Informació bàsica sobre Hepatitis C - Hepatitis

asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
l’Hepatitis
C
Descobert l’any 1989, el virus de l’hepatitis C (VHC)
és, actualment, un dels principals agents que ocasionen la malaltia hepàtica crònica i, per tant, una de les
causes més freqüents de cirrosi (pèrdua de funció del
fetge), càncer i trasplantament hepàtic.
L’Organització Mundial de la Salut estima que aproximadament el 3% de la població mundial (al voltant de 170
milions de persones) està infectada pel VHC. El percentatge de població infectada varia considerablement en
les diferents zones geogràfiques.
Se’n localitzen els percentatges més elevats a Àfrica i
Àsia (entre el 5 i el 10%); a Egipte puja al 20%. Per contra, en diferents països d’Amèrica del Nord i d’Europa no
supera el 3%: a Alemanya baixa al 0,6%. A Catalunya,
segons un estudi de la població general, l’any 2002
unes 150.000 persones han tingut contacte amb el
virus (2,6% de la població), però aquest percentatge
s’incrementa amb l’edat (des del 0,1%, en menors de
15 anys, al 5,8% en persones més grans de 65 anys)
i la major part de les persones acaba tenint algun
tipus de lesió hepàtica. Cal afegir-hi l’important nombre d‘immigrants que han arribat en els darrers anys a
Catalunya, i que hi viuen, provinents de països amb una
prevalença del VHC molt més alta.
Un gran nombre de persones infectades desconeix
la seva situació perquè l’evolució de l’hepatitis C en els
primers anys cursa sense símptomes o amb símptomes
lleus o inespecífics. És per això que el descobriment de
la malaltia es produeix amb motiu d’un reconeixement
mèdic o d’una donació de sang.
Les causes principals de la infecció que s’han identificat
són: l’addicció a drogues per via parenteral, el trasplantament d’òrgans i la transfusió de sang abans de l’any
1990. Altres vies de transmissió són la sexual i la vertical
(de mare a fill), l’aplicació de pírcings i tatuatges, etc.
Però molt sovint no es pot identificar clarament el factor
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
la Hepatitis
C
Descubierto el año 1989, el virus de la hepatitis C
(VHC) es, actualmente, uno de los principales agentes que ocasionan la enfermedad hepática crónica y,
por lo tanto, una de las causas más frecuentes de cirrosis (pérdida de función del hígado), cáncer y trasplante
hepático.
La Organización Mundial de la Salud estima que aproximadamente el 3% de la población mundial (en torno a
170 millones de personas) está infectado por el VHC. El
porcentaje de población infectada varía considerablemente en las diferentes zonas geográficas.
Los porcentajes más elevados se localizan en África
y Asia (entre el 5 y el 10%); en Egipto sube al 20%.
Contrariamente, en diferentes países de Norteamérica y
de Europa no supera el 3%: en Alemania baja al 0,6%.
En Cataluña, según un estudio de la población general, en el año 2002 unas 150.000 personas han tenido
contacto con el virus (2,6% de la población), pero este
porcentaje se incrementa con la edad (desde el 0,1%,
en menores de 15 años, al 5,8% en mayores de 65 años)
y la mayor parte de las personas acaba teniendo algún
tipo de lesión hepática. Hay que añadir el importante
número de inmigrantes que han llegado en los últimos
años a Cataluña, y que viven en ella, provenientes de
países con una prevalencia del VHC mucho más alta.
Un gran número de personas infectadas desconoce
su situación porque la evolución de la hepatitis C en los
primeros años cursa sin síntomas o con síntomas leves
o inespecíficos. Es por eso que el descubrimiento de
la enfermedad se produce con motivo de un reconocimiento médico o de una donación de sangre.
Las principales causas de la infección que se han identificado son: la adicción a las drogas por vía parenteral,
el trasplante de órganos y la transfusión de sangre antes
del año 1990. Otras vías de transmisión son la sexual y
la vertical (de madre a hijo), la aplicación de piercings y
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
de risc per a les persones amb nous diagnòstics de la
infecció.
L’alt percentatge de cronicitat és una característica de
la infecció pel VHC. S’estima que després del contacte
amb el VHC un petit percentatge de persones infectades
es recupera però la resta (al voltant del 80%) es converteix en portador crònic de la infecció. Conseqüentment
hi ha risc de malaltia hepàtica crònica i de complicacions d’aquesta patologia -fibrosi greu (formació de cicatrius en el fetge), que pot progressar a cirrosi. Usualment
aquesta progressió es lenta, de molts anys.
El tractament actual recomanat contra l’hepatitis C crònica és l’associació d’interferó pegilat alfa amb ribavirina.
La duració i la resposta al tractament depèn fonamentalment del genotip del virus.
Què és el virus
de
l’Hepatitis C?
El VHC és un virus amb material genètic de RNA que
pertany a la família Flaviviridae. N’hi ha almenys de
sis tipus segons la constitució genètica del VHC (genotips de l’1 al 6) i un gran nombre de subtipus (a, b, c,
etc.) per cada genotip. El genotip 1 (1a i 1b) és el més
freqüent mundialment; a Espanya també l’1b és el predominant, seguit del 3. A Catalunya el genotip 1 és el
responsable d’entre el 70-80% de les infeccions pel
VHC.
S’ha observat que els diferents genotips no guarden
relació ni amb la gravetat ni amb la progressió o el
pronòstic de la malaltia però sí que la resposta envers
una teràpia especifica antiviral dels diferents genotips
varia significativament. El VHC genotip 1 és el més resistent a la teràpia usual de combinació d’interferó pegilat
amb ribavirina; això no vol dir que sempre la malaltia
dels pacients amb VHC genotip 1 sigui més greu sinó
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
tatuajes, etc. Pero muy a menudo no se puede identificar
claramente el factor de riesgo para las personas con
nuevos diagnósticos de la infección.
