EMPRESES BARCELÓ: DE FELANITX AL MÓN GABRIEL BARCELÓ

EMPRESES BARCELÓ: DE FELANITX AL MÓN
GABRIEL BARCELÓ
Conferència dita el 21 d’abril de 2002, a l’antiga Escola de Comerç,
dins el marc de cicle Trajectòries Empresarials.
El conferenciant fou presentat per el Rector de la Universitat de les
Illes Balears: Excm i Magnífic Sr. Llorenç Huguet
Moltes gràcies, senyor Rector, senyors professors, estudiants. En primer lloc vull agrair
que m’hàgiu convidat a dirigir-vos la paraula amb aquesta xerrada, amb aquesta xerrada
més que conferència, perquè l’aproximació que puguem tenir amb el Rector, el senyor
Huguet, és aquesta cosa tan antiga de ser fills de transportistes, però els nostres aspectes
científics no tenen res a veure. M’alegra molt, a més a més, veure que hi ha tants
d’estudiants a qui interessa el món de l’empresa, per a mi un món apassionant, i em sap
molt de greu que hi hagi gent dreta allà darrere, lament molt que no hi hagi més espai.
He vist al programa que us ofereixen dos crèdits per aquestes xerrades, jo esper que
sigui un premi suficient, perquè si us han d’amollar segons quins tipus de rotllos, com el
que jo tal vegada us amollaré, llavors no sé si us compensarà. Esperem que les coses
funcionin. El meu agraïment també per aquesta presentació, que ha estat molt exhaustiva
perquè és tot el que he fet a la meva vida, no he fet res més, a part del que no han dit: que
tenc sis al·lots; també és una activitat important. A part d’això, no he fet moltes més coses,
per tant, passaré a explicar-vos una miqueta el que són les empreses Barceló.
Us he preparat unes diapositives perquè vegeu la nostra història de setanta anys.
Començam l’any 1931, quan el meu pare va fundar el que va anomenar Autocars Barceló, a
Felanitx, d’on som naturals el meu germà i jo, que som els dos fills del fundador, amb dues
germanes que tenim. El 1940 vàrem començar la nostra feina, en aquesta edat tan
primerenca perquè, com sabeu, en aquell moment les coses venien francament malament,
històricament acabàvem de sortir de la Guerra Civil Espanyola i les coses estaven molt
complicades. L’any 1954 és quan començam realment la nostra vida, diríem que major
d’edat, empresarial i començam diversificant, fent la primera acció de diversificació en la
nostra activitat, posant una agència de viatges en aquell moment en què començaven a
venir els primers turistes. L’any 1960 continuam amb la activitat, però cream la nostra
pròpia companyia. L’any 1962, aprofitant —perquè no és que en sabéssim més que els
altres, sinó simplement aprofitant— una gran demanda turística, ens atrevírem a començar
amb els primers hotels, sense tenir cap idea sobre el particular. L’any 1978, vull recordar
que el 1973 havia succeït la primera guerra del petroli i l’any 1978 la segona, se’m planteja
la idea de diversificar per primera vegada i no sols en el sector turístic sinó en altres
aspectes, i entram en un aspecte de tecnologia, del qual anys després, i després de perdre
bastants de doblers, ens adonàrem que no en sabíem, i era millor que ens dedicàssim a allò
que realment sabíem fer, encara que no en sabíem molt. L’any 1981 tenim la primera
companyia a l’exterior d’Espanya, internacional, quan compram Turavia, que era una
companyia espanyola però tenia activitat en quatre o cinc països llatinoamericans. L’any
1985 continuam amb aquesta diversificació, que podríem anomenar geogràfica, obrint el
primer hotel a l’estranger, a la República Dominicana, en la qual vàrem ser pioners, en una
àrea on no hi havia res, fins i tot ens va servir per demostrar a les autoritats dels països que
ens volien dur a un altre lloc que teníem la nostra personalitat i vàrem construir l’hotel allà
on ens interessava. L’any 1989 em guardonen a mi amb la Medalla del Mèrit Turístic, que
l’any 1985 rep el meu germà. L’any 1989 cream la Fundació Barceló, jo tenia ganes de
continuar fent qualque cosa, m’havia proposat que als seixanta-cinc anys, l’any 1993, em
retiraria, com vaig fer, però em vaig crear una espècie de sortida per si m’avorria poder
tenir alguna cosa per fer, i afortunadament puc dir que ha estat una activitat molt
enriquidora, que m’entusiasma i en la qual fem molta labor, per tant, allà seré mentre tingui
voluntat per seguir fent feina. I finalment, l’any 1996 ens varen donar el Premi
d’Excel·lència Turística, el qual ja s’ha d’atribuir a la tercera generació, de la qual parlarem
un poc després, perquè el 93 ja ens havien substituït. El 1996 el meu germà em va substituir
com a president, però els nostres fills, un de seu i un de meu, ja començaren a dur la
direcció de les empreses. I finalment us he posat unes dades quantificables, com quina és la
situació al final de 2001, el darrer exercici que tenim complet: aquells vuit o nou empleats
que teníem l’any 1954, quan creàrem l’agència de viatges, s’han convertit en quinze mil
quatre-cents, som avui en vint-i-vuit països. Hem de dir que quan jo em vaig retirar érem a
vint-i-un o vint-i-dos països, i això és un mèrit de la nova generació. Tenim tres-centes
cinquanta-cinc agències de viatges i cent cinc hotels, amb una capacitat de vint-i-tres mil
sis-centes quaranta-una habitacions.
