experts de tot el món l`omplen de significat

PARTICIPACIÓ & COL·LABORACIÓ &TRANSPARÈNCIA
[ experts de tot el món l’omplen de significat ]
govern
obert
Enxipmàrius
per
Màrius
Serra
1/ Poden ser principals, de repar–
timent o socials, de 6 lletres.
2/ Control d’una administració ideal
per a melòmans, de 9 lletres.
3/ L’anotació comptable que pot
ocupar un comptable, de 6 lletres.
4/ Eficàcia funcionarial que recorda
el servei de correus al Far West, de
10 lletres.
5/ Pot ser pública, matemàtica o
teatral, de 6 lletres.
6/ La forma verbal que més promou
el govern obert, de 9 lletres.
off
7/ El sector més apreciat pels artistes,
de 6 lletres.
8/ Programes públics que han de ser
presents a tots els edificis públics,
7 lletres.
9/ La demanem al govern i ens
l’ofereix un vestit vaporós, de 13
lletres.
10/ La part d’una porteria de futbol
que defineix el treball més
coordinat, de 5 lletres.
1/ ACTORS
2/ AUDITORIA
3/ CÀRREC
4/ DILIGÈNCIA
5/ FUNCIÓ
on
6/ PARTICIPI
7/ PÚBLIC
8/ SERVEIS
9/ TRANSPARÈNCIA
10/ XARXA
Índex
Pròleg
1. Goven obert. Xarxa d’Innovació Pública 2.Participació. Luis Ángel Fernández Hermana
3. Cocreació de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas
4. Garantia d’accés a la tecnologia. José Luis Sahuquillo
5. Generació de dinàmiques participatives. Marta de Miguel
6. Creació d’espais de trobada. Genís Roca
7. Escolta activa. Carlos Guadián
8. Involucració dels agents socials. Patrick Parent i Dave G. Pelletier
7
8
10
12
13
14
15
16
17
9. Recull d’idees i propostes. Jessica Day
10.Coordinació. David Rey Jordán
11. Aprofitament del potencial social. Antonio Galindo
12. Diàleg bidireccional entre actors. Trina Milan
13.Compartició. Dolors Reig
14.Conceptualització. Joan Subirats
15. Disseny de polítiques i serveis. Muchiri Nyaggah
16. Presa de decisions. Antoni Gutiérrez-Rubí
17. Millora de serveis públics. Alberto Ortiz de Zárate
18
19
20
21
22
23
24
26
27
18.Col·laboració. Francis Pisani
19. Coproducció de serveis. Álvaro Ramírez-Alujas
20. Administració com a tractora. Iñaki Ortiz
21.Desenvolupament. Albert Cuesta
22.Integració. Guzmán Garmendia
23.Innovació. Xavier Marcet
24.Cofinançament. Antonio Ibáñez
25.Implementació. Tíscar Lara
28
29
30
31
32
33
34
35
26.Avaluació. Mentxu Ramilo
27. Millora contínua. Megan Eskey
28. Creació de riquesa i llocs de treball. Joana Sánchez
36
37
38
29.Transparència. Ignasi Labastida
30. Dret a la informació pública. Victoria Anderica
31. Comunicació de decisions i projectes. Flavia Marzano
32. Aportació de respostes. M. Jesús Fernández
33. Control per part de la societat. Alberto Abella
34. Subjecció a criteris de qualitat. Mila Gascó
35. Claredat i rendició de comptes. David Osimo
36. Assumpció i depuració de responsabilitats. Till Bruckner
37. Obertura de dades. Alberto Cottica
38. Llicències de distribució oberta. Timothy Vollmer
39. Formats oberts. Martín Álvarez-Espinar
40.Interoperabilitat. Bart Hanssens
41.Reutilització. Pilar Conesa
42. Revalorització de les dades. Nagore de los Ríos
39
40
41
43
44
45
46
47
48
50
51
52
54
55
Pròleg
L’any 2013, la Xarxa d’Innovació Pública (XIP) va presentar el vídeo Govern
obert, que aplega el conjunt de 42 estàndards que un govern ha d’atendre
per ser considerat obert.
El vídeo es postula com un recull bàsic, però rigorós, per explicar tot el
que fa referència al govern obert i ho
fa traçant el camí en els actuals reptes
socials, econòmics i polítics.
A més, ha servit de base del debat dins
de moltes administracions de tot el
món i han sorgit diverses comunitats
voluntàries per traduir-lo al castellà, a
l’anglès, al francès i a l’italià.
La XIP continua generant debat i difonent la idea de govern obert per
augmentar la qualitat de les societats
democràtiques, bo i incidint en les polítiques de transparència, de rendició
de comptes i de participació efectiva de
la ciutadania aprofitant les dinàmiques
de xarxa de la tecnologia actual.
7
Ara presentem una publicació col·laborativa per definir els 42 estàndards
que apareixen al vídeo de la XIP. La
idea és aprofundir-ne en el coneixement i facilitar-ne la difusió. Per això
vam engegar el projecte Apadrina un
concepte de govern obert, que ens ha
portat a posar-nos en contacte amb experts de tot el món que han escrit un
article sobre el que els suggereix el concepte assignat.
El resultat és un recull d’expertesa: 42
persones d’arreu del món que ens ofereixen el seu coneixement sobre el govern obert, 42 articles breus i concisos
que ens donen pistes per entendre’l millor i saber com avançar-hi.
Gràcies a tothom! En xarxa anirem
més lluny!
Xarxa d’Innovació Pública
Abril de 2014
Xarxa d’Innovació Pública
01
Govern
obert
La democràcia, ideada pels grecs, difosa per la Independència Americana i
la Revolució Francesa i desenvolupada
per les constitucions liberals del segle
XIX, és avui la forma de govern majoritària en el món. Concretament, la democràcia representativa en què s’elegeixen representants polítics que han de
prendre decisions que responguin a la
voluntat col·lectiva.
La participació ciutadana s’articula
amb mecanismes indirectes a través
de la cadena formada pels partits, els
representants polítics i, finalment, els
càrrecs electes, que són els que exerceixen l’acció final de govern. Al final de la
cadena hi ha l’Administració, pensada
perquè s’encarregui de la planificació,
organització i control dels recursos comuns per al benefici general.
Durant el segle XX la democràcia representativa ha estat el sistema com
8
s’han organitzat bona part dels estats
del món occidental. Al segle XXI, però,
el sistema mostra símptomes de desgast
per casos de malbaratament de diners
públics, corrupció i en bona mesura també per la forta crisi econòmica
actual. Moviments com els Indignats
o Occupy Wall Street, les primaveres
àrabs, el cas d’Ucraïna i també altres incipients formes de participació ciutadana plantegen canviar l’actual sistema de
govern i el seu sistema d’Administració.
Simultàniament, les tecnologies de la
informació i la comunicació (TIC) estan evolucionant cap a entorns més
col·laboratius per l’efecte de les xarxes
socials, principalment. D’una banda,
podem tenir accés a gran quantitat d’informació, de forma fàcil i en qualsevol
moment, i, de l’altra, disposem d’uns
entorns que faciliten la participació de
les persones i, per tant, la interacció entre la comunitat i els seus governants,
de manera directa i fluida.
Entrem, així, en un nou paradigma social en què ciutadania, entitats, partits
polítics, treballadors públics i càrrecs
electes poden participar i interactuar
en el debat, definició, creació i avaluació de les polítiques de govern de manera directa.
És el que s’anomena govern obert, amb
què s’associen sovint els principis de la
participació, la col·laboració i la transparència.
Participació
La participació de la ciutadania, empreses, associacions i professionals en
la definició i la creació de les polítiques
i serveis que els afecten és ingredient
indispensable del govern obert. Per
fer-ho possible, cal garantir prèviament
l’accés generalitzat a la tecnologia, a la
informació i al coneixement del conjunt de tots els actors implicats.
L’Administració oberta escolta activament aquests actors socials, els involucra, en recull les idees i fomenta el
debat entre tots. L’Administració conceptualitza i transforma en polítiques
i serveis -nous o millorats- el resultat
d’aquest diàleg constant.
Col·laboració
La participació dels actors no es pot
quedar només en el disseny de les polítiques de govern. L’Administració ha
de ser tractora de la col·laboració entre
tots per desenvolupar aquells processos
dissenyats en la fase participativa i integrar-los amb els que ja existeixin.
La innovació ha d’impregnar, necessàriament, les feines de coproducció
de serveis, tant cercant formes perquè
puguin ser finançats conjuntament pels
sectors públic i privat, com per implantar-los de la millor manera. El procés
no acaba en la implementació del ser-
Xarxa d’Innovació Pública
@xarxaIP és un grup de professionals
de les diferents administracions públiques catalanes que treballen per compartir projectes i bones pràctiques,
coneixement, notícies i aprendre plegats i, al mateix temps, millorar i idear
nous serveis amb els altres actors públics (ciutadania, proveïdors…). D’entre els seus projectes més emblemàtics
hi ha el vídeo Govern obert, que ha
servit de base per a aquesta publicació.
www.xarxaip.cat
vei. És imprescindible avaluar-ne l’eficàcia, l’eficiència i la conveniència. I
aquí, novament, la participació de tots
els actors és necessària per respondre a
la pregunta: com podem millorar?
És un procés de millora contínua per facilitar la creació permanent de riquesa
social i, al capdavall, per a la generació
creixent de llocs de treball.
Transparència
El tercer concepte clau en el govern
obert és la transparència. La participació i col·laboració de la ciutadania no
tenen sentit si la informació de què disposa el govern i l’Administració no és
pública per a tots els actors implicats.
El govern obert ha de difondre, d’entrada, els seus plans d’actuació i les seves
decisions.
Donar resposta ràpida i efectiva a les
preguntes de la ciutadania i altres actors
és la manera de mostrar la transparència d’un govern que concep el control
social com una peça necessària per al
seu correcte funcionament. Per això se
sotmet, de manera voluntària i sistemàtica, a controls externs de qualitat dels
seus serveis i de la claredat de les seves
actuacions i comptes.
Les lleis que pretenguin regular la
transparència han d’incloure la publicació del conjunt de la informació del
govern, els controls i auditories, la ren-
9
dició periòdica de comptes i, si escau,
l’assumpció i depuració de responsabilitats.
L’obertura de les dades públiques és,
doncs, un punt essencial en el trajecte
cap a la transparència, i és inherent a
una estratègia d’obertura del coneixement en general. El govern, i les empreses que treballin i actuïn en nom seu,
han d’obrir per a tothom les dades resultants de la seva activitat. Les dades
s’han d’oferir estructurades en arxius
de format obert, interoperables i amb
llicències que n’autoritzin la difusió pública.
L’Administració obre les dades perquè
empreses, associacions i ciutadania les
usin i elaborin nous productes i serveis
que aportin valor i riquesa per a la societat.
Govern obert és aquell que
reconeix les
capacitats i la
saviesa de la ciutadania i per això
l’escolta, hi conversa i cerca la
seva contribució en la definició i
producció dels serveis que impulsa
l’Administració.
Govern obert és aquell que obre
el seu coneixement i el comparteix
perquè és conscient que així genera
valor afegit i riquesa social.
El govern obert és un govern basat
en la col·laboració de tothom!
Veure vídeo “Govern obert” >>
02
Participació
en un substrat tecnològic que imposa les seves determinacions i delimita clarament els camps d’actuació i
les condicions en què això té lloc. La
participació a la xarxa és el fruit d’un
disseny tecnològic i conceptual, d’una
metodologia i d’una construcció on
encaixen conceptes que modelen l’estructura tecnològica i viceversa.
Del que és efímer al que persisteix
La lògica virtual. L’expansió d’Internet, la generació d’ingents volums
d’informació, la irrupció de la web
2.0, el govern obert o les macrodades
(big data) han col·locat en el centre de
les preocupacions polítiques el concepte de la participació. La possibilitat
que els ciutadans, ja sigui a títol personal, professional, col·lectiu, territorial, empresarial, institucional, etc.,
intervinguin en processos polítics i de
gestió de govern i d’Administració pública que abans, sense la xarxa, eren
difícilment imaginables, ara adquireix
una actualitat indefugible, que és el
que sosté el concepte de govern obert.
Però la participació a la xarxa és una
participació diferent a la categoria social que manegem habitualment, la
qual només admet una transposició
al món virtual com a imperatiu categòric, com a prèdica. La participació
que s’atén a la lògica virtual té lloc
10
La participació a les xarxes socials està
construïda com una activitat oberta,
efímera, sense objectius previs, subjecta a vaivens d’opinions personals,
difícilment recuperable, a penes sustentada documentalment; la participació que es pretén en el govern
obert, en canvi, només usa les xarxes
socials com a complement per comunicar els resultats d’una participació
construïda com una activitat subjecta
a objectius concrets, amb vocació de
permanència, referenciada per opinions sustentades documentalment,
verificable, recuperable i reutilitzable
per a propòsits diferents.
Els interessos
La definició d’objectius en la participació en el govern obert és la seva raó
de ser. No tots participem dels mateixos interessos, de la mateixa manera
i en el mateix temps. La xarxa crea la
il·lusió que això és possible, però no és
així. Per això, quan les coses no funcionen, se sol culpabilitzar la falta de
participació.
La gestió
La participació en projectes de govern
obert requereix un procés continuat
de gestió que permeti sintetitzar els
resultats de les interaccions i extreure
els productes d’informació significativa i coneixement operatiu en funció
dels objectius buscats. Aquests productes, a més, han d’estar elaborats de
manera que es permeti aplicar-los a
altres propòsits (repurposing).
Nous perfils professionals
Juntament amb garantir l’accés a les
tecnologies de la societat de la informació (TSI) i promocionar els projectes de govern obert, cal promoure
la formació dels nous perfils professionals per dissenyar estructures virtuals per a projectes de govern obert,
per gestionar estructures de treball
col·lectiu en xarxa i extreure el coneixement que s’hi genera, així com per
desenvolupar, experimentar i aplicar
les metodologies adequades a cada
projecte.
L’estructura virtual: xarxes
de coneixement/temàtiques
Per construir la participació en projectes de govern obert mitjançant
Luis Ángel
Fernández Hermana
@luisangelfh es director del Laboratorio de Redes Sociales de Innovación
(lab-rsi.com). Fundador i director
d’Enredando.com (1996-2004), empresa que va publicar la revista electrònica en.red.ando i va dissenyar,
desenvolupar i gestionar xarxes de
coneixement per a diferents entitats
i empreses. Autor, entre altres llibres,
d’Historia viva de Internet, tres volums
publicats per l’editorial de la UOC. Entre 1982 i 1996 va ser corresponsal de
ciència, tecnologia i medi ambient del
diari El Periódico de Catalunya. Més
informació: lafh.info.
TSI, l’estructura virtual requereix, almenys, la integració de tres zones fonamentals:
– El debat entre els participants.
– El context dels temes a debatre:
documents, dictàmens d’experts,
informes, casuística, referències
bibliogràfiques o webgràfiques, documents audiovisuals, etc. aportats
ja sigui pels gestors de la xarxa o
pels mateixos participants, segons
els criteris acordats i organitzats
de manera transparent, accessible,
cercable i transmissible.
– El procés de síntesi que permeti
gestionar la informació generada per crear productes de coneixement, així com els canals per
distribuir-los. No hi ha exemples,
ni dins ni fora d’Internet, en què
aquest aspecte crucial de la participació sigui assumit de forma voluntària de manera persistent per
la totalitat o per alguns dels participants en un determinat debat
o curs d’acció. Per això, és crucial
una gestió professional dels intercanvis en funció dels objectius fixats.
Conclusió
Si el ciutadà és el protagonista en la
generació i gestió d’informació i coneixement, en la definició, creació i
avaluació de les polítiques del govern,
11
i comprova, per tant, que, directament o indirectament, forma part del
procés de presa de decisions, aleshores haurem superat la dificultat de la
barrera tecnològica per començar a
explorar les possibilitats i el potencial
de les tecnologies de la societat de la
informació en el govern obert.
03
Cocreació
de serveis
La idea de cocreació de serveis és una
via per concretar l’anomenada innovació oberta en l’esfera pública i el
component essencial en un govern
obert. El concepte d’innovació oberta
fa referència a la idea que per mantenir o desenvolupar un determinat model de gestió, l’obertura es transforma
en un element vital com a manera de
compartir amb els altres i invitar-los a
participar mitjançant dos camins possibles: a) des de l’exterior cap a l’interior (quan fa un ús més gran d’idees i
tecnologies externes al seu propi model, la qual cosa possibilita economies
d’abast); i b) des de l’interior cap a l’exterior (quan una organització permet
que una part de les seves idees i tecnologies siguin usades per altres, la qual
cosa permet desenvolupar economies
d’escala). Mitjançant la transformació
dels productes en plataformes que incorporen innovacions internes i externes, i una àmplia gamma de serveis de
12
valor afegit al voltant d’aquestes plataformes, les organitzacions públiques
poden respirar una mica davant les incessants pressions i demandes de la societat. Per tant, la transformació de la
manera en què el govern afronta i resol
els desafiaments actuals està més lligada a la construcció d’una xarxa d’innovació basada en la col·laboració, que
depèn directament de l’aprofitament
dels recursos i capacitats de les xarxes
externes i les comunitats per ampliar o
millorar la velocitat i els resultats d’innovació, i, per tant, aconseguir impactar positivament en el bé comú.
Un cop dit això, es defineix la cocreació
com un procés sistemàtic de creació de
noves solucions “amb les persones, no
només per a elles”, aplicant un nou model de gestió del coneixement (qualitatiu, obtingut de primera mà, en xarxa
i ciutadacèntric) que se sustenta en un
tipus diferent de procés (impulsat per
la lògica del pensament de disseny i
prototipatge). Això és fonamental en el
trànsit cap a un model més deliberatiu
de gestió pública, ja que només mitjançant la participació dels interessats en
el disseny de serveis (cocreació) es pot
fer que els ciutadans participin de manera més activa, responsable i habitual
en la seva prestació (coproducció). Cal
destacar que actualment l’Estat no pot
atorgar-se el monopoli i l’exclusivitat
de disposar de totes les respostes als
problemes i menys el patrimoni de tots
els coneixements i capacitats necessaris per resoldre els dilemes que afron-
ta. La cocreació és un enfocament per
involucrar de manera molt més directa
els ciutadans, empreses i altres destinataris principals dels serveis públics en
els processos d’innovació pública. Això
es complementaria amb un altre tipus
de recursos per aprofitar la creativitat i
el potencial innovador dels ciutadans,
convidant-los a presentar les seves pròpies idees sobre com resoldre els problemes públics o socials (mitjançant
iniciatives de proveïment participatiu
-crowdsourcing o citizensourcing-, per
exemple).
La cocreació no només assegura que
davant els desafiaments de la vida real
els usuaris finals dels serveis públics
siguin més proactius, sinó que també
guia la participació de tota la resta d’actors interns i externs (funcionaris públics, per exemple) que són crítics per
a la implementació de les iniciatives
generades i assegura, almenys parcialment, un canvi de comportament i impacte social que, sens dubte, redundarà
en un canvi cultural i en la transició
cap a un nou paradigma de governança
oberta i col·laborativa. Per tant, la cocreació de serveis com a eix substantiu
de l’enfocament de govern obert reconeix les capacitats i la saviesa de la ciutadania, i per això l’escolta, hi conversa
i cerca la seva contribució en la definició, disseny i producció dels serveis
que impulsi l’Administració, obrint el
seu coneixement, compartint responsabilitats i impulsant la generació de
valor públic mitjançant un procés on
Álvaro V. Ramírez-Alujas
@redmatriz és fundador i investigador del Grup d’Investigació en
Govern, Administració i Polítiques
Públiques (GIGAPP), Espanya, i acadèmic de l’Institut d’Assumptes Públics (INAP) de la Universitat de Xile.
thepowerofopengov.tumblr.com
es reconstitueix i revela la participació, la col·laboració i la involucració
cívica en la construcció del benestar
col·lectiu i la consecució del bé comú.
04
Garantia
de l’accés a la
tecnologia
En un món on els negocis i l’Administració pública requereix mitjans,
instruments i eines més eficients i eficaces el bon ús de les tecnologies de la
informació i comunicació és de vital
importància. El món occidentalitzat
ha viscut en només 15 anys el que podríem anomenar boom tecnològic. La
nostra vida està plena de tecnologia: a
l’empresa disposem de diferents dispositius tecnològics que van des de la xarxa Wi-Fi fins a desenes d’ordinadors de
qualsevol tipus; al carrer la ciutadania
està molt més pendent d’actualitzar el
seu “estat” a les xarxes socials que del
que succeeix al seu voltant, i per últim,
a casa nostra disposem de tot tipus de
domòtica o dispositius de connexió a
Internet.
