[PDF]Hiperactivitat i família

Hiperactivitat i família
Folch, J.; Aragay, M.; Bordas, M.; Guinart, J.M.; Plans, J.
Orientar la dinàmica familiar és una de les qüestions bàsiques en el tractament dels infants
hiperactius. Es veritat que els símptomes no tenen mai el mateix inici, ni la mateixa gravetat
ni les famílies actuen totes per un igual. Però el diàleg familia-nen sempre es veu afectat i
cal, el més aviat possible, evitar que la cronificació de les males relacions porti a una
situació d'enfrontament que no faria sinó precipitar tota una sèrie de conductes reactives
que anirien complicant cada vegada més la gravetat del quadre. Com més angoixats i
desbordats estan els pares, més hiperactius, impulsius i ansiosos es mostren els fills. Tot
plegat, un fracàs en la relació entre els pares i els fills. I això precisament és el principal
repte que té plantejat el tractament familiar: evitar aquest fracàs, evitar el fet de viure
enfrontants, malhumorats, angoixats, amb la sensació d'impotència i fracàs alhora.
Repassem com pot començar aquesta problemàtica.
ELS SíMPTOMES
Problemes en la primera infància. Les manifestacions clíniques en aquesta edat, poden
ser aparatoses o no existir. En el primer cas se'ns presenta un lactant inestable
psíquicament i motora, que es mou molt i que a vegades plora excessivament de dia i de
nit. Els pares diuen que va plorar des que va néixer fins els tres, sis o dotze mesos. "L'infant
només callava per menjar, no dormia ni en braços, els sedants no li feien res o encara
l'excitaven més". Les dificultats per a dormir, el dormir poc o molt superficialment, els
problemes alimentaris per succió impulsiva, els vòmits o el retard en l'adquisició de les
conductes motores també son freqüents.
També poden tenir un acusat baix dintell per a certs estímuls. Algunes mares comenten que
el nadó s'espanta molt fàcilment. La hiperactivitat s'acompanya sovint d'hipertonia i la seva
conducta es caracteritza per canvis bruscs d’actitud, i pot passar d'un estat d'adormiment i
rigidesa a estats d'alegria viva sense motiu aparent.
Insistim en que si bé aquestes descripcions acompanyen sovint les dades anamnèstiques
del nen hiperactiu, en alguns casos la lactància ha estat molt normal i en d'altres es descriu
un quadre oposat al de la hiperactivitat: seria el nen hipoquinètic, hipotònic, apàtic, que
algunes mares qualifiquen de nen "massa bon minyó".
Quan arriba a l'any o uns mesos més, el nen ja camina (sovint ho fan als 14, 15, o 16
mesos, però n'hi ha que als 10 mesos ja corren). A partir de llavors la seva inquietud pot ser
ben manifesta. Diuen els pares :"No podem amb ell. Reconeix el perill però no l'evita. Dóna
la impressió que és llest, intel·ligent, però es fa ingovernable, impulsiu i a vegades agressiu.
Et fa cas a les teves indicacions, però són respostes molt fugisseres per reincidir al poc
temps. Són freqüents les crisis de ràbia amb el plor fàcil. No pot quedar-se quiet jugant, ni
manté un mateix tipus de joc durant un cert període de temps. Poc sociable, molesta els
altres nens i a vegades els agredeix".
Hem vist altres casos que comencen a plantejar problemes, coincidint amb l'inici de l'etapa
d'oposició i resistència, a partir dels l8-24 mesos, i això pot dificultar el diagnòstic diferencial.
L'escola. L'entrada a l'escola pot posar més de manifest la problemàtica conductual de
l'infant. Als tres i quatre anys, es podrà veure si hi ha diferències notables entre el
comportament escolar i el familiar. L'infant hiperactiu, ho és en els dos àmbits. L'opositor, el
negativista, és més conflictiu en l'ambient familiar.
