A G E N D A — Val la pena continuar gas tant diners per mantenir la

Codi 26301
—
Val la pena continuar gas tant
diners per mantenir la plaça
dels Països Catalans?
—
¿Merece la pena seguir
gastando dinero para
mantener la plaza de los
Països Catalans?
—
Is it worth continuing to
spend money on maintaining
the Plaça dels Països
Catalans?
Brodsky & Utkin
Columbarium Habitabile, 1989-90
from "Projects" portfolio, 1981-90
35 etchings, ed. of 30
43" x 31-3/4" (F)
Photo: D. James Dee
Courtesy Ronald Feldman Fine Arts, New York / www.feldmangallery.com
8
L’ any 1986, en una trobada a l´ETSAB
titulada “Art i Ciutat”, l’escultor Jaume Plensa,
davant l’astorament general d’una nombrosa
assistència, va carregar durament contra les
bondats de la plaça de Sants, construïda tot just
tres anys abans. La trobava incòmoda, afectada
i plena de bibelots innecessaris. I recordava una
obvietat: que hi ha l’ofici d’arquitecte i l’ofici
d’escultor, i que a cadascun li corresponen les
seves pròpies arts.
Però, en aquells dies, Plensa es trobava molt
sol en la seva crítica. La comunitat arquitectònica local havia acceptat, de forma complaguda
i rendida, la incorporació d’aquella plaça a
l’imaginari de la nova Barcelona com, potser,
la seva icona més representativa. Amb una
unanimitat infreqüent, aquella proposta ens
semblava a tots una obra mestra de l’espai públic
que venia a modificar radicalment els criteris
habituals de com projectar places i jardins. Tot
era nou: entendre la plaça com un buit urbà
aliè al seu entorn immediat; la utilització d’un
llenguatge arquitectònic singular extret d’una
relectura moderna de les avantguardes, i també,
i no menys important, aquelles magnífiques
perspectives fetes a mà, de traç precís i brillant.
Ara, aquella eufòria pot semblar exagerada, però
només cal recórrer a les cròniques de l’època per
comprovar-ho. Per exemple, Bohigas, en el llibre
Reconstrucció de Barcelona, la situa com una
autèntica “conquesta figurativa moderna” per a
la “reconstrucció física i social de la ciutat”. I per
justificar la bondat del “contingut estètic” de la
plaça, retrocedeix fins els “gargots” avantguardistes de Kandinski, Delaunay, Duchamp, Man
Ray, Picabia o els readymade dadà. És obvi que
amb aquests padrins la preservació de la plaça
resulta avui difícil de qüestionar.
9
Exposició
La destrucció de la
plaça dels Països
Catalans
A
G
E
N
D
A
Del 14 de setembre a
l'1 d'octubre de 2011
Sala B'art del COAC
(Plaça Nova, 5, 08002
Barcelona)
Organització i
coordinació:
Àrea d'Activitats Culturals de la Demarcació
de Barcelona del COAC
Comissariat i disseny:
Josep M. Rovira i Anna
Escudero
En el año 1986, en un encuentro en la
ETSAB titulado “Arte y Ciudad”, el escultor
Jaume Plensa, ante el asombro general de una
numerosa asistencia, cargó duramente contra
las bondades de la plaza de Sants, construida
apenas tres años antes. La encontraba incómoda, afectada y llena de bibelots innecesarios.
Y recordaba una obviedad: que existen el oficio
de arquitecto y el oficio de escultor, y que a cada
uno de ellos le corresponden sus propias artes.
Sin embargo, en aquellos días, Plensa se
encontraba muy solo en su crítica. La comunidad
arquitectónica local había aceptado, de forma
complacida y rendida, la incorporación de aquella plaza al imaginario de la nueva Barcelona
como, quizá, su icono más representativo. Con
unanimidad infrecuente, aquella propuesta nos
parecía a todos una obra maestra del espacio
público que venía a modificar radicalmente
In 1986, at a meeting at the ETSAB titled “Art
and City”, the sculptor Jaume Plensa, to the general astonishment of a large audience, launched
a harsh attack on the qualities of this square at
Sants, built just three years previously. He found
it awkward, contrived and full of unnecessary
ornament. And he reminded those present of the
obvious: that there is the trade of the architect
and the trade of the sculptor and each should
stick to its own.