Tot i això hi ha uns dèficits importants
pel que fa a la societat del coneixement
i la informació:
13
1. S’han invertit quantitats milionàries en el desenvolupament de la banda ampla fixa, però la ciutadania ara
no la demana, sinó que necessita
connexió ràpida mòbil.
2. La reducció del cost dels serveis de
telecomunicacions és un repte a cobrir per les diferents companyies i
governs perquè l’accés sigui universal.
3. L’abaratiment dels dispositius mòbils d’última generació fa que una
part de la societat disposi de les
darreres novetats tecnològiques i
l’altra part de la ciutadania no pugui
ni connectar-se a una xarxa compartida mitjançant el seu telèfon
intel·ligent.
4. Encara hi ha una bretxa ciutadana
en coneixement i ús de les noves
tecnologies. Ens trobem amb una
ciutadania molt ben informada i
coneixedora de tots els avenços tecnològics i amb una altra part de la
ciutadania que es troba en una relativa analfabetització digital.
Són aquestes mateixes traves o dèficits
el que ens ajuda a definir el concepte de
garantia de l’accés a la tecnologia, com
aquell dret ciutadà i potestat pública
que han de desenvolupar els diferents
poders públics per facilitar als ciutadans, ja no només una infraestructura
física innovadora i avançada, sinó també la promoció d’una alfabetització di-
gital d’acord amb els temps, i l’ús i gaudiment de les aplicacions o dispositius
d’última generació.
Tot això farà que la ciutadania tingui
una millor accessibilitat als serveis
electrònics que les diferents administracions, empreses o entitats ofereixen
en els seus portals web. A més, els nostres representants podran crear nous
canals de participació ciutadana més
eficaços, ràpids i innovadors que serveixin per canalitzar la voluntat ciutadana en una determinada política pública. Un cop més, la voluntat política
del titular de la cartera corresponent té
a les seves mans que la societat actual
afronti els nous reptes de la societat del
coneixement.
José Luis Sahuquillo
@jsahuquillo és president de l’Associació Valenciana de Politòlegs
AVAPOL. Des de desembre de 2013
és director de l’Escola d’Open Government de GOBERNATIA, Escola
de Lideratge i Alt Govern. Desenvolupa la seva activitat professional a
EQUÀLITAT, participació i igualtat,
on ocupa el càrrec de director executiu i on treballa per a ajuntaments
com ara Torrent, Gandia o Massamagrell (València). Ha estat elegit
vicepresident del Sistema Espanyol
d’Acreditació de la Transparència
ACREDITRA. Recentment ha estat
codirector del I Congrés Internacional sobre Open Government, organitzat per la Universitat de València
i AVAPOL. Té diverses publicacions
sobre participació ciutadana i govern
obert. És professor invitat a diverses
universitats valencianes.
05
Generació de
dinàmiques
participatives
La participació està feta d’ànima i de
cos.
L’ànima de la participació és l’element
fonamental que condiciona l’èxit del
procés. L’àmina està composta de capacitat per acceptar la diferència, voluntat d’aprendre, cessió de poder que duu
a apoderar els participants, sinceritat,
confiança i sobretot molta, molta honradesa.
Però, a més, a la participació se l’ha de
vestir. Se l’ha de dotar d’aquells elements pràctics que fan que del conflicte
sorgeixi la convivència amb la diferència, que els legítims interessos particulars es transformin en un projecte
comú o que del coneixement particular
se n’obtingui intel·ligència col·lectiva.
Aquests elements pràctics són els que
configuren la metodologia del procés i
14
més concretament les tècniques i dinàmiques participatives.
És en aquest moment on la participació obre el camí a l’artesania. És artesania la combinació entre la seriositat en
la planificació, que garanteixi la qualitat del procés, davant la flexibilitat en el
mètode, que mantingui la mirada sempre posada en la consecució de l’objectiu. És en aquest sentit que es diu que
no hi valen receptes. Caldrà cercar tècniques adequades per a cada objectiu,
però també per als valors i capacitats
dels participants.
Les dinàmiques molts cops fan que
la participació sigui divertida. Rere
d’aquesta lleugeresa que no és banalitat
hi ha molta pedagogia fortament arrelada en fonaments neurofisiològics.
Benvinguts siguin els post-it de colors,
les cartolines retallables o les peces de
lego.
A més, cada moment del procés exigeix un tipus de dinàmica diferent.
L’obertura i tancament del procés són
moments en què necessitarem totes les
eines de què disposem per exposar la
informació de la manera més didàctica
i propera possible.
Així mateix, al llarg del procés caldrà
crear les condicions perquè sorgeixin
propostes que comptin amb el compromís dels participants. No es tracta
d’organitzar reunions “pel plaer de tro-
bar-nos”; del procés se n’han d’extreure
conclusions i plans d’acció. En aquest
moment seran útils les dinàmiques que
ajudin a extreure informació i que condueixin el diàleg de manera que s’afavoreixi la creativitat.
Per últim, i segons les característiques
del procés, és força possible que s’arribi
a situacions on sigui necessari negociar
o utilitzar una via de mediació. Que no
ens agafi per sorpresa.
En definitiva, hi ha centenars de dinàmiques de participació que passen del
post-it i el vot a mà alçada a les més sofisticades eines sociològiques o del tu a
tu a les eines en xarxa. Totes són vàlides. El fonamental en triar una o una
altra és l’objectiu que es pretén aconseguir i la consideració de l’entorn en el
qual es vol utilitzar. Aquests dos factors
no s’han de perdre mai de vista.
Marta de Miguel
@mamiesp és autora de diversos articles en premsa sobre govern obert
i obertura de dades. Promotora de
processos de participació en administracions públiques d’Aragó. Ha
impartit formació sobre innovació
a les administracions públiques, intraemprenedoria o teletreball, entre
d’altres. Col·labora amb la Secretaria
d’Estat d’Universitats en l’elaboració
de l’Estratègia Universitat 2015.
06
Creació
d’espais
de
trobada
Moltes de les variables que ordenen el
nostre entorn s’estan veient profundament modificades: la demografia, l’economia, la tecnologia, la informació... i
tot això impacta de manera rellevant en
allò que ens defineix i que ens configura com a societat. Un dels canvis és la
manera com es construeix el sentiment
de pertinença: la consciència d’identitat abans es construïa al voltant de la
llengua, la nació, el territori o la religió,
però ara es construeix més sòlidament
allà on tenim una major teranyina de
relacions i interaccions.
Som d’allà on participem. I en l’actual context els mecanismes que tenim
de participació i representativitat són
clarament insuficients. La quantitat
de població amb accés a la tecnologia
disponible, als fluxos d’informació, als
canals de comunicació... fan que els
processos de deliberació, els mecanismes de participació tant formals com
15
informals, i fins i tot els mecanismes
de presa de decisions, hagin de ser revisats.
Però abans hem de superar l’actual
etapa de participació banal que Internet està generant. És tan fàcil obrir un
blog, posar un comentari a una notícia,
fer un tuit o fins i tot esdevenir trending topic, que molt del nostre potencial per participar s’està malmetent. En
lloc de centrar-nos en el canal (on participem), hem de començar a ser més
exigents en el procés de participació
(com participem).
La participació ha de tenir l’ambició
d’influir per modificar la realitat. I això
no passa per cridar més, ni a més llocs,
sinó per dissenyar processos de participació. Qui promou el procés de participació, qui en decideix les regles del
joc, qui hi juga, quin és el resultat, qui
recepciona el resultat i què en fa... són
aspectes clau que encara no es resolen
prou bé en l’actual societat xarxa, d’una
banda perquè els que poden prendre
decisions encara no han entès el nou
context, però també perquè els nous
ciutadans encara estan més ocupats explorant les eines que no pas dissenyant
els processos.
Necessitem crear espais de trobada que
permetin articular aquests nous processos de participació. Espais de trobada neutres, sense propietari, on els
grups que s’hi troben puguin disposar
de les condicions necessàries per crear
processos de participació amb capacitat d’influir. I això no passa per eines
ni infraestructures, sinó per disposar
de múltiples metodologies de participació, saber identificar tots els nodes
d’un ecosistema, o tenir la capacitat de
mobilitzar els propietaris de l’agenda.
L’Administració té un paper important
en la constitució d’aquests nous espais
de participació, ja que encara en depenen part dels mecanismes de gestió de
l’interès comú, però ja no està a les seves mans liderar els processos de participació que necessitem. Ha d’acceptar
un nou rol, i la ciutadania ha de fer un
pas endavant. La tasca no és senzilla,
però a la vegada és inevitable.
Genís Roca
@genisroca és arqueòleg. Amb més
de 20 anys d’experiència en direcció
d’empreses, creació de projectes a Internet i exploració del potencial de
les xarxes, és un expert en la transformació digital i el seu impacte en els
entorns personals, professionals i empresarials. És soci de RocaSalvatella,
despatx de consultoria de negoci amb
oficines a Barcelona, Madrid i Bogotà, especialitzat en la transformació
digital de les organitzacions, els seus
processos i els models de negoci.
07
Escolta activa
Una eina, una
actitud
L’escolta activa implica escoltar i entendre la comunicació des del punt de vista
de qui parla.
Internet i les xarxes socials ens han
portat canvis molt importants, tant en
la manera de consumir i produir informació, com en la manera en què la ciutadania es relaciona. Només cal donar
un cop d’ull a les xarxes socials més actives actualment (Twitter i Facebook)
per veure com els usuaris opinen, fan
crítiques, aportacions, queixes o felicitacions respecte als temes més diversos.
Aquesta informació que està a la xarxa
està sent aprofitada per les empreses
que volen vendre productes i serveis,
i la fan servir per millorar els processos d’informació i fidelització dels seus
clients. Però l’objectiu de l’Administració púbica no és el de retenir clients.
Els seus usuaris són captius. Així, els
16
nous models de governança que s’estan
desenvolupant, com el govern obert,
obliguen a canviar la manera de fer les
coses si es vol continuar mantenint la
satisfacció de la ciutadania.
L’escolta activa pot ajudar partits i polítics a definir noves dinàmiques de
representació per saber el que està
succeint al seu territori i respondre a
les reivindicacions de manera més fàcil. Amb aquesta informació podran
donar solucions a les necessitats de
la ciutadania i fer-les efectives amb la
seva acció de govern. Hem de tenir en
compte, però, que els actors implicats
en aquest nou procés inclouen la ciutadania, les entitats, les empreses, els
partits i els treballadors públics. Aquest
model implica noves formes de participació orientades a la cocreació de
serveis.
La velocitat que ens imprimeixen avui
dia les TIC, fan del tot necessari que
les administracions públiques tinguin
una actitud proactiva, que practiquin
l’escolta activa amb el que s’està parlant
a la xarxa i demanant al carrer. Han de
fer servir eines que ajudin a recollir,
analitzar i gestionar aquesta informació. Però, sobretot, fa falta que els responsables tinguin l’actitud per incorporar a la seva gestió aquesta dinàmica
participativa. No ens oblidem que un
govern obert és un govern basat en la
col·laboració de tothom. L’escolta activa és una eina i una actitud necessària
en una administració del segle XXI.
Carlos Guadián
@carlosguadian és part de l’equip
d’Autoritas Consulting, empresa
dedicada a proporcionar serveis d’estratègia en comunicació en línia mitjançant Cosmos. Llicenciat en ciències polítiques i editor des de 2003
de K-Government. També coordina
oGov, plataforma dedicada a l’Open
Government i col·labora amb Sesión
de Control. És membre de diferents
organitzacions com l’Open Knowledge Foundation o la Xarxa d’Innovació Pública (XIP), entre d’altres.
És professor de màsters i postgraus
relacionats amb la comunicació política i el govern obert. Ha participat en
les publicacions següents: Open Government: gobierno abierto, Democracia digital, participación y voto
electrónico, Libertades de expresión
e información en Internet y las redes
sociales: ejercicio, amenazas y garantías i Manual del e-Líder.
08
Involucració
dels agents
socials
17
o col·lectius, i aporten molts beneficis
per als ciutadans i visitants. Tant si es
tracta de dades obertes, de lluita contra la bretxa digital o de perfeccionar
els processos democràtics municipals,
provincials o nacionals, les nostres institucions semblen avui més disposades
a acceptar les reflexions de la societat
civil i hi donen suport econòmic o posen a la seva disposició una gamma de
recursos materials, humans i tècnics
sense precedents que marcarà el futur
del desenvolupament de les nostres
ciutats i d’una democràcia més oberta
i rigorosa.
Un govern obert es caracteritza per la
transparència de les seves accions i per
una bona col·laboració entre l’Administració pública, els càrrecs electes, la
ciutadania i les empreses. També es fa
palès quan hi ha una participació important dels diferents actors de la societat civil. Aquesta implicació es pot
traduir en gestos democràtics institucionals periòdics, com les eleccions o
la participació en manifestacions. Però
el compromís polític dels actors socials
es concreta en el dia a dia en la recerca
de solucions innovadores a problemes
socioeconòmics i en la cocreació de
serveis públics.
Diversos autors han posat de manifest
una progressiva desconfiança de la ciutadania envers les institucions polítiques, com a conseqüència de malversacions, prevaricacions demostrades
o si més no escampades pels mitjans
de comunicació i escàndols financers.
Paral·lelament, la iniciativa ciutadana
engegada des de fa anys per desmitificar, acompanyar i educar la ciutadania
en l’apropiació de l’espai digital ofereix
una ocasió sense precedents de reconciliar les institucions amb la societat civil i d’ultrapassar aquestes percepcions
de conflictes.
L’agitació cultural i social que es viu
actualment a les comunitats virtuals
centrades en les ciutats il·lustra bé la
importància de la implicació de la societat civil i dels grups de ciutadans.
Aquestes comunitats catalitzen i consoliden projectes, esforços individuals
Preocupat per millorar els serveis que
ofereix als seus contribuents, un govern
obert prefereix impregnar-se d’aquests
moviments ciutadans més que no pas
competir-hi. En aquest sentit, el govern deixa progressivament la lògica
top down, que volia que les institucions
s’adrecessin als ciutadans com a individus consumidors de serveis públics,
i adopta la visió horitzontal pròpia del
món digital, facilitant les aportacions
dels ciutadans en els processos legislatius i en les intervencions públiques.
En fer-ho, el govern obert consolida i
legitima els esforços dels agents d’innovació social, donant-los els recursos
necessaris i permetent així que emergeixi tota una onada de projectes amb
menys costos que reestructuren la relació entre ciutadans i institucions i encoratgen la iniciativa local, individual
i col·lectiva. En això, tot condueix a
pensar que el paper de facilitador exercit pel govern obert ens porta col·lectivament a una millor comprensió dels
reptes i a un coneixement més acurat
de les nostres zones urbanes per fer
front de manera més intel·ligent als
desafiaments democràtics, urbanístics
i socials que se’ns presenten.
Aquest compromís forma part de les
condicions essencials per mantenir i
renovar la democràcia, per mostrar-ne
una imatge més transparent, col·laborativa i participativa.
Dave G. Pelletier
i Patrick Parent
@dgpelletier a més de ser director general de ZAP Québec, és cofundador de
Capitale Ouverte, cofundador de Québec Ouvert, administrador de Museomix Québec, i membre del comité Ville
intelligente. És militant compromès en
projectes referents a la direcció, la representació i la gestió de projectes TIC, les
comunicacions polítiques, el desenvolupament del govern obert, les ciutats
intel·ligents, els impactes i reptes socials
i polítics de la tecnologia i del web, les
dades obertes i la implicació ciutadana
en la comunitat.
@Patmanmulder treballa en el terreny
de les comunicacions digitals des de fa
gairebé 20 anys. Un cop acabats els estudis universitaris en comunicació, es
va incorporar a una nova empresa web
fundada per uns amics. Era el 1994, el
web era encara en la seva primera època.
Més endavant, ha treballat en diverses
empreses web i en mitjans de comunicació. Després de deu anys com a especialista en comunicació digital i en govern
obert al govern del Quebec, el cofundador d’E-Gouv Québec s’ha incorporat
a l’organisme Québec numérique com
a conseller en comunicació, influència i
mobilització.
09
Recull....
d’idees i
propostes
Quan es va posar en marxa la iniciativa
de govern obert, es va definir a partir de
tres característiques principals: la transparència, la col·laboració i la participació.
Aquests principis signifiquen diverses coses diferents per als ciutadans i els responsables polítics, però si ens referim al recull
d’idees i propostes, l’impacte que tindran
les idees dels ciutadans pot ser excepcional.
18
El 2011, després d’una crisi financera,
protestes i amenaces de revolució, la primera dona primera ministra d’Islàndia
va llançar el concepte d’una nova constitució participativa que reemplaçaria
l’antiga constitució de gairebé setanta anys
de vigència. El procés va consistir en un
projecte inicial presentat per 25 líders
que convidava la ciutadania que hi fessin
comentaris. El resultat va ser de 3.600 comentaris i més de 370 suggeriments de
modificació de la constitució redactada.
Un any més tard, la proposta de constitució es va sotmetre a referèndum electoral i
es va aprovar àmpliament.
No obstant això, el recull d’idees i propostes funciona per a diverses iniciatives
i problemes públics. Les iniciatives de
govern obert poden abordar qualsevol tipus d’objectius, incloent-t’hi la revisió del
pressupost, el suggeriment de polítiques,
l’assignació d’actius, la notificació de problemes, i molt més.
Però la recollida d’idees i comentaris sovint també té un altre efecte inesperat, i és
que se’n pot fer seguiment a través d’una
mètrica molt tangible.
Quina és una de les formes més evidents
en què el públic compra, literalment, la
tasca del govern? Els impostos. I la recerca suggereix que els ciutadans que senten
que les seves veus s’han escoltat també
tenen un nivell de compliment tributari
més alt:
“Els ciutadans estan més disposats a pagar
impostos quan perceben que les institucions públiques tenen en compte les seves
preferències. En aquesta línia, l’evidència
suggereix l’existència d’una relació causal
entre els processos de participació ciutadana i els nivells de compliment tributari.”1
D’aquesta manera, involucrar la societat
en la ideació pot tenir el benefici addicional de millorar el sentiment públic.
Independentment dels objectius de la iniciativa, hi ha algunes tàctiques clau que
impacten en l’èxit d’una operació d’involucració ciutadana.
Les campanyes dirigides curtes
són més efectives. Sovint afegir paràmetres dóna a la gent creativa la llibertat
de pensar dins d’aquests límits. Afegir un
termini i també formular preguntes concretes ajuda a agilitar el procés d’inventiva
dels ciutadans.
Introduir un resum atractiu. En
convidar a la conversa pública, no es tracta només de fer una declaració coherent
del problema o el desafiament, sinó de fer
que es converteixi en un assumpte a nivell
personal (no només de caràcter pràctic).
Per exemple, en comptes de demanar noves maneres de reduir el dèficit, l’equip de
comunicació podria demanar la manera
de preservar la partida pressupostària que
dóna suport a un programa d’educació
que sigui ben valorat.
Planificar una estratègia de recompenses a la participació. El professor de Columbia Olivier Toubia ha fet
recerca referent a quins incentius milloren
amb més eficàcia els programes d’ideació.
Els seus resultats conclouen que, més que
millorar la involucració dins d’una iniciativa, és més efectiu premiar els usuaris
no només per les idees més valuoses, sinó
per generar més conversa al voltant d’una
idea, i que també es tradueix en una qualitat superior de les idees.
Tancar el cicle de retroacció.
Finalment, les organitzacions que es comuniquen a través del cicle de vida d’un
govern obert són les que són capaces de
mantenir un nivell sostenible de participació i d’innovació en el futur. Per exemple, la Universitat de Yale es comunica
amb la seva comunitat almenys cada trenta dies per tal de proporcionar informació
actualitzada sobre la idea fins que la seva
implementació s’ha tancat o completat. El
nivell de participació en la comunitat és
de gairebé el 100%.
Jessica Day
@ideascale escriu sobre màrqueting
i tecnologia i és editora d’IdeaScale
(www.ideascale.com), una solució
innovadora per a la gestió d’idees en
el govern. Té un màster en escriptura
de la Universitat de Washington. També blogueja sobre innovació col·lectiva i solucions per a la gestió d’idees a
blog.ideascale.com.
No obstant això, l’acció més valuosa de
qualsevol iniciativa de govern obert de
recull d’idees és actuar sobre les idees
dels seus ciutadans. Aporta igualtat en el
procés de govern col·laboratiu i revitalitza
el diàleg públic. Després de tot, hi ha res
més inspirador que veure les idees posades en pràctica?
1 Torgler, B. and Schneider, F. (2009) “The impact
of tax morale and institutional quality on the shadow economy.” Journal of Economic Psychology,
30(2). pp. 228-245.
