w w w .fu sio n -c re a tiv a .c o m

www.fusion-creativa.com
La Casa Fuster,
en la cima del Eixample
La Casa Fuster,
al cim de l’Eixample
Casa Fuster,
the pinnacle of Eixample
A comienzos del siglo XIX, Barcelona se encontraba encerrada dentro de la denominada cuarta
muralla, levantada en el siglo XVII. Los terrenos
periféricos situados extramuros recibieron la
denominación de Llano de Barcelona. Esa amplia
área estaba considerada zona militar y sólo podía
destinarse a campos de cultivo. Con la recalificación para uso civil de estos terrenos, se pudo iniciar el Eixample. Garriga Roca, arquitecto municipal, apoyaba que la ampliación de la ciudad se
realizara hacia el municipio de Gràcia por ser lo
más lógico y viable y afirmaba que el hoy paseo
A començaments del segle XIX, Barcelona es trobava tancada dins la denominada quarta muralla,
aixecada el segle XVII. Els terrenys perifèrics situats extramurs s’anomenaven Pla de Barcelona.
Aquesta àmplia àrea estava considerada zona
militar i només es podia destinar a camps de cultiu. Amb la requalificació per a ús civil d’aquests
terrenys, es va poder iniciar l’Eixample. Garriga
Roca, arquitecte municipal, recolzava que l’ampliació de la ciutat es realitzés cap al municipi de
Gràcia per ser el més lògic i viable i afirmava
també que el passeig de Gràcia constituïa en si
In the early 19th century, Barcelona was enclosed
within the fourth wall, as it is known, built in the
17th century. The expanse of surrounding land outside the walls, the Pla de Barcelona, was deemed
to be a military area and could only be used as
crop land. The reclassification of this land for civilian use enabled Eixample to be begun. Garriga
Roca, a municipal architect, was in favour of the
city being enlarged towards the municipality of
Gràcia, and said that what is now passeig de
Gràcia was in itself the natural path towards this
municipality and mount Collserola. The main thor-
Panorámica de Barcelona, c. 1850 | Panoràmica de Barcelona, c. 1850 | Panoramic view of Barcelona, c. 1850
17
A la izquierda/A l’esquerra: Hotel Casa Fuster, 2008. Entrada principal | Left: Hotel Casa Fuster, 2008. Main entrance
www.fusion-creativa.com
mateix el camí natural
cap aquest municipi i
la muntanya de Collserola. L’eix axial del
nou espai urbà fou
aquest passeig, que
entre els anys 1900 i
1914 estava conformat
entre el carrer Aribau/
passeig de Sant Joan i
la plaça Catalunya/
Diagonal. Aquesta àmplia zona fou denominada el Quadrat d’Or.
En els terrenys situats
sota la vessant de
Collserola s’havien establert, des del segle
XIV, convents, esglésies
Barcelona, c. 1928. Paseo de Gràcia/Diagonal | Passeig de Gràcia/Diagonal | Barcelona, c. 1928.
i hospitals, que originaPasseig de Gràcia/Diagonal
ren petits nuclis de
de Gràcia constituía en sí mismo el camino natu- població, que anys després es van ampliar fins a
ral hacia el citado municipio y la montaña de constituir els municipis de Gràcia, Sant Gervasi,
Collserola. El eje axial del nuevo espacio urbano Sarrià, Sants, Sant Andreu del Palomar i Sant Martí
fue el citado paseo que, entre los años 1900 y de Provençals. A Gràcia s’establiren nombrosos
1914, estaba conformado entre la calle monestirs, com el Convent de Jesús, que després
Aribau/paseo de Sant Joan y la plaza de l’exclaustració va ser la parròquia de Santa Maria
Catalunya/Diagonal. Esta amplia zona fue deno- de Gràcia i de la seva història ens informen Bohigas
minada el Quadrat d’Or.
i Montenegro: “... la seva primera pedra es va
En los terrenos situados bajo la vertiente de col·locar el 1817 en una zona coneguda com el
Collserola se habían ido estableciendo, desde el ‘camp de les figueres’, que ens dóna una idea del
siglo XIV, conventos, iglesias y hospitales, que ori- que podia ser aquest lloc en aquells temps...”.
ginaron pequeños núcleos de población, y que Malgrat que aquesta descripció ens pot fer pensar
años después se fueron ampliando, hasta consti- que Gràcia, en aquest període, era gairebé inexistuir los municipios de Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, tent, constituïa sens dubte el municipi més imporSants, Sant Andreu del Palomar y Sant Martí de tant dels situats a la rodalia de Barcelona, consideProvençals. En Gràcia se establecieron numerosos rat pels ciutadans com una zona privilegiada, un
cenobios, como el Convento de Jesús, que tras la lloc salubre, amb aigua abundant i sòl disponible,
exclaustración pasó a ser la parroquia de Santa situat a només dos quilòmetres de la vella ciutat. A
María de Gràcia, de cuya historia nos informan aquestes avantatjoses circumstàncies se sumava el
Bohigas y Montenegro “... su primera piedra se fet que el marquès de
coloca en 1817 en una zona conocida como el Campo-Sagrado hagués
‘campo de las higueras’, que nos da una idea de lo iniciat el 1822 el condique podía ser este lugar en aquellos tiempos...”. A cionament del passeig
pesar de que esta descripción nos puede hacer de Gràcia, el que va propensar que Gràcia, en ese período, era casi inexis- piciar que des de 1837
tente, constituía sin duda el municipio más impor- s’instal·lessin al sud d’atante de los situados en las cercanías de la Ciudad quest municipi nombroCondal, considerado por los ciudadanos de ses indústries, petits
Barcelona como una zona privilegiada, un lugar tallers i comerços de
salubre, con agua abundante y suelo disponible, subsistència; i que, a parsituado a tan sólo dos kilómetros de la vieja ciu- tir de mitjans del segle
dad. A estas ventajosas circunstancias vino a XIX, al nord, una part de
sumarse el hecho de que el Marqués de Campo- la noblesa i l’alta burgeSagrado hubiese iniciado en 1822 el acondiciona- sia barcelonesa es fes
miento del paseo de Gràcia, lo que propició que construir les seves cases
desde 1837 se instalaran al Sur del citado munici- d’esbarjo.
pio numerosas industrias, pequeños talleres y
comercios de subsistencia; y que, a partir de
mediados del siglo XIX, al Norte del mismo una
parte de la nobleza y la alta burguesía barcelone18
www.fusion-creativa.com
El paral·lelisme entre
l’Eixample i el desenvolupament urbanístic de
Gràcia era evident. De la
oughfare of the new urban area was this passeig,
delimited between 1900 and 1914 by carrer
Aribau/passeig de Sant Joan and plaça
Catalunya/Diagonal. This large area was called the
Quadrat d’Or (Golden Square).
Since the 14th century the foothills of Collserola
had gradually been occupied by monasteries,
churches and hospitals giving rise to small villages
which grew, years later, into the municipalities of
Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Sants, Sant Andreu
del Palomar and Sant Martí de Provençals. The
many monasteries built in Gràcia include the
Convent de Jesús transformed, after secularisation, into the Santa María de Gràcia parish church.
Bohigas and Montenegro tell us about its history,
“... its first stone was laid in 1817 in an area known
as the ‘fig tree field’ giving us an idea of what the
place may have been like at that time...”. Although
this description may make us think that Gràcia
was virtually inexistent at that time, it was
undoubtedly the largest of the municipalities near
Barcelona, and considered by the city’s inhabitants to be a privileged area, a healthy place with
plenty of water and available land, located merely
two kilometres from the old city. In addition to
these advantages, the renovation of passeig de
Gràcia begun by the Marquis de Campo-Sagrado
in 1822 caused many industries, small workshops
and subsistence businesses to be set up to the
south of said municipality, and from the mid 19th
century onwards, part of the nobility and upper
middle class of Barcelona built secondary residences to the north of it.
The parallels between Eixample and the urban
development of Gràcia are obvious. As in the case
of passeig de Gràcia, the thoroughfare of this
municipality consisted of carrer Major, an ancient
Roman road along which the most important and
representative buildings of the mercantile middle
class were erected, whilst the value and status of
Café Vienés, 1962 | Cafè Vienès, 1962
sa se hicieran construir sus casas de recreo. La
villa de Gràcia experimentó entonces un gran
auge económico y demográfico, que hizo que,
poco a poco, se construyeran diversos edificios
destinados a servicios, como los mercados de la
Abacería y de la Libertad que abastecerían de
productos frescos a todo el municipio.
El paralelismo entre el Eixample y el desarrollo
urbanístico de Gràcia es evidente. Al igual que en
el paseo de Gràcia, el eje jerárquico de este municipio lo configuraba la calle Major en la que se
levantaron los edificios más importantes y representativos de la burguesía empresarial, en tanto
que las casas, edificadas en el entorno de esta vía
axial, decrecían en valor e importancia, al igual
que ocurría en el eje del Eixample.
El desarrollo social y económico de Gràcia hizo
también necesario establecer unas líneas de
transporte con la vieja ciudad. Primero fueron dos
las tartanas que realizaban el servicio de ida y
vuelta: salían desde la plaza de Santa Anna por el
Portal de l’Ángel de la muralla, ascendían por el
paseo de Gràcia y continuaban por la calle Major.
Poco después fueron los ómnibus-diligencias,
tiradas por mulas y denominadas “diablas” por su
incomodidad. Más adelante los “Rippert”, hasta
que, en junio de 1872, se inauguró la línea de tranvías que realizaban el trayecto desde la Rambla
de Canaletes hasta plaza Catalunya y de allí, hasta
la entrada de Gràcia. Estos medios de transporte
de tracción animal se electrificaron en junio de
1899 y con este motivo los conductores y cobradores, que hasta entonces vestían la típica blusa
de ramblero, estrenaron uniforme.
Como hemos señalado, el Quadrat d’Or finalizaba
por el Norte en la confluencia del paseo de Gràcia
con la Diagonal. Desde esta avenida hasta la puerta del municipio de Gràcia existían unos terrenos
fronterizos que se fueron urbanizando paulatina-
Barcelona, c. 1928. “Els Jardinets”
mateixa manera que el
passeig de Gràcia, l’eix
jeràrquic d’aquest municipi el configurava el
carrer Major, on s’aixecaren els edificis més
importants i representatius de la burgesia
empresarial, en tant
que les cases edificades a l’entorn d’aquesta via axial decreixien
en valor i importància,
de la mateixa manera
que passava a l’eix de
l’Eixample.
El desenvolupament
social i econòmic de
Gràcia va fer també
necessari establir unes Barcelona, c. 1929. “Els Jardinets”
línies de transport amb
la vella ciutat. Primer, va ser dues les dues tartanes
que realitzaven el servei d’anada i tornada: sortien
de la plaça de Santa Anna pel Portal de l’Àngel de
la muralla, ascendien pel passeig de Gràcia i continuaven pel carrer Major. Poc després foren els òmnibus-diligències, tirats per mules i denominats “diables” per la seva incomoditat. Més endavant els
“Rippert”, fins que, el juny de 1872, es va inaugurar la
línia de tramvies que realitzaven el trajecte des de la
Rambla de Canaletes fins a la plaça de Catalunya i
des d’allà, fins a l’entrada de Gràcia. Aquests mitjans
de transport de tracció animal s’electrificaren el juny
de 1899 i per aquest motiu els conductors i cobradors, que fins llavors vestien la típica brusa de rambler, estrenaren uniforme.
Com hem assenyalat, el Quadrat d’Or finalitzava pel
nord en la confluència del passeig de Gràcia amb la
Diagonal. Des d’aquesta avinguda fins a la porta del
municipi de Gràcia existien uns terrenys fronterers
que s’urbanitzaven a
poc a poc i formaven la
lògica continuació del
mateix passeig. A la
zona dreta dels anomenats Jardinets, des del
carrer de Còrsega fins al
de Bonavista, el banquer J. M. Salamanca va
fer construir cap al 1865
els “Xalets Salamanca”.
Poc temps després es
va condicionar aquest
bulevard amb una zona
per a vianants a cada
extrem, a continuació
sengles vies per a la
circulació de tramvies i
una zona central destinada a la circulació
dels “Rippert” i altres
the houses built around this thoroughfare fell, as
happened on the main road through Eixample.
The social and economic development of Gràcia
made transport links to the old city necessary. At
first the round trip was by two carriages departing from plaça de Santa Anna and going through
Portal de l’Ángel in the city wall, up passeig de
Gràcia and along carrer Major. They were followed
shortly afterwards by omnibus-stagecoaches
pulled by mules and nicknamed she-devils for
being so uncomfortable. Next came the Ripperts,
until a tramline along Rambla de Canaletes via
plaça Catalunya as far as the entrance to Gràcia
was inaugurated in 1872. These means of animaldriven transport began to run on electricity in
June 1899, and the conductors and ticketmen
then wore uniforms for the first time instead of
the typical local blouse.
