Una creuada per la perfecció

Una creuada per la perfecció
Manuel Huerga a casa seva. Imatge del Instituto Cervantes
El sostre està pintat d’un blanc càndid que poc a poc dóna pas al blau, ara cel, ara marí;
cada cop més fosc. A sobre es dibuixen infinitat d'imatges simbòliques: una carta de
navegació, un Buda, signes del zodíac, mil vuit-cents asteriscs que representen estrelles.
Dels mil vuit-cents, uns nou-cents estan batejats: directors de cinema, familiars, amics,
llocs especials... Aquests són els pilars que sustenten l'univers que envolta d'en Manuel
Huerga, un home la maduresa del qual encara no s'ha endut el seu posat juvenil.
Però els cinquanta-sis anys no perdonen. Els cabells, ja canosos, són abundants i una mà
dreta inquieta gairebé mai els deixa en pau. Les ulleres de vista li fan l'ull dret més gran
que l'esquerre. Vesteix una camisa texana Levi's que no arriba a tapar la típica samarreta
interior blanca de cotó, com tampoc ho fa el mocador que li dóna una volta al coll.
Desprèn bohèmia.
Parla segur i es mostra gairebé convencional quan conversa sobre la experiència en el
cinema; el té fixat a la ment com qui interioritza un costum. Quan entres en el seu món
interior, però, l'envolta un misteri que inquieta i una timidesa -penso- amagada amb
esforç. Un món que al principi solament aconsegueixo tocar des de fora. Només després
d'una bona estona hi puc posar un peu a dintre. Deu minuts i s'encén el primer cigarro.
Ros. Inici del primer acte.
- Has vist la sala? - diu referint-se a l'habitació-univers.
- Sí, quan he entrat a la casa.
- Ah, però no has vist el millor... –mig somriure, cap abaixat.
El millor s'amaga baix aquell sostre ple de significat. Perquè sí, en aquesta casa -on viu
un home que confessa entre dents ésser sobreracional- tot sembla tenir un significat. La
parcel·la blanca representa la raó, el treball. És el sostre que cobreix l'escriptori amb tres
pantalles d'ordinador, un caos de paper, un cendrers, un teclat, Limonóv d'Emmanuel
Carrère...
- Què llegeixes ara?
- Jo crec que sóc una víctima del temps, i com sóc tan audiovisual, potser he estat
dels qui ha traït més el llibre.
- L'has desbancat.
- A mi mai em sentiràs dir cap cosa negativa del llibre i seguirà existint per
sempre més. Però ara hi ha moltes possibilitats de substituir-lo legítimament. La
gent sempre necessitarà que se'ls hi conti històries: vas al cine i reps la teva dosi
d'història aliena.
- Creus que és aquesta la funció el cine?
- Sí. Necessitem projectar en un protagonista o en una protagonista què faríem. I
d’aquí aprenem: l’experiència d’un altre ens dóna experiència.
Tot i així, consumeix molta lletra: assajos, guions, biografies... Per compensar el buit de
la novel·la llegeix poesia que és més curta i -diu- atorga un nivell de reflexió més alt. A
l'esquerra, la paret llueix una estanteria amb centenars de pel·lícules en tots els formats.
De 2001 -la celebèrrima obra de Stanley Kubrick- en té vint còpies. Cada format aporta
alguna cosa nova, “clar”. Aquest film va deixar una petjada inesborrable al Manuel d'11
anys que va acudir a un cine de barri a veure-la amb la seva mare. El nen no va entendre
res però va sentir de tot. Va adonar-se'n que “amb el cinema es podia fer gairebé tot el
que se li passés pel cap”. Naixia una vocació.
- En un retrat que et va fer Rafael Wirth quan tenies 35 anys, el periodista
esmentava: “Huerga és imatge, és vídeo, és super 8. És, en tot això, un precursor,
un profeta”. Em fa l'afecte que ho erets i ho vols seguir sent.