El alto porcentaje de cronicidad es una característica
de la infección para el VHC. Se estima que después del
contacto con el VHC un pequeño porcentaje de personas infectadas se recupera pero el resto (en torno al
80%) se convierten en portadoras crónicas de la infección. Consecuentemente hay riesgo de enfermedad
hepática crónica y de complicaciones de esta patología
-fibrosis grave (formación de cicatrices en el hígado),
que puede progresar a cirrosis. Usualmente esta progresión es lenta, de muchos años.
El tratamiento actual recomendado contra la hepatitis C
crónica es la asociación de interferón pegilado alfa con
ribavirina. La duración y respuesta al tratamiento depende fundamentalmente del genotipo del virus.
¿Qué es el virus
de la
Hepatitis C?
El VHC es un virus con material genético de RNA que
pertenece a la familia Flaviviridae. Existen al menos
seis tipos según la constitución genética del VHC
(genotipos del 1 al 6) y un gran número de subtipo (a,
b, c, etc.) por cada genotipo. El genotipo 1 (1a y 1b) es
el más frecuente mundialmente; en España también el
1b es el predominante, seguido del 3. En Cataluña el
genotipo 1 es el responsable de entre el 70-80% de
las infecciones por el VHC.
Se ha observado que los diferentes genotipos no guardan relación ni con la gravedad ni con la progresión o
el pronóstico de la enfermedad pero sí que la respuesta
hacia una terapia específica antiviral de los diferentes
genotipos varía significativamente. El VHC genotipo 1
es el más resistente a la terapia usual de combinación
de interferón pegilado con ribavirina; eso no quiere decir
que siempre la enfermedad de los pacientes con VHC
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
que té una pitjor resposta al tractament; és a dir que
els pacients tenen menys possibilitats de curació (se’n
curen un 50%) en comparació amb els pacients infectats amb el VHC genotips 2 o 3 (se’n curen un 80%).
Conseqüentment el genotip juga un paper important per
establir-ne el tractament.
El virus té capacitat de mutar a gran velocitat i fins i tot
dins del mateix malalt presenta mutacions, la qual cosa
ajuda el virus a evadir el sistema immunitari del malalt. A
més de les implicacions clíniques que comporta aquesta característica, probablement també explica la gran
dificultat per desenvolupar una vacuna efectiva contra
el VHC.
Com es transmet
el virus
de l’Hepatitis C?
La transmissió del VHC es produeix fonamentalment
per inoculació de sang infectada. Les persones que
tenen un risc especial de contraure una infecció pel VHC
són les següents:
• Receptores de transfusions sanguínies i derivats abans de l’any 1990. Amb l’actual detecció
de l’ARN del VHC en donacions ens apropem a
risc zero atès que es rebutgen els donants amb
virus a la sang.
• Receptores d’injeccions amb xeringues que no
són d’un sol ús.
• Receptores de trasplantaments de donants amb
anticossos contra el VHC.
• Hospitalitzats. S’han comunicat casos d’hepatitis
C relacionats amb l’ús de vials multidosis i casos
de transmissió de malalt a malalt per no aplicar
mesures d’esterilització estrictes.
• Professionals sanitàries. Poden contagiar-se
dels malalts si es punxen accidentalment; i també
poden ser vectors de transmissió als malalts.
• Receptores d’altres puncions percutànies. Els
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
genotipo 1 sea más grave sino que tiene una peor respuesta al tratamiento; es decir que los pacientes tienen
menos posibilidades de curación (se curan un 50%) en
comparación con los pacientes infectados con el VHC
genotipos 2 o 3 (se curan un 80%). Consecuentemente
el genotipo juega un papel importante para establecer
el tratamiento.
El virus tiene capacidad de mutar a gran velocidad e
incluso dentro del mismo enfermo presenta mutaciones,
lo cual ayuda al virus a evadir el sistema inmunitario
del enfermo. Además de las implicaciones clínicas que
esta característica comporta, probablemente también
explica la gran dificultad para desarrollar una vacuna
efectiva contra el VHC.
¿Cómo se transmite
el virus
de la Hepatitis C?
La transmisión del VHC se produce fundamentalmente
por inoculación de sangre infectada. Las personas que
tienen un riesgo especial de contraer una infección por el
VHC son las siguientes:
• Receptoras de transfusiones sanguíneas y derivados antes del año 1990. Con la actual detección
del RNA del VHC en donaciones nos acercamos a
riesgo cero, puesto que se rechazan los donantes
con virus en la sangre.
• Receptoras de inyecciones con jeringas que no
son de un solo uso.
• Receptoras de trasplantes de donantes con
anticuerpos contra el VHC.
• Hospitalizadas. Se han comunicado casos de hepatitis C relacionados con el uso de viales multidosis y
casos de transmisión de enfermo a enfermo por no
aplicar medidas de esterilización estrictas.
• Profesionales sanitarios. Pueden contagiarse
de los enfermos si se pinchan accidentalmente; y
también pueden ser vectores de transmisión a los
enfermos.
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
tatuatges, l'acupuntura, les arracades (pírcings)
i altres puncions percutànies són possibles vies
d’infecció del virus pel VHC si no es realitzen amb
asèpsia i no s'utilitza material d'un sol ús.
• Addictes a drogues per via intravenosa i per via
intranasal. És la primera causa d’infecció en adults joves. Un alt coneixement del risc de compartir
la parafernàlia del consum de drogues així com
l’accessibilitat als programes d’intercanvi de xeringues són mesures de prevenció en aquest àmbit.
A més compartir maquinetes d’afaitar o depilar i raspalls
de dents pot facilitar la transmissió del virus. Tot i això, el
diagnòstic i l’assessorament de les persones infectades
poden ajudar a disminuir la transmissió de la infecció.
