Documento 2630802

EL CAVALLER DE
L’OCEÀ ANTÀRTIC
PASQUAL ALAPONT
EL CAVALLER
DE L’OCEÀ
ANTÀRTIC
edebé
© Pasqual Alapont, 2013
© Edició: EDEBÉ, 2013
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Atenció al client 902 44 44 41
[email protected]
Direcció de Publicacions: Reina Duarte
Editora de Literatura Infantil i Juvenil: Elena Valencia
Disseny de la col·lecció: César Farrés
Fotografia: Thinkstock
1a edició, setembre 2013
ISBN 978-84-683-0816-6
Dipòsit Legal: B. 18083-2013
Imprès a Espanya
Printed in Spain
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només
pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Adreceu-vos
a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar fragments
d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
Índex
1. De com Daniel és armat cavaller ...................... 7
2. Daniel aconsegueix els serveis d’un escuder... 14 3. El Baró Negre ................................................. 23
4. Plans de partida ............................................... 31 5. Sucdanís .......................................................... 38 6. El que Daniel aprén al costat d’un fals eremita. .... 46 7. A la cova dels trols........................................... 53 8. La missió de l’escuder .................................... 62
9. Qui és en realitat Pell Glaçada? ...................... 76
10. L’aventura d’Àlex ........................................... 83
11. En marxa ......................................................... 92
12. El duel que no és cap duel ............................ 103
13. La retirada ..................................................... 110
14. La fi del cavaller . .......................................... 114
1. De com Daniel és armat cavaller
A
València, prop del riu, en un bloc de pisos com n’hi
ha tants a la ciutat, vivia un xicot d’uns tretze anys,
fill únic, d’aquells que porten ulleres, camallarg, prim
de galtes i musculatura escassa. El seu nom era Daniel.
Aquest xicot d’ànima noble vivia amb el seu pare,
viudo de feia sis anys, sempre ocupat en els seus quefers, i amb una tia fadrina, Immaculada, que treballava
a casa com a traductora d’alemany. La mare de Daniel
havia mort en un accident de cotxe, i al seu fill, que
viatjava amb ella, li havia quedat la seqüela de dues
ferides: l’una era la cicatriu d’una cremada a la cama
esquerra, ben visible, però l’altra s’amagava als replecs de la seua memòria. Aparentment, Daniel havia
esborrat els fets tràgics de l’accident, però només en
aparença. Durant sis anys havia esmerçat totes les forces per oblidar aquell succés, però la ferida es mantenia
oberta i supurava de tant en tant en forma de malsons
terrorífics i incomprensibles.
Tots aquells anys Daniel havia trobat refugi i consol en la fantasia. A totes hores tenia un llibre a la mà
o bé jugava amb la Play als seus jocs preferits. Tenia
7
facilitat per a identificar-se amb els seus personatges
més estimats, i era capaç de sentir les seues aventures
com a pròpies. Els Stark d’Invèrnalia, Frodo i Aragorn, Ivanhoe, Doneval i Favila, D’Artagnan o els
mags de Hogwarts li evocaven imatges molt vívides;
se sabia de cor les seues vides i havia interioritzat
tant els seus paisatges que el món amagat a l’interior
de l’armari de Nàrnia li era més recognoscible que
el seu propi barri.
Aquest era el món de Daniel. Els ensenyaments i
els exemples que la família no li podia donar, per falta
de dedicació, els havia adquirit en les seues lectures,
poblades de cavallers, princeses, escuders, dracs, elfs,
bruixes, nans, trols i altres espècies fantàstiques. De
tot això, Daniel se n’havia forjat un codi cavalleresc;
era animós i valent, afable, generós i accessible a les
persones de qualsevol condició. Havia llegit tant, i amb
tant de fervor havia jugat, que, com Bastian Baltasar
Bux, l’heroi de La història interminable, hauria volgut
trobar la porta per a traspassar la frontera de la realitat i
la fantasia, definitivament. Per això a vegades es deixava
arrossegar per la seua imaginació i acaronava la idea que
la seua família no era la seua vertadera família, que el
seu destí no podia ser tan vulgar. Cada dia que passava,
la dèria s’havia fet més i més gran, i a mesura que creixia
i ocupava un lloc al seu cervell, li havia tret molts dels
seus records reals. Així, creia que vivia en aquella casa
temporalment, i que aviat passaria algun esdeveniment
extraordinari que el donaria a conéixer a tot el món.
