Un pont entre dos èpoques

2
pd
Viernes, 9 de mayo de 2008 ■ Levante EL MERCANTIL VALENCIANO
PERSONATGES
>>
L’estudi de R. Roca sobre Llorente ha guanyat el premi de la crítica que atorga l’IIFV
Ahora, el corazón solo y enfermo, descansa. Y la poesía se forma en la mente, con los recuerdos y los sueños.
Un pont entre dos èpoques
-¿Qué recuerda de Paso de los Toros, el pueblo donde nació?
-En realidad es un sitio que no
he conocido mucho. De hecho,
me fui de allí a los dos años, aunque no llegamos a Montevideo
hasta que tenía cuatro. Pero de
grande he ido, pero no es lo mismo la visión de un niño a la de
un adulto. Aunque sí veo al niño
que fuí en Paso de los Toros.
-Recuerdos que usted recogió en
su obra «La borra del café»...
-Empieza en Montevideo y lo que
tiene de mí son las mudanzas de
casa que hicieron mis padres. Vivimos en 22 lugares diferentes.
Pero el protagonista tiene muy
poco que ver conmigo. En realidad creo que La borra del café es
de contenido imaginario y de envase autobiográfico.
-Antes de vivir de la literatura trabajó en muchos oficios. ¿Eso es
lo que ha hecho que su obra se
entienda como «comprometida»?
-En aquellos tiempos la economía no daba para vivir de escribir. La vida daba duro y no quedaba otra que hacer casi de todo. Tuve que vivir la realidad de
mi país como la vivíamos todos.
Pero lo de «comprometida» fue
un cartel que me pusieron los
que no se comprometían con
nada. Era más una descalificación. Lo que sí tengo claro y
siempre ha sido así es que, a la
hora de escribir, primero tienes
que funcionar como escritor en
el géne ro que sea y después,
comprometer te. Porque por
muy magnífico que sea el mensaje social o político, si la palabra es torpe o está mal utilizada, al final se vuelve contra ese
mensaje. Pero yo no lo he hecho para ser o no comprometido. Ha sido espontáneo, como
una manera de entender y de
llevar mis vivencias.
-Mirando hacia atrás cuando comenzó a juntar letras, con medida o sin ella, ¿se imaginaba siendo quien es, un autor al que leerán y admirarán nuestros nietos?
-Soy un escritor leído, con una
literatura difundida, pero nada
más. Lo que sí he intentado es
ser coherente, entre otras cosas
para llegar a este momento tranquilo y en paz.
-Usted ha sido autor teatral y crítico. ¿Se puede ser ambas cosas
a la vez?
-He sido autor y crítico, pero en
tiempos diferentes. Y, la verdad,
es que creo que se trata de mi
género más flojo. La única obra
que considero buena es Pedro y
el capitán. Con sólo dos personajes fue llevada al cine; yo mismo le doy una buena crítica. Escribir teatro es un género muy
difícil para mí.
-Y, para finalizar, hablemos de «El
amor, las mujeres y la vida». ¿Es
un recuerdo a Schopenhauer?
-Es una selección de poemas de
amor míos, un poco siguiendo el
título de Schopenhauer, El
amor, las mujeres y la muerte, de
la que se han hecho 25 ó 30 ediciones. Yo he tenido el amor con
nombre de mujer y una compañera con la que he compartido
el viaje de la vida
Francesc Martínez
La lluita de l’home contra la
mortalitat es reafirma amb l’intent de transcendir al temps
anotant la seua història, la seua
obra. Però la narració del passat topa sempre amb la fragilitat de la memòria i amb les diverses interpretacions que en
diferents èpoques fan els estudiosos dels personatges històrics. La figura de Teodor Llorente Olivares (1836-1911) no
escapa a aquestes contradiccions, pròpies de la condició
humana. Llorente, patriarca de
la Renaixença valenciana, fou
reivindicat com a mestre de les
lletres valencianes pels escriptors de les generacions de
1909, 1930 i de la postguerra; i,
posteriorment, menysvalorat
en el tardofranquisme i la Transició democràtica.
Aquesta darrera interpretació responsabilitza a Llorente
de l’escassa incidència política de la nostra Renaixença.
Mentre a Catalunya aquell moviment cultural desembocà en
la formació de partits polítics
de caire nacionalista, a València la Renaixença esdevingué
estrictament literària, apolítica. De fet, els primers partits
valencianistes començaren a
aflorar a principis del segle
XX, però amb una minsa influència social que s’ha perpetuat fins als nostres dies. El valencianisme polític serà més
feble i menys reivindicatiu que
el catalanisme polític. Els valencians no ens hem caracteritzat mai per tenir un sentiment identitari fort.
No obstant això, la Renaixença valenciana no fou cap
fracàs. El filòleg i historiador
d’Alaquàs Rafael Roca Ricar t
ho explica en el seu llibre Teo-
Rafael Roca
Teodor Llorente, líder de la
Renaixença valenciana
Pub. Universitat de València, 2007
dor Llorente, líder de la Renaixença valenciana, editat per
Publicacions de la Universitat
de València. Roca apor ta una
anàlisi revisionista sobre la figura de Llorente, al que qualifica com un dels personatges
més influents de la nostra cultura contemporània.