10
Coordinació
Quan parlem de govern obert ens referim d’una manera o altra a les accions
empreses per avaluar, definir, dissenyar
i/o desenvolupar polítiques i serveis
públics de manera col·laborativa.
Això implica la posada en marxa de
mecanismes mitjançant els quals es
faciliti la participació tant de la ciutadania com dels mateixos professionals
públics i altres agents interessats en la
política o servei públic en qüestió. Participació que requereix, per ser efectiva,
la màxima transparència, incrementant
el cabal informatiu i agilitant la comunicació.
El govern obert comporta la necessitat
d’implantar una sèrie de solucions noves, però no per això s’ha de creure que
cap altra Administració no ha treballat
prèviament, o està treballant, en una
solució per a una necessitat o problema
similar. D’aquí la importància de la coordinació per facilitar el coneixement
19
dels avenços de la resta d’administracions i beneficiar-se mútuament de
l’aprenentatge, compartint bones pràctiques i reutilitzant les solucions adoptades pels que han transitat prèviament
pel camí. D’aquesta manera, no només
s’aconsegueix avançar més ràpid, sinó
que a més a més s’estalvien recursos públics.
No obstant això, dues administracions
no poden coordinar les seves actuacions si no coneixen mútuament en què
s’està treballant, de la mateixa manera
que un ciutadà no pot participar en un
assumpte públic si no està informat i
no disposa dels mitjans per accedir a la
informació ni per aportar el seu coneixement.
Gran part del temps invertit en el disseny d’un nou servei es dedica a l’establiment dels requisits que ha de complir
la solució. Requisits que probablement
siguin comuns als del mateix servei
prestat per altres administracions. No
seria lògic definir-los de manera coordinada? Les idees aportades per un
grup ampli de persones expertes en la
matèria, normalment seran més completes i encertades que les conclusions
dels que s’hi dediquen de manera aïllada. Així s’aconsegueix que els esforços
desenvolupats tinguin un resultat exponencialment superior, útil també per
a la resta d’administracions, tant si han
participat en el disseny com si no.
La comunicació és una base fonamental per possibilitar la coordinació. Les
administracions han d’aprendre a conversar de forma oberta, capacitant els
empleats públics en eines de comunicació i col·laboració i facilitant-los-hi
l’accés.
D’altra banda, no hem d’oblidar que el
govern obert pretén propiciar que qualsevol persona que vulgui col·laborar en
la cerca de solucions a les necessitats o
problemes públics, pugui fer-ho. El paper de l’Administració així s’amplia, de
manera que ha d’actuar de forma coordinada amb totes les persones interessades i no només amb altres administracions.
Per actuar de forma coordinada és important tenir uns objectius compartits.
La definició clàssica d’una missió i una
visió compartida pot ajudar a aclarir les
regles del joc i evitar falses expectatives
de la participació. A més, s’han de concretar mitjans, esforços i recursos amb
què desenvolupar l’acció comuna, usant
una planificació àgil i flexible, centrada
en els passos més immediats i enfocada
cap a la consecució dels objectius compartits.
La coordinació necessita establir un
marc que faciliti organitzar les actuacions, deixant clar com iniciar una acció
coordinada, com enriquir-la amb aportacions i com adoptar els acords, a més
de comptar amb mecanismes que facilitin la comunicació oberta, l’aportació
i valoració d’idees, el treball conjunt i el
seguiment dels projectes.
La coordinació permet multiplicar els
resultats assolits per una política o un
servei públic, i afavorir que els beneficis
obtinguts per una solució compartida
traspassin els límits de l’àmbit territorial o sectorial de l’Administració promotora.
David Rey Jordán
@davidrjordan és responsable tècnic
de Gestió Universitària de Postgrau i
membre del grup de treball de govern
obert de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla. Cofundador del grup
INprenendors Públics i de l’Associació Ciutadana OpenKratio.
11
Aprofitament
del potencial
social
Aquest concepte es troba entre els més
atraients del govern obert; aprofitar la
capacitat que ens ofereix la intel·ligència col·lectiva per, de manera col·laborativa, millorar els processos i serveis
que presta l’Administració pública, així
com la cocreació d’altres processos i
serveis nous.
Mitjançant aquesta col·laboració voluntària, el benefici que produeix la utilització del coneixement dels ciutadans
pot fer que els governs millorin la qualitat dels seus serveis sense gastar més
diners. Usant Internet com a plataforma és possible recollir idees de milers
de ciutadans i organitzacions, cosa que
fa uns anys semblava impensable.
És necessari ressaltar que tot està condicionat per l’accés i l’ús de les eines necessàries, tenint en compte que no tota
la població està en disposició de col·laborar amb el govern d’aquesta manera,
20
bé perquè no pot, bé perquè no en sap
o bé perquè no vol.
No obstant això, és cert que molts ciutadans i treballadors estan disposats a
compartir idees i opinions. Seria un
error imperdonable no usar tot aquest
talent i voluntat.
Precisament una de les àrees on és més
útil l’impuls d’aquestes tècniques de
col·laboració és dins del mateix govern.
Els treballadors públics tindrien accés
als coneixements i experiència d’altres
treballadors, dins de la seva pròpia administració o d’una altra, així com de
professionals interessats en el sector
públic; i així s’augmentaria la connectivitat i la descentralització del coneixement.
Connectar-se per resoldre problemes
i afrontar els nous reptes, així les solucions a alguns debats poden estar
dins de la mateixa Administració. Els
remeis plantejats pels que estan a prop
del problema, ciutadans i treballadors,
obtindrien solucions possiblement
més eficients i barates.
D’altra banda, aquest concepte d’aprofitament del potencial social té un aspecte molt important per als governs,
i és el de legitimar la seva acció. Perquè
és avui qualsevol govern percebut com
a font legítima de decisions representatives de la voluntat general?
Si en el cicle de generació de les polítiques públiques volem donar entrada a
la participació ciutadana, en aquest cas
portada a la potencialitat que impliquen les plataformes socials i Internet,
hem d’obrir la porta a la col·laboració
en la formulació, desenvolupament i
control d’aquestes polítiques.
La qüestió és accedir al talent, allà on
es trobi.
Antonio Galindo
@antoniogalindog és empleat públic des de l’any 2000, quan comença
a treballar a l’Ajuntament de Llorca
com a dissenyador de pàgines web.
Actualment ocupa el lloc de responsable de la Unitat d’Informàtica,
unitat encarregada de les webs municipals i la implantació de l’administració electrònica.
Linkedin:
http://www.linkedin.com/pub/antonio-galindo-galindo/14/9b2/307
Blog:
administracionbeta.blogspot.com.es
12
Diàleg
bidireccional
entre actors
El govern obert neix justament com a
concepte a partir del fet que els espais
d’intercanvi que proporciona Internet
són inabastables. Quan Internet arriba
ja veiem que la informació serà múltiple i global; que la rapidesa serà molt
superior a la que estàvem acostumats,
i que hi ha multiplicitat de canals que
distribueixen continguts. Amb una
característica específica, tots podem
ser emissors, no només receptors. I
aquesta és la primera onada, la que ens
permet llegir blogs de polítics, de periodistes, i de ciutadans anònims que
també tenen opinió i ara la poden distribuir de forma àgil, barata i global.
Arribem després a una segona fase, on
les webs i els blogs ja no només possibiliten la informació unidireccional i
automàtica, sinó que amb els comentaris als apunts i sobretot amb la irrupció de les xarxes socials, la web es
converteix en bidireccional. És a dir, la
21
interacció s’imposa i el missatge es veu
modificat per la conversa entre iguals,
siguin responsables polítics, periodistes o ciutadans ordinaris.
I aquesta és la clau del nou concepte:
diàleg bidireccional entre actors.
En un model de govern obert la capacitat d’emissió i recepció dels missatges està en mans de totes les persones,
i aquesta possibilitat fa que sigui més
necessari que mai un diàleg entre protagonistes de l’acció política i governamental.
El repte en aquest cas serà ordenar
aquest diàleg, però sempre sense qüestionar la capacitat de la xarxa per posar-nos en contacte amb els nostres
representants i els nostres representats.
Podria això modificar les estratègies
comunicatives de les administracions i
els partits polítics? Doncs, sí, seria desitjable si no obligatori, perquè les relacions interpersonals i de representació
institucional i política es veuen modificades ara ja per l’acció de la xarxa,
i totes les seves capacitats. I això s’ha
de llegir en clau de progrés, és a dir,
en clau de millora de l’acció política i
administrativa. Són de fet les eines tecnològique les que ens donen la possibilitat de fer que un diàleg sigui bidireccional, però després, i sobretot, són les
persones les que ho fan, les que aconsegueixen que la pràctica democràtica
i de servei millori en el context de totes
les societats, sense distinció.
Tenim exemples de com la bidireccionalitat ha trencat barreres, ha possibilitat revolucions, ha posat de manifest
les pràctiques obsoletes de les administracions, i aquest procediment ha de
ser justament una eina de millora. No
és només perquè tenim eines que poden millorar la pràctica democràtica,
és perquè tenim l’obligació, i aquesta sí
que serà i ha estat sempre bidireccional.
Trina Milan
@trinamilan és antropòloga; coordinadora del grau de màrqueting i
comunitats digitals del Tecnocampus
de Mataró; presidenta d’Stic.Cat/
Premis Blogs Catalunya; consultora de continguts digitals a la UOC;
col·laboradora de Catalunya Ràdio,
BTV Barcelona Televisió, Ràdio 4 i
diaris clàssics i digitals. Professora
en diversos màsters i postgraus a la
Universitat Pompeu Fabra, a la Universitat Politècnica de Catalunya i a
la Universitat de Girona; bloguera i
internauta activa a les xarxes socials.
13
Compartició
Compartim. El cert és que compartim
més que mai als nous espais socials a
la xarxa. Compartim les coses que ens
interessen, les que volem que ens identifiquin, tal com ho ha fet l’ésser humà
des de sempre. Però ho fem més sovint,
amb més cura i detall, conscients que
la nostra audiència, la gent per a la
qual som rellevants ha augmentat en
nombre i qualitat de forma exponencial. No és nou que la nostra identitat
pública es construeixi des d’allò que
compartim, que bona part dels nostres
esforços, aquells que han fet avançar la
cultura, la humanitat, els fem moguts
per les ganes de ser significatius per als
nostres iguals, però Internet ha trencat
els límits, facilitant que ens puguem
sentir, compartint qualsevol cosa amb
qualsevol persona del planeta, molt
més integrants de la humanitat.
La generositat és per a les doctrines
budistes la primera de les deu perfec-
22
cions: si en coneguéssim el poder no
deixaríem passar ni un simple àpat
sense compartir, sense entregar sense
esperar res a canvi, ens diuen. La neurobiologia contemporània i la psicologia hi coincideixen: compartir també
ens fa més feliços, el fet de donar, de
ser altruistes, millora no només els llaços comunitaris, sinó també la nostra
salut física i mental. Molts experiments
recolzen la idea, com el de Scherwiqz
als anys 80 que assegurava que el simple pensament de la generositat ja ens
alleugereix els nivells d’estrès.
Tornant a la web, potser el costum ens
ha portat a desvaloritzar el fenomen.
En aquest sentit valoro molt positivament les opinions que té la gent menys
digitalitzada. Recordo haver finalitzat
una xerrada fa un temps i que va venir a saludar-me un senyor gran. Feia
cara de sorpresa i em va fer veure, des
de la seva ingenuïtat, la importància
del tema: “Compartim sense demanar
res a canvi a la web?, regalem la informació que sempre havia estat un element clau del poder? Però això canvia
el món!”.
Evidentment que sí, que el tema és i ha
estat important durant la història de
la humanitat i serà cabdal a l’hora de
canviar moltes de les coses disfuncionals que ens afecten. Un bon exemple
és el d’un sentit de la propietat excessiu
que ens ha portat a acumular productes, elements materials construïts amb
recursos ja escassos al planeta. Vivim,
ens diria Rifkin, a l’era de l’accés a serveis o productes que no implica la propietat: valorem les coses per la satisfacció o servei que ens proporcionen,
i deixa de ser important si les posseïm
en matèria.
Jo en dic sovint la filosofia Spotify i comento que és un dels nombrosos valors
que el món no digital ha importat de la
xarxa. Consum col·laboratiu de recursos de connectivitat (guifi.net), de cotxes (l’antic Zipcar, Blablacar), de bicicletes a les ciutats (Bicing), han lliurat
la societat postdigital del sentit excessiu de la propietat que vam heretar de
situacions de més escassetat, dels esforços de la societat de consum per generar-nos insatisfaccions i necessitats noves. El freeware, les llicències Creative
Commons, portals d’intercanvi o regal
com nolotiro.org o formes de finançament col·lectiu com el micromecenatge (crowdfunding) són també exemple
de nous models de negoci, de noves
maneres de fer coses que un dia vam
pensar immutables.
Parlo de tot això quan identifico la revolució de la xarxa, de la seva potència
com a eina de desenvolupament humà
gairebé assimilable al llenguatge. Trencats gairebé tots els límits (culturals,
geogràfics, fins i tot socioeconòmics)
de la comunicació i col·laboració entre
éssers humans, compartint sense fronteres el millor de cadascun de nosaltres, arribarem com a persones, com a
humanitat, realment lluny.
Dolors Reig
@dreig és conferenciant experta en
xarxes socials i nova societat digital.
Autora principal de l’espai El caparazón, també treballa com a freelance
en tasques de consultora, professora a
diferents empreses, institucions, universitats i escoles de negoci (UOC,
INESDI, etc.). Forma part de diversos
comitès científics, editorials en àmbits
de pensament, coneixement, innovació, cultura i tendències a Internet
i col.labora amb diferents mitjans de
comunicació i consells d’experts. Llicenciada en psicologia social, màster en inserció laboral, multimèdia i
desenvolupament web, participa freqüentment en diferents publicacions
i esdeveniments en els temes que domina: dinamització de comunitats,
xarxes socials, web social, tendències
a Internet, empresa 2.0, innovació social, educació, noves professions, etc.
Ha publicat Socionomia, Los jóvenes
en la era de la hiperconectividad, etc.
14
Conceptualització
¿Podem continuar entenent l’Administració pública i les tasques de govern
com s’entenia ara fa cent o dos cents
anys? ¿Podem imaginar que la idea
de democràcia que fèiem servir en el
fordisme segueix sent vàlida en plena
era d’Internet? La resposta pot ser positiva si fem referència als valors que la
democràcia expressa: igualtat, justícia
social i poder que emana del poble.
Però cal ser molt més prudents si fem
referència a la manera concreta com es
prenen les decisions i com relacionem
poders públics i societat. La democràcia representativa va ser la fòrmula que
es va trobar per combinar legitimitat
popular del poder i capacitat efectiva
de prendre decisions per part dels qui,
temporalment i en nom de tots, ocupaven els espais institucionals legalment
establerts per fer-ho. Podríem dir que
els “absents” (la societat) avalaven amb
els seus vot els “presents” (els electes)
perquè decidissin en nom de l’inte-
23
rés general. La participació, en aquest
sentit, s’esgotava amb l’exercici del dret
de vot. I l’Administració era una mena
de maquinària al servei dels que eren
electes, que havia de portar a terme o
executar el que s’havia decidit.
La gran transformació tecnològica
i social que representa Internet està
modificant fortament aquest escenari.
Com bé sabem, Internet posa en qüestió aquells espais d’intermediació que
no aporten un valor en si mateixos. Si
les coses es poden fer directament (utilitzant les noves vies que obre el canvi
tecnològic), no cal fer servir institucions, entitats o persones que basaven
el seu estatus en el seu rol d’intermediació. Aquesta constatació val, o pot
valdre, per a agències de viatge, diaris, partits polítics, administracions o
universitats, per posar només alguns
exemples. Avui dia, “els absents” poden
estar “presents” si cal, no en forma de
democràcia instantània (ja que la democràcia no només es decisió; també
és, i sobretot és, deliberació), però sí
en forma de mecanismes de consulta,
debat i agregació de preferències. Comença a ser possible que els diputats
en alguns parlaments participin des de
casa o des d’un altre lloc als debats de la
cambra de què són membres. Són “absents”, però se’ls permet ser “presents”.
Hi podríem ser la resta? Té sentit que
l’Administració porti a terme les seves
tasques de manera opaca i experta (és
a dir blindada), quan des de la societat poden haver-hi moltes alternatives
i solucions disponibles que poden ajudar a millorar els resultats globals?
Participar no només vol dir ser presents en les instàncies representatives.
Ha de voler dir també poder ser coproductors de polítiques, compartir la generació d’alternatives, implicar-se en el
debat sobre allò que ens afecta i cercar
les possibles respostes. Cada cop més,
l’esfera pública no és només l’esfera de
les institucions públiques. És l’esfera on
col·lectivament busquem respostes a
problemes comuns. Tenim suficients
exemples que ens diuen que compartir
és millor que competir o que limitar-se
a aportacions d’experts (Viquipèdia
versus Enciclopèdia Britannica o versus
Encarta).
Govern obert ha de voler dir govern
de tots i per a tots. Cadascú des de les
seves responsabilitats i des de les seves
possibilitats. Participar cada dia més
vol dir fer. I fer-ho entre tots és segurament millor que limitar-se a obeir allò
que altres han decidit. El nou entorn i
la nova realitat que Internet afavoreix
pot generar bones i males notícies. En
tenim constància cada dia. Però el que
és innegable és que ofereix oportunitats per fer les coses de manera més
oberta, transparent i participativa que
en el marc que anem deixant enrere i
que ha anat acumulant moltes insatisfaccions i desafeccions.
Joan Subirats
@subirats9 és doctor en ciències econòmiques, catedràtic de ciència política i investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de
la Universitat Autònoma de Barcelona.
És especialista en temes de governança, gestió pública i en l’anàlisi de polítiques públiques i exclusió social, així
com en problemes d’innovació democràtica i societat civil, temes sobre els
quals té publicats nombrosos llibres i
articles. Col·labora habitualment a diversos mitjans de comunicació. El seus
darrers llibres són: Análisis y gestión
de políticas públicas, Ariel, Barcelona,
2008; Otra sociedad ¿Otra política?,
Icaria, 2011; Repensar las políticas urbanas, Diputació de Barcelona, 2012;
Decisiones públicas, Ariel, 2014.
15
Disseny de
polítiques
i serveis
“No es pot dur a terme un canvi fonamental sense un cert grau de bogeria.”
Thomas Sankara
Un govern obert com a filosofia té com
a objectiu garantir la transparència, la
rendició de comptes i la participació
ciutadana en la gestió pública. Un govern obert defensa l’Estat de dret i fa
especial èmfasi en la integració de les
veus dels ciutadans en el seu modus
operandi. Per tant, la participació pública és un principi central del govern
obert. Com vaig sentir dir a un participant en una reunió sobre govern obert,
la transparència és una finestra que
permet al públic mirar a dins i veure el
que està fent el govern, però el govern
obert, d’altra banda, no és només una
finestra, sinó una porta que permet al
públic d’entrar i participar / col·laborar
/ interrogar tan com vulgui.
24
Les polítiques i serveis estan dissenyats
per respondre als problemes experimentats o previstos per l’Estat o els ciutadans. Emmarquen la relació que els
ciutadans tenen amb el govern i entre
ells. La participació pública no tracta
només sobre el control ciutadà de les
activitats del govern en els afers públics
ni tampoc es limita a interrogatoris
sobre transaccions històriques per solucionar decisions injustes. És una necessitat per als governs a l’hora de dissenyar polítiques i serveis com a part de
l’execució del seu mandat en nom dels
ciutadans. En molts països africans,
ajustar el marc de formulació de polítiques per incloure la participació pública iterativa en cada etapa del procés
continu de polítiques comportarà, en
molts casos, canvis fonamentals en les
lleis, en les prioritats de finançament i
en les regulacions. Per tant, requereix
un cert pensament revolucionari entre
els tecnòcrates i encara més una acció
revolucionària entre la classe política.
El pensament revolucionari i les accions cap a canvis fonamentals en
les polítiques públiques comencen al
principi del cicle de vida de la política
i es van desenvolupant al llarg del seu
camí. Algú podria argumentar que hi
ha pocs motius per considerar revolucionària la formulació participativa de
polítiques, però permeteu-me dissentir. Quan el marc de referència per al
disseny de polítiques o de la política
que es proposa amenaça l’equilibri de
poder, només el pensament revolucio-
nari assegurarà que l’obertura està salvaguardada en el procés. No tenir en
compte el canvi resultant en el poder
causat per les veus dels ciutadans és
imprudent i probablement una de les
raons per les quals es veuen obstaculitzats els esforços del govern obert. Una
forma de donar cabuda a aquesta realitat és ajustar la nostra visió del cicle de
vida de les polítiques públiques lluny
de la suposició que es tracta d’un procés força lineal amb els que participen
en la formulació de polítiques, format
per éssers humans racionals que prenen decisions racionals durant el procés. La vida real demostra que aquesta
suposició poques vegades es compleix.
