Una economia per a les persones

ES7 DE DESEMBRE DEL 2013
Si fa poc més de dos anys, quan es van posar en
marxa, algú els hagués dit que en poc temps arribarien als 10.000 socis, potser haurien pensat que es
tractava d’una dada molt poc realista. Com podien
de créixer tant en tan poc temps? Al capdavall, es
dedicaven a les energies netes, un camp més aviat
minoritari. En un principi eren unes 150 persones
en l’òrbita de la Universitat de Girona, i durant
un temps van treballar per unir coneixements i
esforços. Així va sorgir Som Energia, la primera
cooperativa de consum i serveis d’energia verda
d’Espanya. “La nostra intenció era poder consumir
energia d’origen 100% respectuosa amb el medi ambient. I per això vam intentar crear una rèplica de
les cooperatives que des de feia anys hi ha a Europa,
on la societat civil s’ha mobilitzat per promoure un
canvi del model energètic a partir de la participació
ciutadana”, explica Marc Roselló, soci fundador
d’aquesta elèctrica.
Cooperatives dedicades a la comunicació, a
la banca, al tèxtil, al camp. Empreses que
donen feina a persones amb discapacitat.
Companyies que persegueixen que comunitats
rurals obtinguin una remuneració justa pels
seus productes. Projectes que impulsen les
energies renovables. Cada vegada hi ha més
iniciatives vinculades a l’economia social i
solidària. El moviment ja té més de 30 anys
d’existència, però és ara quan comença a estar
veritablement en auge
Text Cristina Sáez
Una
economia
per a les
persones
A Som Energia, cada membre que ingressa a la cooperativa fa una aportació única de 100 euros. Amb
els diners, a banda de buscar productors d’energia
renovable per comprar quilowatts nets i injectar-los
a la xarxa elèctrica espanyola, ha posat en marxa
vuit projectes: set són instal·lacions fotovoltaiques
i un, el més destacat, una planta de biogàs a Lleida. “Volem ser el motor que propulsi el canvi de
model energètic al nostre país –assenyala Roselló–.
Podem arribar a un sistema 100% renovable, però
això també implica ser eficient en l’ús de l’energia,
estalviar i, sobretot, canviar els hàbits de consum
i la manera de viure. No podem continuar amb un
consum exacerbat quan vivim en un planeta amb
recursos finits”.
Som Energia és un exemple d’empresa social emmarcada en l’anomenada economia social i solidària. “En aquesta economia, la generació d’ingressos
és només un mitjà que permet la supervivència de la
companyia i que aquesta companyia sigui sostenible
per poder continuar desenvolupant l’activitat –explica Ignasi Carreras, director de l’Institut d’Innovació Social d’Esade–. La distribució de beneficis, a
diferència de les empreses convencionals, no és per
als accionistes, sinó que es reinverteixen en l’objecte
social”.
A Espanya hi ha milers d’exemples de projectes
com aquest: el 2012, segons dades de la Confederació Empresarial Espanyola de l’Economia
Social (Cepes), hi havia 42.684 entitats vinculades
a aquest sector i la facturació va depassar els
145.000 milions d’euros. Aquesta xifra suposa més
d’un 10% del PIB, tal com es desprèn de l’últim
estudi publicat pel Centre Internacional d’Investigació i Informació sobre l’Economia Pública,
Social i Cooperativa (Ciriec). És cert que el fenomen va sorgir fa tres dècades, però és ara quan està
més en auge.
Algunes veus apunten que això potser es deu en
bona mesura a la crisi, que fa que moltes persones
busquin sistemes alternatius o complementaris.
Potser perquè aquest tipus d’economia, social, tal
com demostren les dades d’ocupació, sembla suportar més bé les situacions de dificultat com l’actual,
18
teixeix xarxes entre els ciutadans i arrela econòmicament en l’àmbit local.
Empreses socials Quan es parla d’economia social i
solidària, sovint es barregen dos conceptes. “D’una
banda hi ha l’economia social entesa com la basada
en la participació dels treballadors, com en el cas de
les cooperatives. I, d’altra banda, hi ha les empreses
socials, entitats que prenen la forma d’una empresa i
que persegueixen una finalitat social o mig ambiental”, precisa Carreras, d’Esade.
En aquest sentit, dins d’economia social s’inclourien, d’una banda, cooperatives com el grup
Mondragón, líder mundial en cooperativisme i un
dels principals grups empresarials d’Espanya. La
seva voluntat és la de dur a terme una activitat sense
respondre a cap desafiament social o mediambiental. Si bé els treballadors participen en l’empresa de
manera activa, tenen més protagonisme que en una
de convencional i són copropietaris, hi estan molt
implicats. A l’altra banda se situarien projectes com
Som Energia o La Fageda, una empresa dedicada
a l’elaboració de lactis que dóna feina a persones
amb malalties mentals. Es tracta d’entitats que, per
utòpic que sembli, persegueixen millorar la societat
i contribuir al bé comú social o mediambiental.
Aquest tipus d’empreses, considera Ignasi Carreras, al capdavant de l’Institut d’Innovació Social
d’Esade, són en el fons un complement a les tradicionals oenagés, fundacions i associacions. “Algunes
d’aquestes entitats han vist que poden contribuir
a la finalitat social autofinançant-se a partir de la
mateixa activitat. Per exemple, el comerç just prova
de fomentar les capacitats productives i els mitjans
de vida de persones vulnerables que s’agrupen en
organitzacions de base, en cooperatives, en petites
empreses a tot el món que comercialitzen els seus
productes en condicions favorables”. Carreras
explica que “quan una organització com Intermon
Oxfam fomenta aquesta activitat, ho fa de manera
similar a una empresa: ha de donar un mínim benefici per funcionar. Però aquests beneficis es reinverteixen en l’activitat social, que és donar suport a tots
aquests petits productors i també demostrar una
forma de comerç diferent”.
“La nostra filosofia no és només guanyar molts
diners a canvi del que sigui, en poc temps i sense cap
tipus d’escrúpols. No busquem només la rendibilitat econòmica, sinó també la social. Treballem per
mantenir els nostres llocs de treball, però també per
poder ajudar altres persones que creïn el seu”, assegura María Jesús Reina. Quan era joveneta (ara
A ESPANYA
HI HA MÉS
DE 42.000
EMPRESES
LLIGADES A
L’ECONOMIA
SOCIAL
EL VOLUM
DE NEGOCI
VA SER EL 2012
DE 145.000
MILIONS, EL
10% DEL PIB
ESPANYOL
19
A CASA
acasa
ES7 DE DESEMBRE DEL 2013
LA BANCA
SOCIAL
TÉ POC
PES ENCARA
PERÒ HI HA
EXEMPLES
D’ÈXIT
MOLTES
D’AQUESTES
EMPRESES
SÓN UNA
ALTERNATIVA
AL MERCAT
CAPITALISTA
té 60 anys) va muntar amb un grup d’amigues
una cooperativa de confecció tèxtil, Trabajadoras
Pedrera Sociedad Cooperativa Andaluza, que va
funcionar durant dues dècades. Ara és la vicepresidenta de la Federació Empresarial Andalusa de
Societats Laborals (Feansal) i està embarcada en la
creació d’una banca pública andalusa.
La cooperativa L’Apòstrof, dedicada a oferir serveis
de comunicació, és un altre exemple d’empresa
social. “Vam decidir constituir-nos com a cooperativa perquè ens agrada poder controlar la nostra
vida, decidir com hem de treballar, de quina manera
ens organitzem, quin tipus de productes volem fer
i integrar tot això en un ambient d’igualtat i democràcia”, explica Jordi García, que a més a més és
membre de la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya (Xes.cat) i autor del llibre Adéu, capitalisme.
15M-2031 (Icaria, 2012).
I, tot i que de moment al sector de la banca i els
serveis financers, l’economia social i solidària té poc
pes, hi ha casos d’èxit, com Fiare i Coop57. Aquesta
última, que va néixer fa 18 anys, persegueix impulsar altres cooperatives de serveis. Van començar
amb un capital de 30.000 euros i aquest any acabaran amb 20 milions.
Ramón Pascual, coordinador de Coop57, explica que
“la gent que hi diposita els diners sap on va, pot decidir en què vol que es faci servir. Tenim una estructura totalment democràtica en què els socis tenen veu
i vot. Els interessos dels crèdits i de remuneració
no segueixen l’Euribor, sinó els criteris establerts
a les assemblees anuals. No hi ha ni intervencions
en borsa, ni fons d’inversió. És purament economia
productiva: recollir l’estalvi i finançar. L’ingredient
bàsic perquè tot funcioni és la confiança”, detalla.
“Volem construir una economia diferent, basada
en les persones, més justa, sense paradisos fiscals ni
especulacions”, afegeix.
Tenen, a més a més, molt poca morositat. El crèdit
màxim que donen a una entitat és de 300.000 euros,
la quantitat límit que han establert per repartir el
risc i que totes les entitats puguin accedir als seus
fons. I si l’entitat que ha demanat el préstec es
declara en fallida? “Doncs no la penalitzem. Partim
de la base que s’ha actuat de bona fe i l’únic que li
demanem és que ens torni com pugui els diners
que se li han deixat, sense embargaments, judicis ni
recàrrec d’interessos. Busquem una fórmula que li
sigui còmoda, com 150 euros al mes o la quantitat
que pugui”, explica Pascual.
Malgrat la bona salut que tenen aquests projectes i
que cada vegada augmenten més els projectes vinculats al tercer sector, el cert és que aquesta manera
d’entendre la vida i la feina encara està començant
i s’ha d’enfrontar a prejudicis: que si és molt hippy,
que si és cosa de quatre, que si no funciona. En
canvi, a França, Alemanya, el Quebec o el Brasil està
molt estesa i ratificada pels governs.
“A l’Equador, quan Rafael Correa va ser elegit
president, va promoure que es tornés a redactar la
Constitució, però amb la participació de la població
i va canviar el sistema econòmic, que era una economia de mercat, per una economia social i solidària”,
explica Carlos del Rey, al capdavant de la secretaria
tècnica de REAS, xarxa de xarxes d’economia solidària (EconomiaSolidaria.org), una entitat estatal
vinculada a l’economia social. “A França –insisteix
Rey–, François Hollande ha creat un Ministeri
d’Economia Social i Solidària. I l’ONU està investigant per poder incloure el foment de l’economia
solidària en els Objectius de Desenvolupament del
Mil·lenni que establirà a partir del 2015”.
“Al nostre país, en canvi, el Govern central hi aposta
molt poc –indica Ignasi Carreras–. Es parla d’emprenedoria i economia social, però es queda en moltes paraules i poques apostes decidides per impulsar
aquest tipus d’accions”. En part, opina, perquè, almenys de moment, les empreses socials no són una
panacea des del punt de vista de les xifres de creació
d’ocupació. I també “perquè els governs estan més
interessats a apostar pels models que dominen l’economia, i l’economia social no domina”. Per això, de
moment, les empreses socials no són anecdòtiques,
però tampoc rellevants. “Mouen poc i no tenen un
pes significatiu en sectors clau, com el financer”.
20
Malgrat els pocs ajuts i suport que reben aquests
projectes, el nombre de col·lectius que es decideixen
a emprendre’ls augmenta. “Abans, bona part dels
objectius socials s’abordaven des de l’administració
pública i des de les oenagés, fundacions o entitats.
Ara, amb la crisi, hi ha menys gent que dóna [a l’Estat espanyol, només el 10% de la població col·labora
de manera regular amb oenagés], les subvencions
s’han retallat de manera dràstica i per a les entitats
que busquen una finalitat social aquesta és l’única
sortida que hi ha”, explica Carreras.
Tan antiga com la humanitat Cada vegada se sent
parlar més d’aquest tipus de projectes i podria
semblar que són una cosa nova, sorgida arran de
la crisi. Però el cert és que “n’hi ha hagut sempre,
en tots els períodes històrics”, assegura Carmen
Sarasúa, professora titular d’història econòmica a
la Universitat Autònoma de Barcelona. “És gairebé
consubstancial a l’ésser humà i a totes les societats
que primer sorgeixin crítiques a l’organització social
i econòmica, i després alternatives. Al segle XVIII ja
hi ha diferents pensadors europeus que desenvolupen utopies de societats més justes i igualitàries”.
Per Jordi Garcia, de L’Apòstrof, “sovint ens han
volgut fer creure que en aquest món impera la llei
de la selva i que l’economia és competir els uns amb
els altres pels recursos escassos, però el cert és que
si l’ésser humà ha pogut arribar fins aquí, tenint en
compte que som molt vulnerables com a espècie, ha
estat gràcies a la intel·ligència i a la cooperació. En
totes les civilitzacions hi ha hagut aquestes formes
d’economia solidària”, raona.
A Europa, les primeres cooperatives de consum
i treball van néixer cap el 1830-1840. I fa poc més
de tres dècades, als anys vuitanta, el moviment va
agafar embranzida i a Amèrica Llatina, el Canadà
i altres països ja es va començar a utilitzar el terme
economia social. El 2009, la nord-americana Elinor
Ostrom va rebre el premi Nobel d’Economia (la
primera dona a rebre’l) per la seva defensa i anàlisi
de l’anomenada acció col·lectiva, que recull a El
gobierno de los bienes comunes (Fondo de Cultura
Económica).
Segons la professora Sarasúa, “la teoria econòmica
clàssica diu que la gestió dels béns comuns i els
recursos ambientals (aigua, terra, bestiar, boscos,
pesca...) només pot ser eficaç si hi intervé l’Estat o
si es regeix per l’interès privat. En canvi, Ostrom
mostra que hi ha hagut i hi ha comunitats arreu del
món que gestionen col·lectivament els seus recursos, amb eficàcia i èxit, i respectant el medi ambient.
Aquesta gestió –il·lustra– funciona molt més bé que
la de les societats de mercat que tenim ara; estem
gestionant els recursos molt ineficaçment, tant els
socials com els ambientals”. Sarasúa subratlla: “Tenim la capacitat de produir infinitament i, tot i així,
hi ha gent que menja el que troba als contenidors
d’escombraries mentre es malgasten recursos de
valor gegantí cada dia”.
Que gestionen més bé els recursos sembla evident,
tenint en compte les xifres de l’evolució d’aquest
tipus d’empreses. En bona mesura, tenen més capa-
21
A CASA
BANCS
DEL TEMPS
citat de resistència, cosa que fa que en èpoques com
l’actual, de gran dificultat, resisteixin millor.
Per Jordi Garcia, cooperativista de L’Apòstrof, “si
formes part d’una empresa cooperativa en què els
propietaris són els treballadors, aquests estan més
implicats, raó per la qual són més productius que
una persona amb contracte temporal, i el seu objectiu és cobrar a final de mes i tenir unes condicions
de feina dignes. I si hi ha una situació de crisi, com
l’actual, les persones s’estrenyeran el cinturó per
tirar endavant”. Garcia considera que “en canvi,
un empresari té com a objectiu obtenir el màxim
rendiment possible del capital invertit. I per això,
quan un negoci no obté els beneficis esperats, tanca.
I si famílies i treballadors es queden al carrer, no
és problema seu. El nostre llindar del que és viable
és inferior al que pot considerar un empresari
capitalista. I aquesta és una raó que explica per què
tanquen més empreses de l’economia convencional
que de la social i solidària”, assegura.
Però ser una empresa que pertanyi a l’economia
social no significa que aquest projecte hagi de
funcionar més bé. “Les cooperatives no sempre són
eficients”, diu Carreres, d’Esade. “Solen funcionar
MUNTAR UNA
COOPERATIVA
NO SEMPRE
ÉS GARANTIA
D’ÈXIT... I
MENYS A
GRAN ESCALA
ELS
EXPERTS
QÜESTIONEN
L’IMPACTE
REAL
D’AQUESTES
EMPRESES
La Blanca cuida nens i gent
gran, i en Bill, que acaba
d’arribar a Espanya, s’ofereix
a ajudar-la amb l’anglès.
Tots dos pertanyen a un
banc del temps, una iniciativa per intercanviar favors
mutus que es mesura en
quantitat d’hores invertides
per fer una determinada
feina. “Els bancs de temps
no són eines econòmiques,
sinó socials, i utilitzen
recursos que normalment
l’economia formal no
valoritza, com ara la feina
domèstica o el voluntariat.
Als bancs del temps, es reconeixen i se’ls dóna valor”,
explica Julio Gisbert, expert
en economies alternatives
i autor del llibre i del blog
Vivir sin empleo (Vivirsinempleo.org).
Aquest moviment fa des de
començaments del 2000
que creix i teixeix xarxes
socials d’ajuda mútua.
Generalment, funciona a
les ciutats, on la gent no sol
conèixer els veïns. Avui dia,
a Espanya, hi ha més de 300
millor a petita escala –amb excepcions com Eroski–
i només arriben a sobreviure si tenen una producció
de qualitat, ben especialitzada, amb mercats molt
treballats”. I això no sempre passa.
Complementària o alternativa? Per alguns, l’economia
social i solidària podria arribar a representar una
alternativa al sistema capitalista, que consideren
caduc o esgotat, cosa que la crisi, defensen, està
exacerbant. “S’està acabant –opina Carlos del Rey,
de REAS–, malgrat que només sigui perquè implica
un creixement il·limitat de la producció i el consum i
això xoca frontalment amb un planeta que és finit”.
Per Ignasi Carreras és massa atrevit afirmar que
el capitalisme s’esgota i que l’economia social és
l’alternativa. “És cert que són un tipus d’empreses
més humanes, més inclusives, que escolten les
inquietuds i les voluntats dels treballadors i en què
el capital no té el poder, sinó els treballadors. Però
d’això a dir que són una alternativa al capitalisme...
Això sí, sense aquestes empreses la societat tindria
una carència importantíssima”. A parer seu, “pot ser
que l’economia social no sigui rellevant quant a grans
números, però ho és i molt per a sectors com el rural,
i també per a col·lectius que hi troben un trampolí
per accedir al mercat laboral, com el de persones discapacitades”. Jordi Garcia, cooperativista a L’Apòstrof, avalua la situació d’una manera diferent: “No hi
ha cap civilització que duri mil anys. La capitalista
tampoc. El model de l’economia social i solidària
podria ser una alternativa, perquè estem veient que
funciona. Aquest és el repte que tenim davant”.
De tota manera, no tothom és tan optimista respecte
a l’economia social. Alguns la consideren un model
complementari. D’altres en qüestionen la significança. “Tots aquests projectes i iniciatives tenen un gran
bancs d’aquest tipus. En Gisbert, a banda de participar
en un de Madrid, assessora i
ajuda a muntar-los. “Són experiències molt locals, que
tenen a favor seu la carta de
la proximitat, que és fonamental. Són un moviment
veïnal, de barri, que ens
permet conèixer els veïns i
després intercanviar serveis.
La riquesa del banc és que
tots aportem a tots. Amb el
que jo aconsegueixi fer de
serveis als altres puc obtenir
favors d’altres persones”.
interès, però quin impacte real tenen? –es pregunta
Carmen Sarasúa, professora d’història de l’economia de la UAB–. Les pràctiques una mica més
positives i respectuoses impliquen de moment un
percentatge molt petit de la població, i els canvis van
realment molt lents. A més a més, si es vol construir
una proposta que transformi el sistema de producció de consum, no la podem basar en el fet que tots
ens fem un hort amb dos tomàquets a la terrassa de
casa i pensar que això canviarà alguna cosa”.
“És cert –respon Garcia– que aquestes experiències
embrionàries són una minoria, que la majoria de la
gent no treballa en una cooperativa ni consumeix
productes de comerç just ni té els diners en entitats de finances ètiques com Fiare o Coop57. Des
d’aquest punt de vista, queda molt camí per fer. Ara
bé, també podem mirar les coses des d’una altra
òptica i pensar que des dels anys vuitanta, moment
en què va arrencar aquest moviment, fins ara s’han
generat moltíssimes iniciatives amb èxit. Tenim
experiències que són motiu d’esperança, però és
cert que cal prendre-les amb cautela”. Potser, com
reclamen nombrosos agents de l’economia social,
no es tracta tan sols de buscar solucions al problema
financer actual, sinó d’analitzar-lo des d’una òptica
més àmplia que inclogui aspectes culturals i una
revisió crítica dels nostres valors.
Pot ser que la solució passi, en primer lloc, per replantejar-nos el tipus de vida que portem i el model
de consum que tenim i reproduïm. “Necessitem
un sistema econòmic que es basi en un consum
responsable, del que és necessari –afirma Carmen
Sarasúa–. Aprendre que podem viure amb menys,
respectant el medi ambient i pagant dignament els
qui treballen per a nosaltres”. Sí que es pot fer, asseguren. El canvi comença i depèn de cadascú. s