Època 2/Núm. 250 www.parroquiaremei.org Diumenge XXXIII de

Època 2/Núm. 250
www.parroquiaremei.org
Diumenge XXXIII de durant l’any 17 de novembre de 2013
EXERCICI DE TRANSPARÈNCIA. De tant en tant torna l’anticlericalisme, el laïcisme i la sempiterna
denúncia dels privilegis de l’Església, entre els quals destaca el ser la institució preferida dels pobres, amb més
de 1.300.000 persones ateses per Càritas l’any passat. I es demana que s’acabi amb la casella de l’Església
catòlica a la declaració de l’IRPF. Doncs cercant transparència podríem revisar la declaració de l’IRPF i a més
de la casella de finalitats socials i de l’Església, col·locar algunes més, per exemple, una per a “activitats
polítiques i sindicals”. De la mateixa manera que les diferents ONGs i associacions es reparteixen allò que els
ciutadans voluntàriament desitgen que vagi per a ells, els partits polítics i els sindicats prendrien allò que tots
hàgim decidit que sigui per a ells, en un exercici estricte de democràcia, i s’ho repartirien com a bons germans.
Així de senzill. A viure dels militants i de la creueta per a activitats polítiques i sindicals. Però no. És només
l’Església la que ha de viure dels seus fidels, i que ja ho fa! i els altres, a viure de renda. Per descomptat, tot en
nom d’una democràcia més perfecta. El Govern ha reservat ja 84,7 milions d’euros dels Pressupostos Generals
del 2014 per a subvencions als partits polítics. Partits, sindicats... militants i creueta, com l’Església, aquesta
entitat tan antidemocràtica, reaccionària i plena de prebendes. I ni un sol euro més. Gosaran fer-ho?
CONSELL PASTORAL. Demà dilluns es reunirà de forma ordinària per a avaluar la marxa de la vida
parroquial. Es treballarà un document sobre les raons per las que molta gent deixa d’anar a l’església.
AMB LA VERITAT PER DAVANT. Més avortaments, menys naixements, més divorcis, menys matrimonis,
més vides trencades, més persones soles, més dones abocades a donar mort a les seves entranyes i més nois i
noies suportant des de la seva primera joventut biografies fetes de dolor, mort i sexe degradat en els seus
cossos gastats i ànimes destrossades. Per superar l’actual cultura de l’avortament cal difondre la veritat sobre la
vida i la maternitat, la seva bellesa i la seva bondat que dignifiquen als qui les aprecien i protegeixen, i
degraden als qui les ataquen i les menyspreen. Però com que a més la cultura de l’avortament no està
encarnada en règims i països llunyans, sinó en el nostre entorn més immediat, és també imprescindible el
testimoni de compromís amb la vida de molts en allò que és més quotidià del nostre entorn social, per tal que
la força del testimoni avali i enforteixi l’evidència enfosquida de la veritat del valor de la vida. En aquesta
batalla, la família es una peça fonamental. Calen matrimonis que, amb el seu exemple alegre, facin visible que
l’amor fidel i obert a la vida és un gaudi assequible i fantàstic, dones i homes que rebin la vida amb alegria i
esperança; el testimoni de joves que aprecien i respecten la seva sexualitat per preparar-se per a matrimonis
lleials i fecunds; el testimoni de divorciats i dones que han avortat i siguin capaços de mostrar que aquest no és
el camí. Amb la veritat sobre l’home es vencerà la mentida de l’avortament. I en la recuperació d’aquesta
veritat, lleis justes són un mitjà imprescindible i necessari.
GRÀCIES PER SOSTENIR LA NOSTRA ECONOMIA. L’Església destina els recursos que obté dels fidels
cristians i dels qui valoren la seva tasca de manera transparent i eficaç. Els diners es destinen principalment: a
l’exercici de la caritat (allò que alguns anomenen l’acció social de l’Església), al manteniment del culte
(conservació de més de 22.000 parròquies i construcció de nous temples), al sosteniment del clergat (20.000
sacerdots en l’actualitat), a l’exercici de l’apostolat (és a dir, l’anunci i la predicació de la fe). Gràcies a tots per
col·laborar amb diversos donatius segons les vostres possibilitats, mitjançant les col·lectes dominicals, a la
col·lecta extraordinària del primer diumenge de mes, amb les subscripcions bancàries i a través de tantes
formes amb les que us sentiu responsables de la Parròquia.
LA FE DELS AVIS. Les persones grans que són creients i que van intentar educar als seus fills en la mateixa
fe, es desconcerten quan els veuen allunyats de qualsevol pràctica religiosa, vivint en parella sense casar-se o
deixant de batejar als seus fills. Uns es resignen: són altres temps. D’altres es pregunten en quina cosa s’han
equivocat, si els han educat malament, si han fallat en les seves vides. No oblidem que els pares eduquen els
seus fills només en part, doncs, a mida que creixen, són lliures per decidir sobre tot allò que els ofereix la
societat en la que els toca viure, amb els seus encerts i els seus errors. Allò que no pot fallar és estimar els fills i
els nets, siguin com siguin. Encomanem-los calladament a la seva misericòrdia. Tot allò que Déu permet que
passi serà per al nostre bé, encara que les seves decisions siguin insondables i impossibles de rastrejar els seus
camins.
“Creer sin ver”. Dios está siempre dispuesto a ayudarnos, en todo lo que nos sea necesario, para que
obtengamos la fe y sobre todo para que esta nos sea fortalecida, pero de ninguna forma, quiere darnos
evidencia de su propia existencia. Si nos diera evidencia de su propia existencia, cercenaría nuestro libre
albedrío, al no darnos la oportunidad de generar méritos, tal como los generamos cuando creemos sin ver.
