Crisi de refugiats: una escletxa de misericòrdia

N. 3
Publicació
Gratuïta
ANY
DE LA
Full Dominical Extra
MISERICÒRDIA
7 al 21 d'abril de 2016
esglesiabarcelona.cat
Crisi de refugiats: una escletxa de misericòrdia
SALVADOR BUSQUETS
Director de Càritas
Diocesana de
Barcelona
Ens trobem davant d’una ferida dolorosa i profunda de la humanitat sencera:
des de fa mesos milers de persones fugen desesperades de casa seva. A Europa som incapaços de donar una resposta coordinada, serena, compassiva
i responsable. A casa nostra, la resposta a nivell particular o comunitari ha estat generosa. Però sembla que les persones refugiades no arriben. Espanya
es va comprometre amb la Unió Europea a reubicar 18.000 persones, però
només n’han arribat 18. Una vergonya.
En el seu darrer llibre El nom de Déu
és misericòrdia, el Papa Francesc ens
recorda els diferents sentits de misericòrdia, des del seu significat etimològic, “obrir el cor al miserable”, fins a
la vivència de l’amor gratuït de Déu en
les nostres vides. Aturem-nos un moment a reflexionar quina actitud, individual i comunitària, estem adoptem davant aquesta realitat que ens interpel·
la amb imatges tan dures com l’arribada de desenes de persones a les costes de Lesbos, o els centenars o milers
de quilòmetres fets sota el fred i la pluja per tantes famílies.
Què hi podem fer? Com a comunitat cristiana podem començar pel nostre veí. Segur que coneixem persones
immigrants que tenen ganes i necessitat de ser acollides, escoltades. No
oblidem que els immigrants també han
deixat casa seva, generalment a causa
de l’extrema pobresa, per cercar un futur millor. No esperem a veure els refugiats per la televisió a casa nostra, siguem misericordiosos amb els qui tenim al costat i sortim a trobar-los.
El bisbe de Roma ens demana ser misericordiosos tal i com Déu Pare ho és
amb nosaltres, i ens demana ser “pares” i “mares” amb les persones refugiades: “Ell es així..., és Pare. Un pare que espera a la porta. Que ens veu
quan encara som lluny i es commou,
i corrents, es llança als nostres braços…”. Com el pare, estem sortint a la
trobada d’aquestes persones?
Com a Església diocesana, Càritas
i les parròquies ens estem coordinant
per canalitzar i treballar junts en l’acollida de persones refugiades que puguin
arribar properament. Ja estem atenent
persones arribades de països en guerra,
i en aquests moments, diverses famílies
amb fills viuen, o estan a punt de fer-ho,
en pisos cedits per parròquies. Aquest
gest ens mostra com el cor de la comunitat ha estat tocat per la misericòrdia.
Aquesta onada de solidaritat que s’ha
despertat aquí i a moltes ciutats europees ens parla d’evangeli. El mateix Papa
Francesc ens recorda que el desig d’ajudar és la porta per on Déu mateix treballa en nosaltres. Aquestes ganes d’acollir, encara que de moment s’hagin materialitzat poc, és l’escletxa per on s’escola aquesta mirada misericordiosa, que
ens commou i ens mou a cuidar l’altre.
Necessitem d’aquesta misericòrdia per
vèncer la “globalització de la indiferència”. Hi som tots cridats. n
PAPA FRANCESC
Bisbe de Roma
MONS. JOAN JOSEP OMELLA
Arquebisbe metropolità de Barcelona
MONS. SEBASTIÀ TALTAVULL
Bisbe auxiliar de Barcelona
Una mica de misericòrdia fa al món menys fred i més
just. Necessitem comprendre bé aquesta misericòrdia de Déu, aquest Pare misericordiós que té tanta
paciència... Recordem el profeta Isaïes, quan afirma que, tot i que els nostres pecats fossin vermell
escarlata, l’amor de Déu els tornarà blancs com la
neu. És preciós, això de la misericòrdia. (...) El Senyor ens crida a un estil de vida evangèlic de sobrietat, a no deixar-nos portar per la cultura del consumisme. Es tracta de buscar l’essencial, d’aprendre
a despullar-se de tantes coses supèrflues que ens
ofeguen. Desprenguem-nos de la cobdícia del tenir,
del diner idolatrat i després malbaratat.
