La vendedora de rosas Fitxa didàctica

Fitxa didàctica
La vendedora
de rosas
ÍNDEX
Fitxa tècnica
2
Fitxa didàctica
• Objectius pedagògics
2
• Claus de treball per al professorat
3
• Elements de debat
5
Aquesta fitxa didàctica s'ha obtingut d'Edualter
1
FITXA TÈCNICA
Direcció: Víctor Gaviria
Guió: Víctor Gaviria
Producció: Producciones Filmamento
Duració: 110 min.
Països: Colòmbia
Any de producció: 1998
Repartiment: Leidy Tabares (Mónica) , Marta Correa (Judy), Mileider Gil (Andrea), Diana
Murillo (Cachetona), Liliana Giraldo (Claudia), Alex Bedoya (Milton), Giovanni Quiroz (El
Zarco)
FITXA DIDÀCTICA
1. Objectius pedagògics
●
●
Conèixer la situació dels nens i nenes que viuen als carrers de les grans ciutats en
situació de perill i exclusió social.
Reflexionar sobre la situació de violació dels drets fonamentals de la infància en la
qual es desenvolupa la vida dels nens i nenes del carrer.
2
2. Claus de treball per al professorat
La venedora de roses és una pel·lícula extremadament dura i amb una vocació de retrat
social. Es tracta d’un cinema compromès amb la pròpia comunitat. Mitjançant aquest
film, ens apropem a un conjunt de personatges, nens i nenes del carrer, totalment
vulnerables, sotmesos a unes condicions que els superen totalment. Davant d'una
situació d’empobriment i manca d’oportunitats, aquests nens i nenes han acabat en
una espiral de violència, drogoaddicció, abús i degradació. Els mateixos actors i
protagonistes s’interpreten a si mateixos o a molts altres com ells: són també nens i
nenes del carrer. La història real de l’actriu protagonista de la pel·lícula, Leidy Tabares,
que interpreta el personatge de Mònica, és especialment reveladora de la vida i destí de
molts d’aquests nens i nenes del carrer que viuen a les grans ciutats dels països del
sud. Leidy Tabares és filla d’una mare alcohòlica que va tenir set fills de set pares
diferents. Als cinc anys, Leidy va fugir de casa seva, on era maltractada, per a començar
a viure als carrers de Medellín. No va assistir a l’escola i va sobreviure venent roses als
carrer i als bars. Fins als tretze anys, que va ser quan va fer la pel·lícula, aquesta fou la
història de la seva vida. Però el film, que va ser un èxit a Colòmbia i al món sencer, va
permetre que comencés a canviar la sort de Leidy i que tingués altres aparicions en el
món de la televisió. Famosa i molt popular, va tractar de posar en funcionament una
Fundació per ajudar els nens del carrer, però la iniciativa no va acabar de quallar. L’èxit
va ser efímer: Leidy va tornar als carrers de Medellín, on va continuar la seva vida. Però
la tragèdia no va acabar: fou arrestada l’any 2002 i des d’aleshores ha estat a la presó,
acusada de participar en l’assassinat d’un taxista. Però la seva no és una història
singular, una bona part dels actors que apareixen a la pel·lícula, als pocs anys ja eren
morts. Trist destí el d’aquests nens i nenes del carrer.
La història d’aquests nens i nenes té el seu origen en els processos d’empobriment als
quals s’han vist sotmesos la gran majoria dels països del sud. Les polítiques
d’ajustament estructural, l’alliberament a ultrança, la reducció de l’Estat i
l’abandonament de les polítiques socials que s’han dut a terme sota els dictats del credo
neoliberal han generat una pobresa extrema. I entre els sectors més vulnerables sempre
acabem trobant els més febles, nens i nenes que veuen com els seus drets fonamentals
són violats. Un dels signes més evidents d’aquesta situació és la mateixa violació del
dret a tenir una infància i a desenvolupar-se cap a una vida adulta segons els processos
de desenvolupament que una determinada societat ha consensuat. Això és el que passa
amb els nens i nenes del carrer que veiem retratats en aquesta pel·lícula. Es tracta d’una
infància obligada a jugar la darrera carta, i a viure i assumir responsabilitats abans
d’hora. Però és una infància a la qual estan violant els seus drets a tenir una alimentació
sana i equilibrada; a l’educació; a un habitatge digne, a ser cuidats, estimats i
respectats. En el cas de les nenes, la situació es torna més vulnerable, víctimes de
possibles abusos i d’explotació sexual.
