemes per trobar afectats que vulguin
parlar de la seva situació o del seu col·lectiu per antena,
•
però «la por que vulguem entrar en temes morbosos ens
dificulta trobar testimonis que vulguin sortir a la ràdio».
Vincent creu que la ratlla entre la informació de qualitat
i el morbo a vegades és molt fina, però afegeix que ells
asseguren a les entitats rigor i respecte. I sembla que
estan sent convincents, perquè aconsegueixen reunir
més de seixanta mil oients diaris que s’interessen per
aquesta forma de veure el món que proposa L’hora L.
“
La por que vulguem entrar en temes morbosos
ens dificulta trobar testimonis que vulguin sortir
”
a la ràdio
Latituds
Franki Pereira
Des de 2010 el Canal 33 de Televisió de Catalunya
compta amb un espai dedicat als temes socials, de
construcció de pau, Drets Humans i cooperació.
Aquest projecte de reportatges amb compromís social
està dirigit pel periodista Jordi Vilardell, que està al
capdavant de Latituds des dels inicis.
La tardor de 2011 aquest programa va signar un
conveni amb la Taula d’Entitats del Tercer Sector per
rebre assessorament, ja que «vam pensar que era el
moment de dedicar una atenció especial als temes de
les entitats socials», explica Vilardell.
Guardonats amb tres premis, entre els quals destaca
el Memorial Joan Gomis de Periodisme Solidari,
Vilardell diu que el Latituds «forma part d’una xarxa
d’entitats, d’associacions i grups diversos que intenta
donar visibilitat als millors projectes que s’estan fent en
acció social a Catalunya».
La falta de contextualització és el que el director d’aquest
espai creu que manca moltes vegades en els continguts
de caire social, encara que també creu que, «en general,
estem vivint un moment en el qual els mitjans de
comunicació són més sensibles a aquests temes».
De la temporada 2014, el segon capítol va tenir per
títol «Crisi i Salut Mental». Que aquest espai dediqués
temps a aquest col·lectiu no va ser casualitat: «com a
periodistes intentem detectar les tendències dels temes
• 13 •
• reportatge
nous que estan emergint i de projectes nous que ens
semblen útils pel desenvolupament social, i aquest
tema va coincidir amb la presentació de l’informe de
l’Observatori de Salut Mental de Catalunya, i aquest va
ser el punt decisiu per engrescar-nos».
Amb l’ajuda de la Taula per focalitzar cada tema, en
l’última temporada també han parlat de la immigració,
les cooperatives, la recerca de feina per a majors
de 45 anys i iniciatives de veïns solidaris per pal·liar
la situació de crisi, entre d’altres. No tenen un gran
pressupost ni tampoc un equip gaire gran, i això,
lamenta Vilardell, els impedeix tractar els temes amb
més cura de la que els agradaria.
El programa ha estat vist «per persones d’elits
empresarials i polítiques que ens han dit que és
“
una pena que aquests reportatges no surtin en prime
time per TV3», explica, ja que ara estan destinats al
segon canal d’aquesta televisió pública i a les onze
menys cinc de la nit. Per fer front a aquesta situació
a la graella, és dels pocs programes que poden oferir
els seus continguts online abans que s’emeti per
televisió.
Malgrat això, aquest equip valora molt que davant
les complexitats de les circumstàncies i els moments
que s’estan vivint en la televisió pública catalana
«se segueixi apostant per mantenir un programa
d’aquestes característiques». Segurament, l’interès
de tots els membres de l’equip per aquests temes
socials demana una motivació extra que Jordi Vilardell
resumeix dient que «treballar al Latituds és un luxe si
tens un mínim de consciència social».
Com a periodistes intentem detectar les tendències
dels temes que estan emergint i de projectes que
”
ens semblen útils per al desenvolupament social
Jordi Vilardell
Entitats socials i comunicació
Si hi ha una cosa en què coincideixen aquests perio­
distes és el fet que l’acció social catalana no està
gaire acostumada a utilitzar les eines que té al seu
abast per apropar-se als mitjans de comunicació. «Si
poguessin invertir o prioritzar una mica més en temes
de comunicació tindrien millors resultats», diu Vilardell.