No podem ignorar els nostres germans més pobres,
els qui moren de fam als països anomenats del Tercer Món. No podem tancar-nos en les nostres trinxeres de països desenvolupats que miren d'augmentar
al màxim la societat del benestar mentre germans
nostres no tenen el més elemental i vital com és el
menjar, la sanitat, l'educació, el respecte de la seva dignitat.
Cristians corrents, que mirem de fer sempre el bé
tal com ens va ensenyar el nostre Mestre i Senyor,
Treballant junts és com podem obrir-nos als somnis i
l'esperança, ja que "hem estat salvats, però només
en esperança." (Rm 8, 24).
Tot Jubileu té un sentit espiritual. No és només fer
gestos o esdeveniments que cridin l'atenció. El Jubileu ha de ser interior, molt més profund que passar per una Porta Santa. Es tracta de carregar en el
teu cor un tros de la misèria dels altres. Això passa per posar el cor en allò que fas, ja que la misericòrdia, en definitiva, és l’estimació però captant la
realitat de l’altre. No és tant pensar en què surt de
tu, sinó en allò que t’afecta. Aquest Any Jubilar, on
l’important és fixar la mirada en Jesús i en el seu
rostre de misericòrdia, ha de superar la severitat i
portar-nos cap a un canvi profund interior, tal i com
demana el Papa Francesc.
Pàg. 2
església arxidiocesana de barcelona
OBRAS DE MISERICORDIA
7 al 21 d'abril de 2016 P. ÁNGEL MORENO DE BUENAFUENTE
Dar posada al peregrino
Cuando hablamos de “dar posada
al peregrino”, enseguida nos viene a la mente la ruta jacobea. La
identidad del peregrino ha adquirido la dignidad noble de quien se
dirige, por alguna razón espiritual,
hacia algún santuario o lugar sagrado. Lo importante en él no es
a dónde se dirige, sino por qué camina hacia allí. El peregrino suele caminar por una pietatis causa,
pero hay otros motivos por los que
muchos caminan. Evidentemente,
hablar hoy de “dar posada al peregrino” es hablar de la misericordia que se muestra en la acogida
y la hospitalidad, con un alcance
más amplio en su significado que
el que habitualmente se refiere
meramente a los que peregrinan
hacia los santuarios.
El Evangelio no distingue las razones de las peregrinaciones humanas y contempla siempre al
hombre como un caminante que
avanza hacia una meta. No existe únicamente la migración física.
También hay exilios espirituales y
pueda sentir recibido!” Más allá
de las razones de los que caminan, el núcleo de esta obra de misericordia corporal está en la actitud de quien acoge y se ofrece
para ser refugio y hogar para el
otro. Cuando nuestro corazón es
acogedor y está abierto al hermano se hace semejante al de Dios,
que siempre se nos muestra como
refugio seguro y como lugar para
descansar y restaurar toda herida
o cansancio del camino. Acoger al
hermano es, sin duda, emular al
Padre en su ser misericordioso. n
personas que vagan por su historia
sin seguridades ni horizontes claros; solas, sin referencias entrañables que les den esperanza, sin fe.
También estas personas necesitan
la acogida, el calor, la mano ami-
ga y el acompañamiento espiritual
que les haga sentir que han llegado a buen refugio. “¡Cuántas heridas y cuánta desesperanza se puede curar —ha dicho el papa Francisco— en un hogar donde uno se
Dar posada al peregrino corresponde al libro
número 4, escrito por el P. Ángel
Moreno de Buenafuente, para la
colección Obras
de Misericordia,
de la editorial católica Publicaciones Claretianas.