Aquests éssers racionals prenen decisions basades en una varietat de consideracions que van més enllà de l’evidència concreta i el disseny de polítiques
sòlides per donar cabuda als interessos
creats, les intrigues polítiques i les ambicions i temors dels que són a la taula. Un enfocament obert, participatiu
i basat en les proves per dissenyar polítiques i serveis garanteix que aquests
altres factors es considerin en obert i
que els ciutadans tinguin l’opció d’incloure’ls com a consideracions, o no.
Fins i tot després d’una acurada planificació, recaptació de fons i implementació de programes elaborats per
a la participació pública, de vegades
sembla que els resultats que volen obtenir els professionals del govern obert
no s’assoleixen. Finalment, afrontem
qüestions com ara la manera de fer que
Muchiri Nyaggah
@muchiri exerceix com a director
executiu adjunt a The Open Institute,
un think/do tank que dóna suport tècnic i assessorament en govern obert i
dades obertes. Amb experiència com
a consultor en tecnologia i innovació, va fundar Semacraft Consulting
Partners. Actualment, el seu focus
d’atenció se centra en com les organitzacions i els governs dels països
en desenvolupament poden salvaguardar el desenvolupament inclusiu
i sostenible a través de la innovació i
la participació ciutadana en la gestió
pública. També participa en diversos
consells assessors com DEMO Africa
demo-africa.com). Viu a Nairobi,
Kenya, amb la seva dona i tres fills.
els governs siguin més oberts o com
aconseguir que els ciutadans participin. Però la pregunta que mai hem de
perdre de vista és: Per què molestar-se?
Per què molestar-se amb el govern
obert o la participació pública? Per què
preocupar-se d’obrir dades? Per què
molestar-se a sol·licitar l’opinió del públic quan els experts ja són a la sala? Per
què molestar-se amb tot això? Respondre a la pregunta per què molestar-se és
important perquè perseguir les dades
obertes amb la finalitat de les dades
obertes no és sostenible. Tampoc no ho
és perseguir el govern obert o la transparència o la rendició de comptes com
un fi i no com un mitjà. És similar a
la construcció d’un pont que no du enlloc. Una revolució necessita una raó, i
la raó, al meu parer, ha de ser la recerca
del desenvolupament humà. Aquesta
recerca tracta de progressar en la direcció correcta pel que fa als mitjans de
subsistència i a la qualitat de vida de les
persones que viuen a l’Àfrica.
Si entenem que es tracta de persones
i desenvolupament, correrem un risc
menor de caure en el fetitxisme de les
dades obertes, la tecnologia cívica i el
govern obert. Els éssers humans viuen els seus dies en un espai polític i
el desenvolupament és per si mateix un
exercici de política. Els professionals
en l’espai del govern obert han d’entendre que mentre la ruta curta per a
la rendició de comptes, que es descriu
en l’Informe sobre el desenvolupa-
25
ment mundial 2004 (WDR 2004), pot
encaixar perfectament dins del nostre
enfocament programàtic, pressupost i
terminis, pot oferir resultats poc satisfactoris en el mitjà i llarg termini. La
ruta llarga, que inclou la participació
en l’espai polític dels agents de canvi,
no s’ha d’ignorar, ja que representa la
millor manera de convertir els guanys
ràpids aconseguits a la ruta curta en
canvis institucionalitzats a través de la
política. Per a algunes parts interessades, això no és atractiu, en part a causa
de la delicada relació entre els donants
i els països en els quals treballen, però
també en part a causa de la impaciència i la cerca de guanys ràpids. Per tant,
cal un canvi fonamental no només en
el sector públic, sinó també entre els
proveïdors de fons amb l’esperança
d’aconseguir els seus objectius de governs oberts establerts. La revolució
no s’hauria de circumscriure dins del
sector públic.
Tant l’Estat com els ciutadans existeixen en un context polític, que no pot
ser ignorat. Així que, encara que normalment no ho articulem d’aquesta
manera, el govern obert, incloent-t’hi
el disseny participatiu de polítiques i
serveis, tracta principalment de política. De bona política. Com més aviat
ens acostumem a aquesta idea, serà
més fàcil progressar sent més deliberatius sobre com involucrem les persones especialment en l’era post-2015.
La participació no és el final que busquem, sinó un mitjà per al desenvolu-
pament sostenible de tothom. Thomas
Sankara tenia raó; una mica més de bogeria al nostre món pot ser just el que
necessitem.
16
Presa de
decisions
Un dels elements clau que defineix
qualsevol acció de govern és la presa de
decisions. A través de les diferents mesures que un equip de govern decideix,
es respon, per una banda, al contingut del programa electoral sota el qual
aquest equip es va presentar a la governança d’una determinada Administració; i, per altra, durant el transcurs del
mandat s’hauran de trobar respostes
a nous requeriments, necessitats... i, a
través de les decisions que es resolguin,
s’anirà configurant la pròpia acció de
govern.
El recorregut tradicional de la presa de
decisions estableix un espai on el ciutadà té un paper passiu. La implicació
ciutadana durant el procés és baixa
perquè l’Administració i l’equip de govern corresponent estableixen quines
són les millors decisions per tal de respondre als requeriments i necessitats
que sorgeixen. D’aquesta manera, els
26
projectes que es porten a terme responen a plantejaments del propi equip
de govern. Les solucions que aporten
aquestes iniciatives no sempre tenen
l’acompanyament ciutadà que mereixen i, al final, el grau de satisfacció no
és massa alt. En definitiva, el baix paper
participatiu del ciutadà en el procés de
decisions fa que la solució final no sigui entesa com quelcom propi. L’apoderament del ciutadà ha estat molt baix
i la mesura final acaba sent fruit d’una
acció de govern unidireccional.
La conceptualització de la presa de decisions sota el prisma de govern obert
és diametralment diferent. El procés
participatiu del ciutadà és més alt i el
grau d’apoderament en la solució final
és major. Els projectes ja no sempre
són plantejats per l’equip de govern i és
la ciutadania la que, a vegades, planteja
propostes per tal que siguin debatudes
i aprovades per l’equip de govern. Durant el procés, els ciutadans aporten
coneixement, experiència i visió sobre la solució que es planteja. Aquesta
àgora permet que els agents (empreses,
organitzacions...) puguin ser partícips
dels diferents debats i que aportin els
seus punts de vista i solucions. Els beneficis d’adoptar un model de presa de
decisions sota els paràmetres del govern d’obert són que la responsabilitat
de les mesures és compartida i s’aproxima més al ciutadà, ja que aquest hi
ha participat implicant-se en el procés.
Altres elements i eines que configuren
un govern obert complementen i faciliten aquests processos participatius.
L’obertura de dades públiques representa un estímul perquè els ciutadans
puguin establir noves solucions que,
molts cops, no havien estat plantejades
per l’equip de govern. D’altra banda,
els instruments que ofereix la votació
electrònica o l’ús dels espais de debat
a les xarxes socials faciliten el procés
d’elecció o deliberació. Durant aquest
procés de presa de decisions, sota l’òptica del govern obert, s’obre la possibilitat d’enriquir els processos democràtics
per part de la ciutadania. L’equip de govern té la possibilitat de donar a conèixer normatives, límits pressupostaris,
competències... i, per tant, la cultura
democràtica del conjunt de la comunitat millora.
Antoni Gutiérrez-Rubí
@antonigr és assessor de comunicació i consultor polític. Desenvolupa la
seva feina a Espanya i a Llatinoamèrica. Professor en màsters de comunicació i cursos de diferents universitats.
Autor de diversos llibres, escriu habitualment a diferents mitjans com El
Periódico de Catalunya, El País (on
escriu en el seu blog Micropolítica)
o Cinco Días, entre altres col·laboracions.
www.gutierrez-rubi.es
17
Millora
dels serveis
públics
Les paraules són meravelloses. Per
exemple, del verb produir hem derivat producte, producció i productor(a).
D’altres vegades les paraules ens deceben. El concepte servei no s’explica a
partir del verb servir, no hi ha la servició i la paraula servidor/a presenta connotacions indesitjables. El diccionari
reconeix que els serveis són difícils
d’entendre. La seva gestió és escorredissa, perquè són intangibles i perquè
la producció i el consum tenen lloc de
manera simultània. A més, la qualitat
de servei es defineix en funció de l’experiència de l’usuari, no de paràmetres
purament objectius. I cada usuari és un
món. Ho sabeu prou totes les persones
que treballeu de cara al públic.
Els serveis públics tenen, en canvi, una
feliç característica: la seva funció és
millorar la vida de la ciutadania. No és
necessari captar i fidelitzar la clientela.
Els serveis públics, a més, es distingei-
27
xen dels privats en el fet que els seus
usuaris en són coresponsables. A diferència dels clients d’un restaurant, que
es limiten a consumir, la ciutadania té
una responsabilitat en el bon funcionament dels serveis públics, amb el doble
paper de mestressa i destinatària. Tal
com vaig llegir en una pancarta a Lisboa, “els serveis públics són del poble”.
Les administracions públiques encaren, des de la seva fundació, el repte
de disenyar serveis útils i satisfactoris.
En alguns casos, s’ha aconseguit. Així,
la sanitat pública espanyola és la més
cost-efectiva d’Europa i una de les millors del món. En altres casos, la revolució s’ha ajornat sine die. Després de
les bones pràctiques dels anys 90, tres
circumstàncies afavoriran una segona
transformació dels serveis:
1. L’accés massiu a la tecnologia, que permet resoldre alguns
dels eterns desafiaments del màrqueting de serveis, com són l’automatització, la personalització i l’estandardització, en condicions més
còmodes i més econòmiques.
2. El fenomen del prosum i, en general, l’obertura a la participació
ciutadana en el diseny, prestació i
avaluació dels serveis suposa, si ho
aprofitem, una revolució que aprofita la intel·ligència col·lectiva en
benefici de la comunitat.
3. La posada en valor de l’intraemprenentatge, en un context d’innovació pública, aspira a
construir organitzacions de serveis
dinamitzades per la iniciativa responsable de persones que desitgen
millorar cada dia.
Ara és el moment. Necessitem directius públics que entenguin aquesta realitat i contrueixin entorns favorables al
canvi. Tenim les condicions per aconseguir-ho. Fins i tot el fet de comptar
amb pressupostos menors hauria de
constituir, dins de certs límits, un esperó per pensar els serveis públics de
manera diferent, amb la involucració
creativa de treballadors i treballadores
públics i del conjunt de la ciutadania,
en una xarxa de relacions que transcendeixi les fronteres organitzacionals.
La millora de serveis, en un model de
govern obert, dependrà que greixem
l’engranatge de la participació per a la
cocreació de millors serveis.
Alberto Ortiz de Zárate
@alorza és especialista en el CANVI,
amb majúsculas. Fundador d’alorza.
net, plataforma des de la qual exerceix
de professional in(ter)dependent. Pioner en l’obertura de dades públiques i
en les polítiques de govern obert. Veterà de l’atenció ciutadana multicanal.
Escriptor, docent i conferenciant. Ha
estat càrrec públic, funcionari i consultor; ara posa la seva experiència al
servei de projectes que millorin la vida
de les persones.
18
Col·laboració
Els europeus ens vam posar d’acord per
definir què significa un govern obert
tenint en compte tres valors clau: participació, col·laboració i transparència.
La transparència i la participació apareixen -a la majoria de llocs que analitzen o promouen el tema- com els
elements més importants, als quals es
dedica més atenció, més comentaris,
més espai. La col·laboració, en canvi,
sempre arriba en el tercer lloc. Fins i
tot hi ha llocs de govern obert que ni
tan sols l’esmenten. I no perquè sigui
menys important.
La transparència -essencial en la mesura que ens dóna seguretat que el conjunt funciona com hem acordat- és exigència de tots, però, més aviat, és una
tasca de l’Administració.
28
La participació implica accions de la
comunitat que poden anar des de la
votació fins a l’enviament d’informacions; limitades sempre a un moment
concret i que no requereixen involucrar-s’hi més.
La dificultat de la col·laboració radica
en el fet que és el valor més exigent.
Requereix que cadascun de nosaltres
assumim una responsabilitat activa i
constant. Per això mateix és, a la vegada, el punt més elusiu i el més transcendent, el que requereix un veritable
canvi de paradigma en la nostra relació
amb els assumptes públics.
Feliçment comptem amb les eines necessàries. Internet, el web i les tecnologies de la informació i la comunicació
afavoreixen moltes de les accepcions
del terme col·laboració: l’enviament de
notes a un diari o revista, treballar amb
qualsevol empresa sense pertànyer a
la plantilla, fins i tot contribuir amb
diners, medicaments o aliments a qualsevol campanya o acció social. Però el
que és fonamental, parlant d’un govern
obert, consisteix en el fet que les TIC
permeten que treballem junts per un fi
comú, fins i tot amb desconeguts. Tot
això és gràcies al fet que qualsevol punt
d’una xarxa, connectat, pugui comunicar-se amb qualsevol altre sense passar
pel tamís de les jerarquies que eren,
fins fa poc, la forma d’organització més
eficient.
Aquesta possibilitat, demostrada tant
pel moviment dels Indignats com per
la primavera àrab, facilita l’expressió
popular i fins i tot l’enderrocament
d’un govern repressiu. Però aquests
moviments de protesta tan celebrats…
s’evaporen tan bon punt assoleixen el
seu objectiu. No porten a un treball de
conjunt.
La col·laboració, facilitada per la penetració de les TIC, representa un repte
per a tothom.
Les autoritats tradicionals, acostumades a girar instruccions i ordres, no
saben treballar al mateix temps que
els ciutadans. I nosaltres estem acostumats a obeir o a protestar. Ni manar
ni obeir ni protestar és suficient en un
món tan complex com el d’avui.
Afrontar un repte amb les eines adequades és una oportunitat meravellosa.
Col·laborar en la realització dels assumptes de la ciutat és la millor manera
de dotar-la d’una veritable intel·ligència humana -la nostra- i de reinventar
la política, que tant ho necessita.
Francis Pisani
@francispisani és escriptor, columnista i conferenciant. Va començar a
escriure sobre les TIC durant la seva
prehistòria: els anys 90 a l’Àrea de la
Badia de San Francisco. Recentment
ha finalitzat una volta al món (45
ciutats, 5 continents) d’innovació. El
seu blog, que es publica en francès,
castellà i anglès, s’està reconvertint en
un llibre que es pot descarregar des
de francispisani.net. Actualment
treballa en ciutats intel·ligents (smart
cities), participatives i innovadores
arreu del món.
19
Coproducció
de serveis
La coproducció de serveis funciona
com una nova modalitat que, basada en
el principi de la participació i principalment en el de la col·laboració, possibilita el lliurament de prestacions i béns
públics sobre la base d’un treball compartit, distribuït i coordinat entre entitats públiques i altres actors del sector
privat, societat civil, entre altres. Com
a part de l’enfocament de govern obert,
i facilitat per les plataformes tecnològiques i eines digitals disponibles, és
possible promoure una dinàmica participativa que potenciï la transformació
social i la millora dels processos i resultats de la gestió pública, coproduint
valor públic. Per tant, per als fenòmens
de cocreació, com la coproducció de
serveis, el ciutadà transita des d’un rol
d’observador passiu, usuari i espectador davant l’Administració a posicionar-se com a principal protagonista i
actor clau del procés i els seus resultats
(prosumidor), la qual cosa suposa passar d’un model analògic, hermètic i au-
29
toreferent de govern i gestió pública a
un de digital, obert, distribuït i inclusiu.
En qualsevol cas, la cocreació i la
coproducció de serveis es poden considerar com les dues cares d’una mateixa
moneda en el marc de les estratègies i
polítiques de govern obert. Cocrear
suposa que el focus està posat a trobar
les potencials respostes a un problema
públic, les opcions disponibles, l’aprofitament del coneixement i els talents
distribuïts més enllà dels límits de les
entitats estatals. Té a veure amb el disseny, la formulació de propostes des de
la complicitat, el compromís recíproc,
l’interès conjunt i la confiança; funciona més a nivell d’idees, prototips, etc.
Coproduir va més enllà i s’orienta ja no
només a trobar respostes adequades a
problemes socials o políticament més
complexos, sinó a com concretar aquestes propostes en el terreny pràctic.
Coproduir va en paral·lel amb aprofitar
al màxim les capacitats i disposició de
múltiples actors per afegir valor públic
en els processos de creació, lliurament
i provisió de serveis públics (i fins i tot
més enllà) i articula els espais de col·laboració, cooperació i coordinació entre
una xarxa d’actors múltiple.
En el cas de cocreació podem dir que
el focus està més posat a fomentar, promoure i articular espais amplis per a la
participació i la involucració ciutadana
(citizen engagement), sobretot en la definició i resolució dels problemes que
els afecten o contribuint a la resolució
dels desafiaments que els governs tenen
i/o volen afrontar de manera conjunta
amb els actors socials. En l’àmbit de la
coproducció, ja no només estem davant
d’un espai de participació en alguna de
les seves modalitats (informativa, consultiva, deliberativa, etc.), sinó més aviat en un territori on l’element catalitzador per a l’èxit radica, principalment, en
la col·laboració, la complicitat i l’aprofitament de capacitats i recursos disponibles fora dels límits de les entitats
estatals. Un exemple freqüent d’aquest
tipus d’iniciatives el constitueixen els
anomenats laboratoris d’innovació ciutadana, tallers o hubs sobre canvi i innovació social, les hackatons de dades
obertes o les plataformes per a l’emprenedoria cívica. Tots suposen àmbits de
treball no convencional (sota models
d’organització híbrids), els resultats dels
quals impacten positivament en la societat i en el treball del sector públic, com
ho han demostrat recentment les iniciatives sobre visualització de dades, l’ús
de dades obertes i la reutilització d’informació pública per al control social
o la rendició de comptes, entre d’altres.
Com esmentàvem abans, ambdós conceptes, no obstant això, estan íntimament relacionats i en la majoria dels
casos no és possible explicar o separar
un de l’altre, ja que generalment a partir de processos de cocreació o codisseny (de polítiques públiques o serveis,
per exemple), s’esdevé una segona fase
associada a la coproducció o responsabilitat compartida per la gestió, implementació i lliurament de determinades
prestacions. La frontera és difusa però
obeeix a la lògica sistèmica que funciona en els espais de treball de configuració oberta, on l’obertura de recursos
(dades, informació, coneixement, pràctiques, etc.), les xarxes, la participació
activa, el treball col·laboratiu i la confiança van consolidant noves formes
d’innovació amb, per a i a través de la
ciutadania que transforma, de manera
radical, la manera d’entendre i practicar
l’exercici del govern, les polítiques i la
gestió pública en el segle XXI.
thepowerofopengov.tumblr.com
Álvaro V. Ramírez-Alujas
@redmatriz és fundador i investigador del Grup d’Investigació en
Govern, Administració i Polítiques
Públiques (GIGAPP), Espanya, i acadèmic de l’Institut d’Assumptes Públics (INAP) de la Universitat de Xile.
thepowerofopengov.tumblr.com
20
l’Administració
com a
tractora
Podem caracteritzar el rol de l’Administració com a tractora de la societat
en les tres dimensions següents:
Lideratge
Una bona Administració és un factor
determinant de benestar econòmic i de
cohesió social. És constatable que els
països més desenvolupats econòmicament i socialment compten amb institucions públiques sòlides, i viceversa.
Efectivament, les institucions públiques exerceixen un rol de lideratge
generant les condicions perquè les
activitats econòmiques puguin desenvolupar-se adequadament i, també, organitzant els mecanismes de solidaritat
que afavoreixin la cohesió i la justícia
social.
30
Des de la perspectiva concreta del govern obert, l’Administració ha de ser
tractora de la col·laboració entre els
diversos agents públics i privats que
intervenen en les diferents polítiques
públiques. Aquest rol adquireix una
importància primordial en les actuals
societats complexes, en les quals cap
dels agents socials té tota la capacitat,
per ell mateix, per donar resposta als
grans reptes socials del nostre temps i,
per tant, és imprescindible articular la
col·laboració en xarxa de tots els agents
que puguin aportar el seu coneixement, el seu treball i els seus recursos
per trobar les solucions que millor satisfacin els interessos generals.
Innovació
L’Administració ha de ser, també, motor d’innovació, mitjançant l’impuls de
la innovació oberta amb la participació
de la ciutadania, els grups d’interès i els
professionals públics i, també, mitjançant la utilització exemplar de les noves
tecnologies com a tractora de la societat de la informació i el coneixement.
