ÈTICA I PSICOANÀLISI PER A UNA VIDA BONA La paraula ètica deriva del grec "ethos" que significa costum, caràcter. L'ètica seria el conjunt de principis i regles morals que regulen el comportament i les relacions humanes. Però l'ètica, segons Aristòtil, no té com a objecte determinar el Bé, sinó ajudar-nos a portar una vida "bona". I, per això, és precís especificar quin és el fi últim al qual tendeixen les nostres accions. Una de les raons per les quals es va produint la reflexió ètica al llarg de tota la història és la persistent demanda humana d'aconseguir la felicitat. Per Aristòtil el fi o el bé últim de l’ésser humà és l’eudaimonia, que podríem traduir com a "florejament" o "plenitud d'ésser". Arribar a ser allò que cadascú pot ser a través de l'exercici virtuós d'allò específicament humà: la raó. Únicament una vida racional és pròpia d'una vida humana. De manera que l'home aconseguiria la felicitat practicant la virtut. Per als grecs l'ètica era una qüestió d'hàbits. En habituar-se a actuar d'acord amb la virtut, l'ésser humà troba satisfacció en aquesta manera de ser i de fer, no únicament perquè és bo, sinó perquè és bell, confluint llavors ètica i estètica. La vida bona i la veritable cultura haurien d’afavorir el cultiu de la intel·ligència -aprendre a pensar-, de la voluntat -aprendre a voler el bé -, i de l'afectivitat -aprendre a estimar els altres amb bons sentiments-. Arribem així a la connexió amb la psicoanàlisi. Diferents psicoanalistes han escrit sobre ètica i psicoanàlisi. Mencionaré algunes idees de dos d'ells: Erich Fromm i Erik H. Erikson, probablement influenciats pels esdeveniments de la II Guerra Mundial i el nazisme. E. Fromm proposa una ètica humanista que defineix com la ciència aplicada de "l'art de viure" i té per objecte desenvolupar allò que cadascú és potencialment. Per a l'ètica humanista "allò bo" és l'afirmació de la vida, el desplegament dels poders de l'home. I la virtut és la responsabilitat cap a la pròpia existència. L'ésser humà és un ésser social que necessita de la relació amb els altres per a la seva supervivència. La debilitat biològica de l'home en néixer, posa en marxa el desenvolupament de qualitats específicament humanes com la solidaritat. El seu benestar i felicitat depenen de la solidaritat amb els seus consemblants, amb les generacions passades i futures. Per a E. H. Erikson totes les propensions morals i ètiques s'inicien en la primerenca experiència de mutualitat en la infantesa que, si pot donar-se adequadament, ajuda a establir la fortalesa humana fonamental: l'esperança. L'esperança és la primera i la més indispensable de les virtuts inherents al fet d'estar viu. Res a la vida humana està assegurat des del seu origen, llevat que es pugui verificar en l'íntima trobada amb altres en situacions socials favorables. Únicament qui participa d'una trobada amb l'altre amb una actitud activa i generosa i no dependent i exigent, podrà aconseguir que les potencialitats d'aquesta trobada es facin realitat. L'ètica generativa suggereix una nova versió de la Regla d'Or: fes a l'altre allò que promourà el seu desenvolupament tal com promou el teu propi. És la nostra responsabilitat com a psicoanalistes propiciar una trobada amb els nostres pacients que promogui el màxim desenvolupament de les seves potencialitats i els permeti una vida més autònoma i millor. Una vida bona.