Per la responsable del Social.cat, el problema és que
moltes entitats «fan una gran feina, però per por, o
per no dedicar un temps a parlar amb els mitjans, la
societat no acaba sabent qui està realitzant aquesta
gran feina». Saber buscar un portaveu, tenir una bona
base de dades actualitzada i enviar e-mails amb
notes de premsa o petits escrits explicant què s’ha fet
o aconseguit, creu Borreda, seria la fórmula per començar a estar presents en els caps dels periodistes.
Frederic Vincent recorda algun debat al Col·legi de
Periodistes de Catalunya sobre aquesta relació costosa entre entitats i mitjans de comunicació: «Al final el
consell sempre era el mateix: han d’intentar ser com
els sindicats, que quan surt per exemple la dada de
l’atur tots els periodistes tenim clar a qui hem de trucar
o a quina organització hem d’anar a buscar les dades».
Com a últim consell, Joan Serra creu que el més important és aportar testimonis i històries humanes, «i això ho
notem molt quan una entitat té una persona dedicada
a comunicació, perquè de seguida sap el que necessitem». Amb els testimonis i la facilitat de la màxima
informació, explica, ells ja s’encarreguen de contextualitzar i que el lector es pugui posar a la pell de la persona
afectada, i «fins i tot poder donar un espai en portada».
• 14 •
• reportatge
PERFILS PROFESSIONALS
QUE CAPACITEN
Les persones afectades per trastorns de salut mental i addiccions poden
millorar la seva situació social, emocional i laboral gràcies als serveis que
tenen al seu abast. Aquesta és la cara visible del col·lectiu, però quins són
els professionals que hi ha darrere?
La seva tasca és fonamental en el procés de millora de l’usuari. Tots
ells tenen com a objectius principals el benestar social i emocional, el
desenvolupament d’habilitats i la inserció social i laboral dels seus usuaris
i pacients. Tots valoren especialment el treball multidisciplinari i en xarxa
i l’estreta relació i empatia que han de tenir amb els seus usuaris per
aconseguir els objectius establerts. Com a característiques principals del
col·lectiu destaquen l’estigma social i propi que pateixen i la manera com,
mitjançant els processos necessaris, poden potenciar les seves capacitats.
Us presentem aquí alguns dels perfils professionals en salut mental
i addiccions que empren la seva vida laboral per aconseguir la millora social
i laboral de les persones que conviuen amb trastorns mentals i addiccions.
Text: Laura López
• 10 •
reportatge
•
jordi lópez, educador social
marisol martí,
noemí aznar,
del servei de rehabilitació
tècnica d’inserció laboral
metgessa
comunitària del centre de
del servei itínere
del cas brians ii
formació i prevenció de mataró
de fundació joia
de fundació salut i comunitat
«El col·lectiu de salut mental
l’hem de motivar perquè
«Com més àmplia sigui la visió
els seus membres
que tenim de cada usuari
més podem potenciar
«En el context
penitenciari, treballar
des del vincle
siguin subjectes i no objectes»
les seves capacitats»
té molt valor»
La tasca del Jordi consisteix a
crear un espai a mida per a cada
usuari p
er construir una relació
amb ell, però tenint en compte que
«per ser un educador referent és
el pacient mateix qui t’ha d’atorgar
aquest lloc». És una relació que es
construeix amb el pas del temps,
duent a terme activitats i programes
en els quals es tracten, en primer
lloc, temes a nivell cognitiu; la
segona gran pota és la prevenció
de recaigudes, i la tercera pota fa
referència a les habilitats i els hàbits
de la vida diària per assolir la màxima
autonomia. L’espai, comenta, també
és important perquè «treballem amb
persones que a casa no acaben
de tenir el seu lloc o que han hagut
de deixar la colla d’amics». La idea
és que comencin a fer-se un lloc al
servei per acabar establint vincles
amb l’exterior. També «tractem el
concepte d’apoderament, perquè la
persona agafi el toro per les banyes
i acabi guanyant més control sobre el
seu trastorn». Creu que al col·lectiu
de salut mental li costa gaudir de les
petites coses, i que per això «hem
de motivar els seus membres perquè
siguin subjectes i no objectes».
La Marisol és psicòloga i està
especialitzada en recursos humans.