As mentioned earlier, the northernmost side of the
Quadrat d’Or ended at the junction of passeig de
Gràcia and Diagonal. Stretching from this avenue
as far as the entrance to the municipality of Gràcia
were certain border lands that were gradually built
up, forming a natural continuation of passeig de
Gràcia. It was on the right-hand area of the
Jardinets as they are called, from carrer Còrsega as
far as carrer Bonavista, that the banker J. Mª.
Salamanca had the Xalets Salamanca built in c.
1865. Shortly afterwards, this boulevard was fitted
out with a travellers’ area at each end, two lines for
trams and a lane in the centre for Ripperts and
other carriages. In 1909, streetlights designed by
Pere Falqués, the same as those used three years
earlier on passeig de Gràcia, were installed to illuminate this passeig. These streetlights were harshly criticised and when a gale on St Steven’s day
blew down many trees along passeig de Gràcia,
one newspaper said, “A pity the wind / did not
blow away / Falqués’s streetlights too“.
19
www.fusion-creativa.com
mente y constituyeron la lógica continuación del
citado paseo. En la zona derecha de los llamados
“Jardinets”, desde la calle Còrsega hasta la de
Bonavista, el banquero J. Mª Salamanca mandó
construir hacia 1865 los “Xalets Salamanca”. Poco
tiempo después se acondicionó este bulevar con
una zona para viandantes en cada extremo, a continuación sendas vías para la circulación de tranvías y una zona central destinada para la circulación de los “Rippert” y otros carruajes. En 1909,
para iluminar este paseo, se instalaron las mismas
farolas que se habían colocado tres años antes en
el paseo de Gràcia, diseñadas por Pere Falqués.
Estas farolas fueron muy criticadas y cuando el
día de San Esteban se levantó un gran vendaval
que derribó numerosos árboles del paseo de
Gràcia, se publicó: “Qué lástima que con el viento
/ no se llevara también / las farolas de Falqués”.
Con motivo de la Exposición Internacional celebrada en Barcelona en 1929, la zona central de este
bulevar se ajardinó y en la parte superior, frente a la
entonces Casa Fuster, se construyó la fuente
Barcelona, 2008. “Els Jardinets”
20
www.fusion-creativa.com
carruatges. El 1909 i per il·luminar aquest passeig,
s’instal·laren els mateixos fanals que tres anys abans
s’havien col·locat al passeig de Gràcia, dissenyats per
Pere Falqués. Aquests fanals foren molt criticats i
quan el dia de Sant Esteve, un gran vendaval va fer
caure nombrosos arbres del passeig de Gràcia, es va
publicar: “Quina llàstima que el vent / no s’emportés
també / els fanals de Falqués”.
Amb motiu de l’Exposició Internacional celebrada
a Barcelona el 1929, la zona central d’aquest bulevard es va enjardinar i a la part superior, davant de
la Casa Fuster, es va construir la font Minerva, projectada per Borrell i Nicolau. Quatre anys més tard,
aquesta font es va desmantellar i als anys cinquanta del segle XX es va col·locar, al mateix lloc, el sortidor de l’Aurora. Els fanals de Falqués, aprofitant
l’avinentesa, foren substituïts per uns altres que es
van considerar més moderns i adequats.
El solar on avui es troba l’Hotel Casa Fuster fou ocupat en primer lloc per una indústria. Oleguer
Juncosa Arús pertanyia a una nissaga d’importadors
On the occasion of the Universal Exhibition held in
Barcelona in 1929, the central area of this boulevard was converted into a garden and in the
upper section, opposite what was then Casa
Fuster, the Minerva fountain designed by Borrell
and Nicolau was built. It was dismantled four
years later and in the 1950s the Aurora fountain
was built on the same spot. The Falqués streetlamps were then replaced by others considered to
be more modern and suitable.
The plot of land where Hotel Casa Fuster now
stands was originally occupied by a factory. In c.
1855, Olegario Juncosa Arús, a member of a long
line of cocoa importers, set up a chocolate factory on carrer Fernando, Barcelona, which, according to José Juncosa Balet, made “stone-ground
chocolate” with a mule-driven wheel turning a
stone cone 2 metres high. In 1856 this company
advertised itself as follows, “Mr Olegario Juncosa,
carrer Fernando, i.e. No 18, Duque de la Victoria,
store next to Madoz passageway. All types of
chocolate made: ordinary and special and certain
types prescribed by the most famous physicians”.
In 1880 Olegario Juncosa, following the success of
the chocolate business and the customs of that
period, decided to enlarge his company and build
a steam-driven factory in Gràcia. In February 1881
he announced “the construction of another building, a new-build factory on a plot of land consisting of a ground floor with three shops, five gates
opening onto Major de Gràcia and four gates
opening onto passeig de Gràcia, and three more
storeys, one being open plan and the other two
being dwellings”. The recently-built factory on the
adjoining plot was to manufacture chocolate
under the brand of Chocolates Juncosa.
“Specialised in manufacture and select choice of
pastries, cigarettes, chocolates, almonds and all
types of tablets” and “They also made coffee, tea,
cinnamon and sugar”. The shop on the ground
floor of the company was a large grocery business
selling a variety of products imported from the
Americas. Another branch known as “Sucursal
passeig de Gràcia, 60 Barcelona” was opened too.
Chocolates Juncosa, c. 1870 | Xocolates Juncosa, c. 1870
Minerva proyectada por Borrell y Nicolau. Cuatro
años más tarde se desmanteló y en la década de
los ’50 del siglo XX se colocó, en el mismo lugar, el
surtidor de la Aurora. Entonces las farolas de
Falqués fueron sustituidas por otras que se consideraron más modernas y adecuadas.
El solar en el que hoy se encuentra el Hotel Casa
Fuster fue ocupado en primer lugar por una
industria. Olegario Juncosa Arús, perteneciente a
una estirpe de importadores de cacao, instaló,
hacia 1835, en la barcelonesa calle Fernando, un
obrador de chocolate, donde, según José Juncosa
Balet, se fabricaba el “chocolate a la piedra” con
una noria tirada por un burro que giraba un cono
de piedra de 2 m. de alto. En 1856 esta empresa se
publicitaba así: “D. Olegario Juncosa c/Fernando
ó sea del Duque de la Victoria nº 18 tienda al lado
del pasage (sic) de Madoz. Se fabrica toda clase
de chocolate, común y especial y algunas clases
preceptuadas por los más afamados facultativos”.
En 1880 Olegario Juncosa, tras el éxito del negocio chocolatero y de acuerdo con lo que en la
época se estilaba, decidió ampliar su empresa y
construir una fábrica a vapor en Gràcia; así, en
febrero de 1881 declaró “la construcción de una
obra nueva, fábrica recién construida en un terreno con una casa compuesta de una planta baja
con tres tiendas, cinco portales en Major de Gràcia
y cuatro portales en el paseo de Gràcia, y tres
pisos más, uno de ellos sin dividir y los otros dos
dedicados a dos viviendas”. La fábrica recién
construida en el solar anexo se dedicaría a la producción de chocolate, bajo el nombre de
Chocolates Juncosa: “Especialidad en su elaboración y escogido surtido de napolitanos, cigarrillos,
bombones, almendras y toda classe (sic) de pastillaje” y “Fabricaron también café, té, canela y azu-
de cacau que va instal·lar, cap al 1835 al barcelonès
carrer Ferran, un obrador de xocolata, on segons
Josep Juncosa Balet, es fabricava la “xocolata a la
pedra” amb una sínia tirada per un ruc que girava un
con de pedra de dos metres d’alt. El 1856 aquesta
empresa s’anunciava així: “D. Olegario Juncosa
c/Fernando ó sea del Duque de la Victoria nº 18 tienda al lado del pasage (sic) de Madoz. Se fabrica toda
clase de chocolate, común y especial y algunas clases preceptuadas por los más afamados facultati-
Upon his death, Olegario Juncosa’s heirs were his
children and grandchildren. Ten years later, one of
them, Pere Juncosa Font, acquired all the property from the other heirs and in November 1905 he
sold it to Consuelo Fabra Puig, who had the former house and factory demolished. Three years
later, Mrs Fabra, the owner of the largest plot of
land, divided off part of it and registered a new
building: the construction of a house consisting of
“a basement, ground floor premises, principal
floor, four upper floors and a theatre hall” in the
Property Register.
Casa Fuster. Tarjeta Postal c. 1915. Fachada | Targeta postal c. 1915. Façana | Postcard c. 1915. Façade
21
www.fusion-creativa.com
Consuelo Fabra was the eldest daughter of
Camilo Fabra Fontanills and María Dolores Puig.
Mr Fabra was a well-known textile industrialist,
politician, member of the Cortes for Barcelona
and Senator, and very much involved with science
and the arts of which he was a famous patron. In
June 1889, he was granted the title Primer Marqués de Alella by royal decree. In 1900, Mr Fabra
contributed 80% of the funds needed to complete
the construction of the Astronomy Observatory
designed by the architect Domènech Estapà and
inaugurated by Alfonso XIII in April 1904.
Consuelo Fabra married Mariano Fuster Fuster, a
gentleman belonging to a shipping family from
Palma de Mallorca and, I am told by Alvaro FusterFabra, of butifarró origin, a nickname for people
with a well-to-do, Jewish background. He graduated in Law and was deputy mayor; he collaborated in the Universal Exhibition of 1888; he founded
the Fuster-Fabra lift factory and also produced
sparkling wine. Artist and painter, he founded the
Centre d’Aquarelistes in Barcelona, the forerunner
of the Círculo Artístico, which he chaired. He was
a member of the Sociedad Artística y Literaria and
in 1893 he published the paper La acuarela y sus
aplicaciones.
Café Vienés, c. 1994. Sala de Exposiciones ENHER | Cafè Vienès, c. 1994. Sala d’Exposicions ENHER | Café Vienés, c. 1994. Interior.
ENHER exhibition hall
car (sic)”. La tienda, situada en los bajos de la
casa, era un importante comercio de ultramarinos
en el que se vendían diversos productos llegados
de las Américas. Abrieron también una “Sucursal
Paseo de Gràcia, 60 Barcelona”.
Fallecido Olegario Juncosa, dejó como herederos
a sus hijos y nietos; diez años más tarde, uno de
ellos, Pere Juncosa Font, adquirió la totalidad de
la propiedad al resto de los coherederos y, en
noviembre de 1905, vendió la finca a Consuelo
Fabra Puig, que mandó derribar la antigua casa y
la fábrica. Tres años después, la Sra. Fabra, dueña
del terreno mayor, segregó una parte del mismo e
inscribió en el Registro de la Propiedad, como
22
www.fusion-creativa.com
vos” El 1880, Oleguer Juncosa, d’acord amb el que
s’estilava a l’època, va decidir ampliar la seva empresa i construir una fàbrica a vapor a Gràcia; així, el
febrer de 1881 va declarar “la construcció d’una obra
nova, fàbrica recent construïda en un terreny amb
una casa que constava d’una planta baixa amb tres
tendes, cinc portals a Major i quatre portals al passeig de Gràcia, i tres pisos més, un d’ells sense dividir i els altres dos dedicats a dos habitatges”. La
fàbrica recent construïda en el solar annex es va
dedicar a la producció de xocolata, amb el nom de
Chocolates Juncosa: “Especialidad en su elaboración y escogido surtido de napolitanos, cigarrillos,
bombones, almendras y toda classe (sic) de pastillaje” y “Fabricaron también café, té, canela y azucar
The enlargement of Barcelona caused a building
boom amongst the most well-to-do inhabitants
seeking to enhance and take part in building a
new metropolis whilst also hoping to improve
their quality of life by moving to an eminently residential area that also represented economic and
social power. Mr Fuster’s desire to embellish the
city is reflected in one of the many complaints
submitted to the Barcelona city council, “The
appellant and his wife, when designing the house
to which I refer together with the architect Luis
Domènech Montaner (sic), took into account the
enlargement implied for Barcelona, the undeniable importance of the Ensanche and the advisability of enhancing it with monumental buildings,
in line with today’s tendency to Europeanise our
cultivated and law-abiding city, so deservingly
admired by foreign visitors. To do so, they made a
considerable sacrifice entailing a huge amount
and in truth, it may be said that the least they can
expect is for the real representatives of Barcelona
not to hinder the execution of the project and to
look approvingly upon all those who, despite the
present-day economic crisis, aim to embellish
Barcelona so it will be admired by all and sundry
in the future...”.
