Escenaris i manifestacions de l´agressió animal: aportacions des dels territoris de l etologia.2008.Vol.XXV/nº.2,pp.65-76

Escenaris i manifestacions de l’agressió animal :
aportacions des dels territoris de l’etologia
R C P Vol.XXV/2. Monogràfic Violència i Identitat
Carles Riba
Barcelona
La guerra és el pare i el rei de tot.
Heràclit
Those that I fight I do not hate,
Those that I guard I do not love.
Yeats
L’agressió, les seves traces i aparences
En la consideració de l’agressió, com a categoria conductual, o de l’agressivitat,
com a construcció teòrica, l’etologia ens commina a situar l’anàlisi en el si dels
escenaris socials i ecològics pertinents, dintre dels quals aquests termes cobren ple
sentit adaptatiu i evolutiu. Tanmateix, aquesta és una exigència comuna a altres
enfocaments psicològics i biològics, de manera que cal trobar l’especificitat de
l’enfocament etològic ençà del context social genèric i en l’interior de l’espai concret de la interacció entre individus particulars, fixant qui o què causa l’acció agressiva (o, si ho preferiu, quins són els seus antecedents) i quins són els seus efectes
aparents (o, si ho preferiu, quins són els seus consegüents en la seqüència interactiva). Desenvolupant aquest plantejament i perllongant-lo en el que podríem denomi-
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
nar una pragmàtica de la comunicació, l’etòleg i el sociobiòleg s’interessen sobretot
per qui és l’agent de l’agressió i qui el seu objecte, entenent aquest “qui”, no com
una classe individual, sinó com un grup qualificat socialment per l’edat, el sexe, la
posició jeràrquica, la família o la procedència. Naturalment, s’interessen també per
la forma i funció de l’agressió que, com veurem, no són úniques. I, addicionalment,
tracten d’establir els centres cerebrals i vies nervioses del comportament agressiu;
però aquest darrer aspecte a penes serà tingut en compte en les línies que segueixen,
consagrades principalment a les manifestacions conductuals de l’agressivitat - els
diferents tipus d’agressió - i a la dinàmica social que mobilitzen o en la qual estan
submergides.
Amb tot, aquest seria un programa d’investigació que, ni de lluny, ha estat desplegat íntegrament. Tanmateix, intentarem que guiï la nostra exposició. És preceptiu
donar, abans que altra cosa, una definició de l’agressió que ens permeti gaudir, a
lector i a mi, d’un referent comú. Però això no és tan fàcil. Un lloc de trobada
d’etòlegs i sociobiòlegs de diverses orientacions és, precisament, el reconeixement
de la dificultat que presenta una definició de l’agressió centrada en la seves manifestacions observables. L’agressió és violència social, física o virtual, infligida a l’altre,
i en una perspectiva etològica ambdós termes - agressió i violència - es poden entendre com a sinònims. En el món humà, la violència tal volta deixa una traça més
borrosa, no es mostra tan perfilada en els seus motius i punts d’aplicació, tot i que
també admet moltes formes; en canvi, en les societats animals, particularment si ens
cenyim a les interaccions entre congèneres, l’agressió i la violència, sota l’aparença
que sigui, sempre vénen d’algun indret del passat proper i van cap a algun indret del
futur immediat, canalitzades per accions nítides d’individus particulars en contexts
prou explícits.
Malgrat aquest avantatge, l’agressió animal continua sent un concepte polièdric i
que requereix una aproximació interdisciplinària (Ramírez, 2000). El més efectiu és
recórrer a una definició funcional o pel consegüent, la qual ha d’incorporar les claus
adaptatives de l’acció agonística deduïbles de la resposta de l’individu agredit. Des
d’aquest punt de vista l’agressió englobaria qualsevol comportament que, en la interacció entre individus, anés seguit de dany físic del receptor (agressió consumada)
o que tingués com a conseqüència visible l’abandonament d’un recurs preuat per
part d’aquest mateix receptor: menjar, espai territorial, mascle o femella, abric, etc.
De vegades es distingeix emfàticament entre agressió instrumental i no instrumental. La primera reportaria profit en el sentit abans indicat d’obtenció de recursos
i avantatges adaptatius. La segona no trauria cap altre profit que el dany o el fet de
sotmetre l’individu atacat. Així, doncs, sembla que la segona accepció podria implicar l’odi tal com l’experimentem els humans. Però aquesta no és una emoció, ni una
conducta, que tingui massa relleu en el món animal, entre altres raons perquè, si hem
de creure els arguments de la teoria dels jocs i de l’ecologia de la conducta, un animal prescindirà de fer despeses d’energia inútils, no compensades en termes de cost
i benefici pel guany d’algun avantatge amb vista a la supervivència o la reproducció.
