160615 Programa GC Orquestra Simfònica

esmuc | GRANS CONJUNTS
ORQUESTRA
SIMFÒNICA
Salvador Mas, director
Dimecres, 15 de juny de 2016 · 19.00 h
L’Auditori · Sala 1, Pau Casals
Notes al programa
U
na flauta llunyana i voluptuosa,
ondulant
l’atmosfera difuminada
d’un bosc estival, ens
rep i ens introdueix a la
sala de concerts. “És
un pastor que toca la
flauta amb el cul assegut
sobre l’herba”, replicava
Debussy quan un director
li demanava consell per
la interpretació d’aquest
solo instructiu, d’un estil
desconcertant i mai vist
pels músics de la seva
època. I potser era aquesta la intenció profunda
de Debussy en aquest
fragment fonamental de
la música del s. xx: deixar
de banda els sentimentalismes romàntics i fer-nos
asseure, simplement,
sobre l’herba dels paisatges que buscava dibuixar
amb la seva música.
Achille-Claude Debussy
(1862-1918) fou un
dels més importants
compositors de finals
del s. xix i inicis del xx, i
una peça clau cap a la
superació del romanticisme. De fet, Prélude à
L’après-midi d’un faune,
és, en consideració de
Harry Halbreich, “[...] deu
minuts de música genial
que obren una nova
era: amb ells comença
la música moderna”.
La profunda originalitat
d’aquesta cèlebre pàgina
és il·lustrativa de la recerca expressiva de l’autor:
basada en un poema
de Mallarmé, tracta de
reflectir no una síntesi
descriptiva d’aquest sinó
un “ensomni”, un seguit
d’escenaris en un vapor
oníric. Al contrari que als
poemes simfònics, amb
el sentit programàtic com
a medul·la del discurs,
ací el faune mai es “personalitza” i la impressió
general és la d’una
successió d’instants
dispersos embastats pel
lànguid tema de la flauta.
La recerca de l’expressió
intuïda, el suggeriment
subtil i simbolista, és
també el vent que mou
les ones de La Mer. Ací,
la sensualitat carnal, quasi obscena, dels desitjos
del faune, deixa pas a un
altre tipus d’hedonisme
nuclear en Debussy:
l’energia de la fascinació,
en aquest cas fluint des
dels seus records de “el
meu vell amic el mar,
sempre innumerable i
bell”. A través de la seva
concepció de l’ús de
l’harmonia com a paleta
de colors, els ritmes complexos i sobretot el timbre
com element generador,
Debussy escriu aquestes
tres impressions sobre el
mar que formen el que
una majoria d’analistes
han coincidit en classificar com “la seva única
simfonia”. No obstant
això, ell subtitulà aquesta
peça “trois esquisses
symphoniques pour
orchestre”, que ho deixa
molt clar. L’obra va un
pas més enllà de les
seves possibles similituds
amb una simfonia tradicional: estem davant de
tres dibuixos imprecisos
a mà alçada que ens
evoquen subtilment el
mar a través dels ulls de
Debussy, un mar desconegut, un que tan sols es
pot explicar amb sons.
Si Debussy és el suggeriment, la subtilesa,
Johannes Brahms (18331897) és la solidesa
estructural i l’expressió
d’un món emocional
complex. La seva Tercera
Simfonia és obra d’un
Brahms ja consagrat,
madur (l’acabà al 1883),
un edifici simfònic que
representa un gir cap a
l’estil de la seva última
època. El seu romanticisme, conservador i
abstracte, pateix al llarg
de l’obra un canvi de
paradigma expressiu des
de la monumentalitat i el
dramatisme clarament
beethovenians del primer
moviment fins a l’atenció
al detall del quart, més
proper a la música de
cambra. El primer moviment es presenta amb
tres notes, fa-la bemollfa, que són la transposició del seu lema personal
Frei aber froh, “lliure
però feliç”; l’heroisme
intens d’aquestes notes
inicials en obertura
triomfal s’intercala amb
passatges de caràcter
festiu o de gran tendresa.
El parèntesi interrogador
del segon moviment
ens mostra la dimensió
brahmsiana d’afectuosa
senzillesa a través de melodies cantables en registre mig, amb el to d’una
pudorosa conversa. El
tercer moviment, probablement el fragment més
conegut del simfonisme
brahmsià, s’allunya de
l’esperit de scherzo esperat amb un allegretto
afable i melancòlic on
predominen els colors de
la tardor. El quart moviment, per últim, esquiva
el tòpic beethovenià
dels finals triomfals amb
un allegro nerviós, ple
d’adrenalina i d’ombra,
desenvolupant-se cap al
clímax anhelat que, no
obstant, es transforma
en un poco sostenuto i
conclou la simfonia amb
el tema inicial del primer
moviment, aquest cop
en pianissimo. És potser
aquest final transparent,
majestuós, seràfic, un
símbol de la caiguda i la
redempció, o potser un
missatge progressista del
gran conservador del seu
temps, un home sota el
pes de la seva herència
artística: un desafiament
a Beethoven en veu
baixa.
