Geobotánica

• Característiques del paisatge vegetal de la Península Ibèrica.
La macroclimatologia marca la macrodistribució de la vegetació en el món. Vegetació i sòl es disposen en
franges en tot el món perquè el clima també es disposa en franges, que alternen zones humides i seques
definides pels moviments convectius dels vents. La Península Ibèrica es troba a l'extrem de la cèl·lula de
Ferrel, a 42º de latitud, a la zona subtropical; està molt a prop del Sàhara, i per això hi trobem moltes zones
seques. Hi ha moltes més terres emergides a l'hemisferi nord que al sud, i per això hi ha més fenòmens de
continentalitat; al sud els climes són més suaus perquè es troben esmorteïts per l'acció de l'aigua. Ens interessa
conèixer el paisatge vegetal de tot el món perquè dins de Catalunya, en pujar en altitud i latitud cap als
Pirineus passem a zones més fredes i més humides: és com fer un viatge molt econòmic al nord d'Europa.
Després de la zona equatorial, la mediterrània és la regió amb més biodiversitat. Els boscos que es troben a
60º (des del nord de França fins a Dinamarca) són la zona més propícia per a la vegetació (després de
l'Equador), i la fusta és de gran qualitat, però el clima és menys estable que a l'Equador.
Els mètodes florístics divideixen la vegetació mundial en associacions, que són agrupacions d'espècies que
trobarem sempre que es donin les mateixes condicions climàtiques. Amb aquest mètode podem entendre
perquè la vegetació de les Illes Canàries és totalment diferent a la de la Península Ibèrica: perquè petanyen a
un altre regne florístic.
A la Península Ibèrica, el factor limitant és l'aigua.El límit entre boscos i comunitats arbustives és de 400
l/m2, ,i més de la meitat de la Península Ibèrica es troba per sota d'aquest valor. Això és especialment
important a zones on la precipitació és de 450 l/m2, perquè serà aquí on més afectarà el canvi climàtic: 50 l en
altres zones no implica gaires canvis, però en aquestes zones significarà passar de subdesèrtic a país sense
arbres. El relleu de la Península Ibèrica és conseqüència de la formació de la Meseta i de les pressions que
aquesta pateix. La continentalitat en la Península Ibèrica està desplaçada cap a la Mediterrània, ja que
l'Atlàntic té més influència perquè és més gran i hi ha més línia de costa de la Península afectada. Per l'oest, la
continentalitat no es nota fins a Extremadura, tot Portugal presenta un clima suavitzat pel mar. La
continentalitat ve definida per l'oscil·lació tèrmica: si la diferència entre la temperatura mitjana màxima i la
mínima és superior a 18ºC, ens trobem a la regió continental. Així, la Península Ibèrica és més atlàntica que
mediterrània, ja que la majoria de la seva costa és atlàntica.
El material dominant al substrat pot agreujar o suavitzar els fenòmens de tipus climàtic. Un terç de la
Península Ibèrica està dominat per materials silícics, i la resta per materials calcaris. La part silícica és la part
oest de la Península; és una zona especialment humida (precipitacions de més de 800mm), perquè els vents
humits de més influència venen de l'Atlàntic. Aquests materials retenen molta aigua. Els materials calcaris o
sedimentaris alliberen molts més nutrients que els materials silícics, però retenen molt poca aigua.
A zones amb precipitacions superiors als 800L/any (nord de Girona i part de França), el factor limitant és la
temperatura, no l'aigua. En aquestes zones, els arbres són perennifolis, perquè com no hi ha època seca, no
han d'accelerar el procès de renovació. Hi ha un període d'aturada de l'activitat biològica quan les
temperatures són inferiors als 7.5ºC. Així, encara que l'estratègia caducifòlia és més efectiva, a les zones amb
prou humitat no és necessària. El problema de la temperatura no és el fred de l'hivern, sinó els freds sobtats
que poden venir després: quan s'escurça el nombre d'hores de sòl, els arbres entren en fase d'enduriment,
consistent a perdre aigua i acumular sucres que actuen com a anticongelants. Quan el dia trona a fer−se més
llarg, perden els sucres i acumulen aigua, però si de cop ve fred, ja no tenen anticongelants, i és llavors quan
pateixen danys (moren les flors). El mínim valor requerit per completar el cicle biològic és de 10º C. Aquesta
temperatura, a les latituds superiors, es dóna en un període de temps molt reduït (entre mitjans de juny i
mtjans d'agost), així que en menys de tres mesos els arbres han de completar el seu cicle. Només les coníferes
i els bedolls són capaces de fer−ho. Les coníferes són perennifòlies, i per tant, quan comença el desgel, com
1
no han perdut les fulles, poden començar ràpidament a fotosintetitzar, de manera que s'avancen a les altres
espècies i aprofiten al màxim els mesos d'activitat biològica. A la Península Ibèrica trobem boscos de
coníferes a la part superior dels Pirineus. Per tant, a alta muntanya les pinedes són naturals (no totes les
espècies de pins poden ressistir aquestes condicions, però), perquè cap altre arbre no podria ressistir−ho. A les
zones de neus perpètues, les precipitacions són inferiors als 250L/any; hi ha molta aigua, però en forma de
neu, i per tant no és disponible per a la vegetació. El sòl està permanentment glaçat, només es descongelen els
20−25 primers centímetres durant els mesos d'estiu, i en aquesta profunditat no pot viure cap arbre. Per tant, la
vegetació és arbustiva, i s'anomena tundra. Així, els factors limitants a les latituds més altes són l'aigua i el
sòl.
Podem dividir la vegetació de la Península Ibèrica en quatre categories en funció de la precipitació:
1. Vegetació eurosiberiana atlàntica.
El factor limitant és la temperatura. És la vegetació típica centre−europea, caducifòlia. La precipitació anual
és de més de 800L/any.
2. Vegetació mediterrània. El factor limitant és l'aigua. Vegetació escleròfil·la.
2.1. Forestal: precipitació entre 400 i 800L/any. Implica que, a gran part del sud de la Península Ibèrica, en els
últims 4500 anys no hi ha hagut boscos.
2.2. Arbustiva: precipitació entre 250 i 400L/any
2.3. Espinars: precipitacions inferiors als 250L/any. Per sota dels 300L/any, com a màxim trobem vegetació
arbustiva baixa (cas de Múrcia i Almeria).
Començarem per la costa mediterrània i anirem avnçant fins arribar a la vegetació eurosiberiana:
Les característiques que comentarem són comunes a la costa del mediterrani, la costa de Xina i Califòrnia
(que es troben a la mateixa latitud) i a Xile, Sudàfrica i dos punts d'Austràlia (com són terres de l'hemisferi
sud, pertanyen a un regne florístic diferent). El clima és de formació molt recent: fa 3−5 milions d'anys, la
Mediterrània es va assecar, van entrar espècies estèpiques i la vegetació actual va desplaçar la que hi havia.
Les característiques principals d'aquest clima són l'heterogeneïtat (per exemple, la temperatura mitjana anual
oscil·la entre els 5 i els 18ºC) i la impredictibilitat. Les precipitacions són curtes, intenses i irregulars, i hi ha
dos períodes secs (l'hivern i l'estiu). Els sòls mediterranis són molt pobres perquè la descomposició és molt
ràpida. Quan hi ha aigua, la vegetació perd les fulles perquè en les èpoques seques els descomponedors no
poden descomposar i alliberar nutrients. A les zones costaneres, la precipitació és inferior als 400L/any, i està
típicament formada, des de la costa endins, per:
• Vegetació arbustiva, dominada per la màquia, aproximadament fins a 300m endins. La màquia és una
formació mediterrània, d'estructura arbustiva molt densa, sense arbres, amb predomini de l'estrat arbustiu
alt (3−4.5m d'alçada). És una comunitat arbustiva natural, no és de degradació. Hi trobarem espècies
termòfil·les, com el garric (Quercus coccifera), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops
humilis), l'ullastre (Olea europaea ssp. sylvestris). Els productes de la seva degradació són: brolla, brolla
arbrada, garrigues, timonedes, matollars i bardisses.
• Alzinars litorals, d'uns 20m d'alçada. L'element més representatiu és que la vegetació és escleròfil·la. És
una massa contínua, normalment sobre terreny calcari, molt densa i amb lianes. És una estructura molt
complexa, amb molts pisos i molt recobriment però, tot i fer la sensació de gran susceptibilitat al foc, la
fulla ampla acumula bastant aigua, i això fa que siguin menys inflamables que, per exemple, les pinedes.
