La fotografia de les emocions vista des de dins

La fotografia de les emocions vista des de
dins
Terapeutes, fotògrafs i pacients sostenen que les imatges són una bona eina de connexió, de
comunicació i de descobriment personal
CLAUDIA FRONTINO BARCELONA | ACTUALITZADA EL 08/11/2015 00:00

Jean-Mathieu Gosselin té 55 anys però només recorda els dos últims. Un ictus
es va endur els seus records d’editor, escriptor i periodista. També els quatre
idiomes que parlava, les cares que coneixia i els llocs on havia viatjat. El JeanMathieu, però, ara passeja per Barcelona tres hores al dia acompanyat de la
seva inseparable càmera i immortalitza la ciutat. En l’últim any ha assistit a
diversos cursos de fotografia i, com que encara no pot escriure ni llegir amb
l’agilitat i precisió que ho feia abans, reconeix que la imatge és ara la seva
manera de comunicar. “Potser em falta cervell, però no pas cor. La meva vida
consisteix ara a aprendre, descobrir i crear”, explica. Aquest aprenentatge l’està
fent a través de les imatges, però també a través d’un equip mèdic que l’ha
animat precisament a creure en la fotografia com a eina de superació i
motivació.
Elena Vallet, terapeuta i presidenta de l’ Associació Professional Espanyola
d’Artterapeutes (ATe), creu que la fotografia arriba on les paraules a vegades
no poden arribar, de manera que connecta amb el món i els records i la dota
d’un “poder restauratiu” per a aquelles persones que la practiquen. Aquest
concepte ha sigut batejat històricament com a “fotografia terapèutica”. El
fotògraf i també terapeuta David Viñuales considera, igual que Vallet, que la
fotografia cultiva la creativitat i, per tant, genera un reforç positiu que es pot
traduir després en una millor comunicació o en un grau de felicitat més elevat.
En Jean-Mathieu ha trobat en aquesta creativitat la motivació per omplir el seu
ordinador de fotografies cada dia, per classificar-les i enviar-les per correu
electrònic al seu pare, que viu a França. “La fotografia m’ha ajudat a tornar a
començar”, assegura.
Qui també coneix de prop l’efecte restauratiu de la fotografia és Cristina Núñez.
Aquesta fotògrafa catalana ha desenvolupat The Self-Portrait Experience, un
mètode per explorar la pròpia vida interior mitjançant l’autoretrat, i ja fa anys
que l’ensenya per tot el món. Núñez s’ha servit dels autoretrats per fer
autoteràpia i explorar la seva identitat personal i creativa: “La fotografia és un
mitjà per convertir la meva merda en diamants. Però també la dels altres”. En el
seu estudi no només ella es fa fotos, també anima els altres a fer-se fotografies
expressant tots els sentiments continguts, aconseguint imatges colpidores i
sinceres. O com ho defineix ella: “Facilitant processos creatius que neixen de
l’inconscient”. Núñez creu que “l’autoretrat serveix per coneixe’ns millor” i
aposta per la interacció amb tercers. “Em dóna energia veure els altres allà
davant, transformant-se. Ser testimoni del despertar i de l’evolució interior de
les persones és brutal”, confessa.
Despertar de la consciència
¿I quins beneficis aporta la fotografia en el marc d’una teràpia? “Els pacients es
desperten”, respon Viñuales. Parla del “despertar de la consciència”, un
concepte molt arrelat tradicionalment a la meditació, però també aplicable a la
fotografia, segons ell, perquè les imatges permeten veure més coses al nostre
voltant i “ens fan conscients de la nostra pròpia presència”. En la mateixa línia
de pensament humanista, el també fotògraf, docent i terapeuta Jaume
Cosialls parla de “fotografia contemplativa”, un concepte que parteix de la
consciència, de l’observació de l’entorn i de l’abstracció de les coses que ens
envolten. Cosialls aposta per aplicar en fotografia el principi de l’“ara i aquí” de
la teràpia Gestalt, per aconseguir “captar el que veiem i sentim més enllà dels
nostres ulls”.
La fotografia es converteix en una “fórmula per estar millor i sentir-se bé”, diu
Viñuales. I aquest estat de pau interior, ¿es pot aprendre? Viñuales creu que és
possible, i precisament des de finals d’octubre està impartint a l’escola Grisart
un curs de fotografia terapèutica i participativa en què els alumnes aprenen a
“gestionar la càmera i les emocions a la vegada”. Cosialls també pensa que es
pot ensenyar a mirar diferent, i als seus tallers de fotografia contemplativa de
La Madriguera s’aprèn a observar i captar detalls i sensacions a través de
l’objectiu.
Taller amb adolescents
“Tothom té una història per explicar”. Amb aquest pretext la
fundació Photographic Social Vision (PSV) ha donat l’oportunitat a 26
adolescents de Sant Adrià de Besòs i Barcelona d’expressar-se i treballar la
narrativa personal a través de la fotografia. El taller, coordinat per Alice Monteil
i Mireia Plans, de l’àrea d’educació de PSV, ha donat pas a l’exposició Déjame
ser yo, inaugurada el 15 d’octubre al Centre Cívic Pati Llimona. Durant sis
mesos l’equip de PSV i els adolescents han treballat en el marc de la fotografia
participativa, una pràctica en col·lectiu pensada per debatre aspectes socials,
personals o quotidians a través de la imatge, a la vegada que es generen
diàlegs i noves vies de comunicació entre els participants. “L’objectiu d’aquest
taller era acompanyar els adolescents en el seu procés creatiu i que trobessin
la història que volen donar a conèixer -explica Monteil-. Darrere d’un projecte
expositiu o artístic com aquest s’amaga la voluntat de trencar categories i crear
vincles”, afegeix.
La terapeuta i presidenta d’ATe, Elena Vallet, creu que la fotografia també és
una eina de “mediació en comunicació i diàleg” quan es treballa en grup. Així,
Vallet i Monteil coincideixen a destacar que la fotografia participativa
“transforma el punt de vista de qui la practica”, cosa que provoca un canvi de
perspectiva i genera més empatia. Vallet afegeix que aquesta pràctica, encara
que sigui col·lectiva, també ajuda a “connectar amb un mateix perquè fa mirar
cap endins”, de manera que es converteix en un instrument a partir del qual
entendre’ns i també entendre com ens relacionem amb el món i els altres.