Actualment les mesures de prevenció han reduït
notablement el nombre de noves infeccions per
inoculació de sang infectada; però la transmissió es
segueix produint principalment per compartir xeringues, agulles, cilindres per esnifar i altres objectes
entre persones usuàries de drogues per via parenteral i
intranasal, i excepcionalment, per punxada amb agulles
contaminades pel VHC.
El virus de l'Hepatitis
es pot transmetre
per via sexual?
C
Les relacions sexuals no es consideren una via eficient
de transmissió del VHC. Per a les parelles de persones
infectades pel VHC que mantenen una relació heterosexual monògama el risc de transmissió estimat a llarg
termini és del 0,01 o més baix.
Diferents estudis han provat que el risc de transmissió
del VHC augmenta en incrementar el nombre de parelles
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
• Receptoras de otros punciones percutáneas.
Los tatuajes, la acupuntura, los pendientes (piercing)
y otras punciones percutáneas son posibles vías de
infección por el VHC si no se realizan con asepsia y
no se utiliza material desechable.
• Adictos a drogas por vía intravenosa y por vía
intranasal. Es la primera causa de infección en
adultos jóvenes. Un alto conocimiento del riesgo de
compartir la parafernalia del consumo de drogas
y la accesibilidad a los programas de intercambio
de jeringuillas son medidas de prevención en este
ámbito.
Además, compartir maquinillas de afeitar o depilar y
cepillos de dientes puede facilitar la transmisión del
virus. Sin embargo, el diagnóstico y el asesoramiento
de las personas infectadas pueden ayudar a disminuir
la transmisión de la infección.
Actualmente las medidas de prevención han reducido notablemente el número de nuevas infecciones
por inoculación de sangre infectada; pero la transmisión
se sigue produciendo principalmente por compartir
jeringuillas, agujas, cilindros para esnifar y otros objetos
entre personas usuarias de drogas por vía parenteral e
intranasal y, excepcionalmente, por pinchazo con agujas contaminadas por el VHC.
¿El virus de la Hepatitis
se puede transmitir
por vía sexual?
C
Las relaciones sexuales no se consideran una vía
eficiente de transmisión del VHC. Para las parejas de
personas infectadas por el VHC que mantienen una relación heterosexual monógama el riesgo de transmisión
estimado a largo plazo es del 0,01 o más bajo.
Diferentes estudios han probado que el riesgo de transmisión del VHC aumenta al incrementar el número de
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
sexuals, especialment si aquestes estan coinfectades
pel virus de la immunodeficiència humana (VIH).
Recentment, en diverses ciutats europees i dels EUA
s’han localitzat diferents brots d’infecció aguda pel VHC
entre els homes que fan sexe amb homes, la major part
dels quals estan infectats pel VIH. Hi ha evidència que
la via de transmissió ha estat el sexe sense protecció; se
n’han identificat els factors de risc següents: sexe anal,
pràctiques sexuals que comporten microtraumatismes,
tenir múltiples companys sexuals en un curt període de
temps, coinfecció amb alguna infecció de transmissió
sexual, l’ús de cocaïna i altres drogues no intravenoses
durant les relacions sexuals.
Pel que fa a la prevenció, atès aquest baix risc de transmissió del VHC en parelles heterosexuals monògames,
la recomanació de l’ús del preservatiu es pot limitar als
contactes sexuals durant el període menstrual. També
cal usar preservatiu quan es tenen relacions sexuals
amb més d’una parella.
I, majorment, s’hauran de potenciar les recomanacions
de les pràctiques de sexe segur entre els homes que fan
sexe amb homes.
No existeix evidència que el virus es pugui transmetre
mitjançant petons, carícies, ni per compartir estris de
menjar.
El virus de l'Hepatitis
es pot transmetre
de mare a fill?
C
La transmissió del VHC de mare a fill no és freqüent
però es pot produir durant el part i en moments propers
a aquest, i està restringida quasi sempre en la dona
amb virus detectable a la sang (RNA del VHC).
Aproximadament, s’infecten 6 de cada 100 infants
nascuts de mare infectada pel VHC. Aquesta proporció
10
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
parejas sexuales, especialmente si éstas están coinfectadas por el virus de la inmunodeficiencia humana
(VIH).
Recientemente, en varias ciudades europeas y de los
EE.UU. se han localizado diferentes brotes de infección
aguda por el VHC entre los hombres que hacen sexo
con hombres, la mayor parte de los cuales están infectados para el VIH. Hay evidencia que la vía de transmisión ha sido el sexo sin protección; se han identificado
los factores de riesgo siguientes: sexo anal, prácticas
sexuales que comportan microtraumatismos, tener múltiples compañeros sexuales en un corto periodo de
tiempo, coinfección con alguna infección de transmisión
sexual, el uso de cocaína y otras drogas no intravenosas
durante las relaciones sexuales.
Con respecto a la prevención, visto este bajo riesgo
de transmisión del VHC en parejas heterosexuales
monógamas, la recomendación del uso del preservativo
se puede limitar a los contactos sexuales durante el
periodo menstrual. También hay que usar preservativo
cuando se tienen relaciones sexuales con más de una
pareja.
Y, mayormente, se tendrán que potenciar las recomendaciones de las prácticas de sexo seguro entre los
hombres que hacen sexo con hombres.
No existe evidencia que el virus se pueda transmitir
mediante besos, caricias ni por compartir utensilios de
comida.
¿El virus de la Hepatitis
se puede transmitir
de madre a hijo?
C
La transmisión del VHC de madre a hijo no es frecuente pero se puede producir durante el parto y en momentos próximos a éste, y está restringida casi siempre en la
mujer con virus detectable en la sangre (RNA del VHC).
Aproximadamente, se infectan 6 de cada 100 niños
nacidos de madre infectada por el VHC. Esta proporción
11
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
és superior (de 2 a 3 vegades) en els casos de mares
coinfectades pel VHC i el VIH, tot i que actualment el
tractament antiretroviral de la mare seropositiva, juntament amb la realització de cesària, pot fer reduir el
risc d’infecció a menys de l’1%. El risc de transmissió
també s’eleva si hi ha alts nivells de virus (càrrega viral)
a la sang de la mare i si es produeixen complicacions
durant el part com, per exemple, el trencament prematur de membranes.