La innovació implica una aposta decidida i permanent pel canvi, anticipació de les demandes i necessitats de
la ciutadania, així com adaptabilitat i
obertura a les noves idees, conceptes i
processos.
Exemplaritat ètica
El rol tractor de l’Administració ha
d’incloure, també, una dimensió ètica,
perquè el canvi que les nostres institucions necessiten s’ha de sostenir sobre
una sòlida base ètica.
Els líders públics, amb el seu exemple,
han d’exercir una influència positiva
sobre les actituds cíviques i democràtiques de la ciutadania.
Els principis del govern obert: transparència, participació i col·laboració,
constitueixen una bona referència per
definir aquesta base ètica.
Així mateix, aquesta exemplaritat ètica que es reclama es pot inspirar en els
valors de l’Administració proposats
per Alberto Ortiz de Zárate: equitat,
servei, transparència, participació, innovació i intensitat.
Iñaki Ortiz
@balapiaka treballa al Govern basc
com a tècnic d’organització des de
l’any 1983. El 1995 es va incorporar a
l’Oficina per a la Modernització Administrativa, com a responsable de
projectes. Entre els anys 2009 i 2013
va desenvolupar el càrrec de director
d’Innovació i Administració Electrònica.
Actualment treballa com a responsable de projectes a la Direcció d’Atenció a la Ciutadania i Innovació i Millora de l’Administració (DACIMA).
És coeditor del blog Administraciones en red des de l’any 2005.
21
Desenvolupament
Sigui de manera proactiva o bé reactiva, les iniciatives de govern obert guanyen terreny i semblen destinades a
quedar-se, per a satisfacció dels implicats i en especial dels ciutadans. Però
sense dubtar de les bones intencions
dels promotors, amoïna comprovar
que en la creació i el desplegament de
les plataformes tecnològiques que han
de canalitzar el contacte i la supervisió
dels ciutadans amb l’Administració no
sempre s’apliquen els principis d’eficiència i obertura que formen part dels
principis del govern obert.
En concret, és habitual que s’encomanin desenvolupaments específics per
portar a terme funcions ja disponibles
en altres administracions, desaprofitant la possibilitat de reutilitzar desenvolupaments aliens. Sovint s’addueix
l’existència de peculiaritats que no permeten clonar de manera idèntica un altre desplegament, però cal demanar-se
31
si les diferències entre els dos casos justifiquen l’increment de cost i de temps.
En la majoria dels casos, la resposta és
negativa i l’estalvi que s’obté adoptant
una solució genèrica compensa el fet
de no assolir d’entrada el 100 % dels
objectius funcionals desitjats. Investigar quines aplicacions de codi obert es
troben ja disponibles a escala internacional en l’àmbit d’interès hauria de ser
el primer requisit a l’hora de plantejar
el component tecnològic de qualsevol
projecte de govern obert. En qualsevol cas, les adaptacions i desenvolupaments específics de la plataforma
genèrica que s’acabin fent s’haurien de
posar a disposició de la comunitat.
La popularització dels dispositius mòbils -telèfons avançats, tauletes- ha
obert un nou front tecnològic en els
serveis de govern obert. I en moltes
ocasions, tampoc s’afronta de la manera més eficient. En concret, l’enlluernament amb l’amplitud dels catàlegs
d’aplicacions de les dues plataformes
mòbils més populars -Android i iOS-,
cadascuna amb més d’un milió de títols disponibles, ha fet que es dediquin
recursos públics a desenvolupar per
duplicat aplicacions natives per als dos
sistemes citats, quan pràcticament en
tots els casos es poden aconseguir les
mateixes funcions adaptant correctament a mòbil els llocs web existents.
Una bona web per a mòbils és molt
més universal -i més econòmica- que
dues aplicacions privatives que, a més,
s’han de distribuir mitjançant catàlegs
gestionats per dues empreses privades
-Apple i Google- amb seu als EUA.
Però el màxim exponent d’obertura de
l’Administració en l’àmbit de la tecnologia consisteix a posar a disposició
dels ciutadans les eines d’accés a la informació que els permetin desenvolupar aplicacions i serveis propis a partir de les dades públiques. La creació
d’unes API -interfícies de programació
d’aplicacions- completes i ben documentades és la millor inversió possible,
perquè sempre acaba donant lloc a més
aplicacions i millors que les que es puguin crear amb els recursos propis.
Albert Cuesta
@albertcuesta és periodista, analista, traductor i conferenciant especialitzat en tecnologia. Les seves
col·laboracions en diversos mitjans
de comunicació catalans, estatals i
internacionals es poden consultar a
http://albertcuesta.com.
Impulsor de la traducció de Twitter al català, des de 1997 fomenta la
participació ciutadana digital amb la
creació i la gestió de la llista de correu
ciutadana de Cardedeu, el municipi
del Vallès Oriental on viu amb la seva
família.
22
Integració
No ens enganyem, la integració és, sens
dubte, l’ingredient bàsic del govern
obert. És més, m’atreviria a dir que és el
llevat imprescindible per expandir els
conceptes de col·laboració, transparència i participació, els tres esglaons de la
piràmide del govern obert.
‘Completar un tot amb les parts que
falten’. La mateixa definició del concepte integrar ho diu tot, i ens situa davant
la realitat de l’estat de l’art del govern
obert en el món. Aquesta nova forma
de governar, imprescindible per adaptar-se als temps i a la demanda social,
ha d’aglutinar tots i cada un dels ciutadans, amb independència de la seva
manera d’organitzar-se. Perquè aquesta
unitat real tingui lloc, s’ha de completar el tot, o el que és el mateix, s’han
d’integrar tots i cada un dels individus
que componen la societat. La realitat,
tossuda en els seus plantejaments, ens
adverteix que estem lluny d’arribar al
tot, per això ens situa en els inicis del
32
govern obert, un espai al qual s’hi aniran sumant tots i cada un dels ciutadans del món democràtic, però al qual
actualment tan sols s’hi han sumat, integrat, una selecta minoria.
Una integració real ens duria al paradís
del que els americans en diuen engagement, una simbiosi en què no es podria
diferenciar l’administrat de l’administrador, o el ciutadà del polític. Mentre aquesta unió es produeix, que ho
farà, per descomptat, sense distinció
de classes, procedència o grau d’immersió digital, cal anar preparant, amb
la resta de conceptes de govern obert,
el terreny de joc en què, units, tots els
membres de la societat construiran el
seu futur.
Aprofitar el potencial social, de forma
directa i indirecta, és la manera d’assegurar-se que el millor coneixement estarà plasmat en l’estratègia de govern.
De forma directa, amb idees i propostes, i de forma indirecta, amb fórmules d’escolta activa que extreguin les
veritables demandes en el disseny de
polítiques i serveis. Només així aconseguirem la cocreació, o si no pot ser,
un cop més, la integració d’idees, compartint-les de forma transparent per a
la seva avaluació, millora, adaptació i
execució.
La integració, tot i que té en la seva
vessant personal el perfil més rellevant,
també té una altra vessant important
que forma part ineludible de l’acció de
govern obert. L’eina que possibilita la
transparència, la col·laboració i la participació és un element fonamental en
la responsabilitat de l’èxit. D’entrada,
l’esperit de reutilització amb què s’ha
d’afrontar qualsevol desenvolupament,
respon a l’autèntic propòsit d’integrar
de forma global els principis de governança. D’aquesta manera, la integració
de qualsevol comunitat a aquesta acció
de govern descartarà com a principal
escull per al seu compliment el cost.
Igualment, afavorir la reutilització de
qualsevol element útil que es compongui amb objectius de transparència sobre la base de formats oberts, és un clar
senyal d’invitació a la integració.
Guzmán M. Garmendia
Seguint la línia dels instruments necessaris per a la creació d’un entorn de govern obert real, la interoperabilitat és
una mostra més d’integració. Que totes les administracions parlin el mateix
idioma i que els ciutadans l’entenguin a
la perfecció, és el facilitador de la conversa, element bàsic en la generació de
dinàmiques participatives. No obstant
això, perquè en aquesta conversa, un
cop més, s’hi integrin tots els membres
que corresponen, aquests han de tenir
al seu abast tota la informació necessària per generar un marc d’opinió real.
L’obertura de dades total es fa més necessària que mai perquè de debò tots
els actors de la conversa juguin en el
mateix terreny. Sense dades, definitivament, no hi pot haver mai integració.
@GuzmanGarmendia és consultor
tecnològic a ORACLE per a l’Administració pública i membre de la
Junta Directiva de l’Open Knowledge Foundation (OKFN). Després de
treballar al Govern de Navarra com
a director general de Govern Obert
i Noves Tecnologies, assessora diferents administracions en estratègia
de govern obert i en la construcció
de les seves lleis de transparència. A
més, és un col·laborador habitual a
seminaris, conferències i cursos de
tecnologia, política, govern obert i
transparència al sector public.
Integració, sinònim d’assimilació, ens
situa tots al mateix nivell. És mesclar-se, conjugar-se, recolzar-se, com-
plementar-se i moltes paraules tan
boniques com útils. Feliç integració.
Benvingut govern obert.
23
Innovació
La innovació és la capacitat de portar
noves idees a la pràctica, posar-les en
marxa. L’objectiu de la innovació pública és resoldre de forma diferent reptes o
necessitats de ciutadans, entitats o empreses. La innovació pública s’orienta,
doncs, a la creació de valor públic desafiant inèrcies i ortodòxies consolidades, proposant nous conceptes, assajant
noves solucions, primer en un format
de prototip i després buscant la seva implementació per a col·lectius concrets o
per a tota la societat. Quan la innovació fa evolucionar solucions existents en
noves versions l’anomenem innovació
incremental, quan la innovació desplega
conceptes completament nous es tracta
d’innovació radical. La innovació disruptiva, la que en el món privat trenca
completament les regles d’un mercat
existent, és menys freqüent en l’àmbit
públic.
Es pot innovar tant creant nous productes o serveis (cas bicing com a mostra),
33
com establint noves formes d’atenció
a l’usuari (administració oberta), com
creant nous models de creació de valor (a través d’aliances públic–privat,
per exemple) o establint nous processos menys burocràtics o més eficients.
Allò que definirà la innovació és la seva
capacitat d’impacte. Tenir idees noves
no és innovar, la innovació és assolir un
impacte significatiu a través d’aquestes
idees. Les proves pilot, tan habituals a
les administracions, no són innovació,
són prototips que resulten innovació si
s’acaben implementant a una escala significativa i resolent els reptes que pretenien assolir.
El procés de crear noves idees i portar-les a la pràctica no està exempt de
risc. La gestió de la innovació és de fet
un procés de mitigació del risc a través
de successives fases per comprovar que
les noves idees tenen realment aplicabilitat, es basen en un model de generació
de valor sostenible i comporten una solució nova i significativa. No hi ha innovació sense risc i això xoca sovint contra
la cultura de les administracions en què
tot ha d’estar previst als reglaments i en
què costa prendre decisions en marcs
d’incertesa. Per això, innovar a l’Administració pot semblar, de vegades, jugar
al pòquer sobre un tauler d’escacs, com
diu el professor Chesbrough. Però ni la
cultura corporativa de l’Administració,
ni les dificultats de la gestió del canvi,
ni la rigidesa del marc jurídic, ni el desafiament que comporta seguir les noves
onades tecnològiques poden ser excuses per no innovar. Una administració
que no innova és un rossec més que no
una pas una palanca per al desenvolupament. Les limitacions són més un
estímul per a la innovació que un impediment.
Les administracions públiques han
destacat més per recomanar la innovació per als altres que per aplicar-se-la a
elles mateixes. I si és important que hi
hagi polítiques de foment de la innovació per a les empreses o que s’impulsin dinàmiques d’innovació social, les
administracions han de veure’s també
com el subjecte de la pròpia innovació.
Cada cop hi ha sortosament més exemples d’administracions que despleguen
models d’innovació i que promouen la
cultura emprenedora i innovadora com
una forma de servir als ciutadans i com
una via natural per al desplegament del
talent de les pròpies comunitats professionals. Una innovació que es dóna de
forma oberta, integrant talent extern i
talent intern per crear nous conceptes i
solucions. Una innovació que pregunta
als ciutadans quan vol solucions noves incrementals, però que els observa
i malda per respondre a les necessitats
que tindran els seus ciutadans però que
encara no expressen. La innovació pública té un gran camp amb la cocreació
amb els ciutadans, encara que aquests
processos cocreatius tenen poc a veure
amb les formes de participació ciutadana que coneixem fins avui.
Una administració que vulgui crear valor social al segle XXI i vulgui atreure i
desplegar el millor talent no es pot per-
Xavier Marcet
@XavierMarcet és president de Lead
To Change, consultora d’innovació
amb seu a Barcelona, Boston i Santiago de Xile. El 2013 va publicar a Xile,
junt amb Marcelo Lasagna i Carmina
Sánchez, Innovación pública, un llibre sobre com desplegar models d’innovació a les administracions. Es poden seguir el seus pensaments al seu
blog www.xaviermarcet.com.
metre no innovar. Cal molt lideratge
i compromís perquè la innovació de
fàcil no en té res. Per a les administracions també és cert que no hi ha innovació sense risc, però que el gran risc
és no innovar.
24
Cofinançament
Les administracions, en funció de les
competències que tinguin atribuïdes
en cada cas, tenen encomanada la tasca de dur a terme la posada en marxa
i execució de les polítiques públiques.
La prestació dels serveis ha de ser tan
eficaç com eficient.
Si bé la normativa existent i altres condicions determinen en bona mesura
com s’han de prestar els serveis públics, també és cert que hi ha un cert
marge de maniobra.
Els recursos de l’Administració són limitats (ho poden ser més o menys depenent de la situació econòmica, però
en tot cas no són infinits), i el repartiment d’aquests recursos per prestar
els serveis públics que té encarregats
comporta haver de prioritzar, la qual
cosa no s’ha de fer sense la participació
ciutadana.
34
Això implica que l’execució de certs
projectes no es dugui a terme per falta
de recursos o, dit d’una altra manera,
per haver de destinar-los a altres tasques que puguin ser més prioritàries.
Aquesta situació suposa que l’Administració no pugui realitzar iniciatives que
considera beneficioses per a ciutadans
i/o empreses, però també que aquests
no puguin aprofitar oportunitats de
generar valor social o econòmic per
manca de recursos per portar-los a
terme. El cofinançament públic-privat
pot i ha de ser la solució en bona part
d’aquests casos.
En definitiva, un model en què tots
(tant les administracions públiques
com els ens privats implicats) surten
guanyant, de manera que ambdues
parts compleixin els seus objectius
d’una manera eficient i que, sense
aquesta col·laboració, probablement
no s’haurien pogut dur a terme.
Antonio Ibáñez
@aibapas és enginyer superior de
telecomunicacions, ha treballat a Telefónica I+D i a Red Eléctrica Telecomunicaciones. A la Junta de Castella
i Lleó és responsable de la presència a
Internet i coordina també l’estratègia
de govern obert.
25
Implementació
En qualsevol procés d’innovació les fases que estan dedicades a pensar, dissenyar i prototipar són summament
estimulants. És el temps dels somnis,
de crear lliurement, de pensar que tot
és possible. Amb la implementació arriba el moment de la veritat, quan te la
jugues, quan les idees no només han
de ser materialitzables i efectives, sinó
també empeses per aquells que han de
posar-les a la pràctica i per aquells que
s’hi sentiran directament afectats.
En la implementació les lletres salten
del paper i combaten amb la realitat.
És el torn de l’atenció màxima en el treball en equip, de la funció d’orquestra,
de detectar aquells engranatges que no
sonin amb la melodia de la partitura i
ser suficientment capaços per corregir
sobre la marxa, cedir i negociar, reorganitzant el que sigui necessari per do-
35
nar solucions ràpides i eficaces en ple
vol.
de participació que serveixin per a una
veritable cocreació de serveis.
Massa sovint els projectes d’innovació
moren en els processos d’implementació. Les causes poden ser múltiples, des
d’un error de disseny fins a una falta
de dotació de recursos o un defecte de
planificació de la temporització, però
probablement tindrà a veure amb les
persones, amb el seu afecte, involucració i disposició a introduir canvis.
Només d’aquesta manera es pot garantir que la implementació no sigui un
trauma o una batalla de resistències i
imposicions, sinó una fase més dins
d’un projecte motivat, dissenyat i construït sota les premisses de la participació, la col·laboració i la transparència
dins d’un model de govern obert.
Desenvolupar els mecanismes i habilitats necessàries per comprendre les
necessitats i possibles reticències és imprescindible per fer les persones partícips de com la innovació pot ser-los
útil, com es poden sentir protagonistes
del desenvolupament i orgulloses de
la seva contribució a la transformació
resultant.
Per això és fonamental la col·laboració
entre tots els agents implicats. Parlant
de govern obert, ens referim a la col·
laboració estreta i sostinguda entre
l’Administració, les entitats públiques
i privades, els representants polítics
i socials i, molt especialment, la ciutadania. Una col·laboració que no ha
d’arrencar tard, com sol passar en els
processos unidireccionals quan la invoquen en plena implementació com
a estratègia amortidora de la gestió al
canvi, sinó en les seves primeres etapes, des del mateix disseny dels projectes introduint canals i dinàmiques
Tíscar Lara
@tiscar és directora de comunicació
de l’Escola d’Organització Industrial. Experta en coneixement obert i
xarxes socials, fa més de quinze anys
que forma professionals i organitzacions en l’ús de les TIC per al treball
col·laboratiu i la comunicació digital.
http://tiscar.com
26
Avaluació
Què és avaluar?
La Comissió Europea definiex l’avaluació com la valoració de les intervencions
dels organismes públics segons els seus
productes i els seus impactes, en relació
amb les necessitats que pretenen satisfer
i orientada a proporcionar informació rigorosa, basada en proves, per a la
presa de decisions (COM, 2007). L’avaluació no és un fi en ella mateixa, sinó
un instrument per prendre decisions
que millorin la intervenció pública que
s’avaluï (BLASCO, 2009: 5).
L’avaluació de polítiques és un tema
clàssic de la gestió pública que és, al
seu torn, l’instrument d’innovació més
radical que puguem imaginar, perquè
aborda el fons de la qüestió, és a dir,
quina és la realitat social sobre la qual
intervenim, quins objectius pretenem
assolir, amb quins recursos comptem,
36
quines accions duem a terme per fer-ho
i en quina mesura estem assolint els objectius plantejats (Govern basc, 2010).
Per a què avaluar?
L’objecte de l’avaluació és la intervenció,
en totes les formes, àmbits i dimensions. Es pot tractar tant de polítiques,
programes o projectes que impliquin
la prestació d’un servei com de regulacions, programes de subvencions,
impostos, reformes d’institucions o
de qualsevol altra forma d’intervenció
sobre el funcionament o rendiment de
la qual algú necessiti saber-ne alguna
cosa (eficàcia, eficiència, conveniència,
satisfacció, impacte, etc.) (BLASCO,
2009: 6).
Avaluar és important per saber si les
accions públiques en marxa donen
resposta als propòsits marcats, són
oportunes, es poden millorar, cal repensar-les o ja no és necessària aquella
intervenció, etc.
Les veus de l’avaluació
En el nou paradigma del govern obert i
relacional és fonamental comptar amb
la col·laboració de tots aquells agents
que poden contribuir a construir, posar
en marxa i millorar de manera col·laborativa les polítiques i els serveis públics.
Avui dia les organitzacions disposen de
quadres de comandament amb nombrosos indicadors i hi ha moltes eines
de processament i anàlisi estadística
d’ingents quantitats de dades que ens
poden oferir avaluacions d’impacte,
pautes de comportament, tendències,
etc. sobre nombrosos àmbits d’actuació. No obstant això, és imprescindible contrastar totes aquestes dades
escoltant les fonts directes, les diverses veus i interpretacions de la realitat
de les persones, col·lectius, entitats,
organitzacions i institucions implicades (stakeholders). D’aquesta manera,
combinant anàlisis quantitatives i qualitatives, podrem tenir una visió més
completa de la complexa realitat en
què vivim. Entrevistes en profunditat,
grups de discussió, enquestes personalitzades, formularis, consultes telefòniques (012, 010), o a través de les
xarxes socials, etc. poden ser algunes
maneres d’escoltar i tenir en compte les
parts implicades directament i indirectament en les actuacions públiques.
Més informació sobre avaluació de polítiques públiques: Col·lecció Ivàlua
de guies pràctiques sobre avaluació de
polítiques públiques.
