Aquí descansa Nevares. Altres narracions mexicanes

AQUÍ DESCANSA NEVARES
I ALTRES NARRACIONS MEXICANES
• ÍNDEX
• RESUM ARGUMENTAL PÀG. 2− 4
• LÈXIC PÀG. 5− 7
• COMENTARI PÀG. 8−12
• REALISME MÀGIC
• REALISME MÀGIC PÀG. 13
• PERE CALDERS PÀG. 13−14
• INFLUÈNCIA EN PERE CALDERS PÀG. 15
• RESUM ARGUMENTAL
• AQUÍ DESCANSA NEVARES
Aquesta narració es centre a les afores d'una gran ciutat, en la qual, en barraques i viu una gran comunitat.
Aquí hi viu en Lalo Nevares amb la seva dona Lupe. Les barraques Es troben situades al costat del cementiri,
així que, a través de les caravanes dels fèretres, és com els nens de la comunitat se n'adonen dels canvis i
progressos de la gran metrópolis.
Quan arriba la temporada de plujes, les barraques, fetes de fang, paper, i alguna fusta, comencen a
desmontar−se i desfer−se. Les plujes es van començar a allargar més del normal, i les goteres de les barraques
eren cada cop més grans, així que en Lalo tingué una idea que fou acollida primer amb una mica de recel.
En Lalo va proposar ocupar els panteons del cementiri, poc a poc, les diverses famílies anaven a visitar els
panteons, i somiaven amb quedar−se allí per sempre.
Va arribar el moment d'ocupar els panteons, doncs les plujes eren tant intenses que la ciutat estava presa per
l'aigua, i la carretera que duia al cementiri estava envaida per l'aigua. I així ho van fer. Degut a la seva idea, en
Lalo s'havia convertit en una mena de cap per a la comunitat, que el seguia. En Lalo decidir que era el
moment de pendre possessió del cementiri, i els altres el seguiren, es repartiren els panteons sense gaires
baralles. El conserje del cementiri, però, no hi estava gaire d'acord amb allò que estava succeint, i intentà
fer−los fora, però fou inútil. La ciutat, la policia, estava massa enfeinada amb tots els problemes que sorgien
sense parar a la metrópolis, com per preocupar−se d'una comunitat que havia ocupat el cementiri, així que
deixaren el tema per quan s'acabessin les plujes.
Els dies passaven sense gaires problemes, i quan aquets sorgien, acudien a en Lalo per a que els solucionés.
Però les plujes havien començat a parar, i degut a aquestes, hi havia hagut morts, que dintre de poc s'haurien
d'enterrar. El primer enterrament tardà poc en arribà, era una família enriquida, que era propiet`ria d'un dels
panteons més grans del cementiri, on ara hi vivia una familia numerosa. En arribar al mausoleu, el seguici
fúnmebre s'horroritzar de l'aspecte de la necròpolis. Després d'alguns problemes, aconseguiren enterrar al
difunt, i se'n van anar esverats. La comunitat, també estava una mica revolucionada, un jove, anomenat
Manuel Zetina, estava revolucionant als habitants de la necròpolis, segons el seu punt de vista, els panteons
havien siguts adjudicats sense cap mirament, i això no era just, així que havien de sotejar als panteons, i
ocupar−los de nou. Aquesta idea no fou ben revuda per en Lalo Nevares, que tenia en possessió un del
smillors panteons, però, en aquell moment, en Lalo ja no tenia cap poder, així que es va fer el sorteig. A en
Lalo i la Lupe els va tocar un panteó de la classe mitjà, molt pitjor al que tenien fins aleshores, així que van
decidir deixar el cementiri.
1
El conserje del cementiri, Don Cosme, els avisava constantment, els deia que tant haviat com acabéssin les
plujes, la policia arribaria per fer−los fora. Així que, mentre en Lalo i la Lupe abandonaven el cementiri, van
veure com els automòbils de la policia arribaven a la necròpolis.
• FORTUNA LLEU
Trinidad Romero és un home un tant estrany que viu en una barraca, on truca el seu amic Lalo. En Lalo, diu
que matarà a tot aquell que hagi tingut tractes amb els gringos, i després d'un adiscussió, en Trinidad matà a
en Lalo, i l'enterra en un fossat.
Aleshores, en Trinidad va a avisar a la Lupe de la mort d'en Lalo, el seu amant. Però en Trinidad vol quelcom
més de la Lupe, i l'obliga a passar la nit amb ell. Al matí, en Trinidad va a treballar, avui és dia de paga, i en
Trinidad té sort, doncs s'equivoquen al donar−li, i li'n donen més. Així que decideix comprar−li un regal a la
Lupe, i al tornar−li el canvi, el botiguer s'equivoca i també li'n dóno més del que li pertoca.
