Veritat,veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica.2010.Vol.XXVII/Núm.1,pp.29-50

Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
Jordi Sala
Barcelona
En aquest article s’explora el concepte de veritat des d’una perspectiva epistemològica i psicoanalítica. Es planteja la dificultat d’arribar a una definició única de veritat així com la necessitat d’un tal concepte en la pràctica clínica. Es
discuteix amb detall una sessió d’anàlisi amb la intenció de veure com una epistemologia psicoanalítica ajuda a l’elaboració dels fets que tenen lloc dins de la
sessió. Es fa un repàs d’aportacions fetes per diversos autors sobre el tema dins
de la teoria psicoanalítica.
Paraules clau: coherència, correspondència, interpretació, veracitat, veritat, virtuts epistèmiques
Definir la veritat?
La psicoanàlisi des del vessant que considera la naturalesa conflictiva de les pulsions i la repressió dels conflictes s’ha preocupat i es preocupa de la ‘deformació’
dels pensaments inconscients de rel pulsional en forma de símptomes, somnis, fantasies i altres derivats. De fet, aquest fenomen ‘deformador’ i les seves conseqüències
ha estat el seu terreny natural d’estudi i d’acció terapèutica.
Amb el temps, el centre de preocupació i d’investigació analítiques ha anat canviant i s’ha ampliat. Així avui en dia molts psicoanalistes entenen l’activitat terapèutica com a una oportunitat per posar en marxa un procés de coneixement de la
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
realitat psíquica del pacient. D’aquesta manera qüestions com la capacitat de tolerar
el desconegut i l’ansietat conseqüent, així com els processos de simbolització de la
realitat inconscient a què donen lloc en el si de la relació analítica, adquireixen molta
més rellevància que la naturalesa de les pulsions, les seves deformacions i
l’explicació dels símptomes. Des d’aquesta perspectiva l’anàlisi agafa un valor no
sols com a teràpia curativa, sinó també com a mètode de treball capaç d’afavorir el
desenvolupament mental, en tant que contribueix a facilitar al pacient un major
coneixement del seu funcionament intern. Dit en altres paraules, tractem d’ajudar el
pacient a tenir un millor contacte amb la veritat del seu funcionament mental i acceptar-la.
En la mesura que la nostra activitat terapèutica té a veure amb el coneixement,
no podem prescindir d’algun concepte de veritat ni d’alguna formulació en relació a
la vivència de veritat: veritat com a simbolització del que s’està generant en
l’actualitat de la sessió, però també veritat com a revelació del que és ocult. Per
Heidegger la “veritat no és mai un ‘en si’, no és present per si mateixa, ans es conquereix conflictivament”. Aquest filòsof, en el curs que va donar sobre ‘Parmènides’, l’any 1943, feia un extens estudi del concepte de veritat i la situava en conflicte
amb el seu oposat, la falsedat, i l’ocultació, la qual ‘domina de cap a cap l’essència
inicial de la veritat’. En la seva revisió del terme grec i les mutacions que va anar
sofrint al llarg del temps, veu el concepte de veritat vinculat a la revelació del que és
dissimulat i ocult, i a les oposicions autèntic/inautèntic, correcte/incorrecte, idèntic/no idèntic. Hi expressa l’opinió que, des dels grecs, tot el pensament occidental
relaciona veritat amb correcció, en el sentit de l’adequació de l’enunciat i del pensament a la realitat. L’enunciat ha de tenir una relació de correspondència amb la
realitat i ha de ser consistent en relació a allò que predica.
En el nostre àmbit psicoanalític crec que no podríem conceptualitzar l’activitat
clínica ni treballar adequadament sense alguna noció de veritat. Però aquest és un
problema ben complicat, pel fet que no ens podem consolar amb la visió idealista
d’una Veritat essencial, única, transcendent i compartida per tots, tret que ens vulguem referir a l’inconscient com a la veritat incognoscible, la realitat última que ens
ocupa. Si aquest és el cas, aleshores queda implícit que tota manifestació de
l’inconscient ha de ser sempre i necessàriament una deformació, una falsedat inevitable (Bianchedi et al., 2000) gràcies a la qual podem descobrir alguna classe de
veritat.
No obstant, des de dins mateix del món psicoanalític, i en un corrent de pensament postmodern, s’ha objectat que el problema de la veritat tingui cap sentit. Es ve
a dir que la veritat és allò que funciona (Renik, 1998, 2004), postura pragmàtica que
sol anar acompanyada d’un relativisme segons el qual res és veritat, res és erroni en
si mateix, sinó que tot depèn del context en què es dóna i de la utilitat que té. Segons
el pragmatisme relativista, l’analista no sap i no té manera de conèixer la realitat del
pacient. I es pot acabar convertint en una mena de practicant d’allò que funciona
amb un pacient determinat en un moment determinat. Aquesta relativització de la
veritat sostindria que “els termes ‘veritat’ i ‘realitat’ haurien de ser abandonats en
la mesura que només serveixen per legitimar el poder d’aquells que suposadament
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
‘saben’ (…) ”, que saben la veritat psicoanalítica que s’ha d’imposar al pacient.
Vegeu per aquest i altres punts, la crítica que fa Bell de les posicions postmodernistes en el seu interessant article La veritat, és una il·lusió? Psicoanàlisi i postmodernitat. (Bell, 2009).
Aquestes postures relativistes a ultrança plantegen, al capdavall, la seva veritat
consistent a afirmar que la veritat és un valor a la baixa, com a molt una propietat
trivial, redundant, de les proposicions, una propietat que tindria poca rellevància en
el nostre quefer clínic. Són posicions que formen part del que s’anomenen teories
deflacionistes o minimalistes de la veritat (Engel, 1998). Teories de la veritat, al cap
i a la fi.
De tota manera sembla que no podem passar sense una noció de veritat. Sense
ella no tindria cap sentit parlar “d’il·lusió, mentida, engany, autoengany i altres
formes de consciència deformada ja que totes aquestes concepcions deriven del
contrast amb la veritat/realitat” (Bell, 2009).
Més enllà de l’enfocament pragmàtic hi ha altres aproximacions a la qüestió: bàsicament les teories subjectivistes i objectivistes, les quals no qüestionant la utilitat
de la noció de veritat plantegen maneres diferents de conèixer-la i de relacionar-s’hi.
Espero que els coneixedors del tema siguin comprensius amb les següents simplificacions:
La postura objectivista suposa que hi ha un ‘objectivable’, fora de nosaltres, una
realitat diferent de la nostra que no ens pertany, una altra realitat que cal descobrir i
respectar. La realitat existeix al marge de nosaltres i de la relació que hi establim.
L’objectivista convençut manté que la veritat és independent de les nostres creences
i de les nostres capacitats per assolir-la. Dins d’aquest corrent de pensament la noció
de correspondència adquireix un paper central. Les proposicions, allò que s’afirma
d’una realitat, han de correspondre a les característiques de l’objecte considerat. Es
tracta d’una condició de la veritat com a correspondència amb la realitat.
