v e u r e p r o g r a m a

Anuncio
M u s A S
MÚSICA ANTIGA SAGUNT
CENTRE CULTURAL M. MONREAL
26 d’abril 2016, 20.30 h
Via del Pòrtic (plaça Antiga Moreria)
Presentació del Cicle MusAS
a càrrec de Francesc GAMÓN, director musical
29 d’abril 2016, 20.30 h
MÚSICA TROBADA
Amb la participació especial de
Carlos MENA, contratenor
30 d’abril 2016, 20.00 h
LA BELLEMONT
Delia AGÚNDEZ, soprano
1 de maig 2016, 20.00 h
L’ARCÀDIA
Francesc GAMÓN, director
Aurora PEÑA, soprano
29 d’abril 2016, 20.30 h
Centre Cultural Mario Monreal
MÚSICA TROBADA
Amb la participació especial de
Carlos MENA, contratenor
MÚSICA TROBADA
Nascut per un interés creixent cap a la música antiga i barroca, Música Trobada
està compost per joves músics valencians que han realitzat els estudis primerament
al Conservatori de València i altres escoles europees com la Civica Scuola di
Milano, l’Academia Reina Sofía, l’ESMUC o el Conservatori de Rotterdam. Els seus
membres han assistit a cursos i classes de música antiga amb R. Gini, P. Memelsdorff,
M. Noone, J. Hantaï, W. Hazelzet, C. Bolsi, E. Kirkby, J. Smith, O. Centurioni, C. GarcíaBernalt, etc.
En les seues interpretacions, Música Trobada utilitza còpies d’instruments històrics per
a acostar-se més cap a una interpretació fidel del text musical, tot i que els seus intèrprets mesclen la interpretació de la música antiga amb altres músiques posteriors
en la seua tasca professional i la seua plantilla varia segons el repertori interpretat.
Amb la ferma intenció d’oferir programes originals i compromesos, Música Trobada basa el seu treball en el descobriment i la transcripció del repertori del XVIII valencià, que combina amb la interpretació del repertori internacional. Ha oferit programes monogràfics de música barroca valenciana, Monteverdi, Bach, Haendel i
Purcell a la sala Alfons el Magnànim de València, el cicle La Soledat Sonora del
Desert de les Palmes –concert patrocinat per la CAM i la Diputació de Castelló– i les
programacions de l’Auditori Molí de Vila, la Fundació Eutherpe i cicles com els de
Graus, Benasque i Osca. Música Trobada acaba de fer la primera gravació “Joan
Cabanilles, la música d’un temps” amb el patrocini de l’Institut Valencià de la Música amb gran èxit de crítica, i l’ha presentat al Palau de la Música de València per
al cicle de concerts de la Societat Filharmònica de València. gG
Nacido por un interés creciente hacia la música antigua y barroca, Música Trobada
está compuesto por jóvenes músicos valencianos que han realizado sus estudios
primeramente en el Conservatorio de Valencia y otras escuelas europeas como la
Civica Scuola di Milano, la Academia Reina Sofía, el ESMUC o el Conservatorio de
Rotterdam. Sus miembros han asistido a cursos y clases de música antigua con
R. Gini, P. Memelsdorff, M. Noone, J. Hantaï, W. Hazelzet, C. Bolsi, E. Kirkby, J. Smith,
O. Centurioni, C. García-Bernalt, etc.
En sus interpretaciones, Música Trobada utiliza copias de instrumentos históricos para
acercarse más hacia una interpretación fiel del texto musical, aunque sus intérpretes mezclan la interpretación de la música antigua con otras músicas posteriores en
su labor profesional y su plantilla varía según el repertorio interpretado.
Con la firme intención de ofrecer programas originales y comprometidos, Música
Trobada basa su trabajo en el descubrimiento y la transcripción del repertorio del
XVIII valenciano que combina con la interpretación del repertorio internacional.
Ha ofrecido programas monográficos de música barroca valenciana, Monteverdi, Bach, Haendel y Purcell en la sala Alfons el Magnànim de València, el ciclo La
Soledad Sonora del Desierto de las Palmas –concierto patrocinado por la CAM y
la Diputación de Castellón– y las programaciones del Auditori Molí de Vila, la Fundación Eutherpe y ciclos como los de Graus, Benasque y Huesca. Música Trobada
acaba de realizar su primera grabación “Joan Cabanilles, la música d’un temps”
con el patrocinio del Institut Valencià de la Música con gran éxito de crítica, y lo
ha presentado en Palau de la Música de València para el ciclo de conciertos de la
Sociedad Filarmónica de Valencia.
CARLOS MENA, contratenor
Nascut a Vitòria-Gasteiz (1971), es forma a la Schola Cantorum Basiliensis de Basilea,
Suïssa, amb els mestres Richard Levitt i René Jacobs. La seua intensa activitat concertística el du a les sales més prestigioses del món, com ara: Konzerthaus de Viena, Filharmònica de Berlín, Teatro Colón Buenos Aires, Alice Tully Hall del MET de Nova York,
Kennedy Center de Whashintong, Berliner Philarmoniker, Suntory Hall i Opera City Hall
a Tòquio, Osaka Symphony Hall, Sydney Opera House, Concert Hall de Melbourne…
Ha interpretat l’òpera Radamisto de Händel (rol de Radamisto) a la Felsenreitschule­
de Salzburg, a la Dortmund Konzerthaus, a la Musikverein de Viena i a la
Concertgebouw­ d’Amsterdam, en producció del Festival de Salzburg, dirigit per
M. Haselböck i H. Grazer. Unes altres interpretacions seues són Orfeu de Monteverdi
(Speranza) a la Festwoche d’Innsbruck i a la Staatsoper de Berlín sota la direcció de
R. Jacobs/B. Kosky, Il Trionfo de Händel (rol Disinganno) a la Grosses Festspielhaus
de Salzburg i Europera 5 de J. Cage en el Festival de Flandes. Canta Oberon en A
Midsummer Night’s­ Dream de Britten al Teatro Real de Madrid dirigit per I. Marin i de
P. L. Pizzi, Ascanio d’Ascanio in Alba de Mozart al Barbican Center de Londres i Tamerlano de Bajazet de Vivaldi a Bilbao, ambdues amb Europa Galante dirigides per
F. Biondi. Va estrenar Viatge a Simorgh de Sánchez-Verdú al Teatro Real de Madrid i
al Gran Teatre del Liceu de Barcelona ha interpretat Apollo en Death in Venice de
Britten. Els seus prop de 30 recitals gravats per a Mirare, Glossa i Harmonia Mundi han
aconseguit diversos premis com ara el Diapasó d’Or de l’any 2002, “CD Compact”
al millor disc de Renaixement de l’any 2004, “Internet Classical Award 2004”, “Editor’s
Choice” de Gramophon, “10” de Repertoire, “Choc” de Le Monde o “Excepcional”
de Scherzo. Està interessat en el repertori de lied i en el contemporani, i ha estrenat
diverses obres de compositors com Libro del frío i Libro de las estancias de SánchezVerdú per als festivals de Lleó i Granada, i Tres Sonetos de Michelangelo d’Erkoreka.