La família. Durant aquests sis primers anys de vida, la conducta del petit pot haver
desestabilitzat, i molt, la família. No es pot generalitzar, però és molt freqüent, que davant
d'aquest infant mogut i revolucionari, es pensi que "ja se sap que els infants són així" i
s'esperi que faci un canvi.
Si és el primer fill, la lògica desorientació, barreja d'inexperiència i perplexitat, fa mantenir
una actitud expectant, mentre s'improvisen les estratègies educatives més variades, tot
invocant als déus que s'acabi el suplici el més aviat possible.
Si la problemàtica de l'infant és valorada com a tal, és probable que es consulti al pediatre o
a l'escola bressol.
També pot passar que el pare doni la culpa a la mare o a l'inrevés. El nen es comporta com
un solemne mal educat, i els comentaris dels veïns i parents, no són massa afalagadors per
als pobres pares, que fent-ho tant bé com poden i saben, veuen el fracàs més esplendorós
de tots els fracassos que es fan i es desfan. Pare i mare pensen que si tenir un fill és això,
no en tindran cap més. Apareix el cansament, la fatiga, la desesperació i perquè no dir-ho,
en molts casos la depressió.
Una mare ens va dir:" Doctor, arregli’m el meu fill, perquè o el tiraré per la finestra... o m'hi
tiraré jo". No. No es pot fer broma amb l'educació i la convivència dels nens hiperactius.
EL DIAGNOSTIC
La família necessita un diagnòstic. I això no és fàcil. Es creu que el nen no té res. Vivim la
cultura de la malaltia física: un traumatisme, una pulmonia, un càncer, això sí que són
malalties. Els trastorns psíquics son invents dels psiquiatres i els psicòlegs. Per això no es
consulta. I quan es fa, en el cas dels nens hiperactius, moltes vegades (la majoria) no es
pot demostrar res en les proves biològiques (EEG, SCANNER CEREBRAL, RESONANCIA
MAGNETICA CEREBRAL, ANALITIQUES...) i massa sovint es produeix un dels fets més
lamentables per a la pobra criatura: Els metges diuen que el nen no té res. I si no té res, no
cal fer res. En comptes d'assumir la nostra ignorància en el terreny etiològic i afirmar que no
trobem res significatiu en les exploracions, es certifica que el nen està bé. El màxim que es
diu, és la tan lamentable com desafortunada frase de : són els nervis, que és
el mateix que dir,"ja t'ho faràs".
Insistim que a la família li cal un diagnòstic i l’ hiperactivitat és només un símptoma, i si bé
és cert que col·loquialment quan usem aquest terme (entre els professionals) ens referim al
Trastorn per Dèficit d'Atenció, abans de fer aquesta afirmació diagnòstica, caldrà fer tres
passos:
1er. Diferenciar-ho d'altres alteracions conductuals.
2on. Diferenciar-ho d'altres trastorns psiquiàtrics.
3er. Definir el tipus de Trastorn per Dèficit d'Atenció.
El diagnòstic diferencial.
A. Diagnòstic diferencial amb altres alteracions conductuals.
Un nen ansiós amb pares ansiosos.
Un nen negativista en fase d'oposició.
nen sobre protegit i/o sobre satisfet.
Un nen inquiet i mal dormidor.
Un
Una vegada descartada una problemàtica d'aquest tipus, cal passar a valorar que no
es tracti d'un quadre psiquiàtric de major entitat. Com que una síndrome es un conjunt
de signes i símptomes, sense unitat etiopatogènica, ni evolutiva ni terapèutica, no és
fàcil diagnosticar d'entrada el trastorn que ens ocupa. Es cert que com més edat tingui
el nen, més fàcil ens serà l'orientació diagnòstica, però tot i així, caldrà descartar
algunes de les patologies que enumerem a continuació:
B. Diagnòstic diferencial amb altres quadres psiquiàtrics:
Un retard mental
Un trastorn de conducta
Un trastorn psicòtic
Un trastorn maníac o depressiu.
Un trastorn d'ansietat (neurosis)
Trastorn de Gilles de la Tourette
Trastorns reactius (maltractaments,abandó...)
