Documento 2612089

L’ANEGUET
LLEIG i els seus
seguidors fidels
ROBERTO SANTIAGO
EVA REDONDO
Il.lustracions de David Guirao
SEGONES PARTS SEMPRE
HAN ESTAT MOLT BONES
Títol original: El patito feo y sus fieles seguidores
© Text: Roberto Santiago i Eva Redondo, 2016
© Il·lustracions: David Guirao, 2016
© Edició: EDEBÉ, 2016
Passeig de Sant Joan Bosco, 62
08017 Barcelona
www.edebe.com
Atenció al client: 902 44 44 41
[email protected]
Directora de Publicacions: Reina Duarte
Editora de Literatura Infantil: Elena Valencia
Traducció: Elisenda Vergés-Bó
Disseny de la col·lecció: Book & Look
1a edició, març 2016
ISBN 978-84-683-2463-0
Dipòsit Legal: B. 1593-2016
Imprès a Espanya
Printed in Spain
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser duta a terme amb l’autorització dels seus titulars, tret de les
excepcions previstes en la Llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos
Reprográficos) si necessiteu fotocopiar o escanejar cap fragment d’aquesta obra. (www.
conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 45)
L’ANEGUET
LLEIG i els seus
seguidors fidels
SEGONES PARTS SEMPRE
HAN ESTAT MOLT BONES
Mai no havia somiat que podria haver-hi tanta felicitat
allà en els temps en què només era un aneguet lleig.
L’aneguet lleig. Hans Christian Andersen
1
Em dic Alexandre, encara que gairebé tothom
m’anomena Àlex.
Tinc tres anys acabats de fer.
I sóc un cigne.
Sé que està malament que jo ho digui, però la veritat és que sóc un cigne preciós.
Visc en un estany molt gran: l’Estany de Ponent.
És un indret envoltat d’arbres, flors silvestres i prats
enormes.
Tots els ocells que vivim allà som molt feliços.
Nedem.
Bussegem.
Volem.
Una vegada i una altra.
Sense preocupar-nos de res.
M’agrada estirar el meu llarg coll i moure les ales
mentre els altres m’observen.
No hi ha cap altre cigne més bonic i formós a l’es­tany.
El meu plomatge blanc i dens és l’admiració de propis
i estranys. Els meus ulls negres com l’atzavara hipnotitzen a tothom. La meva forma harmoniosa de volar
és imitada per dotzenes d’ocells en regions remotes.
Per si això no fos prou, sóc generós, noble, lleial,
amic dels meus amics, prudent i mai no m’aprofito de
la meva fama.
Tinc amics pertot arreu.
Una nòvia guapíssima.
I una legió d’admiradors.
Sóc un cigne feliç i estimat.
Alexandre, el cigne entre els cignes.
Res ni ningú no se’m resisteix.
—Hola, Àlex —em va dir la bonica Salomé quan
va passar nedant pel meu costat—. Que series tan ama­
ble de gratar-me una mica amb el teu bec preciós?
~8 ~
La Salomé no és una cigne qualsevol.
És princesa. Filla d’En Darius i Na Naunet, els reis
cigne.
En cada estany, hi regna un llinatge.
A Ponent hi regna, des de fa segles, el llinatge dels
Cantaires.
La Salomé és una cigne molt presumida. Sempre
porta diademes de pedres precioses.
Té una curiosa taca en forma de cor sobre el llom.
Diuen que només els cignes de la reialesa tenen aquesta mena de taques.
—Va, Àlex —va insistir ella—, no et facis pregar i
passa el bec pel llom d’aquesta humil princesa.
Vaig empassar-me la saliva.
Vaig mirar al meu voltant.
Eren les tres de la tarda d’un dia calorós d’estiu, i
no hi havia ningú a la vista en aquella part de l’estany.
Tots devien estar descansant o fent la migdiada. Allà
només hi érem la Salomé i jo.
—Princesa —vaig dir, nerviós—, ja sabeu que tinc
nòvia.
—Bé —va dir ella, somrient—, que jo sàpiga, gra~9 ~
tar el llom a una amiga no fa mal a ningú. I menys si
aquesta amiga és l’hereva del regne.
—En això teniu raó —vaig dir jo.
Em vaig acostar a la Salomé a poc a poc, molt lentament. I vaig fregar-li les plomes amb l’ala.
Vaig notar per tot el cos un pessigolleig, que em
pujava des de les aletes fins a la punta del nas.