• LA VETLLA DE DONYA XABELA
Donya Xabela era una dona ja gran, mare d'en Apol·linar. Un dia, tornant del mercat carregada, va caure de
l'òmnibus i va morir. La seva nora, la Marga, no sentí gaire la seva mort, doncs mai s'ahvia dut bé amb la
sogre, però l'Apol·linar, el fill de donya Xabela va quedar trasbalssat.
L'Apol·linar era mestre fuster, i va construir a la seva mare un cadafal molt ornamentat. Durant la vetlla, hi
assistiren molts veïns. Aquesta es va allargar fins al matí següent, quan van arribar els de la funerària.
L'Apol·linar, demanà que deixessin la seva mare una estona més amb ells, però no ho volgueren, així que es
van barallar fins que els van fer fora de la casa. Aleshores, va arribar la policia, i els amenaçà, la Marga, que
semblava que estimés la sogre com l'Apol·linar, digué en un arrebat que abans de deixar que se l'emportessinb
la cremarien. L'Apol·linar, que no era gaire conscient dels seus actes, va amuntegar fustes al voltant del
cadafal, i li prengué foc. Aquest, es va estendre per tota la casa, i surtí fora, destruïnt allò que trobava.
• PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL
Andrade maciel era un jove de només divuit anys quan es va convertir en el company inseparable del general
Saldívar. Però, va arribar un moment en que la diferència de grau que els separava es feia cada cop més
oficial. L'Andrade no era ningú, només l'assistent del general, i el general, cada cop obtenia més importància.
Un dia, quan les relacions començaven a distanciar−se, l'Andrade es va revelar bebent−se un de les botelles de
vi del general, i en Saldívar el va condemnar a mort. El condemnat féu ús de la seva darrera voluntat, i va
demanar beure's les ampolles de vi que restaven. El general, tot i haver−se oposat, va haver d'accedir a la
petició. Quan només restava una ampolla el general va commutar la pena de mort, i va disparar contra el
genoll de l'Andrade, deixant−lo així sense una cama, i guanyat d'aquesta manera la batalla contra ell.
• LA VERGE DE LES VIES
En Xebo Canabal, és el guardaagulles d'un pas a nivell del Ferrocarril. A en Xebo li agrada parlar amb la gent,
i a tot aquell que passa per allí li dóna conversa. Un dia, després de veure un nen petit dibuixar amb guix a la
capça del canvi d'agulles, decideix entretendre's dibuxant−hi mentre no ve cap tren.
A poc a poc, en Xebo comança a fer−se famós pels seus dibuixos, fins que un dia, en realitza un, d'una dona
neta, pura. Aleshores, la gent del poble comença a portar−hi flors i llanties, i li prohibeix a en Xebo que
l'esborri, com feia normalment amb els seus dibuixos. Va arribar un moment, que en Xebo ja no era ningú,
sino aquell que volia esborrar el preciat dibuix, així que muntaven guardies al costat d'aquest per evitar que el
borres.
2
Un dia, estava el terra tant omplert de flors i llànties, que en venir un tren no va poguer canviar la via i es va
estabellar contra un autobús que venia. Les culpes van recaure a la fi sobre el conductor de l'autobus que
conduia en estat d'embriagadesa, però a en Xebo el van deixar sense feina, així que va decidir anar−se'n a
Sinaloa amb la seva germana i continuar dibuixant allà.
6. LA BATALLA DEL 5 DE MAIG
En el poble de Santa Rita, cada any, es representa la batalla del 5 de Maig que van tenir contra els francesos.
La batalla es representava, durant dies abans el poble estava dividit en dos grups. Aquells que es podien
comprar l'uniforme de francesos, que pertanyien a la classe benestant, i els que no podien permetre−se'l, que
formaven l'escamot de tropes mexicanes. Aquest dos grups havien de reviure allò que havia passat el 5 de
maig de 1862. Aquell dia, al Puig de Guadalupe, de Puebla, les tropes del general Laurencez foren derrotades
pels mexicans que comandava el general Zaragoza.
Aquell any, els xicots que feien de francesos s'estaven rebelant, estaven encapçalats per Amador, que feia el
paper de Laurencez. Aquest discutia amb Zaragoza, el cap del mexicans, representat per Nicomar, perquè
aquest havia ballat amb la seva xicota. A la batalla històricament els francesos s'havien de dispersar i
abandonar, perseguits pels mexicans. Però aquell any la cosa va canviar, els francesos no es van donar per
vençuts, i fóren els mexicans els qui hagueren de sortit per cames.
Deguta a aquest fet, la xicota de l'Amador, general dels francesos, el va abandonar i se'n va anar amb
Nicomar, que encapçalava els mexicans.
• LÈXIC
• AQUÍ DESCANSA NEVARES
Ancestral (pàg. 43): Que és dels avantpassats, molt antic.
Càustics (pàg. 37): Mordaç.
Cimboris (pàg. 84): Construcció de forma poligonal vuitavada o cilíndrica que serveix de base a una cúpula i
descansa damunt els arcs construïts en la intersecció de dues naus.
Esgarips (pàg. 38): Xiscle
Estadants (pàg. 83): Habitant, resident.
Estupor (pàg. 35): Immobilitat causada per una gran admiració
Inhibitòria (pàg. 40): Inhibir: Impedir a algú (o a alguna cosa) d'intervenir en alguna cosa. Defugir
d'intervenir en alguna cosa.
Mostela (pàg. 39): Mamífer de l'ordre dels carnívors de la família dels mustèlids, amb el cap allargat, potes
curtes, vermellós i blanquinós, molt actiu durant la nit i que es nodreix de mamífers molt més grossos que ell.
Periple (pàg. 36): Viatge circular.
Retop (pàg. 39):
Vaiverejar (pàg. 43): Vaivé: Moviment alternatiu en dos sentits oposats.
• FORTUNA LLEU
3
Aclofa (pàg. 90): Aclofar−se: Deizar−se anar en el seient amb tota comoditat.
Compare (pàg. 87): Padrí de batehar o de confirmar, amb relació als pares i la padrina.
Desmanyotada (pàg. 89): Mancat de destresa, d'aptesa manual.
Embarbolla (pàg. 87): Embarbollar: Parlar confusament, per defecte físic, com els infants quan comencen a
parlar, o per voluntat de no deixar entendre a tothom allò que hom diu.
Esbatana (pàg. 90): Esbatanar: Obrir de bat a bat, completament.
Gringos (pàg. 87):
Toixarruda (pàg. 87): Toix: d'escassa o obtusa intel·ligència, estúpid.
• LA VETLLA DE DONYA XABELA
Cadafal (pàg. 95): Plataforma de taulons elevada que hom dreça en un lloc públic per a un espectacle, un acte
solemne, etc. Plataforma dreçada per a l'execució d'un condemnat.
Cinyell (pàg. 99): Cinturó.
Enfilall (pàg. 101): Conjunt de les coses enfilades en un fil, una corda, etc.
Exasperat (pàg. 97): Exasperar: Irritar un mal.
Exèquies (pàg. 98): Ceremònies funerals fetes a un difunt.
Gairell (pàg. 99): De gairell: Obliquament, de costat.
Habitud (pàg. 94): Disposició relativament estable tendent a reproduir els mateixos actes i assolida per
l'experiència.
Macip (pàg. 96):
Pignorar (pàg. 96): Empenyorar.
Plany (pàg. 97): Acció de planyer−se, lament.
Pruïja (pàg. 95): Picor intensa, viva.
Sorrut (pàg. 96): De natural tancat, poc tractable.
Túmul (pàg. 97): Monument sepulcxral en forma d'un turó de terra o de pedres bastit damunt una tomba.
• PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL
Antagonista (pàg. 108): Antagonisme: Estat de lluita, de rivalitat, d'oposició.
Àrdua (pàg. 114): Molt difícil d'efectuar, que exigeix un gran treball.
Bonhomia (pàg. 105): Simplicitat amable.
4
Brandar (pàg. 108): Portar a la mà una espasa o una altra arma movent−la amenaçadorament. Estar animat
d'un moviment oscil·latori, vibratori.
Coltell (pàg. 108): Instrument que consisteix en una fulla d'hacer relativament curta, amb un sol tall i amb un
mànec de fusta, de metall, etc, a vegades formant una sola peça amb la fulla; ganivet.
Deferent (pàg. 105): Que mostra deferència.
Diorama (pàg. 115): Pintura feta damunt una superfície transparent, generalment de seda, en la qual, per
combinació entre pintura opaca i pintura transparent, hom produeix efectes òptics mitjançant combinacions de
llum.
Escarbotar (pàg. 108): Llevar una prominència, desgastar o llevar part d'alguna cosa fregant, gratant,
raspant, etc.
Faldellí (pàg. 107): Faldilla que se sobreposa a una altra de més llarga.
Frisança (pàg. 116): Neguit del qui frisa.
Púdicament (pàg. 111): Púdica: cast, honest.
Regnes (pàg. 107): Cadascuna de les dues corretges de la brida amb què hom governa el cavall o l'haveria.
Renillar (pàg. 106): Cridar el cavall.
Somort (pàg. 117): Defallit, mancat de vitalitat, de força, que gairebé no es percep.
Tedi (pàg. 113): Molèstia causada per la continuïtat, o repetició d'una cosa que no interessa.
• LA VERGE DE LES VIES
Ancestres (pàg.118): Ancestral: Aviat.
Bestreta (pàg. 127): Diners bestrets o anticipats.
Bursada (pàg. 122): D'un cop, sense perseverança.
Desplaïen (pàg. 119): Desplaure: No plaure.
Esquitllentes (pàg. 119): De biaix, de gairell.
Estireganyaven (pàg. 133): Deformar alguna cosa estirant−la.
Fabril (pàg. 118): Relatiu o pertenyent a les fàbriques o a la fabricació.
Flocs (pàg. 121): Manyoc petit de cabells o de plomes. Petita porció de neu.
Hieràtica (pàg. 122): Sever i solemne, que no deixa entreveure cap sentiment.
Inusitat (pàg. 120): No usat, no freqüent, sorprenent.
Loquaç (pàg. 119): Que parla molt
5
Mundà (pàg. 130): Que és propi de la vida terrena, contraposada a la vida celestial o espiritual.
Prolixes (pàg. 127): Prolixa: Indegudament llarg, difús, escrivint o parlant.
Rudiments (pàg. 118): Òrgan imperfectament desenvolupat, que té una funció escassa o nul·la, però que
l'havia tinguda en un període filogenètic anterior.
Soliloquis (pàg. 130): Fet de parlar sol, amb si mateix.
Sorneguer (pàg. 134): Que disimula la seva mala intenció, hostilitat, que obra i parla amb sorna.
Subterfugis (pàg. 126): Excusa a què hom recorre per defugir una cosa.
Taciturns (pàg. 126): Habitualment silenciós.
Traünseunts (pàg. 129): Persona que transita o va per una via pública.
Vel·leitat (pàg. 127): Volició incompleta i passatgera qune no arriba a una decisió ferma, desig que no arriba
a definir−se en voluntat.
• LA BATALLA DEL 5 DE MAIG
Al·legories (pàg. 145): Allò que representa una cosa, una idea, per semblança suggestiva, emblema.
Comparses (pàg. 143): En un espectacle, persona que té un paper no qualificat, generalment mut, que depèn
d'un personatge, de l'acció o de l'ambientació. En festes públiques, en processons, etc, conjunt de persones que
van vestides o disfressades igual.
Garlandes (pàg. 145): Cadena de flors, de fullatge trenat, que hom penja com a adorn.
Llindar (pàg. 145): Part inferior de l'obertura d'una porta, especialment la d'entrada d'una casa.
Sol·lícita (pàg. 149): Delerós de servir, de complaure, etc, una persona o una cosa per la qual hom sent un
interès.
• COMENTARI
• AQUÍ DESCANSA NEVARES
El narrador d'Aquí descansa Nevares, és un narrador en tercera persona que ho sap tot sobre els personatjes i
la història, és a dir, és un narrador omniscient.
El protagonista de la obra és en Lalo Nevares. Com a secundaris cal destacar en Manuel Zetina i Don Cosme.
En Lalo Nevares està casat amb la Lupe. És un personatge rodó, perquè evoluciona psicològicament, i està
presentat de manera progressiva o indirecta. D'en Lalo, sabem que és home somiador, que anela viure sota un
sostre, en el qual, quan plogui l'aigua no el pugui traspassar, així que dedica tot el seu temps a arreglar la seva
barraca: Lalo Nevars dedicava el temps que li deixava lliure la seva feina de lluitar contra l'aigua i el fang, per
millorar d'una manera o altra la seva barraca. L'instint l'inclinava cap a la casa sòlida i, pel seu gust hauria
viscut voltat de pedra,... . És un home somiador, i amb possibilitat de ser un bon cabdill, doncs la gent el
seguia com si fos el seu cap.
Manuel Zetina és un dels personatges secundaris que adquireix protagonisme cap al final de la història. El
6
personatge, és rodó, doncs evoluciona d'una manera exagerada al llarg de la història, la seva caracterització és
indirecta, ja que en cap moment se'ns diu com és físicament o psicològica. Zetina és un xicot jove que tocava
la guitarra, i que tenia un gran facilitat de paraula. Quan la temporada de pluges ja acabava, es va convertir en
el nou cap, doncs va formar un comité el qual presidia.
Don Cosme és un personatge pla, se'ns presenta de forma acumulativa o directa: un vestit negre amb botons
de plata i una gorra amb visera de xarol... Don Cosme és el conserje del cementiri. Ell prové del mateix lloc
que en Lalo i tots els altres, però gràcies al seu esforç va aconseguir un feina digne. Don Cosme era molt
tranquil, i no volia ofendre a ningú, sino que sempre intentava solucionar els prblemes parlant i deixant de
banda la violència: Procurava no ofendre a ningú amb la superioritat que li donava l'uniforme, Res de
violències, si us plau, eh?.
Aquesta història es situa a les afores d'una gran ciutat: Contemplà en la llunyania el perfil de la ciutat, agrisat
per la boirina, que donova un to fantasmal a les torres, als monuments, a tota la barrejada edificació de la gran
urbs. Encara que majoritàriament, trobem que les accions es desarrotllen al cementiri.
El temps narratiu en que es desenvolupa la història és tracta de poc més de mig any. El temps sens presenta
lineal, coincideix amb l'ordre convencional de plantejament, nus i desenllaç.
• FORTUNA LLEU
El narrador, en aquesta història, és en estil indirecte, doncs ell no és cap personatje de la història. D'altra
banda, podem dir que és omniscient, perquè sap tot el que passarà, i en el moment en que passarà. Per
exemple: Trinidad no en fa cas. Amb un tros de fusta remou les brases de la foguera amb la qual s'escalfa i
mira amb la mirada perduda, com si estigués sol. L'embriac l'agafa pel braç amb violència.
El protagonista és Trinidad Romero. Aquest és un home violent, doncs mata al seu amic per una petita
disputa, a més, s'aprofita de la mort del seu amic, per quedar−se amb la Lupe, la amant del difunt. En
Trinidad, ha estat presentat de forma progressiva o indirecta, doncs es presenta mitjançant les seves paraules,
encara que externament, ho fa de forma directe: Va embolicat amb una manta que li tapa mitja cara i l'´çúnica
cosa que deixa visible són els ulls, bellugant−se al centre de l'escletxa que formen el barret i la manta. D'altra
banda, en Trinidad, és un personatge pla, doncs no evoluciona psicològicament.
La història ocurreix primerament a una barraca. Podem centrar la història a la vall de Mèxic, a porp del barri
de Portales. Fa una nit freda, amb les ratxes d'aire tan pròpies de la vall de Mèxic. A les deu de la nit,
l'avinguda de San Juan de Letrán comença a declinar (...) La Lupe viu al barri de Portales i ell s'encamina cap
a la parada de l'òmnibus que el conduirà fins allì.
El temps narratiu en que es desenvolupa la història son tan sols unes quantes hores. D'altra banda, el temps
històric no te constància en la història. El tractament temporal és lineal, doncs coincideix l'ordre de la història
amb l'ordre de la narració.
• LA VETLLA DE DONYA XABELA
El narrador d'aquesta historia, com a les dues anteriors, es tracta d'un narrador en tercera persona, amb una
omnisciència total: Feia estona que repetia la paraula santa aplicant−la a la seva mare i ell mateix anava caient
sota la suggestió d'aquest qualificatiu. I havia acabat per estendre−la alsa altres i al voltant del cadafal ja es
parlava amb veneració de la santa de donya Xabela.
Els protagonistes de la narració son l'Apol·linar i la Marga.
L'Apol·linar és el fill de donya Xabela. És un personatge pla, doncs durant el transcurs de l'acció no
7
evoluciona, d'altra banda l'autor ens diu l'actitud de l'Apol·linar, és a dir, el presenta directament: Va prémer el
braç del seu marit, a qui la pena havia deixat sense esma..., L'Apol·linar va quedar desolat i no es resignava. El
personatge estima molt a la seva mare, doncs la mort el deixa trasbalssat, a més, és un persona molt
costumbrista, que es preocupa per qualsevol canvi: Tots els morts de la família havies estat vetllats a casa, i
que no podia ésser que precisament la seva mare quedés al marge d'aquest costum.
La Marga, és l'altra protagonista. És la dona de l'Apol·linar, i com a conseqüència la nora de donya Xabela.
Les dues dones no s'havien portat mai bé, així que la mort de la dona, va omplir d'alegria la Marga. A aquesta
li encantaven les relacions amb els veïns com queda reflexat en el text, i disfrutava exercint de mestressa de
casa: La Marga anava de l'un a l'altre, omplint vasos, servint menjucs i dirigint tot el tragí de la vetlla. Se
sentia feliç, important, no envejava ningú. Sempre havia desitjat tenir gent a casa, en el curs d'una festa o del
que fos que li permetés un certa il·lusió de societat... El personatge de la Marga, és rodó, perquè el seu punt de
vista sobre la difunta evoluciona a mesura que avança el text. D'altra banda, es presenta de manera indirecta.