Infórmate de todas sus ventajas y contrátala en bancosabadell.com/cuentaexpansion
Oferta válida, a partir de febrero de 2016, por la domiciliación de una nueva nómina, pensión o ingreso regular
mensual por un importe mínimo de 700 euros (excepto menores de 26 años). Se excluyen los ingresos procedentes
de cuentas abiertas en el grupo Banco Sabadell a nombre del mismo titular.
BS_Full Dominical_223x141_CAS.indd 1
Documento publicitario
Instant Money. Sacar efectivo de un cajero con tu
móvil, otra ventaja de ser cliente de Banco Sabadell.
Descúbrela con la Cuenta Expansión.
17/03/16 12:36
7 al 21 d'abril de 2016 any de la misericòrdia
OBRE S DE MISERICÒRDIA … ACOLLIR EL FORASTER
Pàg. 3
MONTSE PUNSODA
Fent xarxa amb el nouvingut
Càritas mostra, a través de dues accions, com més enllà
de connectar amb l'immigrant, cal comprendre'l
Quan arriba un ciutadà nouvingut a
la gran ciutat, hi ha diversos aspectes que condicionen la seva adaptació al nou lloc d’acollida. Al repte de superar la desubicació que
planteja un nou escenari, se li suma la incomprensió de molts ciutadans autòctons. Sovint per desconeixença respecte a les cultures foranes es dificulta la rebuda i el tracte entre uns i altres, fet que tendeix
a deixar fora de joc el nouvingut. Ja
fa anys que l’entitat social Càritas
Diocesana treballa en temes d’immigració, no només com a qüestió
assistencial sinó també jurídica i
d’acompanyament.
Una de les activitats que du a
terme any rere any és el "Curs de
Gestió Multicultural i Acció Social
en Immigració”, dirigit pel Dr. Xavier Torrens, professor de Ciències
Polítiques de la Universitat de Barcelona i sociòleg. El curs està enfocat a facilitar el tracte i les relacions que s’estableixen dia a dia
entre immigrant i autòcton, així
com a profunditzar en la comprensió de l'immigrant. Segons Tor­rent,
“la gent pensa que parlar o tractar amb persones immigrades ja
és posar en joc l’acció multicultural. Però, a més a més, s’ha de
comprendre. Això fa que la gent a
l’acabar el curs, allà on vagi i estigui on estigui, tingui una altra mirada, que abans no hi havia”. Les
lliçons sumen un total de 60 hores,
on es tracta diversos temes com la
desigualtat i la discriminació ètnica, els estils de vida de les mino-
ries culturals, el bagatge en competències multiculturals i el diàleg
interreligiós, així com els estereotips que afecten uns i altres.
L’aixopluc del Baobab
Són gairebé la 1 del migdia, i a l’edifici de Baobab ja es posen mans a la
feina amb el dinar. Es tracta del projecte Baobab, l’altra cara de la moneda, en què Càritas posa en context el foraster i l’ajuda a aprendre
trets bàsics de la societat que el rep.
La Dolors Arbonés, des de Càritas, i la Maria i el Josep, des de
dins del centre, s’encarreguen de
tirar endavant aquest projecte que
va iniciar-se el 2004 amb un objectiu: crear un vincle. “Es tracta d’un
projecte d’acolliment, on les persones se senten acompanyades i bus-
quen un espai de companyia i relació”, explica la Dolors.
El significat de Baobab remet a
un arbre africà que precisament fa
referència al significat d’acollida, ja
que es tracta d’un arbre de grans
dimensions, on els membres de les
tribus hi van per aixoplugar-se, tal
com fan les persones que assisteixen al Centre Baobab.
Menjant fem xarxa
El menjar és l’eix central a través
del qual es van desenvolupant a
poc a poc els lligams. “Tots mengen plegats —explica la Dolors—
Va ser pensat perquè era un espai
que ajudava a portar aquest acompanyament, un lloc on trobar-se un
a gust, on ens trobem amb altres
persones i ens preguntem què farem durant el dia”.