El seu perfil professional és molt
polivalent, fa atenció individual
i grupal a l’usuari, on «tractem
temes com l’orientació laboral, el
mercat laboral, les tècniques de
recerca de feina i la recerca de feina
activa, tenint sempre en compte
la individualitat de la persona».
També fa seguiment, que pot ser
en la inserció, quan l’usuari ja està
treballant, o en l’itinerari, quan encara
està en el servei. «El seguiment en
l’itinerari el fa un altre professional,
perquè com més àmplia sigui la
visió que tenim de cada usuari
més podem potenciar les seves
capacitats», diu. També treballa
la prospecció; afirma que és una
part molt costosa en temps de crisi
i que sempre té en compte l’usuari
i el tipus d’empreses-diana a les
quals es pot dirigir. Martí assegura
que cada cop arriben a Itínere més
usuaris de cinquanta anys amb una
trajectòria professional al darrere
i que de cop es troben que el mercat
laboral els rebutja per la seva edat:
«així, és normal que tinguin patiment
psicològic», puntualitza.
La Noemí és metgessa general, la
seva formació és grupal i psicoanalítica, i tracta amb persones
amb addiccions. Aquest CAS, junt
amb el de Brians I, és l’únic que està
dins d’una presó: «la característica
pròpia d’aquest centre és que
donem un servei com el d’un CAS
situat al carrer, però aquí no deixes
d’estar en un context de justícia»,
comenta. Els pacients de la Noemí
es vinculen voluntàriament, i per
fer-ho no obtenen cap benefici
ni perjudici penitenciari; a més,
diu, «la filosofia de presons està
més enfocada en l’abstinència,
i nosaltres oferim una alternativa
terapèutica des d’una visió de
reducció de danys». Aquesta
professional destaca que el més
important en la seva feina és tenir
la capacitat de treballar en equip,
empatia, paciència i, sobretot, molt
de respecte. El perfil dels seus
pacients és de baixa exigència;
per tant, la Noemí ha de tenir molta
constància, perquè són persones
molt demandants. Així, treballa molt
des de la relació, perquè, «en el
context penitenciari, treballar des
del vincle té molt valor», comenta.
• 11 •
• reportatge
blanca fontanella,
albert montaner,
cristina tió,
treballadora social
psicòleg del csmij de montcada
terapeuta ocupacional
de la residència d’arep
i sant andreu de la fundació
del servei prelaboral
eulàlia torras de beà
de fundació joia
«La dificultat més gran
d’aquest col·lectiu
«Valorem com a essencial
el treball
s’ha d’incidir més en les àrees
és el funcionament social
multidisciplinari
neuropsicològiques i en les
La Blanca centra la seva feina
en la promoció dels canvis
socials i de comportament dels
usuaris,i per això destaca que
«s’ha de mantenir una distància
professional, activar i gestionar
les capacitats personals, i donarlos eines per millorar el seu estat
social i emocional». Quant als
programes, s’està posant en
marxa a la residència el Grup de
Protagonistes, que posa l’accent
a fer els usuaris protagonistes
de les seves vides. «Amb tu» és
el programa que porten a terme
els usuaris com a voluntaris,
i també participa en el programa
de sensibilització en salut mental
a les escoles. Reconeix que
«la dificultat més gran d’aquest
col·lectiu és el funcionament
social i l’estigma». La realitat que
ella viu és que «molts usuaris
es prenen la residència com un
recurs finalista, i amb Fòrum Salut
Mental treballem per millorar
aquest model i que arribi a ser
flexible», explica.
L’Albert té formació en psicologia
clínica i de la salut i en tècniques
en psicoteràpia psicoanalítica.
«Valorem com a essencial el treball
multidisciplinari i en xarxa», explica
Montaner, el qual assegura que el
treball en xarxa és fonamental per
«fer una mirada als pacients des
d’una visió més biopsicosocial».
Col·labora amb el programa del
TET per derivar pacients en
situació d’absentisme o fracàs
escolar, i els ofereix l’oportunitat de
fer tallers d’oficis i estades a empreses.
