Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial [CA] Arriben dissimulant A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès molt especial. Era bastant diferent de la idea que jo tenia d'aquests orientals. A l'hora de sopar, va seure a la meva taula. Em va demanar permís per seure, sense gaire cerimònia. De seguida vaig veure que no tenia la pell groga ni els ulls petits. Al contrari, tenia les galtes de color rosa i el cabell ros. Jo pensava: "Quin menjar demanarà, aquest?" I no va demanar aliments exòtics, sinó menjars típics d'aquí. Al final, va demanar un cafè, una copa i un cigar. El japonès menjava amb la boca plena, sense gaire atenció, però feia servir molt bé la forquilla i el ganivet. La veritat és que em canviava la idea que tenia dels japonesos. A més parlava català, com nosaltres, sense cap accent estrany. Això és normal, perquè els orientals són molt llestos i bons estudiants. Però jo em sentia inferior, perquè no sé ni una paraula de japonès. Jo pensava que aquell home venia càmeres fotogràfiques. O potser perles. Li vaig parlar d'aquests temes, però ell em va dir: Venc sants d'Olot, jo. Encara se'n venen? Li vaig preguntar. Sí, però ara no se'n venen tants com abans. En venc sobretot al sud de la Península. I quan tinc uns dies per descansar o hi ha dues festes seguides, doncs vaig cap a casa. No hi ha res com tornar a casa va dir molt content. Així, vostè viu al seu país? I tant! On vol que visqui? És clar, són persones que viatgen molt i n’hi ha a tot arreu. El vaig tornar a mirar. Cap detall de la cara o de la roba indicava el seu origen japonès. I la sorpresa: portava un escut del Futbol Club Barcelona a la solapa. Tot allò era sospitós, i em va preocupar. A la meva dona, li havien portat el sopar a l’habitación perquè no es trobava bé. Quan vaig arribar a l’habitació, li vaig explicar la meva trobada amb aquell home, que podia ser un espia. I com ho saps, que és japonès em va preguntar ella. La seva pregunta em va fer riure i li vaig contestar: Els conec de seguida... Que n’has vist molts, de japonesos? No, però els noto immediatament! T’ho ha dit ell, que era japonès? 1 Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial No! Ni una vegada... Són molt espavilats... T’ho ha dit algú? No, no m’ho ha dit ningú. Ja ho veig tot sol... Ens vam barallar i em va dir: Un dia tindràs un problema gros: sempre penses coses rares i complicades. És ella la que no veu les coses com són! Aquella nit vaig dormir poc i malament. Només pensava en aquell home. Si els japonesos vénen tal com són, amb la rialleta i amb les reverències, encara els podrem aturar. Però si comencen a venir fent veure que no ho són, tindrem molts problemes. 2 Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial [ES] Llegan disimulando En el Hostal Punta Marina, de Tossa, conocí a un japonés muy especial. Era bastante diferente de la idea que yo tenía de estos orientales. A la hora de cenar, se sentó en mi mesa. Me pidió permiso para sentarse, sin demasiada ceremonia. Enseguida vi que no tenía la piel amarilla ni los ojos pequeños. Al contrario, tenía las mejillas de color rosa y el pelo rubio. Yo pensaba: «¿Qué comida va a pedir, este?» Y no pidió alimentos exóticos, sino comidas típicas de aquí. Al final, pidió un café, una copa y un puro. El japonés comía con la boca llena, sin mucha atención, pero usaba muy bien el tenedor y el cuchillo. La verdad es que me cambiaba la idea que tenía de los japoneses. Además, hablaba el catalán como nosotros, sin ningún acento extraño. Esto es normal, porque los orientales son muy listos y buenos estudiantes. Pero jo me sentía inferior, porque no sé ni una palabra en japonés. Yo pensaba que aquel hombre vendía cámaras fotográficas. O quizá perlas. Le hablé de estos temas, pero él me dijo: Vendo santos de Olot, yo. Todavía se venden? le pregunté. Sí, pero ahora no se venden tantos como antes. Vendo sobre todo en el sur de la Península. Y cuando tengo unos días para descansar o hay dos fiestas seguidas, pues voy a casa. No hay nada como volver a casa dijo muy contento. Así, ¿usted vive en su país? ¡Pues claro! ¿Dónde quiere que viva? Claro, son personas que viajan mucho y están en todas partes. Lo volví a mirar. Ningún detalle de la cara o de la ropa indicaba su origen japonés. Y la sorpresa: llevaba un escudo del Fútbol Club Barcelona en la solapa. Todo eso era sospechoso, y me preocupó. A su mujer, le