Per entendre l'actualitat 03 - La crisi del deute (PDF)

CURS: PER
ENTENDRE
L'ACTUALITAT.
MATERIALS SESSIÓ 3
SEMINARI TAIFA
D'ECONOMIA CRÍTICA
SEMINARITAIFA.ORG
seminari_taifa
Seminari d'Economia Crítica Taifa
NOVEMBRE DE 2012
Índex
EL DEUTE PÚBLIC.....................................................................................................3
Del dèficit al deute..............................................................................................5
EL DEUTE PRIVAT.....................................................................................................6
Conclusions Finals .................................................................................................7
Bibliografia recomanada.........................................................................................8
1
Del deute a les retallades.
El deute esdevé el buc expiatori que legitima la estratègia del capital a l’hora
d’expandir la seva lògica de l’acumulació i amb ella la explotació de les
persones. Avui, els elevats dèficits públics juntament amb la espiral creixent
del deute públic són presentats com una colpidora evidència de que “la nostra
societat ha estirat més el braç que la màniga”, o el que és el mateix, “de que
hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. A partir d’aquí, qualsevol
persona assenyada assenyalarà la necessitat de retallar les despeses de l’Estat
per així poder estalviar recursos que permetin tallar l’espiral d’endeutament
crònic, o en el seu defecte, fer pagar pel seu us. Només d’aquesta manera
podrem equilibrar les comptes públiques i de pas ‘sortir de la crisi’.
Aquestes idees són àmpliament difoses i compartides per moltes persones.
Fins i tot, quan la moltes d’aquestes persones són víctimes de les retallades
socials. No obstant, és de vital importància fer un anàlisi més profund, que no
es quedi en la superfície dels esdeveniments, per veure que aquestes “veritats”
només ho són sota un paraigua ideològic extremadament concret, el del
capitalisme, on s’identifiquen les necessitats de les persones i, per tant, del
conjunt de la societat amb les necessitats del capital. Des d’un punt de vista
purament material és categòricament irrefutable que la societat en la que
vivim compta amb suficients recursos i folgada capacitat productiva per no
només mantenir els actuals serveis públics sinó també d’ampliar-los
vastament. La clau de volta no és una qüestió tècnica que no podem entendre,
és només posar les necessitats de les persones on avui la societat hi té les
necessitats del Capital.
Les arrels de la crisi del deute es troben en els mateixos fonaments del model
de reproducció social capitalista. En aquest sentit, el primer que ens cal es
separar metodologicament el que és deute públic del que és deute privat,
malgrat com anirem veient, la crisi del deute és la suma (i barreja) dels dos.
El deute públic es refereix als préstecs demanats per l’Estat (en forma
d’emissió de bons, obligacions, etc) que aquest requereix per finançar el dèficit
pressupostari de les arques de l’Estat, causat aquest per generar més
despeses que ingressos. Les despeses de L’estat es deuen al pagament de les
activitats de l’estat, de les que els serveis públics en configuren la major part:
educació, sanitat, transport col·lectiu, oci, cultura, l’aparell judicial, la seguretat
pública, les diverses transferències socials com prestacions d’atur o jubilació,
etc. Per la seva banda els ingressos són tradicionalment els impostos (IRPF,
Impost de Societats, IVA, etc). En el cas de que aquests últims no siguin
suficients per cobrir les despeses de l’any en curs, l’Estat necessitarà
endeutar-se.
El deute privat, en canvi, es fruit de les necessitats de finançament d’agent
privats: les empreses operen tradicionalment a crèdit, no només per finançar
inversions a mig-llarg termini si no també per finançar el seu capital circulant
2
(partida de clients i proveïdors), fent més fluit el procés d’acumulació al
permetre continuar produïnt sense necessitat d’esperar a recuperar el capital
invertit en el procés productiu anterior. Per la seva banda, les famílies en els
darrers 30 anys han anat augmentant el seu endeutament per tal d’adquirir
uns habitatges cada cop a preus més elevats o altres bens de consum al
mateix temps que veien com els seus salaris perdien poder adquisitiu.
Del total del deute espanyol a mitjans de 2011, només el 16% era deute públic
mentre que la resta era deute privat.
EL DEUTE PÚBLIC
Per entendre el fenomen del deute públic és important primer considerar el
subjecte que s’endeuta, és a dir saber quin és el paper que l’Estat juga en les
nostres societats.
