La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 /... Parlament de Catalunya
Anuncio
La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent". La sentència del Tribunal Constitucional sobre la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya Jose Antonio Montilla Martos Catedrático de Derecho Constitucional de la Universidad de Granada La sentència del Tribunal Constitucional que anul·la la Resolució 1 / XI del Parlament de Catalunya, sobre l'inici del procés polític de Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, no ha hagut de sorprendre a ningú. No podíem esperar si més no una interpretació conforme per la pròpia dicció de la Resolució. El primer a destacar és que estem davant d'una de les sentències de Ple més ràpides en la història del Tribunal. Fins i tot justifica aquesta "prioritat a la resolució de l'assumpte" adduint la seva transcendència constitucional. Es pot qüestionar aquesta rapidesa mentre altres assumptes també transcendents fa anys que esperen. No obstant, la resposta no era complexa ja que la qüestió de l'admissió havia estat resolta a la STC 42/2014 i el contingut és obertament inconstitucional. El mateix Parlament de Catalunya sol·licita la no admissió de la impugnació per tractar-se d'una declaració política però en cap moment intenta defensar l'encaix constitucional del seu contingut. L'única qüestió substanciosa des de la perspectiva constitucional era, com s'ha dit, si podia ser admesa la impugnació al tractar-se d'una declaració política. Aquesta qüestió va ser resolta pel Tribunal en la STC 42/2014 en establir la doctrina que "el jurídic no s'esgota en el vinculant". Al meu parer, aquesta doctrina era discutible en aquell supòsit però no ho és tant en el cas que ara examinem. En efecte, la Resolució del Parlament que va donar lloc a la sentència de 2014 semblava separar la declaració política i la seva ulterior canalització jurídic. Assenyalava que Catalunya té "caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà" però després apel·lava als marcs legals per fer efectiu l'exercici del dret a decidir. No obstant això, aquesta separació no existeix en el supòsit que ens ocupa quan es declara solemnement l'obertura d'un procés constituent, la consideració del Parlament com a expressió del poder constituent o la no supeditació a les decisions de les institucions de l'Estat. Per tant, paradoxalment, la doctrina de la STC 42/2014 és més aplicable a aquestes declaracions que a les contingudes en la Resolució que va donar lloc en aquella sentència. Quant al que indica la sentència sobre el contingut de la Resolució procedeix anotar, breument, el següent. Primer, l'argumentació del Tribunal parteix d'una concepció de l'ordenament constitucional d'inspiració kelseniana. La unitat de l'ordenament no permet l'existència de diversos subjectes sobirans, sinó un subjecte sobirà, el poble espanyol, únic poder constituent. Per això, el Parlament de Catalunya, com poder constituït, no pot rebel·larse i convertir-se de forma unilateral en poder constituent. A partir d'això, la segona idea rellevant és que no hi ha democràcia sense constitucionalisme. Ens diu la sentència que no cap contraposar legitimitat democràtica i legalitat constitucional en detriment de la segona. El principi democràtic no pot exercir-se al marge de la Constitució ja que no hi ha més legitimitat que la fundada en aquesta. Així, destaca la primacia incondicional de la Constitució com a expressió única del poder constituent en el marc, i mai fora d'ell, s'ha d'interpretar el principi democràtic. El contingut frontalment rupturista de la Resolució impugnada facilita aquest raonament del tribunal que, en un altre context, admetria matisos. En tercer lloc, han desaparegut les referències a la canalització constitucional del dret a decidir. Estem en una fase diferent i el Tribunal s'adapta en aquesta. Ja no planteja que la comunitat política de Catalunya pugui pronunciar-se sobre el seu futur polític sinó que la majoria del Parlament ha declarat solemnement l'obertura d'un procés constituent. Davant d'això només hi ha la declaració de nul·litat. D'aquesta manera arribem a la reforma constitucional com hipotètic llera constitucional de les aspiracions secessionistes quan no hi ha límits materials a la reforma, només límits procedimentals. No obstant això, atès que no estem en el context del dret a decidir sinó davant d'una "declaració d'inici de la independència", no apel·la a la reforma per intentar encaixar el pretès en la Resolució impugnada sinó per deslegitimar l'actuació del Parlament autonòmic quant planteja una ruptura unilateral de l'ordre constitucional en lloc de seguir els procediments que la mateixa Constitució habilita, si més no per comprovar que estaven políticament obturats. El problema, ens diu el Tribunal, no és la pretensió de convertir Catalunya en un Estat independent sinó l'exclusió de les vies constitucionals. En síntesi, l'opció per aquesta via unilateral i rupturista ha permès al Tribunal rebutjar l'actuació del Parlament no només des de la perspectiva de la legalitat constitucional, sinó també des de la legitimitat democràtica, que vincula aquella. Se situa en una còmoda posició de garant de la unitat de l'ordenament davant d'un poder constituït que s'ha autoconsiderat "dipositari de la sobirania i expressió del poder constituent".