In 1908 Mr Fuster commissioned Domènech i
Montaner to erect a noble and luxurious building
which, besides enhancing the city, was to be a gift
for his wife. With this in mind, the architect
designed a sumptuous, monumental building consisting of basements, ground floor, principal floor,
three upper storeys, an attic and flat roof all built
with the best and most modern materials.
obra nueva, la construcción de una casa compuesta de “sótano, bajos, principal, cuatro pisos y
un teatro sala”.
Consuelo Fabra era la hija mayor del matrimonio
formado por Camilo Fabra Fontanills y Mª.
Dolores Puig. Fue éste un reconocido industrial
textil, político y Diputado a Cortes por Barcelona
y Senador, muy vinculado a las ciencias y a las
artes, de las que fue un reconocido mecenas. En
junio de 1889, por Real Decreto, le fue otorgado el
título de primer Marqués de Alella. En 1900, el
señor Fabra aportó el 80 % del importe necesario
para finalizar la construcción del Observatorio
Astronómico, proyectado por el arquitecto
Domènech Estapà e inaugurado por Alfonso XIII
en abril de 1904.
(sic)”. La botiga, situada als baixos de la casa, era un
important comerç d’ultramarins on es venien diversos productes arribats de les Amèriques. Van obrir,
també, una “Sucursal Passeig de Gràcia, 60,
Barcelona”.
Together with the architect, Mr Fuster followed
the construction of the building attentively and
step by step, contributing his own peculiar ideas
and sparing no expense to ensure the completion
of this great work.
En morir, Oleguer Juncosa va deixar com a hereus
els seus fills i néts; deu anys més tard, un d’ells,
Pere Juncosa Font, va adquirir la totalitat de la
propietat a la resta dels cohereus i el novembre de
1905 va vendre la finca a Consol Fabra Puig, que va
fer enderrocar l’antiga casa i la fàbrica. Tres anys
després, la senyora Fabra, mestressa del terreny
més gran, va segregar-ne una part i va inscriure al
Registre de la Propietat, com a obra nova, la construcció d’una casa que constava de “soterrani, baixos, principal, quatre pisos i un teatre sala”.
As mentioned earlier, the land was located in
Barcelona just above Eixample and with this perspective Domènech designed an ingenious project blending in perfectly with Cerdà’s city planning scheme. He designed a three-façade building
which of course highlighted the corner at the end
of passeig de Gràcia where carrer Major begins.
The main façade consisted of three sections of
wall, “double as far as the first upper floor (the
columns) standing 20 cm apart and joined by
arcades, the outer one being decorative and the
inner, mechanical”. The first section began at the
La citada Consuelo Fabra casó con Mariano
Fuster Fuster, caballero oriundo de una familia
naviera de Palma de Mallorca, y según me informa
Álvaro Fuster-Fabra, de origen “butifarró”, apodo
con el que se designaba a los ciudadanos que
tenían un origen judío acomodado. Se licenció en
Derecho y fue Teniente de Alcalde; colaboró en la
celebración de la Exposición Universal de 1888;
fundó la fábrica de ascensores Fuster-Fabra y se
dedicó también a la producción de vinos espumosos. Artista y pintor, fundó el barcelonés Centre
d’Aquarelistes, germen del Círculo Artístico, del
que fue su Presidente; perteneció a la Sociedad
Artística y Literaria y, en 1893, publicó el tratado
La acuarela y sus aplicaciones.
La ampliación de Barcelona trajo consigo una
gran fiebre constructiva entre los ciudadanos más
acomodados, que, de una parte, deseaban embellecer y participar en la construcción de la nueva
metrópoli y, de otra, mejorar su calidad de vida,
trasladándose a una zona eminentemente residencial, significante asimismo de un poder económico y social. El interés del Sr. Fuster por embellecer la ciudad podemos constatarlo en una de las
numerosas instancias de reclamación dirigidas al
Consistorio barcelonés: “El recurrente y su esposa
al proyectar con el arquitecto Luis Domènech
Montaner (sic) la casa à la que me refiero, tuvieron
en consideración el incremento que toma
Barcelona, la importancia notoria del Ensanche, la
conveniencia de hermosearlo con edificios monumentales, hoy que se tira a europeizar nuestra
culta y morigerada Ciudad, que con razón admiran los extranjeros que la visitan. Por ello se impusieron un sacrificio considerable que importa una
enorme suma, y en verdad puede decirse que lo
que menos pueden esperar es que la representación genuina de Barcelona, no ponga dificultades
à la realización del proyecto y que mire con beneplácito a todos aquellos que, prescindiendo de la
actual crisis económica persiguen el embellecimiento de Barcelona para que mañana sea la
admiración de propios y extraños...”.
El Sr. Fuster encargó en 1908 a Domènech i
Casa Fuster, 1979. Fachada en obras | Façana en obres | Façade renovation work
Consol Fabra era la filla gran del matrimoni format
per Camil Fabra Fontanills i M. Dolors Puig. Fou
aquest un reconegut industrial tèxtil, polític i
diputat a Corts per Barcelona i senador, molt vinculat a les ciències i les arts, de les quals fou un
reconegut mecenes. El juny de 1889, per Reial
Decret, li fou atorgat el títol de primer marquès
d’Alella. El 1900, Fabra va aportar el 80% de l’import necessari per finalitzar la construcció de
l’Observatori Astronòmic, projectat per l’arquitecte Domènech Estapà i inaugurat per Alfons XIII
l’abril de 1904.
Consol Fabra es va casar amb Marià Fuster Fuster,
end of passeig de Gràcia, with a concave shape
running along this boulevard. In order to maintain
the harmony of the corner, Domènech erected a
cylindrical form at the junction of passeig de
Gràcia and carrer Major which shaped the corner
and linked up with the second section of the
façade which, by means of a semicircular form,
linked up with the third section on carrer Gràcia.
An interesting feature was the large openings the
full length of the ground floor flooding the inside
with daylight. In the two main walls of this façade,
the central openings consisted of a trilobulate
arch and the side openings of a round arch. All
23
www.fusion-creativa.com
Montaner la construcción de un noble y lujoso
edificio para, además de embellecer la ciudad,
obsequiar a su esposa. Con este propósito el
arquitecto proyectó un monumental y suntuoso
edificio compuesto de sótanos, planta baja, principal, tres pisos, buhardilla y terrado y construido
con los mejores y más modernos materiales. El
propio Sr. Fuster siguió con interés y paso a paso,
junto al arquitecto, la construcción del inmueble,
aportando sus personales y peculiares ideas y sin
regatear ningún recurso para conseguir culminar
esta gran obra.
El terreno, como ya hemos señalado, estaba situado justo por encima del Eixample barcelonés y,
con esta perspectiva, Domènech creó un ingenioso proyecto que conjugaba a la perfección con el
plan urbanístico diseñado por Cerdà. Ideó un edificio a tres vientos, destacando, cómo no, el chaflán en el que finalizaba el paseo de Gràcia y nacía
la calle Major. La fachada principal estaba compuesta por tres lienzos de muro: “doble hasta el
primer piso separadas (las columnas) por entre
ellas por 20 cm. y unidas por arcadas, la exterior
decorativa y la interior mecánica”. El primer lienzo
se iniciaba en el extremo del paseo de Gràcia, con
un cuerpo cóncavo que se alineaba y recorría este
bulevar; en la confluencia del paseo con la calle
Major, Domènech levantó, con el objeto de salvar
con armonía la esquina, un cuerpo cilíndrico que
configuraba el chaflán y que enlazaba con el
segundo lienzo de la fachada que, a través de un
cuerpo semicircular, enlazaba con el tercer paño,
que se adentraba por la calle Gràcia.
Destacaban, a lo largo de toda la planta baja, las
amplias aberturas que inundaban de luz natural el
interior; en los dos lienzos principales de esta
fachada los vanos centrales estaban generados
por un arco trilobulado y los laterales por un arco
de medio punto, aberturas todas ellas sustentadas
por pares de columnas con basa hexagonal, colocadas perpendicularmente a la fachada, y en la
parte inferior, de esas amplias arcadas, estaban
situadas y cubiertas por una reja unas lucernas
que proporcionaban luz y ventilación al sótano.
oriünd d’una família naviliera de Palma de Mallorca,
i segons m’informa Àlvar Fuster-Fabra, d’origen
“butifarró”, sobrenom amb el qual es designava els
ciutadans que tenien un origen jueu acomodat. Es
va llicenciar en Dret i fou tinent d’alcalde; va
col·laborar en la celebració de l’Exposició Universal
de 1888; va fundar la fàbrica d’ascensors FusterFabra i també es va dedicar a la producció de vins
espumosos. Artista i pintor, fundà el barcelonès
Centre d’Aquarel·listes, germen del Cercle Artístic,
del qual fou president; va pertànyer a la Societat
Artística i Literària i el 1893 publicà el tractat
L’aquarel·la i les seves aplicacions.
L’ampliació de Barcelona va comportar una gran
febre constructiva entre els ciutadans més acomodats, que d’una banda desitjaven embellir i participar en la construcció de la nova metròpoli i d’una
altra, millorar la seva qualitat de vida traslladant-se
a una zona eminentment residencial, la qual cosa
era significant així mateix d’un poder econòmic i
social. L’interès de Fuster per embellir la ciutat el
podem constatar en una de les nombroses instàncies de reclamació dirigides al Consistori barcelonès: “El recorrent i la seva esposa al projectar amb
l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner la casa a la
què em refereixo, tingueren en consideració l’increment que pren Barcelona, la importància notòria
de l’Eixample i la conveniència de embellir-lo amb
edificis monumentals, avui que es tendeix a europeïtzar la nostra culta i moderada ciutat, que amb
raó admiren els estrangers que la visiten. Per això
s’imposaren un sacrifici considerable que importa
una enorme suma, i en veritat pot dir-se que el que
menys poden esperar és que la representació
genuïna de Barcelona, no posi dificultats a la realització del projecte i que miri amb beneplàcit a tots
aquells que, prescindint de l’actual crisi econòmica
persegueixin l’embelliment de Barcelona perquè
demà sigui l’admiració de propis i estranys...”.
Marià Fuster encarregà el 1908 a Domènech i
Montaner la construcció d’un noble i luxós edifici
per, a més d’embellir la ciutat, obsequiar la seva
esposa. Amb aquest propòsit l’arquitecte va projectar un monumental i sumptuós edifici que constava
de soterranis, planta baixa, principal, tres pisos, golfes i terrat i construït amb els millors i més moderns
materials. El propi senyor Fuster va seguir amb
molt interès, pam a pam i amb l’arquitecte, la construcció de l’immoble, fent aportació de les seves
personals i peculiars idees, sense escatimar cap
recurs per culminar aquesta gran obra.
El terreny, com ja hem assenyalat, estava situat just
per sobre de l’Eixample barcelonès i, amb aquesta
perspectiva, Domènech va crear un enginyós projecte que conjugava a la perfecció amb el pla urbanístic dissenyat per Cerdà. Va idear un edifici a tres
vents, destacant, com així havia de ser, el xamfrà
que finalitzava al passeig de Gràcia i naixia al carrer Major. La façana principal estava composta per
tres panys de paret de mur: “doble hasta el primer
Casa Fuster, c. 1915
Casa Fuster, 1980.
these openings are supported by pairs of hexagonal-base columns perpendicular to the façade,
and located beneath this wide arcade behind a
grille were several skylights providing the basement with light and ventilation.
Situated on the principal floor on each side of the
cylindrical body were two large galleries featuring
a series of pairs of columns and two balconies,
whilst the concave gallery on the street corner
consisted of four columns. The openings in the
façade on the first upper storey, in keeping with
their hierarchical importance, were styled on
those in the principal floor but with balconies and
balustrades instead of galleries, and windows
instead of balconies, and a corner gallery in the
central section. Each of the main sections in the
second-storey façade had a large central balcony
flanked by two windows and narrow windows
between them. The central axis consisted of three
small, corner balconies styled on Spanish renaissance architecture. All the openings on the third
storey were converted into balconies of different
types. The terrace ran the full length of the attic
except for the central balconies of each of the two
sections in the façade, and was transformed into
three corner balconies on the street corner. The
flat roof had a stone balustrade all the way around
it and five stone pinnacles in the corner.
Domènech’s design for this crown featured a
minaret that was never built for, as Mr Fuster himself informed the Barcelona City Council in 1913,
“the tower was not built due to the considerable
part of tax paid...”.