Les teories subjectivistes, per la seva banda, consideren que la veritat és una
qüestió que depèn de la ‘subjectivitat’ de la persona i, per tant, està condicionada a
la influència dels seus desitjos, intencions i al contingut de les seves creences. “Qui
parla i pensa en un moment determinat funciona amb una teoria que considera
veritable…Les creences es poden considerar com a actituds humanes que connecten
una teoria de la veritat amb assumptes humans…connecten veritat amb significat”
(Davidson, 2001). En el pensament subjectivista la coherència passa a ser una condició fonamental. El que s’afirma, una proposició determinada, ha de tenir una certa
relació de coherència amb les altres proposicions amb què es relaciona dins del seu
camp d’estudi. Una propietat que sembla exigible a tot corpus teòric, sigui quina
sigui la disciplina de què s’ocupi. I doncs, es tracta d’una condició de la veritat com
a coherència. Crec que hi ha aspectes en una i altra posició epistèmica que ens poden
ser d’utilitat.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
Però la psicoanàlisi s’ocupa de fets intersubjectius i és, de fet, una teoria intersubjectivista. El nostre punt de partida és que ens convertim en subjectes –persones
humanes- a través de la relació amb altres subjectes que ens cuiden des de la concepció i en relació amb els quals construïm la nostra identitat. Som intersubjectius
per essència, en el sentit que atribuïm significació al comportament propi i al dels
altres, que ens concebem a nosaltres mateixos i ens relacionem amb intencions,
desitjos i creences. I en funció d’aquestes atribucions organitzem la relació amb
l’altre, en una mútua i constant influència. Tendim a construir, en fi, imatges més o
menys coherents de nosaltres i dels altres, i pensem que corresponen a la nostra i a la
seva realitat interna i externa.
L’any 1907, en un breu assaig titulat Algunes qüestions metafísiques considerades pragmàticament, W. James aborda el problema de la substància i els seus atributs o propietats. Contempla, per exemple, que els pensaments i els sentiments
s’haurien de considerar propietats relacionades entre si. El conjunt i la relació mateixa d’aquestes propietats l’anomenaríem ànima, que en seria la substància. Aquesta
no es pot revelar com a tal: només es pot fer evident a través de les seves propietats.
En ella mateixa no seria altra cosa que una abstracció que fem servir per agrupar els
diversos atributs, de la mateixa manera que fem servir l’abstracció clima per agrupar
certes condicions atmosfèriques de temperatura, humitat, pressió atmosfèrica, cicles
de calor i fred i altres, en determinades àrees geogràfiques.
En una línia de pensament que podríem considerar paral·lela, Williams (2003)
afirma que hauríem de resistir-nos a qualsevol definició de veritat, principalment
perquè “la veritat pertany a un conjunt ramificat de nocions relacionades, tals com
significat, referència, creença i altres. Seria més pràctic dedicar-nos a explorar les
connexions entre aquestes nocions”.
En el treball psicoanalític, la qüestió de la veritat és implícita rere conceptes que
manegem amb certa freqüència en les nostres presentacions clíniques i articles. Actua de contrapunt constant respecte no solament de les creences (Britton, 1998) sinó
també dels desigs, la fantasia, el deliri, la mentida, l’engany, l’autoengany, el pensament desideratiu, en definitiva, respecte de la percepció subjectiva de la realitat
externa i interna, i les seves deformacions. Un camp massa vast per ser considerat
tot ell en un sol treball.
La realitat psíquica del pacient és una realitat complexa que presenta múltiples
cares –diguem-ne propietats-atributs-, una realitat que es revela en el si d’una relació, en el si de la intersubjectivitat. És una realitat fora de nosaltres-analistes que
maldem per captar des de la nostra subjectivitat. Alhora tractem de desmarcar-nosen i fer progressos en la direcció de ser el més ‘objectius’ possible a entendre-la i
comunicar-la als nostres pacients. Des de l’emissió sincera de part del pacient i la
captació acurada de part de l’analista, fins a la verbalització de la interpretació i la
seva resposta, hi ha un acord implícit entre un i altre participant de la sessió a moure’s dins del terreny de la veritat o, si més no, a intentar-ho.
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
En aquest punt pot servir-nos el següent aclariment: Si la veritat es refereix al
contingut de les proposicions, la veracitat –en canvi-, es refereix a una actitud, una
tendència a anar cap a la veritat i tenir-li un respecte. En aquest sentit parlem de
virtuts epistèmiques per referir-nos a unes condicions mínimes de banda de
l’investigador, que formen part d’aquella actitud mental necessària que permet una
cerca de la veritat precisa, no errònia i no mentidera. “La persecució conscient de la
veritat requereix resistir-se a coses com l’autoengany o el pensament desideratiu…al principi de plaer en totes les seves formes, que van des de la necessitat de
creure en el que ens resulta agradable fins a la mandra de contrastar les pròpies
investigacions.” (Williams, 2003, p.129).
En resum, podem dir que hi ha moltes veritats i molts nivells en què les podem
considerar, veritats que apleguen diversos atributs o condicions psíquiques, que
tenen relacions més o menys complicades entre elles, veritats que canvien en la
mesura que les persones i les relacions que les encarnen es modifiquen.
A continuació tractaré d’explorar i comentar les nocions de veritat psíquica inconscient, de veritat històrica, del lloc que ocupen els fets del viure en tant que veritats elementals de l’existir, i de la relació entre la interpretació, la seva recepció i el
problema de la veritat. Procuraré no perdre de vista que, pel que fa a les reflexions
d’aquest treball, el marc de referència bàsic és la relació pacient-analista.
Allò que és present i immediat
R. Blass (2008), en un treball en què conceptualitza diversos aspectes de l’ara-iaquí en l’obra de B. Joseph, menciona el caràcter fundacional que tindria per a la
tècnica d’aquesta autora -que treballa sobre els fets de la sessió tal com es van presentant- considerar la veritat psíquica inconscient des del vèrtex de la seva presència
i la seva immediatesa. Es tracta de considerar els fets més actuals de la realitat psíquica: els aspectes més actius, més immediats, és a dir, aquells que són assequibles a
l’observació directa per part de l’analista i del pacient. Però immediat i present també vol dir emocionalment viu i directe.
Suposem la següent situació clínica amb una senyora de mitjana edat, en tractament psicoanalític, filla única, aparellada i amb un fill petit, en el seu segon any
d’anàlisi.
“La pacient arriba molt tard a la sessió de dilluns. Les últimes setmanes hi
havia hagut una negligència manifesta i reiterada en aquest sentit. Les múltiples
aproximacions a aquesta qüestió semblaven no modificar la situació dels retards.
Avui, després d’un silenci llarg la pacient diu que no sap la raó del retard.
Ahir vespre se’n va anar a dormir molt tard i aquest matí li costava moltíssim
llevar-se, li feia molta mandra. S’ha dit d’espavilar-se però tot i així li costava i
ha acabat arribant tardíssim. Tot seguit passa a parlar vivament de la feina: està en un moment important de posar en marxa un projecte de què l’han feta res-
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
ponsable. Això li suposa molta tensió. En descriu alguns detalls que tenen relació amb la dificultat de tractar amb els companys de feina.
Tot sigui dit de passada, l’analista comprova que la pacient avui va vestida
amb un toc molt jovenívol i un tall de cabell que la fa més graciosa, tant que la
fa semblar més aviat una adolescent.
L’analista diu a la pacient que ara mateix parlar del retard com alguna cosa
que té relació directa amb la situació d’anàlisi pot semblar absurd, quan acaba
de destacar la tensió i les dificultats que està vivint i que l’esperen, en sortir, a
la feina, en aquest moment tan important i atrafegat. No obstant tot, hem de pensar que aquests retards alguna cosa indiquen, el d’avui, els de les setmanes passades, el no venir a la sessió de dimarts passat. Alguna cosa indica tot això que
no pot ser pensat, ni dit en paraules.
La pacient replica que efectivament és un moment molt atrafegat, de moltes
tensions, tantes que tampoc no ha dut els diners per pagar perquè encara hauria
arribat més tard si hagués passat pel caixer. Dijous va pensar que ja s’estava
endarrerint massa en el pagament, però ho havia oblidat fins fa un moment quan
s’acostava a la sessió. Després d’un breu silenci en què l’analista s’adona que
la pacient s’està eixugant els ulls, la pacient afegeix que ara s’ha emocionat
perquè ha pensat en el seu pare fent-se vell, allà, al poble, i ella aquí a ciutat,
fent progressos, l’entristeix molt.
L’analista veu que li queden un parell de minuts i no vol deixar passar
l’ocasió.
Diu que ara aquesta qüestió del pare li sembla un desplaçament d’un assumpte que és de tota actualitat a la sessió: ella veu l’anàlisi i l’analista poc
atractiu, com un vell que decau en el seu interès, en el que pot oferir, i així la
perspectiva de venir a una sessió no l’engresca, un ‘vell que decau’ just en el
moment que ella progressa en la direcció d’aquest projecte que és sense dubte el
centre d’interès que li crida més l’atenció i li està demanant més energies.
És l’hora de plegar, l’analista espera una mica, la pacient no diu res. Acaben la sessió”.
La pacient no va acudir a la sessió de l’endemà.
Aquests són els fets de la sessió descrits de manera aproximadament fidel. Podríem anar esgranant la sessió i tractar de captar els fets immaterials (Caper, 2000)
presents, els estats emocionals inconscients de la pacient i de l’analista a partir de les
dades més o menys objectivables que obtenim de l’observació . Es tractaria de captar la presència en la sessió de les diferents significacions emocionals en estat incipient de presentació, captar la veritat emocional de cada moment de la sessió tal com
s’està donant i transformant. Aquesta és una de les posicions que prenem des del
nostre vèrtex d’analistes: procurar entendre i ajudar el pacient a entendre’s de mane-
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
ra autèntica. Però abans de continuar per aquest camí faré marrada per comentar
alguns aspectes previs.
Veritat psíquica inconscient
Freud fa servir el terme realitat psíquica per designar la força amb què la persona
experimenta els seus continguts mentals inconscients com a fets de realitat. L’aliatge
entre la fantasia del món intern en contacte amb l’experiència del món extern esdevé
‘la realitat’ subjectiva de la persona i en certa manera és un plantejament incontestable, ja que ningú no pot viure la ‘realitat’ externa si no és a través de la seva subjectivitat. És real allò que un sent i viu mentalment dotat de significació, és el seu
significat, la seva realitat, i equival a la seva veritat. És una veritat que encarna
l’emocionalitat inconscient que s’ha anat construint des de dins i des de l’inici de la
vida en contacte amb l’objecte matern i amb l’exterior. Una veritat -un fet immaterial amb significació- que se’ns presenta poc mentalitzada, disfressada, oculta, esmicolada o dipositada en altres espais fora d’un mateix.
Hem de considerar veritat i realitat com a sinònims? Agafem el deliri, per exemple. No té una veritat racional en el seu enunciat formal però, en canvi, conté una
realitat emocional que agafa categoria de convicció. En el moment psicòtic la realitat
psíquica és tot el que hi ha, i la persona no deixa espai per a dubtar, per a qüestionarse. En aquest cas, “real” voldria dir “veritat infal·lible i concreta”. Però la realitat
psíquica és la que és, i en aquest sentit la podríem considerar un sinònim de veritat
psíquica. La veritat del subjecte delirant té unes propietats específiques i diferents de
la del subjecte neuròtic. En el psicòtic és convicció, en el neuròtic i en la salut és
creença, és a dir, proposicions qüestionables.
El concepte de veritat, per referir-nos a una realitat psíquica, afegeix una dimensió epistemològica al fet psíquic en la mesura que implica una relació de coneixement de l’individu respecte de la realitat. Ara bé, com hem dit abans, la realitat
psíquica no és ni veritable ni errònia. És la que és, per molt subjectiva que sigui.
Crec que preguntar-nos sobre la condició de veritat-error de la realitat psíquica només té sentit si és preguntar-nos per com el subjecte percep la seva realitat i com s’hi
relaciona, és a dir, pel grau de veracitat de què és capaç. En aquest punt la sinceritat
apareix com un atribut fonamental.
Agafem la seqüència de la situació clínica que he descrit abans: el retard de la
pacient és una realitat empírica, un fet observable per la pacient i per l’analista, el
sentit del qual en el moment que succeeix se’ls escapa. La pacient, després d’unes
primeres racionalitzacions (se’n va anar a dormir tard, li costava llevar-se, mandra)
posa dues realitats en contacte -en relació de continuïtat discursiva-, una realitat
externa (la tensió i el tràfec de la feina) i una realitat immediata i observable (retard). A més, l’analista observa l’aire jovenívol, adolescent de la senyora. I fa una
primera intervenció en què recull ambdues realitats i alhora dirigeix l’atenció cap a
indagar sobre l’ocult, el no pensat ni dit en paraules sinó en acció. Després d’algunes
racionalitzacions la pacient fa un silenci i plora, un plor vinculat a una fantasia en
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
relació al pare. Aquí l’analista fa una nova intervenció, ara de transferència, que no
tindrà una resposta prou explícita ja que la sessió acaba.
Sembla que, tot i la brevetat de la sessió, hi ha un moviment que va de la constatació d’uns fets -una realitat/retards- a la seva dissimulació per altres fets –una realitat/tràfec a la feina. D’aquí a una indicació de l’analista que suposa una certa veritat
oculta a investigar. I ho proposa així a la pacient. Després hi ha un recórrer de la
pacient a racionalitzacions explicatives en relació al pagament i a no fer esperar més
l’analista, racionalitzacions que semblen poc convincents per la mateixa pacient si
tenim en compte que de seguida emergeix una fantasia carregada d’emoció en relació al pare-analista abandonat i envellint.
Hi ha hagut una sèrie de moviments de dintre de la ment de la pacient cap a
l’exteriorització en la seva conducta i en la relació transferencial, i d’aquí cap a la
realitat externa, i de nou cap a la realitat interna amb la fantasia i el plor que
l’analista s’ocupa de relacionar amb una veritat que té a veure amb la interacció
immediata. Bé podríem dir que hi ha un encavalcament complex de realitats. En la
sessió hi ha un consens implícit entre els participants en el sentit que sota les realitats externes hi ha altres realitats ocultes que es poden descobrir. Podríem tendir a
simplificar la qüestió parlant de la veritat només com a allò que és ocult. Crec que
l’hem d’entendre de manera més ampla. La veritat fora tant la fantasia i el plor que
emergeix, com el retard i la justificació d’aquest per altres realitats. És el desplegament mateix de la sessió el que dóna compte de la veritat com una entitat dinàmica
que flueix d’acord amb el joc de forces internes de la pacient i de la interacció amb
l’analista. A cada instant estaríem amb un aspecte irrepetible i parcial de veritat.