Amb òptica evolutiva el comportament agressiu es consolida en el repertori d’un
animal quan aquesta opció incrementa l’eficàcia adaptativa (“fitness”), l’ajustament
Escenaris i manifestacions de l’agressió animal
als requeriments i possibilitats de l’ambient (Zinner, 1997). Per tant, tot i que no es
pot descartar que entre els mamífers i les aus socials, i en els grups més encefalitzats, un individu descarregui la seva ràbia sobre un altre fins a la destrucció
d’aquest, sense cap altre benefici aparent o immediat, tanmateix gairebé sempre
podrem interpretar aquests casos sobre la base que l’objectiu era la desaparició d’un
rival en la competició pel domini del grup i l’èxit reproductiu. I en aquest context
l’animadversió podrà explicar-se sobre la base de la història de les relacions entre
víctima i botxí, tal com s’aprecia en els zoològics, on aquesta mena de fenòmens no
són rars.
La funció principal, ja remarcada, de l’agressió - l’apropiació d’un recurs o la
continuïtat en la seva possessió - comporten, en cas de triomf, la retirada o la fugida
del competidor que surt perdent en la confrontació i, en cas contrari, la prolongació
de l’episodi agonístic. Aquesta n’és la visió - diguem-ne - primàriament operacional,
i ens dóna suficients indicis per reconèixer l’acció agressiva. Ara bé, és clar que
aquests efectes no s’assoleixen sempre a través del contacte físic, ni tampoc mitjançant un atac desfermat i cec. Un dels aspectes més interessants de l’agressió en la
natura (un que ha donat lloc a quantitats ingents de literatura etològica i sociobiològica) és la seva regulació i amortiment mitjançant l’expressió i la comunicació. Els
animals, en tant que agents o emissors, eviten l’agressió directa gràcies a diferents
tipus de processos semiòtics o de producció de senyals, dels quals ens ocuparem
amb cert detall més endavant.
A més, darrera de qualsevol agressió hi ha indubtablement un substrat motivacional i emocional, el qual està nodrit per situacions de frustració enteses, bé com a
dolor o com a pèrdua (per exemple, d’una cria), bé com a mancança que es tracta
d’omplir proactivament arribant a les metes biològiques del comportament (per
exemple, quan un mascle, en temps de zel, s’enfronta a un rival que li impedeix
l’accés a una femella). L’etologia, doncs, admet que la frustració és un punt de partida de l’agressió, en qualsevol d’aquests dos sentits, i no té necessitat de relativitzar
ni aigualir la tesi clàssica de Dollard, Miller i l’escola de Yale, ja que l’assumeix en
la formulació menys radical: abans d’una agressió, gairebé sempre hi ha algun tipus
de frustració; però la regla inversa no és certa: no tota frustració genera agressió,
essent això veritat àdhuc al marge de la cultura humana (Bateson, 1941; Denker,
1971). Admetre la frustració com a motor de l’agressió és compatible amb la tesi de
l’etologia clàssica, que presenta l’agressió com a motivació autònoma i potencialment independent de l’ambient (Lorenz, 1972). Ambdós punts de vista són complementaris en un marc sociobiològic (Barash, 1978, p. 223). El treball clàssic d’Ulrich
(1966) ja palesà que el dolor provoca realment una resposta agressiva i mostrarem al
llarg del text que l’agressió també aflora quan un obstacle social s’oposa als objectius centrals d’un animal, encarnats en la reproducció o en el domini social que la
facilita; però també trobem a la literatura descripcions d’agressions activades sense
connexió amb factors ambientals (per exemple, en les merles - Snow, 1958).
Més enllà de les seves causes o les seves metes, les formes que pot adoptar
l’expressió de la frustració són variades. Deixant de banda els casos que esmentàvem d’agressions en buit, contemplem un ampli ventall de manifestacions: en un
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
extrem, hi ha la pura reacció a situacions desencadenants, no dirigida, expressiva,
controlada per centres de baix nivell del sistema nerviós autònom; en l’altre, les
cadenes de comportaments adreçades a un receptor localitzat, regulats per centres
cerebrals superiors o pel mateix còrtex. I, tot comptat, el paper que l’etologia atorga
a la frustració o a la motivació individual en l’equació general de l’agressió no li
impedeix anar més lluny, situant-se prioritàriament en un pla d’anàlisi funcional, on
l’èmfasi es posa en el desplegament i replegament social de la violència, en com
impregna i recorre les artèries i venes del teixit social. Saber què provoca l’agressió
és important, però potser encara ho és més saber què guanya l’individu que la practica i quins són els mecanismes de regulació social que faciliten el seu control.
