Núm 12 - Institució cultural del CIC

S
U
M
A
R
I
E
EDITORIAL
2
AMFITEATRE
3
3
5
7
9
10
11
12
13
14
16
17
18
22
Entrevista a Enric Larreula.
Entrevista a Joan Triadú.
Petita història dels Jocs Florals.
El Quadern de poesia.
Acrósticos de segundo.
L’auca d’Enric Larreula.
L’escriptura i la lectura a
Parvulari.
El meu record del dia de sant
Jordi a l’escola Thau.
Una imatge. Mil paraules.
The art of writing.
L’art d’écrire.
Reconeixement de l’art d’escriure: L’oreneta i La maquineta.
L’altra. Escric...
VITRALL
23
23 Els Jocs atlètics. Una assignatura especial.
CALAIX DE SASTRE
24
24 El racó de l’escola: l’avet blau.
25 On anem?
26 Un joc amb lletres: l’Scrabble.
PLANA OBERTA
27
27 Les nostres crítiques literàries.
escola
Barcelona
Revista escolar
Número DOTZE – juny 2010
Disseny, maquetació i impressió:
Impremta Guinart, S.L.
Dipòsit Legal: B-20252-04
Edició de 1.100 exemplars
Consell de redacció:
Mar Arbonés, Ricard Bahí, Anna Belart,
Anna Brengaret, Anna de Casacuberta,
Josep M Comas, Marta Fontclara, Pep
Marguí, Salvador Morros,
Agustí Olivares, Frederic Raurell,
Maria Ribelles i Toni Rubió.
www.iccic.edu
[email protected]
2 número dotze
D
I
T
O
R
I
A
L
Aquest any ha visitat l’escola un conjunt d’escriptors i il·lustradors que s’han apropat als lectors més
menuts: Jordi Pàmies, Alfredo Gómez Cerdá, Pere Pons,
Jaume Gubianes, Roser Ros, Ángel Burgas i Enric Larreula.
Aquest contacte proper ha permès que els i les
alumnes els coneguessin com a persones normals que han
cultivat l’art d’escriure. En el contacte directe amb la classe han explicat per què van començar a escriure i han tractat d’infondre en els futurs escriptors aquesta passió, que
indubtablement es traduirà en passió per la lectura.
El reconeixement obtingut pel nostre alumnat
en els diversos certàmens on han presentat els seus escrits
fa pensar que anem pel bon camí. En llengua catalana hem
estat guardonats en els Jocs Florals de les Corts amb el primer premi de cicle mitjà i en el Concurs Internacional de
Contes de St Paul’s School hem tingut un primer premi a
nivell de cicle superior. En llengua castellana hem obtingut
diversos premis en poesia en el certamen convocat per
l’Asociación de Jóvenes Escritores de Málaga. També hem
tingut un primer premi en llengua francesa, en aquest cas
per la representació d’una obra d’Alexandre Dumas.
La il·lustració del text és una altra característica de l’escriptura. Jaume Gubianes va fer una demostració
en directe del seu art dibuixant un magnífic Sant Jordi i els
alumnes de primer d’ESO van ser creatius i realitzaren
dibuixos sobre contes d’Enric Larreula.
Un element que no voldríem que caigués en
desús són els ex-libris. Aquesta il·lustració és la marca de
propietat d’un llibre i és una tradició que a poc a poc es va
perdent. L’àrea d’expressió
plàstica ha convidat els alumnes d’ESO a crear els seus propis ex-libris i servir-se’n en els
llibres de la seva propietat.
En l’era digital que
ens arriba caldrà que ens preguntem què és el que romandrà del llibre tradicional i, potser, cal que comencem a pensar en com pot ser l’ex-libris
digital.
Enric Larreula per Bernat Espejo
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
ENTREVISTA A ENRIC LARREULA
nric Larreula ens va poder
acompanyar en una entranyable conversa el passat dijous 18
de març a l’estimada biblioteca
Joan Triadú. Els nens i nenes de
cinquè, després d’haver conegut part de la seva vida i les
seves inquietuds, teníem ganes
de saber més sobre ell, especialment sobre certs aspectes de l’escriptura. La
trobada va ser emocionant i tothom va coincidir que l’Enric és una persona molt pròxima,
expressiva, comunicativa, amant de la llengua i
de les paraules.
A continuació hem transcrit part
de l’entrevista que entre tots els nens i nenes
de cinquè li vàrem fer.
e
Quan eres petit i vivies al casc
antic ja somiaves a ser escriptor?
“No, pensava en aventures. Per
exemple: el Tarzan” (les aventures que ell vivia
quan era petit les il·lustrava; d’aquí és d’on va
venir la seva afició pel dibuix i la seva carrera
de dibuixant).
Els teus pares et van recolzar en
aquesta idea?
“Els meus pares no em van recolzar en la idea de ser escriptor. Jo escrivia perquè m’agradava. Des de molt petit dibuixava i
alhora feia còmics. A mesura que m’anava fent
més gran vaig començar a escriure llibres, però
no els publicava.”
Des de molt petit li agradava molt
dibuixar i quan es va fer més gran Enric
Larreula s’hi va dedicar.
Quan va anar al servei militar va
tenir un problema a la vista que el va perjudicar i no va poder continuar amb el dibuix. A
partir d’aquí va tenir la idea d’escriure. Els seus
pares deien que no seria útil i que no guanyaria gaires diners, però ell pensava que no molestaria ningú. Quan escrivia meditava i alhora
s’ho passava molt bé.
Escrivia en català perquè li feia
ràbia que en aquella època no es pogués parlar
ni escriure en català i a més a més volia defensar la seva llengua.
Les prohibicions et van motivar a
escriure. Sense la dictadura, hauries escrit?
“No, segur que no hagués escrit
sense la dictadura. Quan et prohibeixen parlar una
llengua, quan no et deixen expressar-te en la llengua materna,... què us he de dir, que això és ser
molt mala bèstia. Vaig descobrir que qui no s’estima la llengua d’un poble, no s’estima el poble. Hi
havia d’haver gent que promogués el català.