La investigació d’una possible infecció pel VHC en
l’infant requereix la detecció del virus (RNA del VHC)
en sang i dels anticossos contra el VHC. A banda que
la mare pot transferir els anticossos al fill a través de la
placenta i que aquests poden persistir en la circulació
de la sang durant sis mesos, s’ha de fer el seguiment
dels del fill durant alguns mesos (per exemple, als 6 i
18 mesos). Si persisteixen durant més d’un any, s’haurà
d’estudiar si hi ha una infecció.
Sortosament es preveu una evolució benigna de la
malaltia dels nounats infectats.
Els fills de mares portadores del VHC poden rebre
lactància materna ja que la via de transmissió dels
casos detectats no s’ha d’atribuir a l’alletament. Si els
mugrons estan clivellats o sagnen, s'hauria d'indicar
que la mare s’abstingui d’alletar.
Com es
diagnostica
l’Hepatitis C?
Els símptomes de l’hepatitis C són poc específics i, en
molts casos, són lleus o no es manifesten. Així doncs,
el primer indici de la infecció sol ser la detecció d’un
augment persistent de les transaminases (enzims o
components que alliberen les cèl·lules del fetge; ho fan
en excés quan hi ha inflamació) en una anàlisi rutinària
de sang. Posteriorment, per protocol analític, en la
12
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
es superior (de 2 a 3 veces) en los casos de madres
coinfectadas por el VHC y el VIH, aunque actualmente
el tratamiento antiretroviral de la madre seropositiva,
junto con la realización de cesárea, puede hacer reducir el riesgo de infección a menos del 1%. El riesgo de
transmisión también se eleva si hay altos niveles de virus
(carga viral) en la sangre de la madre y si se producen
complicaciones durante el parto como, por ejemplo, la
rotura prematura de membranas.
La investigación de una posible infección por el VHC en
el niño requiere la detección del virus (RNA del VHC) en
sangre y de los anticuerpos contra el VHC. Aparte que la
madre puede transferir los anticuerpos al hijo a través de
la placenta y que éstos pueden persistir en la circulación
de la sangre durante seis meses, se tiene que hacer el
seguimiento de los del hijo durante algunos meses (por
ejemplo, a los 6 y 18 meses). Si persisten durante más
de un año, se tendrá que estudiar si hay una infección.
Afortunadamente se prevé una evolución benigna de
la enfermedad de los recién nacidos infectados.
Los hijos de madres portadoras del VHC pueden
recibir lactancia materna ya que la vía de transmisión
de los casos detectados no se tiene que atribuir al
amamantamiento. Si los pezones están agrietados o
sangran, se debería indicar que la madre se abstenga
de amamantar.
la
¿Cómo se
diagnostica
Hepatitis C?
Los síntomas de la hepatitis C son poco específicos y,
en muchos casos, son leves o no se manifiestan. Así,
el primer indicio de la infección suele ser la detección
de un aumento persistente de las transaminasas
(enzimas o componentes que liberan las células del
hígado; lo hacen en exceso cuando hay inflamación)
en un análisis rutinario de sangre. Posteriormente, por
13
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
investigació de la malaltia hepàtica es descobreix que la
determinació d’anticossos contra el VHC és positiva,
la qual cosa significa que la persona ha estat infectada
anteriorment i és molt possible que ho segueixi estant.
Els anticossos contra el VHC no es detecten fins passades 8-9 setmanes des de l’inici de la infecció i es mantenen al llarg dels anys; fins i tot les persones que eliminen
el virus espontàniament segueixen tenint anticossos
molts anys després. Si el malalt presenta un augment
persistent de les transaminases i té competència immunitària, ja es pot establir el diagnòstic d‘infecció pel VHC
i no és necessari realitzar cap prova de confirmació. El
malalt recentment diagnosticat ha de ser informat de
manera clara i precisa per un metge especialista per tal
d’evitar les disfuncions psíquiques que es poden produir
en una persona que fins aquest moment es considerava
sana i també valorar la possibilitat d’efectuar un tractament antivíric.
La prova de confirmació de la infecció pel VHC és una
prova de detecció de l’RNA del virus en la sang (RNAVHC).
En els malalts amb hepatitis C crònica que han de rebre
tractament antivíric s’ha de mesurar la quantitat de virus
(càrrega viral), es a dir, de RNA, que circula per la sang
i també se n’ha de determinar el genotip, per poder
establir les possibilitats de resposta al tractament i la
durada d’aquest.
És necessària la
biòpsia hepàtica
de
en un malalt amb
infecció pel virus
l’Hepatitis C?
La biòpsia hepàtica és l’única exploració que permet
determinar amb exactitud el grau d’afectació hepàtica
en un malalt amb hepatitis C crònica. Tot i que no és
14
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
protocolo analítico, en la investigación de la enfermedad hepática se descubre que la determinación de
anticuerpos contra el VHC es positiva, lo cual significa
que la persona ha sido infectada anteriormente y es muy
posible que lo siga estando. Los anticuerpos contra el
VHC no se detectan hasta pasadas 8-9 semanas desde
el inicio de la infección y se mantienen a lo largo de los
años; incluso las personas que eliminan el virus espontáneamente siguen teniendo anticuerpos muchos años
después. Si el enfermo presenta un aumento persistente
de las transaminasas y tiene competencia inmunitaria,
ya se puede establecer el diagnóstico de infección por
el VHC y no es necesario realizar ningún test de confirmación. El enfermo recién diagnosticado tiene que ser
informado de manera clara y precisa por un médico
especialista con el fin de evitar las disfunciones psíquicas que se pueden producir en una persona que hasta
este momento se consideraba sana y también valorar la
posibilidad de efectuar un tratamiento antivírico.