Daniel Falces
Estudiant de l’Esmuc
Johannes Brahms
Simfonia núm. 3 en Fa major, op. 90
(1833-1897)
I. Allegro con brio
II. Andante
III.Poco allegretto
IV. Allegro
Claude Debussy
(1862-1918)
Prélude à L’après-midi d’un faune
La Mer. Trois esquisses symphoniques
De l’aube à midi sur la mer
Jeux de vagues
Dialogue du vent et de la mer
Salvador Mas
Nascut a Barcelona. Format musicalment a Montserrat,
al CSMM de Barcelona, a Salzburg amb Bruno Maderna,
a Siena amb Franco Ferrara, i graduat a l’Escola Superior
de Música i Art Dramàtic de Viena, amb H. Swarowsky
i G. Theuring. Estudis de Filologia Romànica a la UA de
Barcelona.
Guardonat per la FEV, pel Ministeri de Cultura Austríac i
en el Segon Concurs Internacional Hans Swarowsky de
Directors d’Orquestra a Viena.
Ha estat director a l’Òpera de Magúncia, titular de
l’Orquestra Ciutat de Barcelona, de l’Orfeó Català, de
l’Orquestra Filharmònica del Württemberg (Alemanya),
de l’Orquestra Simfònica de Maastricht (Països Baixos),
de l’Orquestra Simfònica de Düsseldorf (Alemanya), de
l’Orquestra de Cambra d’Israel, a Tel Aviv, i de l’Orquestra
Ciutat de Granada.
Ultra dirigir a Espanya, dirigeix regularment a Alemanya,
Àustria, Bèlgica, Canadà, Estats Units, Israel, Japó, Mèxic,
Països Baixos, Polònia.
En l’àmbit pedagògic ha tingut a càrrec seu la classe de
Direcció d’Orquestra del Conservatori Superior de Música
de Barcelona i de Direcció d’Orquestra a Viena, als Wiener
Meisterkurse. Ha estat director de l’Escola Superior de
Música de Catalunya (Esmuc).
Orquestra simfònica de l’Esmuc
Salvador Mas, director
Violins 1rs
Marc Nogués
Jaume Guti
Marina Sala
Jaume Angelés
Sergiu Ionescu
Adriano Ortega
Elias Lleó
Helena Ortuño
Begoña Hernández
Saioa Alonso
Mar Miñana
Laia Azcona
Antoni Requena
Yuliya Storonska
Benjamin Pérez
Violins 2ns
Elitsa Yancheva
Isaac Bachs
Patricia Martínez
Maria Quatrecasas
Jordi Consegal
Meritxell Argenté
Mireia Llorens
Ana Mirvelashvili
Xiluva Tomàs
Laura Riera
Rodrigo García
Pablo Kirschner
Violes
Pablo Quiroga
Agnès Ruiz
Javier Albarracín
Lucia Mullor
Gema Molina
Marcos López
Beatriz Álvarez
Alberto Pérez
Carlos Hernández
Manuel Fernández
Teresa Roldán
Alexeider Pérez
Violoncels
Laura Peribáñez
Joan Rochet
Lourdes Kleykens
Blai Bosser
Meritxell Llorens
Guillem Vellvé
Eñaut Zubizarreta
Guillem Pareja
Jofre Gibert
Ignasi Piera
Contrabaixos
Salvador Morera
Adriana Ruiz
Beatriz Jiménez
Alexa Ruscalleda
Stefano Pompilio
Aina Forteza
Miguel Angel Marí
Ismael González
Flautes
Neus Plana
Rafael Adobas
Nieves Aliaño
Helena Orriols
Gemma Medina
Oboès
Cecilia Castro
Héctor Pérez
Júlia Real
Roger Solé
Adrià López
Clarinets
José Luis Inglés
Raül Verdú
Àlvar Rossell
Caitanya Estuardo
Fagots
Oriol Guimerà
Elena López
Gabriel Sales
Ignacio Muñoz
Lidia Ariza
Trompes
Rafael Planelles
Belén Ureña
Pablo Marzal
Gabriel Zahonero
Trompetes
José Quesada
José Andrés
Neus Aranda
Aitor Muñoz
Joan Pàmies
Trombons
Paco Criado
Miquel Sáez
Xavier Gil
Trombó baix
Àlex Huguet
Berta Álvarez
Tuba
Oriol Reverter
Arpa
Caterina del Cerro
Elsa García
Timbals
Pau Muntané
Percussió
Alba Rodríguez
Fernán Rodríguez
Daniel Artacho
Amb la col·laboració de:
esmuc
C. Padilla, 155 - Edifici de L’Auditori
08013 Barcelona
www.esmuc.cat
Mitjans col·laboradors: