Documento 2629929

BIBLIOTECA ESCOLAR
CLÀSSICS
EXPLICATS ALS INFANTS
Faules
edebé
Projecte i direcció: EDEBÉ
Adaptació del text: Rosa Navarro Durán
Il·lustracions: Francesc Rovira
Direcció editorial: Reina Duarte
Disseny: Joaquín Monclús
Traducció: Elisenda Vergés-Bó
© Edició cat.: edebé, 2013
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
1a edició en aquest format, març 2013
ISBN 978-84-683-0880-7
Dipòsit Legal: B. 170-2013
Imprès a Espanya
Printed in Spain
EGS - Rosari, 2 – Barcelona
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada
amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la Llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos
Reprográficos - www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.com;
91 702 19 70 / 93 272 04 45).
BIBLIOTECA ESCOLAR
CLÀSSICS
EXPLICATS ALS INFANTS
Faules
explicades als infants
per Rosa Navarro Durán
amb il·lustracions de Francesc Rovira
edebé
La cigala, que es desviu
per cantar al llarg de l’estiu,
es trobà desprevinguda
quan el fred fou més rude…
LA CIGALA
I LA FORMIGA
Era l’estiu i feia molta calor. La cigala estava contenta, se sentia feliç. S’havia passat tots aquells mesos cantant, sense preocupar-se de res més, sense pensar que, quan arribés el fred,
no podria trobar fàcilment el menjar que ara tenia al seu
abast.
Menjava, cantava, vivia feliç. Només pensava a cantar. Ni se
li acudia que no quedava tant de temps perquè arribés l’hivern.
Feia calor i s’hi estava molt bé, a la branca de l’arbre, sense fer
res. Era molt divertit cantar i cantar.
A baix hi veia, a terra, la beneita de la formiga, que no parava de treballar ni un instant. Anava d’aquí cap allà, sempre car-
8
A baix hi veia, a terra,
la beneita de la formiga
9
regada amb menjar que portava al seu formiguer. Que estúpida! Tan bé que s’hi estava, sense fer res!
Van començar a passar els dies, l’un rere l’altre, a una velocitat terrible…, i va arribar l’hivern. Feia molt de fred. Molts
arbres havien perdut les fulles, estaven nus i no tenien res per
donar als ocells i a les cigales.
La cigala va començar a buscar desesperadament menjar
pels camps: grans de blat…, res!, no en trobava cap! I tenia
gana, molta gana!
Va baixar de l’arbre, se’n va anar al camp, però no hi havia
res, ni un sol gra de blat o de civada. Va buscar i buscar un altre cop pels arbres nus, pels camps sense menjar. Res! Tenia
molta gana i tremolava de fred!
Què faria? Es moriria de gana! Ja notava que li fallaven les
forces per continuar buscant menjar!
Tot d’una es va recordar de la seva veïna, la formiga. Quina
idea tan bona! Ella sí que tenia emmagatzemats al seu formiguer moltíssims grans i li’n podria donar uns quants! Se’n va
anar de seguida a veure-la.
10
Què faria?
Es moriria de gana!
11
12
La va saludar amb molt de respecte, va doblegar fins i tot
una mica la poteta quan ho va fer, i li va dir:
–Senyora formiga, sé que els vostres graners són plens, no
us podreu acabar en tot l’hivern les provisions que teniu emmagatzemades. En canvi, aquí teniu la vostra humil veïna,
aquesta trista cigala que no pot menjar. Es va passar l’estiu
molt alegre, cantant, cantant sempre, i no va saber mai què era
la gana ni va pensar que algun dia ho sabria prou bé.
»No em podia imaginar, senyora formiga, com n’era, de dur,
l’hivern. Jo no sabia què m’esperava. Estic tremolant de fred,
estimada amiga meva, i morta de gana perquè no tinc res per
posar-me a la boca.
»Si us plau, senyora formiga, deixeu-me alguna cosa que us
sobri perquè pugui menjar. Jo us prometo, com em dic cigala,
que us ho tornaré i hi guanyareu molt. A l’estiu us cantaré tot
el dia i seré la vostra amiga per sempre.