However, back then, Plensa found himself
very much alone in his criticism. The local
architectural community had accepted, in
a pleased and obsequious way, the square’s
incorporation into the new Barcelona’s imaginary as, perhaps, its most representative icon.
With unusual unanimity, we all viewed the
proposal as a masterpiece of public space, one
that radically modified the usual criteria of how
los criterios habituales sobre como proyectar
plazas y jardines. Todo era nuevo: el entender la
plaza como un vacío urbano ajeno a su entorno
inmediato; el empleo de un lenguaje arquitectónico singular extraído de una relectura moderna
de las vanguardias, y también, y no menos
importante, aquellas magníficas perspectivas
realizadas a mano, de trazo preciso y brillante.
Ahora, aquella euforia puede parecer exagerada,
pero sólo hay que recurrir a las crónicas de la
época para comprobarlo. Por ejemplo, Bohigas, en el libro Reconstrucció de Barcelona, la
sitúa como una auténtica “conquista figurativa
moderna” para la “reconstrucción física y social
de la ciudad”. Y para justificar la bondad del
“contenido estético” de la plaza, retrocede hasta
los “garabatos” vanguardistas de Kandinski,
Delaunay, Duchamp, Man Ray, Picabia o los
readymade dadá. Es obvio que con estos padrinos la preservación de la plaza resulta hoy difícil
de cuestionar.
to design squares and gardens. Everything was
new: understanding the square as an urban void,
oblivious to its immediate surroundings; the use
of a singular architectural language extracted
from a modern re-reading of the avant-gardes;
and also, no less importantly, those magnificent
perspectives, hand-drawn with a precise and brilliant line. That euphoria may seem exaggerated
now, but you only have to read the chronicles of
the time to appreciate it. For example, Bohigas,
in his book Reconstrucció de Barcelona, qualifies
it as an authentic “modern figurative conquest”
for the “physical and social reconstruction of
the city”. He goes on to justify the qualities of
the square’s “aesthetic content” by referring
back to the avant-garde “doodles” of Kandinsky,
Delaunay, Duchamp, Man Ray, Picabia and the
Dada readymades. It is obvious that with these
patrons, the square’s preservation is difficult to
question today.
Quaderns d'arquitectura i urbanisme, núm. 164, p. 188
Autor
Josep Fuses i Comalada
Però aquell ampli consens professional
contrastava, al mateix temps, amb una àmplia
incomprensió ciutadana respecte del que
significaven totes aquelles marquesines, bancs
i fontetes neomodernes. Una oposició que
quedava emmarcada en una popular polèmica
coneguda aleshores com la de les “places dures”.
Era un exemple més de la sempre difícil relació
contemporània entre art i societat, entre les
seves elits i l’home del carrer. Dos pols sovint
falsament oposats en els quals la confiança acrítica en el “progrés” dels uns topa amb l’aposta
per una determinada tradició dels altres. Quan,
probablement, la bona arquitectura hauria de
considerar la presència simultània a la ciutat de
present i passat i, per tant, saber situar-se entre
els límits d’aquest terreny de joc dual.
Passats quasi trenta anys de la inauguració
caldria esbrinar si aquell consens encara es
manté vigent o s’ha vist afeblit pel pas inexorable
del temps. I aprofitar per fer-nos algunes preguntes al respecte: té sentit continuar confiant
a una sola mà cada nou racó de la ciutat (i cada
vegada a una mà diferent) en lloc de plantejar
una solució comuna i col·lectiva per a uns espais
urbans semblants?, cal dissenyar un fanal o un
banc específics per a cada indret de la ciutat?,
i l’especulació formal d’aquells nous espais
públics aporta algun valor afegit als models més
coneguts i habituals: la plaça, la rambla, el parc?
