Editorial

Editorial
Revista Catalana de Psicoanàlisi XXVII/1
Benvolgut lectors,
Com que ja som a l’estiu, estació en què sembla que el temps vagi més a compàs
amb el caminar de l‘ésser humà, us fem arribar aquest número en què des de l’inici
hi trobareu dos articles sobre un concepte tan complex, tan important i abstracte com
la veritat, treballs doncs que requereixen temps per pensar.
En el seu llibre Veritat i veracitat, B.Williams (2006) , filòsof que ha treballat
molt a fons en el tema, creu que enfront del concepte de veritat hi ha avui tres posicions: la que anomena dels “negadors”, que rebutgen de manera radical tota possibilitat de veritat, descarten la seva importància i sostenen que tota veritat és relativa;
un segon grup al qual denomina del “sentit comú”, que són aquells que donen validesa al concepte només per les seves funcions quotidianes i pràctiques -per exemple,
que els humans tenim dues mans-, però no donen valor a les virtuts de la veritat; la
tercera posició és la d’aquells que consideren que la noció de veritat té una funció
clau en la nostra comprensió del llenguatge, de les altres persones i de nosaltres
mateixos. S. Weil (La Pesanteur et la Grâce, 1947. Plon. Paris) amb la integritat que
la caracteritzava, estaria propera d’aquesta darrera posició quan va escriure “La
llibertat sense la veritat es confon amb el jo. Allò que supera el jo i ens obliga a
anar més enllà és la veritat. Allò en què ens recolzem, arribat el cas, contra nosaltres mateixos, és la veritat”.
El debat actual sobre la veritat és tan evident que, a més de tots els llibres que es
publiquen al respecte, aquest mateix juny a Barcelona s’han realitzat unes Jornades
a centres culturals amb el títol Què se n’ha fet de la veritat? Què se n’ha fet de la
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
revolució? Allí, des de la filosofia i d’altres disciplines és plantejava si aquest ja és
un concepte del passat o té sentit en el nostre present. Perquè la posició epistemològica associada a la postmodernitat prescindeix de qualsevol concepte de veritat i
celebra la fluïdesa, la pluralitat, quedant aquesta noció reduïda només a ”allò que
funciona”.
Ara bé, si fem memòria resulta que aquest pensament pragmàtic sobre la veritat,
que sembla nou, és bastant vell. Ha plogut molt des que el pioner de la psicologia
americana W. James (1842-1910) escrivia sobre el pragmatisme, que va ser la filosofia pedra angular del funcionalisme en psicologia. La seva idea central en El significat de la veritat (1909) era que qualsevol creença, conducta o pensament s’ha de
considerar per les seves conseqüències. És a dir, les creences no funcionen perquè
són vertaderes; són vertaderes perquè funcionen. A tall d’exemple: si creure en Déu
funciona per una determinada persona, aleshores per aquesta persona l’existència de
Déu és una veritat pragmàtica. Des del punt de vista pragmàtic, la veritat no és quelcom que ens cal cercar i que espera ser descoberta, sinó que considerava que la veritat és el que funciona i, com que les circumstàncies canvien, la veritat és també
dinàmica i es manté segons la seva funcionalitat.
La posició que hom adopta vers la noció de veritat no és qualsevol cosa perquè,
sigui la que sigui la que s’accepti, condiciona les relacions i actituds vers si mateix i
amb els altres. I condiciona també les virtuts bàsiques de la veritat com són la precisió, la sinceritat, la prudència. Doncs bé, en els articles següents, aquests dos autors
ens mostren clarament la seva opció.
David Bell, amb el seu treball titulat “La veritat, és una il·lusió? Psicoanàlisi i
postmodernitat”, realitza una critica a fons de les posicions postmodernes respecte
de la veritat en les quals aquesta s’exhaureix només en “allò que funciona”, i
s’oposa al psicoanalista Renik que manté aquesta posició relativista i postmoderna.
Bell considera que certs trets centrals de la psicoanàlisi la situen dins la modernitat i
a més suggereix alguns lligams entre la posmodernitat i la forma de mercat que sosté
les tendències humanes a desfer-se dels límits de la realitat.
L’altre treball que explora aquest tema és de Jordi Sala, però ell s’hi atansa des
d’una perspectiva diferent: l’epistemològica i psicoanalítica. D’aquí el títol, “Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica”. Considera que, malgrat
la dificultat que hi ha d’arribar a una definició única de veritat, es precís un tal concepte en la pràctica clínica. Comparteix amb el lector la il·lustració d’una sessió a fi
de mostrar com una epistemologia psicoanalítica ajuda a comprendre els fets que
tenen lloc durant la sessió. A més, la seva reflexió va acompanyada d’autors com
Heidegger, Joseph, Bion, Caper, Freud i Money-Kyrle entre altres i ens recorda
també la manera que té d’entendre la noció de veritat el pensament zen.
Per altra banda, arran de la celebració, l’any passat, dels cinquanta anys que la
SEP va ser reconeguda com a societat psicoanalítica per la IPA, Blanca Anguera fa
Editorial
memòria en el seu treball “Breu història de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi”
dels orígens d’aquesta societat i de les diverses dificultats que van haver de superar
els pioners per aconseguir la construcció de la primera societat psicoanalítica en la
península Ibèrica l’any 1959 i que fou anomenada Societat Luso-Espanyola de Psicoanàlisi. També descriu el posterior desenvolupament de la SEP.
En la secció Aplicacions presentem dos treballs que exemplifiquen com el terapeuta inspirat psicoanalíticament pot fer una tasca de primer ordre, assistencial i
preventiva, en l’atenció de situacions vitals bàsiques: El primer en relació a
l’elaboració de les ansietats associades al part i al postpart –en el treball de S. Borro
i S. Mosquera- i el segon en relació al procés de malaltia i mort d’un fill petit nascut
amb un pronòstic de mort –en l’article de C. Hernández, escrit amb intensitat i sensibilitat.
En la secció Lligams interdisciplinaris, podreu llegir les reflexions i aplicacions
pràctiques en el treball de consultoria de processos dins d’equips, basat en els conceptes i la metodologia desenvolupada a la Clínica Tavistock de Londres. E. Castell
ens ofereix els trets essencials d’aquesta pràctica, que il·lustra detalladament amb
dues intervencions. El consultor psicoanalíticament inspirat i format pot utilitzar els
sentiments transferencials i contratransferencials, així com les fantasies que se li
desvetllen en la interacció amb el client, per conèixer i elaborar les projeccions massives de què és objecte, i d’aquesta manera ajudar el grup a revisar el seu funcionament.
Concloem el número amb una extensa i variada secció d’Avui comentem que esperem serà també del vostre interès.
Com sempre, us desitgem una bona lectura i fins a la propera cita a finals
d’aquest any 2010.
Els Editors