La Salomé era un ocell femella molt ben fet.
A més, com m’havia recordat ella mateixa, era
l’hereva del tron.
—Amb el bec —va murmurar ella.
De mica en mica, em vaig ajupir i vaig lliscar-li
el bec pel cos..., primerament pel coll, i després vaig
anar baixant fins a la taca en forma de cor que tenia al
llom.
Mai no havia estat tan a prop d’una princesa.
Vaig notar l’escalfor del sol.
L’aigua sota les potes.
Era una sensació molt forta.
Fins que de cop... algú va cridar:
—Però es pot saber què feu?!
La Salomé es va girar.
Jo, que estava lliurat a la meva tasca, vaig caure de
morros a l’estany, enfonsant el cap dins l’aigua.
Quan finalment em vaig incorporar, la vaig poder
veure. Davant nostre.
Era la Lola.
La meva nòvia.
Jo devia tenir un aspecte força ridícul, amb el cap
moll i amb cara de no saber què passava.
La Lola ens mirava amb els ulls molt oberts.
Va repetir:
~ 12 ~
—Què feu, si es pot saber?
—Això no és el que sembla, amor —vaig aclarir,
mirant de dir alguna cosa que tingués sentit—. Jo era...,
bé..., era... aquí amb la princesa... i...
La Salomé va somriure i va dir:
—L’Àlex m’estava acaronant el llom amb el bec,
això és tot.
—Exacte —vaig fer jo—. No, no, en realitat no
l’«acaronava»! Més aviat la «gratava», que són dues
coses molt diferents!
—Molt bonic —va dir la Lola, que semblava molt
enfadada—, o sigui que ara et dediques a «gratar» el
llom a les altres.
—Perdona, estimada —va respondre la Salomé—, però t’equivoques en una cosa: jo no sóc «una
altra», sóc la Salomé, filla dels reis Darius i Naunet,
de la família dels Cantaires, princesa dels cignes de
Ponent, hereva del tron dels set estanys. Sang reial
corre per les meves venes des de fa moltes generacions.
La Lola i la Salomé es van mirar, per un moment,
desafiadores.
~ 13 ~
Després, la Salomé va dir:
—Bé, us deixo sols. Pel que es veu, heu d’aclarir
moltes coses.
A mesura que s’allunyava nedant, va dir:
—Fins ara, Àlex. Potser ens veiem més tard a la
bassa de les granotes.
—Potser —vaig respondre jo.
Quan ens vam quedar tots sols, la Lola es va girar
d’esquena.
—Si us plau, Lola, no t’enfadis —vaig dir—, si no
fèiem res dolent. Per a mi ja saps que no hi ha cap
altra cigne com tu. Ets la meva nòvia. La cigne més
meravellosa de tot el món. Algun dia tindrem petits
cignes preciosos que seran l’enveja de tot l’estany. Estem fets l’un per a l’altre...
La Lola no responia.
Jo vaig insistir-hi:
—Ho has d’entendre. Al cap i a la fi és la princesa,
i si em diu que la grati, doncs jo..., doncs això, ja ho
saps, jo he d’obeir-la, però et prometo que mai més...
Va, no t’enfadis, amor meu.
Finalment, la Lola va obrir el bec.
~ 14 ~
—No estic enfadada —va dir.
—Ah, no?
—No —va respondre amb un fil de veu—. Estic
trista.
I es va allunyar d’allà nedant lentament.
Movent la seva preciosa cua de cigne.
La Lola era de lluny l’ocell més bonic que havia vist
mai. Era una cigne bellíssima. El coll llarg i fi. No tenia taques en forma de cor, ni era princesa, ni portava
diademes cares. Però era meravellosa.
Una tarda, mentre vèiem nedar els peixos taronja
des del rierol, li vaig preguntar:
—Lola, tu m’estimes solament perquè sóc guapo?
I ella, amb aquella dolcesa tan característica, em va
respondre:
—A mi no em sembles tan guapo.
—Ah, no?
—Doncs... no —va respondre, rient-se’n.
Després em va empènyer, i tots dos vam caure a
l’aigua i ens vam passar una bona estona jugant a espantar els peixos.
La Lola era tan divertida...
~ 15 ~
Des del primer dia que la vaig veure me’n vaig enamorar totalment.
Aquella tarda vaig veure que s’allunyava.
Trista.
I no vaig saber què dir.
Estava a punt de sortir nedant rere seu. Però no
vaig poder.
Tres enormes ocs van caure a sobre meu alhora!