rescencio de "la ciudad alegre y confiada"

Pàgina 208— Dissapte, 19 d'Agost de 191$.
siguení sords a l'amenaça que pesa sobre nosaltres? £No hi ha a Olot una veu
enèrgica qu'estimuli a una intervenció
amorosa, que forsi les voluntats envers
una solució?
El repàs d'una petita reflexió ens
posarà de relleu tots els perills que
anonciem plens de temensa.
Fins avui mes de 250 obrers vivien
a Olot a l'ampar dels tallers d'estatuària
relligiosa; 250 famílies que en major o
menor grau depenen del treball laborat,
d'un sou obtingut en l'indústria esmentada.
La vaga esdevé i aquestes 250 famílies senten la carestia i veuen apropar-se
la misèria. Per pròpia salvació cerquen
remeis per vies fins avui no seguides,
i heus aquí que comensa una nutrida
emigració d'obrers que marxen d'Olot
per no tornar-hi. Des de el dia que va
iniciar-se la vaga han marxat a Vic 5
pintors i 2 retocadors; a Barcelona 9
pintors, 6 retocadors i 4 «vaciadors»;
a Valencià 2 pintors; a Girona 1 retocador i han abandonat l'indústria per
dedicar-se a altres oficis 33 obrers,
total 60 baixes.
i E s precís que anyadim cap comentari per a compendrer tota la eloqüència
d'aquets datos? Els obrers marxen cercant treball, i amb això no fan sols resten a Olot un element de producció, sinó
LA COMARCA
que contribueixen a multiplicar la forma
d'altres focos de la mateixa indústria que
proporcionalment iran prosperant mentres decaigui la nostra. I no es això
tan sols, els mateixos patrons se decidiran a traslladar els seus tallers aon rrovin medis mes adecuats que a Olot pel
seu treball, i heus aquí com totes les
probabilitats ens mostren el camí d'una
segura ruina per l'indústria que tan be
havia arrelat a Olot i que tan podíem
esperar d'ella.
Aquesta es la realitat, la crua realitat
que s'imposa.
Nosaltres no podem descendir a l'entranya mateixa del conflicte, no devem
fer-ho mentres permaneixin en gestació
generosos intents d'arreglo.
La nostra missió deu limitar-se a posar de relleu el perill perquè estigui en
la conciencia de tots, a mourer l'opinió
i a inquietar els esperits, i si després de
tot això no s'interposen entre patrons i
obrers voluntats generoses per aproximar-los, si segueix la indiferència i el
quietisme, si Olot contempla fredament
com marxen els seus fills cercant lluny
de nosaltres el pa que devien trobar a
casa llur, allavors sentirem jal menys la
satisfacció d'un deber complert i plorarem l'isolament d'Olot amb la conciencia íranquila.
C. BADIA
RESCENCIO DE
"LA CIUDAD ALEGRE Y CONFIADA"
Se descorre la cortina devant de la
mes viva expectació i's comensa a desfilar la trama viventa de la nova farsa.
S'ha parlat d'ella insistentment, s'han
vessat els elogis sens mesura i per altre
part una crítica càustica i agresiva n'ha
fet la direcció despiatada com si's tractés
d'una ploma vanal, ciaont es la veritat?
La farsa benaventina bona o mala,
sincera o astuta ha mogut la opinió, ha
espolejat els esprits, i a son entorn hem
sentit vibrar una ànima que jeia en la
placidesa del quietisme. La farsa benaventina ha sigut parsejada per Espanya
com l'antiga carreta íarandulera de les
velles pantomimes, avensant tràgicament
i plena d'ardidesa, i la seva veu ha vibrat
Diputació de Girona — Servei de Biblioteques
amb un accent prenyat d'acusacions, i
ha posat al descovert Hagués incurades
i velles ferides que el temps i l'oblit no
han sanat encara.
L'altre dia la gent comedianta arrivà
a la nostra plassa: a son entorn ens acoblàrem i heus aquí que sentírem la veu
del desterrat que aixís parlava:
EL
DESTERRADO
«Vuelve el tinglado de la antigua farsa.
Al traqueteo y los chirridos de la
carreta desvencijada, a tirones penosos
de una mula anatòmica, endosados los
destefiidos colorines de sus írajes escénicos, se entra por la plaza del lugar
la faràndula.
Any IV. Núm. 184
Si el dia es triste, con cerrazón de
rormenta o entoldado el cielo de nubes
o sucia polvareda de ventisca y en el
lugar es dia de trabajo, y el ano fué de
calamidades, y la gente mohina no esta
para fiestas ni farsas, nada mas triste,
descolorido y Iacio que la carreta íarandulera, sin la luz del sol que avive sus
colorines, sin vítores que presagien monedas, sin mozos que palmoteen a las
damas, ni mozas que sonrían a los
galanes, ni muchachos que aturdan al
gracioso con griterío.
Bajo la pesadumbre de un cielo, como
lona mojada, al horizonte tierras sin
promisión; entre las casas color de barro, sin humear las chimeneas, porque
estan sin lumbre los hogares y vacías
las ollas bajo el humero, la faràndula
pasa, y es una trisíeza mas en la íristeza...
—A buena paríe vienen, — piensan
todos. iQuién les habra enganado? Y
los pobres í'aranduieros ni a mirarse se
atreven unos a oíros corridos y afrentados.
Mas si el dia es alegre y el raso azul
del cielo se desgarra en resplandor de
luz vibrante y es fiesta en el lugar, y las
tierras en torno son como caíïamazo
que bordan los olivos de plata y los
trigales de oro, de luciente esmeralda
los vinedos, y humean los hogares y los
hornos con sabroso olor de cochura,
y es todo serial de abundància, henchidas las paneras, repletos los arcones
úz hogazas, y, bajo la campana, en las
cocinas, en sarta los peruiles i embuíidos... Enfonces, al llegar la carreta,
acude la gente bulliciosa y todo es palmoteo y alborozo. La luz deslumbradora, anima los colores desvahídos,
enciende lentejuelas y talcos, y la pobre
faràndula se viste del esplendor íriunfal
del dia; la polvoreda misma .que la envuelve a su paso, es el plumaje de una
nube de oro en ascención gloriosa y,
los faranduleros, hijos vergonzantes del
Apolo, pueden creerse en aquel punío
transfigurados, como si la carreta desvencijada, fuera el mismo carro del Dios.
que es Dios del Sol y la Poesia, y, por
serio, es piadoso con todas las criafuras,
y mas si son sus hijos arfistas y poetas,
y son pobres y humildes.
Por donde pase, adonde se encamine,
hoy sabé la faràndula, que es todo el
mundo lugar de misèria, todos los días
írisíes. Y, aunque de alegrar a las gen-