Ha sigut professor invitat en nombroses ocasions a la Universitat de Salamanca,
Cursos Manuel de Falla, Conservatoris de Salamanca, El Escorial, Gran Canària i
Copenhaguen­. Carlos Mena està interessat en la pedagogia Waldorf i dóna suport
específicament al centre Geroa Eskola-Escuela Libre de Trokoniz. gG
Nacido en Vitoria-Gasteiz (1971), se forma en la Schola Cantorum Basiliensis de
Basilea, Suiza, con sus maestros Richard Levitt y René Jacobs. Su intensa actividad
concertística le lleva a las salas más prestigiosas del mundo como: Konzerthaus de
Viena, Filarmónica de Berlín, Teatro Colón Buenos Aires, Alice Tully Hall del MET de
Nueva York, Kennedy Center de Whashintong, Berliner Philarmoniker, Suntory Hall y
Opera City Hall en Tokyo, Osaka Symphony Hall, Sydney Opera House, Concert Hall
de Melbourne…
Ha interpretado la ópera “Radamisto” de Händel (rol de Radamisto) en la
Felsenreitschule de Salzburgo, en la Dortmund Konzerthaus, en la Musikverein de Viena y en la Concertgebouw de Ámsterdam, en producción del Festival de Salzburgo­,
dirigido por M. Haselböck y H. Grazer. Otras interpretaciones suyas son “Orfeo­” de
Monteverdi (Speranza) en la Festwoche de Innsbruck y en la Staatsoper­ de Berlín
bajo la dirección de R. Jacobs/B. Kosky, “Il Trionfo” de Händel (rol Disinganno­) en la
Grosses Festspielhaus de Salzburgo y “Europera 5” de J. Cage en el Festival de Flandes. Canta Oberon en “A Midsummer Night’s Dream” de Britten en el Teatro Real de
Madrid dirigido por I. Marin y de P.L. Pizzi, Ascanio de “Ascanio in Alba” de Mozart en
el Barbican Center de Londres y Tamerlano de “Bajazet” de Vivaldi en Bilbao ambas
con Europa Galante dirigidas por F. Biondi. Estrenó “Viaje a Simorgh” de SánchezVerdú en el Teatro Real de Madrid y en el Gran Teatro del Liceu de Barcelona ha
interpretado a “Apollo” en Death in Venice de Britten. Sus cerca de 30 recitales grabados para Mirare, Glossa y Harmonia Mundi han logrado diversos premios como
Diapasón de Oro del año 2002, “CD Compact” al mejor disco de Renacimiento del
año 2004, “Internet Classical Award 2004”, “Editor’s Choice” de Gramophon, “10” de
Repertoire, “Choc” de Le Monde o “Excepcional” de Scherzo. Está interesado en el
repertorio de lied y en el contemporáneo estrenando varias obras de compositores
como “Libro del Frío”y “Libro de las Estancias” de Sánchez-Verdú para los Festivales
de León y Granada, y “Tres Sonetos de Michelangelo” de Erkoreka.
Ha sido profesor invitado en numerosas ocasiones a la Universidad de Salamanca,
Cursos Manuel de Falla, Conservatorios de Salamanca, El Escorial, Gran Canaria
y Copenhaguen. Carlos Mena está interesado en la pedagogía Waldorf y apoya
específicamente­el centro Geroa Eskola-Escuela Libre de Trokoniz.
FRANCESC VALLDECABRES, orgue i direcció
Titulat en acompanyament, direcció coral, direcció d’orquestra i clavecí al Conservatori Superior de Música de València amb les màximes qualificacions. Amplia
els seus estudis amb un màster de direcció coral al Conservatori de Rotterdam i en
cursos i classes amb F. Brüggen, M. Noone, S. Mas, C. García-Bernalt, N. Peres da
Costa, M. Schultheiss, etc.
Com a continuista ha col·laborat amb Laurens Collegium Rotterdam, Codarts
Chamber Choir, Capella Saetabis (amb qui ha gravat tres discos de barroc valencià
i un altre de JJ Rousseau), Laurenscantorij, Turiae Camerata, Orquestra del Conservatori de València, Associació Nacional Flauta Màgica, La Escaramuza, Ensemble
Cabanilles, etc.
És director de l’Orfeó Universitari de València i ho ha sigut de l’Orfeó d’Aldaia, Coral
de la Universitat d’Alacant, Grup Ricercare i director assistent del Cor Jove dels
Països­ Catalans. Ha treballat amb Spanish Brass Luur Metalls, Lux Venti, Orquestra
Barroca i Seminari d’Òpera de Cambra del Conservatori Superior de Música de
València, Amores Grup de Percussió, Música Trobada, etc.
És, per oposició, professor del Conservatori Professional de València des de 2004. gG
Titulado en acompañamiento, dirección coral, dirección de orquesta y clavecín
en el Conservatorio Superior de Música de Valencia con las máximas calificaciones. Amplía sus estudios con un máster de dirección coral en el Conservatorio de
Rotterdam­y en cursos y clases con F. Brüggen, M. Noone, S. Mas, C. García-Bernalt,
N. Peres da Costa, M. Schultheiss, etc.
Como continuista ha colaborado con Laurens Collegium Rotterdam, Codarts
Chamber Choir, Capella Saetabis (con quien ha grabado tres discos de barroco
valenciano y otro de JJ Rousseau), Laurenscantorij, Turiae Camerata, Orquesta del
Conservatorio de Valencia, Asociación Nacional Flauta Mágica, La Escaramuza,
Ensemble­Cabanilles, etc.
Es director del Orfeó Universitari de València y lo ha sido del Orfeó d’Aldaia, Coral
de la Universitat d’Alacant, Grup Ricercare y director asistente del Cor Jove dels
Països Catalans. Ha trabajado con Spanish Brass Luur Metalls, Lux Venti, Orquesta
Barroca y Seminario de Ópera de Cámara del Conservatorio Superior de Música de
València, Amores Grup de Percussió, Música Trobada, etc.
Es, por oposición, profesor del Conservatorio Profesional de Valencia desde 2004.
NOTES AL PROGRAMA
Il pianto della Madonna: bellesa, admiració o reacció?
És impossible escoltar aquestes obres i evitar que el nostre cap evoque la imatge
de La pietà de Miquel Àngel. Aquesta imatge, que sempre ens impressiona tant,
expressa el dolor, la força, la resignació i alhora l’enteresa d’una manera tan
completament humana, que per tanta humanitat que transmet esdevé quasi
una deïtat que enlluerna per si mateixa i, fins i tot, i sense voler-ho, deixa el seu
Fill en un segon pla. Aquest tema, tan visitat en la història de l’art, té, durant el
període barroc i especialment en l’àmbit italià, tota una col·lecció d’obres sublims,
el zenit de les quals es troba en la trinitat que representen Alessandro Scarlatti,
amb el Stabat mater per a dues veus, violins i continu baix que hui escoltarem en
el concert; Domenico Scarlatti,­ amb el Stabat mater a deu veus i continu baix; i
Giovanni Battista Pergolesi,­ amb el celebèrrim Stabat mater per a dues veus, corda
i continu baix.
Alessandro Scarlatti (1660-1725) nasqué a Palerm i destacà per la producció de
cantates, òperes i oratoris. El Stabat mater fou l’encàrrec d’una ordre religiosa
napolitana bastant pobra, la qual cosa explica la minsa formació que requereix
l’obra. Composta el 1723, poc abans de morir el compositor –com curiosament la
resta d’obres que hui us presentem–, és la més antiga de les tres que us comentàvem i consta de divuit números dividits en grups de quatre que comencen sempre
amb un duo. L’obra és realment complexa i estranya, amb girs i extravagàncies
musicals dignes de l’operista que les fa i que reforcen la veritat del text.
Domenico Scarlatti nasqué el mateix any que Bach i Haendel, el 1685, i morí el 1757,
l’any que també morí el nostre castellonenc i mestre de la catedral, Josep Pradas,
un italianista confés; i el mateix any que el succeí l’aldaier Pasqual Fuentes, el qual
també té una Salve digna d’admiració. Domenico, sisé fill del mateix Alessandro
Scarlatti, fou compositor a Roma, a la cort portuguesa i, des de 1729, va treballar
a la cort espanyola sota les ordres de Maria Bárbara de Braganza, on va ser bon
amic del castrat Farinelli. La seua basta producció inclou cantates, òperes, més de
cinc-centes sonates per a teclat i música religiosa. Aquesta Salve la va escriure al
final de la seua vida, tal com resa una anotació de la partitura: “ultima delle sue
opero, fatta in Madrid poco prima di morire” i podem trobar-ne còpies manuscrites
de l’obra a Bolonya, a Berlín o a Munic, etc. Es tracta d’una obra fantàstica que
juga amb la tranquil·litat i l’expressió purament barroca, que a poc a poc anava
desapareixent en arribar l’estil clàssic. La tonalitat està en La major, que Matthesson
ens diu que és apta per al plany commovedor i la tristor, no deixa de tindre també
un punt de jovialitat i vivor, com ens diuen Charpentier i Rameau. Potser, les coses
amb l’edat es veuen d’una altra manera.
La Salve del malaguanyat Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) n’és molt diferent.
