Decamerón; Giovanni Boccaccio

INTRODUCCIÓ:
Boccaccio autor del Decameró va néixer el 1313 a Certaldo o Florència, fill d'una dona desconeguda i de
Boccaccino Chellino, qui era un comerciant adinerat.
El 1327, Boccaccio viatja a Nàpols amb el seu pare, agent del Banc de Bardi.
Una de les seves principals influències va poder conèixer−la l'any 1330, quan possiblement va assistir a les
eleccions que donava Cino Pistoia, jurista−poeta i amic de Dant i Petrarca, després va ascendir a l'estudi de la
llei de canon.
A partir d'aquesta data Boccaccio va escriure moltes obres, poemes, assajos i tot tipus de treball literari fins
que finalment compon la seva obra mestra El Decameró (1349−1351)
CINQUÈNA JORNADA
CONTE I:
En aquest conte és explicat per Pànfilo, ens parla de Quimó que està enamorat d'Ifigènia. Ell n'està molt d'ella
i com que ella no li fa gaire cas decideix canviar i passa de ser el més rude, brut, mal educat i poc galant a ser
el millor cavaller d'arreu de Xipre cosa que posa molt conten al seu pare, però tot i així ella no li fa cas i la
rapta, Fruit d'aquest fet acaba a la presó de Rodes on Lisímac el treu i junts tornen a raptar a Ifigènia
juntament amb Cassandra, l'enamorada de Lisímac, cap a Creta on esdevindran marit i muller i marxaran
cadascú cap a Xipre i Rodes respectivament.
CONTE II:
El conte l'explica Emília i explica que Gostanza és una donzella molt bonica que estima a un jove anomenat
Martuccio Gomito. Ell es rebutjat a casa la noia perquè pensen que no està a l'alçada perquè no té prou diners
tot i que ell és molt respectat. Marxa a fer riqueses i a la noia li arriben noticies de que és mort. Ella marxa
amb una barca per fi de morir dins d'ella perdent−se al mar. Arriba a una platja on es troba a una dona que la
portarà al final a Tunis on treballarà i aprendrà un nou ofici. Allà se'n assabentarà que Martuccio no és mort
sinó que ha esdevingut conseller del rei. Finalment tornen rics cap a Lípari.
CONTE III:
Elissa és la que conta aquesta història. Pietro Boccamazza i Agnolella, filla de Gigliouzzo Saullo s'estimen i
volen unir−se en matrimoni. Li ho demanen a la família que si nega del tot. S'escapen i al camí es topen amb
uns lladres que agafen a Pietro, Agnolella aconsegueix fugir i troba a una parella que l'acull per una nit, al
matí entren uns homes i qüestionen a l'amo de la casa que què hi feia un cavall allí sol, l'amo els respon que se
l'havia trobat, sense veure la noia per enlloc. Quan marxen els homes ella molt espantada surt del seu
amagatall i la parella la duen a un castell. Pietro aconsegueix fugir dels lladres i també arriba al mateix castell
on era Angolella i esposant−la allí, se'n tornen a Roma.
CONTE IV:
La reina dóna pas a Filòstrato perquè continuï explicant un altre conte. Aquest conte parla d'una parella,
Ricciardo Manardi i Caterina, ell com un fill de mossèn Lizio i ella la filla del mateix. S'acaben estimant l'un a
l'altre i decideixen muntar un pla per veure's i dormir junts. Ella li diu a la seva mare que té calor i que la deixi
dormir a la porxada per escoltar els rossinyols que allà hi passarà més corrent d'aire i no tindrà tanta calor, al
1
cap de poques negociacions li preparen un jaç a la porxada. A la nit Ricciardo la va a veure i fan l'amor.
L'endemà mossèn Lizio els troba junts i avisa a la seva mare i li diu que guaiti com la seva filla havia agafat el
rossinyol (referint−se a Ricciardo). Al final s'esposen i viuen feliços amb el pare d'ella.
CONTE V:
Neífile ens explica un conte que parla d'una minyona molt bonica la qual Guidotto da Cremona deixa a
Giacomino de Pavia perquè diu que s'està morint. A la minyona se l'estimen dos joves ben plantats: Giannole
di Severino i Minghino di Míngole tots dos de Faenza. Tots dos la volen per ells i se l'estimen perquè és molt
bella. Una nit al final s'acaben barallant, quan Giacomino de Pavia se'n assabenta hi busca una solució i els
reuneix a tots per tal que no es repeteixin els actes succeïts el dia anterior. Reuneix als dos joves i els seus
pares. El pare de Giannole reconeix que la minyona és la seva filla per una marca que té. Recorda que el dia
que van sabotejar−li la casa i cremar−li va perdre una filla que donava per morta, descobert aquest fet
Giannole es converteix en el seu germà i la noia acaba esposant−se amb Minghino. Aquesta història podem
dir que fa referència a un clàssic com és Terenci, que fa acabar algunes de les seves obres amb el retrobament
d'un pare amb el seu fill o fills per mitjà d'un anell o una marca com és aquest cas.
CONTE VI:
Aquesta història parla d'un jove anomenat Joan de Pròixida que està enamorat d'una donzella que es diu
Restituta la qual estava promesa amb el rei Frederic rei Sicília. Ella també se'n enamora i un dia ell va a
veure−la a la torre on dorm abans de les noces. Fan l'amor amb Joan de Pròixida però el rei Frederic els
enxampa i els vol cremar a tots dos. Són lligats a un pal per ésser cremats i Roger de Loria (Roger de Llúria)
els reconeix i va a parlar amb el rei el qual després d'escoltar les paraules de Roger de Loria decideix retirar la
condemna per la parella perquè resultaren ser el fill de Landolf de Pròixida, germà de sang de mossèn Joan de
Pròixida gràcies al qual ell era rei i la donzella era la filla de Marino de Bolgaro, la puixança del qual fa avui
que la seva senyoria no sigui foragitada d'Iscla.