Si no hagués nascut a Catalunya,
si parlés castellà, possiblement no hauria tingut
necessitat d’escriure en català, però la prohibició em feia sentir ràbia i per això em sentia
amb l’obligació de recuperar el català i el volia
ensenyar.
Les ganes de viure aventures
també m’han motivat a escriure; ara bé, si
hagués nascut a la vostra època, si tingués tantes Play Station, Wii, Nintendos, PSP i aquestes
coses que teniu vosaltres, segurament no
m’hauria volat tant la imaginació i no hauria
estat escriptor.”
número dotze 3
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
Com escrivies en els teus inicis si no hi
havia ordinadors? Quin era el procés d’escriptura?
“Vaig començar a escriure als 22 anys.
Tots els escrits que feia els passava a màquina una
dona que vivia al mateix bloc que jo. Abans escrivia
amb bolígraf i una llibreta i em vaig passar 25 anys
fent-ho de la mateixa forma.
Tu ets el qui va fent l’escriptura i penses el que penses. Jo crec que l’escriptura és el millor
que ha passat a la humanitat i que la vida de cada
un és una obra d’art. Les idees són la imaginació del
cervell.”
Com t’inspires per escriure? I si no tens
cap idea al cap?
Ell s’inspira en al seu voltant, en el que
li agrada, en ell mateix, “ens fan éssers humans els
pensaments”. Quan no li ve cap idea al cap, com qui
diu “se’n va a dormir”, les idees les busca dins del seu
cap, en la seva imaginació. Però si ha d’escriure un
llibre per obligació, es capfica molt en ell mateix, i a
vegades pot ser que li surti alguna pensada per crear
un nou llibre, però ell opina: “si vols escriure i no
tens cap idea al cap, el resultat és zero. Per tant no
et poden explicar el que ets tu. No pots escriure si no
tens cap idea”. És molt creatiu, diu que de la vida en
surt una obra d’art. Cada minut es podria escriure, i
en sortiria un resultat molt bo. Ell opina que les pauses són molt importants, fins i tot, a vegades, el
silenci de les pauses, és més fort que la paraula.
4 número dotze
Haurem de llegir contes a nens i nenes
de 2n de primària, ens podries donar alguns consells?
Alguns dels consells que ens va donar
van ser: explicar contes que ens agradin a nosaltres,
jugar amb l’entonació, exagerar una mica, prepararnos bé els llibres, llegir a poc a poc, llegir contes
curts, pronunciar correctament, fer teatre, tenir gràcia en llegir-los.
Quin ha estat el llibre que t’ha agradat
més escriure?
“No me n’agrada cap en concret, sinó
que m’agraden especialment els que estic escrivint
perquè en aquest moment és el que em fa més
il·lusió. Per exemple: quin és el pastís que t’ha agradat més, el de fa dos anys, el d’ahir o el que t’estàs
menjant ara? Doncs el que t’estàs menjant ara perquè és el que et dóna més satisfacció.”
Que t’ha aportat a la vida i als teus llibres fer de mestre?
“M’ha aportat molt fer de mestre, als
llibres, però sobretot a la meva vida. Fer de mestre
de català m’ha aportat coneixement a l’hora de fer
els meus llibres i m’ha obligat a estructurar els meus
pensaments.
M’agrada molt tenir contacte amb la
gent jove. Tenir contacte humà amb els alumnes em
va fer persona, i això és genial. Combinava el fet
d’ensenyar a aquells que volien aprendre, amb l’escriure que és una feina molt diferent, més individual.”
Alumnes de 5è de Primària
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
ENTREVISTA A JOAN TRIADÚ
oan Triadú i Font, nascut al Ripollès, el dia 30 de juliol de 1921, és escriptor, crític literari i pedagog català.
Va estudiar filologia clàssica a la Universitat de Barcelona, sent entre 1948
i 1950 professor de català a la Universitat de Liverpool. Ha desenvolupat
la seva tasca de crític de literatura en les revistes Ariel (en fou un dels
principals creadors), Serra d’Or i al diari Avui. És membre de l’Associació
Internacional de Llengua i Literatura Catalana (AILLC), del PEN Club, de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), així com d’Òmnium
Cultural i de l’Institut d’Estudis Catalans. És membre del Consell Consultiu de la Plataforma per la
Llengua. El 1982 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi; el 1992 amb el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes i el 2001 amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.
j
Ens acompanya Mònica Zgustova, escriptora d’origen txec
resident a Barcelona i guanyadora de l’últim premi Mercè
Rodoreda per la seva obra Contes de la lluna absent.
1- Què és el que vostè considera bona i mala literatura?
La bona literatura és aquella que és
feta, no pensant a vendre llibres, sinó aquella en
què l’escriptor té coses a dir, i les diu ben dites, i
pensa només en el que ell vol fer. La bona literatura s’eternitza, perdura; és aquella que és feta
amb art i amb ànima.
La mala literatura és una literatura
feta sense prou talent, o feta amb talent però amb
intenció només que el lector s’hi agafi, és literatura purament per passar l’estona, sense implicars’hi. Però el seu èxit, quan s’ha gastat, s’ha acabat.
2- Quins criteris utilitza per fer una
critica d’una novel·la o d’una poesia?
De sempre he llegit amb idees crítiques, o sigui amb un paper al costat, per anar apuntant coses sobre el que llegia. I a partir d’aquí vaig
configurant la meva idea d’aquell llibre, i procuro que el lector de la meva crítica en tingui una idea
abans de llegir.
número dotze 5
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
Jo en crítica he estat, de vegades, bastant rigorós, i he perdut amics a vegades, o persones
que s’han enfadat. La meva crítica no és, diguem, per afalagar i per fer content, és una crítica com ha
de ser, rigorosa, equilibrada, respectuosa, però cal dir les veritats que un pensa.
Primera condició: haver llegit el llibre, haver llegit bé el llibre. És a dir, el llibre te l’has de fer
teu.
3- Cap a on creu que va orientada la literatura d’avui?
En moltes direccions, la literatura d’avui és tan diversa. Hi ha èpoques que han tingut nom:
el naturalisme, el realisme, el modernisme, aquí a Catalunya el noucentisme..., però ara em sembla que
és difícil definir un tipus de literatura, hi ha de tot, des de literatura fantasiosa o poesia pràcticament
surrealista, fins a la poesia més directa i més crua.
