Fora de joc

Fora de joc
Fer país, fer política, fer Estat
03 abr 2011
Avui CiU celebra la seva diada al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Malgrat la
participació destacada de Xavier Trias i dels caps de llista a les eleccions
municipals de les altres tres capitals de província, el protagonisme estarà
centrat, un any més, en el president de CDC i 23 anys president de la
Generalitat de Catalunya. Jordi Pujol i Soley torna a ser notícia per la seva
reconversió a la fe independentista.
Jordi Pujol és una persona marcada profundament pel sentiment patriòtic de
Raimon Galí i pel sentiment religiós de Charles Péguy. Del pensador catòlic
francès en va fer seva l’autoexigència personal, el que he de fer que
turmentava Tolstoi (no confondre amb el que cal fer de Lenin). Als 11 anys, al
Tagamanent, amb l’oncle Narcís, ho va tenir clar i català: construir Catalunya.
D’aquí la seva idea força, explícita per escrit en un llibre, de fer poble i de fer
Catalunya. Ras i curt: de fer país.
El 21 de gener del 1975, Jordi Pujol va pronunciar a Esade la seva conferència
fundacional de fer política. Tot just feia dos mesos que CDC havia estat
batejada a Montserrat. L’ambició política l’havia covat a partir de Josep Benet i
Jaume Vicens Vives, a qui sempre ha considerat els seus mestres. Benet li va
inculcar la necessitat de modernitzar el catalanisme i Vicens la capacitat de
lideratge de Catalunya i el pactisme català.
Vicens finalitzava Notícia de Catalunya amb un advertiment –“abans
d’engrescar-nos en accions redemptores”– sobre l’enyorança i la rebentada que
porten al deseiximent, fase precursora de la rauxa tan característica dels
catalans: “Això ha estat un mal al llarg de la nostra vida col·lectiva, perquè ha
estat una actitud contrària a la nostra actitud pactista i ha preparat l’adveniment
del tot o res. Molt més greu encara, perquè, des d’un punt de vista polític,
generalment hem dit ‘prou!’ en el moment pitjor, quan la conjuntura ens era
desfavorable, quan havia passat el punt dolç de la nostra força o de la nostra
raó. D’aquesta manca d’encert, en té la culpa, sens dubte, l’escanyoliment del
seny de les classes dirigents”. ¿El president Artur Mas també ha perdut el seny
i s’apunta a la rauxa com Jordi Pujol?
La lleialtat institucional del president
Carlos Pastor
L’autogovern de Catalunya es fonamenta en la Constitució, i també en els drets
històrics del poble català. «Catalunya, com a nacionalitat, exerceix el seu
autogovern constituïda en comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i
amb aquest Estatut». «Les relacions de la Generalitat amb l’Estat es
fonamenten en el principi de la lleialtat institucional mútua i es regeixen pel
principi general segons el qual la Generalitat és Estat». «El president o
presidenta té la més alta representació de la Generalitat (i) també té la
representació ordinària de l’Estat a Catalunya [...] El president o presidenta de
la Generalitat és elegit pel Parlament (i) és nomenat pel Rei».
Totes aquestes disposicions figuren a l’Estatut del 2006, la norma fonamental
bàsica de Catalunya.
Grinyola que el president Mas, nomenat pel Rei i l’autoritat del qual es
fonamenta en la Constitució i en l’Estatut, vagi a votar sí en una consulta no
legal a favor de la independència de Catalunya, una opció que ni es contempla
a l’Estatut ni a la Constitució. Va votar a títol personal, «com un ciutadà més»,
precisen els seus col·laboradors. ¿Que potser va deixar de ser president
mentre anava a Òmnium Cultural a dipositar la seva papereta? A partir d’ara,
ens haurà d’aclarir quan parla i actua com a ciutadà particular i quan ho fa com
a líder del país. Acabarem tots fets un embolic.
Sovint es censura des de les institucions catalanes el Govern central perquè no
actua amb lleialtat institucional. Per exemple, quan pren decisions que
envaeixen competències estatutàries o imposa una despesa a les autonomies
sense que aquestes hagin estat tingudes en compte.
Però com diu l’Estatut la lleialtat institucional ha de ser «mútua», és a dir,
també obliga la Generalitat i els seus representants, i no sembla gaire lleial
actuar contra l’Estat votant la seva demolició.
A Alemanya, un país amb una estructura territorial que podria ser un exemple
per a Espanya, les relacions polítiques entre l’Estat central i els estats membres
(länder) estan determinades per una relació de confiança mútua, expressada
en el concepte de «lleialtat federal». L’Estat central s’ha de comportar de
manera favorable als länder i aquests estan obligats a mantenir una actitud
favorable a l’Estat. Aquesta confiança mútua garanteix al Govern de Berlín que
els länder no aprofitaran el seu poder per debilitar l’Estat federal, i encara
menys per destruir-lo.
Amb el seu vot, Mas dóna ales als centralistes que consideren que,
inevitablement, les competències autonòmiques seran utilitzades per Catalunya
en contra del conjunt. Es comprèn el desassossec de Duran Lleida, la persona
encarregada de negociar amb Madrid més i millor autonomia.
La conversión de Jordi Pujol
ENRIC COMPANY 05/04/2011
Es llamativa la ausencia de reacciones a la última toma de posición pública de
Jordi Pujol. Que una personalidad con una trayectoria como la suya haya
abrazado la causa del independentismo no debiera ser considerado una simple
anécdota personal. Pujol fue uno de los protagonistas de la transición a la
democracia en España, líder del nacionalismo catalán durante décadas,
corresponsable de la asunción del modelo constitucional autonómico por
Cataluña y protagonista principalísimo de su puesta en práctica. Que 32 años
después de ser elegido presidente de la Generalitat, Pujol se haya convertido al
independentismo es, por lo menos, un indicio de que el autonomismo pierde pie
allí donde tenía su base principal.
