[CA] Arriben dissimulant A l`Hostal Punta Marina, de

Anuncio
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
[CA]
Arriben dissimulant
A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès molt especial.
Era bastant diferent de la idea que jo tenia d'aquests orientals. A l'hora de
sopar, va seure a la meva taula. Em va demanar permís per seure, sense
gaire cerimònia. De seguida vaig veure que no tenia la pell groga ni els
ulls petits. Al contrari, tenia les galtes de color rosa i el cabell ros. Jo
pensava: "Quin menjar demanarà, aquest?" I no va demanar aliments
exòtics, sinó menjars típics d'aquí. Al final, va demanar un cafè, una copa
i un cigar.
El japonès menjava amb la boca plena, sense gaire atenció, però feia
servir molt bé la forquilla i el ganivet. La veritat és que em canviava la
idea que tenia dels japonesos. A més parlava català, com nosaltres, sense
cap accent estrany. Això és normal, perquè els orientals són molt llestos i
bons estudiants. Però jo em sentia inferior, perquè no sé ni una paraula
de japonès. Jo pensava que aquell home venia càmeres fotogràfiques. O
potser perles. Li vaig parlar d'aquests temes, però ell em va dir:
Venc sants d'Olot, jo.
Encara se'n venen? Li vaig preguntar.
Sí, però ara no se'n venen tants com abans. En venc sobretot al sud de
la Península. I quan tinc uns dies per descansar o hi ha dues festes
seguides, doncs vaig cap a casa. No hi ha res com tornar a casa va dir
molt content.
Així, vostè viu al seu país?
I tant! On vol que visqui?
És clar, són persones que viatgen molt i n’hi ha a tot arreu. El vaig tornar
a mirar. Cap detall de la cara o de la roba indicava el seu origen japonès. I
la sorpresa: portava un escut del Futbol Club Barcelona a la solapa.
Tot allò era sospitós, i em va preocupar. A la meva dona, li havien portat
el sopar a l’habitación perquè no es trobava bé. Quan vaig arribar a
l’habitació, li vaig explicar la meva trobada amb aquell home, que podia
ser un espia.
I com ho saps, que és japonès em va preguntar ella.
La seva pregunta em va fer riure i li vaig contestar:
Els conec de seguida...
Que n’has vist molts, de japonesos?
No, però els noto immediatament!
T’ho ha dit ell, que era japonès?
1
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
No! Ni una vegada... Són molt espavilats...
T’ho ha dit algú?
No, no m’ho ha dit ningú. Ja ho veig tot sol...
Ens vam barallar i em va dir:
Un dia tindràs un problema gros: sempre penses coses rares i
complicades.
És ella la que no veu les coses com són! Aquella nit vaig dormir poc i
malament. Només pensava en aquell home. Si els japonesos vénen tal
com són, amb la rialleta i amb les reverències, encara els podrem aturar.
Però si comencen a venir fent veure que no ho són, tindrem molts
problemes.
2
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
[ES]
Llegan disimulando
En el Hostal Punta Marina, de Tossa, conocí a un japonés muy especial.
Era bastante diferente de la idea que yo tenía de estos orientales. A la
hora de cenar, se sentó en mi mesa. Me pidió permiso para sentarse, sin
demasiada ceremonia. Enseguida vi que no tenía la piel amarilla ni los
ojos pequeños. Al contrario, tenía las mejillas de color rosa y el pelo rubio.
Yo pensaba: «¿Qué comida va a pedir, este?» Y no pidió alimentos
exóticos, sino comidas típicas de aquí. Al final, pidió un café, una copa y
un puro. El japonés comía con la boca llena, sin mucha atención, pero
usaba muy bien el tenedor y el cuchillo. La verdad es que me cambiaba la
idea que tenía de los japoneses.
Además, hablaba el catalán como nosotros, sin ningún acento extraño.
Esto es normal, porque los orientales son muy listos y buenos estudiantes.
Pero jo me sentía inferior, porque no sé ni una palabra en japonés.
Yo pensaba que aquel hombre vendía cámaras fotográficas. O quizá
perlas. Le hablé de estos temas, pero él me dijo:
Vendo santos de Olot, yo.
Todavía se venden? le pregunté.
Sí, pero ahora no se venden tantos como antes. Vendo sobre todo en el
sur de la Península. Y cuando tengo unos días para descansar o hay dos
fiestas seguidas, pues voy a casa. No hay nada como volver a casa dijo
muy contento.
Así, ¿usted vive en su país?
¡Pues claro! ¿Dónde quiere que viva?
Claro, son personas que viajan mucho y están en todas partes. Lo volví a
mirar. Ningún detalle de la cara o de la ropa indicaba su origen japonés. Y
la sorpresa: llevaba un escudo del Fútbol Club Barcelona en la solapa.
Todo eso era sospechoso, y me preocupó. A su mujer, le habían llevado la
cena a la habitación porque no se encotraba bien. Cuando llegué a la
habitación, le expliqué mi encuentro con ese hombre, que podía ser un
espía.
