SÓFOCLES U

SÓFOCLES
Uno de los tres grandes dramaturgos de la antigua Atenas, junto con Esquilo y Eurípides. Sófocles nació en
Colono Hípico (hoy parte de Atenas) alrededor del año 496 a.C. Hijo de Sofilo, un acomodado fabricante de
armaduras, Sófocles recibió la mejor educación aristocrática tradicional. De joven fue llamado a dirigir el coro
de muchachos para celebrar la victoria naval de Salamina en el año 480 a.C. En el 468 a.C., a la edad de 28
años, derrotó a Esquilo, cuya preeminencia como poeta trágico había sido indiscutible hasta entonces, en el
curso de un concurso dramático. En el 441 a.C. fue derrotado a su vez por Eurípides en uno de los concursos
dramáticos que se celebraban anualmente en Atenas. Sin embargo, a partir del 468 a.C., Sófocles ganó el
primer premio en veinte ocasiones, y obtuvo en muchas otras el segundo. Su vida, que concluyó en el año 406
a.C., cuando el escritor contaba casi noventa años, coincidió con el periodo de esplendor de Atenas. Entre sus
amigos figuran el historiador Herodoto y el estadista Pericles. Pese a no comprometerse activamente en la
vida política y carecer de aspiraciones militares, fue elegido por los atenienses en dos ocasiones para
desempeñar una importante función militar.
Sófocles escribió más de cien piezas dramáticas, de las cuales se conservan siete tragedias completas y
fragmentos de otras ochenta o noventa. Las siete obras conservadas son Antígona, Edipo Rey, Electra,
Áyax, Las Traquinias, Filoctetes y Edipo en Colono (producida póstumamente en el año 401 a.C.).
También se conserva un gran fragmento del drama satírico Los sabuesos, descubierto en un papiro egipcio
alrededor del siglo XX. De estas siete tragedias la más antigua es probablemente Áyax (c. 451−444 a.C.). Le
siguen Antígona y Las Traquinias (posteriores a 441 a.C.). Edipo Rey y Electra datan del 430 al 415 a.C.
Se sabe que Filoctetes fue escrita en el año 409 a.C. Estas siete tragedias se consideran sobresalientes por la
fuerza y la complejidad de su trama y su estilo dramático, y al menos tres de ellas Antígona, Edipo Rey y
Edipo en Colono son consideradas unánimemente como obras maestras. Antígona propone uno de los
principales temas del autor: el carácter de los protagonistas, las decisiones que toman y las consecuencias, a
menudo dolorosas, de estos dictados de la voluntad personal. Antígona relata el rito funerario de su hermano
Polinice, muerto en combate al desobedecer el edicto de Creonte, gobernador de Tebas. El entierro del
hermano acarrea para Antígona su propia muerte, la muerte de su amante, Hemón, que no es otro que el hijo
de Creonte, y la muerte de Eurídice, esposa de Creonte. Áyax, Filoctetes, Electra y Las Traquinias, repiten,
en mayor o menor grado, los temas ya expuestos en Antígona. Edipo Rey, merecidamente famosa por su
impecable construcción, su fuerza dramática y su eficaz ironía, fue considerada por Aristóteles en su Poética,
como la más representativa, y en muchos aspectos la más perfecta, de las tragedias griegas. La trama gira en
torno al héroe mitológico Edipo, que poco a poco descubre la terrible verdad de haber ascendido al cargo de
gobernador de Tebas tras haber asesinado involuntariamente a su padre, primero, y casándose con su madre,
la reina Yocasta, después. Edipo en Colono describe la reconciliación del ciego y anciano Edipo con su
destino, y su sublime y misteriosa muerte en Colono, tras vagar durante años en el exilio, apoyado por el amor
de su hija Antígona.
Sófocles es considerado hoy por muchos estudiosos como el mayor de los dramaturgos griegos, por haber
alcanzado un equilibrio expresivo que está ausente tanto en el pesado simbolismo de Esquilo como en el
realismo teórico de Eurípides. Se le atribuyen numerosas aportaciones a la técnica dramática, y dos
importantes innovaciones: la introducción de un tercer actor en escena, lo que permite complicar
notablemente la trama y realzar el contraste entre los distintos personajes, y la ruptura con la moda de las
trilogías, impuesta por Esquilo, que convierte cada obra en una unidad dramática y psicológica independiente,
y no en parte de un mito o tema central. Sófocles también transformó el espíritu y la importancia de la
tragedia; en lo sucesivo, aunque la religión y la moral siguieron siendo los principales temas dramáticos, la
voluntad, las decisiones y el destino de los individuos pasaron a ocupar el centro de interés de la tragedia
griega.
ANTÍGONA
1
DESCRIPCIÓ FÍSICA I PSÍQUICA/ MOTIVACIONS
L'Antígona és una noia jove d'uns 15 o 16 anys, me la imagino morena amb els cabells llargs, de cos esvelt,
cara fina i ulls clars, de cor salvatge i de idees clares, és impulsiva, tossuda, valenta i temperamental, però a la
mateixa vegada te un cor noble ja que no vol permetre que cap dels seus germans quedin sense rebre els
ordres fúnebres, fa les coses sense pensar, de manera molt impulsiva i això és el que fa que pensem que es una
noia jove. Potser si s'hagués parat a pensar detingudament el que anava a fer potser no ho hauria fet, no
l'importa haver de desobeir unes ordres que per a ella no tenen la més mínima importància tot i que per a la
resta de ciutadans del poble si que la tenen, ja que ella respecta molt més les ordres religioses.
Per a ella el més important era enterrar el seu germà, no trobava bé ni lògic que Creont tot i que fos el rei
prohibís i desobeís les ordres sagrades dels déus enveres el seu germà. Ella no permetria que aquestes fossin
desobeïdes i no tan sols va ser per aquest fet que va arriscar la seva vida, sinó que va ser guiada per l'amor que
li tenia al seu germà, i no l'importava ni el més mínim que aquest en vida hagués lluitat en contra del seu
poble. En un moment de l'obra gairebé al final, ella diu que només hauria fet una cosa així per un germà, ja
que de fills en podria tenir un altre, de marit el mateix, però de germans si que es veritat que no en podria tenir
cap més ja que els seus pares ja eren morts, per tant si jugarà la vida tan sols per no deixar insepult el seu
estimat germà
RELACIÓ D'ANTÍGONA AMB LA RESTA DE PERSONATGES.
Antígona és germana d'Ismene, a la que al principi de l'obra tracta de convèncer amb paraules convincents per
a que l'ajudi a enterrar el seu germà, aquesta que és una mica més prudent que la seva germana a més
d'aconsellar−li que no ho faci li dirà que no és qüestió de dones desobeir d'aquella manera les ordres i de fer
accions valentes així que es desentendrà.
Creont, el rei, és germà de la mare d'Atígona per tant és el seu tiet, i no s'ho pensarà en cap moment a
l'ordenar la mort d'Antígona ja que aquesta va desobeir les seves ordres, tot i que sap que es la seva neboda i a
més a més tamé és la seva futura nora.
Amb Corifeu no te cap mena de relació, tan sols és conseller del rei.
Hèmon és el fill de Creont i el promès de Antígona, aquest que se l'estima molt s'acaba suïcidant desprès de
veure morta la seva estimada.
Desprès també trobem el Tirèsias, però aquest tampoc no te cap mena de relació amb l'Antígona, tan sols és
un endeví que li prediu a Creont les desgracies que poden arribar a passar si l'Antígona mor, aquestes
prediccions s'acaben complint.