Montaner destaca el programa «Salut
i escola» i el Programa d’Atenció al
Trastorn Mental Greu. En tota aquesta
tasca que desenvolupa «cal molt la
relació i la coordinació amb la família
i amb altres entitats i l’espai escolar»,
diu. En salut mental, especifica,
«hem de copsar la simptomatologia
com a part del conflicte a resoldre
i indagar en les arrels». També
destaca com a característic el temps:
«la nostra feina requereix temps amb
els pacients i les famílies, i ells és el
que més demanen».
i l’estigma»
i en xarxa»
• 12 •
«Amb aquest col·lectiu
relacions interpersonals»
La feina de la Cristina consisteix
a fer anàlisi ocupacional de les
activitats, i en la impartició i
l’avaluació constant de l'usuari.
«El terapeuta ocupacional té com
a mitjà d’intervenció l’activitat,
que aquesta sigui útil i significant
per poder actuar en els aspectes
millorables de l’usuari», explica.
Al servei Prelaboral hi ofereixen
tres programes d’activitats: un
d’entrenament en hàbits laborals
bàsics i utilitats instrumentals, un
altre programa d’entrenament en
habilitats actitudinals i socials,
i també tallers d’apropament,
de coneixement i d'orientació
al món laboral. Respecte al
sector de la salut mental, afirma
que «amb aquest col·lectiu
s’ha d’incidir més en les àrees
neuropsicològiques, que són la
memòria, l’atenció i el raonament
complex, com també en les
relacions interpersonals».
reportatge
anna de los riscos,
francisco lópez,
ariadna pagà,
integradora social del
auxiliar clínic
infermera
del cas de sants
de la fundació
club social de sarrià
-
sant gervasi del centre
de l’associació benestar
hospital de dia
d’higiene mental les corts
i desenvolupament
de nou barris
«Les persones
«Si hi ha consum,
amb trastorn mental
la salut mental
tenen molt rebuig
canvia completament»
L’Anna dedica gran part de la seva
feina a l’atenció directa amb l’usuari
i a la planificació i té clara la filosofia
de la funció del Club: «el temps lliure
és l’eina per tractar la rehabilitació
psicosocial, el lleure és l’excusa
per treballar l’apoderament». Els
usuaris que atén tenen entre 40 i
65 anys i són persones amb una
alta autonomia, fruit del treball que
fan d’apoderament. «Al cap de
cinc anys t’adones que els que van
començar amb baixa autonomia ara
en tenen molta, sobretot quant a la
relació amb els seus companys i a la
seguretat a l’hora de sortir al carrer
i moure’s per la ciutat», assegura.
Un dels aspectes en el qual ha
d’incidir més en la seva feina és
en la comunicació, «treballant molt
des de la naturalitat i els processos
naturals de cada usuari». També
treballa molt la responsabilitat i
la presa de decisions, i explica
que «les persones amb trastorn
mental tenen molt rebuig cap al seu
trastorn, a més d’estigma social i
familiar».
El Francisco pertany a un
equip multidisciplinari que atén
drogodependències i patologia
dual d’alta exigència, està centrat en
infermeria i fa atenció ambulatòria.
És l’encarregat del programa de
manteniment de metadona i fa
teràpia directament observada,
seguiment d’infermeria, grup de
psicoeducació, educació sanitària,
atenció en crisis i seguiment de
familiars en teràpia, a més del
programa de reducció de danys i el
d’intercanvi de xeringues, i controls
d’orina. Francisco assegura que
«cada dia tenim més patologia dual,
els usuaris són molt demandants
i ho volen tot al moment». Per això
ell els fa entendre que amb calma
se solucionen les coses. També
especifica que «les persones que
vénen amb patologia dual són un
puntal importantíssim, perquè si hi
ha consum la salut mental canvia
completament».
cap al seu trastorn»
• 13 •
•
«El meu despatx
sempre està obert,
perquè treballo molt
la relació amb el pacient»
L’Ariadna és infermera i educadora
social, i la seva vocació és educativa
en salut mental. En la seva feina
tracta amb adolescents i ha de
cuidar-los a ells i les seves famílies
i fomentar estils de vida més
saludables. Les eines que utilitza
són l’entrevista d’infermeria, que
fa quan l’usuari entra en el servei,
i el treball conjunt amb l’equip, amb
el qual «es fa un Pla Terapèutic
Individual, i després en faig un
seguiment continuat», explica.
