Benvolguts lectors/es, Mind and Life Institute

Editorial
Revista Catalana de Psicoanàlisi, Vol. XXVII/2
Benvolguts lectors/es,
Probablement molts coneixeu els diàlegs que es realitzen des de fa anys al Mind and Life Institute de
Boulder, Colorado. Per si de cas només direm que en aquestes trobades es reuneixen científics
occidentals de ment oberta i de gran talla, com per exemple Antonio Damasio, Francisco Varela i/o
Joyce McDougall entre molts d’altres, amb el Dalai Lama, que sempre ha manifestat un gran i continuat
interès per la ciència occidental i també per compartir tècniques de meditació i els coneixements
contemplatius budistes sobre allò que és mental, per exemple l’origen de la consciència i els somnis.
Aquest intercanvi continuat entre Orient i Occident suma i genera pensament.
En la trobada sobre el tema Les emocions i la salut (1991) el Dalai Lama assenyalava com les
malalties es veuen àmpliament influenciades per l’estat d’ànim del subjecte i també va reflexionar sobre
la importància de la relació del pacient amb el metge, afegint el seu testimoni: En la meva pròpia
experiència, quan vaig a veure un metge, el seu somriure és molt significatiu. Un metge pot ser un molt
bon facultatiu, un professional de veritat, però si no hi trobo un somriure, de vegades em sento una
mica incòmode. Si el doctor té un somriure genuí i es pren les coses seriosament, llavors em sento
segur, hi ha un clar benefici. Aquesta és la naturalesa humana, oi? (p. 266)1. Diríem que sí, que
certament per a qualsevol persona quan està malalta les condicions de fragilitat i por augmenten, i rebre
aleshores un somriure del facultatiu que ens tracta, ens tranquil·litza i alimenta. El que subratlla el Dalai
Lama amb la seva experiència és la importància de la relació assistencial i és sobre aquest aspecte que
ens plantegem interrogants.
¿Com anem de professionals amb desig, espai i temps per somriure a l’assistència sanitària del
nostre món accelerat i globalitzat? ¿Augmenta, a les nostres Facultats universitàries de l’àrea de la salut,
l’ensenyament sobre la importància de la relació i del bon contacte emocional entre professionals i
pacients? Quan cal donar informació important ¿es fa de manera comprensible o amb tecnicismes que
potencien més la distància entre el professional i el pacient? I el moment adequat de dir les coses
¿obeeix a la situació del malalt o a la manca de temps del terapeuta? ¿És mira més als ulls del pacient o
a la pantalla?
Sembla que, massa sovint, els serveis estan tan saturats que hi manca espai per a un diàleg tranquil
i profitós per a la parella pacient/professional i aleshores ens trobem amb uns treballadors de la salut
esgotats i uns pacients més angoixats. Una dada concreta fa pensar: dels 625 milions d’euros anuals que
la Generalitat de Catalunya dedica a salut mental i addicions, el 40% es destina al cost de medicaments.
El 40% és molt! Cert que moltes vegades la prescripció de fàrmacs és necessària i eficaç, però impacta
la dada perquè fa pensar en un augment del model mèdic més mecanicista i en una potser excessiva
1
Goleman, D. Comp. (2007). Les emocions i la salut. Diàlegs amb el Dalai Lama sobre el budisme i les
ciències del cervell. Lleida, Pagès Editors
utilització de medicaments. Això ens genera fonamentalment una nova pregunta: ¿hi ha crisi avui en les
relacions assistencials?
No podem respondre a tots aquests interrogants i a d’altres que segur que se us suscitaran a
vosaltres lectors, però comptem en aquest número que ara teniu a les mans amb diversos treballs que es
plantegen reflexions sobre l’àmbit assistencial en aquest país i ara.
L’article de M. Alícia Vinent assenyala que la crisi assistencial actual forma part d’una crisi més
gran del conjunt del coneixement i dels valors i interessos socials. L’autora considera que el pensament
contemporani, basat en l’espai-temps, permetria una integració que assoliria un coneixement més ampli,
tot trobant models que connectessin entre les diferents branques del saber. Aleshores la relació
assistencial ja no seria avaluada des de paràmetres mercantils, sinó que permetria una consideració més
global que abastaria tant els factors econòmics com els temps significatius.