El lloc de l'acció de la novel·la es pot situar en espais diferents, bàsicament es tracta d'una casa cualsevol.
El temps de la narració es limita en dos dies, i el temps es lineal o unidireccional.
• PRIMERA PART D'ANDRADE MACIEL
El narrador de la història és un narrador omniscient en tercera persona.
El protagonista de la narració és Andrade Maciel, i el secundari és el general Saldívar.
Andrade Maciel era un jove de divuit anys quan es converteix en el company inseparable del general. Passa el
temps, i ell creu que això li ha donat uns drets que en realitat no té: Sempre que Andrade Maciel −fent ús d'un
dret que li semblava indiscutible − demanava vi... L'Andrade era una persona rencorosa, i que estava en
contínua lluita: (...) en aquells moments somiava, mig cloent els ulls, amb venjances que podrien endolcri−li
la vida... Com a personatge, és un personatge rodó perquè canvia a mesura que transcorre l'obra.
El General Saldívar, era un general que feia un ús exagerat del seu poder per al benefici propi. Mentre
l'Andrade li és d'utilitat, és company seu, en el moment que aquest es converteix en un estorb, mana primer
matar−lo, però després, al adonar−se que matant−lo, fa que l'Andrade es surti amb la seva, el deixa paralític.
Com a personatge, al igual que l'Andrade, és un personatge rodó perquè evoluciona, i està caracteritzat de
manera indirecta.
El lloc de l'acció es desenvolupa en diversos espais. Podem anomenar Morelos, A cavall, per tota la zona de
Morelos frontera amb el districte Federal, seguint la carretera per La Cima i Tres Marías... La continuació de
la narració succeeix a Coamantla: Entrarem a Coamantla a mitja tarda, quan el sol encara feia reverberar les
pedres.
El temps de la narració no queda gaire explicat, però es pot considerar com un espai de temps suficientment
llarg. En quant al temps històric, podem centrar la història: Aquell any que el general Saldívar va reunir
partidaris seus en un dinar, a Teotihuacan... com a inici de l'acció, i a partir d'aquí uns quant anys, mentre
incendiaren la safra de Zacatepec, quan la derrota del coronel Ortega a Cautla i en la jornada en la qual uniren
les seves forces a les del cabdill Zapata. Podem destacar que l'acció transcorre de manera lineal, sense
Flash−back, desajusts o simultaneïtat.
• LA VERGE DE LES VIES
Com a la resta, el narrador és omniscient, i coneix a la perfecció els pensaments i les accions que ocurriran.
8
El protagonista d'aquesta narració és en Xebo Canabal. En Xebo és un personatge rodó, perquè el seu
pensament evoluciona al llarg de la obra. En un principi, Xebo no es relaciona gaire amb aquells que passen
pel pas a nivell, més tard els dóna conversa, i més endinsada la història, aquets es paren per contemplar l'obra
d'en Xebo i comentar−la. A l'obra el trobem presentat de forma indirecta, perquè no trobem cap descripció
que tracti d'ell. En Xebo, és el guardaagulles d'una estació de Ferrocarril. És una persona solitària, perquè al
llarg de l'obra no surt cap personatge proper al protagonista. Podem dir, que en un principi es mostra recelós
amb alló que ha ocorregut amb la seva obra, i es sent gelòs: Xebo comprovà amb tristesa que ningú no feia
gaire cas d'ell i que, en el fons, se'l miarven amb hostilitat, per la por que volgués esborrar la figura.
El lloc on transcorre l'acció és: Prop de Nonoalco, en el pas a nivell que dóna entrada a una gran zona fabril...
Concretament, l'acció ocupa la caseta del guardaagulles, i les vies del tren.
El temps de la narració no queda molt definit, però el podem englovar en el transcurs d'un o dos mesos. En
quant al temps històric, no queda reflexat en cap lloc el temps, però tenint en compte que ja existia el
Ferrocarril, i que d'altra banda encara es feien servir els guardaagulles, podem englobar l'acció en un
determinat temps.
• LA BATALLA DEL 5 DE MAIG
El narrador, com a la resta de narracions d'aquest llibre és omniscient i coneix a la perfecció l'acció i el
pensament dels personatges.
Els personatges son: Amador, Nicomar, Don Xema i mister Arakelian.