Etèocles és un dels germans de l'Antígona, segons Creont aquest és el germà bo i per tant és l'únic que te dret
a rebre ordres fúnebres, en quant a Polinices l'altre germà de l'Antígona, és considera que no te aquest dret i
per tant a de quedar a l'aire lliure, insepult, per a que es descomposi a l'aire i se'l mengin els animals
carronyers, ja que no es mereix trobar la pau en el món dels morts.
Eurícide és la reina, esposa de Creont i mare d'Hèmon, aquesta també s'acaba suïcidant al conèixer la mort del
seu fill.
Èdip és el pare d'Antígona aquest es va treure els ulls al descobrir que la dona amb la qual s'havia casat i havia
tingut fills era la seva pròpia mare, tot i que això no era del tot segur.
Iocasta és la mare d'Antígona i és va suïcidar al descobrir que s'havia casat amb el seu fill.
2
LA REBEL·LIA INDIVIDUAL
Tots en la vida quotidiana segurament ens haurem sentit ferits per qualsevol cosa que algú hagi dit en contra
nostra, o per algun tipus de llei o prohibició que no ens agradi, en fi, per quelcom que perjudiqui els nostres
interessos individuals.
Una persona per molt bona que sigui, sempre acabarà demanant alguna cosa que als altres potser no els hi
agrada, aquesta persona acabarà rebel·lant−se en contra de tots i lluitant per a que es faci el que ella vulgui, és
una qüestió d'honor o satisfacció personal.
Si jo no estic d'acord amb alguna cosa el que he de fer es rebelarme, fer alguna cosa al respecte sense tenir en
comte les conseqüències. Per exemple si jo vull sortir de festa i els meus pares no em deixen el que faré serà
que el pròxim dia els enganyaré i els diré que m'en vaig a casa d'una amiga a dormir, a fer algun treball o
qualsevol d'aquestes escusses, el fet es que aquella nit sortiré, i no m'ha d'importar el que desprès em pugui
passar, si els meus pares m'enxampen i em castiguen, mala sort pero els fare entendre que era un acte de
rebel·lió. Potser mai no s'adonaran però a mi em quedarà la satisfacció de haver fet el que realment volia. Els
meus pares estaven atemptant en contra dels meus interessos i jo he actuat per tal de restablirlos. No dic que
això estigui bé ni malament, ni si ho he fet ni si ho faré, possiblement aquesta actitud no sigui molt positiva
però sempre que parlem de defensar uns interessos i haguem de lluitar per aconseguirlos, ja sigui mentint,
cridant, o el que sigui, parlarem de rebel·lió individual.
Ja no tan sols parlem de coses com el tema okupa sinó que va més enllà, esta claríssim que si per mitjans de
rebel·lions tothom aconseguis el que volgués el món seria un caos, molt més del que ara per ara ho és i és
lògic ens haguem de regir per unes normes, però també és comprensible que cadascú tingui les seves pròpies
inquietuds interiors.
Posant d'exemple a Antígona veiem que aquesta va lluitar en contra de les lleis que va imposar el rei per tal de
aconseguir el que volia, enterrar el seu germà i respectar les lleis dels déus, no li va importar el fet de que el
rei s'assabentes de que havia sigut ella, fins i tot ho volia publicar, sense fer cas de les recomanacions de la
seva germana Ismene. Ella sabia que no era coses de dones no complir la llei i involucrarse en assumptes com
aquell, però a ella tant li va fer perdre−ho tot per aconseguir el que volia, era capaç de sacrificar tota la seva
vida per tal de sentirse en plena harmonia amb si mateixa.
En el món en el qual vivim arriba un moment en el que em d'aprendre a ser una mica egoistes i a lluitar pels
nostres interessos, em de saber respectar i fernos respectar. No fa falta ser un heroi per demostrar actes de
rebel·lia, en les petites coses quotidianes, com pot ser el fet de discutir sobre qui ha de rentar els plats, podem
trobar proves d'aquesta rebel·lió individual.
3