Del Desastre de 1898 a la Proclamació de la Segona República (1898-1931)

DEL DESASTRE DE 1898 A LA PROCLAMACIÓ DE LA SEGONA REPÚBLICA (1898−1931)
L'IMPACTE DEL DESASTRE (1898−1902)
La pèrdua de les colònies españoles d'ultramar l'any 1898 no va constituir 1 fet aïllat a Europa, ja q altres
països llatins van viure situacions similars davant l'imperialisme anglosaxó. La societat española va viure la
pèrdua de les colònies com 1 catàstrofe, però no va ser cap catàstrofe, ja q:
−continua la monarquia.
−hi ha 1 equilibri en la hisenda pública.
−continua l'alternança dels partits dinàstics (conservador i liberal) en el poder en 1 parlament en el qual tenien
majories còmodes malgrat l'aparició de nous partits (republicans, regionalistes i socialistes).
El trauma de 1898 va significar l'inici d'1 crisi en el poder de l'estat q es va caracteritzar per: la divisió interna
dels partits del govern, i per l'inestabilitat política. Entre 1901 i 1923 hi va haver 32 canvis de govern en la
presidència del govern.
La Restauració va trobar l'oposició política i ideològica del moviment obrer i d'1 part de les classes mitjanes
urbanes.
En aqt context es van estendre, entre bona part de la classe política i de l'oposició pública, els valors
ideológics del Regeneracionisme (Costa).
DEFINICION: El Regeneracionisme és 1 moviment polític de caràcter nacionalista i reformista q es
desenvolupa a España a partir de 1898, arran de la insatisfacció causada pel sistema social, cultural i
econòmic de la Restauració.
Molts polítics es van sentir regeneracionistes i intenten 1 revolta desde dalt, encuñada per Joaquim Costa.
Un cop fracasada la rev. desde dalt, el regeneracionisme es va encarnar en solucions autoritaries.
LES CRISIS POLITIQS DLA RESTAURACIÓ (1902−1923)
El Regeneracionisme fracassa pq els sectors representats en el poder (terratinents, esglèsia, financers i
industrials) no van voler renunciar als privilegis polítics (caciquisme), ni van tolerar cap reforma fiscal.
Aquest fracàs polític es pot dividir en 4 etapes:
*1902−1907: Crisi del Civilisme enfront del militarisme.
*1907−1912: Crisi del Pacte del Pardo (Acord entre Cànovas del Castillo, dirigent del partit conservador, i
Sagasta, cap del partit liberal, per alternar−se en el govern de l'estat).
*1912−1918: Crisi múltiple de 1917: Juntes de Defensa, Assemblea de Parlamentaris i vaga gral.
*1918−1923: Descomposició del sistema i cop d'estat de Primo de Rivera.
ELS PROBLEMES D'ESPAÑA A L'INICI DEL S.XX
1
−Retard econòmic i cultural respecte de la resta d'Europa.
−Règim polític corrupte i artificial en q les institucions + importants (Ajuntament, Parlament, Senat) no
representaven al poble, ja q el sufragi sovint era manipulat pels cacics locals, els governadors civils i els
alcaldes des del ministeri de la governació. Tot i rebre el nom de democràcia, l'alternança dels partits dinàstics
en el poder era 1 ficció.
−L'exèrcit: ferit en l'orgull per la derrota a Cuba, amb 1 material antiquat i 1 excès de comandaments q el
feien poc operatiu.
−Percepció entre els militars, que els nacionalistes perifèrics (gallec, basc, català) representaven 1 disgregació
del seu concepte de PATRIA.
CRISI DEL CIVILISME
Durant aquesta etapa hi va haver 1 govern conservador (1902−1905) i 1 liberal (1905−1907). Amb els liberals
al govern, es va generar la primera gran crisi del sistema.
L'any 1905 en el setmanari satíric català Cu−cut! es va publicar un acudit antimilitarista de Junceda. Uns 300
oficials de la guarnició de Bcn van fer justícia pel seu compte i van assaltar la seu del Cu−cut! i tb de La Veu
de Catalunya, diari proper a la Lliga Regionalista. L'estament militar ca exigir al govern 1 llei de
jurisdiccions, segons la qual els delictes contra l'exèrcit i la pàtria passessin sota control dels tribunals militars.
El govern liberal, presidit per Segismundo Moret, hi va accedir el 1906. Reacció de la Solidaritat Catalana. El
civilisme, 1 dles característiques de la Restauració de Cànovas q havia suposat la primaria del poder civil
sobre el militar. Es va crear una coalició de totes les forces catalanistes, des dels carlins fins als republicans,
vertebrada per la Lliga Regionalista, anomenada Solidaritat catalana, q treu 41 diputats (això significa q té 1
cert poder).
LA CRISI DEL PACTE DEL PARDO (1907−1912)
Nova alternança en el poder: el partit conservador, A. Maura (1907−1909), i el partit liberal, J.
Canalejas (1910−1912).
GOVERN DE MAURA (va governar gairebé 33 mesos)
Té força problemes.
−Fa 1 intent de promulgar una llei d'administració local (de carácter descentralitzador) q va rebre les
aportacións i millores de Francesc Cambó, q és el líder d'un partit anomenat La Lliga i és membre de
Solidaritat Catalana. La Lliga Regionalista tindrà 1 poder important. (No són partits independentistes).
−L'intent no es va arribar a aplicar.
−Interrupció de la tasca de govern pq es produeix 1 crisi important, q és la de la Setmana tràgica (juliol
1909).
El problema de la Setmana tràgica arranca de q es produeixen 1 seguit de derrotes a l'Àfrica i es
produeix 1 mobilització de reservistes. La impopularitat de la guerra a Catalunya provocà una vaga de
protesta (26/7/1909), es produirà 1 moviment desbordat de les masses.
El moviment desbordat provoca: Barricades, crema d'esglèsies i la revolta es va estendre.
2
El govern envia tropes per controlar la situació. Les conseqüències d'això és el fet d'1 duríssima
repressió. El símbol d'aquesta repressió és l'execució de Ferrer i Guàrdia.
CONSEQÜÈNCIES DE LA SETMANA TRÀGICA
−Es produeix 1 trencament de Solidaritat Catalana. Es produeix bàsicament, per la posició de la Lliga
(Cambó), q era favorable a la repressió. La Lliga dóna suport a la repressió del govern pq són burgesos
i a part de tenir diners, són catòlics i els hi interessava pq la repressió els protegia.
−Protestes per la repressió q vénen de la resta d'España i d'Europa per la política repressiva del govern
de Maura (cesament) i Moret es converteix en el nou cap de govern.
L'aliança dels liberals amb partits dinàstic va suposar el trencament del pacte del Pardo, acord al qual
s'havia arribat el 1885 i q establia 1 solidaritat mínima entre els 2 partits dinàstic.
GOVERN DE CANALEJAS.
Després d'1 breu govern encapçalat per Moret, el rei va encarregar la formació d'1 gabinet al tb liberal
José Canalejas. Va intentar recuperar el concens polític. Seguint el programa Regeneracionista va fer:
−Aprovació d'1 projecte de llei de MANCOMUNITATS PROVINCIALS (1912).
−Va establir l'arbitratge de l'ESTAT en conflictes socials.
−Modificació del servei militar (alliberats en metàl·lic).
−Canalejas acorda amb FRANÇA el repartiment de zones d'influència al Marroc (la situació al Marroc
s'estabilitza).
−L'any 1912 Canalejas és assassinat.
CRISI MÚLTIPLE DEL 1917
Decadència dels partits (no hi ha recanvis de líder).
Crisi molt gran del sistema polític:
−Part de l'exèrcit, algunes forces polítiques parlamentàries no dinàstiques i el moviment obrer, es van
enfrontar al sistema polític de la Restauració.
−Confrontació entre els aliadòfils (partidaris del païssos aliats) i els germanòfils (partidaris
d'Alemanya), provocat per la 1ª Guerra Mundial (1914−1918)
−Descontentament a l'ex+ercit pq part important del col·lectiu militar es creu q es dóna 1 tracte de
favor a les guarnicions destinades al Marroc.
A això cal afegir la precarietat del material de l'exèrcit i el descrèdit q mereixien als militars els polítics
dels partits dinàstics.
Aquesta mena de sindicalisme militar es va concretar en les anomenades Juntes de Defensa, q són 1
provocació al govern, presidides pel coronel Benito Márquez. Aquestes Juntes van reivindicar 1 criteri
d'ascens únic basat en l'antiguitat i augments de preus.
3
El govern va suspendre les garanties constitucionals, i com a conseqüència, va tancar les Corts. El
poder civil va acabar reconeixent oficialment les Juntes de Defensa militars.
El Tancament de les Corts provoca 1 moviment polític conduït per la Lliga: Assembles de
parlamentaris, reunits a Bcn, demanen l'obertura de les Corts Constituents, reorganització de l'estat,
atendre les reivindicacions nacionalistes.
Només es fa 1 reunió, ja q es va detenir als participants.
−Agost 1917: Vaga gral. Convocada per la UGT amb el suport de la CNT i del PSOE.
−S'estèn per tots els sectors productius del país: l'exèrcit la sufoca i els dirigents d'aquesta vaga són
detinguts a Asturies. La vaga no va durar més d'1 mes, i la repressió va ser molt violenta.
LA DESCOMPOSICIÓ DEL SISTEMA (1918−1923)
Fragmentació dels partits dinàstics i inestabilitat governamental.
Fets importants:
−Petició de l'autonomia per a Catalunya.
−Agitació social a Bcn.
−Desastre d'Annual (1921) en la guerra q España mantenia al Marroc.
DESPRES DE LA CRISI DEL 1917
−Intent de fer governs de CONCENTRACIÓ amb el PARTIT DINÀSTIC.
−L'entesa és impossible (inestabilitat continuada) per reivindicacions autonomistes no ateses.
−Augment progressiu de l'agitació arreu d'España, però sobretot a Bcn. Aquest fenòmen social es va
donar a tota Europa, es produeix per l'influència de la Rev. Russa i de les condicions de vida dels
obrers.
A més de les vagues hi ha enfrontaments armats violents entre alguns sectors obrers, aplegats dins el
Sindicat Únic (forma d'organització sondical q suposava la substitució dels antics sindicats d'ofici, q
agrupaven els treballadors d'1 ofici, pels sindicats d'indústria, q arreplegaven tots els treballadors d'1
mateix ram de producció en l'àmbit local.
Hi ha molts atemptats, i el 1921 Eduardo Dato (president del govern) va morir assassinat.
La situació política española es va complicar més el 1921 amb el DESASTRE D'ANNUAL al Marroc.
Les tropes españoles, comandades pel gral. Fernández Silvestre, hi van rebre 1 cop molt fort per part
dels independentistes marroquins, comandats pel cabdill Abd el−Krim.
L'exèrcit va fugir fins a Melilla i va sofrir més de 12000 baixes.
L'ocupació española del Marroc representava 1 qüestió d'honor per a España, ja q era l'únic lloc on
encara es podia manifestar el colonialisme español després de la pèrdua de les possesions d'ultramar.
4
La impotència militar a Annual va contribuir a dividir encara més els polítics i l'opinió pública
española entre els partidaris i els detractors de guerra. L'estament militar tb estava dividit, i només
coincidia en el rebuig dels polítics.
Davant d'aquestes situacions el SISTEMA no sap reaccionar: hi ha 1 forta inestabilitat de governs
(entre el 1918 i el 1923 España va tenir deu governs diferents i cap va durar més d'1 amy), i ens trobem
amb l'incapacitat de transformació del sistema, es va fer 1 aliança entre els militars i la corona.
La nit del 12 al 13 de setembre de 1923 Primo de Rivera fa 1 pronunciament a Bcn i declara l'estat de
guerra. Va suprimir la Constitució de 1876. El rei va sancionar el cop i va nomenar a Primo de Rivera
president d'1 directori (primerament militar i després civil) q va governar el país durant els 7 anys
següents.
L'EVOLUCIÓ DEL CATALANISME POLÍTIC I LA MANCOMUNITAT
Durant el segon període de la Restauració (1898−1931) el catalanisme va aconseguir bandejar el
caciquisme a Catalunya i va arribar a fer 1 obra de govern: la Mancomunitat (1914−1925), 1 govern
autònom.
LA FORNULACIÓ IDEOLÒGICA
L'obra ideològica més important i popular del catalanisme polític d'aquesta època va ser la Nacionalitat
Catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba (dretes moderat), formulava la distinció entre nació i estat.
Nació: realitat natural, l'esperit col·lectiu q ha sabut crear 1 llengua, 1 dret i 1 art propis. Estat: és 1
organització política fruit d'1 situació històrica.
P. de la Riba arriba a la conclusió q Catalunya podia tenir dret a poseir 1 estat. No era independentista,
ja q defensava la unitat política d'España i l'articulació federal de Catalunya.
ELS PARTITS POLÍTICS A CATALUNYA
Desde l'any 1901 fins al 1932 els partits dinàstics van experimentar a Catalunya 1 descomposició
progressiva.
Sorgeixen partits nous ideològicament (partits catalanistes conservadors, partits catalanistes
d'esquerra, anticatalanistes).
CATALANISME CONSERVADOR
Representat per la Lliga Regionalista, fundada el 1901. La Lliga va sofrir 2 escisions:
−La q donà lloc al Centre Nacionalista Republicà (1906).
−La q donà lloc a la creació d'Acció Catalana (1922).
La Lliga Regionalista fou dirigida per Enric Prat de la Riba fins la seva mort l'any 1917, i després per
Francesc Cambó.
Continguts bàsics: La Lliga integrarà i formarà part de la Solidaritat Catalana. Va impulsar 1
campanya per assolir l'autonomia política de Catalunya (1818−1819). Finalment aportarà la formació
del responsable de la gestió de la Mancomunitat.
5
CATALANISME D'ESQUERRES
Al s. XX tenia 1 precedent en la figura de Domènec Martí i Julià (1861−1917), metge i polític q, des de
la presidència de la Unió Catalanista, va defensar l'alliberament nacional i l'alliberament social de
Catalunya.
Del món republicà federal van sorgir altres iniciatives, com el Partit Republicà Català (PRC), fundat el
1917 i dirigit per Francesc Layret, Domingo i Companys. Des de l'independentisme radical Francesc
Macià va fundar l'Estat Català del 1922. Aquestes 2 formacions van ser el germen d'Esquerra
Republicana de Catalunya, fundada el 1931.
Dins la tendència socialista, Rafael Campalans, Gabriel Alomar i Manuel Serre i Moret, es van escindir
del PSOE i van fundar la Unió Socialista de Catalunya l'any 1923.
ANTICATALANISTES
El panorama polític del s. XX es completava amb el Partit Republicà Radical, de caràcter anticatalanista, creat
per Alejandro Lerroux el 1908. Lerroux es 1 personatge populista pq tenia 1 oratòria encesa pq tenia 1 discurs
ple de demagògia i sempre imprecisava. Entusiasme entre les classes populars. El seu llenguatge era
d'esquerres (anticatalà i brutalment anticlerical).
El partit radical va arrelar entre les classes populars, especialment entre els immigrants meny integrats en la
societat catalana, i va aconseguir èxits electorals importants, sobretot a Bcn.
LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA
És el primer intent d'aconseguir 1 organisme autònom de Catalunya. Prat de la Riba és el president de
la Diputació Provincial de Bcn. El 1912 presenta 1 avantprojencte a Canalejas. El 1913 s'aproven les
Corts. El 1914 es va constituir la Mancomunitat i Prat de la Riba és anomenat presindent. El govern de
la Mancomunitat estava format per: 8 consellers, 2 per cada província. Hi havia representades diverses
formacions polítiques, la Lliga Regionalista és 1 partit majoritari.
COMPETÈNCIES DE LA MANCOMUNITAT
Eren molt limitades, no va tenir diputats no cap poder polític.
La Mancomunitat va ser 1 intent de concentració: gestió conjunta de les atribucions de les diputacions
provincials. Això ho fa sense diners (no pot recaptar impostos propis).
L'obra de la Mancomunitat va ser molt important, malgrat no tenir diners, gràcies a l'entusiasme de Prat de la
Riba (mor el 1917) i del seu successor Puig i Cadafalch.
A nivell cultural:
−Impulsa la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC, 1907).
−Afavoreix la creació de la Binlioteca de Catalunya, 1914 (creació d'una xarxa de biblioteques).
−La creació de centres escolars de tot tipus, creació de l'escola d'estiu per a mestres.
LA SEGONA REPÚBLICA (1931−1936)
6
DE LA DICTADURA A LA REPÚBLICA
Després de la dimisió de Miguel Primo de Rivera, al gener de 1930, el rei Alfons XIII encarrega la formació
d'1 nou govern al gral. Dámaso Berenguer. Tot i això el retorn al règim anterior a la Dictadura era impossible
degut a 3 factors:
−Primer: els partits dinàstics (Conservador i Liberal), s'havien desorganitzat i estaven desprestigiats.
−Segon: la opinió pública associava la imatge del rei al règim dictatorial i per tant, el rei Alfons XIII, i en sí la
monarquia, eren absolutament impopulars.
−Tercer: les forces antidinàstiques van prendre la iniciativa política, q acabà amb el Pacte de San Sebastià,
l'agost del 1930.
Fins aleshores el republicanisme español havia fracasat en tots el seus intents per instaurar la República. Però
en el pacte, a més dels republicans, tb hi signaven els republicans nacionalistes catalans o gallecs, juntament
amb monàrquics convertits a republicans. Tb s'hi afegiren a títol personal homes com el socialista Indalecio
Prieto o el filòsof José Ortega i Gasset.
Aquests signants van acordar la supressió de la monarquia, la proclamació de la República i la creació d'1
govern provisional, amb la missió de convocar unes Corts Constituents, q aprovarien 1 constitució i tb
l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, la condició bàsica per a q els republicans nacionalistes sotasignessin el
pacte. Més tard donaren suport al pacte el PSOE i fins i tot la CNT.
L'estratègia per a enderrocar la monarquia es basava en fer coincidir la insurrecció d'algunes unitats de
l'exèrcit, properes als republicans, i 1 vaga gral. q accentués la agitació social. Però els militars s'avançaren a
la data acordada i s'alçaren a Jaca (Osca), i foren vençuts ràpidament. Tb es detingueren alguns dels principals
precursors de la República i la vaga gral. tb va fracassar. Tot i això les conspiracions per instaurar la
República continuava, però, de moment, sense èxit.
La situació política cada cop s'anava deteriorant i l'agitació social anava creixent. Així al febrer de 1931 el
gral. Berenguer va dimitir, i fou nomenat president l'almirall Juan Bautista Aznar, q convocà eleccions grals.
el 12 d'abril. Els partits signants del pacte de San Sebastià, presentaren les eleccions com 1 referèndum a la
monarquia. I, tot i q al camp guanyaren les candidatures monàrquiques, la victòria dels republicans fou clara i
aclaparadora, van guanyar a 41 de les 50 capitals de província.
El 14 d'abril es formà el govern provisional de la República, presidit per l'exmonàrquic Niceto Alcalà
Zamora. I a Catalunya, Francesc Macià, i ERC, pertit acabat de crear, es proclamaren guanyadors.
Alfons XIII, el vespre del mateix dia, marxà cap a l'exili. La 2ª República era ja 1 fet q fou rebut arreu amb
gran alegria.
EL BIENNI REFORMADOR (1931−1933)
GOVERN PROVISIONAL (14 d'abril− 28 de juny de 1931)
El govern provisional, presidit per Niceto Alcalà Zamora, convocà eleccions legislatives per al 28 de juny. Tb
comença a actuar per decret en alguns camps, aquests són: el camp, l'exèrcit, l'educació i les relacions amb
l'esglèsia.
Pel q fa a la camp, el govern decretà la jornada de vuit hores i l'obligació de donar prioritat als jornaleers d'1
municipi per a treballar a les finques del seu terme. Va decretar q els propietaris tinguessin totes les terres
7
cultivades si no volien q l'usdefruit passès a mans dels treballadors. Així, si els propietaris no cultivaven dites
terres aquestes i els seus beneficis i producció passaven a mans dels camperols q la treballaven.
Pel q fa a l'educació, es decretaren unes 7000 noves places de mestres, i els sous augmentaren
considerablement, a més de l'establiment d'1 xarxa de biblioteques.
En relació a l'exèrcit, identificat sempre amb la monarquia, es va oferir a caps, generals i oficials la possibilitat
de jubilar−se amb sou íntegre. Així els republicans es desfeien de 2 problemes alhora: reduïen el nombre
excessiu de comandaments i oferien 1 sortida digna als militars, les conviccions dels quals no els deixaven
defensar el país sota la bandera republicana. A més el ministre de guerra, Manuel Azaña, tancà l'Acadèmia
Militar de Saragossa, dirigida pel gral. Francisco Franco, i tb anul·là tot ascens per elecció o mèrits de guerra
durant la Dictadura. Lògicament aixì creà 1 malestar molt gran dintre del exèrcit. A més el govern republicà
creà la guàrdia d'assalt, cos policial modern i de fidelitat republicana.
Amb l'esglèsia, 1 altre sector fortament arrelat a la monarquia, les relacions tb foren difícils. L'esglèsia
española en principi es mantinguè, per ordre del Vaticà, expectant. Però 2 succesos enterboliren la situació.
Primer 1 bisbe de Toledo escriguè una pastoral q ofenia la sensibilitat republicana i elogiava fortament el rei.
El govern demanà la destitució d'aquest bisbe, però els altres bisbes españols, van donar suport al cardenal
Segura.