L’experiència emocional és la que és, genuïna o falsa, sincera o mentidera. A
més, cal considerar el ‘sentit de veritat’ d’aquesta experiència. Aquest ‘sentit de
veritat’ es refereix a una experiència de certesa que un té respecte la vivència. La
certesa seria aquella característica subjectiva adherida a una creença vivencial que li
dóna categoria d’autenticitat viscuda. Aquest plantejament ens porta a considerar la
veritat d’un mateix com a acceptació, més o menys conscient, dels diversos aspectes
que conformen la totalitat de la persona, inclosos els escindits, negats, projectats o
reprimits.
Aquestes consideracions tenen relació amb l’O de Bion (1965, 1992) entès com a
aquella realitat d’un mateix, no distorsionada ni dissimulada, una realitat més enllà
de les aparences i les formes que pren a través de les paraules i els símbols, la veritat
del subjecte més enllà de les seves figuracions: veritat en tant que experiència de
realitat psíquica que pertany a la persona i que està esdevenint en aquest moment.
Cunningham (2006) assenyala que aquest concepte O de Bion és proper a la noció de self que tenen moltes filosofies orientals i, en concret, a la noció vèdica de
veritat, entesa com a quelcom que està més enllà dels sentits. Els components perceptibles del món i de l’experiència no serien altra cosa que propietats, manifestacions sensorials derivades d’aquesta realitat última. Aquest self veritable, aquest O no
es podria tampoc conèixer amb els òrgans dels sentits com qui s’aplica a explorar i
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
estudiar un objecte d’estudi, sinó que només es pot experimentar, només pot emergir
en la trobada amb un altre o en un acte de comprensió intuïtiva. Diria que tot i tractar-se de conceptes que fan pensar en posicions idealistes, sembla que al mateix
temps les desafien.
Els fets de la sessió i la inducció interpretativa
Tornem al material clínic que s’ha exposat abans. Quins fets són destacables en
la sessió? La pacient arriba tard, diu no saber per què. No troba cap sentit que no
sigui una explicació “fisiològica” que bloqueja el pas a una explicació “psicològica”
amb significat emocional. És una falsedat defensiva que utilitza tal vegada per protegir-se d’un analista venjatiu a qui ha fet esperar.
La primera intervenció de l’analista recull aquest aspecte de realitat-cansament,
però alhora hi posa un interrogant que assenyala en la direcció de l’ara-i-aquí: pot
semblar absurd discrepar de la visió de la pacient, però, hi ha alguna altra realitat a
banda de la que ella planteja?
D’aquesta intervenció la pacient en recull una part i així afegeix el descuit amb
què ha vingut respecte el pagament: reconeix certa negligència alhora que la justifica
disfressada de ‘compliment’, ja que venir amb els diners hauria suposat arribar encara més tard. No obstant, la intervenció de l’analista ha tocat alguna cosa i ha mobilitzat emocions en la pacient, en relació al pare. La pacient ha vessat unes llàgrimes.
Aquest fet alerta de la presència d’emocions intenses ara-i-aquí. És ara, en presència
de l’analista, que plora. Ho fa pel tracte donat a un objecte distant en el temps (pare)
o per un que és present (analista) ?
Hi ha un fet extern observable que crida l’atenció de l’analista: l’aire jovenívol
de la pacient. Aquest aspecte no es verbalitza. Però tal vegada forma part del que
més tard en la sessió arriba com a fantasia triomfant: ella rejoveneix mentre que
l’objecte envelleix, en una relació de causalitat omnipotent.
Què delata, doncs, l’equació pare = analista? La pacient sembla tenir en la seva
ment un pare que envelleix, que es deteriora abandonat per ella que està progressant
lluny d’on és el pare. A la sessió, i en les darreres sessions abans d’aquesta, apareixen comportaments abandònics practicats activament sobre la persona de l’analista,
mentre que a la sessió se la veu ‘externament’ jove i plena de vitalitat; triomfant,
podríem dir. Pare i analista són identificats en la ment de la pacient, ara. Es tracta del
mateix objecte que no és ni el pare de casa ni la persona concreta de l’analista, sinó
aquest objecte-intern-pare que es manifesta en el discurs com a pare i analista identificats.
En aquest punt, quina fóra la interpretació que articularia millor i de manera coherent els diferents fets d’observació? Tradicionalment es deia que la interpretació
completa seria aquella que inclou la transferència, la realitat externa i la realitat
interna. Un ideal d’interpretació.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
La interpretació més adient? Em sembla que la pregunta no pot tenir una resposta
fora del context de la interacció. Duts en part per la intuïció i la vivència contratransferencial construïm la interpretació, formulem una hipòtesi plausible, una explicació
dels fets relacionals i de les emocions actives en la immediatesa de la sessió, en
l’ara-i-aquí. La resposta del pacient i les direccions que pren la interacció ens orienten respecte de si la intuïció ha estat més o menys encertada.
Caper (2009) arriba a l’extrem de suposar que en realitat el contingut de la interpretació és molt poc rellevant en ell mateix, i que la seva funció és fer ressonar les
profunditats del món intern del pacient i permetre que aquest es vagi desplegant en
l’actualitat de la sessió. Estem d’acord que el contingut de la interpretació compta,
però només parcialment. Necessitem la resposta associativa del pacient per orientarnos respecte al grau de certesa o d’aproximació a la veritat activa i actual del pacient
que hem estat capaços d’articular. Ja es veu que aquesta posició no té res a veure
amb la imposició del saber que el postmodernisme psicoanalític critica respecte a la
veritat: com a analistes no som dipositaris de cap veritat essencial, de cap saber que
cal imposar al pacient. Fem aproximacions que pretenen separar-se de la subjectivitat pura per ‘objectivar’, en la mesura del possible, fets de la realitat inconscient del
pacient amb la seva imprescindible contribució.
Seguint amb la il·lustració clínica, l’analista opta en una segona intervenció per
referir-se a l’enactament de la pacient. Entén que aquest és el punt d’urgència, el fet
relacional més immediatament present investit d’una significació maníaca omnipotent: el triomf i les seves conseqüències culpabilitzadores. Ho agafa directament en
la transferència: el pare és interpretat com un desplaçament del més actual, del més
immediat, en el sentit que s’estaria acomplint una fantasia maníaca de triomf sobre
l’analista –que és a qui fa esperar- en la qual mentre la pacient progressa, creix i
rejoveneix, ell (representant també un pare) esdevé vell, flac i desdenyable, i en
conseqüència se’l pot tractar amb poca cura i certa negligència. Aquest ‘triomf’, la
visió -en la ment de la pacient- d’un analista/pare que esdevé poc interessant, mentalment envellit, a causa de l’embranzida puixant de la pacient/filla, sembla ser viscut per la pacient com a la seva realitat mental del moment, una realitat que està
lligada també amb el sofriment en la mesura que valora i estima l’objecte menystingut.