L'alzinar es distribueix per pràcticament tota la Península, tot i que els més representatius es troben a
Catalunya, les Illes Balears (on tenen algunes espècies endèmiques) i Cantàbria (són reductuals, i tenen
2
com a tret diferencial la presència de llorer (Laurus nobilis)). L'alzinar litoral només el trobem en zones
planes i properes a la costa.
Cap a les zones continentals, trobem carrascar (Quercus rotundifolia), i cap a la muntanya trobem alzinar
muntanyenc, que és un alzinar de trànsit cap a les rouredes.
Quan la precipitació és inferior als 250mm/any, ens trobem a la zona semidesèrtica (com p.ex. Almeria), i
trobarem les mateixes espècies però més petites, a més d'algunes espècies africanes i, abans de la màquia,
l'espinar, que també és una formació arbustiva natural, no és un producte de degradació.
Quan el terreny no és calcari, sinó silícic, trobem les suredes (Quercus suber). És a dir, les trobarem a la part
occidental, sobretot a Andalusia i Extremadura, al Marroc, i a l'Empordà, tot i que en aquest últim punt les
condicions no són les millors, i per tant la qualitat del suro és inferior. La seva escorça és molt dura,
característica que la fa molt ressistent als augments de la temperatura. Són dels escleròfils, els boscos més
oberts.
Finalment, l'últim tipus de bosc escleròfil és el carrascar, que es distribueix en territoris continentals, però
també en zones costaneres termòfil·les de València. Hi trobem dues espècies. L'alzina (Q.ilex ssp. ilex) i la
carrasca (Q.ilex ssp. ballota).
Les pinedes mediterrànies són les de pi blanc (Pinus halepensis), les de pi pinyer (Pinus pinea) i les de
pinastre (Pinus pinaster), tot i que aquest últim no és molt mediterrani. Les pinedes són molt antigues i molt
adaptades a les condicions desfavorables, de manera que sovint es naturalitzen, fent molt difícil la distinció
entre pinedes primàries i pinedes secundàries (encara que, mirant el sotabosc, les podríem distingir). Les
mediterrànies entren en competència amb alzinars, màquies i espinars, ja que les trobem exteses per tot el
territori, especialment el pi blanc, perquè pinastre i pi pinyer tenen requeriments més específics. No entra cap
a l'interior perquè ho aguanta tot excepte les baixes temperatures, però és un arbre colonitzador, i per tant té
un important paper ecològic, a més de crèixer sobre qualsevol substrat, motiu pel qual es va fer servir força
per evitar l'erosió de les vessants quan es van construir els grans embassaments dels anys 40 i 50. El problema
del pi blanc és que és un arbre irregular, i la seva fusta no es pot comercialitzar.
No sabem si el pi blanc és autòcton de la Península Ibèrica, però sabem que, quan el sotabosc comença a
crèixer i la vegetació es tanca, aquest pi desapareix. A més, totes les pinedes mediterrànies estan
sobredimensionades.
Entre la vegetació mediterrània i la vegetació eurosiberiana, trobem boscos submediterranis, formats per
rouredes seques (roures marcescents i roures submediterranis) i boscos de coníferes (pinedes
submediterrànies).
A les rouredes seques trobem diferents espècies de roures: el roure africà (Quercus canariensis, que no es
troba a les Illes Canàries), el roure martinenc (Quercus humilis), el roure reboll (Q. pyrenaica, que tampoc
està present als Pirineus) i el roure valencià o de fulla petita (Q. faginea). Aquestes rouredes tenen fulla peluda
per evitar la pèrdua d'aigua, característica que ens permet distingir aquestes rouredes de les atlàntiques.
Podríem trobar rouredes al 90% del territori, però com que no tenen utilitat per a l'home, estan fetes malbé, i
s'han substituït per altres espècies més rentables.
Les pinedes submediterrànies estan formades per dues espècies de pins: el pi roig (Pinus sylvestris) i la
pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii).
Els roures marcescents no interessen des del punt de vista econòmic, perquè són petits i fan poca fusta. El pi
roig és un arbre àmpliament distribuït, però a nosaltres només ens arriben les irradiacions, de manera que la
seva fusta no és de bona qualitat com a la taigà i la Sibèria, i no és aprofitable. Malgrat tot, les pinedes
3
submediterrànies, en crèixer més amunt que les mediterrànies, són primàries més freqüentment, i la qualitat de
la fusta també és superior.