4- Ha notat molta diferència, a l’hora de fer crítiques, entre la literatura d’abans i la d’ara?
Moltes, moltes... és clar. La d’abans té l’avantatge que la pots situar a la seva època i, per
tant, tens una perspectiva de lluny, com aquell que es mira un paisatge.
Quan són autors nous, que acaben de
sortir, m’agrada molt donar-los a conèixer, com
vaig fer amb Pere Calders, Jordi Sarsanedas, Joan
Perucho, Mercè Rodoreda...
Mònica Zgustova- Té la sensació que
alguna vegada s’ha equivocat o que li sap greu
haver dit una cosa que potser no calia haver dit
tan rigorosament?
Doncs, hi ha un autor a qui en l’antologia de la poesia de 1950 no vaig donar prou
importància, era en Màrius Torres.
A vegades, si un diari em demana fer
una crítica i penso que no m’agradarà, jo no puc
fer comèdia ni equilibris, no m’agrada donar garrotada, no val la pena.
5- Quina relació hi ha entre la pedagogia i la crítica literària?
Doncs molta relació, en les classes de literatura que jo donava ja els vaig posar com a títol
Criteri literari, no Història de la literatura, sinó criteri literari, o sigui que aprendre literatura consisteix
a llegir, amb un cert ordre, amb una certa idea, però no a aprendre de memòria els autors o l’any que
van néixer i com va anar.
A Criteri literari, els llibres que jo descobria o sortien els explicava a classe; els feia aprendre
poesies de memòria, però les explicava primer, mirava de fer-los veure aquest poeta què volia dir amb allò
o almenys què podien pensar ells que volia dir; és a dir, crítica literària com a activitat.
6- Creu que és sa llegir?
És sa mentalment, és sa perquè exercita el coneixement, et posa en contacte amb una l’altra cosa. Quan jo llegiré el llibre de la Mònica, aprendré coses, em trobaré amb el que ella va plantejar
i va fer. Tot exercici de lectura és un exercici mental importantíssim, evita l’egoisme, evita tancar-te en
tu mateix i et porta a abocar-te a l’altre, al coneixement de l’altre.
Paula Carreras i Berta Martínez 4t ESO
6 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
PETITA HISTÒRIA DELS JOCS FLORALS
p
er entendre què són els Jocs Florals ens hem de remuntar als segles XII i XIII, el
temps que els poetes o trobadors —trobador és literalment el qui “troba” o versifica— freqüentaven els castells dels senyors d’Occitània, un extens país situat
al nord dels Pirineus. Els trobadors escrivien sobre l’amor i ho feien en occità, la
llengua parlada a Occitània. La poesia dels trobadors era aleshores admirada
arreu d’Europa per la seva bellesa i perfecció. La derrota dels occitans i dels seus
aliats catalans l’any 1213 a Muret enfront de les tropes del rei de França, va
marcar el declivi de la poesia
dels trobadors.
Un segle més tard —corria l’any
1323— Raimon de Cornet va tenir la pensada de celebrar uns Jocs Florals amb el propòsit de revifar el conreu de la poesia occitana,
ja decadent. I va fundar a la ciutat de Tolosa
la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors.
Els set mantenidors eren els encarregats
d’organitzar aquells concursos anuals de
poesia en què els poetes competien entre ells
per posar a prova les seves habilitats. Cada
vegada més la poesia esdevenia una art
complexa, que exigia sobretot el domini de
la tècnica de la versificació i, també, el
domini de l’occità, sovint anomenat provençal o llemosí, que havia esdevingut la llengua poètica per antonomàsia.
A Catalunya hi havia, és clar,
poetes a qui agradava escriure poesia i que
s’aplicaven a l’estudi de l’art de trobar i de la
llengua amb què havien de compondre, que
era encara molt aprovençalada. Pensant en
les dificultats amb què els poetes es topaven,
el poeta Jaume March va escriure un diccionari de rimes titulat Llibre de concordances i Lluís d’Averçó en va escriure un altre titulat
Torcimany. Aquests mateixos personatges l’any 1393 van obtenir del rei Joan I l’establiment
d’uns Jocs Florals a semblança dels que se celebraven a Tolosa. Eren les festes de la Gaia
Ciència.
número dotze 7
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
Però la poesia dels certàmens de Tolosa i de Barcelona no va assolir mai el nivell
de la poesia dels trobadors medievals, que pertanyia a un altre temps, i ja en el segle XV sorgeix un dels nostres més grans poetes, Ausiàs March, que ni escriu en provençal (la seva poesia és escrita en català) ni concorre a les festes de la Gaia Ciència.
Arribat el
segle XIX, el Romanticisme desvetllà la
Als Jocs Florals, que són una festa de primavera, els poetes són preconsciència que Catamiats amb flors. Hi ha una flor per a cada tema: l’Englantina d’Or
lunya era una nació
(tema patriòtic), la Viola de Plata (tema religiós) i la Flor Natural
amb un passat i amb
(tema amorós).
una llengua propis. La
llengua, però, havia
estat bandejada del poder, la universitat i la literatura, i no tenia prestigi als ulls del poble que
la parlava. Un grup de poetes va conjurar-se aleshores a escriure les seves poesies en català.
Començava, així, la Renaixença.
Calia, però, que aquest fet obtingués el ressò que mereixia, i va ser l’escriptor Joan
Cortada, popularitzador a Catalunya de la figura del trobador a través de les seves novel·les
històriques, qui va proposar la celebració d’uns Jocs Florals a imitació d’aquells que cinc-cents
anys enrere s’havien celebrat a Tolosa. Els Jocs Florals de la Llengua Catalana, convocats per
primera vegada l’any 1859, naixien, però, per afavorir el conreu literari del català i a fe que
ho van aconseguir: gràcies als Jocs Florals va donar-se a conèixer Jacint Verdaguer, el més
gran poeta català modern.