Part of this magnificent façade which deserves
particular mention is the wide and prominent
ground floor which featured two stone steps on
the pavement and a thick central column flanked
by two twin columns. The capital of the central
column was probably one of the most beautiful in
Domenèch’s architecture: sculpted with a crown
24
www.fusion-creativa.com
A la derecha/A la dreta: Hotel Casa Fuster, 2006. El Mirador | Right: Hotel Casa Fuster, 2006. The viewpoint
www.fusion-creativa.com
En el piso principal se hallaban, a ambos lados del
cuerpo cilíndrico, dos amplias galerías con una
hilera de pares de columnas y dos balcones, mientras que la galería cóncava del chaflán estaba conformada por cuatro columnas. En el primer piso, y
a tono con su valor jerárquico, las aberturas seguían el modelo del piso principal, pero en lugar de
galerías había terrazas con balaustradas, en lugar
de balcones, ventanas y, en el cuerpo central, una
rotonda de ángulo. En la planta segunda se encontraba, en cada uno de los paños principales de esta
fachada, un amplio balcón central con dos ventanas a cada lado y entre éstas, unas ventanas saeteras; el eje central estaba configurado por tres
pequeños balcones de ángulo, derivados de la
arquitectura renacentista española. En el tercer
piso todos los vanos se convertían en balcones de
diversa tipología. La terraza que recorría la buhardilla sólo se interrumpía en los balcones centrales
de cada uno de los dos paños de la fachada, transformándose, en el cuerpo del chaflán, en tres balcones de ángulo. La azotea estaba cercada toda
ella por una balaustrada de piedra y la esquina
coronada por cinco pináculos en piedra.
Domènech había proyectado para este coronamiento un minarete que no se llegó a erigir, pues,
como el mismo Sr. Fuster notificó en 1913 al
Ayuntamiento: “la torre no se ha construido debido a la considerable parte del tributo liquidado...”.
De toda esta fastuosa fachada merece destacarse
el amplio y prominente cuerpo de la planta baja.
Tenia dos peldaños en piedra sobre la acera y una
gruesa columna central con dos columnas dobles
laterales. El capitel de la columna central era, probablemente, uno de los más bellos de la arquitectura domenequiana: estaba tallado con una corona de hojas de palma y varios nidos de golondrinas que, en mi opinión, eran el componente simbólico por excelencia de este edificio. El Sr. Fuster
era abogado y este edificio estaba destinado a ser
su hogar, por lo que la golondrina aludía a la rapidez que juristas y ciudadanos demandan de la
Justicia, al mismo tiempo que es el ave que anuncia la primavera, el renacer de la vida, presagio de
paz, felicidad y amor, y protectora de hogares y
fortunas.
En la esquina con la calle Gràcia, se observaba una
enorme y angular arcada tripartita, desde la que
arrancaba el tercer lienzo de esta fachada; las arcadas que miraban a la parroquia de Santa María de
Gràcia, hasta la que correspondía a la salida de
carruajes estaban sustentadas por pilastras con
capitel floral. Domènech concibió más plano y sintético este tercer lienzo de muro aquí, los elementos estructurales, decorativos e incluso el cromatismo se simplificaban, hasta llegar casi a desaparecer.
Entre los escasos accesorios ornamentales aquí
colocados, cabe destacar el gran tondo en piedra,
en cuyo interior y en relieve vemos las letras “CF”
que corresponden a las iniciales de Consuelo Fabra.
26
www.fusion-creativa.com
piso separadas (las columnas) por entre ellas por
20 cm y unidas por arcadas, la exterior decorativa
y la interior, mecánica”. El primer s’iniciava a l’extrem del passeig de Gràcia, amb un cos còncau
que s’alineava i recorria aquest bulevard; en la confluència del passeig amb el carrer Major,
Domènech va aixecar, amb l’objectiu de salvar amb
harmonia la cantonada, un cos cilíndric que configurava el xamfrà i que enllaçava amb el segon
pany de paret de la façana que, a través d’un cos
semicircular, enllaçava amb el tercer pany, que
s’endinsava pel carrer Gràcia.
of palm leaves and several swifts’ nests, it was this
building’s symbol par excellence in my opinion. Mr
Fuster was a lawyer and this building was intended to be his home, hence the swift as a reference
to the speed with which lawyers and citizens
resort to the courts whilst also being the bird that
heralds in spring, the rebirth of life, and an omen
of peace, happiness and love, and the patron of
homes and fortune.
Destacaven, al llarg de tota la planta baixa, les
àmplies obertures que inundaven de llum natural
l’interior; als dos panys principals d’aquesta façana, les valones centrals estaven generades per un
arc trilobat i les laterals per un arc de mig punt,
obertures totes elles sostingudes per parells de
columnes amb base hexagonal, col·locades perpendicularment a la façana, i en la part inferior
d’aquestes àmplies arcades estaven situades i
cobertes per una reixa unes claraboies que proporcionaven llum i ventilació al soterrani.
Al pis principal es trobaven, a ambdós costats del
cos cilíndric, dues àmplies galeries amb una filera
de parells de columnes i dos balcons, mentre que la
galeria còncava del xamfrà estava conformada per
quatre columnes. Al primer pis, i a to amb el seu
valor jeràrquic, les obertures seguien el mateix
model que el principal, però en lloc de galeries hi
havia terrasses amb balustrades, en lloc de balcons,
finestres i en el cos central, una rotonda d’angle. A
la segona planta es trobava, en cada un dels panys
de paret principals d’aquesta façana, un ampli
balcó central amb dues finestres a cada costat i
entre aquestes, unes finestres fletxeres; l’eix central
estava configurat per tres petits balcons d’angle,
derivats de l’arquitectura renaixentista espanyola.
Al tercer pis totes les valones es convertien en balcons de diversa tipologia. La terrassa que recorria
les golfes només s’interrompia pels balcons centrals
de cadascun dels dos panys de paret de la façana,
transformant-se, en el cos del xamfrà, en tres balcons d’angle. La tanca que envoltava totalment al
terrat era una balustrada de pedra amb la cantonada coronada per cinc pinacles en pedra. Domènech
havia projectat per a aquest coronament un minaret que no es va arribar a erigir, ja que, com el
mateix senyor Fuster va notificar el 1913 a
l’Ajuntament: “la torre no s’ha construït degut a la
considerable part del tribut liquidat...”.
De tota aquesta fastuosa façana cal destacar l’ampli
i prominent cos de la planta baixa. Tenia dos
esglaons de pedra sobre la vorera i una grossa
columna central amb dues columnes dobles laterals.
El capitell de la columna central era, probablement,
un dels més bells de l’arquitectura domenequiana:
estava tallat amb una corona de fulles de palma i
diversos nius d’orenetes, que en la meva opinió eren
el component simbòlic per excel·lència d’aquest edi-
Columna de ángulo, 2008. Capitel. Detalle | Columna d’angle,
2008. Capitell. Detall | Corner column, 2008. Capital
At the corner of carrer Gràcia stood a large, threepart, angular arcade marking the beginning of the
third section of this façade. The arcades facing
Santa María de Gràcia’s church as far as the one at
the way out for carriages, were on frames with
flower-motif capitals. Domènech’s design for this
third section was flatter and plainer: he simplified
the structural and decorative elements and even
the colour scheme, making them virtually nonexistent. The few ornamental accessories to be
seen here include the large, stone circular element
bearing Consuelo Fabra’s initials, CF, in relief.
The architect successfully implemented his monumental, aesthetic and ornamental intentions in the
two main sections of this long façade, employing
a wide range of structural and decorative elements to do so: corbels with Ionic-style volutes;
twin, three-part and corbel-shaped windows;
Gothic-style stone crowns; circular elements, pinnacles and many other decorative features.
Doménech used the materials covering the façade
masterfully for the same purpose: white marble,
grey and white Montjuïc stone and, on the attic,
blue tiles, now slate. This meticulous combination
of materials enhanced the visual unity of the
entire building and, in the words of Domènech i
Girbau, endowed this great façade with “equilibrium and monotonality”. It is not difficult to imagine
the impact this lavishly decorated, theatrical
façade standing out from the neighbouring buildings had on the occasional observer.
Domènech designed a building with foundations
consisting of divided vaults to offset the building’s
overall load without any beams, and mounted on
load-bearing walls with wide-span vaults enabling
El arquitecto consiguió, en los dos principales lienzos de esta larga fachada, su propósito monumental, estético y ornamental, utilizando para ello gran
variedad de componentes estructurales y decorativos: ménsulas con volutas de inspiración jónica;
ventanas geminadas, tripartitas y mensuliformes;
coronamientos pétreos de recuerdo gótico; tondos, pináculos y múltiples accesorios decorativos.
Con el mismo objeto, Domènech utilizó con gran
maestría los materiales que la recubren: mármol
blanco, piedra de Montjuïc gris y blanca y, en la
mansarda, cerámica azul —hoy pizarra—. Esta cuidada combinación de materiales otorgó un valor
añadido de unidad visual a todo el conjunto y,
fici. Com que Fuster era advocat i aquest edifici
estava destinat a ser la seva llar, el símbol de l’oreneta al·ludia a la rapidesa que juristes i ciutadans
demanden a la justícia, també és l’au que anuncia la
primavera: el renéixer de la vida, presagi de pau, felicitat i amor, i protectora de llars i fortunes.
A la cantonada amb el carrer Gràcia, s’observava
una enorme i angular arcada tripartita, des de la
qual arrencava el tercer pany de paret d’aquesta
façana (les arcades que miraven a la parròquia de
Santa Maria de Gràcia) fins a la que corresponia a la
sortida de carruatges; les arcades estaven sostingudes per pilastres de capitell floral. Domènech va
concebre més pla i sintètic aquest tercer pany
de paret de mur: aquí,
els elements estructurals, decoratius i fins i
tot el cromatisme se
simplificaven, fins arribar gairebé a desaparèixer. Entre els escassos
accessoris ornamentals
aquí col·locats, es pot
destacar el gran tondo
de pedra, en l’interior de
la qual i en relleu veiem
les lletres “CF” que corresponen a les inicials
de Consol Fabra.
Hotel Casa Fuster, 2008. Calle Major de Gràcia/Calle Gràcia | Carrer Major de Gràcia/Carrer Gràcia
L’arquitecte va aconseguir, als dos principals
panys de paret d’aquesta llarga façana, el seu
propòsit monumental,
estètic i ornamental, utilitzant per a tal fi gran
varietat de components
estructurals i decoratius:
mènsules amb volutes
d’inspiració jònica; finestres geminades, tripartites i mensuliformes; coronaments petris de
record gòtic; tondos,
pinacles i múltiples
accessoris decoratius.
Amb el mateix objectiu,
Domènech va utilitzar
amb gran mestratge els
materials que la recobreixen: marbre blanc,
pedra de Montjuïc gris i
blanca i, en la mansarda,
ceràmica blava —avui
pissarra—. Aquesta acurada combinació de
materials atorgà un
valor afegit d’unitat visual a tot el conjunt i, com
afirma Domènech i
the architect to create large, clear-cut indoor
spaces and create a new type of urban architecture. Inside, in the middle of this great building,
Domènech created not a garden, which would
have reduced the living area, but three patios on
the ground floor and the principal floor and two
more patios on each of the upper storeys. These
large spaces flooded the inner rooms with daylight.
Entry to Casa Fuster was via the main and carriage gateway at 132 passeig de Gràcia. Carriages
coming in here left the building via the rear of this
lobby. Situated to the left of it were the business
premises and to the right, the porter’s lodge, a
staircase for residents and a lift, the great stainedglass window in the hall, the staircase of honour
and another lift with the other staircase for residents. The two staircases led to the upper storeys
as if they belonged to two separate buildings, and
also led down to the basements.
The large staircase of honour, an impressive, marble flight of stairs located on the right of the hall
— despite being located next to the lobby in
Domènech’s original project, in the area behind
the business premises — and apparently adorned
with multicolour balustrades, led only to the main
dwelling and whose large dining room was an oval
room occupying the corner at the junction of passeig de Gràcia and carrer Salmeron as it was then
known. Little by little, as work was completed, the
flats were let to well-known families and professionals belonging to the Catalan middle class.
The large, luxurious area reserved for the leased
business premises had vaulted ceilings supported
by countless columns. These premises were occupied by different companies: Muebles Vidal, a
branch of the drug store Dalmau Oliveras (where
Joan Miró the painter may have worked as a shop
assistant), Orxateria Valenciana, Cervecería
Glöbel, Peletería Campanelli and a busy barber’s
frequented by “...lovers of get-togethers who
often took advantage of the room in the cafe to
have a hair cut or manicure in the adjoining barber’s...”. Of all these premises, particular mention
must, however, be made of the famous Café
Vienés, a landmark for the inhabitants of Gràcia
and Barcelona too, from the moment it was
opened.
