"Mans Màgiques".

Coses de la vida
O.J.D.: 109452
E.G.M.: 608000
Tarifa: 17904 €
Fecha:
societat
31/10/2012
Sección: SOCIEDAD
Páginas: 30,31
Dos hospitals catalans revolucionen l’ortopèdia
Mans màgiques
Un miler de nens amputats fan vida
normal amb pròtesis tecnològiques
ÀNGELS GALLARDO
BARCELONA
LA MÀ MIOELÈCTRICA
L
a mà i l’avantbraç esquerres
amb què Mari Carmen Galindo, de 24 anys, tecleja
l’ordinador són blancs com
la neu, d’un material que reprodueix les zones dures i toves dels dits
humans, i està dotada d’una mobilitat semblant a la de les extremitats
de carn i ossos. És la mà artificial més
evolucionada que ha arribat al mercat, capaç de subjectar amb precisió
un ou fresc sense trencar-lo, però
ella, quan està sola, prefereix recórrer a la increïble habilitat que durant anys va adquirir amb els terminals nerviosos que conserva el seu
monyó. Galindo agraeix la destresa
tecnològica, i la llueix en públic amb
total normalitat, però fa molt temps
que va assumir que els braços amb
què va néixer –pateix amputació
congènita– «són com són» i així els
ha acceptat.
Un miler de nens i joves que van
néixer sense alguna extremitat, o
que van perdre una mà, els dits dels
peus o la cama com a conseqüència
d’una infecció greu o per un càncer,
són tractats a les unitats d’amputats
dels hospitals infantils de Sant Joan
de Déu, d’Esplugues i de la Vall d’Hebron, de Barcelona, que atenen pacients de tot Espanya, Portugal i Sudamèrica. En aquests centres se’ls ensinistra en el maneig d’uns estris
dissenyats per facilitar-los les funcions quotidianes, i se’ls introdueix
en l’acceptació de la seva peculiaritat. A això ajuda l’Associació d’Usuaris de Pròtesis Infantils (AUPI), que
propicia la normalització d’aquests
nens i de les seves famílies.
La permanent
innovació tecnològica dirigida a
minimitzar la seva discapacitat i la
curta edat en què la majoria d’ells
van haver d’afrontar la seva amputació, han permès que aquests nois
es comportin diàriament amb una
destresa sorprenent a l’escola, a casa o fent esport. La dificultat suplementària davant la qual els ha situat la vida actua en molts d’ells com
un impuls de superació, o així es dedueix de la perícia amb què condueixen motocicletes sense tenir dos
braços propis, juguen a futbol faltant-los mitja cama fisiològica o teclegen el mòbil amb dits de porcellana. Amb la mateixa rutina normalitzada amb què cada nit posen a
recarregar el seu telèfon intel·ligent, connecten a la xarxa elèctrica
DESTRESA COMPLETA /
Teclegen el mòbil i l’ordinador, van en
moto i practiquen tota mena d’esports
La pròtesi es mou gràcies a la capacitat dels elèctrodes
per transformar la contracció muscular en impuls elèctric
De tres dits actius
Aquesta classe de pròtesis
és la que sol subvencionar el
Catsalut
Tipus de
pròtesis
SUPLENT ESTÀTICA / Sigui quin sigui el
A
Elèctrodes
Pròtesi
de braç
De cinc dits articulats
Pròtesis d’última generació,
amb canell mòbil
i moviments
més naturals
B
Com es mou
A L’usuari
contreu un múscul
B
L’elèctrode
envia l’impuls
elèctric a la mà
C
El sistema electrònic interpreta
l’impuls i mou la mà
C
Mà
‘Michelangelo’
Prestacions bàsiques
Sensibilitat
És capaç d’agafar o subjectar
objectes fràgils,
com un ou o
una fruita
l’avantbraç articulat o la mà biònica que necessitaran l’endemà.
Un 80% d’aquests pacients han
nascut amb l’amputació que supleixen les pròtesis, un altre 19% han
patit la pèrdua en accidents o per infeccions que van donar lloc a la mort
dels teixits, i un 1% van ser amputats
a causa d’un càncer.