I la tradició dels
Jocs Florals ha continuat
fins avui. A l’escola Thau
van celebrar-se per primera
vegada l’any 1975 a l’amfiteatre del nou edifici tot
just acabat d’estrenar. Des
d’aleshores s’hi han celebrat
ininterrompudament, coincidint sempre amb la diada
de Sant Jordi. Són, en
paraules de Joan Triadú, “la
flor natural d’una escola
que llegeix”.
8 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
QUADERN DE POESIA
El Quadern de poesia és un viu reflex de la nostra manera de treballar i una contundent declaració d’intencions: l’expressió de la nostra estimació per la llengua entesa com
a vehicle de comunicació i, doncs, portadora d’un ric bagatge d’emocions, vivències i imaginació.
Tot remenant la col·lecció d’aquesta publicació conservada a la nostra biblioteca,
descobrim una petita joia: el primer recull de poemes guanyadors en uns Jocs Florals al Thau
—un plec grapat de quartilles multicopiades. Això era l’any 1975, el primer any que l’escola
ocupava les noves instal·lacions de l’avinguda d’Esplugues i el primer dels seus Jocs Florals
escolars.
En els seus Textos i pretextos de pedagogia Joan Triadú recorda així aquests primers Jocs: “Sant Jordi, des de l’any 1975, en què acabàvem d’instal·lar-nos a l’escola nova
encara en temps del franquisme, doncs, el vam poder celebrar amb dos actes que aquell dia
reuneixen a l’amfiteatre tota l’escola: a primera hora del matí, amb diverses activitats escolars, internes, i, a primera hora de la
tarda, amb la celebració dels Jocs
Florals”.
Més endavant (l’any 1990)
la publicació dels textos guanyadors
dels Jocs Florals va adoptar la forma
d’una publicació periòdica amb el títol
actual de Quadern de Poesia , numeració
correlativa i el format de 21 x 21 cm. Se
n’encarregava un petit consell de redacció constituït per Joan Triadú, Joaquim
Vilà i Francesc Orenes, responsable de
l’acurat disseny gràfic de la publicació.
Era il·lustrada aleshores amb reproduccions de fines xilografies; des de l’any
2005 és il·lustrat amb dibuixos originals
d’Anna de Casacuberta. Afegim que
coincidint amb l’aparició dels primers números del Quadern de poesia , es van fer dos llibres
recopilatoris dels poemes premiats i publicats en els reculls anuals anteriors.
Quan tingueu aquest número de la revista a les mans, de segur que ja haureu
pogut fullejar i llegir el darrer número del Quadern de poesia , el número vint-i-u, corresponent al curs que ja s’acaba. És cert que el pas del temps esborra moltes petges, però no pas
l’anuari dels nostres Jocs Florals, on el vers esdevé viu i, amb ell, també la vida de la nostra
escola. Per molts anys!
número dotze 9
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
ACRÓSTICOS DE SEGUNDO
10 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
L’ESCRIPTURA I LA LECTURA A PARVULARI
ls més petits, els de 3 anys ja caminen dins del procés de la lectura i de l’escriptura. És fonamental en aquestes edats primeres tot el treball que es pugui fer de
comprensió i expressió oral. En aquest sentit el conte del Centre d’Interès té una
importància cabdal. La lectura d’imatges, el vocabulari específic treballat, les
dites i els petits poemes són elements que ajuden a ampliar la riquesa del llenguatge, tant en el seu lèxic com en la seva estructura.
El traç neix del gargot per anar passant progressivament a un traç
més definit gràcies al fet que ells, els nens i les nenes, van adquirint una millor
motricitat fina. Així, doncs, tots els treballs de prémer, pessigar, resseguir, modelar... amb diversos materials i diferents instruments de treball afavoreixen aquesta millora.
En l’edat dels 3 anys s’introdueix el nen al món de la lectura i de l’escriptura a partir de la
identificació del seu nom.
A partir dels 4 anys aquest treball s’intensifica, tant en els aspectes del llenguatge verbal
com també de l’escrit. Són més atrevits i comencen a escriure més paraules, i també són capaços d’identificar-ne més, com les dels companys de classe.
Amb tot aquest bagatge els més grans de Parvulari ja són prou madurs, sempre respectant
l’itinerari de cada nen, per a entrar de ple en el món de la lectura i de l’escriptura. Utilitzem un personatge motivador com el del Bruixot Pot que guia,
dóna pistes, sorprèn i anima a llegir i a escriure.
Aquest personatge conjuntament amb els Centres
d’Interès són els eixos de treball. Aquest és una
combinació entre el mètode global (frase, mots...) i
el mètode analític (relació so grafia), a aquest darrer és aquell en què fem més èmfasi. Aquests són
els bastons que ajuden el nen a resoldre la seva
inquietud per a expressar-se amb el codi de les lletres. Es busquen situacions de comunicació, és a
dir, escric perquè sé que algú s’ho llegirà i llegiré
allò que algú ha escrit perquè és interessant. Així,
els missatges, les comunicacions, la descripció d’imatges, una recepta de cuina... tot allò que té una
finalitat comunicativa és vàlid.
El traç de les lletres comença a ser el de pal perquè els més menuts es poden llançar a escriure més ràpidament. Amb l’ajut de sanefes amb la gradació pertinent, es va introduint la lletra lligada,
sempre d’una manera progressiva i natural.
e
número dotze 11
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
12 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
EL MEU RECORD DEL DIA DE SANT JORDI
A L’ESCOLA THAU, DE BARCELONA
e escrit per a adults, per a joves, i per a nens i nenes. Això m’ha portat a visitar
moltes escoles on s’havien llegit coses meves i volien parlar amb mi. De cara als
alumnes aquestes trobades poden ser interessants, perquè la conversa amb l’autor d’un llibre llegit a classe pot estimular-los a l’observació de les coses i a l’aventura d’escriure les
seves pròpies històries. I pel que fa a l’autor, és
una activitat molt agraïda, perquè, a més de
ser-hi ben rebut, pots tenir la sensació que allò que havies escrit ha
servit en unes classes, a uns mestres, i a una canalla.
Mai, però, no m’havia sentit tan afalagat com el dia de
Sant Jordi d’aquest 2010, a l’escola THAU, de Barcelona. Aquest curs
m’havien triat com a personatge de l’any, i al voltant de coses que he
escrit havien realitzat molts treballs, que estaven exposats per l’escola. Tots els alumnes d’Infantil, Primària i ESO hi havien intervingut: els
petits, els mitjans i els grans, dirigits per mestres, o especialistes de
llengua, de música, de plàstica, o d’altres matèries.
