FdR69 maig 2007

el Full de Ruta
[email protected]
PATATES FARCIDES D’ESPINACS
I AMETLLES
Atenció, gent, a aquesta recepta que ens ha fet arribat per
correu una bona col·laboradora del full. I aprofito l’avinentesa
per engrescar-vos a enviar d’altres suggeriments que puguin
fer les delícies de les nostres taules.
Ingredients
4 patates
sal
250 gr. d’espinacs
1 carbassó petit
1 ceba
3 cullerades d’oli d’oliva
1 ou
75 gr. de formatge gorgonzola
40 gr. d’ametlles moltes
60 gr. de iogurt
pebre molt
Preparació
Rentar les patates i bullir-les amb la pell en aigua salada durant
30 minuts. Deixar-les escórrer, tallar-les per la meitat i buidarles, cal guardar la polpa a part. Tot seguit, s’han de rentar els
espinacs i tallar-los a talls grans i bullir-los breument sense que
perdin la consistència, deixar-los escórrer en un colador i picarlos. Mentrestant, posar el forn a 250 graus.
Rentar el carbassó i ratllar-lo per la part més gruixuda del
ratllador. Pelar la ceba i tallar-la a daus petits. Sofregir-ho a la
paella durant un parell de minuts. Tot seguit s’ha d’aixafar la
polpa de la patata que hem buidat abans i barrejar-la amb els
espinacs, la ceba i el carbassó, afegir-hi l’ou, el formatge, les
ametlles, aquestes es poden picar si es vol i, finalment, el
iogurt.
Afegir-hi la sal, un parell de pessics, variarà en funció del gust
de cada persona, afegir també un pessic de pebre i farcir les
patates que hem buidat anteriorment. Col·locar-les en una font
pel forn, si tenim por que s’enganxi la patata es pot posar una
mica de farina a la base. 15 minuts al forn seran suficients per
acabar.
Arribat per e-mail
SEGON ANY
MAIG 2007
BUTLLETÍ INFORMATIU DE LA COORDINACIÓ DE BATXILLERAT DE L’EA DE VIC
JOAN CASELLAS – AQUÍ MATEIX
L’art de les performances va arribar dilluns passat a la nostra
estimada Escola d’Art amb l’artista Joan Casellas i el seu “Aquí
mateix”. L’obra, completament “surrealista”, constava de dues
parts: la primera, de la qual només en va ser testimoni presencial
en Misael, consistia en travessar la Plaça Major corrents i en
diagonal, o sigui, de la manera més ràpida. Cal dir que, mentre en
Joan estava a fora amb en Misael (durant uns “tres minuts” que
es van fer llarguíssims), corria la sospita de que la performance
l’estàvem realitzant nosaltres mateixos, esperant-nos, però el fet
de no trobar cap càmera oculta pel claustre va fer que
abandonéssim aquesta idea (tot i que hagués estat molt ben
pensat!). La segona part de la performance va començar un cop
tots havíem vist la gravació de l’actuació a la plaça: el nostre
artista es va situar en un dels costats del claustre (més o menys
davant la taula de ping-pong), va agafar una de les moltes pedres
del terra i, després de mirar-se-la fixament durant un parell de
minuts, va iniciar el recorregut al voltant de tot el claustre (molts
de nosaltres, intrigats, el vam seguir per veure on anava); quan va
ser altre cop al punt de partida va deixar la pedra sobre una de les
rajoles del terra i, davant la mirada d’incredulitat (i de les
exclamacions de “no pot ser!” “no ho farà...”) de tots els presents ,
va agafar una segona pedra i es disposà a repetir el mateix
procés; quan la va deixar, a la rajola del costat de la primera, va
agafar una tercera pedra i, amb un somriure irònic, ens va dir:
“Podeu ajudar, eh!”, i ja va tenir una dotzena d’alumnes (i alguns
professors) seguint-li els passos en el seu recorregut interminable
(i després ens queixem quan diuen que els d’arts som freakies!).
DICEN, DICEN, DICEN...
... la vida es un camino que difícilmente llegamos a entender...
... los momentos difíciles no son finales dónde debemos
detenernos ...
... son obstáculos que tenemos que saltar con fuerza ...
... son momentos de dolor y desesperación...
... las cartas nos hacen ver una mala jugada ...
... pero todo no está perdido si conseguimos dejar atrás esas
barreras...
... dicen que de los errores se aprende...
... dicen que después de una buena tormenta llega la calma...
... dicen, dicen, dicen...
... luego vienen los buenos momentos ...
... aquellos que con sólo recordarlos dibujan una sonrisa en tus
labios...
... aquellos que hacen que todo se pase mas rápido...