La formiga no era gens generosa i, en sentir la seva desesperada i famolenca veïna, va amagar-se a l’esquena les claus del
graner i, molt enfadada, li va respondre:
Si us plau, senyora formiga,
deixeu-me alguna cosa que us sobri
13
14
–Tu et penses que ara jo et prestaré el que m’ha costat tanta
feina d’aconseguir! Gandula! Digues-me, què vas fer durant tot
l’estiu?
–Jo –li va respondre amb el cap cot la cigala– cantava, senyora veïna, com us he dit. Sóc molt alegre i cantava a tot el
qui passava per sota el meu arbre. I no vaig aturar-me ni un
moment, ni un moment. Jo era feliç i volia que els altres ho fossin quan m’escoltessin.
–Així que tu cantaves mentre jo treballava sense parar! No
em vas veure treballar amb la calor que feia per omplir el meu
graner? De segur que sí i vas pensar que jo era una beneita perquè tu menjaves i només cantaves. Doncs ara que jo menjo, balla tu, que et creies tan llesta.
I va entrar al seu formiguer i va deixar tota sola la famolenca i mandrosa cigala.
La cigala no va ser previsora perquè no va pensar que, després
de l’abundància de l’estiu, ve el fred de l’hivern i el menjar per a les
cigales desapareix. Però la formiga, que va poder menjar perquè va
ser previsora i treballadora, no va ser, en canvi, gens generosa.
...va deixar tota sola la famolenca
i mandrosa cigala
15
No s’ha d’imitar la cigala ja que sempre arriba l’hivern en la
vida i ens falta el que vam menysprear en altre temps. Però
tampoc no s’ha de ser tan poc caritatiu com la formiga, perquè
és molt agradable compartir les coses.
EL RATOLÍ
DE LA CORT
I EL RATOLÍ
DEL CAMP
Un ratolí que vivia a la cort, a la capital, va convidar a casa
un amic seu, un ratolí que vivia al camp. Ho va fer amb molta educació, amb molta elegància. I li va donar un autèntic banquet: un bon i gustós tros de cansalada i formatge
fresc d’Holanda. El va allotjar, a més, en un rebost que era
ple de tota mena de viandes. Què més podia demanar el ratolí camperol! Enlloc del regne de Ratòpoli s’hauria pogut
trobar un allotjament millor, ni que fos per al seu rei, Rosegapà Primer.
El ratolí camperol no feia res més que flairar-ho tot, entusiasmat. No es podia creure que fos de debò el que estava
...les parets i el sostre
eren plens de xoriços
17
veient: les parets i el sostre eren plens de xoriços, pernils, cansalada i altres mil llaminadures ratadores. Tots dos amics saltaven contents, anaven de pernil en pernil, de formatge en formatge. Quin plaer!, quina olor tan meravellosa!
18
Però, de cop, es va acabar tota aquella felicitat… perquè va
arribar la rebostera.
En sentir el soroll de la porta i després les seves passes, tots
dos van començar a córrer embogits, no sabien on ficar-se, ja
que ni recordaven on eren. Quina por! Sort que, finalment, van
trobar un forat que els va conduir a un passadís i van poder entrar-hi a corre-cuita i quedar sans i estalvis.
El ratolí camperol, sense respiració, amb el cor que li bategava desbocat, va dir:
–Així s’acaba tanta abundància! No vull ni formatge ni cansalada ni res si és a canvi d’aquest ensurt. Me’n torno cap al
meu poble, al camp! Aquí et quedes tu, bon amic, amb totes
aquestes exquisides viandes que es paguen tan cares. No m’aprofita gens menjar-me-les a canvi d’aquests ensurts!
I així ho va fer. Al moment se’n va anar cap a la seva casa de
terra, al camp.
Des de llavors va assaborir molt més els llegums que menjava sense ensurts, sense el pànic que havia viscut a casa del
seu educat amic, el ratolí de la cort. Aquest tenia al seu abast