- (Somriure ufanós). No és la meva meta en aquesta vida ser un precursor, però
sóc una persona curiosa i intento que sempre hi hagi un element innovador en tot
allò que faig perquè m'agraden els reptes. Necessito estar estimulat.
- Gaudí sorgeix d'aquesta actitud.
En el cas de Gaudí em van proposar fer un biòpic i jo vaig dir: mira, això a mi em
sembla una merda. Perquè? Perquè la vida de Gaudí és la més avorrida, més
insulsa i menys interessant que et puguis tirar a la cara. La vida eh, no la obra.
Justament era l'any en què vaig veure Zelig, de Woody Allen (una pel·lícula
boníssima que si no has vist hauries de veure) i vaig dir: hòstia, ja està, m'ho
invento, amb un parell. (Riem).
L'inici de Huerga en el món del cinema es diu Sin título. Amb aquest curt va guanyar el
concurs nacional Qué Grande es ser joven. A Madrid es va estrenar per partida doble,
doncs va agafar la seva primera borratxera. Amb tequila. “Va ser demolidor”, diu
simpàtic. Més tard participa en La Hagonia de Agustín. José Luís Guerín a càrrec del
guió i Manuel Huerga a càrrec de la càmera. Acció. Tots dos a l'habitació del Huerga
perseguint un escarabat; putejant-lo fins veure'l mort aixafat baix un llibre d'urbanitat en
l'època franquista. Agustín -evidentment- és l'escarabat: el vençut.
- Un autodidacta com tu, com aprèn a fer cinema?
- Veient moltes pel·lícules. Has d'aprendre dels mestres i aprendre de les merdes
també. Poc a poc, vas creant la teva mirada. Tots hem d'aprendre a mirar.
- Què va significar per a tu la Filmoteca?
- Allà vaig començar la casa per la teulada: més que clàssics anava a veure cine
d'avantguarda. Era gent que experimentava d'una forma molt salvatge i molt lliure
i això em va fascinar. Amb uns col·legues ens en anàvem a passar allà tota la
tarda. -- Explica amb la nostàlgia de qui està revivint uns anys bonics, enyorats.
- Com influeix aquest panorama underground en els teus inicis?
- (Encén la segona cigarreta. Acte segon). Em va impressionar fins el punt que,
quan vaig començar a fer cosetes amb Super8 enlloc d'explicar històries explicava
no-històries, o sigui, m'interessava explorar la matèria prima, la química del
cine... Això són els principis: apassionants...
Apassionants i mai muts. Simultàniament, en aquella època descobreix la música
underground. En Manuel Huerga es dóna una unió perfecta i inseparable entre música i
cinema. No entén el cinema sense música ni la música sense imatge. John Cale per
Antártida; Lluís Llach per Salvador. No s'inspira amb música per crear, però té una
relació molt estreta amb ella.
- Amb Estoc de Pop i Arsenal portàveu a la tele grups que ara són de culte com
New Order, The Cure, Nick Cave...
- Fins i tot fèiem videoclips en un dia: les discogràfiques tels deixaven un dia
sencer per promocionar-los. Fèiem entrevistes, gravàvem el concert... Hi havia
una proximitat que ara és impensable.
- Intens.
- Sí... va ser una època gloriosa i no n'érem del tot conscients.
- Mai has pensat en dedicar-te a la música?
- Si em quedés ceg jo ho tinc clar: em dedicaria a la música. M'hagués encantat
estudiar música.
Però no s'ho podia permetre. Fill d'una mare soltera que va arribar a Barcelona cercant
una nova vida, Huerga va néixer a la Casa de la Caridad. Quan hi torna de gran ho fa
per treballar: a preparar la part audiovisual i les primeres exposicions per a l'apertura del
que seria el CCCB, i que un dia va ser la seva font d'aliment. Més tard, gràcies a la
feina que va aconseguir la seva mare com a cuinera d'una escola “burgeseta i
catalanista” va disposar d'escola i casa gratuïtes. Per això, conta, té una educació
“bastant ben parida i amb la consciència catalanista incorporada”.
