HUME EL TRACTAT

HUME
EL TRACTAT
Hume és com el Newton de la ciència moral.el titol complet de la seva obra principal ho dona a entendre:
Tractat de la naturalesa humana. Assaig d'introducció del mètode esperimental de raonament en les
qüestions morals. Hume pretén aplicar el mètode newtonià als afers morals. Esl paral.lelismes son molt clars:
la mateixa negativa a fingir hipòtesis i un curiós recurs a experiments de caràcter psicològic. Hume concep la
ment com Newton l'Univers: les impressions equivalen als corpuscles o àtoms que s'atreuen o repel.leixen
entre si per una espècie de gravitació. Però Hume vol unificar totes les ciències basant−les en una ciència
fonamental, la ciència de la naturalesa humana. Afirma que totes les ciències es relacionen en major o menor
grau amb la naturalesa humana. Fins i tot les matemàtiques, la filosofia natural i la religió natural depenen
d'alguna manera de la ciència de l'home, ja que cauen sota la comprensió dels homes i són jutjades segons les
capacitatsi facultats d'aquests. La misió d'aquesta ciencia consisteix en examinar l'extensió i les forces de
l'enteniment humà i explicar la naturalesa de les idees de les quals ens servim i de les operacions que ralitzem
quean argumentem. El projecte haurà de realitzar−se dins un marc empirista i mitjançant l'ús de lametodologia
newtoniana. L'instrument d'anàlisi més important són les lleis d'associació d'idees.
LA INVESTIGACIO
La conclusió de la Primera part del Tractat és pessimista: Hume confessa sentir−sedesesperat i a prop de
l'escepticisme total. Publica la Investigació sobre l'enteniment humà, els objectius semblen haver canviat
radicalment. Hume ha abandonat la idea de crear una ciència de l'home i ja no pretén aplicar el mètode de
Newton. Se centra en l'anàlisi de l'enteniment humà i mostra un caràcter marcadament crític. Hume busca
fixar els límits de la capacitat del coneixement humà i l'instrument d'anàlisi que empra és la distinció entre
qüestions de fet i relacions d'idees.
EL CONEIXEMENT HUMA
En el Tractat i en la Investigació sobre el coneixement humà Hume desenvolupa l'empirisme.
1.Els principis:
• Principi empirista: el nostre pensament sembla posseir una llibertat il.limitada pero està reduït a límits
molt estrets ha que tots els materials del pensar es deriven de lanostra percepció interna o externa. La raó
mai no pot engendrar per ella mateixa una idea original. (no cream, només juntam coses i idees que ja
teniem)
• Principi d'immanència: Res no pot estar present a la ment si no és una imatge o percepció. Els sentits
només són conductes pels qual es transmeten aquestes imatges, i no són capaços de produir un contacte
immeidat de lament amb l'objecte. Tot contingut de consciència és unapercepció i pot ser de dos tipus:
impressions o idees. La distinció entre ambdues radica en el grau de força o vivacitat. Les impressions són
les nostres percepcions més intenses; les idees són menys intenses. El principi d'immanència obliga a no
distingir les percepcions com a immediates i mediates sinó per una característic apròpia con és la vivacitat.
Les percepcions es distingueixen en si mateixes. En el Tractat apareix una altra divisió de totes les
percepcions: en simples i complexes. I una divisió de les impressions en impressions de sensació i de
reflexió. Són les divisions fetes per Locke.
• Principi de còpia: les idees són còpia de les impressions (de la realitat). Si innat significa simultani al
naixement, és evident que no hi ha idees innates; si innat significa natural, totes les nostres percepcins són
innates i no te sentit afirmar, per exemple, que l'amor propi no és quelcom innat; si per innat s'entén el que
és original i no copiat, llavors només les impresions poden ser innates.
1
El principi de còpia permet a Hume de construir un criteri de discriminació que utilitza amb molta freqüencia.
