Documento 2630780

L’artístic atac del
Cocodzilla!!!
© Text de Gabriel García de Oro, 2014
© Il·lustracions de Purificación Hernández, 2014
© de l’edició: EDEBÉ, 2014
Passeig Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Atenció al client: 902 44 44 41
[email protected]
Direcció: Reina Duarte
Edició: Elena Valencia
Disseny: BOOk & lOOk
© de la traducció: Elisenda Vergés-Bó
Primera edició, setembre 2014
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació
d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de
les excepcions previstes en la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra.
(www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
ISBN 978-84-683-0939-2
Dipòsit legal: B. 13808-2014
Imprès a Espanya
Printed in Spain
L’artístic atac del
Cocodzilla!!!
Gabriel García de Oro
Purificación Hernández
0. Amb una bossa
d’escombraries
a la mà i un envàs
de iogurt al nas
Aquestes imatges ens arriben en rigorós directe
des de l’espai.
Et sona aquesta pilota? Sí? No? A veure, si penses que és una d’aquelles boles
que fan servir les bruixes per endevinar el futur
col. loca la mà dreta aquí:
Molt bé, ja la pots treure.
I si creus que es tracta d’una bala gegantina a la
qual se li han enganxat teranyines, mocs verds i
fang putrefacte, POSA-HI ELS PEUS:
6 /7
Perfecte, ja pots baixar del llibre. Peses una
mica ^_____^.
Ah, és clar, i si penses que això és la Terra...
Molt bé! Has encertat, pots continuar llegint.
T’espero després d’aquest minipetitparèntesi que hauran
de llegir tots aquells que hagin posat la mà o els
peus damunt del llibre. He de parlar en privat
amb ells.
(Ei! De debò has pensat en una bola de bruixa o en una bala gegantina?
Quin crack! Escolta, escriu-me un mail... M’encantaria parlar amb tu... I ara
unim-nos als altres a la línia de sota...)
Aquí! Molt bé. Continuem, però sense perdre
de vista la Terra. Mira-la un altre cop. Te n’adones? Sembla tan tranquil·la, tan preciosa, tan en
pau... Doncs no! N o , n o i n o ! la Terra està a
punt de fer un gran PUUUUUUUMPATAPATRUMMMM.
A punt de desaparèixer de l’univers. I només li
queda una esperança per salvar-se. Vols saber
quin aspecte té l’única esperança que té el teu
planeta? Mira:
8 /9
Exacte, és ell. l’únic. l’incomparable. l’heroi.
És... Marcià Garcia!!! I és, efectivament,
la imatge de la nostra esperança. D’acoooooord,
sé el que estàs pensant.
TU PENSES: «Jo no veig res d’especial. Res
que pugui fer pensar que això que veig aquí és
intrafant. I ara! Jo aquí només hi veig el Marcià
amb una bossa d’escombraries a la mà i... un
envàs de iogurt al nas! Com pot ser aquesta la
imatge de la nostra esperança? I per què hi ha un
núvol de fum de color rosa? No entenc res, però
M’AVORREIXO!!!».
JO RESPONC: «Paciència! Mooooooolta paciència... Que t’avorreixes molt de pressa, tu.
I ja sé que no anem sobrats de paciència en
aquests temps que corren, i que no tens temps
perquè tens moltes coses a fer, però creu-me:
TINGUES PACIÈNCIA. Perquè des d’aquí, des
d’aquest llibre, des d’aquestes pàgines, seràs testimoni del que pot ser la fi de la Terra. De
toooooooooota la Terra. I això significa que TU,
si és que vius en aquest planeta, tampoc no
10 /11
pots estar-te tranquil i que la teva única esperança és Marcià Garcia. I ho és, malgrat que porti una bossa d’escombraries i un envàs de iogurt
al nas... Ah!, i també ho és malgrat el FUM
ROSA».
Què? T’hi atreveixes? Sí? Així doncs... comencem! Però, ja ho saps, abans necessites un llapis i
apuntar en aquest requadre el dia i l’hora d’ara
mateix :-)
Ja està? Molt bé!
Sempre recordaràs el dia i l’hora exacta, exacta, exacta. El moment just en què vas començar
a llegir una aventura fantàsticament vertadera, plena de perills perillosíssims i
d’amenaçadores amenaces. Sí, ho has
endevinat. No t’has equivocat de llibre. Ets aquí,
en aquest, just davant de...
i...
L’artístic atac del
Cocodzilla!!!
12 /13
1. L’honor i la glòria
fan pudor de caca
Papers arrossegats pel vent perseguint boles de
pèl immenses amb restes de xiclets de tutti frutti.
llaunes de refrescos encallades a les clavegueres.
Pots de QUÈTXUP semibuits farcits de mosques.
Paraigües abandonats amb mocadors bruts
que pengen de barnilles trencades. Restes de menjar de hàmster i fins i tot tolls d’escopinades tan
grans que s’hi podria navegar.
Era com si la Terra s’hagués convertit, definitivament, en una bala gegantina a la qual
s’haguessin enganxat teranyines, mocs verds i fang
putrefacte ^____^.
—Gosset, tens sort d’anar de COSMOTXILLA.
És impossible caminar per aquí sense omplir-se
els peus de mer...
—Buuuuuuuuuub Buuuuuuuuuub.
—D’acord, d’acord. No diré cap paraulota.
Però..., has vist això? És fastigós i a més comença
a fer molt mala olor... Com si un formatge s’hagués menjat un peu suat, ha, ha, ha.
14 /15
El Marcià va riure del seu acudit, tot i que
allò no feia gens de gràcia. Feia dos dies que els
Ser v e i s d e R eco l l i d a d ’ Es co m brarie s s’havien declarat en vaga. Què significava això? Doncs
que ningú a la ciutat recollia les escombraries.