L’autor contradiu la posició
que afirma que la Renaixença
fou un fracàs perquè es mantingué apolítica. Apolítica sí,
però decisiva en el procés de
recuperació de la llengua dels
valencians. Segons Roca, en
aquell temps a València no es
donaven les condicions adequades per a fer derivar en partits el sentiment patriòtic que
reviscolava amb la Renaixença.
Destaca que el mèrit de Llorente (i dels altres autors re-
naixentistes) va ser propiciar la
recuperació literària de la llengua vernacla, desprestigiada
en els àmbits cultes des de la
desfeta d’Almansa de 1707. La
Renaixença, liderada per Llorente, fou un punt d’inflexió,
permeté un ressorgiment i una
esplendor del valencià desconeguts durant segles. I més encara, inicià un camí de continuïtat literària que perdurarà
fins avui. La Renaixença fou un
punt de partida. Més que una
meta, Teodor Llorente fou un
pont entre dos èpoques. Segons Roca, assentà les basses
del valencianisme contemporani i tota la seua labor va ser
recollida per les generacions
de 1909 i 1930 i la immediata
postguerra. Llorente tingué
deixebles i continuadors, i esdevingué així una referència
identitària, patriòtica i cultural.
El mèrit de Roca és haver
situat la figura de Llorente en
la seua justa posició. I ho fa
amb un meticulós estudi, que
té l’origen en la seua tesi doctoral, i que es fonamenta en el
rigor científic, en una història
ben elaborada, crítica i rica en
documentació. Aquesta qualitat analítica explica que el llibre haja estat guardonat amb
el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i
Estudis Històrics 2006, convocat per la Fundació Congrés
de Cultura Catalana, i que haja
comptat amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua.
L’anàlisi profunda i contrastada és una de les característiques del llibre de Roca. No se
li escapa cap detall. El filòleg
no sols fa un repàs acurat de l’obra de Llorente, sinó que s’endinsa també en les seues con-
nexions amb els altres renaixentistes. Així, una de les aportacions més grans és l’estudi
dels vincles de Llorente amb
els homes for ts de la Renaixença de Catalunya i les Balears, amb qui els valencians
compartim llengua comuna. I
ho explica analitzant l’intens
mestratge que Llorente rebé
del mallorquí Marià Aguiló; la
difícil relació que mantingué
amb Constantí Llombar t, el
seu oponent ideològic; la filial
simpatia envers Blasco Ibàñez,
malgrat que aquest fou el seu
veritable enemic polític i opositor a la Renaixença; les relacions literàries amb Víctor Balaguer i la seua entranyable
amistat amb Jacint Verdaguer;
la seua ferma defensa de la unitat de la llengua catalana, que
els renaixentistes anomenaven
«llemosí»; l’emotiva fraternitat
amb Miquel Costa i Llobera i
l’entusiasta admiració envers
Frederic Mistral, l’escriptor de
Provença. Sens dubte, l’autor
presenta un treball ambiciós i
d’envergadura que ultrapassa
l’àmbit estrictament valencià,
com assenyala Vicent Simbor
en el pròleg del llibre.
Aquest últim estudi de Rafael Roca completa i en supera
d’altres que ja havia fet al voltant de la figura llorentina.
Com deia John Ruskin, tots els
llibres poden dividir-se en dos
classes: llibres del moment i llibres de tot moment. Sense
dubte, Teodor Llorente, líder de
la Renaixença valenciana s’emmarca en el segon model. Un
llibre de tot moment, imprescindible per a conéixer l’ambient que es respirava durant
la Renaixença valenciana i els
moviments literaris de les tres
primeres dècades del XX.
LIBROS
Dos relatos con la prosa dramática y sutil de Marlen Haushofer
Bordeando el precipicio
Marlen Haushofer
Nosotros matamos a Stella
El quinto año
Traducción de Rosa Gómez Pato
Siruela, Madrid, 2008
Rafa Martínez
En Nosotros matamos a Stella,
el primero (y más significado)
de los dos relatos que componen este libro (podríamos
hablar, también es cierto, de
nouvelle o novela cor ta), lo
que realmente subyuga al lector es la misma naturaleza de
la narración: la confesión de
una mujer que tiene la valentía de atreverse a reconocer
un estado de cosas terrible. Al
ser expuestos los hechos de
esta manera, uno tras otro,
casi sin parar a respirar, la de-
solación acaba inundando el
trasfondo de esta historia.
De un lado, la soledad de
una mujer que se sabe engañada por su marido, un rufián
que seduce y hace suyo cualquier objeto de deseo para
colmar sus ansias de placer,
es el gran tema que propicia y
hace avanzar la narración hasta su (inesperada) conclusión. De otro, y en menor medida, su condición de mujer
atrapada en un determinado
rol subyace como subtema,
como correa de transmisión
que contribuye en su impulso.
La historia destila tintes
dramáticos de principio a fin:
una adolescente que llegará a
casa para pasar una temporada acabará suicidándose.
Pero es la lucidez de la narradora, Anne, las contorsiones de su memoria y su capacidad para exponerlo de esa
manera tan sencilla y tan terrible a un tiempo lo que hacen de este relato algo extraordinario.
La prosa de Marlen Haushofer, como la de sus compatriotas Ingeborg Bachmann o
Thomas Bernhard, resulta de
un tono estremecedor que no
ahorra en matices. De nuestra autora, sin embargo, podríamos añadir que su escritura cuenta con un brillo característico, una sutilidad que
la hace única dentro de este
pequeño grupo de escritores
que bordean el precipicio en
sus composiciones.