Espai, cossos i aigua: un esbós d’etnografia audiovisual de la 55ª Biennale d’Art de Venècia Aquesta comunicació és una reflexió sobre un eseveniment cultural internacional, de gran pes socio-econòmic i artístic, com és la 55na Biennale dArt de Venecia. Seguint la proposta del clàssic sociòleg Georg Simmel (1988), em proposo analitzar l’esdeveniment de la Biennale com a un exemple de la monetarització de l’art i del seu procés de creació. El meu pas per la Biennale va coincidir amb una vaga de transports locals a Itàlia que va gaudir d’un ampli seguiment i que va deixar Venècia sense vaporettos. La etnografía audiovisual que presento segueix doncs, els passos que em van portar des de l’estació de Santa Lucia als Giardinni, passant pel pont de l’Accademia per evitar la bogeria de Rialto i les paradetes interminables de records que són tan kitsh com insulses arreu. Dels 88 paísos participants a la Biennale d’Art 2013, 30 ho feien als pavellons dels Giardini, i la resta ocupaven palaus, cases, locals i places de la ciutat, o bé es trobaven a l’Artilleria/Corderia, extensió de l’Arsenal. Aquesta és la seu de la Mostra Internacional “Il Palazzo Enciclopedico” comissariada aquest any per Massimiliano Goni. Quan camines per Venècia, i per extensió per la Biennale, passes a ser especialment conscient- consapevole, aquest terme italià de la categoria dels intraduïbles- del teu entorn físic i social més immediat: de la diversitat d’espais que configuren el texit urbà venecià, de la preponderància dels cossos que apareixen i desapareixen, sobtadament, en girar una cantonada d’un carreró o en entrar a un pavelló, i de la singularitat arquitectònica d’una illa rodejada d’aigua que ha donat lloc a una misteriosa ciutat flotant. Espais, així en plural, cossos i aigua són, doncs, els tres epigrafs d’aquest passeig per la Biennale. I aquest són les tres categoríes analítiques que aplicaré per explicar les pràctiques i els discursos que configuren el context social de la Biennale com a gran fira d’art contemporani.