Mentxu Ramilo
@mentxu09 és doctora en ciències
polítiques i de l’administració (UPV/
EHU), màster en igualtat entre dones i homes (UPV/EHU) i màster
en gestió pública (UCM). Ha publicat treballs sobre els impactes de les
TIC en els governs i administracions
públiques, societat de la informació i
del coneixement, treball col·laboratiu
i participació ciutadana.
Més informació:
mentxu.wikispaces.com/Publicaciones
27
Millora
contínua
El govern obert és un procés, no un
producte, i la millora contínua requereix que els organismes governamentals innovin en tots els àmbits, no només en el tecnològic. La formulació de
polítiques obertes ha de ser un aspecte central de qualsevol pla de govern
obert sòlid, però pel que sembla aquest
missatge es perd en la traducció. Així
que val la pena reiterar aquest missatge
una altra vegada, amb més èmfasi en
la reforma legislativa i garantint que les
polítiques governamentals i empresarials internes siguin inclusives, i permetin un procés d’obertura pel qual els
contribuents puguin fer comentaris,
editar i revisar les polítiques abans que
entrin en vigor.
Per què és això tan important? I per
què la política oberta és una peça clau
de la millora contínua del govern obert?
37
La història no ha estat amable amb el
ciutadà mitjà, amb la societat civil en
el seu conjunt, o amb el treballador.
Per tant, ens enfrontem a grans desafiaments que inclouen creixents bretxes
de riquesa a tot el món, la pobresa extrema en molts països, la desocupació
de llarga durada, i les estructures de
govern que afavoreixen els pocs ben
comunicats a costa de la majoria.
En moltes parts del món hem vist alguns petits canvis en el procés legislatiu
en l’elaboració de lleis basades en wikis
i la possibilitat de votar i fer comentaris sobre la legislació abans que arribi
a les mans dels legisladors. Però majoritàriament el procés parlamentari és
un obstacle a la reforma legislativa, i
els estats han hagut de mirar de tancar
la bretxa de riquesa ells mateixos i treballar al voltant d’un procés legislatiu
dividit i divisiu en l’àmbit nacional.
La corrupció es percep com a generalitzada arreu, amb els governs treballant de la mà amb les empreses per
fer rics els rics i els pobres més pobres.
Per què és la bretxa de riquesa creixent
un problema per al govern obert? Al
meu entendre, és el problema central
per al govern obert, juntament amb
el suport als processos democràtics,
i el tema central que l’Aliança de Govern Obert ha de promoure. Tancar la
bretxa és la base per solucionar molts
dels altres problemes en el món d’avui:
la violència extrema, el canvi climàtic,
el racisme, la intolerància religiosa, la
ignorància, etc.
He reunit una llista del que crec que
són les 10 tendències disruptives per
a aquest mil·lenni: el creixement exponencial de les xarxes socials a través
de les polítiques empresarials i la normativa; el control d’armes i el desarmament nuclear; la quantificació en tots
els àmbits; el govern obert; els objectius de desenvolupament del mil·lenni;
la sostenibilitat; la diplomàcia digital; el bon govern; el micromecenatge
(crowdfunding), i el control de la natalitat.
És l’hora d’anar més enllà de les hackatons, i més enllà de la tecnologia com
a tema central per al govern obert. Els
millors líders oberts són models d’optimisme 2.0. Els innovadors no conquisten, són pioners.
Megan Eskey
@meganesque és consultora sobre
govern obert. Ha treballat durant
anys al Centre de Recerca Ames de la
NASA i ha estat membre del Comitè
Directiu del Grup de Gestors de Continguts de les Intranets Federals. Va
participar en la primera llei basada
en wiki dels Estats Units d’Amèrica,
en un esforç per reformar les lleis de
Califòrnia a través de la col·laboració
ciutadana.
Més informació sobre les seves presentacions sobre govern obert en diferents fòrums:
http://www.slideshare.net/meskey
28
Creació de
riquesa i llocs
de treball
Internet, les noves tecnologies i les
xarxes socials ens han iniciat en l’era
de la intel·ligència en xarxa; amb una
gran transformació social, econòmica
i humanística que ens està obligant a
repensar totes les nostres institucions:
les corporacions, el sistema financer,
la premsa, les universitats i les escoles,
els governs, la democràcia, la feina, els
mitjans i l’entreteniment, la ciència, la
salut, l’energia, el transport, les ciutats…
Una era caracteritzada per una cultura
de debat públic i de ciutadans actius
que requereix un nou lideratge capaç de
veure les coses d’una manera absolutament diferent i que també requereix que
s’impulsin nous sistemes d’innovació i
emprenedoria.
En aquest nou entorn, la creació de
riquesa passarà per les empreses que
s’adaptin i es transformin perquè, amb
tota la seguretat, apareixeran nous competidors que modificaran les regles del
joc dels mercats actuals.
38
Un exemple. La Internet industrial. Una
xarxa mundial oberta que connecta persones, dades i màquines. L’any 2020 més
de 50.000 milions de dispositius estaran
connectats i donaran pas a la Internet
de les coses, que inclou diferents tecnologies com la M2M, les macrodades
(big data) o la impressió 3D. La majoria
d’aquestes innovacions sorgiran d’empreses emergents (start-ups).
Els nous models socials i econòmics
també transformaran les relacions laborals, la feina i l’ocupació. Però, a més,
és el moment de reflexionar tant individualment com col·lectivament sobre
si realment estem fent allò que ens fa
feliços?
I com serà la feina del futur?
1. Teletreball. La tecnologia permet
que col·laboradors dispersos en el territori i a hores diferents puguin treballar
en equip en un mateix projecte; amb
avantatges com la flexibilitat, la conciliació, l’adquisició de talent deslocalitzat
o la productivitat.
2. Noves relacions laborals i autoocupació. Els nous professionals han de
veure la seva carrera com una evolució
contínua, han de pensar en què són
bons, què els apassiona fer i prendre
la iniciativa de crear una activitat pròpia. Han de planificar i desenvolupar la
seva carrera professional a partir d’establir metes, fer xarxa (networking), for-
mar-se i assumir riscos intel·ligents. I les
empreses s’han de veure com a sistemes
neuràlgics que fan possible que aquests
professionals es puguin sumar en moments puntuals per desenvolupar-se
mútuament.
3. Feina en mobilitat, espais compartits i sense horaris. L’espai de treball ha
canviat dràsticament principalment per
la feina a distància. També el format de
les oficines s’està transformant amb espais oberts, sense taules propietàries i
amb zones on inspirar-se i compartir.
4. Noves professions. Només els que
s’adapten millor poden evolucionar
amb els canvis. Actualment, hi ha noves disciplines professionals en l’àmbit
digital que ocupen posicions clau en les
empreses del segle XXI i que és important de conèixer. Qui diria que les noves
demandes serien posicions com especialista en l’experiència d’usuari (User
Experience Specialist), especialista en
conversió web (Web Conversion Specialist) o analista digital (Digital Analyst),
principalment per l’impacte de la innovació digital i la internacionalització?
En qualsevol cas, estem escrivint un
segle XXI impactat pels canvis i les incerteses, però no tenim més remei que
-ciutadans, professionals, líders polítics,
agents socials i empresaris- perdre la
por a la inseguretat, aguditzar el nostre ingeni, reinventar el que hem après,
formar-nos de nou, explorar, innovar i
creure més que mai en la possibilitat de
fer realitat els nostres somnis.
Joana Sánchez
@ejoana és presidenta i fundadora
d’Íncipy, consultora d’estratègia digital i Inesdi, Digital Business School.
L’apassiona ajudar persones, companyies i institucions en la seva transformació digital. És vicepresidenta
d’Adigital i també cofundadora de
diverses companyies com Increnta,
Incube, Ozongo.com, Telemaki.com
i Womenalia.com. Va ser presidenta
del grup Muchoviaje.com i CEO de
la Divisió de comerç electrònic del
Grup Planeta, entre d’altres posicions
executives.
29
Transparència
Si preguntem a la ciutadania que ens
digui una característica que defineixi
un govern obert, segur que rebrem un
nombre elevat de respostes apuntant
cap a la transparència. Sembla obvi que
l’obertura impliqui un grau de transparència elevat, però cal que ens posem
d’acord amb què entenem com a transparència.
Potser podem pensar que un govern que
ofereix una allau de dades és un govern
transparent, però de vegades oferir molta informació irrellevant, no actualitzada o descontextualitzada és una pràctica
d’un govern opac que no desitja que la
ciutadania entengui el que fa.
I aquí tenim la clau, la transparència ha
de servir perquè la ciutadania pugui entendre la presa de decisions de qui els
governa. La transparència ha de permetre que la ciutadania pugui formar-se
39
una opinió fonamentada. Cal oferir les
dades rellevants, en formats estàndard i
comprensibles per a tots els públics. Cal
que aquestes dades puguin ser analitzades, avaluades i reutilitzades d’una manera àmplia per tal de facilitar la participació ciutadana en la presa de decisions.
I aquest hauria de ser l’objectiu d’un govern transparent: tenir una societat ben
informada, que participés en la presa de
decisions donant una opinió fonamentada i a la qual retés comptes un cop
hagués actuat en un sentit o un altre.
La transparència ha de ser una qualitat
d’un govern obert sempre que tingui
una raó de ser, no perquè toca o perquè
cal seguir una tendència. Caldria preguntar, per què es vol ser transparent?
Però de fet no hauria de dependre d’una
voluntat sinó que qui ens governa hauria de ser transparent per defecte, sense
la necessitat de preguntar-se si ho ha de
ser o no.
Un govern transparent ha d’estar sempre preparat per ser avaluat, analitzat i
qüestionat pels seus actes i per les seves
decisions. I sempre ha de retre comptes
abans que se li demani o exigeixi, i no
pensar que aquesta rendició de comptes
ja es farà quan finalitzi la legislatura i la
ciutadania sigui cridada a les urnes.
Així doncs, un govern obert, a més de
ser transparent, ha de retre comptes, ha
de fomentar la participació ciutadana,
ha de voler governar una societat ben
informada i amb una opinió ben formada, i ha d’oferir en obert les dades que
genera o que posseeix.
Tenir un govern obert i transparent enforteix la democràcia. Com deia el premi Nobel de Física Niels Bohr “L’arma
més forta d’una dictadura és el secretisme mentre que l’arma més forta de la
democràcia és l’obertura”.
Ignasi Labastida
@ignasi és doctor en física per la
Universitat de Barcelona. Actualment
és el cap de la Unitat de Recerca
del Centre de Recursos per a
l’Aprenentage i la Investigació (CRAI)
de la Universitat de Barcelona des
d’on dirigeix l’Oficina de Difusió del
Coneixement. Des de l’any 2003 lidera
el projecte de Creative Commons
a l’Estat espanyol. És membre del
Consell de Direcció del Consorci
Internacional Open Courseware
i del Consell d’Administració de
l’Associació Europea Communia a
favor del domini públic digital.
30
Dret
d’accés a la
informació
El dret d’accés a la informació, la base de
les polítiques de transparència
El concepte de transparència relacionat
amb l’activitat de les institucions púbiques està directament vinculat amb
el concepte de democràcia. Maarten
Hillebrandt assenyala en aquest sentit
que es pot diferenciar la transparència com a valor ètic, que neix durant
la Il·lustració, i la transparència com a
normativa, com a deure concret, que
evoluciona a partir dels anys 1970.
La transparència com a valor lligat a
la democràcia, com a conseqüència
que la sobirania resideix en el poble
i que és el mateix poble el que ha de
decidir sobre els afers públics, implica
poder disposar pràcticament de la mateixa informació amb què compten els
governants. Aquesta és una idea que
40
reflecteix, per exemple, el Tribunal Europeu dels Drets Humans en les seves
sentències Társaság a Szabadságjogokért vs Hungary i Kenedi vs Hungary on reconeix que el dret d’accés a la
informació és un dret fonamental perquè és essencial per assegurar l’existència d’un debat públic informat i perquè
l’Estat té un monopoli de la informació
pública que necessita la societat per
poder formar les seves opinions. En
la mateixa línia són molts els organismes internacionals que també han reconegut el dret d’accés a la informació
com a dret fonamental: el Comitè de
Drets Humans de les Nacions Unides
el reconeix a les seves observacions
generals a l’article 19 de la Declaració
Universal de Drets Humans i vincula el
dret d’accés a la informació a la llibertat
d’expressió; la Cort Interamericana de
Drets Humans també ho va reconèixer
a la Sentència del cas Claude Reyes vs
Xile.
La transparència com a norma sorgeix
com l’eina per arribar a aquell valor, establint obligacions concretes de transparència que han anat evolucionant
des que es va aprovar la primera Llei
d’accés a la informació a Suècia el
1766, però sobretot des de l’aprovació
de la Llei dels Estats Units d’Amèrica
de 1966.
Actualment hi ha 96 lleis d’accés a la
informació al món, i l’espanyola ha estat la darrera a aprovar-se (el desembre
de 2013). Els estàndards internacionals
en la matèria estableixen que aquestes
normes han de tenir dos vessants per
assegurar una garantia completa del
dret d’accés a la informació: l’obligació
de publicar proactivament la informació essencial i el dret de tota persona
a sol·licitar informació. Ambdues vessants han de ser aplicables als tres poders de l’Estat i a tots els organismes
públics, sense excepció. En la pràctica,
no totes les lleis cobreixen aquesta garantia, l’espanyola n’és un exemple.
En la pràctica, el dret d’accés a la informació té un efecte dissuassori i preventiu sobre la corrupció. A més, té un
impacte directe sobre els nostres drets
democràtics més essencials com és el
dret a la participació, des de la seva
concepció més bàsica, que és votar en
les eleccions, fins a la possibilitat que
hauria de tenir la societat civil de, com
a mínim, proposar alternatives a les
decisions dels afers públics; el nostre
dret a una premsa lliure i independent;
i sobretot el nostre dret a obtenir o a
exigir una rendició de comptes completa de tot el que és públic.
Victoria Anderica
@vickyande és coordinadora de
campanya i investigadora legal a
Access Info Europa, una organització
de drets humans dedicada a la
promoció i protecció del dret
d’accés a la informació a Europa.
Treballa en diferents projectes
entre els quals hi ha el RTI global
Rating (rànquing mundial de lleis
d’accés a la informació), del qual
és coordinadora i investigadora;
Legal Leaks, una guia d’accés a la
informació per a periodistes, del
qual és coordinadora i formadora;
i els Estàndards de govern obert,
del qual també és coordinadora i
investigadora. A més és professora i
coordinadora del mòdul d’accés a la
informació del Màster en periodisme
d’investigació, dades i visualització,
que coorganitzen Unitat Editorial
i la Universitat Rey Juan Carlos de
Madrid.
31
Comunicació
de decisions
i projectes
Quan es parla de govern obert estem
parlant de la transparència, la participació i la col·laboració, això és acceptat i reconegut per totes les parts interessades: els ciutadans, els polítics, les
ONG, etc.
Un govern obert és principalment un
govern de col·laboració que ofereix als
ciutadans la possibilitat de cooperar en
la definició de les decisions públiques.
Els ciutadans han de ser convidats a
oferir les seves competències i a fer suggeriments, votar i fer comentaris sobre el que els polítics estan debatent i
decidint.
El que encara no es comprèn ben bé és
el fet que en aquest context es fa imprescindible l’ús de les TIC i totes les
eines de la web 2.0 disponibles actualment per tal de comunicar i informar
els ciutadans sobre els processos de
presa de decisions i els seus resultats.
41
Amb aquestes perspectives, els processos de comunicació han de ser repensats perquè tenen un fort impacte en la
vida individual i col·lectiva dels ciutadans que participen en:
– La comunitat intel·ligent
– La ciutadania digital
– La ciutadania intel·ligent
La comunitat intel·ligent significa una
comunitat que funciona, tant físicament com en línia, com una estructura
connectiva (oberta, responsable i finalista) i com una estructura adaptativa
(capaç de generar dades i coneixement
i fer sorgir oportunitats de participació
activa).
La ciutadania digital és una extensió
natural de la “tradicional” i es basa en
una reconfiguració dels drets i deures
dels ciutadans, a causa del desenvolupament de l’Administració electrònica
en general i l’ús d’Internet.
El futur d’una ciutadania intel·ligent
requereix qüestionar els models obsolets de governança i comunicació per
promoure solucions innovadores que
abordin les qüestions fonamentals: la
qualitat de vida, el dret a l’ocupació,
el desenvolupament sostenible, la inclusió dels més febles. Es tracta d’un
projecte d’innovació social capaç de
transformar ciutadans passius en participants actius en la vida política.
Els punts cardinals de la ciutat i els eixos estratègics d’intervenció per a una
ciutadania intel·ligent són:
1) la sostenibilitat i la resiliència
2) l’obertura i la transparència
3) la participació i la col·laboració
4) la connectivitat i la creativitat
Cada punt es refereix als compromisos
bàsics del govern i a les condicions essencials per afirmar la presència d’una
ciutadania intel·ligent.
Què podem fer?
1. Definir un pla general de la comunitat intel·ligent de la ciutat mitjançant l’organització de conferències i la planificació de les noves
formes de comunicació i dels instruments i mètodes d’escolta per
tal de permetre el procés d’osmosi
entre diferents xarxes i fluxos de comunicació;
2. Definir i monitorar el benestar dels
ciutadans sobre la base d’indicadors
internacionalment reconeguts;
3. Preparar i monitorar un pla estratègic per a la “continuïtat” de la ciutat,
incloent-hi les accions de manteniment urbà i l’adaptació al canvi
climàtic;
4.Donar oportunitats a les associacions i comunitats locals per gestionar les àrees públiques com a part
d’un pla per a l’expansió dels parcs
públics;
Flavia Marzano
@flavia_marzano
és
màster
en informàtica, és assessora de
l’Administració pública sobre govern
obert i adopció de programari lliure
i està implicada en la definició dels
plans d’acció de govern obert. És
professora de la Universitat de Roma
(Tecnologies per a les administracions
públiques), avaluadora i revisora de
Projectes europeus en tecnologies
de la societat de la informació,
i presidenta de l’associació Stati
Generali dell’Innovazione.
5. Definir un pla estratègic per obrir
totes les dades de la ciutat i promoure una llei de llibertat d’informació
(FOIA - Freedom of Information
Act) de la ciutat;
6.El lliure accés a la xarxa Wi-Fi als
espais públics;
7. Plataformes de participació per tal
d’involucrar els ciutadans en els actes de deliberació i en un pla per a
l’alfabetització digital;
8. Promoure la col·laboració entre els
ciutadans per a l’acció conjunta
amb el govern;
9. Transformar les zones públiques per
fomentar noves formes de coneixement i d’acció cultural, afavorint
la relació amb la dimensió social
i el sistema de producció innovador, creant centres de teletreball,
co-working i centres d’excel·lència
en les comunitats intel·ligents;
10. Promoure el valor de la creativitat com una palanca per al canvi,
creant projectes de xarxes socials
territorials i extraterritorials i centres d’innovació.
Tot això només es pot aconseguir si els
governs aprenen a adoptar noves eines
d’escolta i nous mètodes de comunicació, tant en l’etapa de planificació com
en la fase d’implementació.
En particular, és essencial permetre un
procés continu d’interacció entre el govern i els ciutadans: això augmenta la
42
confiança mútua i, sobretot, la possibilitat d’intervenir a temps per reprogramar els programes.
En una lògica de govern obert, les autoritats posen al centre la comunicació
i la col·laboració amb els ciutadans,
estan oberts al diàleg, a la comparació
directa amb el sector privat i a la participació en el procés de presa de decisions, que els permet concentrar-se en
les necessitats i requeriments actuals
de les comunitats locals.
Un diàleg obert és molt fàcil d’aconseguir avui en dia (més del 50 % de les
persones parlen més en línia que no
pas ho fan a la vida real), només hem
de començar a fer-ho.
32
Aportació de
respostes
DEMANEM una política més transparent, un govern més obert, que tracti
les persones com a ciutadans i ciutadanes. Volem estar informats de les
actuacions governamentals, saber què
es fa amb els nostres diners i exigir responsabilitats.
L’Administració ha de definir processos
de participació clars i creïbles l’objectiu
dels quals sigui l’aportació de respostes
per part de la ciutadania contribuint a
millorar totes les actuacions, mesures o
decisions que pren, millorant per tant
les polítiques i serveis públics i permetent plantejar les seves pròpies propostes, idees o iniciatives de manera que
aquestes es discuteixin entre tots i totes
a través de la cocreació ciutadana.
Cal destacar el paper del voluntariat de
la ciutadania en l’aportació de respostes a les polítiques de les administracions públiques.
43
Per tant, perquè la ciutadania vulgui
aportar respostes i aquesta col·laboració sigui reeixida i derivi en resultats
practicables, és necessari que confiï i
cregui en el procés. El procés ha d’estar
definit amb anterioritat i ha de determinar clarament les normes. Elements
crítics:
– Àmbit del procés: Vinculant, o no
vinculant i si la finalitat serà informar i conèixer l’opinió de la ciutadania, incorporant la seva aportació de respostes en la presa de
decisions.