Tant l’ arquitectura de la plaça com el seu
topònim “Països Catalans”, sembla que estan
avui de baixa. Tanmateix, caldrà esperar què en
diu la història d’aquí a cinquanta anys. Mentrestant, i per pura prudència, potser és millor
continuar conservant-la.
Autor
Arturo Frediani
Codi 26302
—
Casa Planells
Entre el ciutadà del carrer està molt estesa,
si més no pel que fa a arquitectura, la idea que
qualsevol temps passat va ser millor. I el cert és
que la qualitat mitjana de l’arquitectura sembla
augmentar en proporció a l’antiguitat de les
obres. Mentre que tota l’arquitectura gòtica
de Barcelona és excepcional, la cosa empitjora notablement a mesura que ens acostem
al moment actual. Eren millors els arquitectes
d’abans? Es construïa millor?
10
Pero aquel amplio consenso profesional
contrastaba, al mismo tiempo, con una amplia
incomprensión ciudadana respecto de lo que
significaban todas aquellas marquesinas, bancos
y fuentecillas neomodernas. Una oposición que
quedaba enmarcada en una popular polémica
conocida entonces como la de las “plazas duras”.
Era un ejemplo más de la siempre difícil relación
contemporánea entre arte y sociedad, entre
sus élites y el hombre de la calle. Dos polos a
menudo falsamente opuestos en los que la confianza acrítica en el “progreso” de los unos topa
con la apuesta por una determinada tradición
de los otros, cuando, probablemente, la buena
arquitectura debería considerar la presencia
simultánea de presente y pasado en la ciudad y,
por lo tanto, saber situarse entre los límites de
este terreno de juego dual.
Transcurridos casi treinta años desde la inauguración habría que averiguar si aquel consenso
aún se mantiene vigente o se ha visto debilitado
por el paso inexorable del tiempo. Y aprovechar
para formularnos algunas preguntas al respecto:
¿tiene sentido seguir confiando a una sola mano
cada nuevo rincón de la ciudad (y cada vez a
una mano diferente) en lugar de plantear una
solución común y colectiva para unos espacios
urbanos semejantes?, ¿hay que diseñar una
farola o un banco específicos para cada lugar de
la ciudad?, y ¿la especulación formal de aquellos
nuevos espacios públicos aporta algún valor añadido a los modelos más conocidos y habituales:
la plaza, la rambla, el parque?
Tanto la arquitectura de la plaza como su
topónimo “Països Catalans”, parece que están
hoy de baja. No obstante, habrá que esperar a
qué dice de ella la historia dentro de cincuenta
años. Mientras tanto, y por pura prudencia, quizá
sea mejor seguir conservándola.
However, that widespread professional consensus contrasted, at the same time, with a broad
incomprehension among the city’s inhabitants
as to what all those canopies, benches and neomodern little fountains meant. This opposition
was set in the context of a popular controversy
known back then as that of the “hard squares”. It
was yet another example of the ever-difficult contemporary relationship between art and society,
between their elites and the man on the street.
Two often falsely opposing poles, in which one
side’s acritical confidence in “progress” clashes
with the other side’s backing of a determined
tradition, whereas, probably, good architecture
should consider the simultaneous presence of
both present and past in the city, and therefore
know how to position itself within the boundaries
of this dual playing field.
Nearly thirty years on from the square’s
inauguration, we should verify whether that consensus remains as strong today or has weakened
with the inexorable passage of time. And take
the opportunity to ask ourselves some questions:
Does it make sense to continue entrusting each
new corner of the city to a single hand (and a
different hand each time) instead of considering a common and collective solution for similar
urban spaces? Is it really necessary to design a
specific streetlamp or bench for each spot in the
city? And does formal speculation relating to new
public spaces contribute any added value to the
best-known, most common models: the square,
the boulevard, the park?