El test de confirmación de la infección por el VHC es
un test de detección del RNA del virus en la sangre
(RNA-VHC).
En los enfermos con hepatitis C crónica que han de
recibir tratamiento antivírico se debe medir la cantidad
de virus (carga viral), es decir, de RNA, que circula por
la sangre y también se tiene que determinar el genotipo,
para poder establecer las posibilidades de respuesta al
tratamiento y la duración de éste.
¿Es necesaria la
biopsia hepática
en un paciente con
infección por el virus
de la Hepatitis C?
La biopsia hepática es la única exploración que permite
determinar con exactitud el grado de afectación hepática en un enfermo con hepatitis C crónica. Aunque no es
15
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
imprescindible, abans d’iniciar un tractament antivíric
és recomanable fer-se’n una per valorar el grau de lesió
i extensió de la fibrosi així com per descartar la cirrosi.
En els casos amb lesions mínimes el tractament es pot
ajornar, però aquest està plenament justificat, si no hi
ha contraindicacions, en els casos amb fibrosi atès
que això indica que la malaltia té un curs progressiu.
L’elastografia (fibroscan) és una tècnica no invasiva per
diagnosticar el grau de fibrosi que permet diferenciar
amb força seguretat els pacients que tenen la malaltia en
un grau lleu dels que tenen fibrosi avançada o cirrosi.
Quina és
l’evolució de la infecció
pel virus Hepatitis C?
El VHC ataca el fetge i causa una hepatitis (inflamació
del fetge) en els nous infectats. Els primers sis mesos de
la infecció pel VHC constitueixen el període d’infecció
aguda.
En aquest període inicial algunes persones (menys del
40% dels casos) presenten algun símptoma. Els símptomes són lleus i inclouen febre, fatiga, nàusees, icterícia
(coloració groga dels ulls i la pell, que apareix en menys
del 25% de les persones infectades) i orina fosca. La
resta de persones infectades (el 60-65%) no presenten
símptomes i l’hepatitis aguda passa desapercebuda,
raó per la qual la infecció pel VHC es diagnostica
poques vegades en aquesta etapa. Aquest també és
el motiu de no poder saber el moment exacte en què
s’ha produït la infecció i, per tant, el temps d’evolució
de la malaltia.
Una petita proporció dels casos amb hepatitis aguda (el
20%) es recuperen (el virus desapareix de la sang; la
prova de l’RNA-VHC en sang és negativa) i en la resta
la infecció esdevé crònica. La majoria de persones amb
infecció crònica (el 60-70%) desenvolupen l’hepatitis
crònica definida per l’alteració de les transaminases
16
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
imprescindible, antes de iniciar un tratamiento antivírico
es recomendable hacerse una para valorar el grado de
lesión y extensión de la fibrosis y para descartar la cirrosis. En los casos con lesiones mínimas se puede demorar el tratamiento, pero éste está plenamente justificado,
si no hay contraindicaciones, en los casos con fibrosis
dado que eso indica que la enfermedad tiene un curso
progresivo. La elastografía (fibroscan) es una técnica no
invasiva para diagnosticar el grado de fibrosis, que permite diferenciar con bastante seguridad a los pacientes
que tienen la enfermedad en un grado leve de los que
tienen fibrosis avanzada o cirrosis.
¿Cuál es la
evolución de la infección
por virus Hepatitis C?
El VHC ataca al hígado causando una hepatitis (inflamación del hígado) en los nuevos infectados. Los primeros
seis meses de la infección por el VHC constituyen el periodo de infección aguda.
En este periodo inicial algunas personas (menos del 40%
de los casos) presentan algún síntoma. Los síntomas son
leves e incluyen fiebre, fatiga, náuseas, ictericia (coloración amarilla de los ojos y la piel, que aparece en menos
del 25% de las personas infectadas) y orina oscura. El
resto de personas infectadas (el 60-65%) no presentan
síntomas y la hepatitis aguda pasa desapercibida, razón
por la cual la infección por el VHC se diagnostica pocas
veces en esta etapa. Éste también es el motivo de no
poder saber el momento exacto en qué se ha producido
la infección y, por lo tanto, el tiempo de evolución de la
enfermedad.
Una pequeña proporción de los casos con hepatitis aguda
(el 20%) se recuperan (el virus desaparece de la sangre;
la prueba del RNA-VHC en sangre es negativa) y en el
resto la infección se convierte en crónica. La mayoría de
personas con infección crónica (el 60-70%) desarrollan la
hepatitis crónica definida por la alteración de las transami17
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
durant un període de més de sis mesos juntament amb
la presència de virus en el sèrum (RNA-VHC).
Les hepatitis cròniques presenten evidència de malaltia hepàtica activa amb risc de progressar a fibrosi greu
i cirrosi al cap dels anys (de 5 a més de 30 anys). Sense
tractament, en conjunt, un 20% d’aquestes hepatitis
desenvolupen una cirrosi al llarg dels anys. A causa del
llarg recorregut de l’hepatitis crònica aquest risc individual és molt difícil de determinar i és molt variable entre
pacients (del 5 al 25% en períodes de 25 a 30 anys). De
fet, l’hepatitis crònica no necessàriament ha de progressar a complicacions greus; hi ha pacients en què evoluciona lentament, de forma pràcticament asimptomàtica
durant molts anys.
No es coneix completament el perquè de les diferencies
en la progressió de la malaltia. Els principals factors de
risc identificats per al desenvolupament d’una cirrosi
són: l’edat avançada en el moment de contraure la infecció, el sexe masculí, el consum d’alcohol, la presència
de fibrosi a la biòpsia diagnòstica i la coinfecció pel
VIH o pel virus de l’hepatitis B (VHB). Altres factors que
també poden tenir importància són la coinfecció amb
diversos genotips del virus, l’ús de medicaments potencialment tòxics per al fetge, l’obesitat, la diabetis, així
com altres factors genètics del pacient.