Abús de substàncies tòxiques
Abstinència de substàncies
Trastorns orgànics: tumor cerebral
Feocromicitoma
Epilèpsia diencefàlica
Trastorns endocrins: Hipoglucèmia sobtada
Hiper o hipotiroidisme
Hiperadrenocorticalisme Malalties víriques
Si creiem que la simptomatologia i estructura del quadre,una vegada valorat l'infant,
s'ajusta al Trastorn amb Dèficit d'Atenció (TDA), caldrà també especificar a quin dels
sis subgrups ens referim.
Seguint la Classificació Internacional de la OMS, (CIM-9-MC) diferenciarem els
següents grups:
C. Diagnòstic diferencial dels Trastorns per dèficit d'atenció.
314.OO TDA sense hiperactivitat
3l4.O1 TDAH amb hiperactivitat.
314.1 TDA acompanyat d'un Retard en el Desenvolupament:Són
els casos d’intel·ligència liminar, els retards
mentals lleus o moderats, la Síndrome del Cromosoma
X Fràgil, etc.
314.2 THC: Trastorn hipercinètic de la conducta. En la classificació del CIM-10,
correspon al F.90.1 i el
que defineix aquest quadre és la presència d'agressivitat i/o conducta dissocial.
314.8 TDA amb altres manifestacions especificades. Infants
amb disfuncions diverses, dislèxies, disortografies, dispràxies, trastorns de coordinació, alergies, etc.
314.9 TDA inespecificat (si no tenim clar a on correspon).
L'INFORME
El diagnòstic, explicat de la manera més entenedora possible, és el primer pas per
tranquil·litzar la família. Cal incidir en els aspectes orgànics com els originaris del
problema per desculpabilitzar els pares. El fet de tenir coneixença del trastorn i de
procedir amb prudència a l’abordatge terapèutic, dóna confiança a la família.
D'entrada haurem de mantenir certa reserva sobre el pronòstic, que només el temps
ens ajudarà a formular. Cal insistir en que una síndrome no és una malaltia i que no hi
ha dos hiperactius iguals.
També és important l'assessorament en quan a la medicació, que acostuma a ser
molt eficaç en un alt percentatge de casos: Escolten més, són més obedients, més
servicials, estan més accessibles, tenen més interès escolar, s'esforcen més,
treballen millor, acaben les tasques, tenen més iniciativa, milloren la presentació dels
treballs escolars etc. També és important informar sobre els possibles efectes
secundaris: (Augment de l'excitabilitat, tristor i depressió, augment de l'ansietat, tics,
anorèxia, dificultats per adormir-se, cefalees, abdominàlgies, etc.) Sobretot cal ser-hi a
prop, ni que sigui telefònicament, sobretot els primers mesos.
La coordinació amb els altres professionals (psicòlegs, pedagogs, logopedes,
psicomotricistes...) i l'escola, sempre resulta positiu i útil per a tothom, i la família se
sent recolzada al comprovar que hi ha col·laboració i entesa des de tots els àmbits
que tracten el seu fill.
La dinàmica familiar: La seguretat.
Sabem que el més important en l'educació de qualsevol infant, és la relació afectiva
que s'estableix entre l'educador i l'educand i que d'aquesta bona relació en depèn la
seva seguretat. ¿Com podrem proporcionar seguretat si aquesta està malmesa com a
conseqüència del cercle viciós que s'inicia amb la lògica pressió ambiental (pare,
mare, mestre...)? Intentant corregir la conducta de l'infant, no fan més que augmentar
la tensió d'un nen que malgrat que oblida molt ràpid, va acumulant sentiments de
culpa i ansietat, mentre repeteix les mateixes conductes (la seva impulsivitat no li
permet pensar què ha de fer) i la renovada pressió d'uns pares que veuen com
fracassen una i altra vegada, va frustrant (sense voler!) una i altre vegada el fill,
abocant-lo a un estat d'inseguretat cada vegada més acusat.