L’Estat és un producte de la societat de classes. Com a tal, la seva funció
principal és la de mantenir l’ordre establert per tal de que la classe dominant
continuï apropiant-se de l’excedent productiu. Amb l’adveniment de la crisi,
aquesta realitat esdevé més evident que mai (només cal obrir un diari i veure
com les ajudes multimilionàries als bancs conviuen amb retallades a hospitals
i escoles). Les activitats de l’estat es poden dividir en activitats d’acumulació
(que afavoreixen el procés d’acumulació del capital) i activitats de legitimació
(destinades a fer que el procés d’acumulació sigui acceptable per a les
persones).
Aquestes activitats de legitimació no produeixen productes destinats al mercat
(mercaderies) ni la seva lògica de producció respon a les de l’acumulació
capitalista. Aquestes activitats són fruit de conquestes populars però sota la
lògica del capitalisme només són despeses que cal finançar amb puncions a
les esferes privades; empreses i treballadors. Aquestes activitats han estat
constantment atacades pel capital privat amb la intenció d‘estendre la seva
lògica de rendibilitat en aquelles que sigui possible. Però rendibilitzar
aquestes activitats significa convertir-les en productes destinats al mercat
(mercaderies) per a que així generin un benefici, el que implica
necessàriament un accés restringit a la part de la població que ho pugui pagar.
En un context de crisi com l’actual, on el capital privat té problemes per
extreure beneficis en els sectors habituals, aquests atacs s’intensifiquen
significativament.
La manera principal de finançar l’activitat estatal és mitjançant els impostos.
Cal tenir present que en una societat capitalista com la nostra, la riquesa
generada pel procés productiu es reparteix (de manera necessàriament
desigual) en beneficis i salaris. Els ingressos de l’Estat doncs proveiran
d’impostos obre els beneficis o bé sobre els salaris. No obstant, si recordem
3
que l’Estat de la nostra societat té com a objectiu facilitar l’acumulació del
Capital, és perfectament coherent que els impostos recaiguin més sobre els
salaris que sobre els beneficis.
Així, als països de la OCDE, l’Impost de Societats que grava els beneficis de les
empreses, ha passat d’un tipus nominal mig per sobre del 46% a 1981 a un
tipus per sota del 26% a 2011. Al mateix temps, la progressivitat dels impostos
a les persones físiques (IRPF) ha anat decreixent en les darreres dècades (als
anys 70 a Espanya les rendes altes pagaven més d’un 63%, en l’actualitat el
tipus màxim és d’un 43%). Per tant, les rendes altes i els beneficis
empresarials han vist disminuir el seu pes en el finançament públic. Si a
aquest fet li afegim l’existència de tot un entramat de vies escapatòries en
forma d’exempcions fiscals diverses, les classes benestants encara poden
evitar fàcilment aquests impostos.. A tot això, cal sumar-hi l’eliminació dels
impostos de patrimoni i successions o la fiscalització d’un ridícul i insultant 1%
a les Societats d’Inversió de Capital Variable (les SICAV, famoses per ser les
més utilitzades entre les grans fortunes).
Paral·lelament, a aquest procés regressiu en els impostos directes (directes
perquè graven directament la renta i la riquesa), han crescut els anomenats
impostos indirectes, que són aquells que no recauen sobre els ingressos del
individu sinó sobre el consum d’un producte o servei. Al fer-ho tenen un fort
component regressiu per considerar iguals a les rendes altes i a les més
humils. L’IVA n’és el principal exponent i el seu tipus general ha passat en pocs
anys del 16% (2010) al 21% (2012). El 42% dels ingressos tributaris de l’Estat
provenen d’impostos que graven el consum (IVA i taxes especials com
carburants, tabac, alcohol entre d’altres) mentre que només un 10% prové de
l’Impost de Societats. Pel que fa a l’IRPF, aquest representa el 43% dels
ingressos tributaris (dades Agencia Tributaria, 2011).