Un altre fet més greu fou la crema de convents a Madrid al maig, per part d'uns grups de gent incoltrolada i
com a resposta a la provocació exercida pels joves del Círculo Monàrquico. Aquests fets es repetiren a
Sevilla i Màlaga, davant la passivitat de les forces d'ordre públic. Molts catòlics començaren llavors a veure la
República com 1 règim enemic.
LA CONSTITUCIÓ REPUBLICANA
Les eleccions de 1931 foren les més transparents fins aleshores de les realitzades a España, i donaren el triomf
a les forces d'esquerra i de centre. El PSOE obtingué 116 diputats i el Partit Republicà Radical de Lerroux, 90
diputats, a més dels 56 diputats del Partit Republicà Radical−Socialista. La dreta, q s'havia presentat
desorganitzada, va esdevenir en clara minoria.
Les Corts, sorgides d'aquestes eleccions, s'encarregaren de promulgar 1 nova constitució, q s'aprovà el 9 de
desembre de 1931. La nova constitució va reflectir els valors laics i esquerrans de la majoria: sobirania
popular, 1 sola Cambra (la del Congrès de Diputats), la aconfessionalitat de l'estat, garanties individuals i la
possibilitat d'1 autonomia a les regions q la solicitessin.
Realment alhora de promulgar aquesta nova constitució no hi haguè cap voluntat de consens, i molt menys en
temes tan sensibles com els q referien a la religió. Aquest anticlericalisme republicà es devia a q l'esquerra
atribuïa el retard d'España a l'esglèsia.
EL GOVERN CONSTITUCIONAL (desembre 1931− novembre 1933)
Niceto Alcalà Zamora fou elegit president de la República, iencarregà a Manuel Azaña la formació de govern.
A més de desplegar i aplilcar la nova constitució, el govern d'Azaña, continuà les reformes establertes pel
govern provisional: les lleis de reforma agrària i militar, i la concessió de l'Estatut d'Autonomia per a
Catalunya.
La llei de reforma agrària, fou la més polèmica i no s'arribà a aplicar bé. Així, a partir d'aquesta llei moltes
hectàrees de terra quedaren en mans de l'estat, i la distribució fou lenta i funciona molt menys del previst,
només 3400 camperols, dels 70000 calculats, compraren terres. Les causes d'aquest fracàs és la incompetència
8
del govern i la pressa per solucionar 1 problema tan complex com era el de l'agricultura. Això porta a la
decepció dels camperols i contribuí a espantar els propietaris, q consideraven aquesta llei com a
revolucionària.
A més de l'oposició dels sectors catòlics, la República es va veure trasbalsada pels sectors situats als extrems
de l'arc ideològic: l'agitació del camp andalús (1932 i 33), l'aixecament anarquista a l'Alt Llobregat, al gener
del 32: i per 1 altra banda, l'intent de cop d'estat monàrquic del gral. José Sanjurjo a l'agost del 32. Tot i q la
República sabè fer front a aquests problemes, el govern republicà d'esquerres havia quedat greument afectat.
L'AUTONOMIA DE CATALUNYA
A Catalunya governava hegemònicament l'ERC, presidida per Francesc Macià, però el govern de la
República Catalana tan sols durà tres dies, ja q els dirigents nacionalistes tingueren q renunciar a la sobirania
nacional i a l'estat federal. Però sí obtingueren 1 règim provisional d'autogovern, la Generalitat de
Catalunya, i el compromís per part del govern central q es redactaria i s'aprovaria 1 futur Estatut
d'Autonomia.
Amb aquesta intenció es reuniren a Núria els representants dels ajuntaments catalans i entre el 10 i el 20 de
juny, es redactà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Aquest avantprojecte es presentà i s'aprovà en
referèndum al poble català l'agost del 1931.
L'ESTATUT D'AUTONOMIA
Aquest estatut proclamava el dret de Catalunya a l'autodeterminació i defensava l'estructura de l'estat español
com a federació de tots els pobles hispànics, per tant es defensava el paper de Catalunya com un Estat
autònom dins de la República española. Tb contemplava la possibilitat d'annexionar nous territoris, la defensa
de la llengua catalana, el control de l'ensenyament, etc...
Però aquest text era incompatible amb la construcció republicana, q defenia la República com un estat integral
compatible amb l'autonomia de municipis i regions, a diferència de l'anterior constitució republicana, la del
1873, q sí reconeixia els diferents estats dintre de l'estat español.
La tramitació fou intencionadament lenta, i es veiè afectada per la propaganda anticatalanista portada a terme
per membres de la dreta política i del govern d'Azaña. Però l'intent de cop d'estat del gral. Sanjurjo, motivat en
part per l'Estatut, feu q el vot republicà s'apleguès entorn l'estatut.