Pergolesi mai no arribà a eixa edat madura dels Scarlatti, ja que va morir als vint-i-sis
anys, i deixà una producció ben interessant que ha arribat fins als nostres dies. Hui
en coneixem principalment La Serva Padrona, que creà una autèntica revolució
a França; i el Stabat Mater, que fou el substitut del d’Alessandro Scarlatti a Nàpols
–per a la mateixa Ordre dels Cavallers de la Mare de Déu dels Dolors–, i que més
tard fou versionat per Bach, Salieri i un bon grapat de compositors. L’obra que ens
pertoca connecta temàticament amb aquest Stabat Mater. Cerca constantment
l’expressió de dolor mitjançant els retards, els salts expressius, els silencies (les
suspiratio)­ i usa una tonalitat, Do menor, per a la qual els teòrics adés esmentats
no té cap dubte: tendresa, lamentació, plany, tristor i depressió. Música directa al
cor, música dolorosa que va molt més enllà de la bellesa de l’obra. Per això pense
que no en lloem la bellesa, sinó que ens corprén allò que ens conta la música. La
bellesa en el dolor? No, la bellesa de l’enteresa davant el dolor. El dolor i l’enteresa
de tantes mares en perdre els seus fills innocents sota la mirada vergonyant de tots.
Ara i fa dos mil anys. Reacció?
Francesc Valldecabres
NOTAS AL PROGRAMA
Il pianto della Madonna: ¿belleza, admiración o reacción?
Es imposible escuchar estas obras y evitar que nuestra mente no evoque la imagen
de La pietà de Miguel Ángel. Esta imagen, que siempre nos impresiona tanto,
expresa el dolor, la fuerza, la resignación y al mismo tiempo la entereza, de una
manera tan completamente humana, que por tanta humanidad que transmite
pasa a ser casi una deidad que deslumbra por sí misma e, incluso, y sin quererlo,
deja su Hijo en un segundo plan. Este tema tan visitado durante la historia del arte
tiene, durante el período barroco y especialmente en el ámbito italiano, toda una
colección de obras sublimes, el cenit de las que se encuentra en la trinidad que
representan Alessandro Scarlatti, con el Stabat mater para dos voces, violines y
continuo bajo que hoy escucharemos en el concierto; Domenico Scarlatti, con el
Stabat mater a diez voces y continuo bajo; y Giovanni Battista Pergolesi, con el
celebérrimo Stabat mater para dos voces, cuerda y continuo bajo.
Alessandro Scarlatti (1660-1725) nació en Palermo y destacó por la producción de
cantatas, óperas y oratorios. El Stabat mater fue el encargo de una orden religiosa
napolitana bastante pobre, lo cual explica la exigua formación que requiere la
obra. Esta obra de 1723, compuesta poco antes de morir el compositor –como
curiosamente el resto de obras que hoy os presentamos–, es la más antigua de las
tres que os comentábamos y consta de dieciocho números divididos en grupos
de cuatro que empiezan siempre con un dúo. La obra es realmente compleja y
extraña, con giros y extravagancias musicales dignos del operista que las hace y
que refuerzan la verdad del texto.
Domenico Scarlatti nació el mismo año que Bach y Haendel, el 1685, y murió el 1757,
el año que también murió nuestro castellonense y maestro de la catedral, Josep
Pradas, un italianista confeso; y el mismo año que lo sucedió el aldayense Pascual
Fuentes, el cual también tiene una Salve digna de admiración. Domenico, sexto
hijo del mismo Alessandro Scarlatti, fue compositor a Roma, en la corte portuguesa
y, desde 1729, trabajó en la corte española bajo las órdenes de Maria Bárbara de
Braganza, donde fue buen amigo del castrado Farinelli. Su vasta producción incluye
cantatas, óperas, más de quinientas sonatas para teclado y música religiosa. Esta
Salve la escribió al final de su vida, tal como reza una anotación de la partitura:
“ultima delle sue opero, fatta in Madrid poco prima di moriré” y podemos encontrar
copias manuscritas de la obra en Bolonia, en Berlín, en Munich, etc. Se trata de una
obra fantástica que juega con la tranquilidad y la expresión puramente barroca,
que poco a poco iba desapareciendo al llegar el estilo clásico. La tonalidad, está
en La mayor, que Matthesson nos dice que es apta para el plañido conmovedor
y la tristeza, no deja de tener también un punto de jovialidad y viveza, como nos
dicen Charpentier y Rameau. Quizá, las cosas con la edad se ven de otro modo.
La Salve del malogrado Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) es muy diferente.
Pergolesi nunca llegó a esa edad madura de los Scarlatti, ya que murió a los veintiséis
años, dejando una producción muy interesante que ha llegado hasta los nuestros
días. Hoy conocemos principalmente La Serva Padrona, que creó una auténtica
revolución a Francia; y su Stabat Mater, que fue el sustituto del de Alessandro
Scarlatti en Nápoles –para la misma Orden de los Caballeros de la Madre de Dios
de los Dolores–, y que más tarde fue versionado por Bach, Salieri y un buen puñado
de compositores. La obra que nos recae conecta temáticamente con este Stabat
Mater. Busca constantemente la expresión de dolor mediante los retrasos, los saltos
expresivos, los silencias (las suspiratio) y usa una tonalidad, Do menor, para la que los
teóricos antes mencionados no tiene ningún duda: ternura, lamentación, plañido,
tristeza y depresión. Música directa al corazón, música dolorosa que va muy más
allá de la belleza de la obra. Pero a mí me gustaría pensar que no es belleza, sino
admiración, que es el que me cuenta la música. ¿La belleza en el dolor? No, la
belleza de la entereza delante del dolor. El dolor y la entereza de tantas madres al
perder sus hijos inocentes bajo la mirada vergonzante de todos. Ahora y hace dos
mil años. ¿Reacción?
Francesc Valldecabres
PROGRAMA
gG
PRIMERA PART
Salve Regina en do menor per a soprano, violins i baix continu
(G. B. PERGOLESI 1710-1736)
Salve Regina en la menor per a contralt, violins i baix continu
(D. SCARLATTI 1685-1757)
SEGONA PART
STABAT MATER per a soprano, contralt, 2 violins i baix continu
(ALESSANDRO SCARLATTI 1660-1725)
MÚSICA TROBADA
Pilar Moral, soprano
Carlos Mena, contratenor
Sergio Gil, violí
Enrique Llorens, violí
Robert Cases, tiorba
Regina Fuentes, violoncel
Francesc Valldecabres, orgue i direcció
gG
30 d’abril 2016, 20.00 h
Centre Cultural Mario Monreal
LA BELLEMONT
Delia AGÚNDEZ, soprano
LA BELLEMONT
LA BELLEMONT naix el 2007 amb la intenció d’interpretar la música francesa per a
viola da gamba i baix continu des de la més pura visió del barroc: l’expressió dels
afectes i el poder de la música de transformar l’ànim de l’oient.
El seu primer disc dedicat a Marin Marais titulat La voix de la viole cull excel·lents crítiques que destaquen la interpretació elegant i expressiva del grup, entre les quals
destaca el 5 de diapasó de la famosa revista francesa Diapason.
Embarcats en un nou projecte discogràfic, Plaisir sacré, La Bellemont amplia la seua
plantilla i cedeix espai a les veus per gravar una selecció dels Petits Motets del gran
François Couperin, on destaca la sensualitat i el poder de seducció d’una música
destinada en principi al rigorós ofici religiós.
Aquest disc posiciona La Bellemont com el grup espanyol de més prestigi que
interpreta la música barroca francesa. Després de la seua trobada per a aquest
projecte amb Delia Agúndez, La Bellemont decideix continuar explotant la visió
expressiva i commovedora de la música a través de la música que inventà aquest
concepte interpretatiu: la música del barroc primerenc italià. En un recorregut per
tots els afectes que inundaren la música d’aquest període, La Bellemont invita
l’oient a un viatge musical que, lluny de ser una recreació d’un repertori passat, ens
mostra que aquestes peces, així com les emocions hi estan contingudes, estan hui
tan fresques, tan vives i tan vigents com el dia en què van ser creades. gG
LA BELLEMONT nace en el 2007 con la intención de interpretar la música francesa
para viola da gamba y bajo continuo desde la más pura visión del barroco: la
expresión de los afectos y el poder de la música de transformar el ánimo del oyente.
Su primer disco dedicado a Marin Marais titulado La voix de la viole cosecha
excelentes críticas que destacan la interpretación elegante y expresiva del grupo,
entre las que destaca el 5 de diapasón de la afamada revista francesa Diapason.
Embarcados en un nuevo proyecto discográfico, Plaisir sacré, La Bellemont amplía
su plantilla y cede espacio a las voces grabando una selección de los Petits Motets
del gran François Couperin, destacando la sensualidad y el poder de seducción de
una música destinada en principio al riguroso oficio religioso.
Este disco posiciona a La Bellemont como el grupo español de mayor prestigio
interpretando la música barroca francesa. Tras su encuentro para este proyecto
con Delia Agúndez, La Bellemont decide seguir explotando la visión expresiva
y conmovedora de la música a través de la música que inventó este concepto
interpretativo: la música del barroco temprano italiano. En un recorrido por todos
los afectos que inundaron la música de este periodo, La Bellemont invita al oyente
a un viaje musical que, lejos de ser una recreación de un repertorio pasado, nos
muestra que estas piezas, así como las emociones en ellas están contenidas, están
hoy tan frescas, tan vivas y tan vigentes como el día en el que fueron creadas.
DELIA AGÚNDEZ, soprano
Nascuda a Càceres. Va obtindre el Títol Superior de Cant, amb excel·lents qualificacions, al Conservatori del Liceu de Barcelona sota les ensenyances de Carmen Bustamante. Ha realitzat cursos de perfeccionament amb María Cristina Kiehr, Richard
Levitt, Rosa Domínguez, María Espada, Gerd Türk, Carlos Mena o Gloria Fabuel. És
llicenciada en Història i Ciències de la Música, amb menció d’honor, i posseeix també
la llicenciatura en Història de l’Art.
La seua sòlida carrera musical, que comprén des de l’Edat Mitjana fins a les últimes
avantguardes, l’ha dut a Europa, Llatinoamèrica i Àsia. Ha actuat com a soprano
solista al costat d’orquestres com la de Radiotelevisió Espanyola, l’orquestra de
Cadaquès, l’Orquestra Barroca Catalana, l’orquestra simfònica de la regió de Múrcia,
l’Orchestra della Mitteleuropa, l’orquestra clàssica Santa Cecília o l’orquestra de la
Capilla Real de Madrid. A més, col·labora amb ensembles com Pygmalion, Collegium
1704, Capella de Ministrers, Musica Ficta & Ensemble Fontegara, Regina Ibérica, la
Capilla Real de Madrid, Cinco Sigles, Ímpetus, La Bellemont o la Capilla Jerónimo
de Carrión. Les seues actuacions han sigut retransmeses per canals i emissores com
Televisió Espanyola, Ràdio Nacional d’Espanya, Ràdio Clàssica, France Musique, Arte,
Catalunya Clàssica o Canal Extremadura.
Ha sigut dirigida, en importants coliseus d’Europa, per mestres com Sir Colin Davis,
Ivor Bolton, Juanjo Mena, Michel Corboz, Víctor Pablo Pérez, Antoni Ros Marbà, Josep
Pons, Gabriel Garrido, Raphael Pichon, Václav Luks, José Ramón Encinar, Miguel
Ángel Gómez Martínez o Peter Philips.
Va ser premiada amb el guardó INJUVE 2012 a la Millor Interpretació Musical Clàssica
gràcies al seu primer disc Voleras, entre seguidilla y bolera. A més, va ser reconeguda
com a Millor Ambaixadora Musical 2012 en els V Premios de la Música Extremeña.
gG
Nacida en Cáceres. Obtuvo el Título Superior de Canto, con sobresalientes califi­
caciones, en el Conservatorio del Liceu de Barcelona bajo las enseñanzas de
Carmen­ Bustamante. Ha realizado cursos de perfeccionamiento con María Cristina Kiehr, Richard­ Levitt, Rosa Domínguez, María Espada, Gerd Türk, Carlos Mena o
Gloria Fabuel­. Es Licenciada en Historia y Ciencias de la Música, con Mención de
Honor, y posee también la Licenciatura en Historia del Arte.
Su sólida carrera musical, que abarca desde el Medievo hasta las últimas vanguardias, la ha llevado a Europa, Latinoamérica y Asia. Ha actuado como soprano solista junto a orquestas como la de Radiotelevisión Española, la Orquesta de Cadaquès, la Orquesta Barroca Catalana, la Orquesta Sinfónica de la Región de Murcia,
la Orchestra della Mitteleuropa, la Orquesta Clásica Santa Cecilia o la Orquesta
de la Capilla Real de Madrid. Además, colabora con ensembles como Pygmalion,
Collegium 1704, Capella de Ministrers, Musica Ficta & Ensemble Fontegara, Regina
Ibérica, la Capilla Real de Madrid, Cinco Siglos, Ímpetus, La Bellemont o la Capilla
Jerónimo de Carrión. Sus actuaciones han sido retransmitidas por canales y emisoras como Televisión Española, Radio Nacional de España, Radio Clásica, France
Musique, Arte, Catalunya Clàssica o Canal Extremadura.
Ha sido dirigida, en importantes coliseos de Europa, por maestros como Sir Colin
Davis, Ivor Bolton, Juanjo Mena, Michel Corboz, Víctor Pablo Pérez, Antoni Ros
Marbà, Josep Pons, Gabriel Garrido, Raphael Pichon, Václav Luks, José Ramón
Encinar, Miguel Ángel Gómez Martínez o Peter Philips.
Fue premiada con el galardón INJUVE 2012 a la Mejor Interpretación Musical
Clásica gracias a su primer disco Voleras, entre seguidilla y bolera. Además, fue
reconocida como Mejor Embajadora Musical 2012 en los V Premios de la Música
Extremeña.­
NOTES AL PROGRAMA
La transició de l’art renaixentista al barroc va ser un procés apassionant i complex
que ha sigut estudiat profusament. Els compositors del barroc primerenc, formats
amb els preceptes de la teoria musical del Renaixement, van haver d’explorar diversos procediments i tècniques compositives per a poder configurar el nou estil
barroc, basat en la monodia acompanyada pel baix continu.
Encara que habitualment es remarca en la busca dels contrastos com a element determinant de la pràctica artística del seicento, amb el programa Viaggio
Spirituale­ hem volgut posar l’atenció en un altre aspecte diferent: les referències
encreuades i la mescla d’elements propis d’estils i formes musicals que estaven separades més rígidament en el Renaixement; concretament, aquells que definien els
estils profà i sacre.
Escoltarem com en una obra clarament profana com Es la mia vita el tempo
pausat i l’escriptura vocal recorden a un motet i, en canvi, en una peça clarament religiosa­ com Lauda’t Dominum, de tempo molt animat, s’empra un baix de
xacona­, propi de la música profana i de dansa. Amb Angelus ad pastores hem volgut mostrar una altra pràctica molt estesa en l’època: la crida “contrafacta”; açò
és, posar un text religiós a una obra originàriament profana. Per la seua banda, la
profana Quel sguardo sdegnosetto i la sacra Exulta’t Deo empren el mateix tractament melis­mático i virtuós en l’elaboració de la línia vocal.
Quant a les peces instrumentals, estan construïdes amb elements expressius, harmònics i melòdics, comuns amb els de les obres vocals a què preludien, per la qual cosa
contribuïxen a preparar i potenciar els afectes que el text farà explícits a continuació­.
Finalment, l’extraordinària Cantata Spirituale de Ferrari té un text calculadament
ambigu que tant podria fer referència al patiment amorós típic de l’amor cortés
no correspost com ser una al·legoria del patiment de Crist en la creu. La poesia
del text, unida a l’ocupació d’un baix ostinatto sobre el qual la veu construïx contí­
nuament dissonàncies, aconseguix crear un intens ambient expressiu que sens dubte podria qualificar-se de místic.
gG
NOTAS AL PROGRAMA
La transición del arte renacentista al barroco fue un proceso apasionante y complejo que ha sido estudiado profusamente. Los compositores del barroco temprano,
formados con los preceptos de la teoría musical del Renacimiento, tuvieron que
explorar diversos procedimientos y técnicas compositivas para poder configurar el
nuevo estilo barroco, basado en la monodía acompañada por el bajo continuo.
Aunque habitualmente se hace hincapié en la búsqueda de los contrastes como
elemento determinante de la práctica artística del seicento, con el programa
Viaggio­ Spirituale hemos querido poner la atención en otro aspecto diferente: las
referencias cruzadas y la mezcla de elementos propios de estilos y formas musicales que estaban separadas más rígidamente en el Renacimiento; concretamente,
aquéllos que definían los estilos profano y sacro.
Escucharemos cómo en una obra claramente profana como Se la mia vita el
tempo pausado y la escritura vocal recuerdan a un motete y, en cambio, en una
pieza claramente religiosa como Laudate Dominum, de tempo muy animado, se
emplea un bajo de chacona, propio de la música profana y de danza. Con Angelus
ad pastores hemos querido mostrar otra práctica muy extendida en la época: la
llamada “contrafacta”; esto es, poner un texto religioso a una obra originalmente
profana. Por su parte, la profana Quel sguardo sdegnosetto y la sacra Exultate Deo
emplean el mismo tratamiento melismático y virtuoso en la elaboración de la línea
vocal.
En cuanto a las piezas instrumentales, están construidas con elementos expresivos,
armónicos y melódicos, comunes con los de las obras vocales a las que preludian,
por lo que contribuyen a preparar y potenciar los afectos que el texto hará explícitos a continuación.
Finalmente, la extraordinaria Cantata Spirituale de Ferrari tiene un texto calculadamente ambiguo que tanto podría hacer referencia al sufrimiento amoroso típico
del amor cortés no correspondido como ser una alegoría del sufrimiento de Cristo
en la cruz. La poesía del texto, unida al empleo de un bajo ostinatto sobre el que
la voz construye continuamente disonancias, consigue crear un intenso ambiente
expresivo que sin duda podría calificarse de místico.
Viaggio Spirituale
Música sacra i profana del primer barroc italià
gG
Girolamo Frescobaldi (1583-1643)
Toccata Prima
Girolamo Kapsberger (c. 1580-1651)
Se la mia vita
Claudio Monteverdi (1567-1643)
Quel sguardo sdegnosetto
Cipriano da Rore (c. 1515-1565)
Ancor che col partire
G. B. Bovicelli (c. 1550 - c. 1594) - R. Rognoni (c. 1550 - c. 1620)
Angelus ad pastores
Girolamo Kapsberger
Toccata nona
Passacaglia en la
Francesco Maria Bassani (c. 1650-c. 1700)
Toccata per la viola
Dario Castello (c. 1590 - c. 1630)
Exultate Deo
Benedetto Ferrari (c. 1603 - c. 1681)
Queste pungenti spine
Claudio Monteverdi
Laudate Dominum
LA BELLEMONT
Delia Agúndez, soprano
Sara Ruiz, viola da gamba
Rafael Muñoz, tiorba
Laura Puerto, orgue
1 de maig 2016, 20.00 h
Centre Cultural Mario Monreal
L’ARCÀDIA
Francesc GAMÓN, director
Aurora PEÑA, soprano
AURORA PEÑA
“Aurora Peña, una artista que destaca per la seua vivesa i la seua passió.”
Franck-Emmanuel Comte (Le Concert de l’Hostel Dieu. Froville, setembre 2015)
Nascuda a València en 1990, ha estat guardonada amb el Tercer Premi i Premi del Públic del
Concours Internacional de Chant Baroque de Froville (França). En desembre de 2015 debuta
al Teatre Reial (Madrid) amb l’òpera Dido i Aenees, sota la direcció d’Aarón Zapico. En gener
de 2016 rep el premi Talento Joven CV. Rep també el Premi Extraordinari en concloure els seus
estudis superiors de cant (Conservatori Superior de Música de València, 2015). És fundadora
i intèrpret del grup L’Arcàdia. En 2015 protagonitza L’occasione fa il ladro de Rossini, sota
la direcció de l’internacional tenor Raúl Giménez. Debuta com a solista al Palau de les Arts
(València) amb Carmina Burana. Al camp de l’òpera interpreta, a més, La flauta màgica de
Mozart (Erst Knabe, València, 2012), Hänsel und Gretel d’Humperdinck (Taummänchen, Palau
de la Música de València, 2013), Dido i Enees (Belinda, València, 2014) i Orlando d’Händel
(Angelica, Barcelona 2016).
Destaca la seua participació a l’oratori d’Scarlatti La Colpa, il Pentimento, la Grazia dirigit per
Aarón Zapico (Forma Antiqva) al Festival de Música Antigua de Sevilla 2016, on va ser elogiada
per tota la crítica per la seua interpretació del rol de Grazia. Entre els seus pròxims compromisos
es troba l’òpera La Sonnambula de Bellini (Lisa, Teatro Jovellanos IOS Gijón, 2016).
Intervé com a soprano solista en obres com Messiah o Delirio amoroso d’Händel; Exsultate
Iubilate, Vesperae Solennes de Confessore i Requiem de Mozart; Jauchzet Gott in allen Landen
de Bach; Membra Jesu nostri de Buxtehude. Ha participat a festivals com ara el FeMÀS,
Semana de Música Religiosa de Cuenca, Sagunt in Excelsis, Festival Internacional de Música
de Morella, Festival de Música d’Ares del Maestrat, MusAS - Música Antiga Sagunt o Festival de
Música Antiga de Peníscola.
Ha sigut pupil·la de Miriam Allan (Les Arts Florissants) i Pilar Moral, soprano valenciana. Ha
participat a la gravació de diversos discos: Cabanilles, la música d’un temps, amb Música
Trobada i Cabanilles: Complete Vocal Music, pel segell Brilliant Classics.
És llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de València en 2013 i la seua afició per
escriure poesia l’ha portada a guanyar diversos premis literaris i a publicar dues recopilacions
poètiques: Paraula líquida i Paraules d’arena. Actualment finalitza el Màster d’Interpretació de
la Música Antiga a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC).
gG
“Aurora Peña, una artista que destaca por su viveza y su pasión.”
Franck-Emmanuel Comte (Le Concert de l’Hostel Dieu. Froville, septiembre 2015)
Nacida en Valencia en 1990, ha sido galardonada con el Tercer Premio y Premio del Público
del Concours Internacional de Chant Baroque de Froville (Francia). En diciembre de 2015
debuta en el Teatro Real (Madrid) con la ópera Dido y Eneas, bajo la dirección de Aarón
Zapico. En enero de 2016 recibe el premio Talento Joven CV. Recibe también el Premio
Extraordinario al finalizar sus estudios Superiores de Canto (CSMV). Es fundadora e intérprete
del grupo L’Arcàdia. En 2015 protagoniza L’occasione fa il ladro de Rossini, bajo la dirección
del internacional tenor Raúl Giménez. Debuta como solista en el Palau de les Arts (Valencia)
con Carmina Burana. En el campo de la ópera interpreta, además, La flauta mágica de
Mozart (Erst Knabe, Valencia, 2012), Hänsel und Gretel de Humperdinck (Taummänchen, Palau
de la Música de Valencia, 2013) Dido y Eneas (Belinda, Valencia, 2014) y Orlando de Händel
(Angelica, Barcelona, 2016).
Destaca su participación en el oratorio de Scarlatti La Colpa, il Pentimento, la Grazia dirigido
por Aarón Zapico (Forma Antiqva) en Festival de Música Antigua de Sevilla 2016, donde
fue elogiada por toda la crítica por su interpretación del rol de Grazia. Entre sus próximos
compromisos se encuentra la ópera La Sonnambula de Bellini (Lisa, Teatro Jovellanos, IOS
Gijón, 2016).
Interviene como soprano solista en obras como Messiah o Delirio amoroso de Händel­;
Exsultate Iubilate, Vesperae Solennes de Confessore y Requiem de Mozart; Jauchzet Gott in
allen Landen de Bach; Membra Jesu nostri de Buxtehude. Ha participado en festivales como
FeMÀS, Semana de Música Religiosa de Cuenca, Sagunt in Excelsis, Festival Internacional de
Música de Morella, Festival de Música d’Ares del Maestrat, MusAS - Música Antiga Sagunt o
Festival de Música Antiga de Peníscola.
Ha sido pupila de Miriam Allan (Les Arts Florissants) y Pilar Moral, soprano valenciana. Ha
participado en la grabación de diversos discos: Cabanilles, la música d’un temps, con Música
Trobada y Cabanilles: Complete Vocal Music, para el sello Brilliant­Classics.
Es licenciada en Filología Inglesa por la Universidad de Valencia en 2013 y su afición por
escribir poesía la ha llevado a ganar varios premios literarios y a publicar dos recopilaciones
poéticas: Paraula líquida y Paraules d’arena. Actualmente, finaliza el Máster de Interpretación
de la Música Antigua en la Escola Superior de Música de Catalunya (ESMuC).
L’ARCÀDIA
Segons la mitologia grega, l’Arcàdia (del grec ’Aρκαδivα) –una regió del Peloponès–
estava controlada pel déu Pan i era un vast verger, llar del déu del bosc i de la
seua cort de dríades, nimfes i esperits de la natura. Els grecs consideraven, doncs,
l’Arcàdia com un paradís terrenal habitat per éssers màgics, adornat per tot tipus
de sumptuoses flors i farcit de delicioses fruites.