The first known tenant of Café Vienés was a
German gentleman who decorated this large
establishment with Viennese chairs and tables
with marble tops and wrought-iron legs. A large,
wooden bar was installed in the middle of the
establishment. This busy cafe closed in 1926. “The
sight of Café Vienés with its closed doors cannot
fail to sadden passer-bys used to the rhythm or
tempo of life in Gràcia. Café Vienés had a rocksolid dignity, the rank of a stone a thousand years
old for visitors to Gràcia. Located at the entrance
to carrer Salmeron, it seemed to stretch out a
27
www.fusion-creativa.com
como afirma Domènech i Girbau, dotó a esta gran
fachada de “equilibrio y monotonalidad”. Podemos
imaginar el impacto que recibía el espectador ocasional ante esta escenográfica fachada, que sobresalía del resto de las otras edificaciones que la
rodeaban y que estaba ornada, como hemos detallado, con una exuberante decoración.
Domènech proyectó un edificio en el que los
cimientos estaban conformados por bóvedas partidas, neutralizadoras de la carga total del edificio
y carente de vigas, sustentado en
base a muros de carga y amplias
bóvedas que permitieron al arquitecto recrear unos amplios y nítidos espacios interiores y elaborar
una novedosa tipología arquitectónica urbana. En el interior de este
magno edificio, Domènech creó,
en el centro de la construcción, no
una zona ajardinada, que hubiera
restado espacio habitable, sino tres
patios en la planta baja y principal
y dos patios más en cada una de
las plantas superiores. Estos
amplios espacios inundaban de luz
natural las estancias interiores.
Girbau, va dotar a aquesta gran façana d’“equilibri i
monotonalitat”. Podem imaginar l’impacte que rebia
l’espectador ocasional davant aquesta escenogràfica
façana, que sobresortia de la resta de les altres edificacions que l’envoltaven i que estava ornada amb
una exuberant decoració.
Domènech va projectar un edifici que tenia els
ciments conformats per voltes partides, neutralitzadores de la càrrega total de l’edifici, i mancat de
bigues, sostingut amb murs de càrrega i àmplies
Se accedía al interior de la Casa
Fuster por la entrada principal y de
cocheras situada en el nº 132 del
paseo de Gràcia. Los carruajes que
por aquí entraban, salían por el
extremo posterior de este vestíbulo. A la izquierda de éste estaban
los locales comerciales y a la derecha, la cabina del portero, una escalera de vecinos con un ascensor, la
gran vidriera del hall, la escalera de
honor y otro ascensor con la
segunda escalera de vecinos. Las
dos escaleras subían a los pisos
como si éstos pertenecieran a dos
edificios distintos y por ellas se
bajaba a los sótanos.
A variety of groups began to hold
get-togethers again in Café Vienés
from 1939 onwards to discuss
sport, art and intellectual matters.
One was the group of poets and
artists organised by Dr José Espriu
whilst another, in the 1940s, consisted of artists including Fornés
Plá, Todó, Planasdurá, Ràfols
Casamada, Sucre, María Girona
and X. Valls, the founders of the
famous Salones de Octubre.
Por la gran escalera de honor,
noble escalinata de mármol, ornada al parecer con balaustres policromos y ubicada a la derecha del Casa Fuster, 1962
vestíbulo —aunque en el proyecto
original Domènech la había situado a la izquierda
del vestíbulo, en la zona posterior de los locales
comerciales—, se llegaba únicamente a la vivienda
principal cuyo gran comedor era una estancia ovalada que se acoplaba a la esquina del paseo de
Gràcia con la entonces llamada calle Salmeron.
Poco a poco, a medida que acabaron las obras, los
pisos fueron arrendados a destacadas familias y
profesionales de la burguesía catalana.
voltes que van permetre l’arquitecte recrear uns
amplis i nítids espais interiors i elaborar una nova
tipologia arquitectònica urbana. A l’interior d’aquest magne edifici, Domènech va crear en el centre de la construcció no una zona enjardinada, que
hauria tret espai habitable, sinó tres patis a les
plantes baixa i principal i dos patis més a cadascuna de les plantes superiors. Aquests amplis espais
inundaven de llum natural les estances interiors.
El lujoso y amplio espacio destinado a los locales
de alquiler tenía el techo abovedado, sustentado
por numerosas columnas. Estos locales fueron
A l’interior de la Casa Fuster s’accedia per l’entrada principal i de cotxeres situada el núm. 132 del
passeig de Gràcia. Els carruatges que entraven per
28
www.fusion-creativa.com
helping hand to pilgrims walking across Diagonal
to the district’s minarets. Café Vienés was the
meeting point for lively, picturesque groups
including the Marabú group. Indeed, it was the
members of this group that asked us to dedicate
a short, sweet and fond necrology to the defunct
cafe. It was the closure of Café Vienés that
prompted the rapturous and spontaneous tribute
by the quintet led by master Gargallo, that had
entertained the groups chatting there for so many
years”. J. Roig Manovens, the owner of the nearby
cakeshop La Colmena, then rented
the Café Vienés, keeping the same
name and fittings. In summer, he
would set a few wickerwork tables
and chairs out on the pavement
along passeig de Gràcia, to let customers enjoy coolness under the
trees. Mr Roig also rented El
Danubio Azul, a popular dance hall
in the basement of Casa Fuster
which, in my opinion and judging
by its name, must also have been
opened by the German gentleman
mentioned above. The entrance
was on the corner at the junction
of carrer Gràcia and carrer
Salmeron as it was then called.
This was the dance hall where
“students, soldiers and young
ladies danced between Moderniste
columns” to the sound of the
Orquesta Florida band. This dance
hall and Café Vienés both
remained open to the public until
well into the 1950s.
In the basement of Casa Fuster is a
hall featuring vaults mounted on columns where
the Danubio Azul was located and which I believe
may have been the area intended for the theatre
hall that was never built, although we know about it
thanks to Mrs Fabra’s new construction declaration
dated 1908 mentioned earlier. It was in this basement that the motors for the Fuster-Fabra lifts, the
heating and other utilities (apart from the laundry
facilities which were located on the flat roof) were
installed.
In around 1912, despite the building not being
ocupados por distintas empresas: Muebles Vidal,
una sucursal de la droguería Dalmau Oliveras en la
que es posible trabajara como dependiente el pintor Joan Miró, la Orxateria Valenciana, la
Cervecería Glöbel, la Peletería Campanelli y una
concurrida peluquería para caballeros “...amantes
de la tertulia, que frecuentemente, aprovechaban
la estancia en el café para cortarse el pelo o hacerse la manicura en una peluquería que comunicaba
con el local...”. Sin embargo, es preciso destacar,
entre todos ellos, el famoso Café Vienés, que
desde su inauguración fue punto de referencia
para los ciudadanos de Gràcia y también para los
de Barcelona.
aquí, sortien per l’extrem posterior d’aquest vestíbul. A l’esquerra d’aquest estaven els locals comercials i a la dreta, la cabina del porter, una escala de
veïns amb un ascensor, la gran vidriera del vestíbul,
l’escala d’honor i un altre ascensor amb la segona
escala de veïns. Les dues escales pujaven als pisos
com si aquests pertanyessin a dos edificis diferents i per elles es baixava als soterranis.
Per la gran escala d’honor, noble escalinata de
marbre, ornada pel que sembla amb balustres policromes i ubicada a la dreta del vestíbul —encara
que en el projecte original Domènech l’havia situat
al costat del vestíbul, en la zona posterior dels
locals comercials—, s’arribava únicament a l’habitatge principal; el seu gran menjador era una
estança ovalada que s’acoblava a la cantonada del
passeig de Gràcia amb el llavors anomenat carrer
Salmeron. A poc a poc, a mesura que s’acabaren
les obres, els pisos foren arrendats a destacades
famílies i professionals de la burgesia catalana.
Casa Fuster, Tarjeta Postal c. 1920. Fachada al Pº de Gràcia |
Targeta postal c. 1920. Façana al Passeig de Gràcia | Postcard
c. 1920. Façade on Passeig de Gràcia
completely finished, the Fuster-Fabra family
moved into the principal floor which they occupied until 1922, the year of Consuelo Fabra’s
death. She bequeathed the usufruct of the property to her husband and the bare ownership to
her four children.
El luxós i ampli espai destinat als locals de lloguer
tenia el sostre voltat, sostingut per nombroses
columnes. Aquests locals foren ocupats per diferents empreses: Mobles Vidal, una sucursal de la
drogueria Dalmau Oliveras on és possible que treballés com a dependent el pintor Joan Miró, l’Orxateria
Valenciana, la Cerveseria Glöbel, la Pelleteria
Campanelli i una concorreguda perruqueria per a
senyors “...amants de la tertúlia, que freqüentment,
aprofitaven l’estada al cafè per tallar-se el cabell o
fer-se la manicura en una perruqueria que comunicava amb el local...”. Tanmateix cal destacar, entre
tots ells, el famós Cafè Vienès, que des de la seva
inauguració va ser punt de referència per als ciutadans de Gràcia i també per als de Barcelona.
Piso principal. 1989. Interior. | Pis principal. 1989. Interior | Principal
apartment. 1989. Interior
El primer inquilino del Café Vienés del que se
tiene noticia, fue un caballero alemán que decoró
este amplio local con mesas de pie en hierro forjado con sobre de mármol y sillas vienesas; y en el
centro del establecimiento situó una gran barra
de madera. Este concurrido café cerró sus puertas
en 1926: “Al transeúnte avezado al ritmo o “tempo”
de la vida de Gràcia no puede menos que contristarle la contemplación del Café Vienés con sus
puertas cerradas. El Café Vienés poseía una dignidad roqueña; todo el rango de una piedra milenaria para el visitante de Gràcia. Situado a la entrada
de la calle Salmerón, parecía tender una mano
hospitalaria al peregrino que cruzaba la Diagonal
y llegaba a los minaretes de la barriada. El Café
Vienés era punto de cita de animadas y pintorescas peñas, entre las cuales se destacaba la peña
Marabú. Son los miembros de esta peña los que
nos piden que dediquemos cuatro líneas de dulce
y amorosa necrología al café desaparecido. La
clausura del Café Vienés fué (sic) motivo para un
El primer inquilí del Cafè Vienès del qual es té notícia fou un senyor alemany que va decorar aquest
ampli local amb taules amb peu de ferro forjat ambsobre de marbre i cadires vieneses; al centre de l’establiment va situar una gran barra de fusta. Aquest
cafè tan concorregut va tancar les seves portes l’any
1926: “Al vianant acostumat al ritme o ‘tempo’ de la
vida de Gràcia no pot menys que entristir-se amb la
contemplació del Cafè Vienès amb les seves portes
tancades. El Cafè Vienès tenia una dignitat rocosa;
tot el rang d’una pedra mil·lenària per al visitant de
Gràcia. Situat a l’entrada del carrer Salmeron, semblava tendir una ma hospitalària al peregrí que
creuava la Diagonal i arribava als minarets de la barriada. El Cafè Vienès era punt de cita d’animades i
pintoresques penyes, entre les quals destacava la
penya Marabú. Són els membres d’aquesta penya els
que ens demanen que dediquem quatre línies de
dolça i amorosa necrologia al cafè desaparegut. La
clausura del Cafè Vienès fou motiu per a un tribut tan
clamorós com espontani, al quintet dirigit pel mestre
Gargallo, que per tant temps havia amenitzat les
hores dels tertuliants”. J. Roig Manovens, propietari
de la veïna pastisseria La Colmena, va llogar poc després el Cafè Vienès, conservant el nom i el mobiliari.
Narcis Clavell y su hija Yolanda, 1958 | Narcís Clavell i la seva filla
Yolanda, 1958 | Narcis Clavell and his daughter Yolanda, 1958
29
www.fusion-creativa.com
tributo tan clamoroso como espontáneo, al quinteto dirigido por el maestro Gargallo, que por
tanto tiempo había amenizado las horas de los
tertuliantes”. J. Roig Manovens, propietario de la
vecina pastelería La Colmena, alquiló poco después el Café Vienés, conservando el nombre y el
mobiliario. En verano acostumbraba a colocar, en
la acera del paseo de Gràcia, unas mesas con sillas
de mimbre para que los clientes gozaran del frescor de los árboles. El Sr. Roig alquiló también El
Danubio Azul, popular sala de baile situada en el
sótano de la Casa Fuster que, en mi opinión y a
juzgar por su denominación, debió ser inaugurada
asimismo por el citado caballero alemán; se accedía a ella por la esquina de la calle Gràcia con la
llamada en ese periodo calle Salmeron; en este
salón tocaba la Orquesta Florida, mientras “estudiantes, soldados y jovencitas bailaban entre
columnas modernistas”. Tanto el salón de baile
como el Café Vienés permanecieron abiertos al
público hasta bien entrada la década de los ‘50
del siglo XX.
A partir de 1939 se reunieron de nuevo en el Café
Vienés diversas peñas deportivas, artísticas e intelectuales, como la tertulia formada por poetas y
artistas en torno del doctor José Espriu; asimismo,
en los años ’40 del pasado siglo, se formó allí una
tertulia a la que concurrían, entre otros, los artistas Fornés Plá, Todó, Planasdurá, Ràfols
Casamada, Sucre, María Girona y X. Valls, que fundaron los famosos Salones de Octubre.