Els boscos eurosiberians atlàntics els conformen les fagedes, rouredes humides, freixenedes (i altres
caducifolis) i les coníferes (avetoses i pinedes d'alta muntanya).
Les fagedes són els caducifolis amb més interés econòmic de la Península Ibèrica, ja que en ser rebrotador, la
seva silvicultura és senzilla. Per aquest motiu, moltes de les fagedes actuals estan sobredimensionades, i
ocupen espai que naturalment estaria ocupat per avetoses (cap a dalt en alçada) i rouredes (cap a baix de les
vessants). En altres països europeus, a la plana, entre avetoses i fagedes es dóna un torn d'uns 150 anys, però a
la Península Ibèrica no perquè no hi ha avetoses. Trobarem fagedes a les zones més elevades, més seques i
més exposades a la llum.
A la Península, només trobem dues espècies que conformen les rouredes humides: el roure pènol (Quercus
robur) i el roure de fulla gran (Quercus petraea).
El roure pènol és el típic roure de centre−europa, però aquí només el trobem ben desenvolupat a Olot. És un
roure de fulla caduca molt característica, que requereix sòls de granulometria fina, i de plana, tot i que
nosaltres el trobem a mitja muntanya. Només viu a les fondalades, ja que és l'arbre que requereix més humitat
i sòls més profunds.És un arbre de creixement lent i amb molts requeriments, encara que es fa molt gros i viu
molts anys. Les úniques rouredes de pènol que queden a Catalunya es troben a les zones més humides: al
pre−Pirineu (Olot) i a la Vall d'Aran, tot i que la seva disposició no és la centre−europea.
En aquests moments, les rouredes humides estan en perill d'extinció. En concret, a Catalunya estan en clara
regressió.
Pel que fa a les coníferes, queden molt poques avetoses (a la Península, d'Abies pinsapus), ja que s'han anat
substituïnt per prats o per pinedes. A més, en moltes repoblacions de muntanya mitjana s'ha utilitzat pi roig
enlloc d'avet, perquè és menys exigent i produeix molta més fusta. Malgrat tot, en els últims temps s'han fet
repoblacions i actualment no es troba en perill d'extinció.
El pi d'alta muntanya és el pi negre (Pinus mugo ssp. uncinata), per sobre del qual no creix cap espècie
forestal, perquè viu en unes condicions molt desfavorables.
Les comunitats arbustives primàries que trobem a la Península Ibèrica són formades per màquies (litorals,
amb ullastre i margalló, i continentals, amb J.thurifera), espinars (cornical, arto i oroval) i azufaifares
(azufaifo, Zizphus lotus).
Les màquies continentals es troben principalment a la plana de l'Ebre i als Monegros, i també al litoral
mediterrani i seguint la costa fins a Portugal. Penetren des de la costa fins als Monegros, i és a les zones més
centrals on trobem J.thurifera.
L'azufaifo és un arbust espinós, molt termòfil, que només es troba al Marroc (únic lloc prou sec); és un estatge
infomediterrani.
La vegetació herbàcia primària també és diferent pels dos tipus de paisatge dominant a la Península Ibèrica. A
la regió eurosiberiana trobem prats alpins (entre 2200 i 3000m d'altitud), amb Festuca i Juniperus communis
ssp. alpina, que trobem només als Pirineus.
El paisatge mediterrani herbaci és crioromediterrani (que trobem a Sierra Nevada), quan està dominat pel fred,
i oromediterrani (al Sistema Central i al Sistema Ibèric) quan domina el vent.
4
2. Significació ecològica dels boscos. Compatibilització de la conservació dels boscos amb la lluita
contra els incendis forestals.
El bosc és el paisatge vegetal natural, ja que proporciona la màxima biodiversitat i la mínima
competència. Així, la tendència final de tota comunitat vegetal és el sistema de màxima complexitat i
estabilitat que permetin les condicions.
Per arribar a una estructura de bosc, el sistema ha de passar per diferents estats, cada cop de major
complexitat. Aquest procés és anomenat successió o dinàmica del bosc. La successió implica un augment de
la biomassa total, principalment de les fraccions menys actives, que permeten un augment de la complexitat i
proporcionen estructura i estabilitat al sistema, ja que són les reserves de nutrients (fusta i fullaraca).