Malgrat la reducció progressiva dels impostos dirèctes, gràcies a la bombolla
financera/immobiliaria l’any 2007 l’Estat Espanyol tenia un superàvit total del
+1.9% del PIB. El 2011 el dèficit va arribar al -9,4% (la UE ha revisat la xifra
inicial del 8.5%). En aquest sentit doncs, cal desterrar la idea de que el dèficit
públic (i per extensió el deute) és el fruit de d’estirar més el braç (despeses
socials) que la màniga (ingressos públics); més aviat ha estat la “màniga” que
s’ha escurçat o més ben dit l’havien estat retallant any rere any!. En el context
Europeu, aquesta retòrica de “malgastar” recursos públics recau sobretot als
països perifèrics. Resulta revelador però, comprovar com la despesa social
que l’Estat Espanyol va destinar l’any 2007 (abans de la crisi) fou d’un 21,6%
del PIB, la de l’Estat Grec, un 21,3%, la de Portugal, d’un 22,5% mentre que la
dels Estats centrals (i generadors d’aquesta retòrica) com l’Alemany van
destinar un 25%, el Francès, un 28%, Bèlgica, un 26%, Àustria, un 26%1.
1
Font: OCDE. http://stats.oecd.org/
4
Del dèficit al deute
A mesura que el dèficit ha augmentat, les necessitat de l’Estat d’endeutar-se
també han crescut. A 2007 el deute públic era dels més baixos de la UE, un
35% del PIB. El 2011 en canvi es va enfilar fins al 69% del PIB. Tot i això,
encara per sota de la mitjana del la UE i fins i totd’Alemanya, exemple de la
“disciplina fiscal” amb un deute del 80% del PIB).
Per altra banda, el deute públic es materialitza en forma de títols financers
amb diferents venciments (bons a 5 anys, a 10 anys, etc) que son “comprats”
per inversors privats; gent que compta suficient capacitat d’estalvi. Aquests
inversors se’ls reconeix el dret a cobrar un tipus d’interès ja que representa
que deixen de gaudir d’uns diners que podrien utilitzar en algun altre lloc. “En
realitat però, els creditors de l’Estat no entreguen res a canvi si tenim en
compte que els diners que presten a l’Estat es converteixen en títols de deute
públic, que són fàcilment transferibles, i que en les seves mans [de classe
capitalista] segueixen exercint el mateix paper que els diners en efectiu”
(Marx, p248). No obstant, les classes populars sí que hauran de renunciar a
molts drets per a poder pagar aquests interessos. Aquests matisos són
importants per esclarir les relacions socials que s’amaguen darrera el
mecanisme del deute públic.
El deute no serveix doncs per compensar “l’excés” de despeses, si no per a
compensar la manca d’ingressos de l’Estat. A més a més, és un procés que
genera més despesa al comprometre’s al pagament d’un interès en un futur.
En essència, segons l’economia ortodoxa dominant, emetre deute Públic
significa no pujar els impostos “avui” per pujar-los “demà” (quan l’Estat hagi de
tornar el préstec i els interessos). És revelador observar, però, com l’economia
dominant no es preocupa en cap moment del fet de que les sumes pagades
pels contribuents, ja sigui avui o demà, provinguin majoritàriament de la
classes populars, mentre que els creditors de l’Estat que cobren els interessos
siguin sempre les classes mes adinerades de la societat (qui si no pot comprar
els títols de deute!). L’anàlisi rellevant és que el deute públic, el principal més
els interessos, és pagat mitjançant més deute o, en el seu defecte, explotant
més intensament la seva particular injusta estructura fiscal (augment de l’IVA
al 21%) o reduint la despeses públiques (retallades i privatitzacions). En altres
paraules, el deute públic és un eficaç mètode de redistribució de la riquesa,
però en el sentit contrari a la justícia social. A més, com veurem a continuació,
aquesta redistribució de la riquesa és encara més incisiva si tenim en compte
que bona part del deute públic ha augmentat fruit de les injeccions de capital
a bancs i caixes.
Històricament, el Deute Públic ha estat sempre un eina que l’Estat ha utilitzat
sovint per expandir la lògica de la rendibilitat capitalista. En l’actualitat estem
veient un nou capítol d’aquesta lògica, on en virtut del Deute públic es
desmantellen les darreres conquestes socials de les classes populars en forma
de retallades i privatitzacions de serveis públics.