“Aquí s’hi troben com a casa i
col·laboren en totes les tasques”,
afegeix la Maria Insa, que coordina
el projecte des del centre amb el Josep. Tots dos programen els menús
del dia a dia, i les activitats a fer.
“Cada dia jo aprenc la seva cultura
i m'adono que no en sé res. I estic menjant coses que mai hagués
dit! Una altra de les coses que tenim en compte són les tradicions
de cada un. Per exemple, aquí respectem la gent que menja halal, i
se senten molt bé”.
Segons explica la Maria, se’ls proporciona diferents receptes perquè,
a més de conèixer els plats típics
del lloc d’acollida, els serveixi tam-
bé de cara a trobar possibles feines
domèstiques.
Eines per a l'acollida
D’altra banda, es duen a terme diferents activitats com classes de
llengua castellana i catalana, lliçons
de geografia i sobre com aprendre
a ubicar-se a la ciutat de Barcelona
a través del transport públic. També se’ls facilita altre tipus d’informació com biblioteques o on anar a
conèixer gent, entre d’altres.
La majoria dels membres del Baobab han viscut un dol a causa de
l’abandonament de la seva llar. Per
això, explica la Dolors, hi ha una psicòloga que treballa “tot el tema del
dol d’aquest procés migratori i totes les pèrdues que aquestes persones han anat patint”. També se’ls
ajuda en temes de papers, i uns i
altres finalment acaben donant-se
un cop de mà entre ells. “Realment
aquí el que s’intenta és fer xarxa,
que t’ajudin en un moment en què
tu et pots trobar amb dificultats”,
afegeix la Dolors.
Una acció més
Ja són més de 10 anys aixoplugant persones d’arreu del món sota aquest projecte. Es tracta d’una
passa més que fa Càritas en la seva tasca solidària. En aquest cas,
buscant una societat unida fora
dels estereotips i prejudicis, vetllant per l’acollida i la dignitat del
nouvingut. Fent que aquest s’uneixi
i creï xarxa. n
Pàg. 4
església arxidiocesana de barcelona
7 al 21 d'abril de 2016 7 al 21 d'abril de 2016 any de la misericòrdia
Pàg. 5
FENT CA MÍ... LA MISERICÒRDIA VISCUDA I TE STIMONIADA
Sant Agustí, predicador de la misericòrdia
­­
Sant Agustí es va sentir afectat personalment per la misericòrdia de
Déu, adonant-se de la seva proximitat tot i el seu allunyament. El bisbe
d’Hipona, prenent consciència que
la misericòrdia pertany a tot home,
sigui com a necessitat o com una
capacitat no alienable, va parlar-ne
en tots els seus escrits, sempre que
tenia ocasió. Parla de la misericòrdia de Déu i de la misericòrdia de
l’home, mai satisfet de rebre pietat.
Com a bisbe, va explicar als seus fidels la misericòrdia que perdona i
la misericòrdia que socorre la necessitat del pobre, prestant, com a
intel·lectual que era, una particular
atenció a la misericòrdia pel cansament de qui busca escletxes de
veritat per a poder continuar vivint,
“obligat —com diu d’ell mateix— a
obrir-se camí a través de senders intricats i foscos”.
La set del seu cor és la misericòrdia per a la seva congènita debilitat: aquesta misteriosa debilitat que envolta de por inconscient
el batec mateix del cor de l’home.
Quan la misericòrdia envaeix el cor,
l’home adverteix que en aquest moment Déu es fa present i que ell surt
de si mateix: s’apropa a Déu, als altres, al seu mateix misteri. La misericòrdia es converteix així, juntament
amb la veritat i la gràcia de Crist, en
un dels camins a través dels quals
Déu s’apropa al món humà en les
seves arrels més profundes. Percebuda com un bé comú, Agustí considera que veure’s privat de misericòrdia seria quedar despullat del propi
bé, que és la relació amb Déu i amb
els semblants. L’oració que tanca el
seu escrit "Les dues ànimes de l’home", sintetitza de manera admirable
el seu pensament: “Ara que he experimentat la teva misericòrdia no permetis que aquells amb els quals vaig
viure des d’infant, com si tinguéssim
un sol cor, se separin de mi en el culte que se't deu” (I, 5.24).