En el sótano de la Casa Fuster hay una sala hipóstila abovedada que albergaba El Danubio Azul y
que opino podría ser la zona donde estaba previsto ubicar el ”teatro sala” que no llegó a construirse, pero del que tenemos noticia por la ya citada
declaración de obra nueva realizada, en 1908, por
la señora Fabra. En este sótano se instalaron el
motor de los ascensores Fuster-Fabra, la calefacción y otros servicios, a excepción de los lavaderos, que estaban situados en el terrado.
Aunque el edificio no estaba terminado en su
totalidad, hacia 1912 la familia Fuster-Fabra se
trasladó a vivir en la planta noble, que ocupó
hasta 1922, año en que falleció Consuelo Fabra,
quien legó el usufructo de la finca a su marido y la
nuda propiedad a sus cuatro hijos.
Domènech recreó en el interior de la Casa Fuster
un juego visual y cromático de los espacios por
medio de innumerables columnas, distintos tipos
de arcos y otros componentes arquitectónicos.
En todos ellos utilizó variados y ricos materiales:
oro auténtico —hoy restaurado en pan de oro—
en el techo del Café Vienés; granito rosa y gris;
mármol rosa, blanco y beis en el fuste de las
columnas; cerámica; diversas vidrieras monocromas y policromas; piedra de Montjuïc en distintos
colores: gris, blanca y amarilla y diversos tipos de
recubrimientos marmóreos, incluso en las zonas
de servicio.
30
www.fusion-creativa.com
L’estiu, acostumava a col·locar, a la vorera del passeig de Gràcia, unes taules amb cadires de mim perquè els clients gaudissin de la frescor dels arbres.
Roig va llogar també El Danubio Azul, popular sala
de ball situada al soterrani de la Casa Fuster que en
la meva opinió i a jutjar pel seu nom, devia haver
estat també inaugurada pel citat senyor alemany;
s’hi accedia per la cantonada del carrer Gràcia amb
l’anomenat durant aquest període, carrer Salmeron;
en aquest saló tocava l’Orquestra Florida, mentre
“estudiants, soldats i jovenetes ballaven entre columnes modernistes”. Tant el saló de ball com el Cafè
Vienès continuaren oberts al públic fins ben entrada
la dècada dels cinquanta del segle XX.
A partir de 1939 es van tornar a reunir al Cafè
Vienès diverses penyes esportives, artístiques i
intel·lectuals, com la tertúlia formada per poetes i
artistes entorn del doctor Josep Espriu; així
mateix, els anys quaranta del segle passat, es va
formar una tertúlia concorreguda, entre altres,
pels artistes Fornés Pla, Todó, Planasdurà, Ràfols
Casamada, Sucre, Maria Girona i X. Valls, que van
fundar els famosos Salons d’Octubre.
Al soterrani de la Casa Fuster hi ha una sala hipòstila
envoltada que albergava El Danubio Azul i opino que
podria ser la zona on estava previst ubicar el “teatre
sala” que no va arribar a construir-se i que en tenim
notícia per la declaració d’obra nova realitzada, el
1908, per la senyora Fabra. En aquest soterrani es van
instal·lar els motors dels
ascensors Fuster-Fabra, la
calefacció i altres serveis, a
excepció dels safareigs, que
estaven al terrat.
Domènech re-created a visual and chromatic
interplay of the spaces inside Casa Fuster by
means of countless columns, and different types
of arches and other architectonic elements. He
used a wide variety of lavish materials for them all:
real gold — now restored with gold leaf — on the
ceiling of the Café Vienés; pink and grey granite;
pink, white and beige marble on column shafts;
ceramic tiles; a variety of single and multicolour
stained-glass windows; different tones of Montjuïc
stone — grey, white and yellow —; and different
types of marble flooring, even in the servants’
quarters.
In the one hundred years since its creation, Casa
Fuster has undergone a variety of vicissitudes.
First-hand knowledge about them was obtained
thanks to the invaluable help and collaboration of
the Fuster-Fabra family and María A. de Cabanyes
Ymbern, who lived in this building until 1936. Her
parents, Francisco de Cabanyes Barba and María
Ymbern Cánovas, moved into flat 3º 1ª in 1924
where our kind interviewee was born. She told us
how her grandfather, Jaume Ymbern Fort, wanted
to buy the building put up for sale by Consuelo
Fabra’s heirs and usufructuary. This drove Mr
Ymbern to request the reunification of the property which had once been divided and in November
1922, he acquired the building and all its land. Mrs
Cabanyes explained that her grandfather never
lived in Casa Fuster, although four of his six chil-
Encara que l’edifici no estava
acabat del tot, cap al 1912 la
família Fuster-Fabra es va
traslladar a viure a la planta
noble, que va ocupar fins al
1922, any que va morir Consol
Fabra, qui llegà l’usdefruit de
la finca al seu marit i la nua
propietat als seus quatre fills.
Domènech va recrear a l’interior de la Casa Fuster un joc
visual i cromàtic dels espais
mitjançant innumerables columnes, diferents tipus d’arcs
i altres components arquitectònics. En tots ells va utilitzar
variats i rics materials: or
autèntic —avui restaurat en
pa d’or— per al sostre del
Cafè Vienès; granit rosa i gris;
marbre rosa, blanc i beige al
fust de les columnes; ceràmica; diverses vidrieres monocromes i policromes; pedra
de Montjuïc de diferents
colors (grisa, blanca i groga);
Casa Fuster, 1979. ENHER. Entrada principal | Main entrance
i diversos tipus de recobriments marbrencs, fins i
tot a les zones de servei.
Café Vienés, 1999. Interior en obras | Cafè Vienès, 1999. Interior en
obres | Café Vienés, 1999. Interior during renovation
En los cien años de vida que hoy tiene la Casa Fuster
ha pasado por diversas vicisitudes. Para conocerlas
de primera mano, hemos contado con la inestimable
ayuda y colaboración de la familia Fuster-Fabra y de
María A. de Cabanyes Ymbern, que vivió en este edificio hasta 1936. Sus padres, Francisco de Cabanyes
Barba y María Ymbern Cánovas, fueron a vivir en
1924 al piso 3º 1ª, en el que nació nuestra amable
interlocutora. Cuenta que su abuelo, Jaume Ymbern
Fort, deseaba adquirir el edificio que los herederos y
el usufructuario de Consuelo Fabra habían puesto a
la venta. Para ello el señor Ymbern solicitó la agrupación de la finca que en su día se había segregado y,
en noviembre de 1922, adquirió el edificio junto a la
totalidad de los terrenos. La señora de Cabanyes
relata que su abuelo no habitó nunca en la Casa
Fuster, pero sí lo hicieron cuatro de sus seis hijos,
que, tras contraer matrimonio, iban ocupando diferentes pisos. Su abuela, María Cánovas Floris, tras
fallecer su esposo, trasladó su domicilio al 2º piso de
la Casa Fuster, ocupando toda la planta. La señora
Cánovas, Vda. Ymbern, instaló en su piso un billar
para que pudieran jugar sus yernos y una habitacióngimnasio con columpios, pasarelas y toda serie de
artilugios para que todos los miembros de la familia
que acudían a visitarla encontraran un lugar en el que
entretenerse. Asimismo explica que en casa de su
abuela se celebraban todas las reuniones y fiestas
familiares. Su tío Juan Ymbern Cánovas vivía en el 1º
1ª, piso que tenía un patio con una gran fuente de
cristal. Su hermana María Rosa de Cabanyes Ymbern,
al casarse con Narcis Clavell, natural de Mataró, fue a
residir a esa población, pero, al fallecer su madre, la
familia Clavell se trasladó a vivir a la Casa Fuster en la
planta que aquélla había ocupado.
La Casa Fuster en els seus cent anys de vida, que
té avui, ha passat per diverses vicissituds. Per
conèixer-les de primera ma, hem comptat amb l’inestimable ajuda i col·laboració de la família FusterFabra i de Maria A. de Cabanyes Ymbern, que va
viure en aquest edifici fins al 1936. Els seus pares,
Francesc de Cabanyes Barba i Maria Ymbern
Cànovas, van anar a viure el 1924 al pis tercer primera, on va néixer la nostra amable interlocutora.
Explica que el seu avi, Jaume Ymbern Fort, desitjava adquirir l’edifici que els hereus i l’usufructuari de
Consol Fabra havien posat a la venda. Per això, el
senyor Ymbern va sol·licitar l’agrupament de la
finca que en el seu dia s’havia segregat i, el novembre de 1922, va adquirir l’edifici amb la totalitat dels
terrenys. La senyora de Cabanyes relata que el seu
avi no va viure mai a la Casa Fuster, però sí ho van
fer quatre dels seus sis fills, que quan es casaven,
ocupaven diferents pisos. La seva àvia, Maria
Cànovas Floris, quan va morir el seu marit, va traslladar el seu domicili al segon pis de la Casa Fuster,
ocupant tota la planta. La senyora Cànovas, vídua
d’Ymbern, va instal·lar al seu pis un billar perquè
poguessin jugar els seus gendres i una habitaciógimnàs amb gronxadors, passarel·les i tota sèrie
d’artefactes perquè tots els membres de la família
que acudien a visitar-la trobessin un lloc on entretenir-se. Així mateix explica que a casa de la seva
àvia se celebraven totes les reunions i festes familiars. El seu oncle Joan Ymbern Cànovas vivia al primer primera, pis que tenia un pati amb una gran
font de vidre. La seva germana Maria Rosa de
Cabanyes Ymbern, en casar-se amb Narcís Clavell,
natural de Mataró, fou a residir a aquesta població,
però, en morir la seva mare, la família Clavell també
es va traslladar a viure a la Casa Fuster, a la planta
que la senyora Cànovas havia ocupat.
La senyora de Cabanyes recorda que des del pis
de la seva àvia es baixava a un jardí-pati copiosament adornat amb mosaics, pèrgoles i grans testos, situat per sobre del Saló Comèdia. Aquesta
sala de projecció fou la successora del primer cine
instal·lat a Gràcia: el Cinematògraf Varietats. El
1905, el seu propietari, Joan Canudes, va sol·licitar
permís per traslladar-lo al cobert de la seva propietat, que discorria des del carrer Bonavista núm.1
fins al carrer Gràcia, passant per darrera de la Casa
Fuster, i al poc temps es va inaugurar el conegut
Gran Saló Varietats; deu anys després, el nou propietari va dividir el cinema en dues sales: Cine
Gràfico-Cine Gaumont i Saló Comèdia. Ambdós
van tancar les seves portes el juny de 1960.
Personalment, la senyora de Cabanyes recorda que
“l’edifici estava ple de llum per totes bandes, era
molt alegre i se sentia el soroll que feia el tramvia al
doblar el xamfrà amb el passeig de Gràcia”.
Menciona també a alguns dels inquilins d’aquesta
època: al principal, hi havia l’Institut Italià; al primer
Piso principal, 1988. Interior en obras | Pis principal, 1988. Interior
en obres | Principal apartment, 1988. Interior during renovation
dren did – moving into different flats as they got
married. Her grandmother, María Cánovas Floris,
after the death of her husband, moved into the 2nd
flat occupying an entire floor of Casa Fuster. Mrs
Cánovas, Jaume Ymbern’s widow, installed a billiard table in her flat where her children-in-law
could play and a gym with swings, walkways and
all sorts of devices where visiting relatives could
have fun. Mrs Cabanyes also explained that all
family get-togethers and parties were held in her
grandmother’s house. Her uncle Juan Ymbern
Cánovas lived in flat 1º 1ª which had a patio with a
large glass fountain. Her sister, María Rosa de
Cabanyes Ymbern married Narcis Clavell from the
town of Mataró and went to live there, but when
her mother died, the Clavell family moved into the
floor of the Casa Fuster which she had occupied.
Mrs Cabanyes recalls that her grandmother’s flat
led down to a garden patio brimming with mosaic decorations, pergolas and large plant pots situated above Salón Comedia, a projection room that
succeeded Cinematógrafo Variedades, the first
cinema in Gràcia. In 1905, its owner, Joan
Canudas, requested permission to relocate it on
the roof of his property running along behind
Casa Fuster from number 1 carrer Bonavista as far
as carrer Gràcia, and shortly afterwards the
famous Gran Salón Variedades was opened. Ten
years later, the new owner split it into two cinemas: Cine Gráfico-Cine Gaumont and Salón
Comedia, both of which closed down in June
1960.