Per tant, si fem un pas més i ens ocupem de l’escenari social a què ens referíem
al principi, caldrà precisar quins són els actors que participen en la interacció agonística, qui executa l’acció agressiva i a qui va adreçada. Aquesta precisió ja hauria de
donar-nos pistes consistents sobre les afiliacions i enemistats de cada individu i, en
conjunt, sobre la xarxa d’identitats o afinitats grupals (Plutchik, 1980, p. 28). Aquest
serà el fil conductor del nostre argument: simplificant, es devora, es mata, s’ataca, es
fereix, a qui no pertany al grup de pertinença o d’afiliació, que sovint és el grup
genètic o familiar. I viceversa. Naturalment, matisarem després aquestes afirmacions. En tot cas és clar que en el regne animal és difícil que es donin situacions com
la implícita en la cita inicial de Yeats. Ja hem dit que l’agressió sense guany, equiparada a la conducta d’odi, juga un paper molt secundari en el món no humà. Però la
inversa també és certa: un animal ataca quan està rabiós o quan valora l’adversari
com un obstacle o com una presa; mai en estat d’indiferència emocional o motivacional. Si substituïm l’odi i l’amor de la cita per rebuig i acceptació (denominacions
menys fenomenològiques i antropomòrfiques i més operacionalitzables; Plutchik,
1980, p. 29), seria lícit afirmar que un animal ataca a qui rebutja, no a algú que li és
indiferent; que un animal defensa a qui accepta, i no a qui està socialment i emocionalment desvinculat d’ell. Aquesta mena de “fredor” en la violència, aquesta agressió acompanyada d’indiferència, semblen exclusives del gènere humà, especialment
en l’àmbit de les guerres modernes en què, com s’ha dit a bastament (Lorenz, 1972;
Megargee i Hokanson, 1976, p. 21), la tecnologia de l’assassinat massiu i a quilòmetres de les víctimes, en absència dels mecanismes proximals de regulació i control de
l’agressió, permet que l’acció violenta es pugui executar amb tarannà flegmàtic i
àdhuc displicent.
Predadors i preses; amics i enemics
Tornant als animals, i situant-nos en la polaritat acceptació – rebuig, podem efectivament traçar, en negatiu, el mapa d’afinitats o - si voleu - d’identitats socials en
un grup animal, un grup d’iguanes, de corbs, de llops o de macacos. Tanmateix, el
traçat ens exigeix ser molt curosos a l’hora de delimitar els diferents escenaris socials i interactius i els actors que els animen. Sobretot cal que contemplem, amb una
mirada sistemàtica, els diferents nivells d’anàlisi que convé distingir. En primer lloc
l’etòleg emmarca un paisatge de l’evolució en el qual, en un tall sincrònic, subconjunts d’espècies competeixen entre si en la palestra dels diferents ecosistemes. Aquí
es posa en marxa una dinàmica de relacions en què les poblacions que coincideixen
Escenaris i manifestacions de l’agressió animal
en temps i espai són predadores o preses potencials, competidores o cooperadores.
En aquest paisatge l’espècie és la unitat de referència en tant que “individu filogenètic”. Cal justificar això? La categoria d’espècie és una d’aquelles que, malgrat no
satisfer completament ningú, tanmateix es manté en actiu en virtut dels avantatges
heurístics que brinda. De fet, les classificacions vegetals i zoològiques de què forma
part són el típic sistema de semblances i diferències que ha agradat històricament
tant a la biologia com a la lingüística (Foucault, 1974, p. 132-146), des de Linné i
Humboldt fins a Boulding i Lévi-Strauss. En aquests sistemes solen interessar més
les diferències que les semblances, i és en aquest punt que cal que el bisturí classificador sigui fi. Perquè les diferències - anatòmiques, fisiològiques, conductuals poden ser més grans o més petites, la qual cosa inocula una certa inconsistència al
sistema. Com decidir quan una diferència separa races, quan subespècies, quan gèneres, quan famílies, ordres, etc.? El barem canvia d’un grup a altre: és obvi que un
gos s’assembla molt més a un coiot, a un xacal o a un llop, dintre de la família dels
cànids, que una girafa a un ocapi, dintre de la dels giràfids; o un cavall s’assembla
menys a un rinoceront que a un ase, malgrat compartir amb tots dos el mateix ordre
zoològic dels perissodàctils. Les distàncies establertes en el curs de l’evolució són
diferents, i probablement el nombre d’espècies intermèdies extingides, també. En
qualsevol cas, l’espècie, com a nucli de la teoria de l’evolució i dels models
d’adaptació a l’entorn, s’ha revelat una casella de classificació útil, tot i admetent els
casos d’adscripció dubtosa. Un important teòric com Maynard Smith (1975, p. 201 i
s.) ha defensat la divisió en espècies en termes justament del seu valor pràctic, a
banda d’altres consideracions.
Si ens hem aturat en aquest punt, és per la seva importància. La frontera entre els
processos de competència interespecífica i intraespecífica assenyala un dels eixos
d’articulació de la dinàmica evolutiva. En general, no és equiparable menjar-se,
matar o combatre aquell ésser que és com nosaltres que aquell que és diferent. Òbviament, el criteri no ve fixat per la consciència del propi cos o per la seva projecció
en el de l’altre, ans pel coneixement innat de com és el cos de l’espècie (per exemple, en els invertebrats i vertebrats més primitius) o per l’aprenentatge, sovint precoç, de les formes corporals de progenitors, germans o companys socials (en molts
vertebrats superiors). La majoria d’espècies posseeixen repertoris de comunicació en
què una part no petita és compartida per altres espècies filogenèticament properes o
que han seguit rutes d’adaptació semblants. En canvi, hi ha una part gairebé sempre
exclusiva dels repertoris que sol correspondre als senyals que permeten reconèixer
un mascle o una femella de la pròpia espècie en situació de festeig, i ajuden a no
cometre l’error de copular amb algú semblant, però no idèntic genèticament, que
ocupi el mateix espai ecològic. D’aquesta manera s’eviten híbrids que, en general,
són inviables o poc dotats per als requeriments adaptatius de l’espècie.
Per tant, entre els/les qui ens són iguals descansa la possibilitat de reproduir-se; i
entre ells és on amb més probabilitat podem trobar ajuda i cooperació, en la caça i la
cerca d’aliment, en la defensa o en l’assoliment d’abric i protecció, cooperació i
ajuda que, solament en casos particulars com els de les associacions poliespecífiques
i la simbiosi, es troben en l’àmbit interespecífic.
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
Ara bé, res de tot això significa que no hi hagi competència dintre de l’espècie o
del grup social: precisament perquè aquest és l’àmbit de la reproducció i de la
transmissió del patrimoni genètic, en el seu interior s’hi instaurarà una altra mena de
dinàmica competitiva, la que decideix qui té descendència i qui no, qui en té més i
qui en té menys, i qui l’alimenta, cria i fa créixer millor. Aquesta és, doncs, una
competència d’un altre tipus i no posa en perill de manera directa la continuïtat de la
població genèticament caracteritzada; ans desemboca en una selecció dels genotips
més fèrtils. Tot i així, no està exempta de violència. Quan l’aparellament és poligínic, en harems, els mascles poden involucrar-se en combats força cruents, com passa
entre els elefants marins que practiquen aquesta estratègia reproductiva (Mirounga
leonina). En canvi, quan l’estratègia és monogàmica o els harems són reduïts, el
nivell de violència baixa (Enquist i Leimar, 1990). En general, però, la violència
intraespecífica està molt més matisada i controlada que la interespecífica, com anirem veient. A diferència dels avantatges que reporta l’atac amb èxit a una presa,
l’agressió a un congènere implica certs riscs, tant en perspectiva sociobiològica (la
víctima podria està emparentada amb l’agressor i la seva mort repercutiria en una
menor projecció genètica d’aquest) com etològica (la víctima podria deixar de ser-ho
i tornar-se contra l’atacant) (Maier, 2001, p. 305).
La mitologia que generen aquests dos móns és també diferent. La competència
interespecífica sembla lligada a representacions del tipus “Peix gran es menja peix
petit”, a la visió d’un univers regit per la depredació i la fagocitació. Aquesta construcció la podem descobrir en visions mítico-esotèriques com la del personatge de
don Juan en l’obra de Carlos Castaneda (2000, p. 301 i s.) i en models científics com
el de la piràmide ecològica (el llop o el lleó al capdamunt de tot, seguits per la guineu o la hiena, passant per les rapinyaires i els petits carnívors, com la mostela, i
arribant als pobres herbívors, víctimes i predadors únicament de l’estrat vegetal).
Hem d’admetre, però, que la utilització del terme “agressió” en l’escenari interespecífic de predadors i preses no sempre és pertinent. És agressiva la guineu quan caça
el conill o el mussol quan atrapa un ratolí? Sembla que l’ús del terme “agressió” en
relació a la predació de vegades és dissonant, i entre els etòlegs també hi ha considerable acord sobre aquest punt. Ja hem posat de relleu que l’agressió intraespecífica
és un fenomen mancat d’ambigüitat, prou inequívoc i explícit en els seus actors i en
les seves accions, si exceptuem el cas del joc violent, on els equívocs són possibles.
Al contrari, la violència interespecífica en un episodi de predació no comporta
agressivitat en totes les seves fases. Les cadenes comportamentals de la persecució o
l’aguait, l’atac i la mort de la presa i la ingestió subseqüent impliquen sistemes motivacionals i conductuals força independents entre si, per bé que susceptibles de
coordinació. Només una part d’aquests forma part pròpiament de l’agressió o hi està
indirectament relacionat (per exemple, Leyhausen, 1971). Un corol•lari d’això és
que algunes d’aquestes cadenes autònomes poden activar-se “en buit”¸ de manera
que una seqüència de caça pot no culminar en la consumició de la presa caçada, o
fins i tot una persecució pot no desembocar en la mort de la víctima. És tòpica
l’escena del gat que juga amb un ratolí sense arribar a matar-lo, o aquella en què
mata un ocell amb gran exhibició d’agilitat i precisió, sense menjar-se’l després o
menjant-se’l parcialment. Aquesta desconnexió explica segurament els casos reportats de matances aparentment gratuïtes per part de carnívors. Per exemple, Kruuk
Escenaris i manifestacions de l’agressió animal
(1986) informa de massacres de gaseles Thomson i de gavines, perpetrades respectivament al Serengueti i a Escòcia per hienes i guineus, que no van consumir les seves
víctimes. En ocasions com aquestes, els animals executen el comportament de caça
per si mateix i sense cap mena d’instrumentalitat, amb la meta - en certa mesura
lúdica - de capturar, no d’ingerir.
Per contra, la competència intraespecífica es dibuixa més aviat en quadres on
l’heroi o el líder protegeixen el grup, a voltes potser d’enemics externs (monstres o
predadors), però sobretot dels propis congèneres que volen assegurar la sembra dels
gens propis en detriment dels aliens. En aquest escenari el perill de ser devorat no és
tan gran com en l’anterior. Certament, el canibalisme es dóna entre els membres
d’una espècie, de vegades amb valor d’infanticidi i amb la hipotètica funció
d’eliminar la descendència que no és pròpia; però Saturn devorant els seus fills no és
la regla, tot i que en circumstàncies extremes de fam, estrès, por o desorganització
conductual la terrible escena es pot arribar a representar.
Per últim, no hem d’oblidar que, a gran escala, els processos de selecció interespecífica i intraespecífica conflueixen, atès que el que avui és una varietat o raça dins
d’una espècie demà podrà ser una espècie nova. Ni tampoc que, a pesar de la necessària segregació en l’anàlisi d’aquestes dues dimensions, no obstant l’articulació
entre ambdues és innegable (Huntingford, 1976). Així, el nivell d’agressivitat que
mostra un animal està relacionat de diverses maneres amb les característiques de
l’entorn on habita. La pressió de predació que rep una espècie, posem per cas, podrà
afectar la quantitat d’estrès patit pels individus i, en conseqüència, la forma i contingut dels episodis agressius. Però també pot esdevenir-se que aquesta mateixa pressió
amorteixi la vida social fins a restar paper a interaccions com les agressives, les
quals tenen un alt grau de conspicuïtat: diguem que en circumstàncies així és millor
no fer gaire soroll i fer-se fonedís, havent-hi el risc que els predadors detectin els
participants en el conflicte. Podríem igualment descobrir que un risc de predació alt
genera estructures socials rígides i jeràrquiques, preparades per a la defensa grupal
(malgrat que altres factors en poden ser igualment responsables). A la inversa, en la
banda dels predadors socials (llops, licaons), la cacera organitzada crearia diferents
nivells d’estatus en el grup i una xarxa estable de relacions de coordinació i subordinació que estalviaria conflictes entre els individus.
Els llenguatges de l’agressió i el control social
Més enllà de les motivacions individuals, la regulació social del conflicte passa
obligadament per l’ús de recursos comunicatius que són l’alternativa a l’agressió
cruenta. En les línies recorregudes fins aquí ja hem fet alguna menció dels vincles
existents entre comunicació i agressió. Cal, però, explorar una mica més aquesta
relació en la direcció de la perspectiva identitària i al voltant del parell propi – estrany. Un punt de vista biològic sobre la funcionalitat de llenguatges i codis de comunicació en general és interpretar-los com a sistemes d’estalvi d’energia, que
substitueixen els mecanismes causals per la influència a distància, l’acció instrumental per la comunicativa (Riba, 1990, p. 65). En la comunicació agonística, una simple expressió de ràbia, una amenaça, un “bluff”, una ostentació, són accions no
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
abocades a la violència immediata, ans a la transmissió d’informació, o àdhuc
d’intencions (enteses com l’anunci de possibles accions subseqüents), i per això
estalvien sang, suor i llàgrimes. Aquest estalvi s’aconsegueix mitjançant quatre tipus
principals de patrons sígnics, que l’etologia ha sistematitzat des de pràcticament els
seus inicis:
•
Les manifestacions òptiques o acústiques de l’emoció subjacent (por, ràbia), en clau simplement expressiva o reactiva, com són els canvis de coloració,
l’alçament de crestes, papades o apèndixs, o certes vocalitzacions, comportaments
que integrats amb altres, o fins i tot en solitari, poden equivaler funcionalment a
amenaces.
•
Les amenaces pròpiament dites, tècnicament metonímies o sinècdoques,
que consisteixen en l’execució d’una part de la conducta d’atacar (mostrar dents, fer
una aproximació sobtada, abaixar la testa i preparar el cop de banya, etc.).