Els mites de l’Arcàdia han inspirat nombrosos poetes des de Virgili, i es convertirà
en tòpic literari al Renaixement, època en què serà tractat per la majoria d’autors
(Sannazaro, Cervantes, Garcilaso, Sydney, Moore…). Des de les primeres versions
poètiques del mite, els habitants de l’Arcàdia eren pastors que es delectaven amb
la contemplació de les meravelles de la natura, tocaven nombrosos instruments
musicals, cantaven i componien odes.
L’Arcàdia és Utopia, un lloc on l’home es delecta amb l’art i la música, i conviu
amb la natura en equilibri. La nostra Utopia és caminar cap a la recerca de
l’Arcàdia mitjançant la música. Units per l’interès en l’estudi i la interpretació de
la música anterior a 1800 amb instruments i criteris històrics i actuals, naix en 2013
L’Arcàdia, fundada per Francesc Gamón, Aurora Peña, Fernando Pascual i Pere
Joan Carrascosa. Els seus joves integrants desenvolupen habitualment la seua
activitat, també, en destacades formacions com ara l’Orquestra de Ràdio-Televisió
Espanyola, l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, l’Orquestra de València, el
Cor de la Generalitat Valenciana, Capella de Ministrers, L’Almodí - Cor de cambra,
Amystis, Harmonia del Parnàs, Música Trobada, així com en centres docents com el
Conservatori Superior de València i Córdoba.
Ha oferit concerts per tot el territori espanyol, d’entre els quals destaquen el cicle de
música sacra Sagunt in Excelsis (Sagunt, València), el Cicle de Música Sacra de l’Església de la Companyia (València), el Festival de Música d’Ares del Maestrat (Castelló), el Festival Internacional de Música de Morella (Castelló) i el Festival de Música
Lírica de Cuenca. A més, promou des de l’any 2015 el festival MusAS - Música Antiga Sagunt, en col·laboració amb l’Ajuntament de Sagunt. Destaquen les seues
interpretacions de Membra Jesu nostri, de D. Buxtehude, Delirio amoroso d’Händel,
i la seua col·laboració amb Arianna Savall per la interpretació d’un programa dedicat als Madrigals de Claudio Monteverdi.
gG
Según la mitología griega, la Arcadia (del griego ’Aρκαδivα) –una región del Peloponeso– estaba controlada por el dios Pan y era un vasto vergel, hogar del dios del
bosque y de su corte de dríades, ninfas y espíritus de la naturaleza. Los griegos consideraban, pues, la Arcadia como un paraíso terrenal habitado por seres mágicos,
adornado por todo tipo de suntuosas flores y repleto de deliciosas frutas y manjares.
Los mitos de la Arcadia han inspirado a numerosos poetas desde Virgilio, y se convertirá en tópico literario en el Renacimiento, época en que será tratado por la mayoría de los autores (Sannazaro, Cervantes, Garcilaso, Sydney, Moore…). Desde las
primeras versiones poéticas del mito, los habitantes de la Arcadia eran pastores que
se deleitaban contemplando las maravillas de la naturaleza, tocando numerosos
instrumentos musicales, cantando y componiendo odas.
L’Arcàdia es Utopía, un lugar donde el hombre se deleita en el arte y la música, y
convive con la naturaleza en equilibrio. Nuestra Utopía es caminar en busca de la
Arcadia a través de la música. Unidos por el interés en el estudio y la interpretación
de la música anterior a 1800 con instrumentos y criterios históricos y actuales, nace
en 2013 L’Arcàdia, fundada por Francesc Gamón, Aurora Peña, Fernando Pascual
y Pere Joan Carrascosa. Sus jóvenes integrantes desarrollan habitualmente su actividad, también, en destacadas formaciones como la Orquesta de Radio Televisión
Española, la Orquesta de la Comunidad Valenciana, la Orquesta de Valencia, el
Cor de la Generalitat Valenciana, Capella de Ministrers, L’Almodí - Cor de cambra, Amystis, Harmonia del Parnàs, Música Trobada, así como en centros docentes
como el Conservatorio Superior de Valencia y el de Córdoba.
Ha ofrecido conciertos a lo largo del territorio español, entre los que destacan el ciclo de música sacra Sagunt in Excelsis (Sagunto, Valencia), el Ciclo de Música Sacra
de la Iglesia de la Compañía (Valencia), el Festival de Música d’Ares del Maestrat
(Castellón), el Festival Internacional de Música de Morella (Castellón) y el Festival de
Música Lírica de Cuenca. Además, promueve desde el año 2015 el festival MusAS
- Música Antiga Sagunt, en colaboración con el Ayuntamiento de Sagunto. Destacan sus interpretaciones de Membra Jesu nostri, de D. Buxtehude, Delirio amoroso
de Händel, y su colaboración con Arianna Savall para la interpretación de un programa dedicado a los Madrigales de Claudio Monteverdi.
FRANCESC GAMÓN OLMO
Naix a Sagunt, l’any 1986. És titulat superior en direcció d’orquestra, direcció de cor
i piano pel Conservatori Superior de València, on fou deixeble dels mestres Miguel
Ángel Herranz, Manuel Galduf i Pilar Vañó; actualment aprofundeix en l’estudi de
la música antiga a l’ESMuC de Barcelona. Amplia la seua formació en reconeguts centres, com ara l’Academia Chigiana de Siena (Itàlia) i el Berklee College of
Music­. Ha col·laborat amb multitud d’agrupacions, oferint concerts per gran part
de la geografia espanyola i també a Regne Unit, Alemanya, França, Itàlia i Andorra.
La seua continua formació en el camp de la direcció musical inclou nombrosos cursos de perfeccionament i classes magistrals amb professors com Gianluigi Gelmetti,
Bruno Aprea, Enrique García Asensio, Cristóbal Soler, Omer Meir Wellber, Josep Ramon Gil-Tàrrega, Juan Luis Martínez, Eduardo Cifre, Vasco Negreiros i Martin Schmidt.
Ha estat al front de multitud d’agrupacions, d’entre les quals destaquen l’Orquestra
de la Fundació Bulgaria Classic de Sofia, la Jove Orquestra Provincial de Màlaga, i
la Banda Simfònica, l’Orquestra Simfònica i el Cor de la Unió Musical de Llíria.
El seu repertori, en constant creixement, inclou ja pàgines cèlebres de la literatura
simfònic-coral, com són els Requiem de Mozart i Fauré, l’oratori El Messies, la Missa
de la Coronació, el Gloria de Vivaldi, fragments d’òperes i sarsueles, a més d’altres
obres de totes les èpoques. Recentment ha debutat com a director d’òpera amb
La Flauta Màgica. Para especial atenció a la música antiga i l’any 2013 funda L’Arcàdia, grup especialitzat en l’estudi i la interpretació de la música anterior a 1800
amb instruments i criteris històrics, del qual és director musical i artístic. Ha participat
com a director d’orquestra a l’enregistrament de diversos CDs
Es forma com a investigador musical de la mà dels professors Antonio Ezquerro i
Luis Antonio González cursant el màster en música de la Universitat Politècnica de
València, especialitzant-se en l’estudi de la música antiga. Ha realitzat i publicat
diversos treballs d’investigació i en l’actualitat prepara la seua tesi doctoral.
Des del seu debut com a director l’any 2005 ha sigut titular de diverses formacions
vocals i instrumentals. Actualment està al front del Cor de cambra Ad Libitum de
l’Escola Coral de Quart de Poblet, amb qui ha aconseguit alguns dels més prestigiosos guardons nacionals, activitat que compagina amb la docència a centres
com el Conservatori Superior de Música Rafael Orozco de Córdoba i el Conservatori
Superior de Música Joaquín Rodrigo de València.
www.francescgamon.com
gG
Nace en Sagunto (Valencia) en el año 1986. Es titulado superior en dirección de
orquesta, dirección de coro y piano por el Conservatorio Superior de Valencia,
donde fue discípulo de los maestros Miguel Ángel Herranz, Manuel Galduf y Pilar
Vañó; actualmente profundiza en el estudio de la música antigua en la ESMuC
de Barcelona. Amplia su formación en reconocidos centros, como la Academia
Chigiana de Siena (Italia) y el Berklee College of Music. Ha colaborado con multitud
de agrupaciones, ofreciendo conciertos por gran parte de la geografía española y
también en Reino Unido, Alemania, Francia, Italia y Andorra.