Interpretació i veracitat
Ferrater Mora en el seu Diccionario de Filosofía (1994) diferencia veritat de veracitat en el sentit que la primera es refereix a la realitat de la cosa mateixa o a la
correspondència d’un enunciat amb la cosa de què es parla, mentre que la veracitat
seria la correspondència entre el que es diu i qui ho diu. Per aquesta raó el contrari
de la veritat seria l’error mentre que el contrari de la veracitat seria l’engany i la
mentida. Podríem dir, doncs, que el terme veracitat es refereix a la relació del subjecte amb l’enunciat que ell mateix formula respecte als propis estats emocionals i
als propis pensaments, i té a veure amb la fidelitat i la sinceritat del subjecte respecte
a la percepció de les emocions i pensaments que li pertanyen.
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
La sessió és un lloc privilegiat de recerca de la veritat psíquica en viu, si
l’abordem no només des de la perspectiva de la repetició d’una realitat psíquica preexistent, sinó com a un espai de construcció de l’experiència subjectiva. La realitat
interna existeix en ella mateixa, però necessita de l’estímul i del suport de la realitat
externa per a manifestar-se. Podríem dir que és la presència de l’objecte la que activa els diferents aspectes de la realitat interna del subjecte. L’enfocament en l’ara-iaquí procura observar i descriure al pacient com es va generant aquesta experiència
en el decurs de la sessió amb la contribució del pacient i de l’analista, i això té més a
veure amb l’acció que no pas amb la lògica del discurs verbal. Per dir-ho en paraules
de Folch (2009), “l’actualitat és més de fiar que la introspecció” ja que la primera és
l’expressió directa i viscuda, la materialització actual dels derivats inconscients,
mentre que la introspecció es fonamenta en alguna classe o altra de discurs més o
menys conscient i organitzat, més deformat pel procés secundari.
L’analista, preocupat per entendre, ofereix versions del que està esdevenint. Se
serveix de la intuïció, entesa com a captació i articulació més o menys inconscient
de significats que prenen vida en la interacció: una cristal·lització de significats en la
ment de l’analista induïts per les comunicacions del pacient, les pressions a què el
sotmet i la captació contratransferencial. Aleshores l’analista procura ser coherent i
s’esforça perquè allò que diu -de manera més o menys atemperada- correspongui a
allò que està succeint en la ment del pacient. L’analitzat, per la seva banda, avalua el
que diu l’analista i tracta de veure el grau de correspondència entre la seva vivència i
l’enunciat de l’analista. És el sentit de correspondència allò que el pot convèncer de
la pertinència de la interpretació, com a quelcom que essent desconegut per ell ‘sent’
que correspon a la realitat del seu món intern.
Hi ha un aspecte explicatiu en tota interpretació que busca relacionar fets de la
sessió de manera coherent. L’analista parla des d’una certa convicció que l’enunciat
de la interpretació és ‘veraç’, és a dir, afirma amb sinceritat i honestedat un contingut que correspon a allò que com analista té en ment sobre el pacient en aquell moment precís. I entén que correspon als fets que explica i dramatitza el pacient. Això
és considerar la interpretació des del vèrtex de la seva pertinència semàntica, indicant i atribuint un significat a allò que és realment actiu, ara mateix, dins del món
intern del pacient i en la relació amb l’analista. Però això no és tot. Necessitem captar algun indici provinent del pacient respecte a la pertinència afectiva de la interpretació.
Sabem que quan demanem al pacient que s’abandoni a l’associació lliure sense
escatimar res del que ve a la seva ment li estem demanant un esforç impossible de
sinceritat, exigim d’ell una posició honesta de veracitat; per tant, li demanem que
faci una renúncia difícil en la mesura que totes les estratègies defensives són esforços per fer menys crua, menys visible, menys penosa la pròpia veritat, i per tant la
falsifiquen. Estratègies que el subjecte no controla a voluntat, per cert.
També com a analistes ens imposem veracitat, en el sentit de ser fidels al que
podem veure i sentir com a autèntic en la sessió. Una altra missió impossible en la
mesura que també els nostres mecanismes defensius ens tenallen i ens condicionen
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
la percepció del que ens arriba del pacient, així com la captació de les nostres reaccions contratransferencials.
Captem indicis, busquem relacionar-los i entendre’n el significat, una tasca que
fem en interacció constant amb el pacient. En aquest sentit la veritat psíquica inconscient no pot equivaler mai a cap declaració interpretativa, per ben feta i adequada que sigui. La veritat que considerem no és únicament declarativa sinó també un
enunciat vivencial, una experiència que està esdevenint, en evolució constant.
Encara que l’analista s’hi veu necessàriament implicat, hem de dir que la veritat
psíquica inconscient del pacient li pertany només a ell, és la seva experiència, de
manera que l’analista només pot ajudar a descobrir-la, anomenar-la, fer-la evident,
mostrar-ne les extorsions, fragmentacions o disfresses a què el pacient la sotmet. Per
a poder fer aquesta funció epistemològica de cercar coneixement respecte de la realitat psíquica del pacient, l’analista ha de ser capaç de tenir prou contacte amb les
pròpies veritats vivencials, les que experimenta dins seu en contacte amb el pacient.
A més, ha d’estar atent a l’esdevenir de la sessió, a les respostes que les seves intervencions generen, per a poder fer noves formulacions que s’apropin més, s’ajustin
millor a la realitat inconscient activa.
Caper (2009), considerant aspectes de la tècnica i recolzant-se en el Freud (1912)
que entén la funció interpretativa com a formulacions apropiades al pacient a partir
de les impressions directes que l’analista en rep i no de la teoria que ho explica,
entén que hem de diferenciar les ‘apposite guessing’ de les ‘wild speculations’, les
conjectures o suposicions apropiades de les especulacions silvestres. La interpretació
hauria de transmetre informació al pacient sobre si mateix i la seva manera de funcionar. L’analista no hauria de pretendre alterar, canviar la ment del pacient, sinó
informar-lo del seu estat i així possibilitar una major llibertat de pensament i d’acció
en el seu analitzat. Aquest assumpte es relaciona directament amb la veritat del pacient: en el plantejament de Caper, l’analista ha de reconèixer aquesta veritat –a través
de la relació i de la dinàmica de la transferència/contratransferència- i informar-ne el
pacient. Hi ha una veritat del pacient, que podem percebre parcialment. En els nostres esforços per entendre i ajudar a entendre procurem evitar interferències de part
nostra, si és que ens n’adonem. Caper entén que aquestes interferències són principalment els desitjos: “Desitjos que un analista té per a si mateix i pel seu pacient,
desitjos que el pacient té per a si mateix i pel seu analista, desitjos que ambdós
tenen respecte de la relació que mantenen…tot i que una llibertat total respecte dels
desitjos, conscients o inconscients no és possible”. Ni és possible ni probablement
sigui recomanable estar a la sessió sense cap mena de desig. Aquesta fóra la situació
d’un objecte inert, mentalment absent, deprimit. Almenys ens cal un desig
d’entendre, un desig de cercar i trobar la veritat que dóna energia i motivació a la
nostra tasca.
L’esperit, però, és d’apropar-nos a comprendre el pacient relativament lliures de
desitjos: reconeixement de la veritat en acció ara i aquí i descripció de la mateixa al
pacient tan aproximadament com sigui possible. No pretenem entrar a modificar
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
aquesta veritat, sinó reconèixer-la i deixar-la ser. La veritat és la que és. És decisió
de la llibertat ‘condicionada’ del pacient decidir què fer amb la seva veritat.