Les arrels de la seva consciència política, però, es remunten a l'execució de Puig Antich.
Quan el van dur al Garrote Vil Manuel Huerga tenia 17 anys i una ideologia no gaire
consolidada. Justament va ser aquest cas que li va fer obrir els ulls. No s'imaginava que
més tard acabaria portant-lo a la gran pantalla.
A la cuina-llibreria hi ha penjats els pòsters de les seves creacions. El de Salvador és el
més gran de tots i, curiosament, està anunciat amb caràcters extrem-asiàtics que sóc
incapaç d'identificar. En aquesta sala, la creació espontània dels sabors conviu amb
material d'altres artistes, fonamentalment del món de l'art i fotografia. Li encanta cuinar:
“m'atreveixo amb tot”.
- Consideres que Salvador és una pel·lícula idealista?
- (S'ho pensa durant un instant). Home sí, tal com ell. En tot cas reflexa la
història d'un idealista. I jo també sóc una mica idealista... en el sentit que
necessitem la utopia per avançar. És irrealitzable però l'interessant és buscar-la. És
el final d'un camí que no veus però per on hi vas per sobre. Sense utopies no
tenim res.
En una de les parets de la casa hi ha dibuixades les típiques cortines que que indiquen
l'inici de l'espectacle. Per a ell les cortines tenen un gran simbolisme, doncs uneixen
totes les arts escèniques: el teatre, la música, i fins fa poc, el cinema. Avui, amb
l'expansió dels multincines el teló ja no s'obre. I per aquest motiu, en el cinema que es
va fer fer -complint un somni de la infància- a la sala del cel estrellat, baix la parcel·la
més blava, la pantalla s'amaga darrere d'un teló vermell de vellut. A sobre el sofà
-enorme, en forma d'U-, dos cendrers més.
Un pis per sobre de la casa té una terrassa particular àmplia i florida. El sofà on seiem
està folrat amb un plàstic blanc, brut d'estar a la intempèrie. Al davant, una taula de
fusta amb un cendrer ple de burilles. Una altra cigarreta: la última. Acte tercer.
- Què sona?
- Ara no sé... un grup alemany d'aquests estranys -diu amb veu baixa i canvia la
cançó- Passenger. -vocalitza, metre la seva cara diu: millor, molt millor.
La música ve d'un petit apartament annexat a la terrassa, modern, on l'habitació és cuina
i dormitori a la vegada. Al contrari de la seva casa -un caos agradable- aquí regna
l'ordre. Ho lloga a guiris i els diners extra li van molt bé, explica, “en un moment en què
la pujada d'impostos se la sent a la butxaca”.
Manuel Huerga és dels qui pensa que la vida és un “work in progress”. Sempre cercant
la perfecció inabastable. És dels qui s'aferra al camí i hi clava les urpes amb tots els
esforços per no desmarcar-s'hi. Encara no ho hem vist tot, “no he arribat al seu límit”,
confessa. ¿Pròxima parada? BCN3D, un viatge immersiu en tres dimensions i en un sol
pla seqüència per una ciutat que el té enamorat. ¿La gran il·lusió? Portar al cinema La
Creuada dels nens, explicada amb lletres antigues i en llatí a les parets d'una petita
habitació situada a l'entrada de la casa. Conta la història que al 1212 s'envien a nens
europeus a conquerir Jerusalem perquè només els purs ho poden fer. Pel camí la meitat
moren de gana i al arribar, l'altra meitat són venuts com esclaus. “La història de sempre:
Orient contra Occident”.
Un Adéu guapa i surto a esperar l'ascensor amb què baixo les sis plantes d'un edifici
profundament modernista. A fora el sol segueix escalfant el carrer mentre Manuel
Huerga -imagino- s'asseu davant les pantalles, baix el seu cel particular.
Elena Navarro Sancho