Pagà insisteix en el fet que en la
seva feina ha de treballar molt el
vincle amb els pacients: «el meu
despatx sempre està obert i els
pacients hi poden entrar amb les
seves demandes, perquè treballo
molt la relació amb ells». Els
adolescents amb què es troba
«estan molt oberts a aprendre,
encara que tenen moltes dificultats
a nivell familiar i escolar, i el meu
treball engloba el pacient i tot el
seu entorn».
• reportatge
Els afectats per un desnonament hipotecari solen passar per un procés
molt negatiu a nivell psicològic i emocional. Ara, un estudi realitzat per l’escola
de negocis ESADE, en col·laboració amb Càritas Mallorca, evidencia que els afectats
pateixen col·lapse emocional i desenvolupen estrès posttraumàtic.
Text: Laura López
• 18 •
© tiero - Fotolia.com
Sentiments desnonats
reportatge
P
són les quatre
emocions més viscudes, sobretot en relació
amb les clàusules abusives, les cartes del
banc, l’augment de quotes, la pressió pels
pagaments, la citació judicial i el lliurament del pis.
Quant als sentiments, els que més sorgeixen en el
procés són tristesa, ansietat, mal humor, desànim
i abatiment. Tot això va acompanyat de la pèrdua
d’identitat que està associada a la pèrdua de treball
i de la llar, la pèrdua de l’esperança i la indefensió.
or, fàstic, ràbia i plor
Aquests són alguns dels resultats que es van donar
a conèixer el passat 19 de març i que s’extrauen
d’un estudi dirigit per Juan Ramis-Pujol, professor
del departament de Direcció d’Operacions i Innovació
de ESADE. L’estudi sospesa elements econòmics,
de gestió del procés de desnonament, sociològics
i psicològics; a més, s’han estudiat vuit casos en
profunditat i es detallen les emocions i els sentiments
que s’associen a aquests moments crítics del
desnonament.
Des de l’experiència de la Plataforma d’Afectats
per l’Hipoteca (PAH), Montserrat García, portaveu
de la PAH de Badalona i també afectada per un
desnonament, diu que la majoria de persones que
s’apropen a demanar ajuda se senten culpables i
fracassades per no poder pagar, «sobretot la gent
que té avaladors, ja que el deute recau sobre ells».
En aquesta localitat barcelonina compten amb un
psicòleg voluntari que atén qualsevol persona que
ho necessiti: «el que fem és el que anomenem
“alcohòlics anònims”; en cada assemblea ens reunim
tots en rotllana i cadascun explica el seu cas i entre
tots intentem aconsellar. Si hi ha un cas de gent que
manifesta idees suïcides, el psicòleg parla amb ells,
però la tècnica en grup ens va bastant bé», explica;
i afegeix: «el més important de la nostra tasca a la
plataforma és la unió de les persones i l’apoderament.
Es triga molt temps a aconseguir coses, però cada dia
aconseguim petites victòries i això a la gent l’apodera
molt. La unió fa la força».
“
Emocions i sentiments
«La paraula indefensió és la que defineix més
bé la situació dels afectats pels desnonaments
hipotecaris, i en cas que no es tanqui correctament
el procés la situació és d’autèntic drama»,
assenyala Ramis. Després d’entrevistar els afectats
per a l’estudi, Ramis ha pogut comprovar que en un
primer nivell deixen de poder resoldre els problemes
pràctics de la vida, «és el moment en el qual la situació
precària emocional comença a afectar el pensament i
la capacitat d’acció», puntualitza. En un segon nivell,
«el món se’ls esfondra, perden els punts de referència
bàsics que ens ajuden a tots a situar-nos en la vida».
Aquestes dues fases les denomina Ramis «doble
col·lapse». Per a les entrevistes, també va utilitzar el
mapa d’emocions i el de sentiments perquè els afectats
poguessin escollir les que havien viscut en els diferents
moments del procés.
“
•
El més important de la nostra tasca a la plataforma
és la unió de les persones i l’apoderament
Montserrat García
”
El Miquel és un dels molts mallorquins afectats per
el desnonament i que va col·laborar amb Ramis com
a afectat en l’estudi. En el seu cas va tenir moltes
sensacions creuades; «primer, incredulitat, perquè no
creus mai que puguis arribar a una situació d’aquest
tipus, tens la sensació d’estar vivint una pel·lícula de la
teva pròpia vida». També afirma que ha desenvolupat
estrés i depressió a causa de tot el procés. «Si algú
en aquesta situació et diu que no l’ha afectat psico­
lògicament, menteix; una casa no només són quatre
parets, i si te la treuen et quedes al carrer. Tot això
et produeix molta angoixa i depressió, entre altres
coses».