Dit això, us explicaré com hem intentat fer-ho al llarg d’aquesta llarga vida empresarial.
L’any 1931 comença la història del meu pare, que era germà de nou, i ma mare, germana de
sis, fills de pagesos mallorquins, que vivien en una ruralia de Felanitx, cosa que vol dir que
no hi havia ni un duro. En aquell moment, Mallorca, endemés, era una terra exportadora de
persones, era una terra d’emigrants, no d’immigrants. Aquells mallorquins més ambiciosos,
aquells que intentaven situar-se millor se n’anaven, i els meus pares varen tenir germans,
tant l’un com l’altra, que varen emigrar per intentar viure millor. Bé, en aquestes
circumstàncies, el meu pare va tenir el valor de muntar una empresa de transports: en
aquells temps, com sabeu, només hi havia carros i cavalls o mules per circular, i molta gent
anava a peu perquè no tenia res. Per a mi va ser un exemple tota la vida la capacitat
d’emprendre que va tenir un home sense cap formació, no tenia cap precedent familiar, i
tenia molts pocs recursos. Segons em contava ell en una ocasió, el servei militar —per això
als que malparlen del servei militar sempre els faig una reflexió a part— li va permetre fer
els primers estalvis de la seva vida, perquè es va col·locar de xofer amb un general i li
pagava, i amb això, més el crèdit que va ser capaç d’aconseguir per comprar el primer
autocar l’any 1931, va ser capaç de muntar l’empresa. Què vol dir això? Per a mi, en primer
lloc, que ara moltes vegades es diu que és difícil la vida empresarial, la vida professional, i
vull dir-vos que jo no crec que sigui, en absolut, més difícil del que era l’any 1931, ni crec
que cap de vosaltres ni cap dels estudiants de les Balears estiguin en general en pitjors
condicions econòmiques i en tots sentits que les que patiren els nostres pares o els vostres
padrins, en aquest cas.
Això significa una capacitat d’emprendre, una capacitat d’arriscar-se, d’il·lusionar-se, i
sobretot moltes hores de feina. Jo crec que el més destacable de la vida d’un empresari és la
seva capacitat de feina. Amb aquests orígens nosaltres vàrem intentar continuar la feina de
mon pare. Durant la seva vida, fins a l’any 1958, també el vàrem ajudar a ell, i a partir
d’aquell moment el meu germà i jo vàrem intentar desenvolupar-nos. I com vàrem fer això?