•
Les conductes dites de desplaçament, que simbolitzen una situació de conflicte entre l’atac i la fugida mitjançant un signe nou (en l’exemple clàssic, dos galls
en aquesta situació picarien grans inexistents a terra).
•
Els rituals amb sintaxi ja més barroca, que són cadenes de diversos senyals
com els enumerats prèviament i que constitueixen simulacres de lluita, en el curs
dels quals és possible calibrar les forces de l’adversari i les pròpies possibilitats de
victòria, i abandonar o insistir segons l’avaluació prèvia realitzada.
Sobre la base d’aquests instruments comunicatius els matisos de l’agressió potencial poden ser força subtils, particularment en aus i mamífers. Així ho evidencien
els treballs clàssics sobre expressió en la dimensió por - agressió de gossos, gats,
zebres, oques, etc., treballs centrats en l’articulació de les diferents posicions de
llavis i orelles, del cap i la cua o del coll i les ales (Lorenz, 1972, p. 109; Leyhausen,
a Hailman, 1977, p. 269; Trumler, a Wilson, 1980, p. 196; McFarland, 1987, p.
100).
Ara bé, si volem comprendre l’agressió en el marc de la regulació social, de qui
agredeix i qui no, qui és agredit i qui no ho és, hem d’enfocar la nostra atenció cap al
vessant pragmàtic de codis com els que hem il•lustrat abans, aquell que determina el
grau d’agressió transmès, no solament en funció de l’estat motivacional o de frustració de l’individu, sinó en funció de quina classe d’emissor llança el missatge i a
quina classe de receptor va destinat, sempre dintre de la trama social de l’espècie.
Essencialment són dos els valors - força obvis, d’altra banda - que orienten l’acció
agressiva. Per un costat, la vinculació genètica de l’emissor respecte a la potencial
víctima de la seva agressió o, en vertebrats superiors com certes aus i els mamífers,
els lligams emocionals, afectius, que els uneixen. Per un altre costat, la posició
d’agressor i agredit dintre de la jerarquia d’estatus, absoluta o relativa, latent o manifesta, en què viuen els animals. En aquest terreny la dinàmica social s’organitza al
voltant de l’eix dominància – submissió, en tant que columna vertebral d’un sistema
d’amortiment de l’agressió que (a) oscil•la entre l’“estratègia del falcó” (atacar,
lluitar) i l’“estratègia del colom” (sotmetre’s, batre’s en retirada) i (b) recolza sobre
la possibilitat de fugida i l’ús de senyals d’apaivagament. L’efectivitat d’aquest
sistema esdevé validada per la seva implantació en una munió d’espècies diverses
com a estratègia evolutivament estable (Maynard Smith, 1982). En aquest camp de
Escenaris i manifestacions de l’agressió animal
forces és rellevant, doncs, si els individus agent i pacient de l’acció agressiva són,
cadascú per la seva banda, cria, jove, subadult, adult, vell; mascle o femella; dominant o subordinat en un determinat graó de la jerarquia, etc.
En les espècies més socials i amb psiquisme més desenvolupat, el reconeixement
de la classe social de pertinença pot anar acompanyat i modulat pel reconeixement
individual, el qual propicia una gestió molt més acurada dels conflictes. En els primats, la cara i l’expressió facial constitueixen la font d’informació principal sobre la
identitat individual (Hauser, 1998, p. 246). Tanmateix aquesta capacitat sembla que
està molt més estesa entre els animals del que podríem suposar a priori (Thorpe,
1980, p. 257; Riba, 1997, p. 147 i s.), atès que s’ha detectat no solament en primats i
carnívors (llops, gossos, licaons), on és força òbvia, sinó també, a través de diferents
canals (òptics, acústics, químics), en remugants, rosegadors, còrvids, psitàcids i, fins
i tot, en alguns invertebrats.
De fet, cada classe d’emissor té competència sobre una part de codi, ja que és
ben sabut que algunes parts del repertori només són utilitzades per mascles i altres
per femelles; unes per adults i altres per joves o cries; unes per individus líders i
altres per subordinats; i així successivament. Dintre d’aquesta competència, la selecció final del missatge depèn de a quina classe pertany el receptor. Les dues restriccions es combinen. Un llop jove no es permetrà l’emissió d’una amenaça molt intensa
davant dels seus companys, però tal volta n’adreçarà una de més suau a un company
de la mateixa edat, mai al cap del folcat. Una femella de papió podrà llançar una
admonició gestual o vocal a una cria, pròpia o aliena, però tindrà molta més cura de
llançar-la a un dels mascles que guia el grup. En un context de relacions com aquest,
és fàcil entendre que un mitjà força emprat per exercir l’agressivitat sense risc és el
de redirigir-la o reorientar-la, substituint un receptor perillós, que podria passar
d’hipotètica víctima a botxí, per un altre que ofereixi més garanties de fugir o no
respondre agressivament. Aquest és un mecanisme que ha estat documentat a bastament, tant en jerarquies lineals tipus “galliner” com en altres més laberíntiques i
subtils com les dels primats.