– Donar a conèixer l’aportació de respostes de la ciutadania, dels resultats dels estudis d’opinió que dugui
a terme a través dels mitjans de comunicació i de la seu electrònica.
– Grau de seguretat en la identitat
del participant per fer aportacions
a respostes i advertir de l’adopció d’accions contundents davant
l’aportació de respostes no permeses.
– Plantejar bé les preguntes, així tindrem aportació de respostes per
part de la ciutadania i, per tant, ens
beneficiarem del seu coneixement i
millorarem les polítiques de l’Administració.
– Planificar totes les actuacions que
es poden dur a terme per dinamitzar, activar i motivar la ciutadania
en la participació activa des de dins
de la mateixa comunitat, ja que així
són més a la vora, més propers als
seus interessos.
En aquest context d’estrès, és una oportunitat definir processos de participació que afavoreixin que la ciutadania, a
través de l’aportació de respostes clares
i creïbles, formi part de la seva ciutat
gràcies a la seva col·laboració en la resolució dels problemes que sorgeixen
en el seu entorn més pròxim.
M. Jesús Fernández
És responsable de l’Oficina de
Gestió de la Seu Electrònica de
l’Ajuntament de Saragossa des de 1994
(www.zaragoza.es).
Des de 2010 és impulsora i
gestora
de
les
plataformes:
DatosAbiertos.zaragoza.es
i
GobiernoAbierto.zaragoza.es. Ha
format part de diversos projectes
d’investigació
relacionats
amb
l’Administració electrònica.
Imparteix cursos, conferències i
ha publicat treballs sobre gestió de
llocs web, tecnologia semàntica,
infraestructura de dades espacials,
govern obert i participació ciutadana.
33
Control
per part de
la societat
La transparència no es pot tocar. Però
es pot construir. I fins i tot s’hi pot
creure. I per descomptat també es pot
destruir. I normalment amb alguna
cosa tant quotidiana com la indiferència. I la seva aplicació no està restringida als àmbits de govern, sinó a totes les
nostres activitats de la vida quotidiana.
El control per part de la societat és
aquella força que obliga un govern a
mantenir-se diligent davant les forces
de la complaença, i fins i tot les de la
corrupció, que assetgen la nostra societat. I permet que els governs se centrin a resoldre problemes que realment
existeixen.
Però, a més, ens permet analitzar l’efectivitat del que hem fet fora dels àmbits
autosatisfets dels òrgans de govern. I és
que és veritat que quan cal explicar un
resultat fora de l’àmbit que el genera és
44
quan realment es percep l’excel·lència
en l’execució.
La transparència no pot existir sense la
possibilitat efectiva del control de la societat. I s’ha d’usar no únicament com
un censor, sinó com una peça per a la
millora. L’actual propensió dels governs a negar els errors i a maquillar amb
paraules la realitat humilia i desespera
els administrats.
El futur es construeix aprenent dels
errors i anticipant les necessitats. Un
govern no pot prescindir del control de
la societat en dos sentits: com a força
que obliga els governs a treure el millor
d’ells mateixos i com a font de coneixement per evitar errors futurs.
I fins i tot m’atreveixo a dir que com a
via per planificar el futur.
Alberto Abella
@aabella és president del grup Open
Knowledge Foundation (OKFN)
Spain, soci de Rooter i doctorand
de la Universitat Rey Juan Carlos
(URJC).
34
Subjecció a
criteris de
qualitat
El control social és una peça clau i necessària del funcionament del govern
obert, que garanteix la seva transparència i que pot exercir-se mitjançant
controls externs de qualitat dels seus
serveis i de la claredat de les seves actuacions i comptes.
L’avaluació de la qualitat dels serveis
públics s’ha desenvolupat en el passat
a partir de la implementació de models
de gestió de la qualitat en les organitzacions públiques, basats en importants
conceptes com els de qualitat total o
millora contínua. Aquests models han
suposat la incorporació d’estàndards
de qualitat comuns per a sistemes clau
de suport a la gestió i s’han basat en el
desenvolupament d’àrees estratègiques
comunes de la gestió pública amb un
cert estàndard predefinit. Algunes administracions han donat un pas més
enllà i han transitat vers mecanismes
de certificació externa, com les normes
ISO.
45
En l’actualitat, i en el marc del govern
obert, aquestes auditories de qualitat
dels serveis públics esdevenen insuficients. L’avaluació de la qualitat també
ha de tenir en compte la perspectiva
ciutadana i, per tant, la identificació
de les expectatives dels ciutadans i del
seu grau de satisfacció amb els serveis
públics. Hi ha moltes maneres d’incorporar el ciutadà a aquests processos: els
grups de discussió amb usuaris, l’anàlisi de queixes i suggeriments i la informació obtinguda que arriba a través de
l’experiència dels empleats públics són
només alguns exemples.
Més enllà de garantir la qualitat en la
prestació de serveis, un govern obert
també ha d’assegurar que les seves
actuacions d’obertura estan sotmeses
a criteris de qualitat. En el cas de les
iniciatives dirigides a aconseguir més
alts nivells de transparència, existeixen
diferents maneres de mesurar aquesta
qualitat. Així, per exemple, Access Info
i The Centre for Law and Democracy
han dissenyat un índex a partir del qual
valoren la qualitat de les lleis d’accés a
la informació. L’índex mesura 61 indicadors agrupats en sis àrees: drets d’accés, abast, procediments de sol·licitud
de la informació, excepcions i negatives, apel·lacions, sancions i mesures
promocionals. De la mateixa manera,
Transparència Internacional Espanya
ha elaborat una metodologia per mesurar el nivell de transparència de diferents tipus d’institucions públiques
basada en 81 indicadors classificats en
sis àrees de transparència (informació
sobre la corporació municipal, relacions amb els ciutadans i la societat,
transparència econòmica i financera,
transparència en les contractacions de
serveis, transparència en matèria d’urbanisme i obres públiques i indicadors
de la nova Llei de transparència) que
avaluen les dades i la informació que
aquestes institucions publiquen a la
seva pàgina web.
També es pot mesurar la qualitat de les
dades obertes. Tim Bernes-Lee ha suggerit una classificació de les dades en
funció del seu grau d’obertura i d’usabilitat: d’una estrella (oferir les dades en
qualsevol format, tot i que siguin difícils de manipular, sota llicència oberta)
fins a cinc estrelles (vincular les dades
amb les d’altres persones, dotant-les
d’un context). Així mateix, s’han proposat índexs de dades obertes, com el
de l’Open Knowledge Foundation, que
valora la qualitat dels portals de dades
en funció del nombre i tipus de dades
que ofereixen.
Finalment, estan sortint altres iniciatives per garantir la qualitat de les actuacions de govern obert. Especialment
interessant és el recent Sistema Espanyol d’Acreditació de la Transparència,
un model dissenyat per fer realitat la
transparència a les administracions
públiques mitjançant un assessorament realitzat per especialistes en la
matèria que pot portar a l’obtenció de
l’acreditació en transparència de l’entitat.
Mila Gascó
@MilaGasco és llicenciada i MBA
per ESADE i doctora en avaluació
de
polítiques
públiques.
És
investigadora sènior a l’Institut
de Governança i Direcció Pública
d’ESADE on està al càrrec de la línia
de recerca sobre adopció de TIC per
les administracions públiques.
35
CLaredat i
rendició de
comptes
La claredat i la rendició de comptes són
principis fonamentals de la democràcia i
el bon govern. No són novetats que neixen amb el govern obert o el moviment
de govern 2.0. La rendició de comptes és
un principi fonamental de la bona governança, segons el Consell d’Europa i la
Comissió Independent del Regne Unit
en bona governança dels serveis públics.
El Consell d’Europa defineix com a condicions per a la rendició de comptes que
els responsables assumeixin la responsabilitat de les seves decisions i que les
decisions es presentin, s’expliquin i es
puguin ratificar. Per tant, la rendició de
comptes és un principi fonamental de la
nostra democràcia i per la seva pròpia
naturalesa ha de traduir-se en accions
reals (per exemple, amb la implementació i sancions). És important com un
element dissuasiu indirecte de comportaments inadequats.
46
El govern obert ha portat algunes novetats que augmenten el seu abast, rellevància i impacte. En primer lloc, ha fet
que la rendició de comptes sigui possible “sense permís”. Avui, la rendició de
comptes es pot introduir des de l’exterior
amb costos molt baixos, en lloc d’esperar
que el govern prengui la iniciativa. Per
exemple, el govern pot millorar la rendició de comptes publicant els resultats
de les seves enquestes internes de satisfacció dels clients. Però avui dia, fins
i tot els innovadors individuals (amb
molt baixa inversió) poden construir
llocs web com PatientOpinion on els
pacients publiquen directament els seus
comentaris sobre el servei rebut. Aquesta pressió externa cap a la rendició de
comptes del govern l’indueix a reaccionar i participar, amb la qual cosa s’aconsegueix un canvi més gran en el govern
que la rendició de comptes centralitzada
tradicional, que es pot controlar amb
més facilitat. Els innovadors i els tercers
també poden augmentar l’impacte de les
mesures de rendició de comptes existents, fent-les més atractives visualment
com, per exemple, amb la plataforma
Openspending.org.
En segon lloc, la rendició de comptes és
contínua en el temps. Als governs ja no
se’ls demana donar compte de la seva acció cada 5 anys a través de les eleccions.
Ara la retroacció sobre l’acompliment
públic és contínua i en temps real. En
l’instant en què els pacients són tractats,
proporcionen una avaluació del servei
rebut. I la publicitat d’aquesta avaluació
fa que el seu impacte sigui visible immediatament.
En tercer lloc, la rendició de comptes
és molt més granular. Normalment, el
govern és responsable de retre comptes
de les principals decisions, les “grans
decisions” dels polítics. Avui, pot haver
de retre comptes de cada decisió en particular. Per exemple, OpenCoesione.it
permet als ciutadans controlar totes les
línies de despesa individual en el marc
dels Fons estructurals de la Unió Europea a Itàlia, i els ciutadans poden proporcionar retroacció sobre el rendiment
de la inversió individual. No obstant
això, aquestes novetats introduïdes pel
govern obert no són màgiques. Hi ha
riscos i desafiaments.
En primer lloc, la responsabilitat de retre
comptes total i immediata podria generar un excés de retroacció immediata
(i possiblement de baixa qualitat) que
descoratjaria la presa de decisions impopulars però correctes i augmentaria la
tendència al curtterminisme i la demagògia. Les nostres democràcies s’avaluen amb un conjunt estable de controls
i equilibris, que ja inclouen algun grau
de retroacció, però no tenim els mecanismes institucionals per gestionar una
retroacció radicalment més ràpida i més
abundant.
En segon lloc, la rendició de comptes és
un element dissuasiu indirecte que, per
estimular el bon govern, ha d’anar acompanyada de participació i atenció ciutadana. La publicació de totes les despeses
del govern no condueix a una millor
governança si ningú no utilitza i es mira
aquestes dades. Fins ara, el govern obert
ha tingut èxit pel que fa a l’oferta, però no
tant pel que fa a la demanda. Qualsevol
política de govern obert ha d’incloure un
enfocament dedicat a estimular l’atenció
i la participació ciutadana.
David Osimo
@Osimod va cofundar el 2013
Open-Evidence.com. Té 20 anys d’experiència com a assessor en polítiques
de la societat de la informació (al Centre Comú d’Investigació de la Comissió Europea, al Programa de desenvolupament de les Nacions Unides, a
la regió italiana d’Emília-Romanya).
Combina la recerca amb la pràctica.
Com a investigador polític, és conegut sobretot pel seu treball pioner en
la web 2.0 en governs, però ha publicat
sobre investigació i innovació política,
govern electrònic i estadístiques de les
TIC. Com a practicant de la política,
ha gestionat programes governamentals com el Pla de benchmarking de
les TIC de la regió d’Emília-Romanya
i ha dissenyat diverses iniciatives de
política oberta, com ara: la Declaració
d’Obertura sobre Serveis Públics 2009
el
(http://eups20.wordpress.com),
web CommentNeelie.eu, l’estratègia
de participació en línia de l’Agenda Digital per a Europa el 2011, 2012 i 2013.
Blogueja a egov20.wordpress.com.
36
Assumpció
i depuració de
responsabilitats
A més, perquè la democràcia funcioni aquestes responsabilitats han de ser
transparents per als que estan fora de
l’Administració. Els ciutadans no poden
fer que els polítics i funcionaris retin
comptes si no saben qui és responsable
de què.
Els polítics i els funcionaris públics sovint pensen en la rendició de comptes
com un concepte exclusivament negatiu. Per a ells, haver de retre comptes
significa el mateix que ser criticat. Ningú no vol ser el responsable quan les
coses surten malament -en aquest cas,
la responsabilitat sempre recau en algun
altre partit polític, departament administratiu o nivell de govern. En anglès,
fins i tot hi ha un terme específic per definir aquest comportament: passing the
buck, que podríem traduir com passar
la pilota.
Si el llum del carrer davant de casa
meva s’ha trencat, quin departament és
responsable de reparar-lo? I quina és la
naturalesa exacta d’aquesta responsabilitat? El departament és responsable en
general de reparar el llum, o és responsable específicament de respondre a la
meva queixa en un termini de 48 hores
i després de reparar el llum en cinc dies
hàbils? Qui és el cap del departament
responsable d’assegurar que tots els
seus funcionaris realitzen les tasques
que tenen individualment assignades
com, per exemple, respondre a la meva
queixa feta per correu electrònic?
Negar la responsabilitat i no voler assumir-la són tècniques estàndard per
eludir la rendició de comptes. D’altra
banda, quan alguna cosa ha estat un
gran èxit, tothom de sobte comença a
reclamar-ne la responsabilitat amb l’esperança de compartir una mica de la
glòria d’aquest èxit.
47
La rendició de comptes només pot
funcionar si les responsabilitats estan
clarament definides i assignades a funcionaris o organismes específics amb
antelació, abans que tingui lloc una crisi
i comenci a passar la pilota.
Com més complex és un sistema, més
difícil és per als ciutadans d’establir
clarament qui és responsable de què, i
per tant a qui han de demanar que reti
comptes dels resultats que observen. Les
diverses capes regionals i locals d’Administració, les activitats que involucren
diversos departaments i la fragmentació
dels serveis públics a través de la priva-
tització o l’externalització a organitzacions no governamentals poden fer que
sigui molt difícil determinar les responsabilitats.
Així, com més complex és un sistema,
més important resulta definir amb precisió qui és responsable de cada cosa i
comunicar aquesta informació d’una
manera que sigui fàcilment accessible i
comprensible per als ciutadans.
En un nivell superior, qui és responsable de garantir que el sistema en el seu
conjunt funciona? Per exemple, el cap
del departament d’enllumenat públic
pot tenir assignada la responsabilitat
de reparar els llums trencats en un termini de cinc dies, però no disposar del
pressupost necessari per complir amb
aquesta responsabilitat. En aquest cas,
és clar que no és el responsable de no
resoldre el meu problema. Qui és?
Si el bus que afago per anar a la feina
arriba tard cada matí, qui és el responsable? És el departament municipal de
transports? O l’empresa privada que
gestiona el servei d’autobusos en nom
de la municipalitat? O l’oficina que va
adjudicar la licitació a aquesta empresa?
O el ministre que va decidir posar en
marxa el programa de privatització?
El president americà Truman tenia una
resposta simple. Va posar un cartell de
fusta sobre la seva taula que anunciava a
tots els seus visitants que The Buck Stops
Here! (Passar la pilota s’acaba aquí!). Els
líders polítics poden delegar certes tas-
Till Bruckner
Till Bruckner és consultor acadèmic i
independent especialitzat en temes de
transparència i rendició de comptes.
Ha treballat per Transparència
Internacional i TI Geòrgia. Viu a
Barcelona.
linkedin.com/in/tillbruckner
ques o funcions als ministeris, empreses privades, organitzacions no governamentals o fins i tot a persones, però
sempre continuaran sent responsables
del funcionament del conjunt del sistema. En una democràcia, la responsabilitat final de tots els resultats recau
en els líders polítics electes.
37
Obertura
de dades
Les dades obertes són qualsevol tipologia de dades que es puguin reutilitzar.
Poden ser les dades comptables del govern, o la informació sobre el nombre
i la ubicació de fonts d’aigua potable a
la teva ciutat; la diversitat és enorme.
Aquestes dades van ser recollides per
algú que les necessitava per dur a terme algun tipus de tasca, per exemple,
el govern ha de fer un seguiment de la
seva comptabilitat perquè pugui funcionar, el municipi ha de tenir una llista de fonts per poder mantenir-les en
bones condicions. Sigui quina sigui la
raó per la qual es van generar en primer lloc, les dades es converteixen en
obertes quan s’emmagatzemen a Internet; documentades, de manera que
tothom les pugui interpretar correctament; accessibles en un format llegible
per màquines, de manera que qualsevol
les pugui carregar sense problemes en
el seu ordinador, a punt per ser proces-
48
sades, i amb una llicència oberta, una
autorització expressa del propietari de
les dades per reutilitzar-les lliurement.
Les dades obertes són meravelloses,
perquè s’hi poden fer moltes coses. Els
investigadors les utilitzen per comprovar hipòtesis i interpretar el món; els
periodistes (periodistes de dades!) les
usen per investigar els fenòmens interessants més enllà del mètode “ell va
dir, ella va dir”; els turistes les utilitzen
per guiar el seu viatge; els polítics hi
dissenyen les intervencions polítiques;
les empreses emergents (start-ups)
construeixen aplicacions de valor afegit sobre aquestes dades, i així creen
riquesa i llocs de treball -moltes de les
aplicacions mòbils que es creen avui dia
es construeixen sobre els fonaments de
dades obertes, com ara tots els planificadors de trajectes de transport públic.
Com molts altres, jo uso dades obertes
cada dia. Per la meva feina com a investigador, com a ciutadà a qui li agrada mantenir-se informat, com a turista
quan viatjo, etc. “Les dades són el nou
petroli”, com els agrada dir als líders
empresarials i a (alguns) polítics.
Però per ser sincer, res d’això fa que
sigui un activista de les dades obertes.
M’he involucrat en el moviment de les
dades obertes perquè les dades obertes
produeixen ciutadans més intel·ligents,
més actius. Ho he vist repetidament
quan mostres a un amic com pot accedir a les dades del govern, posar-les
en una taula, fer-ne gràfics, interrogar
sobre les dades.
Suposem que estem cercant les dades
del pressupost. Es comença amb una
pregunta aparentment senzilla: gasta
massa el govern en salut? No està invertint-hi prou? Com ho sabem? En quinze minuts, el teu amic està profundament implicat, i ha anat molt més enllà
de la mera consumició d’informació:
ara interactua amb les dades, reagregant-les per produir nova informació.
Potser hauríem de revisar el que està
fent aquest govern en contraposició al
que va fer l’anterior, o el d’algun altre
país -diu l’amic. Potser hauríem de mirar les dades d’una manera menys agregada: què provoca aquesta despesa?
Són els salaris de metges i infermeres?
Són les màquines? O el manteniment
dels edificis? Com ho sabem? Per què
no tenim les dades més desglossades?
Anem a Google a fer la cerca...
Això és tot. Ja s’hi ha enganxat. Hi ha
una espurna que s’encén als ulls de
les persones quan entenen que tenen
poder sobre les dades: les poden reutilitzar, reagregar, visualitzar, calcular,
creuar-les amb diferents fonts de dades. Aquestes espurnes assenyalen la
ciutadania activa, la voluntat d’anar
més enllà de la comunicació envasada,
de poder discrepar, de buscar la veritat i actuar en conseqüència. I per què
aturar-se en les dades? Les dades són
només un dels diversos béns públics.
Alberto Cottica
@alberto_cottica és economista,
expert en polítiques públiques
col·laboratives i participació en línia.
Treballa amb el Ministeri Italià de
Desenvolupament Econòmic i amb
la Universitat d’Alacant. Compromès
a fer el govern més intel·ligent
i més obert, usant Internet per
aprofitar la intel·ligència col·lectiva
de la ciutadania. Emprenedor a
Edgeryders. Ha estat músic de rock
de bastant èxit (Wikipedia), però
intenta deixar-ho.
Un cop s’ha assimilat aquesta actitud,
ja ets un hacker cívic. Exigiràs el mateix grau d’apropiació cívica i control
de tots els béns públics: edificis, parcs,
aqüeductes, xarxes.