Idò intentant continuar amb la idea del meu pare d’emprendre. Qualcú va definir el que és
un emprenedor i deia que un emprenedor és aquella persona capaç de veure una oportunitat
on els altres veuen un problema. Jo no sé si això és cert o no, però la realitat és que un
emprenedor deu tenir alguna cosa d’això, deu ser un somniador, ha de ser capaç de veure-hi
una mica lluny, però sobretot tenir una gran capacitat de compromís. Per a mi les
condicions que ha de tenir una empresari són: en primer lloc ha de ser un líder, en el bon
sentit de la paraula, a més a més, jo no som un Mario Conde, o un Felipe González, o un
astre de Hollywood, però el que està clar és que ha de tenir una certa capacitat de motivar
la gent, de formar equip, ser un senyor que lidera, que estira. Com he dit abans, per a mi ha
de ser bàsicament treballador. És veritat que hi ha algun geni, probablement Bill Gates n’és
un, però segurament alguns que ho pareixien no ho eren i han acabat com han acabat, com
altres persones que hem conegut al llarg de la història. Per tant, jo confii molt més en
l’empresari emprenedor i treballador que en l’empresari geni. Ha de ser una persona capaç
d’adquirir compromisos. Ha de ser una persona amb capacitat de comandar, si has de
manar un equip humà, més bé o més malament, has de fer que et creguin quan tens un
projecte, perquè si manes que facin una cosa, evidentment, si ho saps manar bé, ho faran
bé, si no ets capaç de fer-ho més bé, ho faran més malament; s’ha de saber formar equip i
que el grup funcioni, elegir sublíders, perquè una empresa, sobretot a mesura que va tornant
gran, necessita molts de caps, encara que sempre s’arriba al final al líder, sobretot pel que
fa als problemes bàsics i els aspectes importants. Ha de ser una persona amb sentit comú,
tantes vegades, que es diu que no només ha de tenir sentit comú, també ha de saber
discernir molts de pics aspectes fantasmagòrics, aspectes de somni. Moltes de vegades ens
vénen a oferir coses que, si un cregués tot el que ens diuen... Ha de ser capaç de veure on hi
ha la trampa, saber definir els aspectes que realment són rellevants i els que no ho són.
Per a mi un empresari, com generalment les altres persones, particularment ha de ser una
persona honesta, perquè no es pot anar enganyant la gent, de fet, en temps passats es feien
tractes de paraula, una estreta de mà tenia la vàlua d’un contracte, que havies de complir
perquè, si no, hauries quedat molt malament, i no només això, la imatge de l’empresa que
representassis en aquell moment hauria estat francament pobra. Ha de tenir capacitat de
preveure el futur, ningú no té una bolla de vidre, a vegades es diu que el futur es veu a
través d’un embut, la part propera és molt ampla i la part final és molt estreta. Efectivament
és així, s’ha de tenir la capacitat de veure-hi a dos o tres anys. Els tècnics diuen que hem de
fer plans a cinc o deu anys, jo us puc dir per experiència que és francament molt difícil
passar de dos o tres anys en un món tan canviant com el que ens ha tocat viure a nosaltres,
sobretot aquests darrers vint-i-cinc anys, més o menys l’edat que vosaltres teniu, perquè és
veritat que els anys trenta, els seixanta, les coses no anaven tan de pressa. Els darrers trenta
o quaranta anys el món s’ha disparat i és difícil seguir-lo. S’ha de tenir una capacitat
d’assumir riscs, però balancejar prudentment aquests riscs, perquè no sempre tots els riscs
valen, no sempre tot surt bé, al contrari, nosaltres hem tingut molta sort, i moltes coses, des
del punt de vista econòmic, ens han anat bé, però també hem tingut coses que ens han anat
malament, que ens han costat centenars de milers de pessetes i, afortunadament, ens hem
arriscat en moments en què podíem fer-ho, en què podíem suportar aquestes pèrdues, però
si haguéssim pres aquestes decisions fa quaranta anys, no ho haguéssim pogut sostenir i
hauríem anat per avall.
També cal ser molt realista a cada moment, i sobretot quan tens èxit. Una de les coses
que no vaig aprendre tot sol, sinó que em varen ensenyar a l’IESE en un curs que vaig fer
fa trenta anys, és que en algunes ocasions les empreses són víctimes del seu propi èxit. Jo
us puc dir que, en la meva història, vàrem tenir uns problemes d’aquest tipus en un moment
d’èxit, i ho vàrem passar molt malament perquè, encara que havíem intentat projectar amb
un ordre, per mor d’aquesta guerra del petroli, que he mencionat abans, de l’any 1978, tots
els bancs tancaren els crèdits i ens deixaren ofegats. I finalment dins aquest catàleg del que
ha de ser un empresari vull dir que ha de tenir una predisposició d’aprenentatge. Per a mi
ha estat, d’una banda, un estímul tota la vida, i de l’altra, un malson ser conscient que tota
la vida, des que vaig començar i fins avui, ha estat un curs d’aprenentatge. Per tant, no heu
de ser molt optimistes, perquè quan acabeu la carrera haureu de continuar estudiant i
aprenent perquè la vida fa moltes voltes i, si un vol progressar —supòs que cap de vosaltres
no es vol quedar estancat—, és necessari fer un aprenentatge tota la vida.