Les fases de la successió no són clarament distingibles, sinó que en condicions naturals es dóna un pas
gradual d'un estat a l'altre, és un continuum. Així, un pas sobtat en la distribució de la vegetació indica
que hi ha hagut acció antròpica. Les fases són les mateixes per a tots els sistemes, però en funció de les
condicions ambientals s'assoleixen diferents alçades en diferents temps.
Per valorar ecològicament un bosc, hem de distingir els boscos pròpiament dits del bosc parc o devesa i de les
arbredes, que no es consideren boscos perquè no són sistemes de màxima complexitat i estabilitat.
Quan s'assoleixen formacions de màxima complexitat, és a dir, quan el paisatge és un bosc, hi ha gran
segregació entre les espècies amb requeriments molt similars, ja que així es redueix la competència al mínim.
Això no afecta només a les espècies vegetals, sinó també a les animals, ja que implica un major nombre de
nivells tròfics, xarxes alimentàries i tipus biològics.
L'estructura de pisos o estrats que dóna com a resultat un bosc és l'estructura natural d'una comunitat, i és la
que disposa les espècies de manera que les més properes requereixin recursos complementaris. Tot i això, al
màxim que podem aspirar és a un equilibri inestable, ja que es tracta d'un sistema viu.
Els boscos proporcionen un augment de l'estabilitat ambiental, a través del desenvolupament de mecanismes
d'homeostasi: quan la vegetació és baixa, hi ha molta variació dels paràmetres (humitat, temperatura,
nutrients,), en canvi, quan la vegetació és alta, es dóna una major regulació d'aquests factors, que proporciona
estabilitat al sistema.
En resum, podem dir que els boscos proporcionen una maximització del valor ecològic dels sistemes, ja que
augmenten l'estabilitat (del sistema i de les condicions que l'envolten), la diversitat d'espècies (tant vegetal
com animal) i l'emmagatzematge i disponibilitat de nutrients. A més, augmenten també el valor paisatgístic de
la zona, redueixen la pèrdua d'aigua de la conca per escorrentiu i, finalment, redueixen l'erosió del sòl.
La prevenció del foc s'ha d'afegir com un element més de la gestió, amb l'objectiu de fer menys sensibles al
foc els nostres boscos i minimitzar les pèrdues econòmiques, socials i, encara que més difícils de valorar,
ecològiques. A l'hora d'orientar la gestió, no ens cal entrar en consideracions sobre la naturalitat dels focs (que
és evident) ni sobre el pirofitisme de la vegetació mediterrània, sinó posar l'accent en el canvi en el règim de
freqüències que s'està produïnt.
Lobjectiu global és revaloritzar els boscos amb la recerca de productes comercialitzables, de manera que no es
converteixin només en un patrimoni a protegir.
Una proposta per compatibiltzar la conservació dels boscos mediterranis amb la lluita contra els incendis és
realitzar aclarides parcials, per tal de millorar l'estructura del bosc (passant del bosc menut al bosc alt amb
densitat de peus menor), especialment quan, per efecte de la sequera, es troben als boscos gran quantitat de
peus morts que constitueixen una perillosa càrrega de combustible.
5
Una altra possibilitat és substituir progressivament les coníferes per planifolis, i quan les condicions no ho
permetin, podem introduir planifolis dins les masses de coníferes, especialment al llarg de les vies de
circulació.
Els focs controlats és uan mesura que només s'hauria d'utilitzar sobre superfícies experimentals i amb un
seguiment molt acurat, i per descomptat mai sobre boscos de protecció ni en la majoria de boscos de
producció dins els espais PEIN.
La reintroducció d'herbívors autòctons enlloc de ramats domèstics també és recomenable, sempre que
escontrolin els efectes sobre la vegetació, i les poblacions d'herbívors mitjançant la caça. A més, pot ser molt
negatiu en els primers estadis de regeneració després del foc, ja que són les condicions preferides pels ramats.
Els ramats d'herbívors domèstics també són una opció pel control del sotabosc, però són molt selectius i
poden modificar la composició de la població, empobrint−la.
Els tallafocs no poden ser recomenats com a mesura habitual de protecció contra el foc, però els tallafocs
biològics (franges de vegetació relativament més ressistent al foc) semblen molt més apropiats en molts casos.
Com hem vist, gran part de les mesures de protecció van destinades al control del sotabosc, ja que és més
perillós, en una situació de foc, que els estrats més alts. A més d'aquestes mesures però, s'ha de comptar en tot
moment amb un sistema que garanteixi la disponibilitat de recursos humans tant per al control de possibles
situacions de risc com per a la lluita contra focs ja declarats.
