Ciutats

Un món de ciutats:
El concepte d'urbanització
Durant segles, la major part de la població mundial va viure al camp, on les activitats humanes estaven
relacionades amb l'agricultura i la ramaderia. Durant el s. XVIII van aparèixer un seguit d'avenços tècnics que,
d'una banda van permetre augmentar la producció agrícola treballant menys i, d'altra, van servir per posar en
marxa la revolució industrial. I en el s. XIX la proliferació i el creixement de les ciutats començaran a prendre
força.
La urbanització es el fenomen pel qual les ciutats creixen d'una manera accelerada en nombre, població i
superfície, i els modes de vida característics de les ciutats es fan extensius a grans àrees.
Diferents ritmes d'urbanització
Tradicionalment havia viscut més gent a les zones rurals q no pas a les urbanes. Actualment, aquesta situació
ja s'ha invertit.
Les ciutats no es desenvolupen al mateix ritme a tot arreu. Segons les Nacions Unides, les ciutats dels Països
no desenvolupats tenen una taxa de creixement del 3.6% anual, i en canvi, les dels països desenvolupats
només tenien un creixement del 0.8% anual.
Quan es parla de ciutat, es fa esment de ciutats de tota mena, però cal tenir clar que les que tindran més
protagonisme en el futur, des del punt de vista quantitatiu, són les ciutats milionàries, és a dir, aquelles que
tenen més d'un milió d'habitants.
Algunes grans zones urbanes del món situades als països en procés de desenvolupament són clars exemples de
ciutats amb un creixement descontrolat. El primer problema a moltes d'aquestes ciutats és conèixer amb
exactitud el nombre d'habitants. A més de tenir una natalitat elevada, constantment es formen al seu voltant de
construccions q no són més q barraques. Aquests barris els aixequen les persones que de manera contínua van
arribant de les zones rurals, cosa que provoca que la ciutat es vagi estenent considerablement.
Aquests models de creixement provoca la mancança d'infrastructures i de serveis de tota mena en moltes àrees
de la ciutat per falta de planificació i el deteriorament ambiental que se'n deriva pot arribar nivells
insostenibles.
Les xarxes urbanes
Les ciutats no es troben aïllades en un territori, sinó que es relacionen amb altres ciutats. Aquest conjunt de
relacions (econòmiques, socials, culturals i polítiques) fa que les ciutats d'un territori adquireixin una
complementarietat i una diferenciació de funcions i q formin un conjunt jerarquitzat de centres anomenat
xarxa urbana.
Per conèixer l'organització i el desenvolupament de les xarxes urbanes, s'ha elaborat diversos models teòrics
que intenten descriure el creixement i la disposició espacial de les ciutats, i esbrinar els motius del vincles i les
diferents jerarquies que s'estableixen entre les ciutats.
Teories descriptives
El model descriptiu més destacat és la teoria del lloc central, formulada pel geògraf alemany Walter
1
Christaller l'any 1933. aquesta teoria es basa en la idea que la funció principal de la ciutat és de proveir de
béns i serveis el territori que l'envolta, que serà considerat la regió complementaria de la ciutat. Així, el
nombre, la grandària i la distribució de les ciutats en un territori tenen una explicació lògica basada en la
relació que hi ha entre la oferta de béns i serveis d'una ciutat i la població l'extensió i altres característiques de
les seves àrees d'influència.
Per explicar la relació que s'estableix entre les diferents ciutats d'una xarxa urbana i la delimitació de les seves
àrees d'influència, existeix un model denominat teoria de gravitació inspirat en la llei de Newton, per la qual
dos centres es relacionen amb una intensitat directament proporcional al quadrat de la distància. Així doncs,
com més gran sigui un nucli, més nuclis tindrà sota la seva influència, i com més petita sigui la distància que
el separi, més gran serà la força amb que s'exercirà aquesta influència.
Un altre model descriptiu important és el de la teoria de la base econòmica. La principal aportació d'aquest
model és que introdueix una nova variable a l'hora d'explicar l'economia d'una ciutat: a més del comerç i
d'altres serveis, la ciutat és important per l'activitat industrial. La indústria destina una part molt important de
la producció que es genera a les ciutats a l'exportació cap a les seves àrees d'influència, de manera que un dels
principals motius del creixement urbà, a més dels serveis que es presten a la ciutat, serà aquesta activitat
exterior. Així, les economies externes de la ciutat influeixen de manera molt important en el creixement
d'aquestes, no tan sols per l'ús que fan dels serveis, sinó també per la demanda que generen de productes
industrials fets a les seves fabriques.