La viabilidad de la España plurinacional ha perdido un importante valedor y
quienes primero debieran lamentarlo son aquellos que apostaron por ella, en
Cataluña y en España; aunque de momento parece que no es así, que apenas
hay eco. Y menos en Madrid. Quizá sea porque el espectro mediático español
está prácticamente monopolizado por el viejo centralismo y este siempre creyó
que, en el fondo, un nacionalista como Pujol tenía que ser independentista
aunque apostara por el autonomismo. Como si lo tuvieran descontado. Por otra
parte, a la vista está que el unitarismo españolista se siente pletórico,
envalentonado, y ya no considera a Pujol como un peligro político. Actúa desde
la seguridad de que el pleno control del Tribunal Constitucional y de los demás
órganos centrales del Estado, cuya composición ha escapado a la lógica del
modelo autonómico, le garantiza la reducción de las nacionalidades a meras
variedades regionales, residuos históricos, aromas del terroir, que dirían en
Francia. El desenlace de la batalla por el nuevo Estatuto de Autonomía de
Cataluña lo proclamó a los cuatro vientos. La conversión de Pujol al
independentismo indica que también el expresidente catalán lo entiende así.
Pero, si Pujol fue durante 35 años la principal figura política del autonomismo
catalán, su caída del caballo abre algunos interrogantes. Es pertinente
preguntarse en qué medida quienes le siguieron en el pasado van a continuar
siguiéndole a partir de ahora. ¿Se convertirá al independentismo todo el centro
derecha
nacionalista?
¿Van
a
alejarse
de
CiU
los
electores
no
independentistas? Y, al revés, ¿la opción de CiU se hace ahora más atractiva
para los independentistas? Este deslizamiento de Convergència ¿facilita la
unificación del independentismo? ¿desplazará a Esquerra Republicana como
principal referente electoral de este segmento social?
Se conoce ya una parte de la respuesta a estas preguntas. El resto necesitan
tiempo. Toda o casi toda la dirección del partido fundado por Pujol,
Convergència Democrática, se ha pasado al independentismo, incluido el
actual presidente del partido, y del Gobierno catalán, Artur Mas. En cambio, a
Josep Antoni Duran Lleida, líder de Unió Democratica, el segundo partido de la
coalición CiU, le ha faltado tiempo para salir al paso de la deriva de su socio,
rechazarla y ratificarse en la concepción confederal de España que guía al
partido democristiano desde 1932. Duran se sitúa en la más estricta coherencia
con su partido. Pero, al mismo tiempo, coloca a la coalición de CiU en la
ambigüedad, la ambivalencia que le permite presentarse a la vez como
independentista y como no independentista. Más típico de CiU no puede ser.
La decisión de Pujol llega, por lo demás, la misma semana en que una
macroencuesta muestra la extraordinaria complejidad de la sociedad catalana
de este principio de siglo, hasta el extremo de que el idioma catalán es la
lengua materna de solamente el 35,3% de los ciudadanos del país. Sin
embargo, otras encuestas recientes, como la del Centro de Estudios de
Opinión de la Generalitat correspondiente al primer trimestre de 2011, indican
que mientras que el 62% de ciudadanos consideran insuficiente el grado de
autonomía de Cataluña, el 24,5% se declara partidario de la independencia de
Cataluña.
Está por ver qué parte de los insatisfechos siguen los pasos de Pujol y
engrosan la cuota de los independentistas. La invitación ya ha sido cursada.
La independència no es vota d'amagat
Jaume Badia
Artur Mas ja ha votat, anticipadament, en la consulta sobre la independència
que se celebrarà diumenge, 10 d'abril. Qui ha actuat així és el president d'una
federació, CiU, però també és president de la Generalitat. Fa un any, a José
Montilla se li criticava la falta de coherència en una situació semblant, però a la
inversa: la primera autoritat de Catalunya era contrària a la consulta, mentre
alguns dels membres del seu Govern de coalició hi participaven amb
entusiasme, convençuts que la causa de la independència de Catalunya vol
temps, intel·ligència i tenacitat, vol i voldrà entusiasme. No es pot votar
d'amagat. Duran no comparteix ni la postura ni el gest de Mas, però respecta la
seva decisió perquè -diu- ha actuat com a ciutadà i no pas com a president. I
amb això pretén que ja s'ha aclarit tot.
Ves per on, ens hem tornat molt primmirats d'un dia per l'altre. Tant d'escrúpol
no es va pas veure quan, només cinc minuts després d'haver pres possessió
del càrrec de president de tots els catalans, Artur Mas va sortir al balcó del
Palau de la Generalitat i, gens discretament, va assenyalar a l'altra banda de la
plaça, mirant Xavier Trias, dient-li amb el gest: «¡Ara et toca a tu!». Tampoc no
es va veure una distinció tan exquisida entre el càrrec de president de
Catalunya i de CiU quan, sortint de l'entrevista amb el president Zapatero, la
primera cosa que Mas va dir va ser que havia ofert els vots de CiU per aprovar
mesures de reactivació de l'economia. Ni la setmana passada, en un fòrum
madrileny, quan Mas va dir que, qui vulgui comptar amb els diputats
nacionalistes la propera legislatura, haurà d'avenir-se a parlar de pacte fiscal.
L'home, el president de CDC, el líder de la federació, el cap del Govern «dels
millors...»; no sé quin és el Mas que vota d'amagat. Però qui ja fa 100 dies que
és president, hauria de procurar ser-ho de tots els catalans.
Res no és el que sembla
05/04/11 02:00 - Jordi Mercader
El ciutadà Artur Mas ha fet saber que el president de la Generalitat és
independentista en la intimitat. Ben aviat, el líder de CiU votarà en seu
parlamentaria contra la iniciativa presentada pels col·legues sobiranistes per
engegar el procés secessionista com més aviat millor. Aquesta contradicció
mil·limetrada reforça l'actual estratègia del govern de pressionar Madrid amb la
reivindicació permanent de la sobirania fiscal; primera etapa per a alguns de la
reclamació de la independència; per a altres, un objectiu pragmàtic com a eina
anticrisi.
La decisió de CDC d'instrumentalitzar a consciència la consulta popular que
des fa uns mesos recorre el país per utilitzar-la com a advertència del que
podria arribar a passar si un dia fos convenient que passós no sembla, però,
impressionar Madrid. El govern del PSOE no està per subtileses de saló;
capficat per l'economia, per les exigències alemanyes, pel debat successori i
per un PP que s'enfila a les enquestes, respon demanant retallades en la
despesa pública. L'ambigüitat convergent incomoda el socis d'Unió, confon els
partits independentistes oficials, dóna ales al discurs alarmista del PP i
augmenta la perplexitat dels socialistes catalans. Sembla, doncs, un moviment
polític complex; que també podria tenir efectes secundaris, com ara l'augment
de la incredulitat i la desconfiança del ciutadà respecte de la classe política.
Els catalans ens fem notar per una certa habilitat en el discurs de les nostres
coses. Moltes coses se suposa que representen més del són en realitat, massa
vegades donem a les nostres accions i paraules un sentit que només nosaltres
entenem i després ens lamentem que la resta de la humanitat no ho entengui.
Així, seguint aquesta lògica virtuosa, segons la qual el Barça seria més que un
club o la Caixa més que un banc, no pot sorprendre que la consulta popular
vulgui ser més del que realment és, una hàbil maniobra per fer créixer el
sentiment sobiranista, un exercici voluntarista i festiu, més semblant a una
recollida de firmes que a un referèndum. El president Mas amb la seva forma
d'actuar en aquesta matèria semblaria posar les coses al seu lloc, separant el
país real del país imaginat. Podria ser, però també podria ser tot el contrari.
Vés a saber. Res no és el que sembla.
Consulta amb trampa
Joaquim Coll
Les meves raons per no participar en la consulta són tant de fons com de
forma. Per descomptat que Catalunya és una nació, però, contra el que afirmen
els sobiranistes, és una nació que ja té Estat: la Generalitat, que és part
integrant de l’Estat espanyol «social, democràtic i de dret». Una altra cosa és
voler un Estat exclusiu. És una opinió respectable, però no la crec
econòmicament ni socialment bona per a Catalunya. La convocatòria d’aquest
diumenge és, doncs, un acte de propaganda independentista, un acte polític
del mateix valor que una manifestació o una recollida de firmes. L’objectiu que
persegueix és crear la sensació que hi ha un moviment secessionista en marxa
que aviat serà majoritari. El que és enganyós és que ens cridin a participar en
aquesta festa, apellant a la democràcia, a tots els altres, també als federalistes
i als autonomistes, que som, recordem-ho, la majoria sociològica, encara que el
sobiranisme mediàtic pretengui fer veure que ja a penes existim. En els díptics
de propaganda, els convocants afirmen que la consulta és un acte «oficial,
legal i vinculant», quan res d’això és cert. Juguen amb les paraules fent totes
les trampes que permet el llenguatge.
En vista de l’escàs èxit de participació que han aconseguit les consultes
celebrades a les ciutats mitjanes i grans, la convocatòria de Barcelona
semblava condemnada a passar desapercebuda des del punt de vista
comunicatiu. Però no és així. I no ho és per raons principalment d’estratègia
política de CDC, que no vol que ERC i Solidaritat per la Independència (SI)
apareguin com les úniques forces compromeses amb aquest tipus d’iniciativa
quan falta poc per a les eleccions municipals. Es dóna el cas, a més, que a
Barcelona concorrerà, a la pràctica, una sola llista secessionista, amb Jordi
Portabella i Joan Laporta formant tàndem electoral; cosa que, sens dubte, a
Xavier Trias no li fa gaire gràcia.
Amagar la mà
Si a l’estrenar-se en el seu càrrec, la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega,
afirmava que l’Executiu d’Artur Mas no es proposava «de cap manera»
impulsar les consultes sobiranistes, des de fa unes setmanes els líders
convergents han decidit posar-se al capdavant de la que es farà aquest
diumenge. Primer Jordi Pujol, després el president Mas i ara ja gairebé tots els
consellers han anat a votar anticipadament, però sense càmeres ni periodistes.
Curiosa metàfora.
En democràcia el que es publicita és l’acte de votar, la imatge somrient del
polític davant de l’urna, mentre que el que es reserva és el contingut del vot.
Pujol i Mas han fet al revés: propaguen que han votat la ruptura imaginària amb
la resta d’Espanya, però no han volgut retratar-se. Aquest gest propagandístic
tan calculat subratlla que CDC se serveix quan li interessa de l’anhel
independentista de molts, però sense servir en realitat aquest propòsit. D’una
altra manera, votaria a favor de la proposta parlamentària de SI que proposa
obrir ara mateix un procés de ruptura. Així doncs, sembla clar que Mas està
practicant allò de tirar la pedra i amagar la mà.
Dret a discrepar
Dissabte, 9 de abril del 2011
Enric Hernàndez Director
Segons l'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), realitzat després
de la retallada de l'Estatut, la manifestació del 10-J i el triomf electoral de CiU,
un 24,3% dels catalans aposten per la independència. Un percentatge digne de
tenir en consideració, però no menys que el 70,6% que prefereixen seguir a
Espanya, tant si és un Estat autonòmic (33,2%), federal (31,9%) o centralista
(5,6%). Si ens remetem a les eleccions del 28-N, el pes dels partits
sincerament independentistes es redueix a l'11,5%.
És en aquest context, que de tant en tant convé recordar, en el qual diverses
entitats cíviques han promogut les consultes sobre el dret a l'autodeterminació,
que conclouen demà a Barcelona. Els organitzadors defensen, i no els falta
raó, que ningú pot privar els catalans del dret a votar en una consulta
independentista, tot i que aquesta estigui mancada de validesa jurídica. I
proclamen amb orgull la seva total autonomia respecte dels partits polítics.
Per això crida l'atenció l'enrenou que es va muntar ahir quan aquest diari va
recordar en portada algunes obvietats: que votacions com la de demà poden
tenir un sentit cívic o lúdic, però que en una democràcia les grans decisions es
prenen en les eleccions. O que són els representants de la sobirania popular
els que, al sotmetre's al veredicte de les urnes, han d'aclarir si treballaran
perquè Catalunya tingui Estat propi o per fer-se més propi l'Estat que és
Espanya. Després, l'aritmètica parlamentària farà la resta.
La majoria social contrària a la independència no se sent violentada per la
minoria que dóna ales a aquesta consulta; per tant, aquesta tampoc hauria de
fer-ho quan s'expressen idees que no coincideixen amb els seus anhels. Si una
opinió és titllada de «consigna abstencionista», ¿com es pot definir l'abordatge
de ciutadans al carrer per portar-los a l'urna?
La llibertat d'expressió
Igual que el vot, la llibertat d'expressió conforma un dels pilars bàsics de
qualsevol Estat de dret. No és sa invocar la democràcia per poder exercir un
dret i després negar-l'hi al discrepant.
Independentismo en la intimidad
Francesc Valls 10/04/2011
Hubo un tiempo en que los presidentes del Gobierno central hablaban catalán
en la intimidad. Ahora es el centro-derecha catalán el que vive ese momento
íntimo. Algunos de sus más destacados exponentes votan independencia, pero
de forma púdica, sin exhibicionismos. El presidente de la Generalitat, Artur
Mas, depositó su sufragio por anticipado en la consulta independentista que
hoy culmina en Barcelona. Ha votado a favor de cortar amarras con España,
pero lejos de las Cámaras, de forma discreta. Las grandes convicciones se
llevan en el corazón. De ese noble órgano ha salido también el voto de Pilar
Fernández Bozal, la consejera de Justicia del Gobierno de Mas, que acudió a
votar a la fundación Catdem, vinculada a Convergència. Ahí, donde se gestó la
Casa Gran del Catalanisme, Fernández Bozal depositó su papeleta, cuyo
sentido no desveló.
El caso de la consejera de Justicia no encajaría en la taxonomía que Miguel
Maura, ministro del Gobierno provisional republicano, estableció cuando recibía
en su despacho candidatos, generalmente recomendados, a gobernadores
civiles. Don Miguel sostenía que había republicanos uterinos y republicanos de
placenta. Los primeros lo eran desde el momento de su nacimiento, los
segundos, fruto de generaciones de amantes de la libertad. La consejera, a
juzgar por las opiniones que vertió contra las consultas independentistas siendo
abogada del Estado, ha llegado a su convencimiento nacionalista de forma tan
adulta y madura como rápida.
Fernández Bozal confesó a este diario que su tradición catalanista encuentra
acomodo en la Casa Gran de Artur Mas, o sea que bebe de las fuentes del
nacionalismo recién horadadas. Mientras el ahora presidente del Gobierno
catalán ponía los fundamentos de ese gran edificio, la actual consejera entonces encarnada en rigorista abogada del Estado- sostenía que la consulta
independentista de octubre de 2009 en Arenys de Munt ponía en peligro la
estabilidad "social y política" de España. Y que por ese motivo no había que
ceder dependencias municipales a los separatistas. Citando jurisprudencia del
Tribunal Superior de Justicia del País Vasco, Fernández Bozal abundaba en su
tesis y traía a colación la condena a un municipio por dejar un salón de la casa
consistorial para instalar la capilla ardiente de un etarra. Con ese razonamiento
a nadie le hubiera extrañado que el PP la hubiese fichado. Pero no fue así.
Ha pasado mucha agua por debajo de los puentes. Tanta que Fernández Bozal
ha visto la luz y ha votado en la antes denostada consulta. En qué sentido es
un misterio. Artur Mas, en cambio, ha querido dejar claro su voto afirmativo a la
independencia, pero lo ha desvinculado de su condición de presidente: como si
estuviéramos reeditando la tesis medieval de Kantorowicz sobre el doble
cuerpo del rey: la naturaleza humana falible frente al aura divina del poder. En
cambio, Josep Antoni Duran Lleida, mucho menos dado a requiebros sacros,
ha dicho que él no va a votar porque no es independentista, sino
confederalista. A la hora de la verdad todos estos matices poco importan. Se
trata de un voto instrumental con el que CiU perfecciona el cultivo de su doble
alma: la del horizonte de Cataluña como nación plena y la del posibilismo
actual. Cuando el próximo miércoles se someta la independencia al parecer del
Parlament toda Convergència i Unió, previsiblemente, se abstendrá con el
argumento de que no está en su programa y además podría dividir a la
sociedad catalana, aún no madura para este paso. Los votos de PP y PSC
servirán para derrotar la iniciativa partidaria de cortar amarras con España.
Entonces los votos de los democristianos de Unió contrarios a la consulta de
hoy y los de los convergentes favorables se unirán. Se rechazará la
independencia por la que el presidente Mas ha votado en la intimidad. Y es
que, como bien decía Jordi Pujol, el nacionalismo de CiU es un tren y cada uno
se apea en la estación que quiere. Se podrá poner mayor énfasis en el furgón
de cola o en la máquina, pero a la hora de votar en serio las bromas quedarán
para la intimidad.
El partit del diumenge
Andreu Mayayo
La proclamació de la República Catalana –de caràcter confederal, convé
recordar-ho– feta per Francesc Macià el 14 d’abril del 1931 va durar tres dies.
El mateix temps que ha durat l’eufòria independentista desfermada diumenge a
la nit fins a la votació d’aquest proppassat dimecres al Parlament, on la
proposició per iniciar el camí cap a la independència amb prou feines ha rebut
el suport del 10% dels representants de la sobirania popular.
Els diputats i diputades de CiU en tenien ganes, de votar-hi a favor, tal com ho
havien fet diumenge una bona pila d’ells, però dimecres no tocava. El portaveu
del grup, Jordi Turull, ho va dir sense embuts: podem estar-hi a favor però no
és el moment ni, de segur, el lloc on fer-ho. D’això se’n diu tirar la pedra (perdó,
el vot) i amagar la mà (res de fotografies presidencials). Tot amb tot, agrairíem
a la vicepresidenta Ortega que revelés el sentit del seu vot per saber, si més
no, si Duran és un mentider compulsiu o bé si la senyora Marta Ferrusola s’ha
de tallar la mà dreta.
Amb el pas del temps i l’entrada en l’àrea metropolitana de Barcelona (i
Tarragona), la participació en les consultes havia anat minvant i tot feia pensar
que a la ciutat de Barcelona acabarien per desinflar-se. En els quatre mesos
llargs d’urnes als carrers i de fer bullir l’olla a les tertúlies i a les xarxes socials,
la resposta havia estat més aviat discreta i, abans de diumenge, els votants no
passaven dels 100.000.
CiU havia estat la gran beneficiària electoral de les consultes (i de la
manifestació del 10-J) i va decidir esperonar la participació. La decisió de Jordi
Pujol i d’Artur Mas, tal com reconeix el portaveu Alfred Bosch, va ser clau per a
la mobilització de desenes de milers de persones el diumenge 10-A.
La Convergència de Jordi Pujol era el partit del dilluns, d’eina i feina, del 12 de
setembre del 1714, del sant tornem-hi, el pal de paller del catalanisme. La
Convergència d’Artur Mas és el partit del diumenge (i festius), de missa major
(per als convençuts de la parròquia), de partit de costellada (no oficial) al córner
dels Boixos Nois i de fer volar coloms.
Votos verdaderos
El Parlamento de Cataluña rechaza la ley que abriría el camino a la
independencia
14/04/2011
El Parlamento de Cataluña no ha aprobado la ley que, a propuesta de los tres
diputados de Solidaritat (SI), pretendía fijar los pasos para alcanzar la
independencia. Además de los promotores, solo han votado a favor Esquerra
Republicana y Joan Laporta, integrado en el grupo mixto tras abandonar el
partido con el que concurrió a las elecciones. PSC, PP y Ciutadans se han
pronunciado en contra, mientras que Convergència i Unió ha optado por la
abstención, lo mismo que Iniciativa.
La propuesta de Solidaritat pretendía trasladar al Parlamento el clima creado
por las consultas soberanistas del pasado domingo, tanto en Barcelona como
en otros municipios catalanes. Lo que ha conseguido es lo contrario de lo que
buscaba: los representantes legítimos de Cataluña han dejado claro que una
cosa es levantar un teatro callejero con urnas y papeletas representando una
jornada de referéndum, y otra distinta pronunciarse con un voto verdadero
dentro de las instituciones del autogobierno catalán. Tras la votación de ayer,
persistir en las consultas sin valor legal que vienen celebrándose desde hace
meses equivale a primar el espectáculo sobre las tareas que tiene asignadas el
Legislativo catalán.
La posición de los diputados independentistas ha sido clara; también la de los
partidos que han rechazado la ley. No así la de Convergència que, después de
participar al máximo nivel en las consultas, optó ayer por la ambigüedad
implícita en la abstención. El presidente de la Generalitat, Artur Mas, llegó a
ausentarse en el momento de la votación. De tan calculada, la escenografía
que ha guiado los pasos de Convergència se ha revelado contradictoria, hasta
el punto de que, al modo del Capitán Araña, enciende en las calles las
pasiones que luego trata de enfriar en las instituciones. No basta con decir que
se trata de un juego que no está a la altura de la responsabilidad que
Convergència ejerce; es, además, un juego peligroso, que busca mantener en
perpetuo movimiento la espiral soberanista que aspira a dominar la escena
catalana.
Las tortuosas vicisitudes por las que atravesó la aprobación del nuevo Estatut
provocaron un indudable malestar entre los catalanes, a quienes se les
prometió lo imposible para, acto seguido, reprocharles que creyeran en él. A los
dirigentes políticos y a los responsables de las instituciones catalanas les
corresponde decidir qué hacen con ese malestar, que también contribuyeron a
crear por más que ahora quieran reivindicar su inocencia para capitalizarlo. Si
el presidente de la Generalitat y el grupo de Convergència no estaban
dispuestos a mantener en el Parlamento lo que han insinuado en la calle
durante las consultas, es porque, o no saben lo que quieren, o no se atreven a
revelarlo. Por esta vía no conseguirán quedar bien con todo el mundo, sino
quedar mal sin excepciones.
Si estuviera en la oposición, Convergència se arriesgaría a un castigo político.
Encontrándose al frente de la Generalitat, desprestigia el autogobierno que
tanto asegura desear y defender.
¿El éxito de un fracaso?
Artículos | 14/04/2011 - 00:00h
Francesc de Carreras
Catedrático de Derecho Constitucional de la UB
Los organizadores de esta especie de consultas sobre la independencia, la
asociación Catalunya Decideix, tienen más moral que el Alcoyano, aquel
equipo de fútbol que perdiendo por 7-0 al final de la primera parte decía que en
la segunda seguro que remontaba y acababa ganando.
Efectivamente, desde septiembre del 2009 se han llevado a cabo estos saraos
de domingo en más de quinientos municipios. A la postre, han dado como
resultado que aproximadamente el 18 por ciento de los catalanes son
partidarios de la independencia, un dato que confirma lo que ya sabíamos por
los sondeos de opinión que, desde 1980, se mueven alrededor de esta misma
cifra. Por tanto, curiosamente, en los últimos treinta años el independentismo
no ha avanzado ni retrocedido, permanece igual. Sin embargo, tras cada uno
de estos exorcismos dominicales, sea cual fuere el resultado, tanto los
organizadores como su numeroso aparato mediático lo han considerado un
gran avance y una gran victoria.
Hasta ahora he debido emplear los términos “especies de consultas”, “saraos
de domingo” y “extraños exorcismos” para denominar lo que en la prensa
proclive suele llamarse “referéndum” o “consulta” y en la más neutra “consulta
sin validez legal”: a decir verdad, no encuentro la palabra adecuada. La
manipulación del lenguaje es una de las características de la política actual,
como denunciaba el colega López Burniol en su lúcido artículo del sábado
pasado a propósito del libro de Klemperer. ¿Se les puede llamar referendos o
consultas populares cuando esos son términos legalmente acreditados? Creo
que hacerlo es confundir a los lectores, especialmente si nos atenemos a las
condiciones y garantías en que se han celebrado.
En efecto, los referendos y consultas, igual que las elecciones, son procesos
de participación política minuciosamente regulados por las leyes, el
cumplimiento de las cuales está garantizado mediante controles diversos
llevados a cabo por autoridades imparciales y, en último término, por órganos
jurisdiccionales. Nada de eso ha sucedido en estas pseudoconsultas (quizás
ahora, al fin, he dado con el término adecuado). El cuerpo electoral no es el
mismo que establecen las leyes, los componentes de las mesas electorales
han sido designados por los organizadores, no hay control alguno sobre su
actividad y tampoco son neutrales los encargados del escrutinio de votos. El
proceso se ha basado en un popular principio hasta ahora inédito en
democracia: “Yo me lo guiso, yo me lo como”.
En el caso de la ciudad de Barcelona, el procedimiento todavía ha sido más
irregular. Si los referendos suelen llevarse a cabo a lo largo de un mismo día,
este ha durado cuatro meses: empezó el 12 de diciembre y ha terminado el 10
de abril. En este tiempo, los partidarios del “sí a la independencia” han ido
persiguiendo a la gente por las esquinas, como en el día del Domund o en la
cuestación contra el cáncer, para que los transeúntes depositaran su papeleta
en una especie de urna que al llegar la noche era guardada no se sabe dónde
–algunos
sostienen
que
en
las
dependencias
de
una
cadena
de
supermercados–, ni se sabe bajo la custodia de quién. La veracidad del
escrutinio se basa, pues, únicamente, en la palabra de honor de los
organizadores.
Pues bien, confiemos en ellos, no seamos mal pensados, al fin y al cabo, los
resultados son verosímiles: el 18% de síes en Catalunya, también el 18% en
Barcelona, unas cifras coincidentes con lo sondeos de opinión citados. Esta
discreta cifra refleja que el entusiasmo por la independencia, eso que ellos
llaman la libertad de Catalunya, es perfectamente descriptible: no hay clamor
alguno, sino al contrario. Por tanto, para los organizadores el resultado final ha
constituido un fracaso, sobre todo si lo comparamos con el alentador principio:
recordemos que en septiembre del 2009, en Arenys de Munt, se alcanzó la
cifra del 40% favorable a la independencia. A partir de ahí, la sociedad catalana
no ha respondido a sus esperanzas.
Ahora bien, el verdadero perdedor del proceso no ha sido ni la asociación
Catalunya Decideix ni el independentismo en general, sino el Govern de la
Generalitat: ¡qué gran ridículo! Primero por el resultado: está sólo con el 18% y
muchos de estos no son de los suyos. Pero sobre todo es ridículo prestarse a
participar en esta especie de foc de camp como si fueran una pandilla de boy
scouts y no un gobierno serio, responsable y con sentido institucional.
El presidente de la Generalitat, según la Constitución y el Estatut, es el
representante ordinario del Estado en Catalunya: de un Estado del cual desea
separarse, ¡menuda contradicción! Con lo fácil que le hubiera resultado a Mas
alegar, como ha hecho la presidenta del Parlament, que su alto cargo le impide
participar en un proceso de este género. Pero no, al final fue forzado a hacerlo
de manera vergonzante: se desplazó a Òmnium Cultural para votar. El día
antes el ex president Jordi Pujol había depositado la papeleta en su propio
despacho, el president tuvo que desplazarse. Ha quedado así muy claro que en
Convergència todavía hay clases y, en especial, quién manda.
Vodevil a Palau
Dijous, 14 de abril del 2011
Juancho Dumall Director adjunt
El president Artur Mas recolza les consultes independentistes, vota i ho fa a
favor. El líder d'Unió, Josep Antoni Duran Lleida (que no és al Govern, però que
assisteix a les reunions), està en contra de les consultes i no vota. Joana
Ortega, vicepresidenta del Govern (tot i que de moment no exerceix) i militant
d'Unió, vota en la consulta, però no diu què. Duran Lleida revela («perquè em
dóna la gana», diu) el sentit del vot d'Ortega. Va votar no. Marta Ferrusola,
esposa de l'expresident Jordi Pujol, diu que Duran menteix i s'hi juga «la mà
dreta» que Ortega va votar sí. Ramon Espadaler, president del Consell
Nacional d'Unió, lamenta les declaracions de Ferrusola, «que es desqualifiquen
per si mateixes». Oriol Pujol, fill de Ferrusola i home fort a CDC des que Mas
és a Palau, diu que Ortega té dret a mantenir en secret el sentit del seu vot, en
clara crítica a Duran.
Creu de Sant Jordi
Per si no hi hagués prou embolic, el Govern de Mas concedeix, al mateix
temps, la Creu de Sant Jordi a Duran Lleida per haver estat eurodiputat... ¡fa 25
anys!
¿S'imaginen què hauríem llegit o sentit si tot aquest guirigall s'hagués produït
en el tripartit d'esquerres? No obstant, una bona part de l'opinió publicada ha
passat de puntetes per aquesta suculenta picabaralla. ¿A ningú li sembla
significatiu que al bipartit governant (més bi que mai) es respectin tan
escassament les formes? ¿A ningú li interessa, com li passa a Oriol Pujol,
saber què va votar diumenge la vicepresidenta del Govern? ¿Ningú li exigirà
que faci pública la seva opinió sobre un assumpte segons sembla tan menor
com és la independència de Catalunya?
És sabut que el projecte d'Unió és una Catalunya dins d'una Espanya
confederal, mentre que Convergència Democràtica, malgrat que no ho diu en el
seu programa, es mostra més oberta a l'independentisme. No passa res. La
federació CiU té un clar sentit polític. No obstant, la grinyolant gestió d'aquesta
contradicció amb motiu de les consultes dóna idea que els dos socis ens faran
passar molt bones estones.
Poca broma amb la independència
Divendres, 15 de abril del 2011
Jordi Mercader Periodista
La independència és una cosa seriosa, una hipòtesi de treball ara, una opció a
considerar pels ciutadans de Catalunya en un futur. Els catalans naixem
sentimentalment i psicològicament independentistes; després, a la majoria, la
realitat i la història recent ens influeixen fins al punt d'optar per fórmules
dialogants amb el conjunt d'Espanya. Cert que avui és perfectament detectable
en la societat política catalana un cert cansament antropològic per les
contínues desavinences amb l'Estat espanyol; això dóna vida a un nou perfil
polític, el de l'independentista si no hi ha més remei, però no s'hauria de
confondre alegrement amb el del votant pel sí en un possible referèndum.
L'èxit del happening sobiranista de diumenge passat és una dada, però no pot
confondre sincerament el diputat Alfons López Tena i els seus fins al punt de
creure que la declaració d'independència havia de prosperar al Parlament al
cap de 72 hores. És raonable pensar que una decisió de tal transcendència no
s'aprovarà com qui no vol la cosa a partir de la iniciativa d'un subgrup de la
Cambra. L'ambigüitat tradicional de CiU sobre aquesta qüestió va permetre
recuperar el realisme.
La independència, si arriba, no ho farà pas després de nits a la intempèrie ni
per dreceres, sinó solament després que els partits que representen la gran
majoria guanyin unes eleccions amb l'opció independentista al seu programa
electoral i exigeixin a l'Estat el referèndum preceptiu. Però els creadors de
falses expectatives no es desanimaran; la carrera política d'alguns d'ells es
construeix a cop de sortides de to, i això crea estil. Confesso que em vaig
equivocar quan vaig pensar que Laporta seria el diputat que exerciria de
característic en aquesta legislatura. El paper de rondinaire se l'ha apropiat Sa
Excel·lència Alfons López, que així s'ha de tractar aquest notari valencià i
profeta de la independència exprés per no ser cridat a l'ordre.
Quizás, quizás, quizás
La ambigüedad, el nadar entre dos aguas, son marca de la casa de CiU
Artículos | 16/04/2011 - 00:00h
Francesc de Carreras
Catedrático de Derecho Constitucional de la UB
En la sesión del Parlament de este pasado miércoles, al debatirse la
proposición de ley que declaraba la independencia de Catalunya, el diputado
de CiU Jordi Turull, que intervenía por ausencia de Artur Mas, antes de
anunciar la abstención de su grupo dijo que Catalunya se hallaba “en transición
hacia el derecho a decidir”. Y añadió: “Que estemos de acuerdo con el qué (la
independencia), no significa que estemos de acuerdo ni en el cómo ni en el
cuándo”. A mí me recordó el estribillo de un famoso bolero: “Y yo que te
pregunto / que cuándo, cómo y dónde / tú siempre me respondes / quizás,
quizás, quizás”.
A su vez, en la pseudoconsulta sobre la misma cuestión que culminó el pasado
domingo, el presidente de la Generalitat y los consellers residentes en
Barcelona fueron a votar, aunque lejos de cámaras que pudieran atestiguarlo.
Mas había dicho con antelación que en caso de ir a votar lo haría
afirmativamente.
Tanto
ejercer
de
Poncio
Pilatos
en
la
abstención
parlamentaria, como ese voto vergonzante depositado en la intimidad no son
de extrañar en CiU: la ambigüedad, el nadar entre dos aguas, son marca de la
casa. Recuerdan siempre aquella brillante invectiva de Alcalá Zamora a
Cambó: “Su señoría quiere ser, a la vez, el Bolívar de Catalunya y el Bismarck
de España”. La recuerdan pero con una diferencia: entonces Cambó era un
diputado de la Lliga, miembro de la oposición en el Congreso, ahora Artur Mas
es la más alta representación de la Generalitat. La diferencia no es pequeña,
porque afecta a su responsabilidad, senyor president.
Imaginemos que un asesor económico de Shanghai es consultado por una
poderosa empresa china que pretende establecer una fábrica en España. El
asesor efectuará un estudio sobre nuestro país analizando los diferentes
factores, positivos y negativos, de las diversas zonas de España. No hay duda
de que Catalunya es uno de sus territorios más atractivos: calidad tecnológica,
tejido industrial, buenas comunicaciones, cercanía con Europa, excelente clima
y una ciudad como Barcelona.
Sin embargo, el asesor señala también un grave inconveniente: el presidente
de su comunidad autónoma pretende separarse de España y dice estar ya en
transición hacia la independencia debido al expolio fiscal que está sufriendo
Catalunya por parte del Estado. ¿Cuál cree que sería, señor Mas, la decisión
de la empresa china? ¿Se arriesgaría usted en su caso? ¿Seguro que el
comportamiento de su gobierno es el propio de un business friendly, tal como
se presentó ante los electores? Desde luego, no conviene invertir en un
territorio que atraviesa tan tremenda situación. Los experimentos, mejor con
gaseosa.
El asesor chino, persona viajada, entona aquel viejo y sutil bolero que las
palabras del diputado Turull le han traído a la memoria: “Estás perdiendo el
tiempo, pensando, pensando...”.
El mal negoci de la independència
És fals que l'economia catalana perdi pes a Espanya i a Europa per
culpa de l'Estat espanyol
Joaquim Coll Historiador
Sens dubte, l'èxit més gran del sobiranisme és que ha aconseguit estendre la
idea que Espanya és un mal negoci per als catalans. I ho ha fet mitjançant la
repetició sistemàtica de la tesi de l'espoliació fiscal i la instrumentalització de
qualsevol element real, exagerat o imaginari de greuge comparatiu amb Madrid
capital. Si fa només uns anys la despullada afirmació que «Espanya ens roba»
se circumscrivia a sectors polítics minoritaris, ara fins i tot els que ocupen,
suposadament, una posició central en el catalanisme han acabat subscrivint
afirmacions radicals. Uns mesos enrere, Felip Puig ens regalava aquesta
brillant rima sonora d'«independència o decadència». I fa unes setmanes, Jordi
Pujol se sumava a la disjuntiva «independència o extinció», afirmant que som
víctimes d'una insofrible espoliació que durant 23 anys ell mai va saber veure.
Recordem que espoliar significa «robar amb violència o maldat». Doncs bé,
Pujol va fer d'aquesta expressió un dels seus principals arguments en la
conferència en què, per a sorpresa de Duran Lleida, va consumar el pas a
l'independentisme.
La tesi de l'espoliació s'acompanya d'una altra idea en la qual també el
sobiranisme insisteix un dia i un altre: que per culpa del drenatge econòmic a
què ens sotmet l'Estat espanyol l'economia catalana està perdent pes a
Espanya i en el conjunt d'Europa. Tant la primera com la segona afirmació són
empíricament falses. Però des dels mitjans públics catalans de comunicació,
així com també des d'alguns grups privats, es difon aquest tipus de
plantejaments mentre s'amaguen unes altres evidències. Així, per exemple, un
velat silenci ha caigut sobre l'últim número de la Revista Econòmica de
Catalunya en el qual diversos investigadors, entre ells el professor Joan
Trullén, demostren en un interessant article que: 1) l'economia comercial
catalana segueix sent de llarg la primera a Espanya; 2) el pes industrial de
Catalunya és el doble del de la segona comunitat autònoma, que és Madrid; 3)
l'economia catalana ha anat guanyant pes absolut i relatiu en termes de PIB
respecte de la mitjana europea; i 4) l'expansió turística de la marca Barcelona
és un fenomen internacional, amb més de 16 milions de viatgers, però dels
quals gairebé un terç són espanyols.
Amb tot, la part més rellevant és la confirmació del que fa uns anys ja van
destacar els economistes Joan Sardà i Ernest Lluch: la importància del
superàvit comercial català amb la resta d'Espanya. Ara disposem d'una anàlisi
a fons de dades que es remunten al 1995 gràcies a la xarxa C-intereg (www.cintereg.es), impulsada pels instituts d'estadística de vuit comunitats autònomes.
D'entrada, sobresurt el paper de l'economia catalana com a potència
exportadora internacional, molt per davant de Madrid. Tot i això, el gran pes de
les importacions fa que la balança comercial amb l'exterior segueixi sent
deficitària; concretament el 2009 va ser de 17.400 milions d'euros, cosa que
representa el 9% del PIB català. Però junt amb l'intercanvi amb l'exterior, molt
més importants són els fluxos comercials amb la resta d'Espanya. Aquí la
golejada de Catalunya és espectacular. Venem per valor de 51.000 milions i, el
2009, el saldo net va suposar el 12% del nostre PIB, i van ser les comunitats de
Madrid, València, Aragó i Andalusia els nostres principals clients. L'increment
del superàvit comercial ha estat del 60% des del 1995. De tot plegat es
constata que l'economia catalana segueix estretament vinculada amb la resta
d'Espanya. Malgrat el necessari esforç d'internacionalització, Espanya segueix
sent el nostre mercat. És absurd, doncs, renunciar a l'històric paper de ser la
porta d'entrada i de connexió amb Europa. Contra el que afirma el president
Artur Mas, Espanya no se'ns ha quedat petita. Quin sentit té llavors estar
constantment amenaçant d'anar-nos-en. ¿Per què Mas dóna ales amb els seus
gestos i declaracions a un escenari de ruptura?
En un altre ordre de coses, comparteixo la crítica a un model d'inversions que
en infraestructures ha confós massa sovint Madrid amb Espanya o a una gestió
de l'aeroport ineficaçment centralitzada. Però m'irrita que tot plegat es
converteixi en una veritat absoluta, davant de la qual els creadors d'opinió a
Catalunya són incapaços de posar en valor altres elements, com, per exemple,
que des del 2004 fins avui, o sigui, sota el Govern del tan reprovat Rodríguez
Zapatero, Catalunya ha estat la primera comunitat en inversió executada per
part del Ministeri de Foment. O la importància de la línia ferroviària de
mercaderies que uneix el port de Barcelona amb Lió, recentment inaugurada. O
bé el compromís real del Govern amb el corredor mediterrani. Davant d'això, la
repetició de les tesis de l'espoliació i de la decadència catalana dins d'Espanya
respon a una estratègia orientada a saltar el mur de la doble identitat (catalana i
espanyola) de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Una estratègia política
que es proposa empènyer els catalans, encara que sigui per un camí ruïnós,
cap a la independència. Historiador.
CiU: Diumenge toca. Dimecres, no toca
16/04/11 02:00 - Josep M. Balcells
Cent dies de govern de Mas han estat suficients per projectar la imatge d'un
govern desbordat pels reptes derivats de la crisi i d'una determinada manera de
gestionar-la. Cents dies de govern han estat suficients per treure al carrer el
català emprenyat per l'anunci de retallades al sistema públic de salut. Cent dies
de govern han estat suficients per mostrar les contradiccions en el moll del
sentiment nacionalista que CiU sempre ha volgut capitalitzar.
Independència: toca, no toca
Diumenge, 10-A: Convergència llueix la cara independentista i envia un
missatge als electors nacionalistes que sap que han de tornar a passar per les
urnes el 22 de maig. Dimecres, dia 13, abstenció al Parlament. CiU no es mulla
i fent ús del seu pragmatisme guarda distàncies. Ha permès el debat però no
entra en el joc. Anar més enllà –diu– no està previst en el programa. Anar més
enllà podria suposar una fractura insalvable amb els socis potencials que
potser necessitarà per aprovar els pressupostos d'enguany i podria impedir el
desitjable pacte de govern a Madrid al maig del 2012, amb clàusula de pacte
fiscal a la catalana.
A Convergència l'ambigüitat o l'oportunisme han estat una constant i cal
reconèixer que sovint el seu doble llenguatge ha tingut una rendibilitat política.
Poden barrejar o intercanviar termes com independència, sobiranisme, dret a
decidir. És igual. Les contradiccions no els passen factura. Hi ha un marge de
maniobra per un discurs abrandat al carrer o votar a les urnes de les consultes
quan saben que no té conseqüències polítiques.
Sobre les consultes, per cert, cada partit ha jugat les seves cartes. Uns les han
promogut, uns altres les han avalat, uns altres s'hi han mostrat indecisos i uns
altres han passat de llarg. Ningú no pot negar, tanmateix, que tot el procés,
dinamitzat per milers de voluntaris, ha actuat com un gran revulsiu en un sector
molt ampli de la ciutadania catalana i no m'estalvio de dir que ignorar, com han
fet alguns partits de l'oposició, el que ha suposat aquesta mobilització de
centenars de milers de ciutadans que hi han respost, no és precisament una
reacció de realisme polític.
Crisi i retallades
Estar al govern és sotmetre's cada dia a la prova del cotó. I malgrat les
complicitats mediàtiques, públiques i privades, que des del primer dia han tingut
les iniciatives de l'executiu de Mas, complicitats per cert que no va tenir el
tripartit, les contradiccions acaben apareixen amb tota la seva cruesa i la
ciutadania, perplexa davant els anuncis de rebaixes indiscriminades en els
àmbits més sensibles de l'anomenada societat del benestar, surt massivament
al carrer per dir: això no! S'exigeix que no es tanquin sales d'hospitals, que no
s'ajornin intervencions quirúrgiques, que no s'augmentin llistes d'espera, que no
es tregui la sisena hora a l'escola pública, i al mateix temps es pregunta perquè
es renuncia als ingressos d'uns milions d'euros de l'impost de successions que
pagaven només el 6% de les grans fortunes. Ja no cola que la culpa sigui
només de l'herència rebuda o dels impagaments de Madrid.
Compromisos de programa
No és fàcil justificar retallades i alhora renunciar a ingressos. CiU addueix
compromisos de programa. És cert que en el punt 485 es compromet a suprimir
l'impost de successions, però és també cert que en el punt 101 del mateix
programa electoral es compromet a “reduir les llistes d'espera per a
intervencions quirúrgiques i a establir temps màxims per a la cirurgia electiva”,
o que en el 125 diu que “es garantirà com a mínim el manteniment en termes
reals dels recursos econòmics destinats al sistema sanitari”.
S'han complert 100 dies de govern. Ara toca posar els pressupostos damunt la
taula. Seria desitjable que la ciutadania els conegués abans del 22-M per saber
per on passa realment la tisorada. Seria també desitjable que govern i oposició
fessin pinya per exigir i arrencar de Madrid l'avançament dels 1.425 M € del
fons de competitivitat, i seria bo que tots plegats, polítics, mitjans i societat civil,
centréssim els esforços a pactar mesures de reactivació econòmica que
passen també per invertir en salut i en educació.