Veritat històrica vivencial
Des de Freud (1937) el psicoanalista s’ha preocupat per descriure la relació entre
la realitat inconscient actual i la veritat històrica, “un tros perdut de la història viscuda del subjecte, accessible només a través del treball de la reconstrucció”. Cap al
final de la seva vida, Freud estava capficat amb el tema de la veritat històrica i la
veritat material. Sembla que va tenir sempre els seus dubtes i mantingué com una
hipòtesi de treball ‘fluixa’ la reconstrucció, degut a les dificultats que trobava per
poder-la confirmar. Pensava que si el pacient completava la reconstrucció amb uns
records emergents recuperats que la confirmaven ja tindria una prova fefaent de la
seva certesa, del seu encert. En comptes d’això es trobava que, amb certa freqüència,
sorgien una mena de records al·lucinatoris, relacionats amb aspectes al voltant de la
construcció més que amb el centre del seu contingut i de la seva veritat. Aleshores
pensà que l’al·lucinació i el deliri havien de contenir algun fragment de veritat històrica vivencial. Aquest fragment de veritat, afirmava Freud, podria ser la base del
treball terapèutic amb el deliri, al marge de si aquest s’ajustava poc o gens a la realitat objectiva. El deliri deuria la seva força de convicció a la part de veritat històrica
vivencial que posaria en el lloc de la realitat rebutjada. Alguna cosa en l’actualitat
del món intern, quelcom que la persona situa en un passat històric, seguiria influint,
seguiria sent present i justificaria la construcció delirant.
Al Moisès i la religió monoteista (1939) ja no seria el deliri, sinó les construccions dels creients en la divinitat, que contindrien no una veritat material sinó històrica
vivencial en el passat ‘primordial’. Semblantment, el passat primordial de les persones individuals -el d’aquelles impressions primerenques rebudes en una època en
què el llenguatge encara no estava desenvolupat- estarien en la base de construccions delirants i al·lucinacions: deliris en tant que desfiguren la realitat i se n’aparten,
veritat en la mesura que contenen restes d’un passat (sensorial).
Hi ha alguns punts que voldria comentar en aquests plantejaments de Freud:
1 / Un es pregunta fins a quin punt Freud se sent insegur i en contradicció amb el
seu esperit científic, aquell que li feia rebutjar formulacions que no fossin comprovables. A ‘Construccions en l’anàlisi’ (1937) es preocupa pel que anomena els dos
temps del procés terapèutic: 1/ el temps de l’analista per a rebre els impactes del
pacient, confegir i explicitar la interpretació en primer lloc, i 2/ el temps de la recepció i resposta del pacient que ens hauria d’orientar sobre si la construcció, en definitiva la interpretació, és adequada. Ni el si ni el no del pacient a la interpretació són
de fiar. Freud espera que el record del pacient confirmi la construcció, i en comptes
d’això es troba amb respostes al·lucinatòries i delirants. En aquest punt és la mateixa
funció epistemològica, el procés de coneixement que es dóna dins de l’anàlisi el que
està en joc: com s’ho fan analista i pacient per arribar a conèixer la veritat de la
realitat psíquica del pacient tal com es manifesta en la relació transferencial.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
2 / Alhora Freud s’ocupa d’una (in)certa veritat històrica vivencial, la d’aquelles
experiències tingudes abans del llenguatge, no representades en la ment, no simbolitzades –sensorials, en diríem ara- posant l’accent en la força de la vivència subjectiva que va ser en algun moment, i que segueix essent present, ara, en el nucli de la
creença, del deliri o de l’emocionalitat actualitzada. Diria que Freud aquí està apuntant cap al significat de la vivència inconscient.
Freud sembla preocupar-se no tant de la veritat concreta d’un passat incognoscible, com de la part de veritat (històrica) continguda en la vivència actual, aquelles
vivències no simbolitzades que eren i són presents. En definitiva, de la ‘veritat psíquica’ que bategava en els fets psíquics del passat i continua present en els fets psíquics de l’actualitat.
Veritat i els fets del viure
Money-Kyrle (1968) en plantejar el supòsit que el pacient pateix de malentesos,
concepcions errònies (misconceptions) i il·lusions, considera que des de la infància
la persona estaria predisposada a descobrir la veritat de forma innata, i que l’únic
impediment per fer-ho seria principalment emocional. Així parla d’una preconcepció
del pit i de la boca, del bo i del dolent en el sentit d’allò que no frustra i allò que no
satisfà, preconcepcions que amb l’experiència, la trobada amb el pit real, estarien en
la rel de la construcció de conceptes bàsics i classes que inauguren el desenvolupament cognitiu. Però el reconeixement d’aquests fets bàsics de la vida implica un
sofriment, un malestar, de manera que mentre una part de la personalitat aprèn a
entendre’ls i acceptar-los una altra part s’hi encalla i segueix ignorant-los. És la part
que no pot reconèixer aquells fets que desperten emocions intolerables com a tals
fets. De l’equilibri entre reconeixement i distorsió en depèn en bona part la salut
mental.
Aquest autor pensa en una interacció constant entre la percepció de la veritat i el
desig de distorsionar-la. Segons la seva posició, els fets del viure, la percepció dels
quals estaria en l’origen del desenvolupament cognitiu, tenen a veure amb
1 / l’existència fora d’un mateix d’un objecte bo de qui un depèn,
2 / l’existència d’una parella de pares relacionant-se, de qui hom neix i gràcies a
la qual creix essent alhora exclòs de la intimitat d’aquesta parella parental, i
3 / el reconeixement de la inevitabilitat del pas del temps i finalment de la pròpia
mort.
Podem veure aquests fets com a realitats de la vida emocional, realitats elementals que generen emocions elementals intenses i complicades de contenir. Així 1/
implica reconèixer la necessitat i la dependència d’un objecte i la seva bondat, va
lligat a sentiments de fragilitat, ansietats de separació i enveja; 2/ comporta reconèixer les diferències generacionals, implica fer experiència d’exclusió, de no pertànyer
a l’espai de la intimitat de la parella dels pares, de no tenir control sobre l’objecte
que el subjecte no pot posseir en exclusiva, de no ser el centre del món (de la vida
dels pares); 3/ demana reconèixer el pas del temps, la vulnerabilitat del subjecte i
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
implica adonar-se dels efectes del pas del temps en el propi cos i en la pròpia ment,
dels guanys i les pèrdues connaturals al desenvolupament, els dols de l’evolució i en
darrer terme de la pròpia finitud. La impossibilitat de reconèixer aquests fets produeix concepcions errònies allà on hi hauria d’haver veritat, produeix falsedats que, en
termes de Bion, intoxiquen la ment. Aquests fets de realitat hi són, simplement, i un
no els pot controlar a voluntat. Només viure’ls, reconèixer o falsificar.