Colòmbia, i més concretament la ciutat de Medellín, és un escenari perfecte per mostrar
aquesta realitat. Es tracta d'un dels països amb més gran desigualtat social i violència
d’Amèrica Llatina. Als anys vuitanta, varen morir en els carrers d’aquest país al voltant
d’uns 50.000 nens i nenes. Són els “desechables”, eliminats perquè resultaven
molestos. En una entrevista concedida des de la presó al periodista Juan Carlos Roque,
Leidy Tabares afirmava: “Per la gent no som res, ens veuen com els dolents de la
societat, com aquells que fan el mal, com la taca negra de la llet. Però no pensen que
aquesta taca pot canviar, ¿per què maten tants nens al carrer? Perquè prenen
3
alcohol, perquè roben... Però no s'aturen a pensar, per què ho fan? Tan sols es
dediquen a jutjar-nos i a acabar amb ells, en lloc de donar-los les oportunitats de ser
persones, de ser gent de bé, que lluita; perquè en aquest món hi ha gent que vol sortirse'n i que, donant-los l'oportunitat, demostrarien moltes coses que, segurament, molta
gent desconeix. Perquè són pidolaires, perquè la gent els dóna diners. Ells mai
desistiran de ser pidolaires ja que sempre hi haurà gent que els oferirà diners en lloc de
donar-los l'oportunitat de fer alguna cosa. Jo dono la culpa a això, a la manca
d'oportunitats, a la manca de recolzament, de confiança, de seguretat en allò que poden
fer.”
Un denominador comú de la situació de tots aquests nens i nenes del carrer és la
manca de reconeixement. En una entrevista atorgada pel director del llargmetratge,
Víctor Gavina, destacava: “Els nens, per exemple, que per primera vegada podien tenir
veu. Anaven a dir qui eren, quelcom que els feia falta, doncs són nens molt poc
reconeguts al món. No tenen cap tipus de reconeixements. En aquest sentit, la pel·lícula
era una forma perquè ells arribessin a ser persones de veritat, en el sentit de ser
reconegudes”.
El tracte que la societat dóna a aquests nens i nenes de carrer és deshumanitzant.
Socialment es construeix una imatge d'ells entre la repulsió i la por, que genera
distància. És per això que algunes de les escenes més interessants de la pel·lícula són
en les què es veuen recreades les seves al·lucinacions i somnis, perquè ens acosten a
la seva vida interior. El director de la pel·lícula, Víctor Gaviria, va conviure molt a prop
amb els nens i nenes protagonistes del film i va poder conèixer de prop aquests somnis
i al·lucinacions. En aquest sentit explica en una entrevista: "Els nens i adolescents
“sacoleros” somien, al·lucinen i tenen visions d'imatges pacientment construïdes: veuen
la seva mare, que és lluny, aparèixer de sobte per a renyar-los i indicar-los un camí que
odien sense saber la raó... A vegades somien amb la Verge Maria, aparició molt dolça,
que es troba suspesa al carrer, els murmura, sense trair els llavis, paraules d'afecte
saturades d'una tendresa increïble... Després la Verge es transforma en la mare, l'àvia
que l'ordena deixar l'ampolla de “sacol” i tornar a l'internat de les monges... O somien
que són més alts que els edificis, o somien que es fan tan petits que ja ningú no els pot
veure ni els persegueix... O veuen cares que canvien en el núvols del cel, o amb amics
estimats que conversen amb ells durant hores, amables i agradables, rient-se de la
gràcia absurda de les paraules...”
“La vendedora de rosas” explica la trista història d'uns nens i nenes abandonats i
exclosos que procuren sobreviure. I per tal d'aconseguir-ho creen la seva pròpia
subcultura, amb les seves normes, els seus codis, les seves censures, les seves pors,
les seves esperances. La pel·lícula ens ajuda a endinsar-nos en el submón d'aquests
supervivents.
4
3. Elements de debat
●
Quines situacions ens ajuden a entendre les causes per les quals algunes nenes i
nens abandonen les seves llars i se'n van a viure al carrer? Amb quina mesura està
relacionat amb la pobresa? I amb la desestructuració familiar? Quina importància
creus que té la manca de respecte i de reconeixement?
●
Com són les condicions de vida que veiem en els barris pobres de Medellín?
●
Quins són els riscos als quals es troben sotmesos els nens i nenes del carrer?
●
●
●
●
Amb quina mesura es podria considerar que la colla actua com una forma
d'autoprotecció?
Per què creus que els nens i nenes del carrer tenen aquesta necessitat de drogar-se?
I, al mateix temps, quines conseqüències creus que té aquesta dependència de la
droga?
La pel·lícula descriu situacions de molta violència. En què es diferencia aquesta
violència de la que ens mostren moltes pel·lícules nord-americanes d'acció o les de
Quentin Tarantino? Per què aquesta violència ens resulta tan desagradable?
En quines situacions de la pel·lícula veiem la importància que té per a aquests nens i
nenes disposar d'una situació familiar “normalitzada”? Per què el somni d'una família
“normalitzada” és tan important per a ells i elles?
5