Sistemes urbans
Tots els models descriptius explicats anteriorment ens defineixen unes xarxes urbanes formades per un
conjunt de nuclis urbans de dimensions diferents que s'interrelacionen i que tenen unes àrees d'influència
s'organitzen de manera jeràrquica.
Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics on els intercanvis entre el diferents nuclis esdevenen elements
principals del seu desenvolupament. Per això, cada vegada s'utilitza més l'expressió sistema urbà per
anomenar−les.
Aquests sistemes estan configurats per una gran varietat d'elements com poden ser el sòl i els immobles, les
infrastructures productives i de serveis, els elements mòbils, les xarxes de comunicació i transport, i
l'ordenament legal.
Les relacions entre elements o ciutats del sistema tenen la seva expressió en els moviments de població,
mercaderies, capital i informació.
Per interpretar el nivell de desenvolupament d'un sistema urbà, cal conèixer−ne el grau d'integració. Aquesta
propietat la proporciona la suma de fluxos del sistema (intercanvis que s'estableixen entre els diferents nuclis
que el formen). Aquests intercanvis poden ser de tota mena: persones, vehicle, productes, etc. Es a dir, un
sistema urbà està molt integrat quan entre els nuclis hi hagi una circulació y un intercanvi intens d'aquests
elements.
En els darrers anys s'estén per gaire be tot al món un sistema de relacions econòmiques i polítiques basat en
l'economia capitalista basat en el lliure mercat, que es caracteritza per la concentració de la propietat dels
mitjans de producció en mans d'una minoria. Aquesta tendència es coneix com globalització.
Les diferents funcions dels espais urbans
Les regions urbanes
2
Hi ha zones on les xarxes urbanes són més denses i formen regions urbanes, on les ciutats i les zones
urbanitzades estan separades per escasses zones agràries o forestals.
Les regions urbanes poden ser de tres tipus:
• L'àrea metropolitana: es pot definir com el conjunt que formen una gran ciutat i les ciutats més petites
que l'envolten, que es relacionen formant un sistema en el qual es produeix un intens intercanvi de
persones, de mercaderies i de comunicacions.
• Una conurbació: és una gran zona urbanitzada amb diversos nuclis centrals d'una importància igual o
similar, però que poden tenir funcions diferenciades.
• Una megalòpoli: és un seguit de conurbacions i àrees metropolitanes que van desenvolupant−se i
relacionant−se fins a formar una extensissima xarxa urbana.
La diferenciació funcional
Les funcions d'una regió urbana es poden resumir en quatre de bàsiques:
• Funció administrativa i de serveis: acostuma a desenvolupar−se a les parts més cèntriques del nucli
urbà principal. Aquestes zones es coneixen internacionalment amb la denominació de CBD (Central
Bussines District). Solen ser zones molt ben comunicades amb la resta de l'àrea mitjançant la xarxa
pública de transports. Les indústries i els habitatges hi són molt escassos.
• Funció comercial: les regions o les ciutats urbanes són un important centre d'intercanvis nacional i
internacionals. A part d'això, concentren un seguit d'activitats comercials on destaquen el comerç molt
especialitzat i els grans magatzems o hipermercats q proveeix a la població de la regió urbana.
• Funció residencial: funció que es desenvolupa en zones que tenen característiques molt diverses. La
segregació espacial dins d'una ciutat la determina, bàsicament, el nivell econòmic de les persones que
hi viuen, ja que les característiques d'un barri fan que el preu dels habitatges hi siguin més alts o més
baixos, cosa que provoca que la gent vagi a viure a llocs d'acord amb el seu nivell de renda.
A aquestes variables es pot afegir el país de procedència.
A la perifèria de les regions urbanes sol haver−hi dos tipus ben diferenciats de zones amb funció residencial.
D'una banda, hi ha les anomenades zones suburbials (extrarradi) que acostumen a ser al costat de zones
industrials i en què viuen persones de rendes baixes. El més freqüent és que hagin estat edificades sense gaire
planificació urbanística, la qual cosa implica la manca de serveis bàsics per a la població. També s'anomenen
ciutats dormitori, ja que la funció principal és allotjar−hi la gent.