Ha emprea aquest criteri en el Tractat: quan una idea és ambigua, sempre es pot recórrer a la impressió
corresponent, que la pot convertir en clara i precisa. Quan l'autor sospita que un terme filosòfic no setà
aparellat a cap idea es pregunta sempre: de quina impressió deriva aquesta idea? I si no pot remetre's a cap
impressió conclou que el terme enqüestió manca de significat.
d) Principi d'associació d'idees: la imaginació té in gran poder per mesclar i combinar al seu gust però
existeis també, en les idees en si mateixes, una espècie d'atracció que en el món mental exerceix efectees tan
extraordinaris coom en el natural, encara que les seves siguin en gran part desconegudes. Aquesta atracció,
Hume la redueix a lleis: semblança, contigüitat i causa−efecte. Va ser Hume qui millor el va sistematitzar i en
va fer major ús, fins alpunt que en el Resum afirma que és present en la major part de la seva filosofia. Que no
existeixin més que aquestes tres lleis és una cosa dificil de demostrar. Els exemples que addueix són: una
pintura condueix naturalment els nostres pensaments al seu original (consemblança); la menció de l'habitació
d'un edifici porta a preguntar naturalment sobre les altres (contigüitat en l'espai) i si pensem en una ferida
resulta dificil no pensar naturalment en el dolor conseqüent (causa−efecte)
e) Principi de negació de les idees generals: no és impossible eliminar aquestes contradiccions si hom admet
que no existeixen idees abstractes o generals , sinó que totes les idees generals són particulars, lligades a un
terme general que en fa avinents d'altres de particulars semblants, en algunes circumstàncies, a laidea present
en la ment.
2. Questions de fet i relacions d'idees:
La distinció s'inspira en Leibniz: hi ha dues classes de veritats: les de raó i les de fet. Les veritats de raó són
necessàries i el seu oposat és impossible. Les veritats de fet són contingents i el seu oposat és possible. Són
també innates. Són tautologies (no diuen res de nou) i es basen en el principi d'identitat, si són afirmatives, o
en el de cotradicció si són negatives. Les veritats matemàtiques i les lleis lògiques són d'aquest tipus. Les
veritats de fet es refereixen a la realitat i es basen en el primcipi de raó suficient. Hume modifica la distinció
partint dels seus principis empiristes. Presenta matisos difernets de la distinció de Kant entre judicis a priori i
judicis a posteriori.
Text de la Investigació:
Els objectes de la raó o investigació humanes poden ser dividits en dues classes: relacions d'idees i qüestions
de fet. Pertanyen a la primera classe les ciències de la Geometria, Algebra i Aritmètica i qualsevol afirmació
que és certa o intuitivament o demostrativament. Hom no escateix de la mateixa manera les qüestion de fet, el
segon objecte de la raó humana; la nostra evidència de llur veritat, per molt gran que sigui, no és de la mateixa
naturalexa que la precedent. Sempre és possible el contrari de tota qüestió de fet, car mai no pot implicar una
contradicció i la ment la concep anb ka ne¡ateuxa facukutat u ckaredat qye su fis d'alló més ajustada a la
ralitat. Que el sol no sortirà dema no és una proposició menys intel.ligible ni implica més contradicció que
l'afirmació que sortirà. Intentaríem demostrar la seva falsedat. Si fos demostrativament falsa, implicaria una
contraddició i mai no podria ser concebuda de manera prou clara per la ment.
A les relacions d'idees corresponen raonaments demostratius; en canvi, a les qüestions de fet només
correponen raonaments probables.
3. El problema de la realitat. (qüestions de fet)
Després d'establir la distinció entre relacins d'idees i qüestions de fet. Hume investiga la naturalesa de
l'evidencia sobre qualsevol existencia real i qüestió de fet. Concedeix que les impressions i la memòria són
suficients per assegurar la realitat del present i del nostre passat. El problema es presenta en el futur, ja que no
en podem tenir cap impressió. I, malgrat tot, hi ha esdeveniments futur que semblen ambsolutatment evidents.
2
Aquesta evidència es basa en:
• tots els raonaments sobre qüestions de fet semblen basat−se en la relació de causa i efecte.
• Les causes i els efectes no poden descobrir−se per la raó, sinó únicament per l'experiència
• Qualsevol arguments que es funden en l'experiència estan basats en la semblança que descobrim en
els objectes naturals, la qual ens indueix a esperar efectes semblants als que em vist seguir a tals
objectes.
• El costum és la guia de la vida humana. És el costum elque m'indueix a lacreença que tornarà a
repetir−se el mateix esdeveniment.