La majoria de pacients amb hepatitis crònica són
asimptomàtics o tenen símptomes no específics
(principalment cansament i, menys habitualment, dolor
muscular i de les articulacions, i pèrdua de la gana)
fins que apareix la cirrosi. Aleshores els símptomes i els
signes són més accentuats; a més, es pot produir pèrdua de pes, orina fosca, retenció de líquids, inflamació
abdominal, icterícia, abrasions a la pell, engrandiment
del fetge i la melsa, etc.
Un cop establerta la cirrosi pel VHC, s’estima que el risc
de desenvolupar un càncer de fetge oscil·la entre l’1 i
el 4% anual.
18
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
nasas durante un periodo de más de seis meses junto con
la presencia de virus en el suero (RNA-VHC).
Las hepatitis crónicas presentan evidencia de enfermedad hepática activa con riesgo de progresar a fibrosis
grave y cirrosis al cabo de los años (de 5 a más de 30
años). Sin tratamiento, en conjunto, un 20% de estas hepatitis desarrollan una cirrosis a lo largo de los años. A causa
del largo recorrido de la hepatitis crónica este riesgo individual es muy difícil de determinar y es muy variable entre
pacientes (del 5 al 25% en periodos de 25 a 30 años). De
hecho, la hepatitis crónica no necesariamente tiene que
progresar a complicaciones graves; hay pacientes en los
que evoluciona lentamente, de forma prácticamente asintomática durante muchos años.
No se conoce completamente el porqué de las diferencias en la progresión de la enfermedad. Los principales
factores de riesgo identificados para el desarrollo de
una cirrosis son: la edad avanzada en el momento de
contraer la infección, el sexo masculino, el consumo de
alcohol, la presencia de fibrosis en la biopsia diagnóstica
y la coinfección por el VIH o por el virus de la hepatitis B
(VHB). Otros factores que también pueden tener importancia son la coinfección con diversos genotipos del virus,
el uso de medicamentos potencialmente tóxicos para el
hígado, la obesidad, la diabetes y otros factores genéticos
del paciente.
La mayoría de pacientes con hepatitis crónica son asintomáticos o tienen síntomas no específicos (principalmente cansancio y, menos habitualmente, dolor muscular
y de las articulaciones y pérdida del apetito) hasta que
no aparece la cirrosis. Entonces los síntomas y los signos
son más acentuados; además, se puede producir pérdida
de peso, orina oscura, retención de líquidos, inflamación
abdominal, ictericia, abrasiones en la piel, agrandamiento
del hígado y el bazo, etc.
Una vez establecida la cirrosis por el VHC, se estima que
el riesgo de desarrollar un cáncer de hígado oscila entre
el 1 y el 4% anual.
19
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
Quin és el tractament
més eficaç contra
l’Hepatitis C?
L’objectiu del tractament és eliminar el virus i evitar la
progressió de la malaltia.
En l’última dècada s’han produït avenços espectaculars en el tractament contra l’hepatitis C. Inicialment
s’administrava interferó estàndard per via subcutània,
tres cops per setmana, primer durant sis mesos i després durant dotze mesos. Amb aquests tractaments
les taxes de resposta virològica persistent (RNA-VHC
negatiu sis mesos després d’haver aturat el tractament)
oscil·laven entre el 10 i el 20%. Quan al tractament amb
interferó estàndard s’hi va incorporar l’administració
oral de ribavirina, les taxes de resposta van augmentar
aproximadament a un 40%.
En els últims anys s’ha treballat per millorar l’eficàcia i la
forma d’administració de l’interferó i això s’ha aconseguit
amb una nova formulació: l’interferó pegilat, que permet que s’administri un cop per setmana atès que se’n
mantenen els nivells a la sang durant aquest temps. Les
millors taxes de resposta virològica persistent (entre
el 45 i 63%) s’obtenen amb l’administració d’interferó
pegilat associat a ribavirina.
En quins pacients
està indicat el
tractament?
Atès que amb l’administració combinada d’interferó
pegilat amb ribavirina som capaços d’eradicar el VHC
en pràcticament la meitat dels pacients infectats, no és
d’estranyar que en les últimes conferències de consens,
tant nacionals (Associació Espanyola per a l'Estudi del
Fetge, AEEH) com internacionals, es valorés que tots els
20
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
¿Cuál es el tratamiento
más eficaz contra la
Hepatitis C?
El objetivo del tratamiento es eliminar el virus y evitar la
progresión de la enfermedad.
En la última década se han producido avances espectaculares en el tratamiento contra la hepatitis C. Inicialmente
se administraba interferón estándar por vía subcutánea,
tres veces por semana, primero durante seis meses y
después durante doce meses. Con estos tratamientos
las tasas de respuesta virológica persistente (RNAVHC negativo seis meses después de haber parado el
tratamiento) oscilaban entre el 10 y el 20%. Cuando en
el tratamiento con interferón estándar se incorporó la
administración oral de ribavirina, las tasas de respuesta
aumentaron aproximadamente a un 40%.
En los últimos años se ha trabajado para mejorar la eficacia y la forma de administración del interferón y eso
se ha conseguido con una nueva formulación: el interferón pegilado, que permite la administración una vez
por semana ya que mantiene los niveles en la sangre
durante este tiempo. Las mejores tasas de respuesta
virológica persistente (entre el 45 y 63%) se obtienen
con la administración de interferón pegilado asociado a ribavirina.
¿En qué pacientes
está indicado el
tratamiento?
Puesto que con la administración combinada de interferón pegilado con ribavirina somos capaces de erradicar
el VHC en prácticamente la mitad de los pacientes infectados, no es de extrañar que en las últimas conferencias
de consenso, tanto nacionales (Asociación Española
para el Estudio del Hígado, AEEH) como internacionales, se valorara que todos los pacientes con hepatitis
21
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
pacients amb hepatitis C crònica havien de ser considerats candidats potencials al tractament antivíric.