Algunes fites del que jo consider que és una empresa. Una empresa, sigui gran o petita,
té unes característiques que podríem dir bàsiques. Una és que una empresa té justificació
d’existir si aporta un valor a la societat a la qual serveix. Dit en altres paraules, una
empresa només es pot mantenir si els productes que fabrica, que serveix, que ven, presten
un servei a la societat, la societat els compra i amb aquesta compra es fa empresa. Si no,
passa que no és una empresa, i els polítics tenen l’oportunitat de fer demagògia intentant
salvar una empresa que valdria més que tancàs, perquè normalment aquells llocs que es
perden els cobrirà una altra empresa, que crearà un altre tipus d’activitat o que, dins la
mateixa activitat, en sabrà més que l’altra.
Si l’empresa no compleix la seva funció, s’elimina i no passa res. Si l’empresa té quinze
o vint empleats, d’aquestes en moren cada dia i no ens en temem, quan l’empresa té una
imatge com ara Majorica, una empresa que té milers d’empleats, llavors evidentment el
drama és més gros i s’han d’intentar altres opcions, però si no pot viure perquè s’ha
convertit en una empresa obsoleta, no queda més remei que tancar i s’ha de reconvertir.
Per a mi una empresa la constitueix un trípode: per un costat, els recursos humans, els
directius, els empleats; per una altra part, els recursos instrumentals; i finalment, els
recursos econòmics.
Els recursos humans són un aspecte molt important, mai no s’ha de perdre de vista que
aquesta formació que vosaltres feu és una base sòlida perquè pugueu tenir èxit en la vostra
carrera professional.
Els recursos instrumentals són igualment importants perquè una idea i uns doblers, si no
produeixen un producte, no són suficients. I aquests recursos són uns ordinadors en una
empresa de consultors o uns hotels en el nostre cas, o unes oficines en el cas de les agències
de viatges, o altres instruments en altres tipus d’empreses.
I els recursos econòmics —i ara vull fer una afirmació que fins i tot pot ser un poc
antipopular, però jo ho he de dir perquè ho he experimentat—, els recursos econòmics són
el més important, perquè si no hi ha recursos econòmics, l’empresa és inviable.
...pot ser dona, com és en ocasions avui, perquè el costum ens fa dir homes, però ha de
ser en tot cas una persona que arrossegui, que lideri, que vagi una passa per davant de les
coses habituals que vagin passant, una persona amb visió de futur, encara que no sigui molt
àmplia, i una persona disposada a fer un esforç constant al llarg de la seva vida amb una
espècie de reapreciació constant. El líder, el directiu, és una persona que està constantment
fent i desfent empreses, en el sentit que cada dia has d’aprendre qualque cosa, que cada dia
hi ha qualque cosa que s’ha de canviar, que cada dia s’han de fer les coses de manera
distinta. Si no, l’empresa mor, l’empresa és, a més a més, una unitat per crear valor afegit,
que vol dir que entre el preu de venda d’un article, d’un servei, etc., i el cost de la venda
d’aquest article quedi un marge de profit per cobrir el que no cobreixen els costs directes
del producte o del servei. I amb això vull destacar el que és un aspecte vital per a mi, i que
s’ha de distingir d’altres tipus d’institucions molt vàlides en la seva missió, com ara una
fundació, una ONG o altres tipus d’institució que tenen altres objectius finals. L’empresa
per naturalesa ha de crear beneficis, si no, no compleix la seva funció.