5
EL DEUTE PRIVAT
El capitalisme és un sistema que conté insalvables contradiccions, i el crèdit és
un mecanisme que històricament ha ajudat a retardar l’explosió d’aquestes
contradiccions. El crèdit permet a l’empresa continuar produïnt sense
necessitat d’esperar a vendre els seus productes, als bancs i caixes, continuar
concedint préstecs sense necessitat d’esperar a que e retornin els concedits
anteriorment i als treballadors consumir béns i serveis a compte del seu salari
futur. La classe treballadora, però, és al mateix temps assalariada i
consumidora. Aquest fet suposa una contradicció en el model capitalista: per
poder ser més competitiu, l’empresari està constantment temptat a rebaixar
salaris, cosa que en el curt termini li permetrà obtenir més beneficis i així
sobreviure com a empresa en el sector i fins i tot expandir-se. Atés però, que
tots els empresaris capitalistes pensen igual perquè estan sotmesos a les
mateixes pressions, reduiran salaris sense parar compte amb el doble rol dels
assalariats. Això duu a una situació on les mercaderies, que ho són en tant que
han estat produïdes per vendre’s al mercat, no es poden realitzar com a tals
perquè no troben demanda efectiva, és a dir demanda amb capacitat de
compra. L’exemple més evident en els últims anys a l’Estat espanyol són els
munts i munts de pisos que al no trobar compradors solvents resten buits. En
aquest procés el crèdit hi juga un paper determinant, tant per la banda de la
classe treballadora i consumidora com per part de la classe empresarial.
Així la barra lliure del crèdit no responia a una població irresponsable que
demandava més i més crèdit per endeutar-se per sobre de les seves
capacitats; la barra lliure del crèdit responia a la necessitat d’uns capitals que
buscaven resoldre una equació complicada: en una banda de l’equació hi
tenien una població cada cop més empobrida, i a l’altra, una necessitat de
col·locar més i més mercaderies (pisos, automòbils i altres béns de consum) i
un sector financer autòcton que no volia quedar-se fora dels guanys de la
bombolla immobiliaria. La solució passa pel crèdit. Però, d’on sortien tots
aquests diners?
En el capitalisme, el més important es la taxa de beneficis. Quan la taxa de
beneficis disminueix, llavors el gran capital es mou i inverteix allà on la taxa és
major. Així a partir de la dècada de 1970 amb un capital productiu quan en
crisi, aquest capital emigra cap al capital financer, el qual desenvolupa una
complexa arquitectura financera que li permet grans beneficis en poc temps
aparentment sense passar pel procés productiu. Així, el capital financer que
anava a parar als bancs i caixes ho feia perquè aquesta era la inversió més
rentable.
En aquest context, alguns sectors prometien taxes de beneficis elevades, com
fou el cas del sector immobiliari a Espanya. De la mateixa manera que dèiem
que les mercaderies necessitaven ser venudes, els capitals necessiten ser
6
invertits allà on la promesa de beneficis és més alta. D’aquesta manera molts
capitals financers, de dins i fora de l’Estat, van fluir cap al sector financer
espanyol atrets per grans beneficis de la inversió immobiliaria. De fet, un bona
part dels capitals que alimentaven la industria immobiliària provenia dels
bancs alemanys, francesos, holandesos i belgues. La barra lliure del crèdit
provenia en bona part dels diners que els Bancs europeus prestaven als Bancs
i Caixes de l’Estat2. Amb l’esclat de les bombolles immobiliària i financera i
l’impacte que això té en l’economia real (caiguda de la producció i el consum,
atur...) motiva un canvi radical en la Política econòmica. A partir d’aquest
moment, l’objectiu principal són el de controlar el dèficit i el retorn de Deute.
A nivell de l’Estat espanyol el Deute privat es de l’ordre del 330% del PIB
espanyol, d’aquest les llars acumulen el 34% del PIB, les empreses no
financeres, el 138% i les empreses financeres el 106% (2011).
És en aquest escenari on s’han d’emmarcar els anomenats rescats a la banca,
diners que la UE presta a l’Estat Espanyol per a que doni als bancs espanyols i
aquests puguin retornar els seus deutes al capital europeu. Un mecanisme la
intenció del qual és la de fer passar per l’Estat un deute privat inter-capitalista,
i de pas convertir-lo en deute públic, a retornar per tots els ciutadans.
Conclusions Finals
En la crisi del deute podem veure com es cristal·litzen les essències més pures
de la subjugació de la majoria de la població a les necessitats del capital. Per
una banda, la lluita contra el deute públic esdevé l’entrada de capital privat a
les esferes del serveis públics i socials, tal i com va passar ja amb la
privatització de les grans industries públiques. Per l’altra, el deute privat de les
entitats financeres, es convertit en deute públic. S’estima que al 2013, a causa
del rescat a la banca, el deute públic de l’Estat Espanyol serà superior al 90%
del PIB!
L’objectiu és clar i contundent: assegurar el retorn del deute. No obstant, és un
impossible ja que el deute com a tal és el mirall de la hipertròfia del capital
financer. El fruit d’una època de bombolla que ens deixa mols crèdits que mai
es podran realitzar, pisos buits o a mig construir que mai s’habitaran, terrenys
que mai s’edificaran, vehicles que no es vendran, treballadors aturats que no
podran retornar els prestecs, entitats financeres que no podran complir els
seus compromisos amb alres bancs... Malgrat convertir aquest deute privat en
deute públic, sembla molt dificil pensar que aquest deute es pugui pagar.
Malgrat tot, les grans institucions Europees i internacionals exigeixen
l’aplicació de dures mesures d’ajustament per tal de corregir dèficits
“excessius”, que en realitat no és res més que reduir la dimensió del sector
públic per facilitar el pagament del deute i oferir nous espais al capital. Resulta
2 No podem oblidarel paper de la Unió Europea que sense l’euro aquesta afluència de capitals cap a l’estat espayol a
tipus d’interès pràcticament zero no hagués estat possible.
7
revelador observar com, davant del increment del dèficit públic generat arrel
dels ajuts a la banca, la Comissió Europea farà la vista grossa ja que entén “la
naturalesa inevitable” d’aquestes despeses (La Vanguardia, 23/10/12).
Bibliografia recomanada
•Carchedi, G. 2012. Desde la crisis de la Plusvalía a la Crisi del Euro
•Gill, L. Fundamentos y Limites del Capitalismo
•Gordillo, I. El deute Públic: un mecanisme de redistribució de riquesa de
pobres a rics.
•Marx, K. 1880. El Capital. Libro I, Tomo III. Ed. Akal
•Seminari Taifa. 2005. El sector público y el sistema fiscal. Informes de
Economía 02
•Seminari Taifa. 2010. El rescate de los Poderosos. Informes de Economía 07
•Seminari Taifa. 2011. La Estrategia del Capital. Informes de Economía 08
•Agencia tributaria: estadísticas tributarias
•Paredes Gómez, R.. 2011. Reflexiones sobre la reforma del impuesto sobre
sociedades en tiempos de crisis. Crónica Tributaria num. 142/2012 (95-111)
Un exemple senzill per veure aquest fenomen de la bombolla financera i la
seva explosió: un Banc A concedeix un préstec a una família per comprar un
pis. El Banc A emet un ‘títol’ que ven a una altra institució, per exemple un
Fons de pensions japonès. Aquest ‘títol’ té com a garantia el préstec hipotecari
de la família, qui religiosament va pagant cada mes les seves lletres amb un
interès que li cobra el Banc A (el qual envia aquest interès al fons de pensions
japonès).
El Banc A ha obtingut uns diners per valor del préstec per la venda del títol as
japonesos. D’aquesta manera el Banc A pot fer un altre préstec amb alguna
altra família (o empresa) i operar de nou de la mateixa manera. No li “cal
esperar” a que aquella família li torni el préstec. Per la seva banda, el fons de
pensió japonès, posseïdor d’un ‘títol’ del banc A amb garanties hipotecaries,
emet un nou ‘títol’ en base al primer títol que comprarà una companyia de
assegurances canadenca. Etc, etc.
La bombolla financera es va inflant deixant la part real de la economia cada
cop relativament més petita en comparació a aquesta. A juny de 2011, el
volum de la bombolla financera generada d’aquesta manera (derivats)
equivalia a 8 vegades el PIB mundial. De fet, 4 bancs dels EUA (Goldman Sachs,
Citiy Bank, Bank of America i JP morgan Chase Bank) acumulaven títols de
deute, altament interconnectats entre ells, per valor de 3 vegades el PIB
mundial (Carchedi, 2012). Arribats a aquest punt, es fàcil veure com rebenta la
bombolla en el moment que a les famílies ja no poden retornar els préstecs
als bancs. Ja tenim aquí la crisi, una crisi que neix de les pròpies
8
contradiccions internes del capitalisme; l’explosió financera serveix com a
catalitzador d’aquestes contradiccions, però no n’és l’origen.
•
9