Documento 2629580

Jos
osé María
a plaza
edebé
tripa els espectres.indd 1
21/2/11 11:24:55
Títol original: El cementerio de los espectros sangrantes
© del text, José María Plaza, 2009
© il·lustració de coberta, Noemí Villamuza, 2009
Projecte i direcció: EDEBÉ
© Ed. catalana: edebé, 2011
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Directora de la col·lecció: Reina Duarte
Disseny: Els Altres
Dibuixos interiors: RedRose
Traducció: Xavier Timoneda
ISBN 978-84-683-0000-9
Dipòsit Legal: B. 26-2011
Imprès a Espanya
Printed in Spain
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació
d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat
d’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar fragments d’aquesta obra (www.conlicencia.
com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45).
tripa els espectres.indd 4
21/2/11 11:24:55
A Elisabeth Lubinski, María Jesús Pérez
Fuentes, Marian Chaparro i Rosa Triguero, ja que
totes van tenir a veure, i em van ajudar, amb la pàgina
web dels Sense Por.
Una altra vegada a Reina Duarte
i Ana Plaza, perquè els seus suggeriments han
millorat notablement la novel·la.
Al Departament Comercial d’Edebé per fer
arribar aquesta sèrie a tantes escoles, on ha estat tan
ben rebuda.
5
tripa els espectres.indd 5
21/2/11 11:24:56
NOTA DE L’AUTOR
Aquesta novel·la està ambientada en un paisatge fàcil de reconèixer: el Cementiri de La Almudena, de
Madrid, que potser és el més gran d’Europa. Tots els
escenaris que aquí se suggereixen, així com els camins que recorren els protagonistes, són reals, igual
que les tombes, mausoleus o estàtues que apareixen
en el llibre o la història mateixa del lloc.
I com sempre, si vols enviar-li algun comentari
del que t’ha semblat el llibre, així com idees i escenaris per a noves aventures, o mantenir correspondència amb l’escriptor, pots fer-ho a l’adreça de correu:
[email protected]
7
tripa els espectres.indd 7
21/2/11 11:24:56
Índex
1. La neu és blanca ............................................... 11
2. Mirant cap enrere .............................................. 21
3. A les portes del cementiri .................................. 31
4. Entre tres camins ............................................... 43
5. Buscant una sortida .......................................... 51
6. La làpida partida ................................................ 59
7. Lluentors en la foscor ........................................ 71
8. Una trucada en la nit ......................................... 81
9. La pista dels braçalets de corda ....................... 89
10. Uns nínxols amb sorpresa ............................... 99
11. Fent voltes amb els fantasmes ...................... 107
12. Dins del mausoleu ......................................... 117
13. Qui va empènyer la porta? ............................ 125
14. Retorn a la tomba .......................................... 135
15. Gotes de sang ............................................... 145
16. Amunt i avall .................................................. 155
17. Massa gent de sobte ..................................... 163
9
tripa els espectres.indd 9
21/2/11 11:24:56
18. Com autòmats ............................................... 171
19. La fortuna i la fortuna .................................... 181
20. Una altra vegada a classe ............................. 193
Epíleg (en blanc de neu) ...................................... 203
10
tripa els espectres.indd 10
21/2/11 11:24:56
1. La neu és blanca
Acabava de començar la tardor i ja semblava l’hivern.
Així ho vaig sentir aquell diumenge d’octubre, en el qual
havíem quedat tots quatre al parc que hi ha entre casa
meva i casa de la Belén. Feia fred. El vent arrossegava
unes gotes que no es decidien a ser ni pluja ni neu.
—Espero que no triguin gaire —vaig sospirar,
recolzat en un arbre gruixut.
Normalment, les noies solen arribar les primeres i el David l’últim. Però aquesta vegada res no va
ser com m’esperava.
Em venia de gust veure els meus amics fora de
l’escola, sense haver d’aguantar els altres companys,
especialment el pesat del Fernando, que està en una
altra classe però sempre va darrere la Cristina, com si
no hi hagués més noies a l’escola.
Des que vam arribar de les colònies on vam
11
tripa els espectres.indd 11
21/2/11 11:24:56
viure l’aventura de la guineu venjadora, Els Sense Por
no s’havien reunit ni una sola vegada. És cert que hi
havia vist la Belén i la Cristina fora de classe, i també
el David, el meu millor amic, però en tot aquell temps
no havíem tornat a estar tots quatre junts, com una
veritable colla.