En definitiva, la misericòrdia és
per a sant Agustí una de les grans
mediacions que permeten a l’home
conèixer-se a si mateix, el misteri
de la pròpia humanitat que el lliga
als seus semblants i l’uneix a Déu.
Aquesta misericòrdia és l’eix de la
comprensió cristiana de l’home. I
arriba fins a tal punt que el desig
últim del bisbe d’Hipona era cantar per sempre i amb tots la infinita misericòrdia de Déu. Fem també
que aquest desig sigui el nostre. n
Article extret del llibre
Misericordiosos como el Padre
(BAC Popular)
Pàg. 6
església arxidiocesana de barcelona
7 al 21 d'abril de 2016 PREGANT EN L’ANY SANT
La compasión del extranjero: el buen samaritano
En esto se presentó un experto en la
ley y, para poner a prueba a Jesús, le
hizo esta pregunta:
—Maestro, ¿qué tengo que hacer para
heredar la vida eterna?
26
Jesús replicó:
—¿Qué está escrito en la ley? ¿Cómo
la interpretas tú?
27
Como respuesta el hombre citó:
—“Ama al Señor tu Dios con todo tu
corazón, con todo tu ser, con todas tus
fuerzas y con toda tu mente”, y: “Ama
a tu prójimo como a ti mismo.”
28
—Bien contestado —le dijo Jesús—.
Haz eso y vivirás.
29
Pero él quería justificarse, así que
le preguntó a Jesús:
—¿Y quién es mi prójimo?
30
Jesús respondió:
—Bajaba un hombre de Jerusalén
a Jericó, y cayó en manos de unos
ladrones. Le quitaron la ropa, lo
golpearon y se fueron, dejándolo
La parábola del buen samaritano es
una de las más provocadoras de Jesús. Después de emprender con los
discípulos el viaje hacia Jerusalén,
se encuentra a un doctor de la Ley
con el que mantiene el diálogo sobre cómo heredar la vida eterna. El
doctor lo intenta poner a prueba sobre una de las cuestiones más debatidas en aquella época: ¿cuál es el
mandamiento de la Ley del que depende la vida eterna? La situación
inspira la parábola del buen samaritano que aclara la intrincada relación entre la Ley y su centro.
La primera parte del diálogo afronta la cuestión de cuál es el mandamiento más importante de la Ley de
Moisés: ante la multiplicación de
las leyes, el doctor de la Ley y Jesús acuerdan que el amor a Dios y
al prójimo es la condición necesaria
para heredar la vida eterna. En este punto, el doctor de la Ley intenta
una trampa más: ¿quién es el próji-
mo al que amar? Con una magistral
estrategia, Jesús sintoniza la parábola del buen samaritano con dos mandamientos: habla del mandamiento
del amor a los hermanos para incluir
el del amor a Dios, sin mencionarlo.
No por casualidad son escogidos
tres personajes que, de maneras diferentes, están implicados en el culto al único Dios: un sacerdote que
en Jerusalén da servicio en el Templo, un levita que pertenece a la clase sacerdotal pero no puede ejercer
el culto, y un samaritano. El samaritano es el tercero en discordia porque, según la mentalidad judía, es
un impuro, al que se debe considerar como un extranjero. Jesús escoge una situación límite para explicar la parábola: según la Ley de
Moisés, cualquiera que toca un cadáver es impuro durante una semana. Sólo el samaritano es capaz de
compadecerse y hacerse cargo de
él. Así, la parábola crea un contras-
te insostenible: lo que no cumple
un sacerdote o levita, lo realiza un
samaritano, que es un enemigo. El
contenido de la parábola comienza
a ser provocativo desde el momento en que el amor a Dios no garantiza el amor a los demás; es más, lo
que se esperaría de quien más profesa el amor a Dios (el sacerdote y
el levita) lo realiza quien es definido
sólo por su diversidad.