L’Agustí, el director de Primària, amb un grup d’alumnes,
em va acompanyar per ensenyar-me el que havien fet. Era increïble la
quantitat, diversitat i qualitat dels treballs exposats. I alhora era emocionant, perquè darrere de cadascun dels objectes, muntatges, textos,
dibuixos o paraules escrites, hi havia la il.lusió d’un alumne que havia
creat, interpretat, assajat i après. Però, sobretot, hi havia la feina
pacient, voluntariosa, incombustible, d’uns homes i dones, que han
consagrat la seva vida a ajudar els nens i nenes perquè el camí que han
de fer fins a esdevenir persones adultes, sigui, en la mesura del possible, una carícia per a la ment i l’esperit.
Mai no agrairé prou la
cordialitat amb què em van rebre, i
l’emoció que em van fer sentir entre tots. Ja només em faltava tornar
a veure el senyor Joan Triadú perquè aquell dia memorable, fos complet per a mi.
Una abraçada.
Enric
h
número dotze 13
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
UNA IMATGE
14 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
MIL PARAULES
número dotze 15
A
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
M
F
I
T
E
A T
R
THE ART OF WRITING
y
ou have decided to enter a short story competition for a student magazine. It must begin with these words.
I had been walking through the forest for several hours,
when I suddenly heard something behind me.
Write your story for the magazine. (120-180 words)
I had been walking through the forest for several hours,
when I suddenly heard something behind me. I could hear some quick mysterious steps and the
sound of the leaves being stepped on. I turned around but I could see nothing but the path where
I was walking through and, next to it, the thick vegetation which further on, where my eyes
couldn’t see anything, turned into a terrifying darkness. My heart started to beat faster and faster. I was shaking and sweating. And on the spur of the moment I started to run as quickly as I
could but I was struggling and I stumbled over a tree’s root and I got my leg hurt so I couldn’t
stand up. Afterwards, I could feel a hand touching my back and I jumped terrified. There was a
very strange animal in front of me that I had never seen before. It started to growl loudly when
suddenly it took off its head and I could see my friend Mark in a costume and laughing at me! I
thought that I would never forgive him for this, but then he explained that scaring me was part
of the game that we were playing. It consisted in arrive the first at the other side of the forest!
I can laugh about it now, but at the time, it was one of the most frightening
moments of my life.
Bet Esteban 3r ESO
16 número dotze
E
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
L’ART D’ÉCRIRE
Selon l’article “Un livre blanc contre l’heure
espagnole” publié sans le journal “Le Monde”, et écrit
par Cécile Chambraud, le 29 décembre 2005, il semblerait que l’horaire espagnol est très mauvais pour la vie
des espagnols.
À mon avis, cet article est partiellement
vrai. En effet, je dois dire que mes horaires ressemblent
beaucoup à ceux du texte : je prends un second petit
déjeuner en milieu de matinée, je déjeune souvent après
14 heures et je me couche très tard. Je crois donc qu’il
est nécessaire de rationaliser les horaires pour améliorer
la qualité du sommeil et pour permettre l’augmentation
de la natalité car les parents pourraient ainsi s’occuper
de leurs enfants.
Toutefois, je ne crois pas que la faible productivité du travail soit dûe exclusivement aux mauvais
horaires des espagnols.
Pour conclure, je dirais que si on veut changer les horaires, il faudra faire un travail d’éducation
sociale, parce que ces horaires sont très implantés dans
la société. Cependant, il me semble que nos horaires ne
sont pas seuls responsables de tous nos problèmes.
Elisabet Vives 4ème ESO
L’ART D’ÉCRIRE
Il était une fois deux frères jumeaux exactement pareils qui s’appellaient Eliot et Eric. Les
deux étaient très amis mais, un jour, quand ils ont eu deux ans, ils ont été séparés. Chacun est allé dans
une famille différente : Eliot dans une famille riche et Eric dans une famille pauvre. Ils ont été élevés
par des familles de cultures différentes. Avec le temps, ils ont grandi et ont oublié cette histoire.
Un jour, Eliot trouve un bracelet et Eric aussi. Pendant qu’ils dormaient, ils ont commencé
à rêver l’un de l’autre, ils se sont trouvés dans leurs rêves mais ils ne savaient pas qu’ils sont frères. Ce
rêve, c’est dans un monde fantastique. Le jour suivant, ils se sont retrouvés dans leurs rêves, et ils se
sont dits où ils vivent et ils se sont retrouvés. Leurs familles adoptives leur ont expliqué qu’ils les ont
séparés pour une raison personnelle. Mais depuis ce jour, ils vivent ensemble et joyeux.
Daniela Jordan 1er ESO
número dotze 17
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
OBRES GUANYADORES
EN CERTAMENS LITERARIS
Enguany han estat reconegudes les obres de diversos alumnes de primària en certàmens literaris de fora de l’escola.
Al XIII Premi Internacional de contes de St Paul’s School van ser finalistes els escrits
de quatre nens de 6è de primària. Un d’aquests escrits fou el guanyador: L’oreneta de Laura
Casasampera González.
Els altres contes finalistes van ser: El millor dia d’Àlex Martorell LoCascio, Ann i
l’Iricus de Marina Llansana Goset i L’Edna i els dos móns de Joana Reventós Guisnet
Als XXIV Jocs Florals Escolars de les Corts ha estat triat com a guanyador en la categoria de cicle mitjà el poema: La maquineta d’en David Díaz Morist
L’enhorabona a tots ells!
L’ORENETA de Laura Casasampera González
Hi havia una vegada una oreneta que volia ser una àligua. Pensava que les àligues podien veure més
coses, viatjar molt més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los.
Ella se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era
ser un ocell poderós.
Sovint, quan sortia a volar amb les seves amigues, havien
d’amagar-se ràpidament perquè se’ls acostava un ocellot que se les
volia menjar. D’altres, quan eren a prop de terra, menjant insectes,
fugien espantades dels gats que, silenciosament, grimpaven als arbres.