Jesús a su paso por este mundo, se negó siempre en rotundo, a hacer milagros para que la fe fuese sustituida
por la evidencia. Nunca quiso realizar, actos prodigiosos que obligaran a la gente a creer en Él, como Hijo de
Dios que era, es más, siempre al referirse a sí mismo Él se denominada “el Hijo del hombre”. Nada le impedía
a Jesús el realizar grandes prodigios. Jesús ejecutaba un tipo de milagros que en nada le beneficiaban, no
eran milagros tendentes a que se le aceptase a Él como lo que era: El Hijo de Dios. Cristo siempre se negó a
jugar a ser mago o a realizar milagros espectaculares, de los que él obtendría un beneficio. La fe no puede
nacer de una evidencia, sino de una libre adhesión.
EJERCICIO DE TRANSPARENCIA. De vez en cuando vuelve el anticlericalismo, el laicismo y la
sempiterna denuncia de los privilegios de la Iglesia, entre los cuales destaca el ser la institución favorita de los
pobres, con más de 1.300.000 personas atendidas en Cáritas el pasado año. Y se pide que se acabe con la
casilla de la Iglesia católica en la declaración del IRPF. Pues buscando transparencia podríamos revisar la
declaración del IRPF y además de la casilla de fines sociales y de la Iglesia, colocar algunas más, por ejemplo
una para “actividades políticas y sindicales”. De la misma forma que las distintas ONGs y asociaciones se
reparten lo que los ciudadanos voluntariamente desean que vaya para ellos, los partidos políticos y los
sindicatos tomarían lo que todos hayamos decidido que sea para ellos en puro ejercicio de democracia y se lo
repartirían como buenos hermanos. Así de sencillo. A vivir de los militantes y de la crucecita para actividades
políticas y sindicales. Pero no. Es sólo la Iglesia la que ha de vivir de sus fieles ¡que ya lo hace! y los demás a
vivir de renta. Por supuesto, todo en aras de una más perfecta democracia. El Gobierno ha reservado ya 84,7
millones de euros de los Presupuestos Generales de 2014 para subvenciones a los partidos políticos. Partidos,
sindicatos… militantes y crucecita, como la Iglesia, esa entidad tan antidemocrática, reaccionaria y llena de
prebendas. Y ni un euro más. ¿Se atreverán ?
CONSEJO PASTORAL. Mañana lunes se reunirá de forma ordinaria para evaluar la marcha de la vida
parroquial. Se trabajará un documento sobre las razones por las que mucha gente deja de ir a la iglesia.
CON LA VERDAD POR DELANTE. Más abortos, menos nacimientos, más divorcios, menos matrimonios,
más vidas rotas, más personas solas, más mujeres abocadas a dar muerte en sus entrañas y más chicos y chicas
soportando desde su primera juventud biografías hechas de dolor, muerte y sexo degradado en cuerpos
gastados y almas destrozadas. Para superar la actual cultura del aborto hace falta difundir la verdad sobre la
vida y la maternidad, su belleza y su bondad que dignifican a quienes las aprecian y protegen, y degradan a
quienes las atacan y desprecian. Pero como, además, la cultura del aborto no está encarnada en regímenes y
países lejanos, sino en nuestro entorno más inmediato, es también imprescindible el testimonio de
compromiso con la vida de muchos en lo más cotidiano de nuestro entorno social, para que la fuerza del
testimonio avale y refuerce la evidencia oscurecida de la verdad del valor de la vida. En esta batalla, la familia
es pieza fundamental. Son necesarios matrimonios que, con su ejemplo alegre, hagan visible que el amor fiel y
abierto a la vida es una gozada asequible y estupenda, mujeres y hombres que reciban la vida con alegría y
esperanza; el testimonio de jóvenes que aprecien y respeten su sexualidad para prepararse para matrimonios
leales y fecundos; el testimonio de divorciados y mujeres que han abortado y sean capaces de mostrar que ése
no es el camino. Con la verdad sobre el hombre se vencerá a la mentira del aborto. Y en la recuperación de esa
verdad, leyes justas son medio imprescindible y necesario.
GRACIAS POR SOSTENER NUESTRA ECONOMIA. La Iglesia destina los recursos que obtiene de los
fieles cristianos y de los que valoran su labor de manera transparente y eficaz. El dinero se destina
principalmente: al ejercicio de la caridad (lo que algunos denominan la acción social de la Iglesia), al
mantenimiento del culto (conservación de más de 22.000 parroquias y construcción de nuevos templos), al
sostenimiento del clero (20.000 sacerdotes en la actualidad), al ejercicio del apostolado (es decir, el anuncio y
la predicación de la fe). Gracias a todos por colaborar con diversos donativos según vuestras posibilidades,
mediante las colectas dominicales, en la colecta extraordinaria del primer domingo de mes, con las
suscripciones bancarias y a través de tantas formas con las que os sentís responsables de la Parroquia.
LA FE DE LOS ABUELOS. Los mayores que son creyentes y trataron de educar a sus hijos en la misma fe,
quedan desconcertados cuando los ven alejados de cualquier práctica religiosa, viviendo en pareja sin casarse o
dejando de bautizar a sus hijos. Unos se resignan: son otros tiempos. Otros se preguntan en qué se han
equivocado, si han educado mal, si han fallado en sus vidas. No olvidemos que los padres educan a los hijos
solo en parte, pues, a medida que crecen, son libres para decidir sobre todo lo que les ofrece la sociedad en que
les toca vivir, con sus aciertos y sus errores. Lo que no puede fallar es amar a hijos y a nietos, sean como sean.
Encomendémoslos calladamente a su misericordia. Todo lo que Dios permite que ocurra será para nuestro
bien, aunque sus decisiones sean insondables e irrastreables sus caminos.