Al final, el doctor de la Ley reconoce que el prójimo es quien practicó
la misericordia con él (v. 37). El samaritano no se limita a mirar al moribundo sino que se siente implicado en lo más íntimo y es esta compasión entrañable la que lo pone
en movimiento para salvar al prójimo. De principio a fin no se dice nada del moribundo: no es definido
por su origen ni por su clase social.
Toda la atención se centra sobre el
que se encarga de él hasta sufrir en
carne propia las consecuencias. La
medio muerto. 31 Resulta que viajaba
por el mismo camino un sacerdote
quien, al verlo, se desvió y siguió de
largo. 32 Así también llegó a aquel lugar
un levita, y al verlo, se desvió y siguió
de largo. 33 Pero un samaritano que iba
de viaje llegó adonde estaba el hombre
y, viéndolo, se compadeció de él. 34 Se
acercó, le curó las heridas con vino y
aceite, y se las vendó. Luego lo montó
sobre su propia cabalgadura, lo llevó
a un alojamiento y lo cuidó. 35 Al día
siguiente, sacó dos monedas de plata
y se las dio al dueño del alojamiento.
“Cuídemelo —le dijo—, y lo que gaste
usted de más, se lo pagaré cuando yo
vuelva.” 36 ¿Cuál de estos tres piensas
que demostró ser el prójimo del que
cayó en manos de los ladrones?
37
—El que se compadeció de él —
contestó el experto en la ley.
—Anda entonces y haz tú lo mismo —
concluyó Jesús.
verdadera compasión se compromete con el bien y es ganadora, a pesar de la pérdida de tiempo y de dinero que supone.
Todo lo que se dice del samaritano vale para Jesús, para la comunidad cristiana —donde la dedicación
al prójimo se transforma en cuidado atento hacia cualquier persona
que se reconozca en el otro. La parábola del buen samaritano da sentido a la vida humana: hacerse cercano al otro porque Dios pide que lo
queramos como a nosotros mismos.
No se trata de elegir entre el amor
a Dios y el amor al prójimo, sino de
reconocer que quien ama al hermano que ve, ama siempre a Dios, que
no ve. El amor a Dios transita siempre por el amor hacia el otro: es necesario hacerse prójimo. n
Artículo extraído del libro
Misericordiosos como el Padre
(BAC Popular)
“Amb Salesa he recuperat la meva audició.
Ara puc tornar a sentir millor”
Per què he triat Salesa?
Perquè es dediquen, des de fa més de 60 anys, a millorar la qualitat auditiva de les persones.
Perquè m'ofereixen solucions innovadores per a la meva audició.
Perquè gaudeixo dels avantatges del ClubSalesa: regals, facilitats de pagament...
Perquè es preocupen pel meu benestar.
I ara...
Un complet
estudi audiològic
totalment GRATUÏT
i un pràctic obsequi
portant aquest
anunci
Truqui’ns al telf. 93 317 35 70 o visiti el nostre centre de Pau Claris, 98 08010 Barcelona
7 al 21 d'abril de 2016 any de la misericòrdia
Pàg. 7
ELS REFUGIATS , EN DADE S
Suport a famílies
ateses per la Comissió
Catalana d'Ajuda al
Refugiat
Refugiats atesos a Càritas
160
140
120
100
80
60
Àfrica subsahariana
Àsia
2013
Magreb
2014
94
10
20
20
9
23
37
10
8
159
69
0
170
20
Resta d'Europa
2015
*Dades proporcionades per Càritas Diocesana de Barcelona
AGENDA
13 abril
Refugiats: De l’horror
a la incertesa
Xerrada organitzada per ACAT,
a les 19.30 h al Casal Loiola
17 abril
Cafè Youcat:
Tarot, energies,
reiki?