Havien canviat les circumstàncies. «L’estiu és
per divertir-se i la resta de l’any, per estudiar», solia
repetir el meu pare, però aquella divisió no em convencia gens, ja que així els estudiants sempre hi sortíem
perdent.
—En fi, els enviaré un missatge!
Vaig agafar el mòbil amb una mà tan glaçada
que amb prou feines encertava a tocar les tecles. No
vaig poder completar el missatge…
—Eh, Álvaro, que ja sóc aquí!
El David acabava d’arribar; es va apropar, va
mirar ràpidament al voltant i va preguntar:
—On són les noies?
—Doncs… —i vaig tombar el cap a dreta i esquerra, com si esperés que apareguessin de sobte—,
no ho sé. Deuen haver quedat per venir juntes.
12
tripa els espectres.indd 12
21/2/11 11:24:56
—La Belén i la Cristina? —va dubtar un moment i va somriure—. No ho crec!
La Cristina, que va ser l’última d’unir-se al grup,
no tenia res a veure amb la Belén; sobretot, en la manera de vestir-se: la Belén anava sempre com una esportista, i la Cris com una senyoreta, una mica antiga,
és la veritat, però molt maca. Nosaltres tres tampoc no
teníem gaire en comú, ni el David, ni la Belén ni jo, però
ens coneixíem des de la llar d’infants i això uneix molt.
—Uff, m’estic congelant —vaig protestar, i en
veure el meu amic tan tranquil i amb la caçadora oberta, li vaig preguntar—: Tu no tens fred?
—Fred?... De cap manera! A l’inrevés: estic
molt content! Ha vingut el meu oncle, el de Pamplona,
i m’ha regalat un videojoc fenomenal sobre uns morts
que surten de la tomba i volen conquerir la Terra. T’ho
imagines? —em va mirar perquè compartís la seva
alegria—. He volgut posar-m’hi a jugar aleshores mateix, però…
—La teva mare no t’ha deixat!
—Com ho has endevinat? —va contestar, sorprès—. Així són les mares! Al matí li he explicat que ha-
13
tripa els espectres.indd 13
21/2/11 11:24:57
via quedat amb vosaltres i l’he espifiada. Adéu morts
invasors! Diu que els amics són abans que els videojocs, i bé, no és mala idea, però… és que ni tan sols
l’havia estrenat! —va callar, va fer una volta en cercle i
va continuar—: A casa meva no m’entenen!
Nosaltres tampoc no l’enteníem gaire, però es
tractava del nostre amic i calia acceptar-lo tal com
era.
Sense donar-hi més importància, vaig afegir:
—Encara sort que has vingut, perquè les noies
no apareixen —i, en mirar el rellotge, em vaig adonar
que havia passat mitja hora.
—Ja vindran, i si no vénen, ens n’anem a casa
meva. Et ve de gust?
Abans que li respongués, el David va anar cap a
un banc i s’hi va asseure. El vaig imitar. Si calia esperar, almenys ho faríem d’una manera còmoda.
—D’acord; si no arriben, t’acompanyo a casa,
però no juguem amb la Play!
—I què vols que fem, aleshores? Avorrir-nos?...
—el David hi insistia—. T’asseguro que és un joc genial! Ja veuràs com t’agrada!
14
tripa els espectres.indd 14
21/2/11 11:24:57
—Lluitar contra uns morts? —vaig somriure,
però no em va escoltar.
Es va quedar molt seriós, mirant al fons del paisatge, que estava canviant de color.
—Saps per què la neu és blanca? —em va preguntar, i abans que li digués que no en tenia ni idea, va
exposar el seu raonament—: La neu és aigua gairebé
congelada i l’aigua és transparent; bé, la que surt de
l’aixeta i la de les ampolles, perquè l’aigua dels rius
tendeix a ser marró…
—Doncs… —era un tema que no havia investigat.
—No em diguis que no ho saps? —es va sorprendre—. Deu ser per algun fenomen atmosfèric o...
vés a saber! Hauries d’esbrinar-ho. No dius que seràs
científic?
—Sí, però…
—No ho entenc —va concloure—. La ciència
no és lògica. En canvi, els videojocs…!
En aquell moment vam sentir un xiulet del mòbil.
Vaig llegir el missatge.
15
tripa els espectres.indd 15
21/2/11 11:24:57
Era de la Cristina: «FRED. REFREDAT. LLIT. LLIBRE MOLT INTERESSANT. UN ALTRE DIA. DISCULPEU».
El vaig mostrar al David, que també estava mirant el seu mòbil.