CONTE VII:
Aquest conte és explicat per Lauretta. Ens conta que Teodoro és un noi que estima a Violante, filla del mossèn
Amerigo i que un dia que estan junts amb la reina i altres membres de la cort tornant es posa a ploure molt i
ells s'aixopluguen sols ,perquè anaven avançats que la resta del grup, en una església on no hi vivia ningú, allà
abraçats es confessen l'amor que senten i es besen i fan l'amor i ella queda embarassada. Quan Teodoro ho sap
vol marxa per tal de que no el matin però ella diu que no ho dirà, que no ho pot saber ningú si ella no diu qui
és el pare. Quan l'embaràs és evident tothom es creu l'argument menys el seu pare a qui al final li confessa tot.
El pare fa matar al nét donant−li cops contra la paret, a Teodoro fuetejar−lo davant de tothom i penjar−lo a la
forca i a la seva filla emmetzinar−la. Teodoro passa per davant d'uns homes que eren allà un, anomenat Fineo,
el cridà perquè cregué que era el seu fill, i efectivament ho era. D'aquesta manera es va poder salvar de la
forca i esposar−se amb Violante que encara no havia mort. Aquesta història al igual que la número V també es
retroba un fill, com Terenci feia en algunes de les seves obres teatrals.
CONTE VIII:
Nastagio del Onesti li agrada una donzella dels Traversari i ell li regala moltes coses però no és estimat.
Marxa i a Chiassi veu com un cavaller va corrents darrera una donzella a la qual ell vol protegir però el
cavaller li diu que no són vius i que aquest és el càstig que els havien donat pel pecat que ella havia comès
deixant malament al seu marit i ell matant−se. El cavaller l'havia de perseguir fins a caçar−la, matar−la,
obrir−la i donar les entranyes als gossos que anaven amb ells. Nastagio decideix ensenyar−li això a la
donzella de la que està enamorat i als seus familiars. I així ho fa. Es convida a dinar i tots veuen l'escena amb
el tràgic final de la donzella. Ella tement que li passi un esdeveniment semblant pren per marit a Nastagio.
2
CONTE IX:
El penúltim conte és explicat per Filomena, el seu conte va d'un jove que es diu Federigo dels Alberighi que
estima a madona Giovanna, però l'amor no li és correspost. Ell li regala tot de coses i l'afalaga, finalment
s'arruïna i va a viure a una terra que encara li queda. L'espòs de madona Giovanna després de fer el testament
va exhalar el darrer sospir. El seu fill es va posar malalt i deia que només es podia animar una mica si la seva
mare (madona Giovanna) li aconseguia el falcó de Federigo. Ella així ho fa i va cap a casa Federigo i li diu
que es queda a dinar amb ell. Ell com que no té diners per comprar un bon dinar pensa que el millor que li pot
donar és el falcó rostit. Havent acabat de dinar ella li confessa el que realment volia i ell li diu la veritat, el fill
mor. Ella finalment es convenç que mereix Federigo i el pren per marit i el fa ric.
CONTE X:
El darrer conte l'explica Dioneo. Pietro di Vinciolo surt a sopar i quan torna la seva dona que habia fet venir a
un mosso, l'havia amagat sota una pollera i Pietro li explica que a la casa on havia anat a sopar, la casa
d'Ercolano hi havia un jove amagat per la seva muller, la seva dona estava fent igual que la d'Ercolano. Un ase
per mala sort posa la pota sobre els dits del noi i ell crida. Pietro sent el crit i descobreix, tot i així acaba bé
amb la seva dona per la seva desgràcia.
SOCIETAT:
Ja ubicats en el llibre podem veure que aquest té lloc en el context de les tensions socials creixents del segle
XIV a Itàlia. La burgesia econòmica presentava l'élite aristocràtica amb una situació confusa on la nova classe
mercantil sorgia per desafiar a l'statu quo. La fricció entre aquestes dues classes del comandant, el patriarcat i
de nova gent, estava a l'arrel de molts conflictes polítics, religiosos i socials del dia.
Això és visible a l'obra de Boccaccio des de la perspectiva que ell té cap a les diferències socials, moltes
vegades criticant−les des de d'inoperància que tenia per ajuntar a dues possibles amants quan aquests
pertanyien a classes socials diferents.
Les classes altes allà vivien gran part del seu temps com cavallers i damisel·les entre la vista de tots, amb
paraules galants i genialitats, sobresortien els qui eren més prudents en la calma i anginosos quan fos
necessari.
A més val recalcar que l'autor era un home de grans coneixements o que el va portar a pertànyer potser a l'élite
dels burgesos.
OPINIÓ
Crec que el Decameró és un llibre que tothom se n'hauria de llegir encara que fos un recull de contes, no tots
però uns quants. Sincerament m'ha agradat molt la meva jornada, la cinquena, tot i que com que
s'assemblaven molt entre elles els finals doncs potser ha estat un xic repetitiu però tot i així tinc ganes de
llegir−me les altres jornades perquè crec que Boccaccio té un estil molt seu i si realment t'agrada la literatura
gaudiràs. Boccaccio ens presenta un tema tan delicat com és el sexe d'una manera molt natural. Una de les
coses que m'ha agradat del Decameró és que són contes i no se't fa gens pesat, al contrari és més amè i la
lectura més fluida. En definitiva puc treure'n una conclusió bastant bona, la llàstima és que no haguem pogut
llegir Romanticisme ni Realisme.
El Decameró, Giovanni Boccaccio
3