Su continua formación en el campo de la dirección musical incluye numerosos
cursos de perfeccionamiento y clases magistrales con profesores como Gianluigi
Gelmetti, Bruno Aprea, Enrique García Asensio, Cristóbal Soler, Omer Meir Wellber,
Josep Ramon Gil-Tàrrega, Juan Luis Martínez, Eduardo Cifre, Vasco Negreiros y
Martin Schmidt. Ha estado al frente de multitud de agrupaciones, de entre las que
destacan la Orquesta de la Fundación Bulgaria Classic de Sofía, la Joven Orquesta
Provincial de Málaga, y la Banda Sinfónica, la Orquesta Sinfónica y el Coro de la
Unió Musical de Llíria.
Su repertorio, en constante crecimiento, incluye ya páginas célebres de la literatura
sinfónico-coral, como son los Requiem de Mozart y Fauré, el oratorio El Mesías, la
Misa de la Coronación, el Gloria de Vivaldi, fragmentos de óperas y zarzuelas,
además de otras obras de todas las épocas. Recientemente ha debutado como
director de ópera con La Flauta Mágica. Presta especial atención a la música
antigua y en 2013 funda L’Arcàdia, un grupo especializado en el estudio y la
interpretación de la música anterior a 1800 con instrumentos y criterios históricos, del
que es director musical y artístico. Ha participado como director de orquesta en la
grabación de diversos CDs.
Se forma como investigador musical de la mano de los profesores Antonio Ezquerro
y Luis Antonio González cursando el máster en música de la Universidad Politécnica
de Valencia, especializándose en el estudio de la música antigua. Ha realizado y
publicado diversos trabajos de investigación y en la actualidad prepara su tesis
doctoral.
Desde su debut como director en el año 2005 ha sido titular de diversas formaciones
vocales e instrumentales. Actualmente está al frente del Coro de cámara Ad
Libitum de la Escola Coral de Quart de Poblet, con quien ha conseguido algunos
de los más prestigiosos galardones nacionales, actividad que compagina con la
docencia en centros como el Conservatorio Superior de Música Rafael Orozco de
Córdoba y el Conservatorio Superior de Música Joaquín Rodrigo de Valencia.
NOTES AL PROGRAMA
Antonio Vivaldi (Venècia, 1678 – Viena, 1741), fill d’un dels violinistes principals de la capella de
Sant Marc, es va formar com a músic i sacerdot, cosa que li valgué el nom d’il prete rosso (el
rector pèl-roig). Des de 1703 la seua vida va estar lligada al Pio Ospedale della Pietà a Venècia, tot i que els seus viatges per tota Europa per compondre i dirigir òperes i concerts foren
constants. La Pietà albergava òrfenes i filles il·legítimes (arribà a albergar fins a sis mil xiquetes)
i els oferia una excel·lent formació musical. A l’època s’esperava dels compositors que produïren música nova constantment pels concerts i festivals, cosa que explica la prodigiosa producció de molts i l’extraordinària velocitat amb què treballaven. Potser Vivaldi tinga el rècord
amb la seua òpera Tito Manlio (1719), composta en tan sols cinc dies.
Zefiretti, che sussurrate (Zefirets, que xiuxiuegeu) és un ària, que probablement pertanyia a una
òpera desconeguda de l’autor, composta entre 1718 i 1721. Aquesta mateixa ària serveix com
a base d’Onde chiare, che sussurrate a l’òpera Ercole sul Termodonte (1723). Una pastoreta
enamorada canta als vents i als rius, i els demana que li diguen al seu estimat, almenys, quant
està sofrint pel seu amor. La Sonata en do menor per a violí, violoncel i baix continu RV 83,
composta entre 1720 i 1724, podria prendre’s com a exemple de la música instrumental del
compositor venecià. Amb l’organització habitual de tres moviments, ràpid-lent-ràpid, presenta
una estructura clara i relativament senzilla a la què ambdós instruments dialoguen, acompanyats sempre pel baix continu.
Georg Friedrich Händel (Halle, 1685 – Londres, 1759) fou un compositor cosmopolita. Als divuit
anys va ser nomenat organista de la catedral d’Halle, càrrec que ben prompte abandonà
per dedicar-se a l’òpera. Abans d’arribar a Roma viatjà a Hamburg, aleshores principal centre
d’òpera d’Alemanya, on compongué Almira (1705), la seua primera òpera. L’any següent es
va establir a Itàlia, on prompte va gaudir d’un gran reconeixement i es vinculà als principals
mecenes i músics. Roma fou la seua primera parada i va ser allí on, en 1707, compongué les
obres que escoltarem aquesta vesprada. El 1710 fou nomenat director musical de la cort de
l’elector d’Hannover, tot i que ben prompte marxà a Londres, on ja en 1711 va causar sensació amb les seues òperes. Es naturalitzà súbdit britànic en 1726 i, a la seua mort, fou soterrat
amb honres públiques a l’abadia de Westminster.
Il trionfo del Tempo e del Disinganno (El triomf del Temps i del Desengany), oratori compost en
1707, amb llibret del cardenal Benedetto Pamphili (mateix llibretista i any de composició que
el Delirio amoroso). Constitueix una al·legoria moral sobre la brevetat de la bellesa i els plaers
mundans a la què intervenen quatre personatges que enfronten el gaudi a la virtut: Bellezza
(Bellesa, joventut), Piacere (Plaer), Disinganno (Desengany) i Tempo (Temps). Lascia la spina,
reutilitzada posteriorment per l’autor a Lascia ch’io pianga per a la seua òpera Rinaldo (1711),
és un dels intents de Piacere per seduir Bellezza. Aquesta és, probablement, una de les àries
més cèlebres d’Händel. Per la seua part, l’ària Un pensiero nemico di pace (Un pensament
contrari a la pau), és una agitada reflexió de Bellezza sobre el turment del pas del temps i la
fugacitat de l’existència (moviment molt ràpid de semicorxeres als violins i a la veu), a la qual
es contraposa a la segona part la idea feliç del plaer (moviment més reposat i amb acompanyament del baix continu únicament).
Delirio amoroso (1707) és la primera de les cantates que Händel va escriure en arribar a Roma,
encarregada pel cardenal Benedetto Pamphili, qui també va escriure el llibret. La seua estructura consta de recitatius, àries i danses instrumentals, de forma semblant a l’òpera. Es va
estrenar al palau Pamphili amb el castrat Pasqualino Thiepoli i el violinista Antonio Montanaro
com a solistes, acompanyats pels millors músics de Roma i dirigits des del clave pel propi autor.
En aquesta cantata Händel pren dos préstecs de Reinhard Keiser, amb qui va tindre relació
a Hamburg: el moviment de dansa Entrée prové de l’òpera Claudius (Hamburg, 1703) i l’ària
Lascia omai le brune vele, d’Octavia (Hamburg, 1705). Lluny de la concepció i la legalitat actuals, els préstecs (copiar part d’una composició preexistent per incloure-la en una nova) eren
freqüents a l’època i es considerava un honor per l’autor copiat.
Francesc Gamón Olmo. Sagunt, abril de 2016
El poema de Pamphili és quasi un somni al qual l’embogida Clori es penedeix per la mort del
seu estimat Tirsi, al qual, no va haver de bastar-li amb rebutjar el seu amor en vida, si no que, a
més, té la gosadia de morir. La decidida protagonista, torbada per la seua alienació, imagina
que, com fera Orfeo per rescatar Euridice, baixa als inferns per rescatar el seu estimat Tirsi i
viatja, repetint els passos de Dante, a través del llac Averno –llar de Caronte–, la ciutat infernal
de Dite, el riu Lete –les aigües del qual són font d’oblit– i, finalment, els Camps Elisis, on espera
reunir-se amb Tirsi. Pel contrari, al trobar-se amb el seu adorat, aquest continua rebutjant-la,
fins i tot a la seua fabulació. Decideix, doncs, Clori, beure les aigües del Lete i romandre a
l’Elisi per sempre, adormida per la suau brisa de la llar dels herois. Finalment, l’últim recitatiu, a
mode d’epíleg, es posa en boca d’un entenimentat narrador omniscient que puntualitza: “Així
digué Clori, i si d’un sol extint no tornà a veure la bella llum, la va veure almenys pintada a la
seua fantasia”. De forma que el lector no sap si la bella Clori sols somnià baixar als inferns o si
va fer realitat la seua fantasia acabant amb la seua vida.
El Delirio amoroso enllaça amb la tradició de la faula d’Orfeo i la Divina comedia, recull una
mescla de mitologia i fantasia d’ambdues fonts i les uneix en un curt somni poètic que Händel
eleva gràcies a la seua magistral música.
