Antologia poètica de Jacint Verdaguer Bibliografia de l'autor Nom: Curs:

Antologia poètica de Jacint Verdaguer
Nom:
Curs:
Antologia poètica de Jacint Verdaguer
Bibliografia de l'autor
Jacint Verdaguer i Santaló va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles, un poble de la Plana de Vic. Jacint
era fill d'una família modesta, però no inculta i ràpidament va descobrir l'interès per la tradició popular
sobretot per part de la seva mare. Verdaguer va aprendre les primeres lletres a l'escola municipal, als 10 anys .
El curs 1855−56 va començar els estudis al seminari de Vic i allí mateix també es va iniciar en els estudis
literaris. El curs 1863−64 s'instal·là a Can Tona una masia entre Folgueroles i Vic. Ensenyava a llegir i
escriure als infants de la casa, ajudava també en les feines del camp i anava i venia del seminari on ja
destacava notablement el seu talent com a escriptor. L'any 1865 el jove escriptor tenia 20 anys i va obtenir 2
premis als Jocs Florals amb 2 engalantines: Els Minyons d'en Veciana i també A la Mort d'en Rafael de
Casanova amb aquestes dues obres va signar amb el pseudònim d'un Fadrí de muntanya. El 1865 va començar
a compondre una epopeia Colom, un embrió del que seria L'Atlàntida. L'any 1867 Verdaguer i els seus amics
decideixen fundar l'Esbart de Vic i el dia 19 va ser el dia de la fundació. Als Jocs Florals de 1868 va presentar
L'Espanya Naixent una versió de L'Atlàntida que no li fou premiada.
L'any 1870 Verdaguer va ser ordenat sacerdot i va cantar la primera missa a l'ermita de Sant Jordi de
Puigseslloses. Poc després se li va morí la mare, el 5 de setembre de 1871 va ser nomenat vicari d'un poblet
del nord de la Plana de Vi, Vinyoles dOrís. A principi de l'any 1875 s'embarcà en el vaixell << Antonio López
>>, que el va portar a Cadis a l'Havana i allí s'incorporarà al << Guipúscoa >> del qual fou capellà fins al
darrer dels 9 viatges a Amèrica, va continuar treballant en L'Atlàntida. Ara si que li va ser premiada aquesta
obra als Jocs Florals de 1877, a l'estiu d'aquest mateix any es va endinsà en la preparació d'un nou llibre
religiós, iniciat a Vinyoles d'Orís Idil·lis i cants Místics 1879. A l'any següent Verdaguer triomfà amb La
llegenda a Montserrat i al 1880 s'hi estrenà <<el Virolai>> que forma part de les cançons de Montserrat. Als
jocs Florals d'aquell mateix any li premiaven el poema La Barretina, amb que obtenia l mestratge en Gai
Saber i poc després Càndid Candi hi posava música. Canigó , és un poema èpic que ell el que volia és cantar
uns orígens cristians i un paisatge de Catalunya més propi en el context que no pas com l'altre obra magistral
L'Atlàntida . Al 1883 se li mort el seu fill i únic hereu, als jocs florals d'aquest any li premiaven una oda A
Barcelona, amb què cantava el dinamisme de la ciutat comtal. El 1887 Verdaguer va iniciar un nou gènere
periodístic en català, on hi va posar Excursions i viatges (1887) i el 1885 va publicar Caritat on aplegà una
dotzena de balades i altres cançoneries. Al final de 1885 s'edità Canigó: Llegenda Pirenaica dels temps i la
Reconquista, va sortir publicat l'any 1886. El 1887 J. Verdaguer va publicà Lo somni de Sant Joan, també
Llegenda del Sagrat Cor de Jesús , un llibre místic ; l'any 1888 publicava Pàtria , un recull de diverses poesies
patriòtiques i el 1889, Una Col·lecció de Càntics Religiosos per al Poble i també Dietari d'un Pelegrí a Terra
Santa. A principi dels anys 90 Verdaguer va publicar: La Trilogia Jesús Infant, Natzaret, Betlem el 1891, La
Fugida a Egipte 1893. El 1885 Verdaguer havia estat nomenat capellà del convent de Santa Teresa del carrer
de la Canuda. El 1890 Mossèn Cinto va traduí al castellà i també va divulgar: Exorcismos contra Satanás y
los ángeles apóstatas, mandados publicar por nuestro padre Santíssimo Padre León XIII el 1892.
Són de l'època de 1894 Roser de tot l'any i Veus de Bon Pastor. De l'any de 1895 al 1897 el nostre autor va fer
uns petits articles i dos d'ells són els següents: Un Sacerdot Calumniat (1895) i La Opinión i el Diario del
1
Comercio. En els darrers anys Verdaguer va participar en molts actes culturals i va dirigir diverses revistes:
L'Atlàntida (1896−1900), La Creu del Montseny (1899−1900) i Lo Pensament Català (1900−1902). Després
també va publicar llibres com ara Santa Eulària (1899), Aires del Montseny (1901) i Flors de Maria (1902).
L'Hivern de 1902 Verdaguer va emmalaltí de tuberculosis i el 17 de maig, el mateix dia del seu aniversari fou
traslladat a Vil·la Joana, a Vallvidrera i va morí el dia 10 de juny, al cap de tres dies el dia 13 fou enterrat al
cementiri de Montjuïc; després de la seva mort es van publicar diferents obres: Al cel (1903), Corpus Christi
(1903), Eucaristies (1904), Rondalles (1905), Discursos (1905), Colom. Tenerife (1907), Folklore (1907),
Los Jardins de Salomó i una versió del Càntic dels Càntics (1907), els Pobres. Els Sants (1908), Perles del <<
Llibre d'amic e Amat >> (1908), Amors d'en Jordi i na Guideta (1924), Jovenívoles (1925), Barcelonines
(1925), Què diuen els aucells? (1933), Escrits Inèdits (1958), Extens Epistolari (1959−1993), Brins d'Espígol
(1981), La Pomerola (1995) i Poesies Juvenils Inèdites (1996) i molts més poemes que encara no s'han
descobert.
Epoca en que va viure
Jacint Verdaguer va viure en el periode de ( 1845−1902 ) a final del moviment cultural conegut com a
Romanticisme.
Jacint va viure en una epoca de gran aconteixements culturals i socials en la primera epoca de la seva vida en
el momemnt que es trasllada a Can Tona una masia dels voltans de Vic esclata la Tercera Guerra Carlina i
mes tard seria testimoni de la Guerra dels Deu Anys, despres viura la 1ª Republica ( 1873 − 1874 ) fins que el
General Pavia, capità de Madrid i partidari de la plita de mà dura, va protagonitzar un cop d'estat, a Catalunya
mentres tan el capità general Martinez Campos va reprimir els sectors popular i obrers va distituir els menbres
de l'ajuntament de Barcelona per aixi controlar la ciutat. Mes tard Verdaguer viuria la epoca coneguda com a
Restauració on és va establir una altrenança en el poder del govern entre Liberals i Conservadors. Al 1859 van
ser la culminació dels Jocs Florals despres de un llarg periode iniciat al 1833 amb la publicació de l'Oda de la
Patria de Bonaventura Carles Aribau; aixi es va donar un gran inpuls al moviment de recuperacions literaries i
va permetre aprofundir la conciencia de patria i nacionalisme català. Al 1880 es va fundar el Primer Congres
Catalanista, posteriorment la Unio Catalanista ( 1891 ) i altres partits catalans es reunirian els dies 25, 26 i 27
en una assemblea a l'ajuntament de Manresa per establir les bases de una constitucio regional catalana que
seria coneguda amb el nom de les Bases de Manresa. Verdaguer va morir el 10 de Juny de 1902.
Caracteristiques del Romaticisme europeu i català
El Romanticisme va ser un moviment cultural que es va iniciar a mitjans del segle XVIII i que es va
desenvolupar a totat Europa fins ben entrat el segle XIX on la mort de Joan Maragall va ser el punt final del
moviment. El Romanticisme plantejava canvis generals produits en la societat europea en concret del model
de vida burges que tambe va ser una resposta al racionalisme de l'etapa anterior.
El Romanticisme literari va sorgir a Alemanya amb escriptors com Novalis i els germans Schlegel i despres es
va extendra per tot europa ( Angleterra, França, Italia, Espanya, etc... )
Els temes que plantejava el Romanticisme a Europa coincidient plenament amb els objectius que la
Renaixença a Catalunya; el autors que més van destacar al Romanticisme van ser: en poesia ( Bonaventura
Carles Aribau, Joaquim Rubio i Ors, Maria Aguilo, Antoni de Bofarull i Victor Balaguer ) i per el teatre va ser
especialment conegut ( Àngel Guimera ), pero dins del Romanticisme cal destacar especialment el gran poeta
Jacint Verdaguer.
1. Caracteristíques generals de l'obra de Verdaguer
1.1 Concepte poètic
2
El concepte que té Verdaguer de la poesia és eminentinent religiós i romántic. Romántic com és, Verdaguer
s'expressa a traves dels sentiments, generalment Fenyorament o la nostálgia de l'infinit o d'un paradís perdut, i
ens comunica les propies emocions, l'amor a la naturalesa, a la pátria o a Déu. Per ell, la intuició i el somni
són la font per captar la veritat de la poesia. Un món que només podem intuir en la innocéncia, en la
senzillesa: la poesia, com una primícia d'un paradís perdut, el cel. Per Verdaguer, la poesia és fonamentalment
cosa del cor, un sentiment de dependéncia de l'infinit, com una mística, és revelacíó d'un món superior, que
ens i porta consol a la humanitat. Només el geni, el visionari, l'artista, aquell qui no << escolta les veus de la
sirena», que no es distreu amb «lo borboll mundà», está capacitat per a «sentir la refilada angélica», per a
percebre l'esperit infinit quan crea.
Vegem com ho diu Verdaguer mateix en un text prograrnátic, aquesta vegada en prosa: «La poesia es una
blanca i hermosa filla del cel que, compadida dels pobres fills d'Adam, baixa de tant en tant d'aquelles serenes
altures a ajudar−nos en nostres afers, a encoratjarnos en nostre empreses; a aconsolarnos en les nostres
tribulacions, deixant−nos ses mateixes ales per volar, sobre toles les miséries humanes, cap allá dalt; a on
volen les flaires de totes les flors, los sospirs deis malalts i presos, les llágrimes del pobre, les almoines del ric
i les oracions de tots los qui creuen, arnen i esperan.
Fins aquí tenim, podríem dir, la definició positiva o optimista de la poesia, peró també podem trobar en alguns
textos un Verdaguer que, davant de la poesía, mostra una insatisfacció profunda, típica de l'escriptor romántic.
Aquesta visió la podem veure en el poema <<Vora la mar», escrit sorprenentment en una época «gloriosa».
Verdaguer, en aquest poema, qualifica la poesia no en termes positius, divins, sinó negatius: «per qué
enganyosa poesia m'ensenyes de fer mons?». Diguem−ho amb paraules de Ricard Torrents: «"Vora la mar",
compost el 1883, nel mezzo del camin de la seva carrera d'escriptor, representa un balanç i com a tal, una
acumulació de totes les forces contraposades que l'habitaven. El balanç és negatiu i causa d'insatisfacció. El
poeta es gira contra la poesia per acusar−la d'haver−lo enganyat, després d'enumerar amb complaença la
fallida de les seves realitzacions i abans ,d'invocar una altra poesia inesborrable, a l'eternitat. En aquesta
contradicció es condensa tot Verdaguer. D'una banda reconeix l'engany de l'art, al qual contraposa la vida; de
l'altra no pot sinó servir de l'art per acusar−lo. Més encara, li demana que sigui etern, definitiu, i si el poeta
aspira a escriure versos amb estels, no és sols per una aspiració religiosa vers l'eternitat sinó també pel desig
de perdurar com a poeta en el món.» Un desig d'immortalitat literária, doncs, no poc ambiciós, que mostrará
sense embuts en el poema llarg «La Pomerola».
Es tracta d'un poema narratiu autobiográfic, estructurat en sis parts diferents, que canta l'autoestima, la fe en
l'obra del poeta: la poesia. El poeta se'ns hi presenta com un trobador ( l'artista rebutjat ) que torna a casa seva,
a la masia on havia viscut, peró ningú no el reconeix. Veu que la gent de la masia llença al foc la fusta que
resta d'un arbre en altre temps espiéndid, una pomerola, símbol dels seus ideals que han mort, i demana que,
de la fusta que en resta, li'n facin una caixa o una creu per a la seva tomba i que hi pengin el seu llaüt. Així,
quan el vent bufi, fará sonar les cordes i aquest será l'últim cant del trobador: la poesia sobreviurá al poeta.
1.2 Concepte èpic
Encara que d'ença de Hegel es valorava cada cop més la novel−la
com l'auténtica èpica moderna i grans novel−listes europeus com: Balzac, Flaubert,Tolstoi, etc. la venien
imposant, en la Catalunya del segle XIX, els renaixentistes romantics, hereus del neoclassicisme com eren,
amb uns propósits, si voleu periclitats, creien que el gènere adequat per a recuperar el prestigi d'una llengua
era l'èpica. Calia que la literatura catalana, que no comptava amb obres épiques medievals com la francesa
Chanson de Roland, ni com I'espanyol Cantar de mio Cid, emulés l'epopeia clássica com havien fet les altres
llengües neollatines com la italiana amb La Gerusalemme liberata, l'espanyola amb la Araucana o la
portuguesa amb Os Lusíades. Els escriptors catalans que d'ençá del próleg a Lo gaiter del llobregat (1841),
maldaven per «la independéncia literária» havien fets diversos intents per fer sonar la «trompa épica», dit amb
l'expressió de l'época. Ho havien intentat o ho intentarien amb obres com ara Roudor de Llobregat (1842), de
3
Rubió i Ors, o La canqó del pros Bernat (1867), de Milá i Fontanals, La Mallorca cristiana ( 1886), de Damas
Calvet, o Llórientada i Cap de Ferro (1889), de Francesc Pelagi i Briz. Cap d'aquestes, peró, no hi reeixia del
tot. Ignasi Corrons, en el próleg a Joan Garí l'ermitá de Montserrat, l'any 1868, es preguntava: «En qué
consistirá un tal defecto? [...] La falta d'un poema clássic catalá que tant honraria son primer autor, no deu
consistir en la dificultat de concebir−lo i conduir−lo amb la deguda unitat, interés, grandiositat i demés
qualitats essencials que dependeixen de fiabilitat del compositor, sinó en un obstacle inherent a alguns dels
requisits extrínsecs a l'autor, e indispensables a l'obra.
1.3 Concepte de la lírica religiosa
Tot i que l'eclosió de Verdaguer com a poeta religiós no arriba fins a 1879 amb Idal−lis i cants místics, aixó
no vol dir que el conreu de la poesia religiosa verdagueriana sigui d'aparició tardana. Ho demostra la
producció juvenil, Poesies juvenils inédites de Jacint Verdaguer (1996), on trobem diverses poesies de
temática religiosa, la publicació del poema épic hagiográfic «Dos mártirs de ma pátria» ( 1875 ) i, fins i tot,
Verdaguer mateix quan escriu, referint−se al poemet "Sant Francesc s'hi moria": Sí que es nota, peró, i és ben
explicable, l'augment de la temática religiosa i l'abandó de la lírica profana en l'evolució que fa el jove poeta,
a mesura que avança en els estudis eclesiástics i determina fer−se capellà.
1.4 Concepte de lírica profana
En Fobra literária de la primera época de Verdaguer no hi manquen versos de temática amorosa, és més, hi
predominen, perqué el seu génere preferit és la poesia de carácter amatori. Es lógic que un poeta com ell, que
tenia en alta estima les formes de la poesia popular, tractés la relació amorosa entre home i dona i que fos la
lírica amatória una font d'inspíració poética. L'obra més significativa sens dubte en aquest sentit és
Jovenivoles. Primeres poesies d'un fadrí de muntanya (1925), un conjunt de poesies inspirades en el cançoner
popular que descriuen, amb una riquesa léxica excepcional, costums i escenes de la vida al camp d'una manera
bucólica. La majoria d'aquestes poesies són una prova evident de la seva válua en
en la lírica amorosa que tot just iniciava. Verdaguer, en vida, mai no va
voler Publicar aquestes «poesies pastorils» ( així és com ell les anomenava ) i quan algú li demanava qué se
n'havia fet dels seus versos responia que se'ls havien menjat les rates.
1.5 Concepte de prosa
2. Quin és el seu concepte de "Patria"
El concepte que tenia Verdaguer de la patria i de la renaixença de nou del catalànisme no es feia a traves de la
branca literaria, ni l'artistica ni la politica sino desde la fe de l'esglesia que era on reposava tota la societat de
l'època;
va se el divulgador d'un dels focus mes liberals de l'esglesia catalana( l'anomenat grup de Vic q eu tenia
alguns homes significatius com: Carles Riba, Josep Torras i Bages i Jaume Collell.
Aixi doncs el concepte de Patria de Verdaguer és d'arrel cirstiana i providencialista. Fe, paisatge i patria
s'identifiquen. La patria de Verdaguuer com es pot veure a "Canigo" s'identifica amb un paisatge assumit i
viscut històricament per un poble d'arrels cristianes
4. Informació sobre les seves obres i la època en que van ser escrites
a) L'Atlàntida: 1877 / és de caracter èpica i ens narra la historia del imperi perdut de L'Atlàntida
4
b) Canigó: 1886
c) Pàtria: 1811
d) Flors de Calvari: 1896
e) Montserrat: 1880
f) Aires de Montseny: 1896 − 1901
g) Barcelonines:
h) La mellor corona:
i) Excursions i viatges: 1887
j) En deefensa pròpia: 1895 − 1897
k) Dietari d'un pelegria Terra Santa: 1885
l) Joveníles: 1825
m) Idil−li i cants mistics: 1875
n) Roser de tot l'any: 1894
o) Al Cel: 1903
5. Analitzar el seguents poemes;
Capellà mariner;
Text de 1985 narratiu de narrador intern i pint de vista propi, el tema del text és l'enyorança per la patria (
Catalunya ) en narra els seus viatges en un vaixell guipuzcà on comença a escriure una de les seves obres mes
importants "L'atlantida"
Pobresa;
Poesia de 1986 de tres estrofes, el tema es la pobresa, esta compost per versos decasil−labs, rima consonant
des estructura ABAB CDCD EFEF // Topic: ma fortuna
figures retoriques;:;
Que és la poesia;
Poesia de 1986 de nou estrofes, el tema es el que es per Verdaguer la poesia comparantla amb els ocells, esta
compost per versos decasil−labs, rima de versos blancs // Topic: ( no te )
figures retoriques;:; Anàfora ( versos 13−14 ), Interrogació retorica ( vers 20 ), Metafora ( vers 1 ),
Vora la mar;
5
Poesia de 1883 de deu estrofes, el tema es la adoració i contemplació de la grandesa de la mar, esta compost
Hendasil−labs en el versos inaparells i Hexasil−lbas en els parells, rima consonant // Topic: ( no te )
figures retoriques;:; Anàfora ( versos 6−7 ), Metàfora ( vers 9 )
L'Atlantida;
Poesia de 1877 de 6 estrofes, el tema es la explicacio d'un ermità que narra a Colom com era l'Atlantida de
l'antiguitat, esta compost per versos Alexandrins de rima consonant de estructura ABAB CDCD EFEF ... //
Topic: ( no te )
figures retoriques;:;
A Barcelona;
Poesia de 1888 de 46 estrofes, el tema és Barcelona i el sentiment de patria de Verdaguer, està compost per
versos alexandrins de rima consonant de estructura ABAB CDCD EFEF ... // Tópic: ( no tè )
figures retòriques;:; Metàfora, comparació, Interrogació retòrica, sinalèfa, elisió
Canigó "Los dos campanars"
Poesia de 1901 de 25 estrofes, el tema és l'observació de Verdaguer per unes runes i en concret dos
campanars, està compost per versos decasil−labs de rima consonant d'estructura ABAAB CDCCD EFEEF ...
// Tópic: ( no tè )
figures retòriques;:; Metàfora, comparació, anàfora, al−literació, interrogació retòrica
L'emigrant;
Poesia de 1888 de 3 estrofes, el tema és l'enyorança de la patria, està compost per versos blancs de rima
consonant d'estructura ABABCDCD CECEFBFB // Tópic: ( no tè )
figures retòriques;:; enumeració, interrogació retòrica
A mos bescantadors;
Poesia de 1896 de unica estrofa, el tema és la benevolencia envers els qui l'odien, està compost per versos
lliures // Tópic: ( no tè )
figures retòriques;:;
Corrandes;
Poesia de 1903 de 11 estrofes, el tema és l'amor està compost per versos heptasil−labs de versos blans //
Tópic: ( no tè )
figures retòriques;:;
6