Casualment, les dues noies havien enviat els
seus missatges al mateix temps.
—La Belén tampoc no ve. Vaja! Ens n’anem a
casa meva?
Vaig dubtar un moment. M’havia fet la idea que
Els Sense Por estaríem junts aquella tarda i qualsevol
altre pla em descol·locava.
—És que… —vaig dir, mentre ho pensava, però
el David ja havia decidit pel seu compte.
—Com vulguis! —es va aixecar—. Jo me’n
vaig! Estic desitjant començar amb el joc aquest del
cementiri dels morts vivents!
Abans que me n’adonés, el meu amic ja havia
desaparegut del parc i em vaig quedar sol amb tota
una tarda de diumenge sense saber què fer.
Assegut al banc, em vaig posar a reviure les
nostres aventures a la casa de la fi del món aquella nit
16
tripa els espectres.indd 16
21/2/11 11:24:57
tan fosca i plujosa; em vaig recordar de com ens vam
escapar per la cova i vam arribar a un lloc desconegut,
on ni tan sols havia plogut.
«Si no arriba a ser pel Sevab no ho expliquem!»,
vaig sospirar en pensar en aquell gran gos bavós que
tenia tan bon olfacte per trobar qui fos.
Si tancava els ulls —i això és el que vaig
fer—, em semblava que l’estava veient. Fins i tot
sentia els seus lladrucs tan reals com si el tingués
al davant.
—Eh!
Vaig alçar la vista, confós, però el parc continuava igual de desert.
O gairebé.
De sobte, vaig sentir un cop a l’esquena i una
mena de llengua llarga i fastigosa que em xuclava el
coll.
Em vaig tombar, espantat, i aquelles baves em
van tocar directament la boca.
—Ecs!
Abans que digués res més, vaig sentir una veu
que em pensava que ja havia oblidat.
17
tripa els espectres.indd 17
21/2/11 11:24:57
—Ho has vist? Oi que és molt afectuós, el meu
gosset?
L’Erika, la germana petita de la Belén, era al davant meu i va acariciar el llom d’aquell animal, que li
arribava a la cintura.
—Sevab! —els vaig mirar tots dos—. Què hi fa,
aquí?
—No t’ho ha explicat la meva germana? Mentre
vosaltres éreu de colònies, vaig convèncer els meus
pares per portar-lo a casa. No tenia amo i no el podíem deixar sol, pobret!, en aquell poble perdut —es
va ajupir, va ajuntar el seu nas amb el de la bestiola i,
fent una veueta ridícula, va cantussejar—: Oi que no,
petitó?
—I és clar! —vaig dir sense donar-hi més importància, i em vaig posar a explicar-li la situació—.
Havia quedat amb la Belén, però no ha vingut…
—Ni vindrà. Se n’ha anat a la Sierra amb la nostra cosina, que ha arribat aquest matí. Volien arribar al
cim de la muntanya abans que es faci fosc. Em pensava que t’havia trucat.
—Bé, ha enviat un missatge al David aquesta
18
tripa els espectres.indd 18
21/2/11 11:24:57
tarda… —i abans que el gos se’m tirés al damunt una
altra vegada, vaig dir—: Adéu.
—On vas?
—A casa.
—Per què no et quedes una mica amb nosaltres? —va suggerir l’Erika, que té dos anys menys—.
De segur que al Sevab li agrada. Ja saps que ets el seu
preferit. Podríem jugar a…
—No puc. Ja no sóc un nen per estar-me tot
el dia jugant. Sóc gairebé un científic, i un científic ha
d’investigar coses…
—Ah, sí! —va dir l’Erika, alhora que uns flocs li
queien al cap.
En veure’ls, em vaig recordar de la pregunta del
David, i vaig afegir, orgullós:
—He d’esbrinar per què la neu és de color blanc
si l’aigua no és…
—Si és només això, t’ho dic jo i podem jugar
aquí una estona tots tres. Què et sembla si tu t’amagues entre els arbres, i el Sevab i jo et busquem?
—Quèeeeeeeee? —vaig dir, sorprès.
—Bé, si vols m’amago jo.
19
tripa els espectres.indd 19
21/2/11 11:24:58
—No, jo et preguntava per la neu. Estàs segura
que tu saps per què és blanca?
—És clar. És molt fàcil. Ho vaig llegir en una
revista —va dir sense donar-hi cap importància—. Juguem?
20
tripa els espectres.indd 20
21/2/11 11:24:58