Mrs Cabanyes remembers that “the building was
flooded with light throughout and was very
31
www.fusion-creativa.com
La señora de Cabanyes recuerda que desde el
piso de su abuela se bajaba a un jardín-patio
copiosamente adornado con mosaicos, pérgolas y
grandes macetas, situado por encima del Salón
Comedia. Esta sala de proyección fue la sucesora
del primer cine instalado en Gràcia: el
Cinematógrafo Variedades. En 1905, su propietario, Joan Canudas, solicitó permiso para trasladarlo al cubierto de su propiedad, que discurría
desde la calle Bonavista nº 1 hasta la calle Gràcia,
pasando por detrás de la Casa Fuster, y al poco
tiempo inauguró el conocido Gran Salón
Variedades; diez años después, el nuevo propietario dividió el cine en dos salas: Cine Gráfico-Cine
Gaumont y Salón Comedia. Ambos cerraron sus
puertas en junio de 1960.
segona, el Consolat d’Alemanya; els senyors Kroger;
el notari Espriu, pare de Josep i del poeta Salvador,
que fou l’últim inquilí de l’edifici; el cirurgià Gerard
Manresa, que va instal·lar-hi la seva consulta; la viuda
del banquer Garriga Nogués, i el doctor Martínez
Ribera. Amb l’arribada de la Guerra Civil, el tercer pis
fou ocupat pel Socors Republicà i el 1939, el pis principal es va destinar a l’Auxili Social, depenent de la
Falange Espanyola. Poc després els hi fou retornat
l’edifici i llogaren novament els pisos. Quan va morir
la seva mare, van heretar la finca els seus fills i en el
cheerful and the noise of the tram turning the corner into passeig de Gràcia could be heard”. She
also mentioned some of the tenants of that period. The principal floor was occupied by the Italian
Institute and flat 1º 2ª by the German Consulate.
Others included Mr and Mrs Kroger; Espriu the
notary, the father of Josep and Salvador the poet
who was the building’s last tenant; Gerardo
Manresa the surgeon who set up his surgery there;
the widow of the banker Garriga Nogués; and Dr
Martínez Ribera. With the onset of the Spanish
Personalmente, la señora de Cabanyes recuerda
que “el edificio estaba lleno de luz por todas partes,
era muy alegre y se oía el ruido que hacía el tranvía
al doblar el chaflán con el paseo de Gràcia”. Cita
también a algunos inquilinos de esa época: en el
principal, se instaló el Instituto Italiano; en el 1º 2ª, el
Consulado de Alemania; los señores Kroger; el
notario Espriu, padre de Josep y del poeta
Salvador, que fue el último inquilino del edificio; el
cirujano Gerardo Manresa, que instaló allí su consulta; la viuda del banquero Garriga Nogués; y el doctor Martínez Ribera. Con la llegada de la Guerra
Civil, el piso 3º fue ocupado por el Socorro
Republicano y, en 1939, el piso principal se destinó
al Auxilio Social, dependiente de Falange Española.
Poco después les fue devuelto el edificio y de
nuevo alquilaron los pisos. Tras fallecer su madre,
heredaron la finca sus hijos y en el reparto de la
herencia, en el año 1943, la propiedad de la Casa
Fuster pasó a María Rosa de Cabanyes Ymbern.
Jordi Mª Vallés Tuset, esposo de María A. de
Cabanyes, relata que su padre, Joan Vallés Pujals,
en su condición de fundador y consejero de la
Empresa
Hidroeléctrica
del
Ribagorzana
(ENHER), conocía la necesidad que esta entidad
tenía de ampliar su sede y del mismo modo, por
su vinculación familiar, estaba al corriente de que
la señora de Cabanyes Ymbern vendía la Casa
Fuster. Gracias a todo ello, el señor Vallés Pujals
facilitó el contacto entre ambas partes, que realizaron la transacción en 1960. A partir de ese
momento, los inquilinos que aún vivían en la Casa
Fuster fueron abandonando el edificio, lo que permitió a ENHER adecuarlo a sus necesidades
empresariales, instalando tabiques y falsos techos
que ocultaron prácticamente toda la decoración
original y diversos elementos estructurales. En el
edificio anexo que había ocupado hasta aquel
momento el ya citado Salón Comedia, la eléctrica
instaló su centro de telemando y control.
Gracias a la documentación aportada por el
Colegio Corazón de María, situado en el barrio de
la Salut de Gràcia, sabemos que una de las primeras construcciones que proyectó Domènech i
32
www.fusion-creativa.com
Hotel Casa Fuster, c. 2006. Café Vienés | Cafè Vienès
repartiment de l’herència, l’any 1943, la propietat de
la Casa Fuster va passar a Maria Rosa de Cabanyes
Ymbern.
Jordi M. Vallès Tuset, espòs de Maria A. de Cabanyes,
relata que el seu pare, Joan Vallès Pujals, en la seva
condició de fundador i conseller de l’Empresa
Hidroelèctrica del Ribagorçana (ENHER), coneixia la
necessitat que aquesta entitat tenia d’ampliar la seva
seu i de la mateixa manera, per la seva vinculació
familiar, estava al corrent que la senyora Cabanyes
Ymbern volia vendre la Casa Fuster. Gràcies a tot
això, el senyor Vallès Pujals va facilitar el contacte
Civil War, flat 3º was occupied by Socorro
Republicano and in 1939, the principal floor was
used by Auxilio Social, a section of the Spanish
Falangist Movement. The building was returned to
them shortly afterwards and they rented the flats
out again. After her mother’s death, her children
inherited the building and when the inheritance
was distributed in 1943, ownership of Casa Fuster
was transferred to María Rosa de Cabanyes
Ymbern.
Jordi Mª Vallés Tuset, María A. de Cabanyes’s husband tells how his father, Joan Vallés Pujals the
Montaner fue la casa de veraneo de Francisco
Simon i Font, comerciante de la calle Pelai y socio
del tío de nuestro arquitecto. Cuenta la tradición
oral que, terminada la casa, el Sr. Simon invitó a su
esposa a una excursión por el barrio de la Salut y,
estando ambos frente a la nueva construcción, le
dijo: “Si te gusta esta casa, te la regalo”. La finca
tuvo luego diversos propietarios y sufrió varias
reformas, sin que en la actualidad quede casi nada
del proyecto original. El plano en alzado, firmado
en 1878, que conserva la Congregación, permite
apreciar un chalet compuesto de planta baja, piso
y terrado. Esta distribución, así como los elementos estructurales y decorativos dotados de una
sutil elegancia, se corresponden con la arquitectura tradicional neoclasicista-ecléctica desarrollada
por Tiberio Sabater. Es significativo que, tan sólo
dos meses después de firmar el proyecto de esta
casa, Domènech publicara su conocido artículo
En busca de una arquitectura nacional y hemos de
suponer que en ese período, el arquitecto no
había podido todavía experimentar en la práctica
profesional sus postulados teóricos, consistentes
en encontrar una arquitectura nacional propia,
entre les dues parts, que realitzaren la transacció el
1960. A partir d’aquest moment, els inquilins que
encara vivien a la Casa Fuster van anar abandonant
l’edifici, el que va permetre a ENHER adequar-lo a les
seves necessitats empresarials, instal·lant envans i falsos sostres que ocultaren pràcticament tota la decoració original i diversos elements estructurals. A l’edifici annex, que havia ocupat fins aquell moment el
Saló Comèdia, l’elèctrica va instal·lar el seu centre de
telecomandament i control.
Gràcies a la documentació aportada pel Col·legi Cor
de Maria, situat al barri de la Salut de Gràcia, sabem
que una de les primeres construccions que va projectar Domènech i Montaner fou la casa d’estiueig
de Francesc Simon i Font, comerciant del carrer
Pelai i soci de l’oncle del nostre arquitecte. Explica la
tradició oral que, acabada la casa, el senyor Simon
va convidar la seva esposa a una excursió pel barri
de la Salut i, estant ambdós davant la nova construcció, li va dir: “Si t’agrada aquesta casa, te la regalo”. La finca va tenir després diversos propietaris i va
patir diverses reformes, sense que actualment quedi
gairebé res del projecte original. El plànol en alçat,
firmat el 1878, que conserva la Congregació, permet
founder and board member of Empresa
Hidroeléctica del Ribagorzana (ENHER), knew
that this company needed a larger headquarters
and also knew, because of his family connections,
that Mrs Cabanyes Ymbern was selling Casa
Fuster. As a result, Mr Vallés Pujals put the two
parties in touch and the sale went through in 1960.
From this time onwards the tenants still living in
Casa Fuster gradually left, enabling ENHER to
adapt it to meet its corporate requirements by
installing partitions and dropped ceilings that hid
virtually all the original decoration and certain
structural elements. The electricity company
installed its control panels and remote control
equipment in the adjoining building occupied until
then by Salón Comedia.
The documents provided by Colegio Corazón de
María in the Salut district of Gràcia reveal that one
of the first buildings designed by Domènech i
Montaner was the summer residence of Francisco
Simon i Font, a businessman from carrer Pelai and
partner of one of our architect’s uncles. It is said
that upon completion of the house, Mr Simon took
his wife on an outing to the Salut district and
Hotel Casa Fuster, c. 2006. Salón Domènech i Montaner | Saló Domènech i Montaner | Domènech i Montaner Salon Lounge
33
www.fusion-creativa.com
when they reached the new construction, he said
to her, “If you like this house, I’ll give it to you”. The
property subsequently changed hands several
times and was renovated on several occasions,
and nothing of the original project now remains.
The elevation layout signed in 1878, and now conserved in this church, reveals a two-storey villa
with a flat roof. This layout, and likewise the structural and decorative elements imbued with a discreet elegance are in line with the traditional, neoclassicist-eclectic architecture developed by
Tiberio Sabater. It is interesting that just two
months after designing this house, Domènech
published his famous article In search of a national architecture. We may assume that at that time,
the architect had not yet been able to put his theoretical premises, i.e. the search for a new, characteristic and different architecture, into practice.
Following the discovery of these important documents in said church, it may be said that
Domènech i Montaner’s architecture evolved from
Gràcia and back to Gràcia, since it was in this
municipality that our architect, as mentioned earlier, erected one of his first works and also Casa
Fuster, considered by different authors to be the
last, great building built by Domènech i Montaner
in the city of Barcelona.
A major citizens’ campaign was instigated in the
1960s to save Casa Fuster. This crusade was led
mainly by Josep Plá and Néstor Luján and was
seconded by the magazine Destino. Many proposals were made until ENHER finally reached an
agreement in 1978 with the Servicio del
Patrimonio Artístico Municipal for a complete
overhaul of the building, following which it
reopened to the public in 1994 as the Café Vienés
exhibition hall. In 1999 ENHER merged with
FECSA and contributed the building. Casa Fuster
deteriorated in the ensuing years, until 2000
when it was fortunately bought by Hoteles
Center-Grupo Noga to be transformed into what
it is today: the singular and emblematic Hotel
Casa Fuster, classified as a “luxury, five-star landmark hotel”, one of the five select hotels known as
the Leading Small Hotels of the World characterised by providing guests with comfort, care
and luxury service of the very highest standards.
Hoteles Center-Grupo Noga and the architects
Josep Juanpere and Josep Riu of GCA
Arquitectes Associats worked with painstaking
care and respect for the spirit of this grand mansion block and its spaces and architectonic elements. In the words of these architects, “the 26
columns in Café Vienés have been restored in
keeping with the original model.../...The former
carriage entrance on passeig de Gràcia will be the
hotel lobby.../....The property has recuperated the
six pinnacles crowning the building’s tower.../...
The marble and stone on the façade have been
cleaned and replaced and can now be seen”.
Hotel Casa Fuster, 2006. Restaurante Galaxó | Galaxó Restaurant
34
www.fusion-creativa.com
nueva y diferente. Tras el descubrimiento, en la
citada Congregación, de estos importantes documentos podemos afirmar que la arquitectura de
Domènech i Montaner evolucionó desde Gràcia
hasta Gràcia, pues fue en este municipio donde
nuestro arquitecto levantó, como queda dicho,
una de sus primeras obras y también la Casa
Fuster, considerada por diversos autores como el
último gran edificio que Domènech i Montaner
construyó en la ciudad de Barcelona.
En los años ’60 del pasado siglo se inició en
Barcelona una gran campaña ciudadana con
objeto de salvar de la piqueta la Casa Fuster. Esta
cruzada estuvo encabezada principalmente por
Josep Plá y Néstor Luján y fue secundada por la
revista Destino. Tras numerosas propuestas, finalmente, en 1978, ENHER llegó a un acuerdo con el
Servicio del Patrimonio Artístico Municipal para
iniciar la rehabilitación integral del edificio, gracias al cual en 1994 pudo abrirse de nuevo al
público, como sala de exposiciones, el Café
Vienés. En 1999 ENHER se integró en FECSA,
aportando la finca. A lo largo de esos años, la
Casa Fuster se fue deteriorando hasta que, felizmente, en el año 2000 Hoteles Center-Grupo
Noga adquirió el edificio para convertirlo en lo
que hoy es: el singular y emblemático Hotel Casa
Fuster, catalogado como “hotel de cinco estrellas
gran lujo monumento”, uno de los cinco selectos
hoteles que integran The Leading Small Hotels of
the World, que se caracterizan por ofrecer a sus
huéspedes un confort inigualable y un cuidado y
lujoso servicio.