Subjecció
motiu de la pèrdua, els metges són
partidaris de substituir de manera
immediata, amb algun tipus de pròtesi, la zona amputada. Abans de
complir dos mesos de vida, els petits
que han nascut sense una extremitat són rebuts per la doctora Marisa
Cabrera, cirurgiana ortopèdica de
Sant Joan de Déu, per definir quin tipus de pròtesi, exclusivament cosmètica i sense funcions, convé collocar al nadó. Si un nen que ha nascut sense un avantbraç compleix
tres mesos de vida sense disposar
d’aquest membre, incorporarà al
seu cervell una idea de bimanualidad distorsionada, explica l’especialista. Per evitar-ho, els nadons que
pateixen l’absència d’una mà –més
freqüent que la falta d’un peu– són
ensinistrats perquè sàpiguen fer ús
d’una mà estàtica, de silicona, que
els ajuda a incorporar la noció que
els seus dos braços són igual de
llargs. «És molt important que
aquest concepte s’integri en el còrtex cerebral des que són molt petitets», afirma Cabrera.
SOFISTICACIÓ CREIXENT / Al complir dos
La clau
Moviments
La pròtesi més
utilitzada pot fer
4 moviments
Índex
La pinça
L’aspecte
El mecanisme va dins
d’un guant de PVC que
imita de manera molt realista
una mà autèntica
CRISTINA CLAVEROL
anys, la mà cosmètica, estàtica, és
substituïda per una pròtesi que permet agafar els objectes pinçant-los
amb tres dits ficticis: l’anul·lar, l’índex i el cor. I a partir dels cinc anys,
el nen amputat s’inicia en el món de
les mans mioelèctriques: extremitats de sofisticació creixent i diversa,
que s’activen a partir d’uns elèctrodes que entren en contacte amb les
terminacions nervioses del monyó
de carn i ossos del nen. Aquestes pròtesis es posen en moviment quan el
seu portador ho decideix mentalment i provoca una lleugera contracció nerviosa al punt d’encaix.
Les mans mioelèctriques que finança el Servei Català de la Salut disposen de tres dits ficticis, els fonamentals per agafar objectes. La mà
biònica –de pagament privat– disposa de cinc dits mòbils, i la denominada Michelangelo mobilitza els
dits, el canell i els espais interdigitals. Costa 40.000 euros. H
Mari Carmen Galindo subjecta un
catàleg amb la mà ‘Michelangelo’.
granO.J.D.:
barcelona
109452 3 Albiol culpa David
la ProPoSTa 3 El programa
festes
Fecha: de
31/10/2012
Gómez
d’obres
irregulars r P. 36 i 37
E.G.M.:
608000
de la nit de les bruixesSección:
r P. 41 SOCIEDAD
Tarifa: 17904 €
Páginas: 30,31
LLL
ÁNGEL DEL HOYO
El xut del David
Un nen de 6 anys, que va perdre una cama quan en tenia un, juga a futbol, a tennis
i al que es proposa gràcies a una pròtesi que ha après a dominar a la perfecció
David del Hoyo (dreta) amb
el seu amic Pau, l’estiu
passat, al pati de l’escola.
FERRAN NADEU
Cada nit, David del Hoyo, de 6 anys,
estira amb força l’embolcall de silicona que porta perfectament adherit al genoll i es desprèn de la pròtesi
d’alumini i resina, amb la forma de
cama infantil, que durant el dia ha
estat el seu cúbit, ràdio, panxell, taló i peu esquerres, calçats en una sabatilla esportiva amb què ha jugat a
futbol, a tennis o al que s’ha proposat a l’escola. Al despertar-se al matí,
el seu germà Pep, de 19 mesos, corre
a buscar la pròtesi del David, la subjecta sobre els seus dos bracets estirats, i l’hi entrega al llit, com dient
«¡Amunt, que és hora de llevar-se!»
L’habilitat que ha adquirit el
David amb la seva cama protèsica li permet fer de tot, completament, assegura el seu pare, Ángel
del Hoyo. El peu, que ara calça un
29, és una ballesta dinàmica de fibra de carboni i està dotada de mobilitat i suspensió. El recobreix un
embellidor que completen uns ditets fixos, com si fossin una sabata.
«És molt fàcil d’extreure: es prem
un botó blanc, situat al lateral, estires i la pròtesi es desconnecta i surt
sencera», explica Sara Moraleda, la
seva mare. Tot se li va fabricar a mida. El tub central d’alumini, el que
enllaça el genoll amb el peu fictici,
se li va estirant a mesura que creix,
cuidant que els dos malucs avancin
en equilibri quan camina. El peu de
fibra de carboni se li substituirà cada dos anys fins que arribi a la mida
definitiva.
guen a l’estiu. El seu fill participa amb ells en aquests esports i,
a més, practica el tennis i el ciclisme. El David forma part de l’equip
d’esquí que Johan Cruyff dirigeix
a la Molina, en què admet tot tipus de discapacitats.
el peu dinàmic
que el David ha de
canviar cada dos
anys els costa als
seus pares 1.800 €
En la vida d’aquest nen no predomina la quietud perquè ell ho
vol així, expliquen els seus pares.