Preston deia que la seguretat d'un nen depenia d'un trípode format per: l'afecte, la
tolerància i l'estabilitat.
L'afecte.
Sense estimació, sense acabar-se i sobretot sentir-se estimat, no hi pot haver
seguretat. Se sap que sobre l'eix afectiu es construeix tota la persona. Si falla aquest,
la realització personal no pot ser mai completa. Se sent estimat el nen hiperactiu,
sempre amonestat, reganyat, castigat o rebutjat per la seva "mala conducta"?
La tolerància.
Es aquella sàvia actitud dels pares que deixen fer, que saben fer veure que no veuen,
que procuren intervenir el mínim per afavorir que la pau presideixi la relació de cada
dia, que fugen dels perfeccionismes i saben ser "cecs, sords i muts" davant de molts
comportaments que no són importants. Preguntem-nos: se senten tolerats els nens
hiperactius? Els deixem respirar?
L'estabilitat.
L'ambient és estable? El nen sap a què atenir-se? Les actituds dels pares són similars
en tot el que és fonamental? Hi ha unitat educativa? Els criteris depenen d'un projecte
educatiu o de l' humor del moment? Com pot el nostre hiperquinètic viure en un
ambient estable en el que ell és una poderosa font d'inestabilitat?
Al trípode de Preston, que trobem fonamental, li afegirem un quart peu, l'autoritat, i
ens quedarà una cadira, més sòlida encara, que tindrà quatre potes.
L'autoritat
La tolerància, lògicament, té un límit. Aquest límit el posa l'adult que s'estima a l'infant,
i l'educa dient-li ara sí o ara no, ara cap aquí, ara cap allà. Fa el mateix que les parets
del riu que contenen l'aigua, i que li permeten avançar gràcies a la fermesa amb que
aguanten la força, a vegades torrencial, del riu. Cal tot l'amor del món, i molta
tolerància. Sí. Però posem-hi, per fer la recepta ben completa, unes gotes d'autoritat. I
que tot estigui en un marc de referència estable. I si hem dit gotes, ha estat perquè cal
manar poc, perquè haurem de fer complir tot el que manem. I ens farem obeir, per la
nostra presència, no pas pels nostres càstigs, ni pels crits i molt menys per les
clatellades. Tampoc s'hi val oferir premis ni altres gratificacions. L'autoritat ens l'hem
de guanyar nosaltres, primer amb la nostra estimació, gratificació i participació joiosa
en la seva vida, però no dubteu que si no som capaços de fer complir el que manem,
no proporcionem al fill la seguretat que necessita per avançar i créixer.
El fracàs en l'autoritat familiar, està garantit en el cas dels nens hiperactius: es passen
el dia rebent ordres que no compleixen. Mes d'un sembla sord. Altres son qualificats
de malcreients o dolents. Els reganys i els càstigs no milloren gens la seva conducta.
Semblen intel·ligents, però no aprenen. La sensació de fracàs educatiu està a la ordre
del dia.
El fracàs educatiu: La inseguretat
Deixeu-nos fer una altra comparació, i substituir el trípode de Preston i encara millor,
la nostra cadira (amb les quatre potes estàtiques) per un exemple més dinàmic: un
automòbil, amb tracció a les quatre rodes. Es a dir, un vehicle segur. Un tot terreny.
Es correspondria perfectament a la imatge de seguretat que l'educació hauria de
proporcionar a tots els nens.
Examinem què pot passar en el cas de l’ hiperquinètic:
Sovint falla l'autoritat. Es ingovernable. No fa cas. Va a la seva. No escolta. Al nostre
"tot terreny" li falla una roda, i se'ns queda amb un tricicle. Aquest vehicle també
s'aguanta bé, però és més vulnerable, i només té tracció al davant o al darrera.
I si a més de l'autoritat, falla la tolerància? Tot el dia li estem a sobre, no el podem
deixar respirar perquè ens en fa una darrera l'altre... Si perdem una roda del tricicle,
ens queda una bicicleta. També s'aguanta, però per fer-ho haurà d'anar pedalant
sempre... amb un desgast notable. A més no és ni la meitat d'estable que el tricicle, i
és molt més vulnerable.
I si l'ambient no és gens estable perquè la conducta del nen fa "sortir de fogó" a tota la
parentela? Sovint per fatiga se li permet arribar fins a límits que en un altre moment
no se li toleraria sota cap concepte i l'infant anirà d'un cantó a l'altre enmig de crits,
desesperació i ràbia més o menys continguda. Si la bicicleta perd una altra roda, ens
queda un monocicle, que només és apte per equilibristes de circ. Només els autèntics
especialistes s'hi aguanten: per tant, la inseguretat està garantida.
Però quan es pot desequilibrar definitivament aquest menut, és quan té la percepció
que no se l'estimen, per la senzilla raó de que al cap del dia rep moltes més
frustracions que gratificacions. Tot i la gran facilitat per oblidar (característica
fonamental del TDA) no hi ha dubte que l'excés de frustracions acaben fent mal. Pot
passar com les estalagmites, que es van formant i solidificant poc a poc, tot i l'aparent
innocuïtat de les gotes d'aigua. El nostre hiperquinètic de manera progressiva pot
anar patint el sentiment de no ser estimat. "A mi m'estimarien si fos d'una altre
manera. Tal com sóc no agrado. No em mereixo que m'estimin." Seguint el símil del
vehicle que hem emprat, si ens quedem sense l'única roda que teníem, quedem
encallats, clavats a terra, i avançar ens serà impossible. És una situació de bloqueig
absolut.
Advertim, però, com en la pràctica quotidiana quedem sorpresos de com aquest
darrer punt es difícil que es doni, per exigit i castigat que estigui un infant hiperactiu.
No direm que no estigui sensibilitzat i que no tingui sentiments de culpa, però ni de
bon tros els que tindria un altre nen no hiperactiu, que amb la meitat del seu fracàs
estaria molt més angoixat o deprimit.
EL TRACTAMENT FAMILIAR
És evident que no hi ha dues famílies iguals i que al fer un plantejament terapèutic
familiar haurem de conèixer mínimament el pare i la mare, com estan ells de salut,
com funciona la parella i sobretot quines actituds educatives dominen en el que fa
referència a la relació amb el fill. Tampoc no és el mateix que sigui fill únic, o el gran o
el petit. Cal avaluar la composició familiar, si hi altres parents -sobretot avis- i com
intervenen en la dinàmica quotidiana. I en fi, totes les circumstàncies valorables en
una estructura familiar.
Diguem-ho clar: el tractament familiar d'un infant hiperactiu només funciona bé quan
s'aspira al possible. Si hi ha resposta farmacològica (cal aconseguir que n'hi hagi),
totes les estratègies educatives es veuen afavorides. Més a l'escola que a casa. Les
raons són dues. En l'ambient estructurat del col·legi, quan hi ha milloria per la
medicació, aquesta es pot comprovar amb relativa facilitat. L'horari de la medicació,
matí i mig dia, cobreix l'horari escolar. El vespre, que és quan el nen és a casa,
l'eficàcia del fàrmac és escassa o nul·la per la seva ràpida eliminació. A més a casa hi
ha més llibertat d'acció i els canvis s'aprecien menys.
Caldrà ajustar al màxim les actituds educatives que proporcionen seguretat a tots els
infants, i en aquest cas haurem de fer-ho amb una extremada cura.
L'equilibri emocional: La balança.
Amb la balança com exemple, estudiarem de forma dinàmica cóm
afavorir l'equilibri emocional, evitant que es descompensi el nen hiperactiu.
El braç sobre els extrems del qual posarem els dos plats seria l’ ESTABILITAT
AMBIENTAL de la qual ja n’he parlat. Es a dir, buscarem l'equilibri emocional de
l'infant, en base a organitzar la família amb la màxima estabilitat i unitat educativa
entre els pares. El ritme de la vida quotidiana ha de ser el més repetitiu possible:
horaris, àpats, higiene, dormir, jugar, televisió...etc. Que el nen pugui anticipar-se al
que vindrà, al que se li deixarà fer i al que no...
Al plat de la dreta de la balança, hi posarem tot el nostre AFECTE, en forma d’actituds
gratificadores (necessita sentir-se grat, agradable als ulls dels pares, de manera que
si agrada als pares, s'agradarà ell, potenciarem l'autoestima i la confiança en si
mateix). Estimar, mai s'estima massa. El que cal, és no confondre-ho amb el
SOBREPROTEGIR (anar-li al davant i al darrera per evitar-li esforços, protegir-lo de
tot mal, i passar-nos el dia dient-li ai pobret!), ni tampoc amb el SOBRESATISFER (
donar-li tot el que vol, comprar-li tot el que demana per evitar-li frustracions, ai
pobret!). No. Sobre protegir i sobre satisfer no és estimar. Com tampoc ho és, un
problema encara més greu que aquests dos: ens referim a l'ABANDÓ. Però per no
allargar-nos massa remetem el lector interessat al llibre del Dr.Lluís Folch i Camarasa,
Educar els fills, cada dia és més difícil, que publicà el l994, Eumo Editorial on trobarà
àmpliament desenvolupats aquests temes.
Al plat de l'esquerra de la balança, hi posarem les FRUSTRACIONS que rebem de la
vida quotidiana. La no satisfacció d'un desig, és una frustració. Tots en patim
diàriament. Lamentablement, els infants difícils, en reben més. Què ens caldrà fer en
el nostre cas? Es evident que per mantenir un cert equilibri entre les gratificacions
d’un cantó de la balança i les frustracions de l'altre (molt més nombroses) ens caldrà
fer ús de la TOLERÀNCIA. Aquesta la dibuixaríem en forma de paraigua que derivés
una part de les frustracions, i així evitaria que caiguessin totes en el plat de l'esquerra
de la balança. Fixeu-vos que no aconsellem evitar-li totes les frustracions (cosa que
tampoc podríem) sinó que a base de fer els ulls grossos, caldrà deixar-lo fer en
situació controlada, per evitar-li un allau de frustracions en forma de sermons,
reflexions, recomanacions, crits, càstigs, etc.
I l'AUTORITAT on la posem? La balança, perquè funcioni necessita un punt de
suport. I aquest ha d'estar ben centrat. Ni a la dreta ni a l'esquerra. Massa autoritat
(intervenir molt, donar moltes ordres, voler la perfecció, etc)
equivaldria a posar el punt de suport cap a la dreta i el pes de les frustracions seria
excessiu. Una tolerància excepcional, seria posar-nos cap el cantó oposat, i la
personalitat esdevindria feble i sense resistència a la frustració.
Les actituds educatives
La simptomatologia de l'hiperactiu no canvia d'un dia a l'altre. Cal tenir-ho ben
present, per preveure la repetició de moltes actituds que semblaria que haurien
d'estar superades. Cal doncs no estranyar-nos de la seva impulsivitat, facilitat per
despistar-se, o per l'incompliment d'ordres tot i les seves promeses de compliment. I
és que no es poden acceptar pactes ni proposar promeses. No els complirà i
fracassareu tots, ells i vosaltres. Sempre haureu de viure el present, com si
comencéssiu de nou. Recordeu que obliden molt fàcilment i que tal com dieu els
pares, tenen bon cor i van de bona fe. I això és una trampa que ens fa pensar, als
pares i educadors, que parlant ens entendrem. I no. Parlant, moltes vegades la gent
no s'entén. I en el cas dels hiperactius això es compleix. Cal doncs, comptar-hi i no
deixar-se sorprendre.