Dos dies sense que ningú passés a netejar els
carrers. DOS DIES NOMÉS!!! i la ciutat feia
fàstic.
No obstant això, per al Marcià, tanta porqueria
amuntegada al carrer només podia significar una
cosa:
—Això és un mooooooooolt bon senyal. Un avís
que em fa el destí. I ara ja ho sé: L’HONOR I LA
GLÒRIA FAN PUDOR DE CACA. Ha, ha, ha...
El Marcià estava molt HA, HA, HA. Per què?
Perquè avui era el dia que se sabria el guanyador
del PREMI NACIONAL DE CONTES ESCRITS
PER NENS I NENES. Totes les escoles del país hi
havien participat. I què té a veure això amb la
vaga d’escombraries? T’ho explico segons
els pensaments del Marcià:
A. El Marcià s’havia presentat al premi
amb un història titulada:
LES FÈTIDES I FASTIGOSÍSSIMES
AVENTURES DELS ZOMBIS
MENJABOLQUERS DE NADONS.
B.
C.
En la seva història hi havia moltes
escombraries i molta porqueria.
Al carrer TAMBÉ hi havia moltes
escombraries i molta porqueria.
RESULTAT:
EL DESTÍ EL VOLIA AVISAR
QUE GUANYARIA EL CONCURS.
Ho has llegit amb els teus propis ulls. Era c l arí s s i m. Tant que el Marcià estava convençut que
li donarien el premi. I ho va continuar estant quan
va entrar a l’aula. I quan es va asseure al pupitre.
I encara ho va estar més quan el professor Emili
Dolç va començar la classe amb aquestes paraules:
16 /17
—Em complau molt, estimada classe, poder dir
que el guanyador del concurs es troba entre nosaltres. Sí, està assegut ara mateix aquí, en un
d’aquests pupitres.
UUUUUUUUU... OOOOOOOOO...
EEEEEEEEE...
Aquests sons i d’altres més difícils d’escriure
van ressonar per l’aula. Quins nervis! Marcià Garcia no es va poder contenir i va xiuxiuejar al Cosmoquisso:
—Aquest premi porta escrit el meu nom. Ai,
ai, ai..., quina emoció. Em convertiré en el nou
REI DE LA FANTASIA. Creus que he tocat sostre?
Creus que em podré superar?
El Cosmoquisso, disfressat de COSMOTXILLA,
va mirar el seu amic i va alçar les celles sense
dir res.
—Tothom tranquil —va dir el professor—. Si
us plau, un moment de silenci. És un gran honor
per a aquesta escola tenir un talent literari
tan brillant que... D’acord, no m’enrotllaré...
El professor Dolç va respirar fondo. Fins i tot ell
estava nerviós! Gairebé podríem dir que tota la
classe estava nerviosa. Podríem, però mentiríem.
Marcià Garcia no ho estava. Marcià Garcia estava
impacient. Sí, impacient per sentir el seu nom!
—Va, va..., digues-ho ja. Ja n’hi ha prou de rotllos. Digues el meu nom, digues el meu nooom
—va murmurar.
—Marcià Garcia! —va cridar el professor fent
que els alumnes se sobresaltessin.
—Gràcies! Visca! Iuuuuuuuuhu —va cridar,
emocionat.
—Marcià Garcia! —va repetir el professor Emili Dolç—. Si vostè continua així, l’hauré de castigar. li ho dic de debò. Primer i últim avís.
eh?
Exactament això ens preguntem tots. Eh? Què
ha passat? Vegem la jugada repetida per entendre-ho millor.
18 /19
REPETICIÓ DE LA JUGADA
AMB COMENTARIS
Marcià Garcia estava impacient! Sí,
impacient per sentir el seu nom!
—Va, va..., digues-ho
ja. Ja n’hi ha prou
de rotllos. Digues
el meu nom,
digues el meu nooom
—va murmurar.
(Vet aquí
la clau! El Marcià
murmura,
però murmura d’una
manera tan profunda que
el professor Dolç
diu el seu nom, sí, però
per renyar-lo, no
perquè hagi guanyat
el premi.)
—Marcià Garcia!
—va cridar el professor
fent que els alumnes
se sobresaltessin.
(Sí, el professor diu el seu nom,
la qual cosa provoca que el Marcià cregui
que ha guanyat
el premi i ho
celebri.)
—Gràcies!
Visca!
Iuuuuuuuuhu
—va cridar,
emocionat.
(Però no es
així, com queda
clar en l’última
frase del
professor.)
—Marcià Garcia!
—va repetir el
professor Emili
Dolç—. Si vostè
continua així,
l’hauré de
castigar. Li ho dic
de debò. Primer
i últim avís.
20 /21
Doncs això, ara crec que ja hem passat de
l’eh? a un ah! i entenem que al Marcià l’alegria li durés el que a tu et costa saltar
amb la mirada des d’AQUÍ...
...fins a AQUÍ.
Això mateix. Te’n fas una idea, oi? Però la cosa
va ser pitjor quan, finalment, Emili Dolç va dir
un nom. Un nom amb cognom que era:
Mirta Suàrez!
Ara sí. Tothom va aplaudir. Tothom es va aixecar per felicitar la guanyadora. Tothom? No, tothom, no. El Marcià no va aplaudir, ni es va aixecar
per felicitar-la ni va celebrar res de res. Normal.
El cop havia estat dur. Els seus zombis menjabolquers de nadons havien patit una derrota cruel.
Però el que el Marcià no sabia encara és que l’art
sempre et dóna una altra oportunitat (que misteriós m’ha sortit aquest final ^___^).
22 /23