Estava força farta de fugir, de sentir-se petita i feble, de
cansar-se volant, de no poder enlairar-se fins gairebé a les estrelles.
Una nit va arribar tan amunt… enlairant-se , que fins i tot
li va semblar que en tocava una. Espantada, perquè es pensava que es
cremaria, va intentar començar a baixar. Llavors va sentir com l’estrella l’agafava amb força. Poruga com era, va cridar.
L’estrella va apaigavar-la amb afecte.
18 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
-No tinguis por -li va dir– no et vull fer mal, però com que has arribat tan amunt, més amunt que
qualsevol altre ocell, crec que et mereixes que s’acompleixi el teu desig.
-Podré ser una àliga?- va respondre amb un fil de veu, l’oreneta.
-Sí, ho podràs ser durant un dia. Després tornaràs aquí i decidiràs si vols tornar a la teva natura anterior o quedar-te amb la nova.
Quan es va despertar gairebé va caure. Era tan gran que no s’ho podia creure. Les seves companyes,
en veure-la, van córrer espantades i van desaparèixer abans que poguessin sentir:
-Ei, noies, que sóc jo, una estrella m’ha deixat
convertir-me en una àliga, no tingueu poooooooooooor…
siusplaaaaau. Sóc com vosaltres, no us faré mal…
Però no li van fer cas, i així va començar el dia.
Tot i sentir-se trista, va començar a moure aquelles ales enormes que mai havia portat i va veure que tenien
una potència increïble. Es va enlairar amb tanta força que
aviat va ser molt més amunt que les seves companyes, tan
amunt que va plorar i tot d’emoció. Es va passejar per sobre les
muntanyes i llacs, va travessar núvols. Pensava que serien com
el cotó fluix i va veure que no es notaven gens, va arribar tan
amunt que plovia sota seu mentre on era ella tot estava assolellat.
Se sentia immensament feliç, però també,
immensament sola. De sobte, va veure com una altra àliga se
li acostava:
-Quina por! -va pensar-. Se’m menjarà!
Però l’àliga reia i cridava animadament:
-Ei, que podem anar a jugar? No t’havia vist mai aquí,
com et dius? D’on véns?
Ostres! Ella ara era una àliga, podien jugar juntes de debò! I se li va
apropar. Van presentar-se i van començar a volar plegades. Van jugar a veure quina
era més ràpida, quina s’envolava més amunt, quina queia més ràpidament, quina
parava més a prop del terra… Al final, estaven tan cansades que es van posar a
reposar a dalt de tot d’un penya-segat. Llavors la seva nova amiga li va dir:
-Tinc gana! Tu, no en tens? Hauríem d’anar a caçar alguna cosa per
sopar; veus aquelles orenetes d’allà a baix, deuen estar delicioses! Va, acompanya’m.
I ella, tan excitada pels jocs, tan contenta de sentir-se forta i volar tan
amunt, tan orgullosa de ser poderosa, va trobar que la idea era formidable.
I van baixar, totes dues plegades, i van sentir com cridaven espantades les orenetes, com fugien mentre elles les perseguien sense pietat.
En van caçar unes quantes i se les van menjar. No va ser fins que van haver acabat, que l’oreneta es
va adonar del que havia fet. S’estimava molt les seves germanes i les havia devorat! Quan l’àliga li va dir «Demà
podem tornar a quedar! Ha estat molt divertit, no trobes?», ella li va respondre amb un tímid «sí» i va quedar-se
pensarosa, sense poder dormir.
número dotze 19
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
Durant la nit, l’estel va tornar a aparèixer i li va demanar:
-Com ha anat? Ets una àliga esplèndida! Has volat molt?
Ella no va voler repondre res.
-Però si he acomplert el teu desig, què et passa ara?
Només has de decidir si vols continuar essent una àliga o vols tornar
a ser una oreneta…
-No ho sé -va respondre tímidament- Ara ja no sé qui
sóc, abans era una oreneta que volia ser una àliga, ara sóc una àliga,
i tot i que ha estat només un dia no puc sentir-me feliç com a tal i
em fa por tornar a ser oreneta, m’he menjat algunes de les meves germanes! Què decideixo ara? I com ho decideixo? No em pots ajudar?
-Ui no, això sí que no -va respondre l’estrella, molt seriosa-. Jo he acomplert el teu desig i ara has de decidir tu.
L’oreneta se la va quedar mirant una llarga estona, pensava que si continuava essent una àliga mai
podria tornar amb les seves companyes i que si tornava a ser una oreneta, com podria perdonar-se allò que havia
fet?
-I no podries fer-me oblidar el que m’ha passat avui? -va preguntar tímidement a l’estrella.
-Quina pregunta més estranya, i per què ho hauria de fer?
-Llavors podria tornar a ser una oreneta, sense remordiments.
-Però continuaries volent ser una àliga…
-Sí, però quan vols ser una cosa que és imposible tens una enveja que és com de lluny i no fa tant
de mal com adonar-te que ja no ets qui realment ets…
I va esperar que l’estrella decidís. Ella se sentia oreneta, ser àliga havia estat un joc divertit, però no
volia tenir petites àligues que es creguessin superiors a d’altres ocells perquè eren més grans i volaven més alt,
volia tornar al principi, sense recordar el que havia fet aquell dia.
-D’acord -va dir l’estrella- et torno a la teva natura original i no recordaràs mai més que has estat
una àliga.
-Gràcies, de debò, moltes gràcies, tinc tantes ganes de tornar amb les meves companyes!
I l’endemà es va despertar com sempre. Es va estranyar quan les altres li van demanar on havia estat
i es van mostrar tan contentes perquè li van dir que dues àligues les havien atacades i algunes d’elles havien estat
devorades.
-Pensàvem que una podies ésser tu, sort que no t’ha passat res.
-Jo? Que estrany, pensava que ahir havia estat un dia normal, no tinc cap record de res –els va respondre ella.
No en van fer més cas, van començar a volar en estol com sempre feien i van passar el dia piulant,
buscant menjar, reposant als arbres i fugint dels perills que sempre les envoltaven.