La paraula indefensió és la que defineix més bé
”
la situació dels afectats pels desnonaments hipotecaris
Juan Ramis-Pujol
• 19 •
• reportatge
El procés
L’ajuda de Càritas i la PAH
El procés de desnonament hipotecari s’inicia quan la
persona deixa de pagar la hipoteca, que és quan el
banc fa una denúncia d’execució hipotecària que es
resol en procés judicial tancat. Com que no es pot
pagar el deute del pis, el banc procedeix a subhastar
l’habitatge i, si ningú l’adquireix, el banc es queda el
deute pel 60% de la taxació. Si la persona ha agafat
advocat d’ofici, li queda per pagar el deute de la
diferència de la taxació, més els interessos. Si no
l’ha agafat, com que ha perdut el judici ha de pagar
els costos de l’advocat contrari. Moltes vegades, si
el banc veu que hi ha poca diferència en el que ha
de pagar el deutor, en concepte de costos judicials
diu que són 100.000 euros o més; llavors la família
es queda sense pis, amb el deute del judici i amb
el pagament de la diferència de la taxació», explica
García. Després, quan se subhasta el pis, el jutjat
dóna un termini de cinc dies hàbils per entregar
les claus. Si no s’entreguen es fa el llançament de
l’habitatge, que és el desnonament.
Un altre organisme que assenyala l’estudi i que
també han valorat molt positivament els participants
en les enquestes és Càritas. Margalida Maria Riutort,
secretària general de Càritas Mallorca, comenta a
Joia Magazine que en aquesta entitat estan vivint
molta preocupació pel tema de l’habitatge, ja que
«és un factor clau en el desenvolupament d’una
família i la situació de desnonament està afectant molt
emocionalment tot el nucli familiar». Segons Riutort,
«el desnonament és una conseqüència claríssima de
la pèrdua de treball i de poder adquisitiu». El procés
que solen seguir a Càritas és el d’acompanyament;
estudien cada cas a nivell individual i, «o bé es busca
un habitatge alternatiu, o bé s’aconsegueixen ajuts
econòmics per obtenir allotjament, amb la idea que
hi hagi un mínim de sostenibilitat». Riutort assenyala
la importància de l’acompanyament individual o
familiar en aquest tipus de processos: «aquest
acompanyament és molt important per a nosaltres
perquè vol dir que comptem amb les capacitats de
cada persona. És molt important que
estiguem al costat dels afectats, però
Els pobres d’ara no són els que es coneixen tradicionalment,
no dirigint-los, sinó acompanyant-los».
Aquest servei l’ofereixen a través de
els nous pobres som nosaltres
tècnics professionals o voluntaris, i també
tenen cursos de cuina, d’economia
Miquel Coll
domèstica, d’aprofitament d’aliments i de
recerca de feina. Però aquest organisme
no només s’ocupa de desnonaments, sinó que atén
La PAH és un dels recursos més valorats per les
qualsevol persona en situació de pobresa, així que
persones en procés de desnonament per l’ajuda
l’ajuda psicològica que ofereix s’estén a totes les
que dóna. «Vaig demanar un préstec i el vaig pagar
persones que tinguin problemes d’habitatge, incloses
durant dotze anys, però em vaig quedar a l’atur i no
vaig poder seguir-lo pagant», comenta el Miquel.
les desnonades.