Tanmateix la regulació de l’agressió no es basa únicament en l’assumpció
d’estatus i rols dins del grup. L’espai també forneix vies de regulació una de les més
conegudes de les quals és la distribució dels individus d’una espècie en àrees
d’activitat o en territoris. I, a menor escala, la possibilitat de situar-se lluny d’un
potencial agressor o d’evitar-lo proporcionen altres opcions de manteniment de la
pau social, sobretot en aquells animals que viuen agrupats.
I, finalment, és indiscutible que la transformació de l’agressió en amenaça o exhibició es pot enquadrar, a nivell individual, dintre dels límits dels fenòmens
d’autocontrol o repressió. L’aplicació d’aquests conceptes al món animal, almenys
al dels animals més cerebralitzats, es pot fer còmodament, al nostre parer, en clau
lingüística o semiòtica. René Thom (1985) ha suggerit que, tocant a l’àmbit interespecífic, les dues formes que impregnen més intensament els preceptes animals - els
del predador des de la por; el de la presa des de la fam - són, en el cas dels éssers
humans, entitats alienants del jo que només el llenguatge, com a barrera sígnica, ha
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
estat capaç d’afeblir, incrementant la distància entre les demandes del cos i les ofertes de l’ambient. Citant aquest autor literalment, “des del moment en què es reconeix
un objecte extern i se li pot associar un nom, el seu poder alienant cessa. El reconeixement d’un objecte és, per tant, una manera d’encarnar-se en allò que ens permet, a
la vegada, mantenir la nostra autonomia” (p. 159). En aquest context a l’animal no li
serveix el llenguatge proposicional, però les estratègies de cacera que exigeixen
espera, aguait o rodeig impliquen processos cognitius que també augmenten la distància entre estímul i resposta, obrint un cert espai de control de les decisions i les
accions. Ja hem dit en un altre lloc que el principi segons el qual tot animal, en qualsevol circumstància, està absorbit per les demandes immediates de l’acció no és
absolutament i universalment cert; probablement aquesta creença està alimentada
per una altra d’arrel cartesiana, segons la qual l’animal no és subjecte de coneixement (Riba, 1990, p. 112-113). Però no és el mateix la reacció automàtica d’una
mantis o una aranya davant d’una mosca que, en l’altre extrem, la sofisticada tàctica
d’acorralament i captura d’un caribú per part d’un folcat de llops, amb una demora
temporal i una elaboració cognitiva considerables entre l’aparició de la presa i la
seva consumició.
Doncs bé, en l’àmbit intraespecífic, i en el context de l’agressió, creiem que es
pot dur a terme un exercici anàleg. La distància respecte a l’agressió real en què un
animal furiós, però només amenaçant o “fanfarró”, es col•loca és comparable a la
que obté un animal afamat respecte a la presa potencial en casos com el que acabem
de mencionar. Els codis de la comunicació agonística separen els dos pols de botxí i
víctima deixant-los, per dir-ho així, suspesos en el temps. En el cas d’alguns rituals
o simulacres de lluita, el contacte està refrenat i obeeix a una sintaxi que no és la de
l’agressió: dos cérvols o dos carners que fan xocar els seus caps només pretenen
decidir qui és el guanyador més probable abans de consumar la lluita. I en el cas de
les amenaces i les conductes de desplaçament el missatge els separa, a més, en
l’espai, ja que el contacte resta suprimit: la postura erecta i el bec inclinat cap avall
de les gavines i altres aus avisa un possible atac, però no equival a picar; l’exhibició
dels ullals en els carnívors, amb les orelles enrera, anuncia un risc d’agressió, però
no és sinònim de mossegada; el faisà que dubte entre fugir i atacar i pica el terra, no
ataca de fet; etc. Ultra això, la gestió d’un conflicte requereix alguna anticipació de
quina serà la pròxima jugada del contrincant (“mind-reading”, Krebs i Dawkins,
1984), la qual cosa demana al seu torn un cert grau de processament cognitiu i, per
consegüent, també un cert espai o marge de decisió, una certa distància respecte al
conflicte mateix.
Probablement, i entrant sense complexos en el tòpic, la civilització s’ha construït
sobre aquests llenguatges, aquestes distàncies i aquests rituals, els quals han consentit i facilitat la domesticació en alguna mesura de l’ésser humà i de la violència. Al
llarg de l’evolució, i a la mesura de les necessitats adaptatives de cada espècie, la
comunicació agonística ha anat adquirint independència de la simple expressió emocional i de l’atac o la violència consumats, seguint una trajectòria semblant a altres
categories de comunicació. L’agressió verbal i culturalment ritualitzada podrien ser
la fase més recent d’aquesta evolució. Ja Veblen fa més de cent anys especulava
sobre la funció sublimadora de la violència que té el simulacre de la competició
Escenaris i manifestacions de l’agressió animal
esportiva (1966), tant pel que fa als qui la practiquen com als qui en són espectadors.