I, com sempre, l’oreneta va pensar que, si fos una àliga, podria veure moltes més coses, viatjar molt
més ràpid i dominar els altres ocells només mirant-los.
Se sentia tan petita i tan poca cosa, tan esporuguida i feble que tenia ganes de saber com era ser
un ocell poderós.
20 número dotze
A
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
LA MAQUINETA de David Díaz Morist
Treu una flor de color enfustat.
Amb el teu cor afilat,
ens dones moltes alegries
per poder escriure poesies.
Aprimes el llapis,
l’escurces,
jo l’espremo
i li trec el suc
per fer-te a tu,
poesia.
número dotze 21
A
L’ a r t d ’ e s c r i u r e
M
F
I
T
E
A T
R
E
L’ALTRA
Jo diria que deu ser per algun fenomen quàntic que per a mi els mitjans escrits són tan imprescindiblement transcendents. Em fa por pensar que el que està escrit no s’esborra, i és per això que no puc escriure
res que no soni greu, sense quedar inexorablement abocada a la solemnitat. A vegades penso que és com si tingués dues vides. Una sóc jo, jo física i palpable. Després hi ha l’altra, l’altra és la literària. Són ben bé dues entitats quàntiques: sempre hi són, existeixen paral·lelament en l’espai i el temps, però quan t’hi fixes, quan t’hi acostes, no pots afirmar que les dues entitats hi siguin alhora. Segurament això és el que som jo i l’altra, som mecànica quàntica.
La literatura és el que ens uneix i alhora ens separa, és la nostra cel·la. I no seria del tot sincera si no
digués que sovint tinc conflictes preocupants per saber si parlo jo o parla l’altra, conflictes entre el que és verbal
i el que forma part del món intemporal de les paraules. Cada mot que pronuncio, cada lletra que escric, cada esma
neguitós que exhalo m’és un repte, o més aviat un dilema. Jo puc dir que la literatura és un art, puc dir els universos literaris teixits al llarg de la història em comprometen de forma imaginària. L’altra, però, diria que no hi ha
lligams més forts que els imaginaris.
Bet Cahué. Ex-alumna
ESCRIC...
Laia Gordó Rodríguez
Alumna de 3r de Primària
Neil Martorell LoCascio
Hi ha dies que escric al
vespre, abans de sopar.
Faig històries on passen
un munt de coses.
M’agrada fer-hi els
dibuixos.
De vegades escric a casa
històries inventades.
M’agrada fer-hi sortir
animals. La darrera que
vaig escriure tracta d’un
gos que té poders
màgics.
Sergi Pascual Puig
Alumne de 6è de Primària
Aquest any he escrit
algun conte de màgia i
fantasia. Gràcies a
l’Enric Larreula ara
acostumo a agafar idees
dels llocs on vaig
habitualment.
22 número dotze
Alumne de 1r de Primària
Júlia Raurell Poza
Alumna de 3r de Primària
M’agrada escriure
contes. Aquest curs he
fet un conte amb dues
companyes de classe,
L’escorpí d’or. He après
un munt d’expressions i
connectors.
V
I
T
R
A
L
L
ELS JOCS ATLÈTICS.
UNA ASSIGNATURA ESPECIAL
ecordo que era un dia excepcional.
Un d’aquells dies que teníem marcat
en el calendari en color vermell, com
una data única i molt esperada. Un
d’aquells dies que tampoc s’obliden
fàcilment, ja sigui perquè et converteixes en l’heroi de la classe o, malauradament, perquè no pots parar de donar voltes a aquell
error que has comès en aquella prova determinada. En
un dia com aquest, totes les sensacions es magnificaven notablement com a conseqüència dels nervis i del
temps que portàvem esperant que arribés una jornada
que no deixava de ser una festa per als alumnes i per a
l’escola.
L’ambient que es respirava el dia de les
Olimpíades era comparable amb el que es podia percebre el dia que teníem un examen, ja que havíem de
demostrar allò que havíem estat entrenant setmanes
abans en les classes d’Educació Física, més conegudes
en l’argot del Thau com “poli”. Com tota assignatura, el
fet de saltar a córrer en una pista d’atletisme també
requeria una preparació i un treball previ. Primer es
decidia qui participava en cada prova, fet que sempre provocava controvèrsia, ja que era molt difícil
satisfer els desitjos de tants alumnes. Un cop decidit qui participava en cada modalitat, començàvem a
preparar-nos per al gran dia.
Ens ho preníem seriosament, m’atreviria a dir que fins i tot més que qualsevol altra assignatura. El grau d’implicació i de competitivitat era molt alt. Com succeeix amb qualsevol matèria, hi
havia qui gaudia d’aquest dia, i d’altres, que pensaven que el fet de córrer no estava fet per a ells, tot i
així, veies que s’esforçaven al màxim de les seves possibilitats i no abaixaven els braços. Aquest era el
veritable objectiu que l’escola volia transmetre als alumnes. Tot alumne havia de treure el millor de sí
mateix ja sigui durant el dia a dia amb la feina escolar, o en actes com els Jocs Florals o les pròpies
Olimpíades. L’esforç era el camí que els alumnes havien de seguir per aconseguir qualsevol meta.
Això sí, l’únic aspecte que diferenciava l’assignatura d’aquesta jornada festiva, era que en
una assignatura impartida a classe el que es valorava, a banda del treball diari a classe, era el resultat
final, en canvi en les Olimpíades imperava l’esperit de superació, el respecte als rivals i el saber fer d’un
esdeveniment esportiu, una festa escolar per als alumnes, els pares i els professors, independentment del
color de la medalla que et penjava del coll.
Eloi Tabuenca
r
número dotze 23
C
A
L
A
I
X
D
E
S
A
S
T
R
E
EL RACÓ DE L’ESCOLA: L’AVET BLAU.
PICEA PUNGENS
Tot i el seu nom, no és un avet, sinó
una pícea.
Arbre perennifoli de la família de les
pinàcies, originari de les muntanyes Rocalloses
d’Amèrica.
La seva capçada forma un con punxegut. Té les branques verticil·lades, és a dir, d’inserció oposada i l’escorça esquamosa de color marró
grisenc.