La ment s’alimenta de veritats
A Cogitations, en una entrada corresponent al 1959, Bion expressa el seu punt de
vista segons el qual la persona necessita un proveïment constant de veritat per a la
seva supervivència amb salut mental. És un pre-supòsit, una creença que les coses
van així. En conseqüència, una falsedat en forma d’idea errònia durà a accions errònies les quals poden abocar al fracàs i a una frustració major. Aquesta és una argumentació plausible: la persona ha de saber detectar els estats de gana per poder-se
mobilitzar a satisfer-la per les vies adequades. Però aquesta veritat fisiològica (s’ha
de menjar bo per viure) està impresa en la biologia i, excepte que parlem de pertorbacions psicòtiques greus, la naturalesa ens hi porta. Altra cosa és si parlem de la
veritat psíquica que es refereix a un mateix. Bion se serveix, aquí, d’una metàfora
‘digestiva’ com a model per aproximar-se a la comprensió dels processos de pensament. (vegeu P.C. Sandler, 2000). El sentiment de veritat, com a experiència emocional autèntica, permet a la ment aprendre de l’experiència; en canvi, l’odi a la veritat
i el seu corol·lari, la mentida, enverina la ment, la fa morir de gana. El bebè capta els
sentiments veritables de la mare no pas a través de les paraules sinó de les seves
emocions, i de la conducta que mostra amb ell.
El mateix autor, en “Una teoria del pensar” (A theory of thinking, 1967), formula una visió de la veritat com a correlació i també com a totalitat, com a completud,
com a integració d’aspectes escindits en relació a l’objecte, el reconeixement que
l’objecte que s’estima és el mateix que aquell que s’odia. Crec que quan parla de
correlació es refereix a algun sentiment de coherència interna, aspecte que considero
un ingredient bàsic del sentit d’identitat. Bion es refereix a obtenir alguna correlació
entre els pensaments, les concepcions i les verbalitzacions amb les dades aportades
pels sentits. La correlació interna equivaldria a un sentit de coherència interna que
reforça la identitat, el sentit de si mateix.
Una noció propera, la concepció de la veritat com a unitat, la trobem en el zen.
Es tracta d’una veritat que es capta per intuïció i experiència directa, que allibera la
vida dels seus nombrosos lligams, i de tot allò que la limita, la tanca o l’afeixuga,
una veritat que es viu més que no pas s’explica, que pren el món tal com és, en primera persona i no pas a través d’intermediaris. “Concebre la veritat com a quelcom
exterior que ha de ser percebut per un subjecte que percep és una via dualista, en què
es fa referència a l’intel·lecte com a instrument de comprensió; però d’acord amb el
zen nosaltres vivim directament en la veritat, una veritat de la qual no podem ser
separats (…) la veritat es capta per intuïció, per acció directa”. (Suzuki, D.T., 1943).
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
El zen no renuncia a les paraules, considera que aquestes han de ser vives, fruit
de l’experiència mateixa. Se serveix del llenguatge com a eina provisional, però
apunta a una realitat que va més enllà de les paraules. Aquesta realitat, el jo vertader,
com a experiència inefable i única de la persona, s’assoleix gràcies a un procés de
consciència que supera tots els nivells basats en la percepció dels sentits. “El jo
transformat no és el mateix d’abans, se sap jo i no-jo a un temps, forma i vacuïtat,
una persona amb una identitat única i alhora en relació d’interdependència amb els
altres. Quan el centre de la seva visió es troba lliure de l’ego, el jo deixa de ser un
individu aïllat i és capaç de considerar en la seva veritat tot allò que li surt a
l’encontre.” (Broto, 2008)
Agafo aquestes referències breus i esquemàtiques del zen per assenyalar aquesta
idea de la veritat com a completud, com a inclusió de contraris, com a totalitat. És a
dir, una noció de vivència de veritat basada en l’acceptació de la realitat de món, en
el nostre cas del món intern, sense exclusió per via de negació, repressió, escissió,
fragmentació o identificació projectiva, dels diversos aspectes que configuren la
personalitat. És una vivència que ha d’anar per força lligada a la presa de consciència.
Però aquesta cerca de la veritat va lligada a emocions intenses que desborden.
Demana una capacitat de contenir els aspectes escindits i projectats dels altres i de
tolerar i acceptar els propis aspectes escindits i projectats. Una experiència emocionalment difícil. És funció de l’analista, gràcies a la seva funció alfa, aclarir la veritat
sobre la personalitat del pacient i les seves característiques mentals, i exposar-la al
pacient de manera que aquest tingui una convicció prou raonable que aquestes proposicions sobre la seva personalitat representen fets. A Cogitations, en un apartat
que titula I know X = relationship, Bion afirma que referir-nos al coneixement només té sentit si volem dir que algú coneix alguna cosa. Aquí es refereix al fet de
conèixer ( I know X ) com un estat mental de consciència comunicable respecte a
alguna veritat que concerneix l’objecte conegut. Però comunicable no és sinònim de
conscient, ja que algú pot ser conscient de quelcom i ser incapaç de comunicar-ho i
viceversa, algú pot no tenir consciència conscient, i en canvi tenir una consciència,
un adonar-se inconscient ( Castell, Fieschi, Folch, Grimalt & Silva, 2009) i ser capaç
de transmetre-ho a l’interlocutor, a l’analista, que d’aquesta manera pot interpretar la
seva comunicació, cosa que la persona no podia fer de manera voluntària.
Grotstein (2000), desenvolupant la qüestió de les transformacions en 0, arriba a
plantejar el concepte d’una posició transcendent en el sentit que 0 vindria a designar
la Realitat Última, la Veritat Absoluta, quelcom que és més ençà i més enllà de les
paraules i del coneixement, una entitat transcendent de què la veritat de l’experiència
emocional fora el seu mateix centre. Segons aquest autor, amb 0, Bion comença a
plantejar una nova epistemologia psicoanalítica que converteix en teories defensives
front al desconegut -allò inefable que no es pot mai conèixer- les teories psicoanalítiques prèvies tals com el principi de plaer, la pulsió de mort, les posicions esquizoparanoide i depressiva. Novament ens trobem amb un plantejament idealista de la
veritat.
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
Però podem dir que en el si de la nostra identitat, en el nucli del self, hi ha una
creença bàsica en l’existència de la veritat, creença que sorgiria de la bona relació
primerenca amb l’objecte. L’experiència de ser cuidat i entès per la mare establiria
en la ment una confiança bàsica que ajuda a discernir la veritat, a diferenciar bo/no
bo, una funció alfa anàloga a la confirmació que els sentits donen de la realitat física.
La funció alfa materna, i la pròpia funció alfa un cop aquella es interioritzada, serviria per a captar les qualitats dels estats emocional reals i el seu significat. (Meltzer,1978)
Hi ha tres aspectes que vull destacar de les conceptualitzacions de Bion que acabo de resumir: 1/ la veritat és tan necessària a la ment com l’aliment al cos; 2/
l’efecte terapèutic de l’anàlisi arrela en el coneixement que l’experiència analítica
proporciona, en la veritat que aquesta experiència posa de manifest, és a dir, de
reconèixer-se tal com un realment és; i, 3/ conèixer-se (K), és a dir, prendre consciència de la veritat sobre un mateix, és un estat mental que comporta una relació
específica, un vincle, entre qui coneix i la cosa coneguda. Des d’una perspectiva
psicoanalítica això implica el predomini d’una relació K entre analista i pacient, així
com d’una relació K dins de la ment del mateix pacient entre el seu desig de conèixer i el si mateix com a objecte de coneixement.