Els primers anys, l'educació ha de ser molt directiva. Es possible que en els infants
hiperquinètics, aquesta actitud calgui perllongar-la molt més temps. Així doncs, si
diem que cal anar afavorint una progressiva educació responsabilitzadora a partir dels
cinc o sis anys, en el nostre cas, haurem de superar aquest període fins avaluar la
maduració i la responsabilitat adquirides pel nostre fill. Es a dir, mirar més la realitat
que l'edat cronològica.
N'hi ha que parlen molt, contínuament, incansablement, i fan preguntes i més
preguntes. Compte en contestar. Penseu què volen amb aquesta actitud i pregunteuvos si cal o no contestar. Sovint, se’ls deixa dir i callen. I no passa res (fora del mal de
cap que us ha produït la seva verborrea). I és que això sí que no ho podreu evitar:
educar un hiperactiu, cansa. Només si sabeu què esteu fent, i que el que feu és el
millor que es pot fer, tindreu la tranquil·litat que aneu pel bon camí, que com deia
Josep Mª de Sagarra en el seu Poema de Nadal, cal fer amb paciència: "Un camí.
Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir!" Amb això volem dir
que no us poseu al seu nivell, ni funcioneu hiperactivament. No us contagieu de la
seva frisança i comporteu-vos amb sàvia adultesa.
No som gens partidaris dels càstigs (si bé acceptem que hi ha moments en que
poden estar indicats) ni tampoc dels premis per fomentar conductes adequades (a no
ser que s'estigui portant a terme un programa específic dirigit per un professional).
Organitzar la vida quotidiana, aspirant al possible, potser renunciant a tres o quatre
coses a canvi d'una pau millor en la relació, activitats a l'aire lliure, passejar, jugar a la
plaça, fer esport, excursions...
Descobrir quines activitats dintre de la llar són les més relaxants: dibuixar, pintar, fer
construccions, puzles, o potser jugar amb l'aigua, o escoltar música, ballar, fer
gimnàstica fer boxa amb el punxing-ball, o mirar pel·lícules o reportatges per TV, o
jugar amb els videojocs...
Preveure un final de la jornada el menys frustrant possible, i (per exemple) facilitar
l'anar a dormir llegint-li un petit conte.
Evitar situacions que preveiem per endavant que seran un fracàs (cerimònies llargues,
visites a cases d'espais reduïts...) etc, són mesures de sentit comú que ens permetran
conservar aquell equilibri del que parlàvem abans.
Es tracta en definitiva, d'aconseguir que els pares controlin la pròpia angoixa i no la
bolquin sobre el fill, que millorin la relació: que amb els pares més estables, tant ell
com ella siguin models sans per admirar i imitar, i així potenciar la tendència a créixer i
a avançar en comptes de fomentar el replegament i la regressió d'aquell que viu la
vida com un fracàs.
Amb aquesta dinàmica familiar també reforçarem l'autoestima de l'hiperactiu: tindrà
més seguretat, confiarà en si mateix, serà més responsable, s'anirà emancipant, serà
més capaç de participar en el grup, etc. I evitarem els mals que anul·len l'autoestima:
la inseguretat, el perfeccionisme educatiu, el regany continuat, el fracàs repetit, la
manca d'autoritat, la sobreprotecció, la sobre satisfacció, la inestabilitat ambiental,
l'angoixa dels pares, la queixa i el càstig continuats, etc.
Afavorirem que el nostre hiperactiu, pugui passar del:
JO NO PUC AL JO PUC
ESTAR INSEGUR AL ESTAR SEGUR
TENIR POR AL TENIR TRANQUILITAT
ESTAR ANSIÓS AL VIURE EN PAU
DE L' ESTAR ANGOIXAT AL VIURE FELIÇ
Per acabar citem una frase de la ponència sobre els nens hiperactius que varem
presentar el 1972 a Palma de Mallorca:
"Les relacions personals pertorbades constitueixen la patologia més important
dels infants hiperactius i sovint aquesta pertorbació és pitjor que el defecte
disfuncional de base, perquè aquestes males relacions poden deformar i/o
retardar la futura personalitat del nen".