• Valoració d'un paisatge vegetal.
Seguint el model de la figura, valorarem les comunitats vegetals que formen aquest paisatge. Començant per
les marges del rierol, el que primer trobem és una pollancreda. El pollancre (Populus sp.) és un arbre de
creixement ràpid i de fusta tova que acostuma a formar part dels boscos de ribera. Entre aquests pollancres i el
riu, hauríem de trobar sàlix, molt ressistent i flexible, i després bedolls (Betula pendula), ja que el pollancre no
és un arbre molt ressistent i no pot suportar les avingudes; per això només el trobem aquí quan ens trobem al
curs baix del riu, on aquest baixa ja tranquil. El sòl sota aquesta pollancreda deu ser nitròfil, com a
conseqüència de les característiques de l'aigua que porta el riu.
També als dos costats del riu trobem prats secs després del bosc de ribera. Probablement, aquests prats siguin
resultat de la degradació d'un alzinar. Ens indica que la degradació és important, perquè abans d'arribar a prat
probablement hi va haver altres comunitats intermitges de degradació, com alzinar alterat amb pins, garrigues,
brolles i timonedes. Per tant, aquest espai està altament degradat.
Després dels prats, observem que la marge b del rierol està molt més degradada que la a, ja que seguim
trobant comunitats de degradació de l'alzinar: seguint els prats secs, trobem brolles, alzinar amb pi blanc,
brolles i prats secs. Aquesta distribució ens indica un gradient de degradació que creix des de l'alzinar amb pi
blanc fins als prats secs per les dues bandes, ja que l'alzinar alterat és el primer estat de degradació de l'alzinar
litoral, i els prats secs són l'últim (per tant, també hi ha un gradient de valor ecològic). Anant més cap a b,
trobem cultius; aquests tenen un valor ecològic mínim, ja que la diversitat que proporcionen és molt escassa i
a més són totalment antròpics, i estan ocupant un sòl capaç de suportar un estrat arbori amb un valor ecològic
molt més elevat. Aquests conreus poden tenir un determinat valor ecològic si serveixen com a aliment o lloc
de cria a espècies animals, però com a comunitat vegetal el valor és, com hem dit, mínim.
En conclusió, podem dir que aquesta marge està bastant degradada i antropitzada.
A l'altra marge del rierol, la situació després dels prats secs −que probablement estiguin ocupant el lloc d'un
alzinar litoral−, és molt millor que a la marge b.
6
La roureda de Quercus cerrioides que trobem és típica de fondalades, on el sòl és més profund i el clima més
humit, ja que aquest roure és el que més humitat necessita.
Després de la roureda, trobem un alzinar. Tant aquesta comunitat com la roureda anterior tindran un valor
ecològic elevat, ja que es tracta d'estrats arboris desenvolupats, que probablement tindran un sotabosc madur,
especialment l'azinar, que presenta un sotabosc més tancat. En tots dos casos però, la diversitat d'espècies que
trobarem serà elevada.
Aquestes comunitats ens demostren que l'activitat humana a la vessant a del rierol és molt menor que a la
vessant b, ja que a la primera s'han assolit comunitats més desenvolupades, mentre que a la segona és fàcil
veure que hi ha hagut una degradació important, més intensa en unes zones que en altres. Probablement la
vessant a ha estat menys afectada perquè presenta una pendent major, dificultant−ne l'accés i el treball.
Tenint en compte que els prats naturals només es troben a partir dels 2000m, i la vegetació dels voltants no
sembla indicar que ens trobem a aquesta altitud, podem assegurar que els prats secs mediterranis de l'extrem
de la vessant a també són una comunitat de degradació; mirant el mapa de superfície, confirmem la nostra
afirmació, ja que l'entorn pateix també diversos graus de degradació, tot i que, com ja hem dit, són menors que
els de la vessant b.
Bibliografia
− Apunts de l'assignatura optativa Geobotànica, de Ciències Ambientals.
• Terradas et alt, Ecologia del foc. Ed. Proa, 1996.
• Moro, R. Guía de los árboles de España. Ed. Omega, 1995.
• El Periódico. Enciclopedia de la Naturaleza y el Medio ambiente. Ed. Primera Plana, 1992.
Quart de Ciències Ambientals, UAB.
Geobotànica
7