Both the square’s architecture and its
toponym, “Països Catalans”, seem today to be
in decline. However, we will have to wait and
see what history says about it in fifty years’ time.
Meanwhile, and for pure prudence’s sake, perhaps it is best to continue preserving it.
Está muy extendida entre el ciudadano de a
pie, al menos en lo que a arquitectura se refiere,
la idea de que cualquier tiempo pasado fue
mejor. Y lo cierto es que la calidad media de la
arquitectura parece aumentar en proporción a
la antigüedad de las obras. Mientras que toda la
arquitectura gótica de Barcelona es excepcional,
la cosa empeora notablemente a medida que nos
acercamos al momento actual. ¿Eran mejores los
arquitectos de antes? ¿Se construía mejor?
La calidad, si acaso, se va manteniendo más
o menos estable, pero hemos de entender que
de entre todos los edificios, a la larga, sólo va a
sobrevivir una selección de escogidos: los mejores, los habitados, los más queridos, los mejor
construidos.
La casa Planells, de Jujol, es uno de los mejores y sin duda uno de los más queridos, no sólo
por los arquitectos, sino también por el público.
Lamentablemente, no es uno de los mejor
construidos y ha sufrido periodos de abandono.
Los edificios de Jujol son criaturas mortales y,
como tales, generan el tipo de pasiones que los
humanos sólo podemos desarrollar por otras
criaturas mortales.
Se ha intentado recuperar varios “Jujoles”.
A veces se han embalsamado sus cadáveres
There is a widespread idea among the general public, at least with regard to architecture,
that any time in the past was better. And the truth
is that the average quality of architecture seems
to increase in proportion with the antiquity of
the works. While all the Gothic architecture in
Barcelona is exceptional, things get noticeably
worse as we get closer to the current moment in
time. Were the architects from the past better?
Did people build better?
Quality, perhaps, remains more or less
stable, but we must understand that among all
the buildings, in the long term, only a chosen few
are going to survive: the finest, the inhabited, the
most loved, the best built.
Jujol’s Casa Planells is one of the finest
examples and undoubtedly one of the most loved,
not only by architects but also by the public.
Unfortunately, it is not one of the best built, and
it has suffered periods of abandonment. Jujol’s
buildings are mortal creatures and, as such, generate all kinds of passions that we humans can
only develop for other mortal creatures.
Attempts have been made to recover several
“Jujols”. Sometimes their dead bodies have been
embalmed (Can Negre), on occasions their
tombs have been profaned (Montferri) and on
La qualitat, si de cas, es va mantenint més o
menys estable, però hem d’entendre que entre
tots els edificis, a la llarga, només en sobreviurà
una selecció d’escollits: els millors, els habitats,
els més estimats, els més ben construïts.
La casa Planells, de Jujol, és un dels millors
i sens dubte un dels més estimats, no sols pels
arquitectes, sinó també pel públic. Lamentablement, no és un dels més ben construïts i ha patit
períodes d’abandonament. Els edificis de Jujol
són criatures mortals i, com a tals, generen el
tipus de passions que els humans només podem
desenvolupar envers altres criatures mortals.
S’han intentat recuperar diversos “Jujols”. De
vegades se n’han embalsamat els cadàvers (Can
Negre), de vegades se n’han profanat les tombes
(Montferri) i rarament s’ha esdevingut el miracle
de la resurrecció (teatre Metropol). Mentre que
unes obres de Jujol envelleixen amb dignitat,
d’altres han patit la ignorància culpable dels seus
amos o de les administracions.
Vam llogar el principal de Planells per instal·
lar-hi el nostre estudi d’arquitectura al gener passat. Des de llavors semblem els fills al voltant del
llit d’una mare moribunda. Et pentino? Et netejo?
Vols que et pinti? Et puc ajudar a aixecar-te?
A més de pintar, reparar i netejar l’espai
hem descobert dues ferides a la casa. L’una feia
gairebé 35 anys que estava tapada, mentre que
l’altra és una gangrena que continua avançant.
Entre el gener i el maig de 2011, els membres
de l’estudi, alguns familiars i amics vam fer
d’arqueòlegs. Armats d’escarpra i maceta, vam
picar uns 60 m2 de paviment de gres de 50 x 50
cm adherit al paviment de mosaic original de la
casa. Han sortit a la llum saltamartins, cuques
de llum, greques i una estrella. Algunes es creien
perdudes mentre que d’altres no se’n tenia
notícia prèvia.
També hem descobert que l’estructura metàl·
lica dels balcons i la tribuna gairebé ha desaparegut oxidada. La propietat majoritària de la
finca ha apuntalat l’edifici i ara l’ha de restaurar.
Sudari, profanació o miracle? Això dependrà dels
tècnics que abordin el projecte, del compromís
de la propietat i del fet que l’Administració no
passi de llarg deixant la víctima a la cuneta.
11
rare occasions the miracle of resurrection has
taken place (Metropol Theatre). While some
works of Jujol age with dignity, others have suffered the culpable ignorance of their owners or
of the authorities.
We rented the first floor of Casa Planells to
house our architecture studio last January. Since
then we have been like children fussing around
the bed of their dying mother. Can I do your hair?
Wash your face? Put your make-up on? Help you
get up?
(Can Negre), en ocasiones se han profanado sus
tumbas (Montferri) y raramente ha sucedido el
milagro de la resurrección (teatro Metropol).
Mientras unas obras de Jujol envejecen con dignidad, otras han sufrido la ignorancia culpable
de sus dueños o de las administraciones.
Alquilamos el principal de Planells para
instalar nuestro estudio de arquitectura en el
pasado enero. Desde entonces parecemos los
hijos alrededor del lecho de una madre moribunda. ¿Te peino? ¿Te limpio? ¿Quieres que te
pinte? ¿Te puedo ayudar a levantarte?
Además de pintar, reparar y limpiar el espacio hemos descubierto dos heridas en la casa.
Una llevaba tapada casi 35 años mientras que la
otra es una gangrena que sigue avanzando.
Entre enero y mayo de 2011, los miembros del
estudio, algunos familiares y amigos hicimos de
arqueólogos. Cincel y maceta en mano, picamos
unos 60 m2 de pavimento de gres de 50 x 50 cm
adherido al pavimento de mosaico original de
la casa. Han salido a la luz saltamontes, luciérnagas, grecas y una estrella. Algunas se creían
perdidas mientras que de otras no se tenía
noticia previa.
Hemos descubierto también que la estructura metálica de balcones y tribuna casi ha
desaparecido oxidada. La propiedad mayoritaria
de la finca ha apuntalado el edificio y ahora lo ha
de restaurar. ¿Sudario, profanación o milagro?
Eso va a depender de los técnicos que aborden el
proyecto, del compromiso de la propiedad y de
que la Administración no pase de largo dejando
a la víctima en la cuneta.
As well as painting, repairing and cleaning
the space we have discovered two wounds in the
house. One had been covered up for nearly 35
years while the other is a gangrene that continues to spread.
Between January and May 2011 we, the members of the studio, with a few family and friends,
played archaeologists. Hammer and chisel in
hand, we chipped at some 60 m2 of tiled flooring
that had been stuck to the original mosaic floor
of the house. Grasshoppers, glow-worms, borders and a star all emerged. Some were believed
lost, while others had never been heard of.
We have also discovered that the metallic
structure of the house’s balconies had almost
disappeared due to rust. The main owner of the
property has shored up the building and now
has to restore it. Shroud, profanation or miracle?
That will depend on the technical experts who
tackle the project, on the owner’s commitment
and on the Administration not hotfooting it and
leaving the victim in the gutter.