Aurora Peña Llobregat. Barcelona, febrer de 2016
NOTAS AL PROGRAMA
Antonio Vivaldi (Venecia, 1678 – Viena, 1741), hijo de uno de los violinistas principales de la capilla de San Marcos, se formó como músico y sacerdote, lo que le valió el nombre de il prete rosso
(el cura pelirrojo). Desde 1703 su vida estuvo ligada al Pio Ospedale della Pietà en Venecia,
aunque sus viajes por toda Europa para componer y dirigir óperas y conciertos fueron constantes. La Pietà albergaba a huérfanas e hijas ilegítimas (llegó a albergar hasta seis mil niñas)
y les ofrecía una excelente formación musical. En la época se esperaba de los compositores
que produjeran música nueva constantemente para los conciertos y festivales, lo que explica la
prodigiosa producción de muchos y la extraordinaria velocidad con la que trabajaban. Tal vez
Vivaldi tenga el récord con su ópera Tito Manlio (1719), compuesta en apenas cinco días.
Zefiretti, che sussurrate (Cefirillos, que susurráis) es una aria, que probablemente pertenecía a
una ópera desconocida del autor, compuesta entre 1718 y 1721. Esta misma aria sirve como
base de Onde chiare, che sussurrate en la ópera Ercole sul Termodonte (1723). Una pastorcilla enamorada canta a los vientos y a los ríos, y les pide que le digan a su amado, al menos,
cuánto está sufriendo por su amor. La Sonata en do menor para violín, violonchelo y bajo
continuo RV 83, compuesta entre 1720 y 1724, podría tomarse como ejemplo de la música
instrumental del compositor veneciano. Con la organización habitual de tres movimientos,
rápido-lento-rápido, presenta una estructura clara y relativamente sencilla en la que ambos
instrumentos dialogan, acompañados siempre por el bajo continuo.
Georg Friedrich Händel (Halle, 1685 – Londres, 1759) fue un compositor cosmopolita. A los dieciocho años fue nombrado organista de la catedral de Halle, cargo que bien pronto abandonó para dedicarse a la ópera. Antes de llegar a Roma viajó a Hamburgo, entonces principal centro de ópera en Alemania, donde compuso Almira (1705), su primera ópera. Al año
siguiente se estableció en Italia, donde pronto gozó de gran reconocimiento y se vinculó a
los principales mecenas y músicos. Roma fue su primera parada y fue allí donde, en 1707,
compuso las obras que escucharemos esta tarde. En 1710 fue nombrado director musical de
la corte del elector de Hannover, aunque bien pronto marchó a Londres, donde ya en 1711
causó sensación con sus óperas. Se naturalizó súbdito británico en 1726 y, a su muerte, fue
enterrado con honras públicas en la abadía de Westminster.
Il trionfo del Tempo e del Disinganno (El triunfo del Tiempo y del Desengaño), oratorio compuesto en 1707, con libreto del cardenal Benedetto Pamphili (mismo libretista y año de composición
que el Delirio amoroso). Constituye una alegoría moral sobre la brevedad de la belleza y los
placeres mundanos en la que intervienen cuatro personajes que enfrentan el disfrute a la virtud: Bellezza (Belleza, juventud), Piacere (Placer), Disinganno (Desengaño) y Tempo (Tiempo).
Lascia la spina, reutilizada posteriormente por el autor en Lascia ch’io pianga para su ópera
Rinaldo (1711), es uno de los intentos de Piacere para seducir a Bellezza. Es ésta, probablemente, una de las arias más célebres de Händel. Por su parte, el aria Un pensiero nemico di pace
(Un pensamiento contrario a la paz), es una agitada reflexión de Bellezza sobre el tormento
del paso del tiempo y la fugacidad de la existencia (movimiento muy rápido de semicorcheas
en los violines y en la voz), a la que se contrapone en la segunda parte la idea feliz del placer
(movimiento más reposado y con acompañamiento del bajo continuo solamente).
Delirio amoroso (1707) es la primera de las cantatas que Händel escribió a su llegada a Roma,
encargada por el cardenal Benedetto Pamphili quien, a su vez, escribió el libreto. Su estructura
consta de recitativos, arias y danzas instrumentales, de forma similar a la ópera. Se estrenó en el
palacio Pamphili con el castrato Pasqualino Thiepoli y el violinista Antonio Montanaro como solistas, acompañados por los mejores músicos de Roma y dirigidos desde el clave por el propio autor. En esta cantata Händel toma dos préstamos de Reinhard Keiser, con quien entabló amistad
en Hamburgo: el movimiento de danza Entrée proviene de la ópera Claudius (Hamburgo, 1703)
y el aria Lascia omai le brune vele, de Octavia (Hamburgo, 1705). Lejos de la concepción y la
legalidad actuales, los préstamos (copiar parte de una composición preexistente para incluirla
en una nueva) eran frecuentes en la época y se consideraba un honor para el autor copiado.
Francesc Gamón Olmo. Sagunto, abril de 2016
El poema de Pamphili es casi una ensoñación en la que la enloquecida Clori se lamenta por
la muerte de su amado Tirsi, al cual, no hubo de bastarle con rechazar su amor en vida, si no
que, además, tiene la osadía de morir. La decidida protagonista, turbada por su enajenación,
imagina que, como hiciera Orfeo para rescatar a Euridice, baja a los infiernos a rescatar a su
amado Tirsi y viaja, repitiendo los pasos de Dante, a través del lago Averno –morada de Caronte–, la ciudad infernal de Dite, el río Lete –cuyas aguas son fuente de olvido– y, finalmente,
los Campos Elíseos, donde espera reunirse con Tirsi. Sin embargo, al encuentro con su adorado, éste continúa rechazándola, incluso en su fabulación. Decide pues, Clori, beber las aguas
del Lete y permanecer en el Elíseo para siempre, adormecida por la suave brisa de la morada
de los héroes. Finalmente, el último recitativo, a modo de epílogo, es puesto en boca de un
cuerdo narrador omnisciente que puntualiza: “Así dijo Clori, y si de un sol extinto no volvió a
ver la bella luz, la vio al menos pintada en su fantasía”. De modo que el lector no sabe si la bella Clori sólo soñó con bajar a los infiernos o si hizo realidad su fantasía acabando con su vida.
El Delirio amoroso enlaza con la tradición de la fábula de Orfeo y la Divina comedia, recoge
una mezcla de mitología y fantasía de ambas fuentes y las une en un corto ensueño poético
que Händel eleva gracias a su magistral música.
Aurora Peña Llobregat. Barcelona, febrero de 2016
PROGRAMA
gG
PRIMERA PART (ca. 25’)
Antonio Vivaldi (1678-1741)
Zefiretti, che sussurrate1, RV 749.31 (Venècia, 1718-1721)
Sonata en Do menor per a violí, violoncel i baix continu, RV 83
(Venècia, 1720-1724)
1. Allegro
2. Largo
3. Allegro
Georg Friedrich Händel (1685-1759)
Lascia la spina (Il trionfo del Tempo e del Disinganno),
HWV 46a (Roma, 1707)
Un pensiero nemico di pace (Il trionfo del Tempo e del Disinganno)
SEGONA PART (ca. 35’)
Georg Friedrich Händel
Delirio amoroso2, HWV 99 (Roma, 1707)
1. Sonata
2. Recitativo Da quel giorno fatale
3. Aria Un pensiero voli in ciel
4. Recitativo Ma fermati, pensier
5. Aria Per te lasciai la luce
6. Recitativo Non ti bastava, ingrato
7. Aria Lascia omai le brune vele
8. Recitativo Ma siamo giunti in Lete
9. Entrée
10. Minuet - Arietta In queste amene piagge serene
11. Recitativo Sì disse Clori
12. Minuet
Aurora Peña, soprano
L’ARCÀDIA
Francesc Gamón, director
Fernando Pascual, Marta Mayoral, violins
Isabel López, viola
Pere Joan Carrascosa, violoncel
Juan López, contrabaix
Robert Cases, tiorba
Arturo Barba, orgue
Francesc Gamón, clave
1
2
Marina Díaz, soprano en eco
Edició musical: Francesc Gamón - L’Arcàdia, 2015
NOMINAT ALS PREMIS GEMA
AL FESTIVAL AMB MILLORS PRÀCTIQUES I PROGRAMACIÓ
UNA COPRODUCCIÓ
AMB LA COL·LABORACIÓ
Descargar