A les 18 h a la parròquia
de Santa Anna
9 abril
12 abril
Eucaristia en la X Jornada de
Mestres i Professors de Religió
Catòlica de Catalunya
Ponència: “L’espiritualitat religiosa
catòlica dins de l’àmbit de la salut”
A les 16.30 h a La Salle Bonanova
Jornades Interdiocesanes de Pastoral de la Salut,
a les 11 h al Seminari Conciliar de Barcelona
16 abril
14 abril
Missa amb motiu de la
celebració de la Pasqua
a l’arxiprestat de
Vilapiscina
A les 17.30 h a la
parròquia de sant Pius X
Sopar-col·loqui
amb Guillem
López-Casasnovas
Temàtica: Ecclesia i universitat
al segle XXI a les 20.30 h al
Centre Edith Stein
SABIE S QUE ...?
El segon jubileu que registra la història cristiana
fou el de l’any 1350 i es celebrà sense la presència del Papa de Roma, ja que la Seu Apostòlica
s’havia traslladat a Avinyó per un llarg període. Per
això, aquest és conegut com el jubileu de Petrarca
o de santa Brígida, que en foren pelegrins il·lustres.
Climent VI, des d’Avinyó, amb la butlla Unigenitus Dei Filius (1343), convocà un jubileu per l’any
1350, concedint el ple perdó dels pecats a tots els
que pelegrinessin a Roma per visitar les tombes
dels apòstols Pere i Pau en les seves basíliques,
juntament amb la basílica del Laterà. En l’esmen-
tada butlla, Climent VI reduïa de cent a cinquanta
anys el període dels anys jubilars, atesa la brevetat de la vida humana, i es referia per primera vegada al passatge del Llibre del Levític (25,10), que
establia la periodicitat de cinquanta anys per als
jubileus de l’Antic Testament.
El delegat del Papa per a l’obertura de l’any jubilar a Roma fou el cardenal Annibaldo Caetani, que
l’inaugurà, com pogué, el dia de Nadal de 1349.
Europa era fustigada per la pesta negra i Roma era
una ciutat sense Papa, sacsejada per lluites internes i, sobretot, abatuda per un espantós terratrèmol
sobrevingut el dia 9 de setembre de 1349. El gran
poeta Petrarca, que el presencià, descriu la ciutat i
les basíliques dels Apòstols com un munt de ruïnes
“que movien la compassió dels cors més endurits”.
Malgrat tot, hi acudiren multituds de pelegrins,
els quals trobaven el major consol en la veneració
de la Santa Faç de Jesucrist o sudari de la Verònica, que suscitava sentiments de fe i d’exaltació
religiosa. n
Text de Mn. Joan Galtés, extret del llibre Els jubileus
en la historia de l’Església (1300-2000)
Edita: Delegació Diocesana de Mitjans de Comunicació Social - Director editorial: Ramon Ollé i Ribalta - c/ Bisbe 5, 08002 Barcelona; tel. 932 701 013; a/e: [email protected] - Web: esglesiabarcelona.cat
Direcció del Full Extra: Itziar Bravo i Tomás - Producció i publicitat: BibiDigital Communication; a/e: [email protected]; publicitat telèfon: 648 70 00 71 - Disseny: Mans i Truñó - Dip. legal B. 3028-1958
40
LA BÍBLIA
EN LA
LITERATURA
CATALANA:
S. XIX I XX
Perico Pastor, 2016
DIMARTS
5, 12, 19 i 26 D’ABRIL
19 H
Verdaguer, Guimerà, Carner,
Riba, Pere Quart, Espriu, Sales
i Rodoreda davant la Bíblia
Amb la col·laboració de:
Més informació i entrades:
Al web www.lapedrera.com/ca/activitats
i a les taquilles de La Pedrera
Converses d’especialistes
il·lustrades amb lectures
i interpretacions musicals
La Pedrera
Passeig de Gràcia, 92 · Barcelona