4. Instint i creença
en la nostra vida som guiats per hàbits creats per l'experiència. No poden tenir certesa racional de les
qüestions de fet, es a dir, sobre el que afecta lanostra existència. Es una espècie d'instint natural el que ens
guia en lainterpretació dels fets. En les questions de fet no posseïm certesa racional sinó úniament creença, la
qual no és sinó alguna cosa sentida per la ment que disingeix les idees del judici de les ficcions de la
imaginació i que els dóna néspes i inglux, imposant−les a la ment i convertint−les en principi regulador de les
nostres accions.
5. La ciència
− Les Matemàtiques. Versen sobre relacions d'idees i permetne realitzar raonaments demostratius
absolutament segurs i certs a priori. La concepció de Hume de les matemàtiques es psicologista: la necessitat
que dos per dos sigui igual a quatre resideix tan sols en l'acte de l'enteniment mitjançant el qual considerem i
comparem aquestes idees. Les veritats matemàtiques no són de caràter lògic sinó que es basen exclusivament
en lleis psicològiques.
− La Física. Versa sobre fets que redueix a lleis; la seva finalitat és ensenyar−nos com controlar i regular
esdeveniments futurs per mitjà de les seves causes (fer previsions de futur). Examina dos conceptes
fonamentals en la Física: les idees de força i de connexió necessària. Aquestes idees no corresponen a ninguna
impressió. Per més que examinem la Naturalesa no podem trobar sinó que un esdeveniment segueix u altre
sense que siguem capaços de comprendre'n la força o porder en virtut del qual la causa opera o alguna
connexió entre ella i el seu suposat efecte. La Física ha d'abstenir−se de parlar de forces en la naturalesa; i
quan parlem de causes físiques hem de ser conscients que estem parlant únicament d'esdeveniments
habitualment conjuntants en el passa quehan adquirit una connexió en el nostre pensament gràcies a les lleis
d'associació d'idees. La Física, no pot formular sinó lleis probables, no necessàries.
− La Metafísica. La considera un saber abstrús, dogmàtic i que condueix a la superstició. Hume adopta un
escepticisme moderat inspirat en Pirró. Es un escepticisme conseqüent fruit d'una anàlisi de les nostres
facultats mentals. És a dir, si el que coneixem són les nostres percepcins i no les coses directament, res no ens
garanteix racionalment l'existència d'un món exterior. Aquest escepticisme moderat té un doble avantatge: ens
cura del dogmatisme dels metafísics i ens impedeix abordar qüestions abstruses. La més abstrusa de totes és la
que fa referència al problema de la substàcia. A la nostra idea de subtància o jo no correspon cap significació.
El concepte clau de la Metafísica manca de valor i la Metafísica constitueix una l.lusió.
ETICA, POLITICA I RELIGIO
−La ética de Hume és de caràcter emotivista. Hume rebutja els intents de fundar l'Ética en la raó. Laraó és
incapaç de moure l'home; el que el mou és lapassió o el sentiment. El bé i el mal morals, els deures, la virtut i
el vici no són relacions d'idees no qüestions (racionals) de fets. Les distincions morals no es deriven de la raó.
La moralitat no es basa en la raó sinó en el sentiment; se sent mmés que es jutja. El sentiment que descobreix
la virtut o el vici és el d'aprovació o desaprovació, que són una forma del sentiment bàsic de simpatia. El que
3
desperta aquest sentiment és lautilitat de l'acció considerada per a la col.lectivitat: tot el que contribueix a la
felicitat de la societat mereix la nostra aprovació. L'ética de Hume és emotivista i utilitarista.
−La teoria política de Hume és molt més conseqüent amb l'empirisme que la de Locke; els suposats estat de
naturalesa i pacte social són meres ficcions indemostrables. La utilitat dels homes explica la formació de les
societats a partir de la cèl.lula familiar.
−Hume duu a cap una crítica radical de les proves de l'existència de Deu: no es pot demostrar que hi hagi
contradicció en afirmar que Deu no existei ni elpricipi de causalitat no permet descobrir l'existència d'un Déu
únic i personal. I estudiant la Història natural de la religó afirma que el politeisme va precedir el monotisme i
que aqus té el perill de conduir a laintoleràcia. Hume torna a la constant del seu pensament: un escepticisme
modrat que vol salvar de dogmatisme i la superstició.
4