http://www.bcn.es/publicacions/b_informacio/bi_121/p09.pdf

NOVEMBRE 2008
Barcelona
E N T R EVI S TA
“Fins fa poc, parlar
d’indústria cultural
era com insultar”
Daniel Martínez
President del Grup Focus
Neix a Sòria l’any 1948 | Economista | Es declara “lector
compulsiu” de política, història, teatre i novel·la negra |
Té una biblioteca especialitzada en la Segona Guerra Mundial
El teatre és ja un sector estratègic per a Barcelona i
cal que se’l reconegui com a tal, defensa Daniel
Martínez, president de l’empresa teatral més gran
d’Espanya. Els quatre asos del Grup Focus són el
Romea, La Villarroel, el Condal i el recuperat Goya.
Felicia Esquinas
Què ha aportat el sector privat
al teatre català?
Quan parlem de teatre a Catalunya, el
punt de partida és la transició. Des
d’aquell moment, el món privat, amb
les companyies històriques catalanes,
va ser un revulsiu i ens va deixar un
llegat importantíssim: s’ha de procurar que el teatre sigui rendible sense
perdre de vista la gran funció cultural
i formativa que té.
I actualment?
A hores d’ara, el teatre privat és el motor principal de l’activitat teatral a Catalunya. Els últims anys s’ha constituït,
sense pràcticament cap llegat anterior,
l’actual mapa d’empreses teatrals de
Barcelona. El 1980 hi havia pocs teatres privats, tampoc no n’hi havia pràcticament cap de públic, i ara n’hi ha
uns 35 amb una activitat permanent i
regular. El progrés ha estat impressionant gràcies a la complementarietat
entre el sector privat i el públic. L’assignatura pendent és convertir Barcelona
en una gran capital teatral.
Què és el que definiria una capital teatral?
La primera cosa és aconseguir que els
nostres ciutadans sàpiguen que Barcelona és una gran ciutat de teatre.
Cal que les autoritats i institucions el
situïn al seu lloc. Quan parlem de Barcelona des del punt de vista cultural,
parlem de la indústria editorial, de
l’arquitectura... S’hauria de parlar ja
del teatre. El teatre té un pes concret i
pot tenir-ne més encara. Quan una
ciutat té 1’5 milions d’habitants i una
assistència al teatre de 2’6 milions
d’espectadors, vol dir que s’ha arribat
a una ràtio difícil d’assolir. M’agradaria que es parlés de Barcelona com a
capital del teatre el més aviat possible.
Falta gaire per arribar-hi?
Estem en camí. Feia falta una densitat
teatral com l’actual i una varietat màxima de gèneres i formats a la cartellera. Això ja ho tenim. Ara falta que
les institucions situïn l’activitat escènica com a un dels sectors de creixement de la nostra ciutat. I hi afegiria
que els mitjans de comunicació li
atorguin un espai de privilegi dins de
les seves informacions culturals. No
és crítica, al contrari: és demanar que
el que estan fent encara ho facin més.
El turisme cultural serà un factor important?
Naturalment. Quan anem a capitals
com ara Nova York, Londres o París,
fins i tot Berlín, dins de les nostres
opcions turístiques hi ha la d’anar al
teatre. Aconseguir això per a Barcelona és el gran repte i el que ens donaria
el prestigi necessari per poder exportar el talent dels nostres creadors.
En què han innovat les empreses
de teatre català?
La creativitat escènica de Catalunya és
molt important i s’ha complementat
amb una classe empresarial que no
comprèn la seva activitat sense una
relació amb aquests creadors. La qualitat de la nostra producció i la importància dels nostres creadors ha donat un segell de qualitat al teatre
català davant la resta de l’Estat. Ara
Catalunya i Barcelona viuen un moment importantíssim d’autoria. Aquí
sí que admetem tot tipus de comparacions amb les ciutats més avançades.
Això ens ha de servir com a punta de
llança a Europa. És el moment que als
països europeus es comenci a parlar
del teatre català.
Perquè el nivell de reconeixement no es correspon amb el nivell d’exportació?
El que hem fet fins ara és importar espectacles d’altres països. Només pel
fet de venir aquí aconsegueixen un
prestigi, merescut d’altra banda. Hem
d’aconseguir el contrari. Hem de sortir a Europa el màxim possible.
Què necessita el sector privat de
l’Administració pública?
El primer és el reconeixement del teatre i les arts escèniques com una acti-
“Volem fer el millor
teatre possible.
Crec que fins ara
no l’hem fet”
vitat estratègica per a la ciutat. Segon,
mantenir les relacions de complementarietat amb l’activitat pública, és un
model que s’ha de preservar. Tercer, la
màxima aportació de recursos possibles. I quart, que es preocupi per les
noves formes d’activitat escènica que
sorgeixen al marge dels circuits normalitzats. Són el futur.
El teixit d’indústries culturals
està prou consolidat?
No, ens queda molt per fer. No fa gaires anys, parlar d’indústria cultural en
alguns sectors, i en concret al meu,
era com... com insultar, pràcticament.
Sempre semblava que el gran mèrit
era l’artesania, el minifundisme, allò
petit... Avui, economia i cultura són
un binomi totalment assumit. ¿Hi ha
empreses que puguin formar un teixit
industrial teatral? Sí. Que s’ha de desenvolupar més? I tant! Sobretot des
del punt de vista empresarial.
¿Les sinergies entre diferents
sectors culturals seran decisives
amb vista al futur?
Sens dubte, la transversalitat serà
clau. El món del teatre té una gran
sort i és que les noves tecnologies no
ens fan la competència, com passa a
la música o a l’edició. El teatre només
es pot produir en viu, en un lloc i un
moment determinats. Cada espectacle, cada funció, són únics. No hi ha
res que pugui substituir el moment
escènic. Amb això no val Internet, no
hi val res. Aquest fet pot reforçar-nos
com a opció cultural, i crec que ja està
passant. Quan tothom parla de crisi,
el teatre no es troba dins d’aquest cercle de la crisi, sinó que està creixent,
com va succeir la temporada passada.
I els primers indicis d’aquesta temporada és que el creixement es manté.
Amb quins criteris treballa?
Focus és la primera empresa teatral
d’Espanya, amb una plantilla de prop
de 400 persones. La viabilitat econòmica és primordial, però mai traïm el
veritable fonament de la nostra activitat, que és fer el millor teatre possible.
Crec que fins ara no ho hem fet, per
això hem anant complementat la nostra activitat com a productors i exhibidors teatrals amb d’altres divisions
d’activitat que ens permeten tenir la
solidesa econòmica necessària per córrer riscos teatrals superiors als lògics
des del punt de vista empresarial.
Alguna aspiració personal?
El que més m’enorgulliria és haver pogut col·laborar en la creació d’un segell molt important, el de factoria de
creació catalana. Penso que som a
prop d’aconseguir-lo. p
Podeu veure el vídeo
d’aquesta entrevista a
www.bcn.cat
9