El text final queda molt retallat respecte a l'original. Així, Catalunya quedava constituïda com 1 regió, es
mantenia el control de l'estat central en ensenyament, però es dotava a la Generalitat per crear escoles pròpies,
i es donava facultat al govern de Madrid per a suspendre l'Estatut. No obstant s'hi recollien moltes
competències legislatives, judicials o d'ordre públic.
EL MÓN OBRER A CATALUNYA
La classe obrera catalana votava majoritàriament a ERC, però s'organitzava sindicalment a través de la CNT.
En el sí d'aquest sindicat hi convivien 2 faccions: els anarcosindicalistes, dirigits per Àngel Pestaña y Joan
Peiró, i els anarquistes integrats dins la FAI, encapçalats per Francisco Acaso o Buenaventura Durruti,
entre d'altres. Els primers defensaven la combinació de l'estratègia revolucionària amb la defensa dels
interessos concrets i quotidians dels obrers, a més veien la República i l'Autonomia com 1 fet positiu, en
canvi, els segons, consideraven la República com 1 continuació de la monarquia i postulaven q calia
desestabilitzar−lo per a implantar la societat anarquista. Després d'1 congrés al 1932, els anarcosindicalistes
van quedar en minoria i el sindicat quedà en mans dels anarquistes integrats a la FAI, la qual cosa feu
9
radicalitzar el moviment obrer.
EL BIENNI CONSERVADOR (1933−1936)
El govern d'Azaña va caure al 1933 com a conseqüència de les disputes entre els partits q li donaven suport
degut al fet de las Casas Viejas, on la guàrdia d'assalt actuà molt durament amb els camperols revoltats, i
Azaña, mal informat, defensà aquesta acció repressiva. Un altre fet decisiu fou la falta de compatibilitat
d'aquest govern amb el president de la República, Alcalà Zamora.
EL GOVERN DE DRETES
La dreta española, durant el Bienni Reformador, va tenir temps de reorganitzar−se. S'hi podien distingir 2
grups. Un s'oposava obertament al règim republicà i era integrat per monàrquics, els carlins i els grupuscles
feixistes, com ara les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (jons) i a partir de l'octubre del 33 la
Falange Española (FE), fundada per José Antonio Primo de Rivera.
L'altre part de la dreta, acceptava la República per a transformar−la en sentit dretà i no es pronunciava
obertament sobre la forma de l'estat. D'aquests destaca la Confederación Española de Derechas Autónomas
(CEDA). El dirigent d'aquesta formació era José Maria Gil−Robles.
Mentre q les 2 campanyes polítiques es basaven en desprestigiar al contrari, la dreta a més presentava 1
programa amb 3 punts clau: la revisió de la Constitució en els temes laics i progressistes, la supressió de la
reforma agrària i l'amnistia per a les persones acusades de dialectes polítics, entre els q hi havia el colpista
José Sanjurjo.
Finalment el resultat fou favorable a les candidatures de centre i de dreta. El president de la República
encarrega la formació de govern al líder del Partit Republicà Radical, Alejandro Lerroux. I en 1 inici aquest
govern tingué el recolzament de la CEDA, però l'entesa entre uns republicans anticlericals i la dreta de
Gil−Robles, catòlica i d'escasa fé republicana, resultava impossible.
LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE DE 1934
Després del triomf de la dreta, sectors del PSOE i UGT van preparar 1 insurrecció armada q havia de venir
acompanyada d'1 vaga gral. La iniciativa la porta a terme el més radical dels socialistes, Francisco Largo
Caballero.
El motiu amb el qual es justificà aquesta revolta fou l'entrada de membres de la CEDA al govern de Lerroux.
Tots els partits d'esquerres identificaven la CEDA amb el feixisme, i així tement q Gil−Robles fés 1 cop
d'estat des del poder, el 5 d'octubre la UGT feu 1 crida a la vaga gral., a la qual la CNT no va afegir−se. La
revolta fracassà i només es mantingué unes setmanes a Astúries, on fou durament reprimida per l'exèrcit
d'Àfrica, comandat pel gral. Francisco Franco.
CATALUNYA I EL SIS D'OCTUBRE
Després de la mort de Francesc Macià el 25 de desembre del 1933, Lluís Companys fou elegit president de la
Generalitat. En aquells moments a Catalunya es vivia 1 forta tensió social, tant al camp amb el conflicte entre
els rabassaires i propietaris, com a la indústria, amb l'aixecament anarquista del gener del 32. Fins i tot, la
Lliga abandonà el Parlament en desacord amb la política q es feia des de gener del 1934 fins a l'octubre del
mateix any.
Al llarg de 1934 s'aprovaren al Parlament diverses lleis progressistes, com la llei de contractes de conreu,
amb la q es pretenia impedir q els rabassaires fossin expulsats de les terres q conreaven u preveia q fossin els
10
futurs propietaris de dites terres mitjançant la compra. Tot i el to moderat de la llei, el govern central presentà
1 recurs per anul·lar−la al·legant la incompetència del Parlament català per legislar en matèria social.
Finalment i després de polémiques i negociacions, la llei retocada, això sí, es va dur a terme.
La vaga gral. del dia 5 d'octubre i l'entrada de 3 ministres de la CEDA al govern de Lerroux provocaren q 1
dia després el president Companys proclamés l'Estat Català dins la República Federal Española. Però la seva
crida no va tenir el ressó q esperava i ni sindicats ni la població s'hi agregaren, així Companys i el seu govern
es van rendir 1 dia després davant de les forces de l'exèrcit. L'Estatut d'Autonomia fou suspés, i el govern de
la Generalitat, empresonat i condemnat a 30 anys de presó.
L'OBRA DE GOVERN DE LA GENERALITAT
Malgrat el poc q durà en el govern, la Generalitat va dur a terme 1 obra important.
Pel q fa a la política econòmica, cal destacar la creació dels serveis d'estadístiques i de les caixes de dipòsit.
En matèria agrícola, es van impulsar cooperatives i centres d'experimentació agrària.
La sanitat, l'ensenyament i la cultura tb foren àmbits d'atenció preferent. Pel q fa al camp sanitari, es va
reorganitzar el sistema d'atenció primària, es construiren nous hospitals i es feren campanyes de vacunació. I
pel q fa a l'ensenyament secundari i professional, es va crear l'Escola Normal Mixta, dedicada a la formació
de mestres, i tb s'impulsaren moviments de renovació pedagògica, colònies d'estiu, biblioteques populars, el
teatre i la conservació del patrimoni artístic. Tb cal destacar la legislació favorable a la millora de la condició
de la dona (dret matrimonial, divorci,...)
EPÍLEG: LES ELECCIONS DE 1936
Degut a la crisi de 1934 els governs de centre−dreta quedaren fortament erosionats políticament. La repressió
exercida, més de 30000 persones empresonades, judicis, prohibicions de premsa socialista i comunista,... va
despertar la simpatia del poble pels presos i els refugiats polítics.
A més les actuacions del govern l'any 1935 foren molt polèmiques: la llei agrària, q desfeia algunes
conquestes del bienni anterior, el bloqueig a les Corts de l'Estatut d'Autonomia basc, q ja havia estat aprovat
en referèndum, els nomenats a l'exèrcit de militars poc o gens demòcrates, com el gral. Francisco Franco.
Finalment el govern de Lerroux es veiè obligat a dimitir a conseqüència de l'escàndol de corrupció de
l'estraperlo. Els governs q els succeïren foren breus i davant d'aquesta situació política, el president de la
República dissolgué les Corts i va convocar eleccions al febrer de 1936.
L'esquerra es presentà unida amb 1 coalició q amb el nom de Frente Popular, albergava des d'Azaña fins als
comunistes. La dreta per la seva banda no es presenta unida i el partit q presenta més candidats fou la CEDA
de Gil−Robles.
A Catalunya aquesta bipolarització va girar entorn del Front d'Esquerres, entorn d'ERC, i el Front Català
d'Ordre, entorn la Lliga catalana.
El Front Popular aconseguí el 34,3% dels sufragis i la dreta, junt amb el centre, aconseguí el 33,2%. Tot i
l'escasa diferència, la llei electoral española atorgava el 75% dels escons a la llista guanyadora encara q fos
tan sols per 1 punt. El nou govern de Madrid restaurà l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i l'1 de març, Lluís
Companys fou reelegit president de la Generalitat. Tb es continua amb la reforma agrària.
Al començament del març del 36 ja es començaven a produir els primers contactes per a la futura insurrecció
militar contra la República, 1 conspiració q obeïa a motius més profunds q l'agitació social constant, aquests
11
venien de lluny: la resistència als canvis reformistes i a la descentralització de l'estat. A més de la por a la
revolució q postulaven obertament els partits d'esquerres.
12