Josep Clusa, amb el seu treball sobre l’atenció psicoterapèutica dels trastorns psicòtics a la Xarxa
Pública, escriu que les grans eines terapèutiques a nivell del psiquisme (psicoteràpia, psicofarmacologia,
psicologia institucional) han experimentat aquestes darreres dècades una profunda extensió i
diversificació, al mateix temps que han estat molt qüestionades en relació a la modalitat del seu ús
clàssic i a la pretensió d’una vigència exclusiva de cadascuna. A la manera d’un diàleg socràtic, l’autor
planteja els qüestionaments i les noves propostes d’atenció psicoterapèutica de les problemàtiques i
trastorns psicòtics dins d’un nou sistema terapèutic en curs de configuració dins del servei públic.
En el seu escrit, Pere Beà fa un repàs a la relació assistencial en les seves vessants conceptuals i de
models, de relació interpersonal tant com de pràctica professional. A través d’aquestes, intenta donar
una visió dels desafiaments i dels riscs que aquesta ha d’afrontar.
Remei Tarragó, en el seu treball, considera que la relació assistencial en una unitat de vigilància
intensiva neonatal es caracteritza per assistir al desenvolupament integral del nen com un ésser
biopsicosocial i que forma part d’un binomi inseparable nen-família. L’autora planteja assistir a les
necessitats físiques, emocionals i afectives, així com establir una relació amb la família per ajudar en
l’establiment del vincle entre els pares i el seu fill.
En el seu article Núria Beà descriu el treball de grup de preparació per a l’adopció. El model que
presenta de la relació assistencial que s’estableix entre tècnics i sol·licitants d’adopció té característiques
particulars que exemplifica a través de les aportacions d’una parella a un d’aquests grups, dut a terme a
la ICIF de la Fundació Eulàlia Torras de Beà. Finalment l’autora analitza com ha anat variant al llarg
dels anys la forma de la relació assistencial entre els tècnics i els sol·licitants d’adopció en aquesta
modalitat de grups.
El treball de Lídia Linares, Irene Oromí i Mònica Recio fa propostes assistencials en el sentit
integrador amb tècniques de musicoteràpia i logopèdia en el tractament de nens que han sofert un inici
de vida traumàtic a la incubadora, en el seu pas pels serveis neonatals.
Enguany hem celebrat les XXV Jornades de la Revista Catalana de Psicoanàlisi. Han estat
dedicades al tema Bellesa, Creativitat i Narcisisme. A més de l’exposició del vídeo on la Dra. Júlia
Coromines brindava per la celebració d’aquest aniversari, s’hi van presentar tres ponències que ara
podeu llegir: la titulada El mite de la clínica i la clínica del mite, de Pere Folch, que tracta de les
dificultats que presenta una satisfactòria classificació de les organitzacions mentals narcisistes, i les
vacil·lacions del clínic en la precisió i classificació de la patologia narcisista, amb les múltiples versions
de la figura de Narcís que el mite ens ha ofert al llarg dels segles.
Isabel Laudo va exposar la seva ponència titulada Expressions del narcisisme en el grup familiar,
on descriu diferents manifestacions del narcisisme observades en la clínica dels tractaments familiars.
L’autora fa referència als aspectes libidinals del narcisisme, diferenciant-los del narcisisme més
destructiu i mostrant com la presència d’aquest impossibilita el tractament. També mostra aspectes
fusionals del narcisisme i la intolerància al tercer a través d’una vinyeta clínica d’una psicoteràpia marenadó.
Jorge Tió, en el seu treball L’eclosió adolescent: l’encontre amb la complexitat, adopta una
perspectiva integradora entre la psicoanàlisi i la psicologia del desenvolupament. Des d’aquest punt de
vista posa l’accent en els processos d’acoblament mutu que es donen entre el subjecte i el seu entorn en
l’etapa adolescent. Relaciona la creativitat i el desenvolupament de la sensibilitat cap el món amb
aquests processos, així com els mecanismes de defensa narcisistes i l’elecció narcisista d’objecte que
apareixen quan sorgeixen dificultats en l’adquisició d’un sentiment d’identitat suficientment satisfactori
en aquesta etapa.
A més, a les seccions habituals trobareu un resum de les Jornades sobre Psicoanàlisi i Xarxa
Pública de Salut Mental: Un diàleg, celebrades amb motiu del 50è aniversari de la SEP, i les habituals
ressenyes i recensions de llibres d’interès.
Els Editors