Un altre aspecte fonamental és la reinversió dels resultats obtinguts. Hi ha hagut a
Mallorca bastants de casos d’empresaris que han tingut un èxit momentani, i que tot d’una
s’han comprat el Mercedes, la barca, la finca, i després ha resultat que allò no ha estat tan
sòlid com es pensaven i han fracassat. Per a mi això és la darrera cosa en què s’ha de
pensar. Home, jo comprenc que hi ha gent que té més ganes de viure bé que d’altres, de
gaudir de la vida... A mi un dia la meva dona em va fer veure, quan ja teníem sis al·lots,
que necessitàvem qualque lloc per anar-hi a estiuejar, perquè jo llavors només havia fet
feina i sis al·lots, i no havia pensat mai que tal vegada era bo per a nosaltres gaudir de les
vacances vora la mar. I record que ens aficàrem deu persones en una caseteta de vuitanta
metres quadrats, va ser l’únic que vaig trobar. Això em sembla un poc exagerat, jo me’n
vaig témer tard, però me’n vaig témer. Vull dir que no és el primer en el que un ha de
pensar, el confort personal, ni tenir certs luxes, ben dignes i lògics, però per a mi el primer
és l’empresa, perquè “si ens carregam l’artista, no hi ha espectacle”. Per tant, reinversió
dels resultats.
D’altra banda, els recursos de l’empresa s’han de manejar amb austeritat, amb mà de
ferro, i s’han de distribuir amb equitat: «Donau al Cèsar allò que és del Cèsar», a cadascú el
que li pertoca. S’ha de procurar anar alerta amb segons quins tipus d’alegries perquè
l’empresa no les admet, l’empresa, com la vida, està subjecta a cicles. Jo ja tenc bastants
d’anys i he estat malalt un parell de vegades, he tingut els meus cicles, i a la feina de
vegades he estat més brillant i de vegades no. Hem de procurar manejar bé els recursos de
què disposam de manera que sempre hi hagi una espècie de capa, de reserva de subsistència
per quan vénen mal dades, fins i tot quan menys t’ho esperes. Per exemple, el que va passar
l’11 de setembre... era inimaginable que pogués succeir un drama com aquell. I a nosaltres
ens ha costat cents de milions de pessetes, i ens ha agafat en un estadi ordenat, però encara
tenen molta feina per acabar-ho d’ordenar.
I finalment l’empresa és per a mi un sector molt important per a un país, per a una regió.
El món empresarial és un món no sempre reconegut, moltes vegades vilipendiat, objecte
d’abusos, però els que penseu dedicar-vos a això en un futur heu de ser conscients que
tenim una participació molt important en la societat, som el major contribuent econòmic de
la societat civil, ningú no aporta tants recursos com el sector empresarial: els imposts més
alts, els socis més importants. M’ho deia el professor Aguiló, em sembla que deia: «és un
soci impensable, l’Estat, sense posar-hi un duro, se’n duu la meitat, com a mínim, dels
recursos que genera una empresa; com a mínim, moltes vegades, bastant més», perquè
l’Estat no hi perd mai, l’empresa perd, però ell no perd mai, deixa de cobrar en tot cas. I
endemés vull dir-vos que l’empresa exitosa és el resultat d’una activitat d’anys. Fa falta
paciència, tenir repòs, tenir anys de feina, i rearmar-se constantment per fer front a les
dificultats. Bàsicament això és el que jo us puc dir respecte de l’empresari, de l’empresa,
que això és fonamentalment el que nosaltres hem anat aprenent. No ho vàrem aprendre als
llibres, en aquest sentit sou molt afortunats perquè teniu l’oportunitat de formar-vos,
d’estudiar, més que no pas nosaltres, teniu una ocasió magnífica per demostrar-vos a
vosaltres i als altres que sou capaços de fer alguna cosa important a la vostra vida.