... todos esos que hacen de tu vida un camino agradable...
... también aquellos que hacen que todo sea de colores y no
aquel gris que tú pintaste...
... pero creo que esos momentos serían imposibles sin vosotros...
... sin la gente de mi alrededor....
... familiares, amigos, compañeros de clase, noviazgos...
... creo que serían imposibles sin la rebeldía..
... sin la locura...
... dicen de estos momentos que son los mejores...
... los que tienes que pensar cuando hay tormenta...
... dicen que estos son los que importan...
... dicen, dicen, dicen...
18590-MRM*
Però no ens precipitem, que tot té una explicació més o menys
lògica (tot i que la part estètica de l’obra estava coberta
perfectament, amb la imatge de la rua de gent amb la pedreta a la
mà, fent la volta al claustre cerimoniosament): es tractava de
veure el contrast d’espai i temps en la manera de recórrer un
espai, o sigui, de la manera més ràpida i més curta (a la Plaça
Major) i de la més lenta i llarga (al claustre); a més, jugava amb
l’antiga funció del nostre apreciat claustre, quan l’utilitzaven els
monjos per passejat i reflexionar.
Així doncs, moltes gràcies, Joan! Esperem que no sigui l’última
activitat d’aquest tipus que es faci a l’Escola d’Art.
Núm. 69
MÉS SELECCIÓ POÈTICA
Vladimir Maiakovski (Bagdadi, 1893- Moscwa, 1930)
BONDAT VERS ELS CAVALLS
Batien peülles
com si cantessin:
Clip!
Clap!
5 Clop!
Clup!
Ebri de vent,
pel glaç calçat,
el carrer relliscava.
10 Un cavall amb un soroll sobre la gropa
va caure
i, immediatament,
un badoc rere l’altre,
dels que vénen a Kuznèstski (1)
15 a airejar els seus pantalons de golf,
han format un cercle, fent sonar rialles:
“Un cavall ha caigut!”
“Ha caigut un cavall!”
Els de Kuznètski reien.
20 Només jo
no vaig unir la meva veu al seu udol.
Vaig apropar-m’hi
i vaig veure els ulls del cavall…
El carrer giravoltava
25 i corria a la seva manera…
Vaig apropar-me i vaig veure
lliscar pel musell
una gota rere l’altra,
amagant-se entre els pèls…
30 I una
angoixa animal
va irrompre en el seu cos,
i va escampar-se xiuxiuejant.
“Cavall, no ho facis.
35 Cavall, escolta,
penses que ets pitjor que ells?
Escolta, petit,
tots nosaltres som una mica cavalls,
cadascú és cavall a la seva manera.”
40 Potser
era vell
i no necessitava consell,
potser
la meva idea li semblava banal,
45 però
el cavall
va fer un esforç,
es va aixecar sobre les potes,
renillà
50 i se n’anà,
content,
vers l’estable.
Bellugava la cua.
I li semblava
55 que era un poltre
i que valia la pena viure la vida,
i que valia la pena treballar
(1) Kuznètski: carrer de Moscou.
PRODUCTES ALTERNATIUS
Clàudia Bolumar, corresponsal especial
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pe amb tanta lletra no hi cabem t / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pe no Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut / Pelat i Pelut /
Atenció a aquestes propostes de disseny de producte a partir
de l’aprofitament de productes domèstics d’ús habitual.
Un exemple a imitar d’utilització de la imaginació, molt en la
línia actual d’aprofitament de recursos.
Us en mostrarem d’altres en properes edicions del Full.
FdR
SURFING PER UN TUBE
SELECCIÓ POÈTICA
Poesia a l’abast
La comissió seleccionadora ha decidit per una vegada publicar
poemes a l’alçada dels lectors d’aquest Full. Per una vegada
publicarem uns textos que podran llegir i entendre. De tota
manera, si hi ha alguna dificultat, els professors de llengües i
humanitats estem disposats a resoldre totes les qüestions que
us plantegin, per difícils i complicades que us puguin semblar.
I si hi ha problemes, podrem encara rebaixar el nivell.
•
És una gran idea. I molt ben realitzada. Una pissarra blanca (una
velleda, que en diem aquí), una càmera de fotos, molt enginy,
música i... Una petita meravella de peli de dibuixos animats.
Busqueu-la. L’autor és Kristoferstrom i els tags: minilogue,
stopmotion, animation, music, piloten, ink, pen.
Segur que li surten imitadors. A veure si entre els alumnes de
l’Escola algú s’anima. És fàcil i bonic.