«Normalment, assumeix la situació de la seva cama –comenta la
Sara–. Però comença a madurar i fa
preguntes. ‘Mama, ¿per què jo no
tinc una cama?’ En aquests casos,
nosaltres li expliquem el que li va
passar i la sort que va tenir a l’hospital. I ho accepta, fins a la pròxima
vegada». A l’escola, troba tota mena de companys. «Alguns encantadors, d’altres cruels», diu l’Ángel.
El peu dinàmic que el David canvia cada dos anys els costa als seus
pares 1.800 euros. El que finança
la Generalitat, afirmen, és de goma. «Pesa molt i té una mobilitat
reduïda». H
El David va néixer amb les dues cames ben formades, però una
infecció fulminant que va patir
quan tenia un any el va privar del
tram que li falta. Després de passar
48 hores en una uci i 12 setmanes
hospitalitzat a la Vall d’Hebron, el
David va tornar a casa amb uns pares que agraïen que seguís viu. La
Sara i l’Ángel són aficionats al muntanyisme, esquien a l’hivern i nave-
Encantadors o cruels
L’habilitat de la Carmen
Va aprendre a escriure i a realitzar totes les activitats amb la mà dreta i el monyó
esquerre, i únicament va sol·licitar una pròtesi després de complir 17 anys
Fins que va complir 17 anys, Mari Carmen Galindo va escriure, va
menjar, va estudiar, va cuinar i va
fer totes les activitats que es va proposar amb una mà dreta completa i
un braç esquerre que s’acabava just
abans del colze. Havia nascut així
i els seus pares la van educar en la
idea que el millor és acceptar-se un
mateix tal com és. Ni ells, ni ella es
van proposar suplir aquella absència amb una pròtesi. «No m’era necessària una mà esquerra artificial. Ho feia tot amb el meu monyó»,
explica. Les terminals nervioses del
seu braç amputat van adquirir una
sensibilitat extraordinària, i ella el
feia anar mentalment amb tal habilitat que no sentia la limitació.
Fins que va complir 17 anys
–ara en té 24–, edat que la va enfrontar amb l’aspecte estètic de la vida.
«Llavors, vaig demanar jo una pròtesi». Va descobrir el món de l’ortopèdia tecnològica, que desconeixia.
Els anys transcorreguts sense mà suplent, i l’hàbit de viure així, li van
passar la seva petita factura. «Em va
costar molt adaptar-me a la meva
primera mà mioelèctrica, però també ho passava bastant malament
si sortia sense braç», recorda. «Les
mirades eren inevitables, sobretot a
l’estiu. Amb la pròtesi, vaig deixar de
destacar –prossegueix–. Ja no anava amb la màniga llarga buida penjant».
«les mirades eren
inevitables, i més
a l’estiu. amb la
pròtesi, vaig deixar
de destacar»
Encara que havia estudiat dietètica, va acabar trobant feina al laboratori de pròtesis ortopèdiques on li
havien fabricat la seva pròpia, el que
dirigeix David Llobera, que dissenya
i distribueix material per als hospitals de Sant Joan de Déu i la Vall d’Hebron. «El primer dia que vaig entrar
al taller i vaig veure aquella quantitat de braços i cames, vaig al·lucinar
–diu la Mari Carmen–. Cada pròtesi
és una persona, vaig pensar. No em
passa això només a mi. Estar aquí
em va ajudar moltíssim. No tinc res
a veure amb la noia que va arribar
fa dos anys buscant feina».
No sense ella
Ara Mari Carmen Galindo porta
una pròtesi Michelangelo, la més
avançada, la que desenvolupa més
moviments i la més estilitzada
que hi ha al mercat. Si s’enfunda
uns guants, passa desapercebuda
l’absència de mig braç. «Faig pinça frontal i lateral –descriu–. Obro
i tanco els dits, mantinc la palma
oberta i els dits separats, moc i giro el canell. Ara, necessito la meva
pròtesi. No surto sense ella».
Només se la treu a la nit, per carregar les bateries, o quan està sola
i escriu amb l’ordinador. Segueix
tenint una enorme habilitat per teclejar amb el monyó i no troba cap
raó que la faci decidir a prescindir
d’aquesta comoditat. Però no aconsella que els amputats creixin sense pròtesi. H