D'altra banda, a les zones perifèriques de les àrees metropolitanes hi ha barris amb una funció residencial en
que solen viure−hi persones amb un nivell econòmic mitjà o alt i no presenten ni la manca de planificació ni
la degradació ambientals d'aquells. Normalment, estan ben comunicats. El terme que se sol fer servir per
referir−s'hi és el d'àrees urbanes
• Funció industrial: actualment les zones industrials actualment es troben a la perifèria. Les grans
factories estan situades en els anomenats polígons industrials i parcs tecnològics. Els parcs
tecnològics acullen indústries de tecnologia puntera en el camp de l'electrònica, la informàtica, la
química, centres d'investigació, etc.
La ciutat, centre de poder
La teoria de lloc central estableix que el nucli principal d'activitats econòmiques d'una regió és sempre una
ciutat. Els centres de poder econòmic del món sempre està situat en zones urbanes.
3
Aquesta posició central que ocupa la ciutat respecte al conjunt del territori, com a centre de poder polític i
econòmic, ha comportat que una de les seves funcions sigui la capitalitat del territori.
La ciutat com a capital d'un territori
La idea de capitalitat va lligada a la presencia d'un poder administratiu sobre un territori més o menys extens.
La capitalitat, per tant, pot ser exercida a escales territorials diferents; així podem parlar de capitals d'Estat, de
regió, de comarca, etc.
Segons la concepció tradicional, la capital és un lloc on esta centralitzat el poder d'un estat i on es troba la seu
del govern que el representa.
Les obligacions polítiques, diplomàtiques i burocràtiques dels estats moderns poden explicar la necessitat de
tenir una capital. Però la seva existència explica també perquè el poder necessita algun símbol que el
representi. Les capitals tot sovint són ciutats on els edificis tenen una clara funció simbòlica. En aquests
edificis es manifesta una actitud d'ostentació per deixar clar qui té el poder. Aquesta funció simbòlica és
dirigida tant cap a l'interior de l'Estat com cap a l'exterior, afirmant davant dels altres la pròpia existència.
La ubicació de les capitals
Si s'estudia on situen els estats les capitals, es veurà que hi ha de diverses maneres.
• El primer tipus és la capital situada en la ciutat que tradicionalment ha estat més important, des del
punt de vista econòmic com demogràfic.
• El segon tipus és el situar la capital en una ciutat que no és ni un nucli històric ni un centre econòmic
de gran importància. Aquest tipus respon a la idea que l'administració de l'Estat, per ser eficient, ha
d'estar separada dels nuclis de poder econòmic.
• El tercer tipus són les capitals que van ser creades durant el segle XX en indrets gaire bé deshabitats
fins llavors. Això va passar a països que havien format part d'antics imperis colonials. Es van aixecar
ciutats de nova planta en llocs allunyats per trencar amb les belles estructures del model colonial,
decisió que representa una càrrega simbòlica clara.
El quart món
Cada vegada, la proporció de població urbana és més gran. En les darreres dècades, el creixement de les
ciutats ha esta molt important. Aquest creixement tan ràpid provoca desequilibris que es tradueixen en una
marcada segregació espacial de la població.
Des de l'any 1980, a conseqüència de la crisis del petroli i dels canvis experimentats pel mercat de treball, la
pobresa ha augmentat a les societats desenvolupades, molt especialment a les àrees urbanes, on han aparegut
noves formes de pobresa a més de les que ja existeixen anteriorment. Aquest fet arriba a ser dramàtic en
algunes zones de la ciutat del món desenvolupat i mostra característiques que fins fa poc eren considerades no
gens habituals en aquesta mena de països. Aquestes bosses de pobresa citades en mig de la riquesa urbana són
conegudes amb el terme de Quart Món, i solen trobar−se al barris antics que s'han degradat amb el pas del
temps o en zones suburbials perifèriques.
Les noves forma de pobresa
Actualment, la pobresa a les ciutats del món desenvolupat postindustrial ha experimentat canvis importants.
El gruix de les bosses de pobresa està format per persones en edat de treballar i plenament capacitades que no
tenen feines o feines inestables.
4
La gravetat de l'actual pobresa es troba sobretot en el creixent nombre de persones que cauen en la pobresa en
plena joventut. Aquest fet implica que cada cop hi ha més joves que viuen sense l'expectativa d'incorporar−se
al mercat de treball i a la societat que el envolta i que se senten socialment exclosos a una edat molt
primerenca.