¿Y cómo lo sabes, que es japonés? me preguntó ella.
Su pregunta me hizo reír y le contestó:
3
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
Los conozco enseguida...
¿Has visto muchos japoneses, acaso?
No, ¡pero los noto inmediatamente!
¡No! Ni una sola vez... Son muy espavilados...
¿Te lo ha dicho alguien?
No, no me lo ha dicho nadie. Ja lo veo yo solito...
Discutimos y me dijo:
Un día tendrás un problema grande: siempre piensas cosas raras y
complicadas.
¡Es ella la que no ve las cosas como son! Esa noche dormí poco y mal.
Solo pensaba en ese hombre. Si los japoneses vienen tal como son, amb
la risita y con las reverencias, todavía los podremos parar. Pero si
empiezan a venir haciendo ver que no lo son, tendremos muchos
problemas.
4
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
[DE]
Sie kommen und verstellen sich
Im Gasthaus Punta Marina, in Tossa, habe ich die Bekanntschaft eines
sehr eigenartigen Japaners gemacht. Er war ziemlich anders als das Bild,
das ich von diesen Asiaten hatte. Beim Abendessen setzte er sich an
meinen Tisch. Er bat ohne weiteres darum sich setzen zu dürfen. Sofort
habe ich gesehen, dass er weder gelbe Haut noch kleine Augen hatte. Im
Gegenteil, er hatte rosafarbene Wangen und blondes Haar. Ich dachte:
„Was für ein Essen wird er bestellen, dieser Mann?“ Und er hat kein
exotisches Essen bestellt, sondern typisches Essen von hier. Am Ende,
bestellte er einen Kaffee, ein Glas Wein und eine Zigarre.
Der Japaner aß mit vollem Mund, ohne besondere Vorsicht, aber er
benutzte sehr gut Gabel und Messer. In Wirklichkeit hat er das Bild
geändert, das ich von den Japanern hatte. Dazu noch hat er auf
Katalanisch gesprochen, wie wir, ohne irgendeinen fremden Akzent. Das
ist normal, weil die Asiaten sehr clever sind und gute Lernende. Aber ich
habe mich unterlegen gefühlt, weil ich kein einziges Wort auf Japanisch
kann. Ich dachte, dass dieser Mann Fotokameras verkauft. Oder vielleicht
Perlen. Ich habe mit ihm über diese Themen gesprochen, aber er hat mir
gesagt:
„Ich verkaufe Heiligen aus Olot“.
„Sie werden noch verkauft?“, habe ich ihn gefragt …
„Ja, aber sie werden nicht mehr so verkauft wie früher. Ich verkaufe sie
vor allem im Süden der Halbinsel. Und wenn ich ein paar Tagen zum
Ausruhen oder es zwei Feiertage hintereinander gibt, dann kehre ich nach
Hause zurück. Es gibt nichts Besseres wie nach Hause zu gehen“, sagte er
sehr zufrieden.
„Also dann, Sie wohnen in Ihrem Land?“
„Natürlich! Wo soll ich denn wohnen?“
Sicher, sie sind Menschen, die viel verreisen und sie sind überall. Ich habe
ihn noch einmal angeschaut. Kein Detail seines Gesichts oder seiner
Kleidung wies auf seine japanische Abstammung hin. Und die
Überraschung: er trug einen Wappen des FC Barcelona am Revers.
All dies war sehr verdächtig, und ich machte mir Sorgen. Meiner Frau
hatte man das Abendessen ins Zimmer gebracht, weil es ihr nicht gut
ging. Als ich wieder im Zimmer war, habe ich ihr das Treffen mit diesem
Mann erzählt, der ein Spion sein konnte.
„Und wie weißt du, dass er Japaner ist?“, hat sie mich gefragt.
5
Pere Calders Històries poc corrents
Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004
Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín
Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de)
Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial
Ihre Frage brachte mich zum Lachen und ich habe ihr geantwortet:
„Ich erkenne die sofort…“
„Hast du etwa viele Japaner gesehen?“
„Nein, aber ich spüre sofort das sie es sind!“
„Hat er dir vielleicht selbst gesagt, dass er Japaner ist?“
„Nein! Nicht ein einziges Mal ... Sie sind sehr clever ...“
„Hat er es dir selber gesagt?“
„Nein, niemand es mir gesagt. Ich sehe das schon alleine …“
Wir haben uns gestritten und sie hat mir gesagt:
„Eines Tages wirst du ein großes Problem bekommen: Du denkst immer
seltsame und komplizierte Sachen.“
Sie ist es, die nicht sieht, wie die Dinge sind! Diese Nacht habe ich wenig
und schlecht geschlafen. Ich dachte nur an diesen Mann. Wenn die
Japaner kommen, so wie sie sind, mit dem Lächeln und mit den
Verbeugungen, werden wir sie noch aufhalten können. Aber wenn sie
kommen und sie sich verstellen, werden wir viele Probleme haben.
6
Descargar