El pas definitiu, Daniel el va donar el sisé aniversari
de la mort de la mare, quasi com un joc. De fet no era
8
cap joc, perquè el que no volia era pensar mai més
en aquell succés dolorós, i tanta força havia posat a
esborrar-lo que s’havia trobat de sobte de la banda de
la ficció. Al principi es va deixar acariciar per aquell pendent suau, sense sospitar que caminava vora un precipici
i que, si es deixava anar, potser no tindria possibilitat
de tornada.
Aquell dia, Daniel acabava de tornar de l’escola.
Acabat de dutxar, es va mirar a l’espill del lavabo, vestit
amb un barnús blanc, i es va dir a si mateix: «Des d’ara
no tindré descans, perseguiré els dolents i afavoriré els
dèbils. On hi haja el caos i el desordre, allà hi seré, jo,
el cavaller de...»
El cavaller de...? El cavaller què? Un cavaller sense
nom és com un pastís sense cirera. Els cavallers més
famosos tenen nom. A Daniel se li va acudir que quan
algú reparara en els seus fets i volguera fer-ne una
recopilació se les hauria de veure negres, i les seues
gestes podrien ser atribuïdes a qualsevol o perdre’s en
l’anonimat.
Daniel es va fixar en les coses que tenia més a la
vora, i així va descobrir un desodorant de barra que
tenia de reclam la imatge d’un ós polar. Li van venir al
cap escenes de glaceres i icebergs. El paisatge tenia un
punt aristocràtic, singular, i cap nació el podia reclamar
com a propi, de manera que se’n va apropiar d’una part
indeterminada i tot d’una va exclamar:
—Cavaller de l’Oceà Antàrtic, aquest és el meu
nom!
Ell no sabia que a l’Antàrtic no hi ha óssos polars.
Però el cas és que així va nàixer el cavaller més ardit
9
i valerós de la Terra, que vivia exiliat de les seues
possessions australs i vagarejava pel món a la recerca
d’aventures i dames en perill, encara que en les seues
excursions el bo de Daniel no havia arribat al tròpic
de Capricorn, ni a la línea de l’equador. Si hem de ser
sincers, ni tan sols havia passat del tròpic de Càncer.
El xicot també es va adonar, en aquella ocasió, que
no recordava haver sigut armat cavaller per la mà de cap
noble, i va considerar que el tràmit era imprescindible
si volia ingressar en l’orde de la cavalleria. Així que
va agafar una gorra que sa tia feia servir per a tenyir-se
els cabells i se la va encasquetar a mode de corona.
Després va agafar el raspall de fregar-se l’esquena i
ell mateix es va donar uns quants colpets sobre les
espatlles i va pronunciar unes paraules amb la més
gran solemnitat:
—Daniel Ferrandis Zahonero, exiliat de la pàtria
dels meus pares, per la fama i la glòria dels meus avant­
passats, em nomene a mi mateix i de la meua pròpia
mà cavaller de l’Oceà Antàrtic.
A continuació va acotar el cap amb dignitat i es va
posar a meditar en la transcendència del fet que acabava
de viure. Pensava passar-se tota la nit en vetlla, agenollat
sobre el terratzo fred i dur del lavabo, que ell, en un deliri
que creixia imparable, identificava amb els maons d’una
capella, però algú va pegar uns colps a la porta. Es va
sobresaltar. A fora, una veu poderosa va retrunyir:
—Obre ja d’una vegada! Tinc necessitat d’entrar!
Daniel, acabat d’armar cavaller, es va mossegar els
llavis i va fer una ganyota de disgust. Hauria reconegut
aquella veu desagradable en qualsevol lloc. La seua
10
fèrtil imaginació la va adjudicar a Pell Glaçada, una
dida de la pitjor espècie que s’havia fet càrrec seu des
de menut i que s’obstinava a dir-se tia Immaculada.
Daniel estava convençut que aquesta dona li tenia una
tírria colossal. Des que tenia ús de raó l’havia marcat
de prop amb els seus encanteris i beuratges.
—Un segon —va dir per guanyar temps—, estic
rentant-me les dents.
Per experiència sabia que no era bo oposar-se als
desitjos d’aquella dona. Pell Glaçada tenia la dèria que
Daniel s’havia de rentar les dents, i si no ho feia així,
el podia convertir en un cuc o tancar-lo en el pitjor dels
calabossos i en acabat llançar la clau a la claveguera
més recòndita del regne.