Con respeto y cuidado esmero, Hoteles CenterGrupo Noga y los arquitectos Josep Juanpere y
Josep Riu —GCA Arquitectes Associats— conservaron el espíritu de esta gran mansión, sus espacios y componentes arquitectónicos. Los citados
arquitectos detallan que “han sido restauradas,
siguiendo el modelo original, las 26 columnas
situadas en el Café Vienés .../... La antigua entrada
de carruajes desde el paseo de Gràcia que será el
vestíbulo del hotel .../... La propiedad ha recuperado los seis pináculos que remataban la torre del
edificio .../... También se ha limpiado y repuesto el
mármol y la piedra de la fachada, que ya se puede
contemplar”.
Tras esta importante y respetuosa rehabilitación,
pudo abrir de nuevo el histórico Café Vienés, hoy
de plena actualidad, por ser punto de encuentro y
reunión de los huéspedes del hotel, y de artistas,
intelectuales y ciudadanos de Barcelona que buscan un lugar tranquilo y singular que invita a la
conversación. En este amplio pero intimista espacio podemos encontrar a personalidades del
mundo del arte, de la cultura, de la ciencia y de la
política que se hospedan en el Hotel Casa Fuster,
como por ejemplo Woody Allen, que en ocasiones
interviene con su clarinete en las famosas veladas
de jazz que se ofrecen en este salón.
apreciar un xalet compost de planta baixa, pis i terrat. Aquesta distribució, així com els elements
estructurals i decoratius dotats d’una subtil elegància, es corresponen amb l’arquitectura tradicional
neoclassicista-eclèctica desenvolupada per Tiberi
Sabater. És significatiu que, tan sol dos mesos després de firmar el projecte d’aquesta casa,
Domènech publiqués el seu conegut article En
busca d’una arquitectura nacional. És de suposar
que en aquest període l’arquitecte no havia pogut
encara experimentar en la pràctica professional els
seus postulats teòrics, consistents a trobar una
arquitectura nacional pròpia, nova i diferent.
Després del descobriment, dins la Congregació, d’aquests importants documents, podem afirmar que
l’arquitectura de Domènech i Montaner va evolucionar des de Gràcia fins a Gràcia, ja que fou en aquest
municipi on el nostre arquitecte va aixecar, tal com
hem explicat, una de les seves primeres obres i
també la Casa Fuster, considerada per diversos
autors com l’últim gran edifici que Domènech i
Montaner va construir a la ciutat de Barcelona.
Following this major and respectful restoration,
the historic Café Vienés was reopened and is now
a meeting point for hotel guests and artists, intellectuals and inhabitants of Barcelona seeking a
calm and singular place ideal for conversation. In
this large yet intimate spot famous faces from the
world of art, culture, science and politicians staying at Hotel Casa Fuster are to be found, such as,
for example Woody Allen, who occasionally plays
the clarinet in famous jazz nights at this venue.
The luxurious former carriage entrance is now the
hotel lobby whilst the principal floor and home to
the Fuster-Fabra and Cabanyes Ymbern families
has been opened to the public as the Galaxó, a
restaurant renowned for its excellent cuisine, a
tribute to Mr Fuster’s property in the municipality
of Galatxó on Majorca. The rooftop balcony has
been transformed into a unique vantage point
with breathtaking views of passeig de Gràcia, the
Mediterranean, the Tibidabo and the Sagrada
Familia. Hotel guests can unwind in this area, featuring a pool, jacuzzi, gym and solarium, whilst
Els anys seixanta del segle passat es va iniciar a
Barcelona una gran campanya ciutadana amb l’objectiu de salvar del picot la Casa Fuster. Aquesta
creuada l’encapçalaven, principalment, Josep Pla i
Néstor Luján i va ser secundada per la revista
Destino. Després de nombroses propostes, finalment, el 1978, ENHER va arribar a un acord amb el
Servei del Patrimoni Artístic Municipal per iniciar la
rehabilitació integral de l’edifici, gràcies a això el
1994 es va poder obrir novament al públic, com a
sala d’exposicions, el Cafè Vienès. El 1999 ENHER
es va integrar dins FECSA aportant la finca. Al llarg
d’aquests anys, la Casa Fuster s’anava deteriorant
fins que, feliçment, l’any 2000 Hoteles CenterGrupo Noga va adquirir l’edifici per convertir-lo en
el singular i emblemàtic Hotel Casa Fuster, catalogat com a “hotel de cinc estrelles gran luxe monument”, un dels cinc hotels selectes que integren
The Leading Small Hotels of the World, que es
caracteritzen per oferir als seus hostes un confort
inigualable i un acurat i luxós servei.
Amb molt respecte i acurada atenció, Hoteles
Center-Grupo Noga i els arquitectes Josep
Juanpere i Josep Riu —GCA Arquitectes Associats— han conservat l’esperit d’aquesta gran mansió, els espais i components arquitectònics.
Aquests arquitectes detallen que “han estat restaurades, seguint el model original, les 26 columnes situades en el Cafè Vienès .../... L’antiga entrada de carruatges des del passeig de Gràcia que
serà el vestíbul de l’hotel .../... La propietat ha recuperat els sis pinacles que remataven la torre de l’edifici .../... També s’ha netejat i reposat el marbre i
la pedra de la façana, que ja es pot contemplar”.
Una vegada feta aquesta important i respectuosa
rehabilitació, s’ha pogut tornar a obrir l’històric
Cafè Vienès, avui de plena actualitat, per ser punt
de trobada i reunió dels hostes de l’hotel i d’artistes,
Hotel Casa Fuster, 2008. Galería cóncava del chaflán | Galeria
còncava del xamfrà | Concave corner balcony
35
www.fusion-creativa.com
En la antigua y lujosa entrada de cocheras encontramos la recepción del hotel y en la planta principal, vivienda que fue de las familias Fuster-Fabra
y Cabanyes Ymbern, ha abierto al público el restaurante Galaxó, en homenaje a la finca mallorquina del Sr. Fuster situada en el municipio de
Galatxó, y que ofrece una excelente cocina. La
terraza superior se ha convertido en un mirador
único, con inigualables vistas al paseo de Gràcia,
al Mediterráneo, al Tibidabo y a la Sagrada
Familia: en este espacio se encuentran la piscina,
el jacuzzi, el gimnasio y el solárium para los huéspedes del hotel, lugar en el que éstos pueden relajarse y disfrutar de una panorámica única sobre la
ciudad de Barcelona. Hoteles Center-Grupo Noga
no ha querido dejar pasar la celebración del centenario de la construcción de la Casa Fuster y, en
colaboración con el Institut Municipal del Paisatge
Urbà i la Qualitat de Vida, se dispone a festejar
esta efeméride haciendo partícipe de ella a sus
huéspedes y a la ciudad de Barcelona.
Domènech i Montaner priorizó en esta construcción la función a la que estaba destinada, una
“casa de pisos”, pero sin dejar de contemplar por
ello las aspiraciones de lujo y belleza que el Sr.
Fuster le solicitaba, logrando cumplidamente
ambos objetivos. En el interior de la Casa Fuster
es donde probablemente se muestran con mayor
énfasis los postulados del Modernismo: en las
novedosas estructuras arquitectónicas generadoras de unos orgánicos y originales espacios; en el
juego visual y cromático de los volúmenes y de
los espacios; y en la sabia combinación de materiales diversos aplicados a numerosos componentes estructurales y a los accesorios ornamentales.
Estudioso de la heráldica, el arquitecto gustaba
incluir en sus edificios elementos de carácter simbólico, si bien en la Casa Fuster Domènech utilizó
en menor medida estos emblemáticos complementos. No obstante y en mi opinión, la propia
monumentalidad del edificio, el juego visual y cromático de los espacios, los diversos elementos
arquitectónicos y los distintos materiales utilizados se convirtieron en sí mismos en referentes
simbólicos.
La Casa Fuster no tan sólo culmina la obra de
Domènech i Montaner, sino que es el edificio que,
con la máxima dignidad, corona y cierra el
Eixample y es asimismo representativo del período más próspero y de mayor esplendor de la
Barcelona del pasado siglo.
36
www.fusion-creativa.com
intel·lectuals i ciutadans de Barcelona que busquen
un lloc tranquil i singular que convidi a la conversa.
En aquest ampli però intimista espai podem trobar
personalitats del món de l’art, de la cultura, de la
ciència i de la política que s’allotgen a l’Hotel Casa
Fuster, com per exemple Woody Allen, que en ocasions intervé amb el seu clarinet en les famoses vetllades de jazz que s’ofereixen en aquest saló.
A l’antiga i luxosa entrada de cotxeres trobem la
recepció de l’hotel i a la planta principal, que fou
habitatge de les famílies Fuster-Fabra i Cabanyes
Ymbern, ha obert al públic el restaurant Galaxó, en
homenatge a la finca mallorquina del senyor Fuster
situada al municipi de Galaxó, i que ofereix una
excel·lent cuina. La terrassa superior s’ha convertit
en un mirador únic, amb inigualables vistes al passeig de Gràcia, al Mediterrani, al Tibidabo i a la
Sagrada Família: és en aquest espai on es troben la
piscina, el jacuzzi, el gimnàs i el solàrium per als hostes de l’hotel, lloc on es poden relaxar i gaudir d’una
panoràmica única sobre la ciutat de Barcelona.
Hoteles Center-Grupo Noga no ha volgut deixar
passar la celebració del centenari de la construcció
de la Casa Fuster i, en col·laboració amb l’Institut
Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida, es
disposa a celebrar aquesta efemèride amb tots els
seus hostes i la ciutat de Barcelona.
Domènech i Montaner va donar prioritat en
aquesta construcció la funció per a la qual estava
destinada, una casa de pisos, però sense deixar de
contemplar les aspiracions de luxe i bellesa que
Fuster li sol·licitava, i va complir integrament ambdós objectius. A l’interior de la Casa Fuster és on
probablement es mostren amb més èmfasi els
postulats del Modernisme: en les noves estructures arquitectòniques generadores d’uns orgànics i
originals espais; en el joc visual i cromàtic dels
volums i dels espais; i en la sàvia combinació de
materials diversos aplicats a nombrosos components estructurals i als accessoris ornamentals.
Estudiós de l’heràldica, a l’arquitecte li agradava
incloure en els seus edificis elements de caràcter
simbòlic, si bé a la Casa Fuster Domènech va utilitzar-los en menor mesura. No obstant això, i en
la meva opinió, la pròpia monumentalitat de l’edifici, el joc visual i cromàtic dels espais, els diversos
elements arquitectònics i els diferents materials
utilitzats van convertir-se en si mateixos en referents simbòlics.
La Casa Fuster no solament culmina l’obra de
Domènech i Montaner, sinó que és l’edifici que,
amb la màxima dignitat, corona i tanca l’Eixample
i és a la vegada representatiu del període més
pròsper i de major esplendor de la Barcelona del
segle passat.
enjoying unique views of the city of Barcelona.
Hoteles Center-Grupo Noga is delighted to celebrate the centenary of the construction of the
Casa Fuster and, in collaboration with the Institut
Municipal del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida,
is preparing to hold celebrations along with its
guests and the city of Barcelona.
Domènech i Montaner gave priority in this building to its intended purpose, i.e. a mansion block,
without neglecting the luxury and beauty the Mr
Fuster requested. Both requirements were successfully met. It is inside Casa Fuster where the
basic premises of Modernisme can be seen most
clearly: in the innovative architectonic structures
providing organic, original spaces; in the visual
and chromatic interplay of space and volume; and
in the masterful combination of different materials
applied to many structural elements and ornamental accessories. Well-versed in heraldry, the
architect had a penchant for incorporating symbolic elements into his buildings, although
Domènech used these emblematic complements
to a lesser degree in Casa Fuster. I am, however, of
the opinion that the sheer monumental character
of the building, the visual and chromatic interplay
of its spaces, its variety of architectonic elements
and materials all became symbolic references in
themselves.
Casa Fuster is not only the culmination of
Domènech i Montaner’s oeuvre but also the landmark building that crowns and completes
Eixample. It is also a fine representative of
Barcelona’s most prosperous and splendid period
in the last century.
Hotel Casa Fuster, 2006. Piscina | Hotel Casa Fuster, 2006. Swimming pool
37
www.fusion-creativa.com