En els pacients amb hepatitis C crònica no tractats
prèviament, l’administració d’interferó pegilat amb ribavirina aconsegueix la resposta virològica persistent
entre el 42 i el 54% dels casos infectats pel genotip 1 i
entre el 76 i el 85% dels casos infectats pel genotip 2
i 3. Aquests percentatges de resposta poden fins i tot
ser més alts en aquells pacients en els quals el grau de
compliment del tractament ha estat complet. Per facilitar
el compliment del tractament i disminuir-ne els efectes
adversos cal que el metge faci controls freqüents.
D’altra banda, actualment es decideix la durada del tractament en funció de la rapidesa amb què s’aconsegueix
que la càrrega viral sigui imperceptible. D’aquesta forma,
determinats pacients amb genotip 1 i resposta molt ràpida podrien fer el tractament durant menys temps i amb
la mateixa eficàcia. En canvi, en pacients amb resposta
viral lenta la prolongació del tractament fins a 72 setmanes podria millorar-ne la possibilitat de resposta.
El tractament amb interferó, sol o associat a ribavirina,
també pot estar indicat en pacients amb hepatitis C
aguda, pacients que han estat tractats amb interferó
convencional amb o sense ribavirina sense resposta,
pacients que han presentat recaiguda després de tractament amb interferó pegilat i ribavirina, pacients que
presenten una cirrosi compensada, pacients coinfectats
pel VIH, pacients que han rebut un trasplantament hepàtic, malalts hemodialitzats i nens de més de 3 anys.
Molt recentment hem sabut que existeix una predisposició genètica del pacient per curar-se o no amb el
tractament antivíric de l‘hepatitis C. Així doncs, molt
aviat disposarem d’una prova (polimorfismes IL-28) que,
d’una manera senzilla, ens ha de permetre conèixer en
profunditat les possibilitats d’èxit de l’administració del
tractament amb interferó pegilat i ribavirina.
També cal esmentar que hi ha molts nous fàrmacs en
desenvolupament que, associats al tractament actual
22
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
C crónica tenían que ser considerados candidatos
potenciales al tratamiento antivírico.
En los pacientes con hepatitis C crónica no tratados previamente, la administración de interferón pegilado con
ribavirina consigue la respuesta virológica persistente
entre el 42 y el 54% de los casos infectados por el genotipo 1 y entre el 76 y el 85% de los casos infectados por
el genotipo 2 y 3. Estos porcentajes de respuesta pueden incluso ser más altos en aquellos pacientes en los
cuales el grado de cumplimiento del tratamiento ha sido
completo. Para facilitar el cumplimiento del tratamiento y
disminuir los efectos adversos hace falta que el médico
haga controles frecuentes.
Por otra parte, actualmente se decide la duración del
tratamiento en función de la rapidez con que se consigue que la carga viral sea imperceptible. De esta forma,
determinados pacientes con genotipo 1 y respuesta muy
rápida podrían hacer el tratamiento durante menos tiempo y con la misma eficacia. En cambio, en pacientes con
respuesta viral lenta la prolongación del tratamiento hasta
72 semanas podría mejorar la posibilidad de respuesta.
El tratamiento con interferón, solo o asociado a ribavirina,
también puede estar indicado en pacientes con hepatitis
C aguda, pacientes que han sido tratados con interferón
convencional con o sin ribavirina sin respuesta, pacientes
que han presentado recaída después de tratamiento con
interferón pegilado y ribavirina, pacientes que presentan
una cirrosis compensada, pacientes coinfectados por el
VIH, pacientes que han recibido un trasplante hepático,
enfermos hemodializados y niños de más de 3 años.
Muy recientemente hemos sabido que existe una predisposición genética del paciente para curarse o no con el
tratamiento antivírico de la hepatitis C. Así, muy pronto
dispondremos de un test (polimorfismos IL-28) que, de
una manera sencilla, nos va a permitir conocer en profundidad las posibilidades de éxito de la administración
del tratamiento con interferón pegilado y ribavirina.
También hay que mencionar que hay muchos nuevos
23
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
amb interferó i ribavirina, han de permetre assolir taxes
més altes de curació. Dos d’aquests fàrmacs, que
pertanyen a la família dels inhibidors de la proteasa
(telaprevir i boceprevir), poden estar disponibles l’any
vinent. Malgrat tot, aquests tractaments triples només
son actius en el genotip 1 atès que poden determinar
l’aparició de resistències, tenen més efectes secundaris
i un cost econòmic molt més elevat. Per això, caldria
analitzar-ne l’ús cas per cas en centres especialitzats
que poguessin fer els controls necessaris per garantir la
seguretat dels pacients i l’eficiència del tractament.
opcions
diferents dins de la
medicina alternativa?
Hi ha
Fins avui les herbes remeieres no han donat una solució
a aquesta infecció i, en alguns casos, fins i tot poden
tenir efectes nocius pel fet de tractar-se de substàncies
no assajades adequadament. El mateix pot succeir amb
qualsevol fàrmac o tractament no assajat prèviament i
adequadament.
A la feina
s’ha de canviar
el
comportament?
No, no hi ha cap risc per als companys de feina, per la
qual cosa no cal canviar de comportament i tampoc no
cal comunicar aquesta situació.
En la fase d’hepatitis crònica el malalt pot desenvolupar
qualsevol tipus de feina i d’activitat física atès que això
no afecta el curs del tractament. En la fase de cirrosi el
metge especialista ha d’aconsellar el malalt en relació
amb la feina i l’activitat física.