La conseqüència de tot plegat serà que moltes zones urbanes es caracteritzaran per l'amuntegament humà,
l'escassetat de serveis públics, el desarrelament i la inadaptació social.
Per una ciutat sostenible
La ciutat com a ecosistema
Les ciutats formen sistemes que es poden estudiar des d'una perspectiva ecològica. En aquests sistemes hi ha
elements vius, elements inorgànics i intercanvis de material i d'energia. Malgrat les diferències que es poden
trobar, totes les grans ciutats tenen unes característiques comunes que configuren l'ecosistema urbà. Les
principals característiques són:
• Des del punt de vista biològic, la ciutat de una capacitat de producció molt baixa, cosa que implica
una alta dependència del seu entorn.
• Els sistemes urbans són grans consumidors d'energia i de matèries primeres.
• Les ciutats són ecosistemes que produeixen enormes quantitats de residus de tota mena.
• La contínua expansió de l'ecosistema urbà implica canvis en l'ocupació del territori i en l'ús del sòl.
Les ciutats són sistemes amb un equilibri fràgil i inestable, tant des del punt de vista ambiental com social. La
seva gran dependència respecte d'altres sistemes per aconseguir tot allò que necessita i la seva tendència a
créixer de manera continuada fan que les ciutats siguin sistemes que corren els risc d'arribar al seu límit humà
i ecològic.
La contribució a la sostenibilitat de l'ecosistema urbà
Els ciutadans i les ciutadanes i les administracions públiques han de tenir presents les característiques
ecològiques esmentades abans si volen tenir una actitud que afavoreixi la sostenibilitat de les ciutats:
• Cal pensar a reduir el volum de deixalles produïdes i col·laborar en la seva recollida selectiva a fi de
facilitar−ne la reutilització i el reciclatge.
• Cal que les administracions facilitin las ciutadans el desplaçament per les grans ciutats amb transports
col·lectius, que impliquen una despesa energètica i un nivell de contaminació proporcionalment més
baixos que als individuals.
• És necessari fomentar la utilització d'energies renovables.
• És necessari crear espais verds a la ciutats i tenir dels ja existents.
• Cal prendre consciència de la responsabilitat i les implicacions que els nostres hàbits de costum i
l'estil de vida tenen sobre la salut de la ciutat i de qui hi viu.
Alternatives de futur: la rehabilitació dels nuclis històrics
Quan el urbanistes fan prediccions respecte al futur de les grans ciutats, solen aparèixer dues tendències
oposades. En un banda, hi ha els que creuen que les ciutats estan condemnades a un creixement descontrolat i
a un desbordament que portarà a un model insostenible de vida, impersonal i deshumanitzada. En l'altre, hi ha
els que pensen que les grans àrees metropolitanes són la base imprescindible del desenvolupament de la nostra
societat.
La recuperació de les zones urbanes degradades
5
A causa dels canvis que s'han donat en l'estructura econòmica mundial, una part molt important de la indústria
s'ha desplaçat des dels països desenvolupats cap a països en vies de desenvolupament. Això ha comportat que
zones urbanes amb un important tradició industrial des del segle XIX hagin experimentat una clara transició
cap a una activitat econòmica basada principalment en el sector de serveis.
Aquesta transició es va efectuar a la segona meitat del segle XX. Durant anys, els centres històrics de moltes
àrees metropolitanes van ser les zones menys afavorides. En aquests centres hi havia habitatges degradats pel
pas del temps, indústries abandonades o velles instal·lacions portuàries en decadència. A tot això s'afegia una
un estructura urbana més pròpia de segles anteriors i serveis insuficients. En conseqüència, les famílies que
podien se n'anaven dels barris antics cap a les zones menys degradades i només hi quedaven les persones amb
menys recursos econòmics. Aquest fenomen portava a una situació paradoxal: les ciutats havien de fer front a
un creixement perifèric continu mentre que, a la vegada, patien la degradació de les zones cèntriques.
Les actuacions per evitar aquesta situació s'encaminaren a recuperar els barris antics per a l'ús ciutadà i a
aturar−ne el deteriorament.
Les iniciatives han estat molt diverses i van des de la millora dels serveis públics fins a ambicioses
promocions immobiliàries passant per la creació de nous centres culturals i d'esbarjo.
Distribució de la població urbana en àrees diferents segons les seves característiques econòmiques, socials,
culturals o religioses.
6