Amador, és un dels protagonistes junt amb Nicomar. Amador representa el paper de general de l'escamot
francès, és a dir, del general Laurencez. Amador pertany a la classe benestant, doncs, només aquets es poden
permetre l'uniforme de francès: Per tal de formar els dos grups hem de dividir els xicots del poble en dues
categories: els que es podem comprar l'uniforme de francesos, i els que no. Degut al seu canvi a la història,
podem observar que és una persona molt orgullosa perquè no es deixa guanyar encara que sigui per un qüestió
històrica. Com a personatge, és un personatge pla, ja que no evoluciona en la història, se'ns presenta de
manera indirecta, ja que no ens diu com és ni física ni psicològicament.
Nicomar és l'altre protagonista de la història. Ell representa el paper del general Zaragoza, cap dels exèrcits
mexicans. Podem saber, per la seva condició de mexicà, que pertany a la classe pobre: Els altres, pobrets, amb
la seva roba de cada dia i el barret i la cara pintada amb purpurina que els dóna l'ajuntament, passen. A més,
podem dir que no és una persona orgullosa, perquè encara que històricament ell havia de guanyar la batalla, la
pèrdua d'aquesta no li suposa cap problema. Com a personatge, és un personatge pla, perquè no canvia, i se'ns
presenta de manera indirecta, ja que no ens el descriu en cap moment.
Els altres dos personatges son secundaris, també son plans, i presentats de manera indirecta.
El lloc, es tracta d'un poble molt concret, Santa Rita, situat a Mèxic. Aquest poble té una puig que la domina
que té la mateixa silueta, gairebé la mateixa alçària i el mateix nom que el Puig de Guadalupe, de Puebla, on
el 5 de maig de 1862, foren derrotades les tropes del general Laurencez pels mexicans que comandava el
general Zaragoza.
El temps de la narració es limita a un únic dia, un 5 de maig més concretament. Respecte al temps històric,
l'únic que és pot assegurar és que es tracta del 5 de maig de un any qualsevol, a partir de 1862.
• REALISME MÀGIC
REALISME MÀGIC
9
L'origen històric d'aquest terme el podem trobar pels volts de 1925 en boca d'un crític d'art alemany, Franz
Roh, en designar la obra d'una série de pintors que reaccionaven contra el postexpressionisme. Aquest terme,
però, va passar ràpidament a la literatura.
Es desenvolupa cap als anys seixanta, i comença amb escritors com François Rabelais i Laurence Sterne,
altres com les novelas de Vladimir Nabokov Pálido fuego (1962) i El tambor de hojalata (1959) de Günter
Grass.
El realisme màgic va arribar al punt més alt en la literatura llatino−americana entre 1960 i 1970. La causa
d'aquest fet foren les discrepancies sorgides entre la cultura de la tecnologia i la cultura de la superstició, si a
això hi afegim que es vivia en un moment de dictadures polítiques, en resulta que aquest tipus de novela va
ser l'eina perfecta per criticar la societat.
Així doncs el podríem definir com un tipus de novela, que a nivell de contingut, fa una crítica social i a nivell
formal, és completament vanguardista.
Les seves característiques principals, són les següents:
• Denúncia de la corropció política i social hispanoamericana, bàsicament de les dictadures militars y
de les multinacionals americanes.
• Descriuen la realitat barrejant−la amb elements fantàstics i irreals, presentats d'una manera
completament quotidiana.
• A nivell formal, experimentan barrejant diferents tipus de narradors, trencant la coherència
moral...Presentant simultàniament diferents situacions, barrejant diferents tipus de llenguatge (
l'indignista, el francès, el castellà estàndard...).
Aquest és un gènere de ficció cultivat principalment pels novelistes iberoamericans durant la segona
meitat del segle XX. El realisme és un gènere que resulta de diverses combinacions de sistemes
d'escritura. Mescla la realitat narrativa amb elements fantàstics i fabulosos, per exagerar així les seves
diferències.
PERE CALDERS
Pere Calders va nèixer a barcelona al 1912. Calders va viure en una època de canvis, de transformacions. Des
de molt petit, se li va inculcar una cultura. Era un nen molt tímid i inquiet, però tenia una imaginació exel·lent.
Des de petit omplia els seus relats de fantasia i ironia, sempre es fixaba en allò que els altres passaven de llarg,
i que ni tan sols anomenaven.
Es va matricular a l'escola D'arts de Barcelona, i al 1932 va començar a treballar al Diari Mercantil, era
l'encarregat d'escriure la critica d'art. Calders sempre va ser un jove catalanista, i era simpatitzant de Juventut
Catalana. El seu primer llibre fou El primer arlequí, al 1936, al mateix any publicà la novel·la La Glòria del
doctor Larén. Un any després, al 1937 va ser destinat al front de Terol, i era l'encarregat d'interpretar les
curves de nivell, ja que era un dibuixant professional. Durant la seva estada al front va escriure Unitats de Xoc
, un document de guerra. Segons Calders, la guerra només és justificable per defensar la llibertat.
Poc després, al 1939, va ser desterrat a Amèrica, va marxar amb una carta de recomanació, per l'escriptor
Josep Carner. A Mèxic, Carner va rebre a Pere Calders. Allà, Calders, junt amb altres escriptors catalans,
escribien en català esperant la caiguda del règim franquista. Aleshores es va casar i va tenir tres fills, però
Calders, va mantenir l'esperança de tornar a Catalunya, no volia arrelar−se a Mèxic.
Després de la caiguda del règim franquista, al 1963 va tornar a Catalunya. Mentrestant va publicar Cròniques
de la veritat oculta, Gent de l'alta vall i Demà a les tres de la matinada. De tornada, va escriure L'ombra de
10
l'Atzavara, que va constituir una part molt important de la seva obra. Amb aquesta novel·la va guanyar el
premi Sant Jordi. Poc desprès, va participar i va guanyar el concurs Víctor Català, aquest premi va ser el que
el va donar a conèixer.
Cròniques de la veritat oculta, és potser, la seva obra més important, perquè conté molta varietat, des de
humor, acció, inventiva, o realitat. Moltes d'aquestes obres van ser portades al teatre pocs anys més tard.
Més tard publicà més obres: Ronda naval sota la boira, i Aquí descansa Nevares. Al 1979, guanya la Lletra
d'Or amb Invasió Súbtil i altres contes. També van ser premiats: Tot s'aprofita i gaeli i l'home déu. Al 1986, li
fou otorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Calders va morir a Barcelona al 1994, als 82 anys
d'edat.
Pere Calders és conegut com un narrador català important pels seus contes, en els quals combina realitat amb
ficció, fins a fregar la línia de l'absurt. Els seus contes estan basats sempre en l'observació del món coutidià,
però a la vegada separat de la realitat.
Personalment, crec els seus escrits, desvelen una gran dosis d'intel·ligència i pespicàcia. Els seus contes, estan
plens de fantasia, pero són tan simples, que fan que el lector, si senti identificat. Al llegir el llibre, es troben
moltes escenes cuotidianes, que Calders resol amb un ingeni propi d'una persona divertida.
Calders tracta amb una gran ironia, els fets més usuals, i dóna a veure la poca imaginació de l'individuu, per
sobreposar−se a una sèrie de fets.
Respecte el vocabulari que fa servir Calders en els seus contes canvia bastant depenent del conte que es
llegeix. Però majoritàriament és un vocabulari senzill, sense complicacions execives, encara que fa servir
paraules que ara ja han caigut en desús. DE totes maneres, Calders et deixa veure que ell gaudeix d'un
amplíssim vocabulari, ja que no repeteix paraules, sino que fa servir una gran varietat de sinòmins, que fan
que el lector tingui més dades per imaginar−se alló del que es parla
En gairebé tots els contes, Calders intenta explicar amb ironia i gràcia un fet, per això podem dir que es basa
gairebé sempre en situacions cuotidianes.
INFLUÈNCIA DEL REALISME MÀGIC SOBRE CALDERS
Amb la vinguda de la guerra civil, els escriptors que escrivien en català, molts d'ells republicans, i eren
perseguits per l'exèrcit i per la censura de la dictadura. Per aquest motiu, molts d'ells es van veuere obligats a
exiliar−se a França o a Mèxic.
Durant la seva estada a Mèxic, Calders es va veure obligat a treballar en altres oficis, degut a que l'escriptura
en català no li donava per viure. Ja que donat a la poca informació rebuda dels aconteixements en territori
Espanyol, no podia escriure sobre temes d'actualitat. D'altra banda, els lectors volien llegir sobre temes més
proper a ells. Donades aquestes circumstàncies, sumades a la necessitat de crítica que ell tenia i d'explicar
quelcom que s'allunyés de la realitat, va sorgir en ell, el Realisme Màgic.
S'hi ens fixem la seva literatura, sobretot la dels contes i la que va escriure mentre era a Mèxic, podem
d'observar que compleix les característiques ja esmentades anteriorment del Realisme Màgic: Crítica a la
corropicó política, mescla de la realitat i la ficció presentant−les de manera quotidiana i d'altres ja anomenades
0
15
11