Resulta que després arribes als seixanta-cinc anys, o si et retires per una altra cosa, però
no has acabat encara, perquè després ve una altra fase molt complicada que és la que jo
denominaria «relleu generacional». Fa poc més de vuit anys, l’any 1993, em vaig jubilar, el
meu germà em va succeir, al cap d’uns anys es va jubilar ell, i els nostres fills varen agafar
el lideratge de les empreses. Un fill d’ell i un de meu. Aquest és un altre repte molt
important. Per donar-vos una dada, hi ha estudis a l’IESE on hi ha evidència que en la
tercera generació desapareixen el 85 per cent de les empreses familiars, una barbaritat, i per
què passa això? Perquè els pares no n’han sabut prou, els fills tampoc no en saben, però els
màxims responsables són, sense cap dubte, els pares, perquè han tingut una vida per davant
per intentar fer-ho bé. I això què significa? Significa que s’ha de preparar aquesta situació
amb antelació. Els successors en ocasions poden no ser un fill; el directiu que surt ha de
preparar el directiu entrant amb temps, li ha de donar oportunitat, donar-li un termini de
temps perquè vagi coneixent el tema, es vagi formant i es vagi equivocant, perquè tots ens
equivocam. Us vull dir que nosaltres hem tingut molta sort, i aquest quadre que vèiem
abans de l’any 2001 és molt més important que el que jo, l’any 1993, i el meu germà, el
1996, vàrem deixar, cosa que significa que la nova generació ho fa millor que el que
nosaltres férem, però clar, això ens ha costat moltes hores de feina. En el cas de les
empreses familiars això té problemes afegits, com que quan són molts de fills hi ha molts
d’interessos, quan els fills es casen, que és el nostre cas, hi ha més interessos, perquè són
més, i així successivament, vull dir que és una complicació constant i has de tenir capacitat
d’aprendre perquè les coses funcionin.
A banda d’això, volia dir-vos l’experiència personal que he tingut en aquests anys de
vida professional, 54 anys de treball executiu i ara quasi 9 anys a la Fundació en un treball
no executiu però igualment exigent, perquè si vols fer coses és important que t’hi dediquis.
Jo he passat de manejar pressuposts de 50.000 milions, de 80.000 milions de pessetes l’any
a, ara, un de 100 milions de pessetes l’any, però si vull fer retre aquests recursos tan
escassos, és a base de moltes hores, d’il·lusió, pensant el que un és capaç de fer.
Un altre aspecte que a vegades la joventut rebutja és la salut, jo us recomanaria que
fóssiu atletes, estudiants atletes, no necessàriament que corregueu 5.000 metres, però si que
us cuideu, la vida us exigirà molt, i si voleu aconseguir metes importants heu d’estar sans.
Aquests desastres que veiem els caps de setmana pens que no són bons. Em sembla bé que
sortiu, però amb mesura, perquè ara no ho creieu, això, i rieu, però quan s’han passat els
cinquanta i els setanta, després surten les coses.
Un altre aspecte que us voldria explicar és la diversificació, que he intentat imposar en
la meva vida professional. En primer lloc una diversificació dins el propi sector del turisme,
nosaltres vàrem començar transportant amb els autocars els turistes que venien a Mallorca.
Sobretot els anys 1954-55 a Mallorca hi venien parelles de nuvis catalans, era tot el turisme
que hi havia, i els anys 1956-58 venia un vaixell de Marsella que duia matrimonis de
francesos en viatge de nuvis. Els dúiem d’excursió a Valldemossa, a Formentor, a les coves
del Drac. L’any 1954, quan posam la primera agència de viatges, fem la primera
diversificació: a més de tenir un transport, intentar agafar els clients nosaltres mateixos, a
Barcelona, a Marsella, a Londres, per tenir-los com a clients als nostres autocars, i l’any
1962 posam el primer hotel: en primer lloc, perquè no hi havia hotels suficients era
relativament fàcil tenir demanda en aquell moment, i en segon lloc, ens hi atrevírem perquè
no teníem ni un duro, perquè d’aquesta manera tindríem els nostres propis clients i podríem
vendre la nostra agència de viatges de Barcelona a tal...
Després vàrem començar la diversificació geogràfica, l’any 1954 començam a Mallorca
i a l’any 1956 posam la primera oficina a Eivissa, a Menorca després, a la Península un poc
més tard i a les Canàries els anys seixanta. El mateix que després faríem en el camp dels
hotels. I en aquesta diversificació geogràfica ja ens internacionalitzam, ja anam a Europa, i
el que no es diu aquí, per exemple, és que amb aquests vint-i-vuit països som a quatre
continents: a Àfrica, a Àsia, a Amèrica i a Europa, i que som la primera empresa hotelera
espanyola als Estat Units o a la República Dominicana, o a Costa Rica, i tot això és una
diversificació. Als hotels fem una diversificació de categoria, la nostra història comença
amb uns hotels d’una estrella, ja intentam ser innovadors, fem el que es diu l’hotel El
Pueblo, que jo us recomanaria que qualsevol dia anàssiu a veure, ja que, encara que no és
un exemple d’arquitectura, que no ho és, va ser el primer hotel que, l’any 1965, es va
construir a Mallorca en horitzontal. En aquell moment, entre els pocs doblers que tenien els
hotelers i que els solars valien molt, tothom construïa en altura, i nosaltres vàrem fer la
primera innovació construint en horitzontal edificis de dues plantes amb un gran jardí.
Posteriorment ens vàrem anar diversificant amb hotels de dues, de tres, de quatre estrelles, i
els darrers anys tenim bàsicament hotels de tres a cinc estrelles, i ja no hi ha cap hotel
d’una estrella. Aquesta va ser un poc la meva aportació personal, intentar dur un equip,
formar un grup humà, formar en la nostra pròpia empresa. De fet, hi ha moltíssimes
persones que han començat en posicions d’auxiliar i han arribat a posicions de direcció
d’unitat, direcció regional, direcció general. Cal intentar conservar la salut per continuar
treballant, perquè és el més important, i suportar un cert tremp en les activitats, perquè no
et sobrepassin, perquè en moltes ocasions hi havia aquest risc.
Aquesta ha estat la nostra història, que és el que em varen demanar que us explicàs, i no
me’n puc anar sense convidar-vos, com a estudiants d’Empresarials que sou, a participar en
el món de l’empresa com a empresaris, o en el món empresarial com a treballadors, com a
directius, com a investigadors. Estic segur que us donarà moltes satisfaccions perquè és un
món molt ric, té, enfront de les exigències, unes compensacions extraordinàries, enfront
dels gran problemes greus té unes compensacions meravelloses, i en definitiva és capaç
d’omplir una vida. A mi el que més em conforta és que, en arribar a aquesta talaia de la
vida, m’he sentit molt ple. Tota la vida —i no crec que sigui modest— crec que ha estat
una vida plena, de conèixer gent, països, molt de món, conèixer persones, cultures. És una
oportunitat impressionant, no té res a veure amb altres tipus d’activitat, que no vull
comparar en absolut perquè no crec que sigui això. Ara bé, si decidiu acceptar aquesta
invitació, us he de dir que heu de treballar fort, que potser tindreu vacances, però fins i tot
durant aquestes tindreu problemes i haureu de tallar o combinar treball i vacances.
I no me’n puc anar sense convidar-vos a treballar en turisme, és un món extraordinari. Si
el món de l’empresa ja té aquesta consideració, el món de turisme en particular encara més,
perquè té una cobertura mundial, té un creixement exponencial, no hi ha res que hagi
crescut com el turisme, els darrers cinquanta anys, a la història econòmica del món. Si algú
es decideix a venir al món empresarial del turisme, i no és propaganda perquè vingueu a
can Barceló, podeu estar segurs, us agradarà de fer feina en un tipus d’activitat enriquidora,
conèixer paisatges, persones, cultures, gastronomia, tot.
Us he d’explicar una preocupació que tenc: que també des de ja és una cosa que no heu
de fer de manera immediata: al futur no sols heu de treballar en una empresa, treballau
també en alguna cosa de tipus comunitari. A la nostra societat mallorquina tenim un dèficit
de participació comunitària, som molt individualistes, som poc participatius. Jo, a pesar de
les meves poques llums, i us assegur que no és cap dita de fanfarró, he dedicat molt de
temps a aquest tipus d’activitats, participant en associacions sectorials com agències de
viatges o hotels, després fundant la CAEB —està demostrat al meu currículum—, la gent
d’empresaris balears que en època de crisi em varen fer pintades pel Poble Espanyol, una
vegada que hi vàrem anar a fer un míting, i creant l’empresa recíproca d’activitats ISBA —
va ser la primera que es va constituir a Espanya. Perquè era un món nou on no havia
participat fins ara, em vaig introduir al Club Nàutic, perquè sempre he sentit aquesta
inquietud i és molt important dedicar-nos primer a nosaltres, a la nostra família, que és el
primer, després dedicar una part de temps de la nostra activitat, llevant-lo del descans o de
la família, a aspectes comunitaris.
Jo esper que no hagi estat massa avorrit i hagi explicat el que m’havien demanat, i us
don les gràcies per la vostra assistència. Moltes gràcies.