I tot i que l’espectacle dels nostres polítics agredint-se verbalment en els torneigs
mediàtics i en els parlaments és força inquietant, sempre serà preferible a les versions més sangonoses de la violència que el teatre planetari ha suportat al llarg de la
història. L’agressivitat, com el desig, no és eliminable, afortunadament; només canalitzable, orientable, modulable, regulable, susceptible de gestió social. I és en el si
d’aquestes possibilitats on, malgrat totes les desconfiances, les ciències del comportament, inclosa l’etologia, encara tenen molt a dir.
BIBLIOGRAFIA
Barash, D. P. (1978). Sociobiology and Behavior. London: Heinemann
Bateson, G. (1941). The Frustration – Aggression Hypothesis and Culture. Psychological Review, 48, pp. 350-355
Castaneda, C. (2000). El lado activo del infinito. Barcelona: Ediciones B, Suma de
Letras
Denker, R. (1971). Elucidaciones sobre la agresión. Buenos Aires: Amorrortu
Enquist, M.; Leimar, O. (1990). The Evolution of Fatal Fighting. Animal Behaviour,
39, pp. 1-9
Foucault, M. (1974). Las palabras y las cosas. México: Siglo XXI (sisena edició)
Hailman, J. P. (1977). Optical Signals. Bloomington (IN): Indiana University Press
Hauser, M. D. (1998). The Evolution of Communication. Cambridge (MA): The
MIT Press
Huntingford, F.A. (1976). The relationship between inter- and intra-specific aggression. Animal Behaviour, 24 (3), pp. 485-497
Krebs, J. R.; Dawkins, R. (1984). Animal Signals: Mind-reading and Manipulation.
A J. R. Krebs, N. B. Davies (Eds.), Behavioural Ecology. An Evolutionary Approach, pp. 380-402. Oxford: Blackwell (segona edició)
Kruuk, H. (1986). La necesidad de matar. A G. Ferry (Edra), Conocimiento de los
animales, pp. 247-253. Madrid: Pirámide
Leyhausen, P. (1971). La función de la jerarquía relativa de las motivaciones. A K.
Lorenz; P. Leyhausen, Biología del Comportamiento, pp. 124-268. México: Siglo
XXI
Lorenz, K. (1972). Sobre la agresión: el pretendido mal. México: Siglo XXI (segona
edició)
Maier, R. (2001). Comportamiento animal. Un enfoque evolutivo y ecológico. Madrid: McGraw-Hill
Maynard Smith, J. (1975). The Theory of Evolution. Harmonsworth (UK): Penguin
(tercera edició)
-----(1982). Evolution and the theory of games. Cambridge (UK): Cambridge University Press
McFarland, D. (1987). The Oxford Dictionary of Animal Behaviour. Oxford (UK):
Oxford University Press
Megargee, E. I.; Hokanson, J. E. (1976). Dinámica de la agresión. México: Trillas
R C P Monogràfic Violència i Identitat Vol.XXV/2
Plutchik, R. (1980). A General Psychoevolutionary Theory of Emotion. A R. Plutchik, H. Kellerman (Eds.), Emotion. Theory, Research and Experience, Vol 1. Theories of Emotion, pp. 3-33. London: Academic Press
Ramírez, J. M. (2000). Animal models in the research of human agression. Agression and Violent Behaviour, 5 (3), pp. 281-290
Riba, C. (1990). La comunicación animal. Un enfoque zoosemiótico. Barcelona:
Anthropos
-----(1997). El pensamiento animal a la luz de la comunicación. A F. Peláez, J. Veá
Eds.), Etología. Bases biológicas de la conducta animal y humana, pp. 113-156.
Madrid: Pirámide
Snow, D. W. (1958). A Study of Blackbirds. London: Allen and Unwin
Thom, R. (1985). Parábolas y catástrofes. Barcelona: Tusquets
Thorpe. W. H. (1980). Naturaleza animal y naturaleza humana. Madrid: Alianza
Ulrich, R. E. (1966). Pain as a cause of aggression. American Zoologist, 6, pp. 643662
Veblen, T. (1966). Teoría de la clase ociosa. México: Fondo de cultura económica
(edició original, 1899)
Wilson, E. O. (1980). Sociobiología. La nueva síntesis. Barcelona: Omega
Zinner, D. (1997). Agresión. A F. Peláez, J. Veá (Eds.), Etología. Bases biológicas
de la conducta animal y humana, pp. 187-220. Madrid: Pirámide