He començat aquest article amb una incursió breu en el terreny de la filosofia del
coneixement, convençut que la nostra tasca quotidiana com a analistes implica unes
funcions epistèmiques que de vegades explicitem i altres vegades exercim sense serne massa conscients. La relació analítica és una relació de coneixement que es desenvolupa dins d’un medi sostenible de virtuts epistèmiques, en què la veritat psíquica inconscient es manifesta i es dissimula a través de desitjos, creences, imaginació,
fantasia, malentesos, concepcions errònies, il·lusions i deliris, entre altres. A través
de l’experiència terapèutica desvelem i donem expressió a aspectes desconeguts i/o
intolerables de la veritat del pacient, que l’emmalalteixen per manca de simbolització i/o d’acceptació. Rere l’experiència terapèutica entesa d’aquesta manera hi ha el
supòsit que un major coneixement i acceptació dels nostres funcionaments psíquics
ens fa més lliures i contribueix decisivament a la nostra salut mental.
Abans de concloure, vull recordar algunes condicions bàsiques a què alguns autors (Williams, 2003; Norris, 2005) es refereixen com a virtuts epistèmiques, necessàries si volem desenvolupar coneixement: integritat, sinceritat, precisió, prudència
en la formulació d’hipòtesis, respecte per les evidències, consistència en els raonaments d’acord amb el model, absència de preconcepcions dogmàtiques, i per tant,
disposició a abandonar creences arrelades front a evidències que les contradiuen.
Aquestes entre altres, sense dubte.
Admetem que ni el pacient ni nosaltres mateixos som gaire virtuosos. És així i no
pot ser d’altra manera per raons que he descrit en un altre moment d’aquest treball.
Per això té més valor encara pensar en termes de veracitat i virtuts espistèmiques en
el sentit de cercar i mantenir unes condicions de treball que tendeixin cap a la veritat, una veritat que no sabem ben bé en què consisteix com a cosa ‘en si’, una veritat
que veiem manifestar-se i ocultar-se a través dels atributs bàsics de la vida mental.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
Podríem dir encara, una substància mental que ens ajuda a discriminar i desvelar –
conflictivament- què és i què no és veritat de nosaltres mateixos i de les coses que
afirmem, en unes circumstàncies determinades.
RESUMEN
En el presente trabajo se exploran los conceptos de verdad y veracidad desde una
perspectiva epistemológica como substrato que es de gran utilidad en la posterior
elaboración de los hechos de la sesión. Se presenta un material clínico discutido en
detalle a la luz de estas aproximaciones y se ofrece una visión panorámica del tema
de la verdad en la literatura psicoanalítica.
SUMMARY
This article explores the concept of truth from an epistemological and psychoanalytical perspective. It discusses the difficulty in arriving at a single definition of
truth, as well as the need for such a concept in clinical practice. It describes in detail
a particular analytical session in order to show how a psychoanalytical epistemology
can help to explain what happens during the course of the session. It also offers an
outline of some of the contributions made by various authors on the subject writing
from within the field of psychoanalytical theory.
BIBLIOGRAFIA
Bell, D. (2009) : Is truth an illusion? Psychoanalysis and postmodernism. Int.J. of
Psychoanal. 90: 331-345. Traducció catalana: La veritat, és una il·lusió?
Psicoanàlisi i postmodernitat. RCP XXVII, 1
Bianchedi, E.T. et al. (2000) : The various faces of lies. In Between Past and Future,
Bion Talamo, Borgogno, Merciai, ed. Karnac Books. London
Bion, W. (1967) : A theory of thinking. In Second Thoughts. Edició de Karnac Books. 1987. London
--- (1992) : Cogitations. Karnac Books. London
Blass, R. (2004) : Beyond illusion : psychoanalysis and the question of religious
truth. I.J.of Psycho-Anal. 85 : 615-634
--- (2008) : On the immediacy of unconscious truth. HAN International Conference.
UCL. December 2008. London
Veritat, veracitat i virtuts epistèmiques en la relació analítica
Broto, R. (2008) : El zen. Fragmenta Editorial. Barcelona
Britton, R. (1998) : Belief and Imagination. New Library of Psychoanalysis. Routledge. London. Creença i imaginació. Ed. Columna, Barcelona
Caper, R. (2000) : Immaterial facts. Routledge. London. Els fets immaterials.
Ed.Viena: Barcelona, 2003
--- (2009) : Building out into the dark. Routledge. London
Castell, E., Fieshi, E. Folch, P., Grimalt, A. & Silva, M., (2009) : Consciència, estats
de consciència i la seva negativitat. Revista Catalana de Psicoanàlisi XXVI/1. Barcelona
Cunningham, M. (2006) : Vedanta and Psychoanalysis, in Psychoanalysis and Religion in the 21rst Century. NLP. Routledge. London
Davidson, D. (2001) : Subjetivo, intersubjetivo, objetivo. Cátedra. 2003. Madrid
Engel, P. (1998) : ¿Qué es la verdad? Reflexiones sobre algunos truismos. Amorrortu Editores. 2008. Buenos Aires
Ferrater Mora, J. (1994) : Diccionario de Filosofía. Ariel Referencia. Barcelona.
Edició revisada i actualitzada sota la direcció de J.M. Terricabras
Freud, S (1912) : Consejos al médico para el tratamiento psicoanalítico. Amorrortu
Ed. Vol. XII. 1976. Buenos Aires
--- (1914) : Recordar, repetir y reelaborar (Nuevos consejos sobre la técnica del
psicoanálisis, II) . Amorrortu Ed. Vol. XII. 1976. Buenos Aires
--- (1937) : Construcciones en el análisis. Amorrortu Ed. Vol. XXIII. 1976. Buenos
Aires
--- (1939) : Moisés y el monoteismo. Amorrortu Ed. Vol. XXIII.1976. Buenos Aires
Grotstein, J. (2000) : The concept of the trascendent position, in Bion Talamo et al.
W.R.Bion: Between Past and Future. Karnac. London
Heidegger, M. (1943) : Parmènides. Quaderns Crema, 2005. Barcelona. Trad. M.
Carbonell
James, W. (1907) : Some Metaphysical Problems Pragmatically Considered, in On a
Certain Blindness in Human Beings. Penguin Books. 2009. London.
Revista Catalana de Psicoanàlisi Vol.XXVII/1
--- (1909) : Tigers in India, in The Meaning of Truth. Recollit en l’opuscle On a
Certain Blindness in Human Beings. Penguin Books. 2009. London.
Meltzer, D. (1978) : The kleinian development. Volume III. Clunie Press. Pertshire.
Money-Kyrle, R. (1962) : Cognitive Development in The Collected papers of R MK.
Norris, C. (2005) : Epistemology. Continuum. London
Renik, O. (1998) : The analyst’s subjectivity and the analyst’s objectivity. Int. J. of
Psychoanal. 79: 487-97
--- (2004): Intersubjectivity in Psychoanalysis. Int.J. of Psychoanal.85: 1053-1064.
Trad. cat. Intersubjectivitat en psicoanàlisi. Rev. Cat. Psicoanal. XXII/1-2.
2005
Sandler, P.C. (2000) : What is thinking. in W.R.Bion:Between Past and Future, Bion
Talamo, Borgogno, Merciai, ed. Karnac Books. London
Strachey, J. (1934) : The nature of therapeutic action of Psychoanalysis. Int.J.of
Psychoanal. 15: 127-159
Suzuki, D.T. (1943) : Essais sur le Boudhisme Zen. Éditions Albin Michel, 2003.
París
Williams, B. (2003) : Truth and Truthfulness. Princetown University Press. Trad.
cast. Verdad y veracidad. Tusquets. 2006. Barcelona