La cultura hacker és molt influent en
la vida moderna. Els hackers construeixen i mantenen la infraestructura
que ens sosté, acceleren la nostra civilització en una societat intensiva en
ciència i tecnologia que ens té a molts
de nosaltres desconcertats i en estat de
xoc. Hem d’assimilar més aquesta cultura per ser ciutadans de ple dret del
segle XXI. Tenir petites elits tècniques
i polítiques que dissenyen el món que
habiten grans masses de consumidors
indiferenciats ja no és suficient: necessitem la major quantitat de persones
que puguem aconseguir que construeixen, que fabriquen, que fan. Per
la meva experiència, el moviment de
dades obertes és, de lluny, el grup que
millor converteix les persones de qualsevol edat, nivell educatiu i habilitats
en hackers cívics.
Per descomptat, podem i hem de ferho millor. La comunitat de dades
obertes italiana, on faig la major part
del meu hacktivisme, pirateja el mateix moviment de dades obertes fentlo cada vegada més incloent, amb una
innovació petita però important com
les hackathons per als no-desenvolupadors. Tractem de mantenir una cultura
d’intercanvi i d’estímul per a les persones que fan els seus primers passos
49
en les dades obertes. També fem grans
festes.
Per ara, sembla que estem guanyant:
s’ha fet un progrés increïble des que
vam començar la llista de correu Spaghetti Open Data el 2010. Moltes més
dades estan obertes. Molts més ciutadans es proclamen orgullosos hackers
cívics. No puc predir què passarà amb
les dades obertes, però estic segur que
ningú no tornarà mai a ser un consumidor passiu d’informació i serveis públics. En aquest sentit, ja hem guanyat .
38
Llicències de
distribució
oberta
La transparència de les accions del govern és fonamental per a una democràcia sana, així com l’accés sense traves
a les lleis i reglaments que vinculen les
societats. Cada vegada més, els governs comparteixen una gran quantitat
d’investigacions finançades amb fons
públics, dades i materials educatius.
La pregunta clau és: els organismes del
sector públic comparteixen aquesta
informació d’una manera que és realment útil per als ciutadans a qui ha de
servir? I aquestes entitats governamentals estan maximitzant la inversió pública compartint la informació d’una
manera eficient i eficaç? En la majoria
dels casos, la resposta és no.
En general, els governs avancen cap
a l’intercanvi d’informació digital en
línia -des de treballs d’investigació
finançats amb fons públics fins a estadístiques de criminalitat. Però els
organismes del sector públic han de
50
tenir en compte les implicacions legals
i tècniques del que publiquen en línia.
Els governs han de fer més que no pas
centrar-se en les llicències de distribució oberta. La distribució implica accés,
però no va prou lluny en la comunicació dels drets legals per a la reutilització de materials finançats amb fons
públics. I si els ciutadans no coneixen
els seus drets legals per reutilitzar els
recursos finançats amb fons públics,
hi haurà un efecte negatiu que es traduirà en el fet que els continguts es reutilitzin menys o gens en absolut. Això
contradiu l’objectiu d’invertir milers de
milions de dòlars en les investigacions
finançades pel govern, la recopilació de
dades i els materials de formació.
És per això que des de fa anys Creative
Commons i altres grups han explicat
als governs que si desitgen que els seus
ciutadans aprofitin els beneficis dels
recursos pels quals paguen, els governs
han d’adjuntar declaracions senzilles i
estandarditzades dels drets a aquests
recursos, com, per exemple, mitjançant
el marcatge dels materials com a lliures per ser reutilitzats legalment en el
domini públic o sota una llicència de
Creative Commons. Quan els organismes del sector públic adopten eines estandarditzades, es redueixen els costos
de les transaccions típiques d’haver de
demanar permís perquè aquestes llicències obertes ja comuniquen aquests
drets per avançat. Els ciutadans hi
guanyen perquè saben que tenen els
drets legals per reutilitzar aquests ma-
terials que paguen amb els seus impostos. El sector públic hi guanya perquè
en fer-ho ajuda a promoure la reutilització productiva del contingut digital
per tal de donar suport a la millora dels
serveis públics, permet noves oportunitats econòmiques i s’uneix a l’espai
comú d’informació, que pot ajudar a
resoldre problemes tant a casa com a
l’estranger.
El suport a l’obertura en la reutilització
legal de les investigacions finançades
pel govern, les dades i els materials
educatius significa més que la simple categoria de transparència. També és beneficiós per a la participació i
la col·laboració. Les llicències obertes
comuniquen els drets de reutilització
als usuaris i permeten a les comunitats formar-se i avançar al voltant de
grups de continguts (hola Wikipedia).
Hauríem de pensar en un sentit ampli
sobre com l’obertura legal pot fluir a
través de totes les peces de l’ecosistema
del govern obert.
Timothy Vollmer
@Tvol és el responsable de polítiques
públiques a Creative Commons, una
organització sense ànim de lucre
que crea llicències de drets d’autor
gratuïtes i eines legals per promoure
la creativitat i l’intercanvi en línia.
Coordina les posicions en polítiques
públiques i assessora els responsables
polítics a tots els nivells i a través de
diverses disciplines com l’educació,
les dades, la ciència, la cultura i el
govern sobre la concessió de llicències
de drets d’autor, el domini públic i
l’adopció de polítiques obertes.
39
Formats
oberts
seleccionar formats oberts estàndard i
no propietaris, d’ús comú i que no tinguin restringit l’ús per drets de marca
o patents associades. Habitualment,
els formats oberts són aquells als quals
podem accedir i processar mitjançant
eines que estan a l’abast de qualsevol
usuari.
Les 5 estrelles de les dades
obertes (open data)
Dins el món de l’obertura de dades es
considera format les característiques
i especificacions per a la representació d’informació, a través de mitjans
electrònics i processables de forma
automatizada. Habitualment el format
es correspon amb el tipus d’arxiu en
què es presenta la informació –per ex.,
XML o HTML–, que estructura i condiciona la forma d’emmagatzematge.
A més d’això, també se sol considerar
dins d’aquest concepte el mecanisme o
protocol d’accés a les dades, és a dir, els
serveis web i interfícies de programació d’aplicacions (API) que ofereixen la
informació en diferents formats finals
–SOAP, WFS, WMS, etc.
Per garantir el principi d’accessibilitat universal i de no-discriminació als
usuaris es recomana l’ús de formats
oberts, és a dir, formats l’especificació
dels quals sigui clara i de lliure accés.
Sempre que sigui possible, s’han de
51
Hi ha una classificació que permet
quantificar la qualitat tecnològica de
les dades obertes, que ofereix valors
d’una a cinc estrelles en funció del
format usat per representar les dades.
Aquest esquema simbòlic és incremental i considera com el cas bàsic –una
estrella– la informació distribuïda al
web a través de llicències obertes i
mitjançant qualsevol format, fins i tot
aquells que dificulten l’extracció de
les dades que contenen (per ex., documents escanejats i representats com
a imatges en PDF). S’atorgarien dues
estrelles a aquells conjunts de dades
expressats a través de formats estructurats, encara que aquests poden ser
propietaris (per ex., fulls de càlcul en
format Excel). Es donarien tres estrelles, si el format és obert i no propietari (per ex., CSV en comptes d’Excel).
S’asignen quatre estrelles a aquelles
dades que són identificades mitjançant
URI (identificadors de recursos uniforme), un tipus d’adreces web per-
sistents que permeten fer referència a
qualsevol dada a la web. L’excel·lència
tècnica –cinc estrelles– s’aconsegueix
quan les dades són enllaçades amb altres recursos de la web mitjançant mecanismes semàntics, que ofereixen una
interoperabilitat plena entre diferents
sistemes, i permeten una posterior
reutilització molt més eficient.
Ù
Dades
publicades
en qualsevol
format
ÙÙ
ÙÙÙ
ÙÙÙÙ
Formats
estructurats
Formats
oberts i no
propietaris
Emprar URI
per identificar
les dades
ÙÙÙÙÙ
Enllaçar les
dades amb
altres dades
Martín Álvarez-Espinar
CTIC/W3C a Espanya
@espinr és enginyer en informàtica i
és el responsable de l’Oficina del W3C
a Espanya. Té una àmplia experiència
en el desenvolupament d’aplicacions
sobre la plataforma web oberta i
en la creació d’estàndards. Treballa
com a consultor sobre administració
electrònica per a CTIC i és el director
del Comitè Assessor d’ePSIPlatform,
la principal eina de comunicació de la
Comissió Europea en temes de dades
obertes. Ha participat en la definició
estratègica i tecnològica d’una
dotzena d’iniciatives de dades obertes
a Espanya i forma part de grups de
treball del W3C i de la Comissió
Europea per a l’estandardització
de les bones pràctiques en govern
electrònic. El 2010 va ser nomenat
pel diari El Mundo com una de les 25
persones més influents d’Espanya.
40
Interoperabilitat
La interoperabilitat, la capacitat dels
sistemes i/o les organitzacions de treballar junts, és un aspecte crucial de
productes i serveis transfronterers moderns. Els sistemes de gestió de dades
obertes no són una excepció a aquesta
regla: mentre que un sol conjunt de dades podria ser útil per si mateix, el poder real de les dades obertes es deriva
de la combinació de múltiples conjunts
de dades de maneres significatives -i de
vegades inesperades.
El Marc Europeu d’Interoperabilitat
(EIF)1 esmenta 4 nivells d’interoperabilitat: tècnic, semàntic, organitzacional i
legal. I mentre que el EIF està orientat
cap als serveis paneuropeus d’administració, el mateix model es pot utilitzar
en gairebé qualsevol projecte.
52
La interoperabilitat tècnica
La combinació de dades procedents de
diverses fonts pot requerir alguns coneixements de programació, sobretot
quan les dades només estan disponibles
en els documents amb estils, llegibles
per a les persones, però que no estan
destinats a ser amigables per a les màquines.
I fins i tot quan les dades estan disponibles en formats oberts, la interoperabilitat no s’aconsegueix sense esforç: una
font pot proporcionar arxius CSV en
ASCII, un altre sistema potser utilitza
els serveis web per lliurar arxius JSON
i una tercera font pot produir XML en
UTF-8.
No obstant això, aquesta diversitat de
formats no ha de ser un obstacle perquè
les organitzacions publiquin les dades
obertes, no és més que un recordatori
que -igual que en qualsevol altre projecte- s’ha de fer un treball a l’hora de
processar aquestes dades.
La interoperabilitat semàntica
Més difícil, potser, que connectar els
punts en el nivell tècnic és aconseguir la
interoperabilitat semàntica. Per exemple, quan dues fonts diferents proporcionen informació sobre el salari mitjà
en els seus respectius departaments,
què s’entén exactament per salari? S’hi
inclouen els beneficis i bonificacions
addicionals? La quantitat s’expressa en
euros o dòlars americans?
El mateix passa amb les -sovint oblidades- metadades associades a aquests
conjunts de dades. Fins i tot els portals
de dades obertes més populars tendeixen a utilitzar propietats i categories
lleugerament diferents, de manera que
la cerca automatitzada i la recuperació
a través d’aquests portals és menys senzilla.
Per tant, es recomana la (re)utilització
dels esquemes existents, vocabularis i
convencions. Com a mínim, les organitzacions haurien d’assegurar alguna
informació bàsica sobre les dades que
publiquen: un breu paràgraf aclarint el
significat dels conjunts de dades ajuda
en el camí cap a la interoperabilitat.
La interoperabilitat organitzacional
La interoperabilitat organitzacional entra en joc quan es combinen conjunts
de dades similars de diferents fonts. Els
exemples típics d’això inclouen aplicacions mòbils que accedeixen als serveis a nivell de ciutat o llocs web que
comparen els hàbits de consum de les
diferents administracions públiques:
Les diferents regions proporcionen les
mateixes dades? Estan recollint i actualitzant les seves dades més o menys al
Bart Hanssens
@BartHanssens és expert en
interoperabilitat al Servei Públic
Federal per a les TIC (Fedict) de
Bèlgica. Treballa en estàndards oberts
com ODF i IPv6, promou l’ús de
les dades obertes i és usuari de codi
obert i n’és contribuïdor de fa temps
(Drupal). La seva adreça de contacte
és [email protected].
mateix interval? I aquestes organitzacions es relacionen bé quan les dades
compartides s’han de corregir?
Si bé no és estrany que les administracions alineïn els seus serveis i procediments interns, el caràcter públic de les
dades obertes pot accelerar aquest procés, que en última instància beneficiarà
tots els ciutadans i empreses.
La interoperabilitat legal
Pot semblar obvi, però la prioritat número u per a les organitzacions és assegurar-se que són de fet les propietàries
legals de les dades que volen publicar (i
no, per exemple, una entitat privada).
Una vegada que aquesta propietat ha
estat confirmada, les administracions
poden optar per publicar les seves dades en virtut d’una de les llicències
existents com les llicències de bases de
dades obertes2 o les llicències Creative
Commons3.
Crear una nova llicència a partir de zero
-a banda que sigui una llicència ben
intencionada i oberta- o simplement
oferir els conjunts de dades sota diferents llicències, pot descoratjar o fins i
tot prohibir la reutilització d’aquestes
dades. Les parts interessades poden no
sentir-se còmodes amb la combinació
dels conjunts de dades sense un avís
legal addicional, i podrien enfrontar-se
amb llicències incompatibles.
53
Lectura suggerida
Els lectors també poden estar interessats en el Marc Espanyol d’Interoperabilitat4, el perfil d’aplicació DCAT5 i el
projecte LOD26.
Notes
1http://ec.europa.eu/isa/documents/isa_annex_ii_eif_en.pdf
2 http://opendatacommons.org/llicències/
ODbL/
3 http://creativecommons.org/
4 https://joinup.ec.europa.eu/sites/default/files/NIFO%20-%20Factsheet%20Spain%20
05-2013.pdf
5https://joinup.ec.europa.eu/asset/dcat_
application_profile/description
6 http://lod2.eu/
41
Reutilització
El concepte del govern obert va néixer
per donar resposta a les demandes de
la ciutadania i dels agents socials per
una major participació i involucració
en la tasca de govern. Si el govern electrònic tenia per objectiu una administració àgil al servei del ciutadà 365 dies
l’any, el govern obert va molt més enllà
involucrant la ciutadania, l’emprenedoria i els agents socials en la tasca de
govern amb una visió col·laborativa. I
això implica un canvi cultural i d’actitud sense precedents, tant dels líders
polítics com de l’estructura executiva i
administrativa.
El govern obert implica una visió de
concepte en totes direccions:
– obert en el si de la mateixa administració: compartint informació i
vencent les barreres d’opacitat entre
departaments.
54
– obert amb les altres administracions: compartint informació i recursos.
– obert amb l’emprenedoria i les empreses: potenciant la innovació
oberta i la coproducció de serveis.
– obert amb els agents socials, potenciant la seva involucració en un
govern per a la ciutadania amb la
ciutadania: WeGoverment.
Per tant, el desplegament del govern
obert és una tasca d’àmplia acció, que
afecta tots els estaments de l’Administració i la societat. Per tal de ser eficients a l’hora de compartir informació
a tots els nivells, però encara més per
tal potenciar la col·laboració i la coproducció de serveis cal desplegar les iniciatives facilitant la reutilització tant de
dades com de recursos:
– Reutilització de les dades. L’obertura i publicació de dades té dos
objectius: la consulta d’aquesta informació per donar resposta als
requeriments de transparència,
però sobretot facilitar l’ús d’aquesta informació per altres agents: administracions, agents socials, emprenedoria per crear nous serveis
i empreses en creuar informació.
Això només serà possible si la informació es publica pensant en la
seva reutilització, en formats oberts
i en estructures que ho facilitin.
– Reutilització dels recursos. El
govern obert implica col·laborar i
compartir amb altres administracions i amb els agents emprenedors
i empresarials. Això requereix desplegar els recursos des d’una perspectiva de reutilització: que siguin
reutilitzables per altres administracions i que, per tant, redueixin l’esforç de ser integrats en nous serveis
dissenyats des de l’emprenedoria
i les empreses. Té, per tant, doble
retorn, ja que redueix l’esforç tant
d’altres administracions com d’altres agents.
La reutilització no és un concepte nou
ja que té tot el sentit des del punt de
vista de l’eficiència, però malauradament no ha estat profusament utilitzat.
En l’àmbit local és on hi ha hagut una
trajectòria més remarcable, però més
des del punt de vista de prestació d’un
servei per a un conjunt de municipis,
com és el cas de la Diputació de Barcelona.
Les polítiques de govern obert requereixen una aposta ferma i clara del
conjunt d’administracions en la reutilització de dades i recursos, per tal de
facilitar, a més de la transparència, la
col·laboració dels diferents agents en la
coproducció de serveis.
Pilar Conesa
@PilarConesa és fundadora de la
consultora Anteverti i directora de
l’Smart City World Congress. Experta
internacional en smart cities i govern
obert. Ha estat CIO de l’Ajuntament
de Barcelona, directora general del
Sector Públic a T-Systems i directiva
a la Generalitat de Catalunya i als
Jocs Olímpics Barcelona’92.
42
Revalorització
de les dades
Em tornes les meves dades, si us
plau?
Si és possible que gràcies a la Llei de
protecció de dades els ciutadans estiguem protegits davant de tercers, atorgant les nostres dades a qui autoritzem
personalment, no aconsegueixo entendre per què aquestes dades mai no ens
són retornades. I no em refereixo a les
dades dels meus conveïns, a les dades
de les empreses o les grans dades que
les administracions salvaguarden.
Superat el debat internacional de l’open
data, i contrastada la gran revalorització que tenen les dades, un cop que periodistes, societat civil i reutilitzadors
diversos hi accedeixen, crec que ha
arribat el moment d’avançar per innovar.
Estem acostumats a defensar que
s’obrin les dades anonimitzades per ser
reutilitzades, i les dades de gestió pú-
55
blica per a l’exercici de la transparència. Sense fer una passa enrere en tot el
que s’ha aconseguit amb totes aquestes
anomenades big (i open) data, parlem
doncs de l’small. És a dir, de les dades
personals i individuals que cadascun
de nosaltres generem i que altres salvaguarden o consumeixen.
Em refereixo a les meves pròpies dades, a les de cada un de nosaltres. Perquè són meves, em pertanyen, jo he
contribuït a generar-les, i hi vull tenir
accés per ser més eficient, autònoma,
estalviar-me processos, ser més lliure,
més intel·ligent i sobretot poder prendre les meves pròpies decisions.
De qui són les dades de les meves activitats a les xarxes socials? I les que genero amb els correus que envio? O les
que guarda l’hospital als seus arxius?
I les de la meva línia telefònica? O les
que recull la meva polsera quan surto
a córrer?...
A vegades les puc consultar en aplicacions, o a la factura, fins i tot algunes
companyies et generen un PDF, altres
te les visualitzen, però per norma general no me les puc descarregar en un
format reutilitzable. Per tant, si no les
puc manejar, no les puc mesclar, no les
puc reutilitzar…, totes aquestes dades
no m’ajuden a prendre decisions fiables, tan sols puc viure sota intuïcions.
No cal destacar el valor i els beneficis
en global que totes aquestes dades ofe-
reixen si són ben analitzades. Però cada
ciutadà no pot ni creuar-les ni reutilitzar-les per al seu propi consum -tot i
que insisteixo, siguin les seves pròpies
dades.
Alguns es qüestionaran si és molt millor oferir-les ja cuinades, però la resposta davant d’aquesta reivindicació és
sempre no. Perquè no existeix l’objectivitat, però sí que hi hauria d’haver llibertat, sense filtres de tercers (si no es
vol), per dret propi.
Això, finalment obriria totalment la
porta al naixement de nous models de
negoci d’emprenedors o empreses que
poguessin oferir als ciutadans aquests
plats ja cuinats (si els volen), però elaborats amb els seus propis ingredients,
quantitats o fins i tot receptes. El que
estic dient és que no és necessari que
cada un necessitem aprendre a programar, ni tan sols a entendre les bases de
dades, però si recuperem les nostres
pròpies dades podrem prendre decisions personalitzades que ara semblen
impossibles.
En aquest futur de lliure accés a la nostra pròpia identitat, cada un de nosaltres podrem generar bones decisions
que contribueixin realment al fet que
les empreses i les administracions siguin més eficients, les ciutats més intel·ligents, i sobretot que els ciutadans, a
més de, ara sí, veritables smart citizens,
siguem: lliures.
Nagore de los Ríos
@nagodelos
és
periodista
i
comunicadora nata; va ser la
fundadora d’Irekia, la primera
plataforma de govern obert de parla
hispana
referent
internacional.
Després d’exercir com a directora
de Govern Obert i Comunicació a
Internet al Govern Basc és consultora
sènior del Banc Mundial en materia
d’small, open, big data i data i
periodisme de dades.