La igualtat va de cine - Ajuntament de Vila-real
Anuncio
Filmografia seleccionada de Guillermo del Toro EL LABERINTO DEL FAUNO Any 1944, quinto año de paz, segons la terminologia dels vencedors de la guerra. L’Ofelia, una nena de 13 anys, i la seva mare Carmen, convelescent per un avançat estat de gestació, arriben a un poblet on les espera en Vidal, un falangista mediocre i capità de l’exèrcit feixista. És el nou marit de Carmen pel qual l’Ofelia no sent cap afecte. Vidal té la missió de liquidar els darrers nuclis de resistència republicana que opera pels turons de la zona. En aquest entorn asfixiant, una nit, l’Ofelia descobreix les ruïnes d’un laberint on es troba amb un faune, una criatura fantàstica que li fa una revelació: ella és en realitat una princesa que, per poder tornar al seu màgic reialme, s’ha d’enfrontar a tres proves abans de la propera lluna plena. FITXA ARTÍSTICA FITXA TÈCNICA Vidal ....................................................... SERGI LÓPEZ Mercedes .......................................... MARIBEL VERDÚ Ofelia ................................................ IVANA BAQUERO Doctor ................................................... ALEX ANGULO Carmen ................................................... ARIADNA GIL Faune ..................................................... DOUG JONES Serrano ................................................. CÉSAR BEA Garcés ................................................ MANUEL SOLO Pedro ........................................ ROGER CASAMAJOR El Tarta ............................................ IVAN MASSAGUÉ Francès ........................................ GONZALO URIARTE Direcció i Guió ......................... GUILLERMO DEL TORO Direcció Artística ....................... EUGENIO CABALLERO Direcció de Fotografia ............... GUILLERMO NAVARRO Producció ................................. GUILLERMO DEL TORO ........................................................ ALFONSO CUARÓN Música .......................................... JAVIER NAVARRETE Maquillatge .................... DAVID MARTÍ / MONTSE RIBÉ Durada ...................................................112 minuts Color Nacionalitat ...................................... Espanya/Mèxic/EUA Any de Producció .................................................... 2006 Idioma ................................................................. Castellà PREMIS Oscars de l’Academia 2007 Millor Direcció Artística: Eugenio Caballero Millor Fotografia: Guiilermo Navarro Millor Maquillatge: David Martí i Montse Ribé Goyas 2007 Millor Guió: Guillermo del Toro Millor Fotografia: Guiilermo Navarro Millor Muntatge: Benet Vilaplana British Academy Film Awards 2007 Millor Pellícula de parla no anglesa Independent Spirit Awards 2007 Millor Fotografia: Guiilermo Navarro 1993 Cronos 1997 Mimic 2001 El espinazo del diablo 2002 Blade II 2004 Hellboy 2006 El laberinto del fauno 2008 Hellboy II (Post-producció) 2009 3993 (Anunciada) 2010 El Hobbit 1 (Pre-producció) 2010 At the Mountains of Madness (Anunciada) 2011 El Hobbit 2 (Pre-producció) Crítica És una aspiració eterna de l’art: travessar sense trencar la membrana que separa la realitat de la ficció. Allò de l’Alícia de Carroll sense trencar l’espill. Guillermo del Toro és un cineasta d’aspecte com sortit d’un còmic i que constantment cerca passadissos i dreceres per tornar-hi (al còmic): trafica amb la realitat i la ficció com un autèntic llest i tant sols necessitava fer coincidir les seves extraordinàries facultats per a la fantasia amb una realitat també extrema: la postguerra civil espanyola. Que ningú no es mogui! Que ningú no tregui la pistola! Per aquests paratges sentim guerra civil i sortim corrents a la recerca de la nostra trinxera. Guillermo del Toro és mexicà, pertany a un poble que coneix les guerres civils, militars i reservistes, i cal suposar que no ha vingut a deixar-nos anar un sermó sobre la nostra guerra, aquesta que tant estimem i que no estem disposats a oblidar mai (fins i tot penso que hi ha una llei que ens ho impedeix). Tal vegada, a les guerres no hi ha ni bons ni dolents, però és inevitable que en els contes sí que n’hi hagi: a El laberinto del fauno, hi ha uns ésser perversos comandats per pel capità Vidal, un oficial victoriós i dèspota que encarna la insuportable realitat asmàtica, sufocant i tenebrosa d’aquella Espanya; i hi ha altres éssers que busquen travessar la membrana grollera que els recobreix i que els impedeix fugir d’allà, personatges que encarnen tant la noia Ofelia com els diversos fils connectats amb la “resistència” (Maribel Verdú o Álex Angulo). En certa forma, Guillermo del Toro embolica de barroc aquella romànica i seca història de Victor Erice a El espíritu de la colmena (1973), la freda realitat a través de la càlida i quimèrica mirada infantil. La potent imaginació del cineasta i la seva facilitat per què aquesta ompli la pantalla, converteix la pellícula en un constant estupor visual i en una trama plena d’ambdues coses: embruix i temor, sense que cap d’elles destrueixi l’altra. Ideològicament és pura i infantil: el vencedor és l’amo i disposa de la vida i de la mort en el seu bosc; el vençut es resisteix a l’ombra i busca la seva vàlvula d’escapament a la fantasia. No hauria de ferir altres consciències que les prèviament malaltes (seria així, encara que se li donés la volta). Sergi López modula una tenebrosa encarnació del mal, un ogre, un dimoni, un capità... Mentre que Ivana Baquero evoca aquella mirada perplexa d’Ana Torrent i ens explica el que només succeeix als contes (l’ogre es menja la princesa) massa seriosos, com aquest. E. Rodríguez Marchante, Diario ABC Un laberint per perdre el sentit No és freqüent que la pellícula que inaugura un festival generi l’adhesió unànime de l’heterogeni públic reunit però El laberinto del fauno, de Guillermo del Toro, ho ha aconseguit. Segon lliurament del seu cicle sobre la Guerra Civil espanyola, que va iniciar amb l’estimable El espinazo del diablo (2001) i es tancarà amb l’anunciada 3993, aquesta pellícula no és només una obra fantàstica de factura enlluernadora i inesgotable txitxa conceptual, sinó que és el millor treball fet pel realitzador. I això és dir molt, perquè des de la fundacional Cronos (1993), el director mexicà no ha fet cap passa en fals –ni tant sols assumint Blade 2 (2002)- i el seu estil l’ha fet reafirmar-se com un dels darrers poetes en actiu d’aquest gènere que, a través les fades, els monstres i els faunes, no fa altra cosa que parlar de nosaltres mateixos. Conte màgic i sinistre sobre una nena que creu en les fades en una terra en què els ogres porten uniforme feixista i les ombres dels maquis són al bosc, El laberinto del fauno evoca una versió freak d’El espíritu de la colmena, però no es queda aquí. Com a l’obra d’Erice, la mirada infantil converteix l’horror real i l’horror imaginari (o no) en vasos comunicants, però la pellícula del mexicà també dialoga amb el discurs que ell mateix ha anat articulant en treballs com Cronos o El espinazo del diablo i proposa un desenllaç d’enorme coherència i pessimisme rotund. La magnètica presència d’ Ivana Baquero es converteix en el cor d’un repartiment completament entregat al difícil joc que el director proposa: especialment un Sergi López que asfixia el seu carisma per dotar de veracitat i despullar de tòpics un personatge monstruós. Jordi Costa, Diari El País, Octubre 2006, 39è Festival de Sitges Fitxa elaborada per:
