120211Cri007A_aprendre a menjar a l`escola

aracriatures
ara DISSABTE, 11 DE FEBRER DEL 2012
c
Històries
També va ser petit
Flors de Bach
Sílvia Soler
Eva Bach
Ernesto ‘Che’ Guevara
‘Agregat’ no és
sinònim d’‘amic’
otser sí que la història que ens
precedeix ens fa ser d’una manera o d’una altra. Si més no,
és bonic creure que si una criatura
és filla d’un amor apassionat serà
una persona apassionada.
Comencem, doncs, per aquesta
història d’amor, la d’un jove de vinti-set anys, l’Ernesto, que va deixar
els estudis d’arquitectura a Buenos
Aires per raptar una jove de vint
anys, extraordinàriament bonica, la
Celia, la més petita de set germans
d’una família ben situada. La noia
havia quedat òrfena quan era molt
jove i era una noia molt religiosa,
educada al col·legi del Sagrat Cor de
la capital argentina. Sembla que la
jove Celia podria haver-se plantejat
seriosament fer-se monja quan va
conèixer l’Ernesto i se’n va enamorar perdudament. Davant de l’oposició dels seus germans grans, els
enamoratsvandecidirtirarpeldret,
es van fugar i es van casar. El matrimoniesvainstal·laralaregiódeMisiones, a més de mil quilòmetres de
Buenos Aires, però quan havia de
néixer el primer fill, es van estimar
més tornar a la capital. El part es va
avançar i aquesta circumstància va
fer que el nen naixés a la ciutat de
Rosario. El nadó es va dir Ernesto,
com el seu pare, però familiarment
li deien Ernestito o Teté. Acabat de
néixervatenirunabroncopneumònia i sempre més va ser una persona de salut delicada però d’una fortalesa de caràcter impressionant.
Per això va liderar una revolució
iperaixòvaesdevenirunaiconaper
atotselsrebelsd’arreudelmóniencara ara, en algunes habitacions
d’adolescents, hi ha un pòster amb
el seu perfil, el d’Ernesto Che Guevara. La família va tornar a Buenos
Aires i es va instal·lar al barri de San
P
Isidro. La jove Celia, que tornava a
estar embarassada, va ser el centre
d’atenciódelveïnatgeperquèerauna
dona moderna i independent, que
duiaelscabellscurts,quefumavaia
qui li agradaven els esports, especialment la natació. Quan Ernestito
teniadosanysvatenirelseuprimer
atacd’asmailasevasalutvacomençaradeteriorar-sefinsalpuntdefer
imprescindible, segons els metges,
un canvi de clima. La família sencera –després del primogènit havien
nascut la Celia i el Roberto– es trasllada a Alta Gracia, al centre de l’Argentina.Lasalutd’Ernestovamillorar significativament però no tant
per anar a l’escola amb els seus ger-
Va ser una persona
de salut delicada
però d’una fortalesa
de caràcter
impressionant
mans, de manera que va ser la seva
mare qui es va encarregar, a casa, de
lasevaeducació.Elnoivacréixerfeliç entre els atacs d’asma, que aviat
va aprendre a controlar sense deixar-se endur pel pànic. Un exercici
que li va permetre adquirir un gran
domini sobre ell mateix i que li faria
servei en el futur. Com que la salut
d’Ernestonoacabavademillorar,la
seva mare va decidir ignorar les recomanacions del metge i va permetrequeelnoianésal’escolaiquefins
i tot practiqués esports. L’Ernesto
esvadeclararràpidamentcomunlíder nat, un gran esportista i voraç
lectordelsclàssicsquanl’asmaesfeia present. Va començar el batxillerat just quan va néixer el seu germà
petit,JuanMartín,ambquielvaunir
sempre un lligam molt tendre.
El nen asmàtic i feble havia esdevingut un jove enèrgic i vital que
va començar a estudiar medicina
mentre començava la seva implicació en activitats socials i polítiques.
e
Sílvia Soler és escriptora
ALBERTO KORDA
a poc, un conegut setmanari em va demanar
l’opinió sobre un fenomen recent que una prestigiosa revista de pediatria denomina depressió Facebook. Sembla que és una nova modalitat de
depressió que pateixen alguns adolescents quan
comparen la seva vida més aviat insulsa o avorrida
amb les vides excitants que altres companys exhibeixen a les xarxes, o bé quan el seu índex de popularitat i nombre d’agregats són força més baixos que
els de la resta.
Com apuntava fa uns dies, hi ha trastorns que es
posen de manifest a les xarxes, però això no vol dir
que s’hi originin. Les xarxes poden fer emergir o accentuar una depressió, però difícilment la causen
persísoles.Elsadolescentsquepateixenalgunsímptoma d’aquest tipus és molt probable que tinguin un
nivell d’autoestima previ precari i no sàpiguen fer
unalecturaadequadadelqueobserven.Peraixòconsidero essencial que els nois i noies desenvolupin les
habilitats personals necessàries per moure’s per les
xarxesdemaneraemocionalmentseguraiqueaprenguin a veure-hi més enllà del que és aparent.
F
Adulterar i falsejar la realitat
El que les persones mostrem en el món virtual no
sempre és la nostra veritable essència ni realitat.
No és tot el que som ni tot el que fem. I no sempre
és cert. Es pot adulterar o falsejar molt fàcilment.
I, en qualsevol cas, no hi fa res si els altres tenen més
agregats que nosaltres. Hem d’explicar als nostres
fills algunes coses òbvies que, de vegades, potser donem per suposades i per a ells no són tan evidents
com ens pensem: que el valor i la qualitat humana
d’una persona no es mesuren pel nombre de contactes que té a Facebook. Que l’autoestima i la felicitat no són directament proporcionals al nombre
d’agregats o de fotos i comentaris. I el més important: que agregat no és sinònim d’amic.
Eva Bach, escriptora i
pedagoga, aporta reflexions
sobre la comunicació entre
pares i fills a partir d’una
frase que ens ajudi a educar
Nens, a la cuina!
Ada Parellada
A l’escola ja aprendran a menjar
la porta de l’escola sento retalls
d’una conversa d’uns pares que
parlen sobre el menjador escolar:
“A l’escola el meu fill ha après a menjar
enciam”; “Com que a l’escola el dinar és
força equilibrat, a casa sopem qualsevol
cosa”; “A casa el nen sopa el que li ve de
gust, perquè a l’escola ja pateix prou amb
el menjar”; “Jo li porto un enorme entrepà, surt afamat. Com que no li agrada el
menjar de l’escola, no dina i surt d’escola mort de gana, pobret”.
Delegar l’educació en alimentació a
l’escola és una pràctica tan habitual com
errònia. És un error perquè el menjador
A
escolar només és un servei als pares que
no poden acollir els nens a casa al migdia i no hi recau la responsabilitat d’educar en alimentació, que és territori de les
famílies.
L’enciam, les llenties i el peix amb espines s’han de menjar per primera vegada a casa, on podem tallar menut l’enciam i amanir-lo amb un bon oli i el seu
punt de sal; on guisarem les llenties, amb
una mica de xoriç, caldoses, i on triarem
i desespinarem amb compte el peix, suau, gustós, fresc. És a casa on podem esmerçar el temps, la dedicació i, encara
que sembli cursi, l’amor en la introduc-
ció de nous aliments. A l’escola l’equilibri nutricional dels menús és garantit,
però l’atenció individual a cada infant,
amb la seva complexitat, és més difícil.
D’altra banda, fer un àpat qualsevol o
basat en els capricis del nen és no donar
importància al sopar que, a hores d’ara,
és un àpat fonamental, ja que en la majoria dels casos és el moment de retrobament familiar. Va més enllà dels nutrients, és l’estona per parlar, per reafirmar
els vincles i, tot plegat, necessita un temps
i un àpat estructurat.
Compensar l’infant amb un gran berenar, al·legant que al migdia no ha
menjat prou, és també un mal costum,
perquè d’aquesta manera l’infant no
s’adaptarà mai al menjar escolar. I, d’altra banda, si berena fort no tindrà gana per sopar. La conclusió és que no farà bé cap àpat.
Hem de tenir present que els infants
només fan un vuit per cent dels àpats a
l’escola, i que en qüestions d’educació en
alimentació el menjador escolar ajuda
les famílies, però ni té la responsabilitat
ni les eines ni l’espai per ser-ne l’única
responsable.
e
Ada Parellada és cuinera
7