habían llevado la cena a la habitación porque no se encotraba bien. Cuando llegué a la habitación, le expliqué mi encuentro con ese hombre, que podía ser un espía. ¿Y cómo lo sabes, que es japonés? me preguntó ella. Su pregunta me hizo reír y le contestó: 3 Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial Los conozco enseguida... ¿Has visto muchos japoneses, acaso? No, ¡pero los noto inmediatamente! ¡No! Ni una sola vez... Son muy espavilados... ¿Te lo ha dicho alguien? No, no me lo ha dicho nadie. Ja lo veo yo solito... Discutimos y me dijo: Un día tendrás un problema grande: siempre piensas cosas raras y complicadas. ¡Es ella la que no ve las cosas como son! Esa noche dormí poco y mal. Solo pensaba en ese hombre. Si los japoneses vienen tal como son, amb la risita y con las reverencias, todavía los podremos parar. Pero si empiezan a venir haciendo ver que no lo son, tendremos muchos problemas. 4 Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial [DE] Sie kommen und verstellen sich Im Gasthaus Punta Marina, in Tossa, habe ich die Bekanntschaft eines sehr eigenartigen Japaners gemacht. Er war ziemlich anders als das Bild, das ich von diesen Asiaten hatte. Beim Abendessen setzte er sich an meinen Tisch. Er bat ohne weiteres darum sich setzen zu dürfen. Sofort habe ich gesehen, dass er weder gelbe Haut noch kleine Augen hatte. Im Gegenteil, er hatte rosafarbene Wangen und blondes Haar. Ich dachte: „Was für ein Essen wird er bestellen, dieser Mann?“ Und er hat kein exotisches Essen bestellt, sondern typisches Essen von hier. Am Ende, bestellte er einen Kaffee, ein Glas Wein und eine Zigarre. Der Japaner aß mit vollem Mund, ohne besondere Vorsicht, aber er benutzte sehr gut Gabel und Messer. In Wirklichkeit hat er das Bild geändert, das ich von den Japanern hatte. Dazu noch hat er auf Katalanisch gesprochen, wie wir, ohne irgendeinen fremden Akzent. Das ist normal, weil die Asiaten sehr clever sind und gute Lernende. Aber ich habe mich unterlegen gefühlt, weil ich kein einziges Wort auf Japanisch kann. Ich dachte, dass dieser Mann Fotokameras verkauft. Oder vielleicht Perlen. Ich habe mit ihm über diese Themen gesprochen, aber er hat mir gesagt: „Ich verkaufe Heiligen aus Olot“. „Sie werden noch verkauft?“, habe ich ihn gefragt … „Ja, aber sie werden nicht mehr so verkauft wie früher. Ich verkaufe sie vor allem im Süden der Halbinsel. Und wenn ich ein paar Tagen zum Ausruhen oder es zwei Feiertage hintereinander gibt, dann kehre ich nach Hause zurück. Es gibt nichts Besseres wie nach Hause zu gehen“, sagte er sehr zufrieden. „Also dann, Sie wohnen in Ihrem Land?“ „Natürlich! Wo soll ich denn wohnen?“ Sicher, sie sind Menschen, die viel verreisen und sie sind überall. Ich habe ihn noch einmal angeschaut. Kein Detail seines Gesichts oder seiner Kleidung wies auf seine japanische Abstammung hin. Und die Überraschung: er trug einen Wappen des FC Barcelona am Revers. All dies war sehr verdächtig, und ich machte mir Sorgen. Meiner Frau hatte man das Abendessen ins Zimmer gebracht, weil es ihr nicht gut ging. Als ich wieder im Zimmer war, habe ich ihr das Treffen mit diesem Mann erzählt, der ein Spion sein konnte. „Und wie weißt du, dass er Japaner ist?“, hat sie mich gefragt. 5 Pere Calders Històries poc corrents Català fàcil 3. Eumo Editorial / Universitat de Barcelona. 2004. / Primera edició: 2004 Adaptació: Eusebi Coromina / Il.lustracions: Òscar Antín Dokument erstellt von: Montserrat Varela Navarro (www.puntoyaparte.de) Mit freundlicher Genehmigung vom Verlag Eumo Editorial Ihre Frage brachte mich zum Lachen und ich habe ihr geantwortet: „Ich erkenne die sofort…“ „Hast du etwa viele Japaner gesehen?“ „Nein, aber ich spüre sofort das sie es sind!“ „Hat er dir vielleicht selbst gesagt, dass er Japaner ist?“ „Nein! Nicht ein einziges Mal ... Sie sind sehr clever ...“ „Hat er es dir selber gesagt?“ „Nein, niemand es mir gesagt. Ich sehe das schon alleine …“ Wir haben uns gestritten und sie hat mir gesagt: „Eines Tages wirst du ein großes Problem bekommen: Du denkst immer seltsame und komplizierte Sachen.“ Sie ist es, die nicht sieht, wie die Dinge sind! Diese Nacht habe ich wenig und schlecht geschlafen. Ich dachte nur an diesen Mann. Wenn die Japaner kommen, so wie sie sind, mit dem Lächeln und mit den Verbeugungen, werden wir sie noch aufhalten können. Aber wenn sie kommen und sie sich verstellen, werden wir viele Probleme haben. 6