24
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
fármacos en desarrollo que, asociados al tratamiento
actual con interferón y ribavirina, tienen que permitir
alcanzar tasas más altas de curación. Dos de estos
fármacos, que pertenecen a la familia de los inhibidores
de la proteasa (telaprevir y boceprevir), pueden estar
disponibles el año próximo. A pesar de todo, estos tratamientos triples sólo son activos en el genotipo 1 dado
que pueden determinar la aparición de resistencias,
tienen más efectos secundarios y un coste económico
mucho más elevado. Por eso, habría que analizar su uso
caso por caso en centros especializados que pudieran
hacer los controles necesarios para garantizar la seguridad de los pacientes y la eficiencia del tratamiento.
opciones
diferentes dentro de la
medicina alternativa?
¿Existen
Hasta ahora las hierbas medicinales no han dado una
solución a esta infección y, en algunos casos, incluso
pueden tener efectos nocivos por el hecho de tratarse
de sustancias no ensayadas adecuadamente. Lo mismo
puede suceder con cualquier fármaco o tratamiento no
ensayado previamente y adecuadamente.
En el trabajo
se tiene que cambiar
el
comportamiento?
No, no hay ningún riesgo para los compañeros de trabajo, por lo cual no hace falta cambiar el comportamiento
ni tampoco comunicar esta situación.
En la fase de hepatitis crónica el enfermo puede desarrollar cualquier tipo de trabajo y de actividad física dado
que eso no afecta al curso del tratamiento. En la fase de
cirrosis el médico especialista tiene que aconsejar al
enfermo en relación con el trabajo y la actividad física.
25
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
S’ha de seguir alguna
dieta especial?
No és necessària cap restricció dietètica. Sí que s’ha
d’evitar el consum d’alcohol perquè afavoreix la progressió de la malaltia. També cal mantenir un pes adequat,
ja que l’obesitat influeix negativament en la malaltia.
Mesures
de
prevenció
Si una persona és portadora del VHC, cal que tingui en
compte les mesures higièniques universals en cas de
ferides i, en cas de qualsevol vessament de sang, s’ha
d’avisar i netejar-lo amb lleixiu.
Assessoria Clínica:
Dr. Ramón Planas Vilà
Cap del Servei d’Aparell Digestiu de l’Hospital
Universitari Germans Trias i Pujol (Badalona)
Dr. Ricard Solà Lamoglia
Cap de la Secció d’Hepatologia
de l’Hospital Universitari del Mar (Barcelona)
Sra. Montserrat Calmet Tarruella
Especialista en microbiologia clínica
Direcció General de Salut Pública. Departament de Salut
Edició actualitzada any 2011
26
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
¿Se tiene que seguir alguna
dieta especial?
No es necesaria ninguna restricción dietética. Sí que
se tiene que evitar el consumo de alcohol porque favorece la progresión de la enfermedad. También hay que
mantener un peso adecuado, ya que la obesidad influye
negativamente en la enfermedad.
Medidas
de
prevención
Si una persona es portadora del VHC, es necesario que
tenga en cuenta las medidas higiénicas universales en
caso de heridas y, en caso de cualquier derramamiento
de sangre, se tiene que avisar y limpiarlo con lejía.
Asesoría Clínica:
Dr. Ramón Planas Vilà
Jefe del Servicio de Aparato Digestivo del Hospital
Universitari Germans Trias i Pujol (Badalona)
Dr. Ricard Solà Lamoglia
Jefe de la Sección de Hepatología
del Hospital Universitario del Mar (Barcelona)
Sra. Montserrat Calmet Tarruella
Especialista en microbiología clínica
Dirección General de Salud Pública. Departamento de Salud
Edición actualizada año 2011
27
asscat
Informació bàsica sobre Hepatitis C
Més del 50%
de portadors del VHC
desconeixen que estan
contagiats!
Si creieu que podeu pertànyer a un dels grups
de risc que apareixen a la pàgina 6 d’aquest
opuscle, demaneu al vostre metge que us facin
la prova de l'hepatitis.
És un acte de responsabilitat envers la vostra
salut i la de les altres persones.
Objetius de l’Asscat
1. Donar suport als malalts d’hepatitis i als seus familiars
en totes les vessants, per ajudar-los a conviure amb
la malaltia.
2. Difondre informació a tots els nivells per a la prevenció i el diagnòstic precoç de les hepatitis B i
C amb la finalitat de millorar la salut pública com
també de donar visibilitat a les hepatitis i evitar-ne
l’estigmatització.
3. Donar suport a totes les iniciatives que tinguin com a
objectiu avançar en la investigació per cuidar i curar
els malats.
Activitats principals
- Oferir atenció psicològica personalitzada presencial,
telefònica, per correu electrònic i mitjançant grups
d’ajuda mútua.
- Organitzar i promoure activitats informatives i formatives sobre les hepatitis víriques.
28
29
asscat
30
Informació bàsica sobre Hepatitis C
Información básica sobre Hepatitis C
asscat
¡Más del 50%
de portadores del VHC
desconocen que están
contagiados!
Si cree que puede pertenecer a uno de los
grupos de riesgo que aparecen en la página
7 de este opúsculo, pida a su médico que le
haga la prueba de la hepatitis.
Es un acto de responsabilidad hacia su salud
y la de las otras personas.
Objetivos de la Asscat
1. Dar apoyo en todos los aspectos a los enfermos de
hepatitis y a sus familiares para ayudarles a convivir
con la enfermedad.
2. Difundir información a todos los niveles para la prevención y el diagnóstico precoz de las hepatitis B y
C con la finalidad de mejorar la salud pública y dar
visibilidad a las hepatitis y evitar el estigmatización.
3. Apoyar todas las iniciativas que tengan como objetivo
avanzar en la investigación para cuidar y curar a los
enfermos.
Actividades principales
- Ofrecer atención psicológica personalizada presencial,
telefónica, por correo electrónico y mediante grupos
de ayuda mutua.
- Organizar y promover actividades informativas y formativas sobre las hepatitis víricas.
31
32