La seva situació va empitjorar perquè pateix artro­sis als dos malucs. I, encara que li han concedit
A diferència de Càritas, la PAH pot ajudar
el 33% de discapacitat i continua cobrant l’atur,
específicament les persones en procés de
«a casa som cinc persones que depenen del meu
desnonament. El primer que fa és acollir-los, parlar
atur, que és de 682 euros al mes, però el proper
amb ells sobre el punt en què es troba la seva
mes se m’acaba i començaré a cobrar l’ajuda de
situació i fer-los veure que, segons descriu García,
426 euros del Govern, i tot això s’agreuja perquè
«no són culpables, que estem tots en la mateixa
s’ha apujat l’aigua, la llum, el transport públic...».
situació i que entre tots aconseguirem moltes
El Miquel va acudir a la PAH de Mallorca després de
coses». Després els revisen tota la documentació
passar pels serveis socials, «on no vaig rebre cap
per veure què es pot fer. Segons García, atenen
tipus d’ajuda», segons diu, i després es va apropar a
molta diversitat de casos: «si arriba una persona
Càritas, on sí el van escoltar i el van intentar ajudar;
que ens diu que la desnonaran la propera setmana,
però «el que jo necessitava era assessoria jurídica,
l’únic podem fer és intentar parar el desnonament,
i per això vaig acudir a la PAH».
però, si arriba una persona que sap que dintre de
“
”
• 20 •
reportatge
•
dos mesos no podrà pagar la hipoteca, doncs es
En el cas del Miquel, creu que no ha rebut la suficient
fan números, ho anem a plantejar al banc i mirem
informació per part de les administracions, una situació
si el seu cas entra en la Llei de Guindos, en la qual
que s’ha agreujat pel desconeixement del llenguatge
ningú no acostuma a entrar perquè diu que si el teu
jurídic que utilitzen els bancs, l’administració i els jutjats.
pis val més de 120.000 euros no et poden concedir
El Miquel explica que el banc no l’ha ajudat en res, al
la dació en pagament». Aquesta plataforma no
contrari, «va amb molta fatxenderia i prepotència; els
funciona només com a ajuda a l’afectat que acaba
serveis socials de l’ajuntament, el mateix, has d’estar
d’entrar, sinó que «els diem que nosaltres els
en una indigència total perquè et facin cas». Admet
ajudarem, però en la mesura que ells s’ajudin a ells
que ell també té part de culpa en aquesta situació,
mateixos; aquí som
però que els bancs
tots afectats, així que
«es van tancar en
jo t’ajudo a tu però tu
És molt important que estiguem al costat dels afectats, banda i no van voler
també m’ajudes a mi»,
escoltar absolutament
però no dirigint-los, sinó acompanyant-los
especifica García.
res». Però el problema
que el Miquel veu
Margalida
Maria
Riutort
Els culpables
en això és que ha
canviat el concepte de
Segons l’estudi dirigit per Ramis, els bancs generen
pobresa: «els pobres d’ara no són els que es coneixen
una pressió excessiva sobre els afectats. «Això ve
tradicionalment, els nous pobres som nosaltres».
donat per la relativa força dels mateixos, que estan
emparats per la llei, així com per la indefensió dels
Un agreujant de la situació que pot afectar fins i tot més
afectats. Aquesta pressió ha estat identificada com
que els altres és el rebuig per part d’amics i familiars.
un dels esdeveniments que col·lapsen els afectats»,
García diu que s’ha arribat a barallar amb molts amics
explica. A més, les administracions públiques, segons
perquè «creuen que no vull pagar l’hipoteca i aquí està
Ramis, no han estat a l’altura de les circumstàncies, ja
l’error, que hi ha molta gent que creu que primer s’ha de
que els afectats haurien necessitat el seu suport. Així
pagar l’hipoteca i després menjar»; fins i tot hi ha molts
mateix, el poder executiu no ha sabut revertir a temps
avaladors que no entenen que, si el seu avalat no pot
la situació d’indefensió.
pagar, el banc els vindrà a cobrar a ells.
“
”
L’experiència dels afectats
FASE 1
Incapacitat de fer un
diag­nòstic primerenc per
falta d’experiència prèvia
o per falta d’informació.
FASE 2
Es veu afectada la crea­
ció de sentit i costa discernir, pensar i raonar.
Es poden prendre males
decisions.
• 21 •
FASE 3
FASE 4
Aparició d’un esdeveniment paralitzant: creix la
pressió de l’entorn i hi ha
més dificultat per pensar.
Se sol mostrar en forma
de depressió.
Altres casos: es pot romandre de forma perllongada
en una situació d’inacció
o depressió (situació de
«doble col·lapse»). En
període postdesnonament
hi ha un nivell d’estrès
posttrau­màtic molt elevat.