Les fulles, linears, de secció quadrangular i d’un gris blavós, es disposen en espiral sobre de
les branques, damunt d’una mena de coixinets.
Són aromàtiques si es freguen.
Les pinyes, ovoides i de 6 a 10 centímetres de longitud, pengen de les branques i queden
senceres en caure.
S’usa com a arbre ornamental i és apreciat per la seva fusta.
Per distingir-lo de l’avet ens hem de
fixar en la posició oposada de les branques, en els
coixinets que tenen les fulles a la base i en les pinyes, que es disgreguen quan cauen.
L’avet blau de l’escola és un arbre molt
especial perquè ens recorda la nostra amiga
Clàudia.
Fotografies i text: Alexandra Hanganu, Guillem López, Héctor Medrano, Ariadna Rojals,
Oriol Tarragó i Irene Vázquez.
24 número dotze
C
A
L
A
I
X
D
E
S
A
S
T
R
E
ON ANEM?
Vila i municipi de la comarca de l’Alt Urgell, situat entre el congost de Tresponts, al nord, i
el pont d’Espia, al sud. A l’est, limita amb el riu Segre i a l’oest amb la muntanya de Santa Fe, que domina la vila. La vila s’abasta de l’aigua de la Font Bordonera. La majoria de les terres de conreu són ocupades actualment per aliment per al bestiar boví. La principal activitat del municipi és la ramaderia. És
un poble estratègicament situat en la carretera
que porta de Pons a Andorra, aquest pas tan
concorregut ha donat molta vida als comerços i
als establiments de restauració.
Les Homilies que duen el nom de la
població es van trobar a la rectoria el 1904,
són els documents literaris més antics escrits
en català, el seu llenguatge es troba entre el
llatí vulgar i la llengua romanç o català. És un
recull de fragments de sermons destinats a la
predicació de l’evangeli, és a dir, comentaris
que fa el capellà durant la missa. Segons els
experts, les Homilies es van escriure entre
finals del segle XII i principis del XIII. El caràcter de la lletra és el propi de l’època de transició a l’art gòtic, i la qualitat del pergamí, bastant gruixut i ordinari.
Actualment el document original
està guardat a la Biblioteca de Catalunya de
Barcelona i en el poble on es van trobar n’existeix una còpia.
Júlia Calaf (6è C d’Ed. Primària)
Adrià Giménez (6è D d’Ed. Primària)
La població amagada de la revista 11 era Òdena, de la comarca de l’Anoia
número dotze 25
C
A
L
A
I
X
D
E
S
A
S
T
R
E
Un joc amb lletres
L’SCRABBLE
A l’Scrabble les paraules es col·loquen en un tauler
lligades a les ja existents, formant una estructura
travada com de mots encreuats. Cada lletra té un
valor determinat i algunes parts del tauler multipliquen aquest valor. Guanya la persona que, en
haver-se acabat les fitxes, suma més puntuació. Per
validar una paraula jugada s’acostuma a fer servir
un diccionari estàndard. En català, a la majoria de
clubs de jugadors i tornejos oficials es fa servir el
Diccionari Oficial de l’Scrabble en Català.
Prova de fer la paraula més llarga que
puguis amb les lletres de la dreta en el
tauler de la imatge de dalt.
Recorda que la nova paraula ha d’anar
lligada a una de les que hi ha posades.
No defalleixis!
Joc: Quin dels ex-libris que apareixen en aquest número de la revista surt dues vegades?
26 número dotze
P
L
A
N
A
O
B
E
R
T A
Les nostres crítiques literàries. 3r d’ESO
ELS COLORS DE LA PARAULA
Les paraules són com els colors. Pot
MARTÍ i POL, Miquel “Antologia poética”
semblar que només són d’una manera, però
a cura de Pere Farrés
segons com els combinis poden donar resultats
ben diferents.
El Garbell 9. Edicions 62, 1987
(...)
L’escriptor segueix una línia poètica
quotidiana, i ens parla de la seva vida i de les persones. Tot i així, també té poemes en una línia més
amorosa i altres en què ens parla de la naturalesa.
El fet que els seus poemes siguin tan pròxims fa que en expressar els seus sentiments la gent
se senti identificada amb l’autor o, si més no, que entengui el que el poeta vol transmetre. A més a més,
Miquel Martí i Pol ens transmet el que sent d’una manera no gaire complexa, tot i que, com ell mateix
diu, “Si esbrineu d’un sol gest el secret dels meus versos, els heu arrabassat la meitat de la vida.”
(...)
Aquesta antologia està molt ben elaborada, perquè s’hi troben poemes molt representatius
que ens ajuden a palpar la línia poètica del poeta i la seva evolució. Per altra banda, Miquel Martí i Pol
transmet els poemes d’una manera molt clara, tant quan es parla de la mort com quan es parla de la
fàbrica. El que sí que és clar, és que l’autor sap utilitzar molt bé els colors de la paraula.
Lídia Serra
EL QUE MÉS M’ESTIMO
Aquest poeta, moltes vegades, tracta
MARTÍ i POL, Miquel “Estimada Marta”
temes de relacions personals amb les seves persoEls llibres de l’Escorpí. Edicions 62, 1989
nes estimades, de la naturalesa i del seu caràcter
personificador, de la naturalesa de la persona, de
la bellesa i de la vellesa, i de tot allò que l’envolta, des del seu gran amor fins a la mort.
(...)
Miquel Martí Pol expressa els més profunds sentiments envers allò que estima, d’una manera molt emotiva. No deixa indiferent el lector, ja que li planteja, contínuament, aspectes molt vivencials,
molt propis de la persona reflexiva.
Hi ha un caire tan optimista en la seva poesia que esdevé, gairebé, un fet religiós, molt profund i espiritual. Utilitza un vocabulari molt ric, gens repetitiu.
Marta Vilaseca
Les col·laboracions han d'incloure nom i cognoms i una adreça electrònica o
telèfon de contacte. Podeu enviar les col·laboracions:
• Per carta a: Consell de redacció de la revista de l'escola Thau. Ja sigui per correu
ordinari o lliurada personalment a Secretaria.
• Per correu electrònic a: [email protected]
número dotze 27
escola
Barcelona