En eixir del lavabo, se la va trobar de cara i les
cames li van fer figa.
—Què feies tant de temps tancat allà dins? —va
preguntar ella.
—Posava en ordre els meus assumptes.
—Fuig, assumptes!, que tens més raons que un
ministre. La teua adolescència m’està traient de polleguera.
Daniel no va respondre i procurà no mirar-la als ulls.
—Et penses que pots enganyar-me, però encara
hauries de tornar a nàixer cent vegades per a aixecar-me
la camisa, ximple. Què feies tancat allà dins? Mira’m
a la cara!
El cavaller de l’Oceà Antàrtic estava persuadit que
la força destructora d’aquella malvada s’amagava a les
ninetes, i que amb un raig podia deixar paralitzats els
seus enemics i els podia convertir en conills descer11
vellats. Va mantenir un silenci obstinat i Pell Glaçada
li va clavar un dit entre les costelles.
—T’he dit que em mires, liró.
—Deixa’m estar, bèstia immunda. Els teus ulls
cremen!
—Què dius? Has estat bevent?
—Sí, m’he empassat tot el col·lutori.
La dona va pinçar l’orella de Daniel amb les seues
urpes d’acer. El cavaller de l’Oceà Antàrtic es va regirar
de dolor, però aconseguí escapar-se’n. Al cap de pocs
segons va arribar a la seua habitació i es va tancar per
dins.
El cor li anava a mil. Per mirar de tranquil·litzar-se,
va agafar una guitarra, i en el seu cap aquesta es va
convertir en un llaüt de sons medievals.
De la finestra estant, va espiar la finca del davant,
que compartia pati amb la seua, i que ell imaginava
com un castell penjat en un pujol. Davant per davant
hi havia una noia de pell bruna. La xicota vestia una
samarreta amb els llacets descordats i s’estava eixugant els cabells amb una tovallola. Daniel no n’havia
vist cap de més bonica. Es preguntava qui devia ser
aquella donzella desconeguda a qui identificava amb
el sobrenom de Sucdanís i a qui en la intimitat de la
seua alcova dedicava poemes d’amor. A ella volia lligar
totes les seues proeses, i per ella estava disposat a fer
sacrificis que encara no estaven escrits.
Es va posar a cantar. La veu del cavaller de l’Oceà
Antàrtic mancava d’ofici. Ningú no li havia ensenyat
l’abecé del solfeig i tocava les cordes d’una manera
que l’instrument, més que sonar, semblava queixar-se.
12
Però Daniel posava tant de sentiment en la interpretació
que hauria estat capaç d’entendrir una pedra.
Una pedra, sí, però no un roc de marbre com el que,
segons creia, envoltava el cor del seu pare adoptiu.
Daniel fantasiejava amb la idea que havia caigut en
aquella casa per error, o que, a poc de nàixer, Pell
Glaçada l’havia depositat a les mans d’aquell home
rústec per protegir-lo d’algun perill, encara no ho sabia
del cert. Aquestes contradiccions i llacunes no feien
sinó alimentar el deliri d’un origen extraordinari. De
la realitat i la fantasia, Daniel n’havia fet un garbuix.
Mirava la seua cama esquerra, i en la pell cremada no
hi veia ja la seqüela d’un accident de trànsit sinó una
marca de naixement, el senyal d’una nissaga noble
que algun dia es manifestaria d’alguna manera i que
el proclamaria hereu d’un territori.
Daniel va cantar a l’estimada que sense ella no hi
havia plaers al món. En això es va sentir que algú volia
forçar la porta de males maneres. Era el rústec propietari d’aquella casa que desitjava enviar-lo a una missió:
baixar les escombraries. Daniel sabia que havia nascut
per a ocupacions més elevades, però li va semblar que
havia de correspondre a l’hospitalitat d’aquell home
que l’havia criat des de menut i no va pronunciar ni
mitja paraula; va agafar la bossa, que feia pudor de peix
fregit, va baixar per les escales i la va depositar en un
contenidor. No havia preguntat pel seu contingut. Sabia
que poc després algú passaria i se l’enduria. Però aquests
assumptes que l’allunyaven del món de ficció no eren de
la seua incumbència i o bé els transformava en benefici
del seu deliri o bé els oblidava tot just els havia enllestit.
13