•
Poesia catalana
TORNAR A CASA
Dibuixos animats en pissarra blanca
Escoles d’Art
Heu provat mai de posar “escola d’art” o “escuela de arte” al
buscador?
Us sortirà, per exemple, la peli “Locas en la escuela de arte” de
Nicolelove, un seguit de fotos d’unes amigues de segon de
batxillerat de l’escola d’art d’Algeciras, que ens ensenya que si fa
o no fa, a tot arreu som iguals. Ella mateixa té un vídeo “Lo que
hace el aburrimiento”, filmat a l’escola (uf!)
O un de EMEUVEDE, que fa una mica com la Sònia Arias
(udoltk) “records de l’escola d’art de vic 2006” (però és molt millor
el reportatge de la Sònia)
O si poseu “escuela arte huelva” us trobareu una gamberrada
pels passadissos d’aquesta escola.
O us pot sortir un vídeo de peus (pies por el mundo) de
carmenings, de l’escola d’art d’Oviedo.
O... mil escoles més.
La lluna, la pruna
vestida de dol,
son pare la crida
sa mare no ho vol
La lluna, la pruna
i el sol mariner,
son pare la pega
sa mare també.
Poesia castellana
Cinco lobitos
tiene la loba
cinco lobitos
detrás de la escoba.
Cinco tenía,
cinco criaba,
y a todos cinco
tetita les daba.
•
Poesia anglesa
The itsy bitsy spider climbed up the water spout.
Down came the rain, and washed the spider out.
Out came the sun, and dried up all the rain
So the itsy bitsy spider climbed up the spout again.
Incredible machine
realment increïble.
Poseu “Incredible machine” al buscador i activeu els vídeos de
The incredible machine I i II. Són uns miniclips japonesos que
hauríen de veure tots els dissenyadors. Només té un problema:
que la musiqueta s’enganxa i no hi ha qui te la tregui del cap.
FdR
KÒMIC BLUES *
By Kamarada Misa
Els peus avancen, mentre esquiven els mobles amb els que
havia jugat durant tant de temps. S’aturen. De seguida la llum
fa acte de presència, dibuixa una, dues, tres rajoles brutes. El
terra s’havia tornat en pols. Pols que s’havia acumulat durant
catorze anys.
Vaig girar sobre els talons, una costum que tenia de petita i que
havia arrossegat amb l’edat. La direcció que les meves sabates
negres seguien era clara: la meva habitació. Recordo que quan
havia de passar per aquell passadís, sempre m’amagava entre
les faldilles de la meva mare, enganxada a les seves robes
amb tota la força del món. La seva olor em calmava, em
reconfortava saber que ella estava allà, mentre creuava el
passadís fosc.
Allà hi havia les dues úniques habitacions, la dels meus pares i
la meva. La meva habitació encara estava recoberta de paper
blau. Més que paper, era una mena de tela semblant al vellut
que cobria les quatre parets. Recordo que el meu llit estava al
costat de la paret, m’agradava dormir allà i notar la seva
escalfor. No teníem calefacció encara, hi havia una estufa
d’aquelles antigues (quan ens vam mudar era quasi negre).
Recordo que les nits d’hivern passava molt fred, tot i dormir
embolicada en una manta i un edredó, tot i així no aconseguia
mai mantenir els peus calents. L’endemà em llevava
completament abraçada, cargolant-me de tal manera que no
s’escapés la poca escalfor del meu cos.
Penso que potser sempre he estat una persona fredolica, que
en el fons mai he deixat de tenir fred. Per algun motiu mai
havia tornat a la casa on vaig créixer, per alguna mena de por,
de covardia, cap a una casa que, de fet, no només estava
ocupada pels mobles i la pols, sinó també per mil records que
apareixien com si encara els pogués viure.
La meva mare estava estirada al sofà, fent la migdiada i també
estava a la cuina, rere el vidre groc de la porta, acabant de fer
el dinar. El meu pare entrava per la porta, es treia la jaqueta de
color verd fosc, que sempre portava a l’hivern, la deixava sobre
la butaca i anava cap al bany. Es dutxava, mentre jo parava
taula, agafant un plat que amb prou feines cabia a les meves
mans, i després un got sobre la taula i l’aigua al centre, així tot
quedava simètric, tal i com m’agradava, tal i com m’agrada.
I ara tocava la feina dura: pujar a la cadira. El meu pare sempre
m’havia d’agafar pels colzes, per molt que digués que jo podia,
que ja era gran, ell sempre feia la mateixa feina. Era absurd i
injust; per què no podia seure sola a la cadira? M’enfadava
amb mi mateixa per no haver pogut fer una cosa tant senzilla
com aquesta.
Penso que hauria d’haver vingut fa temps, que hauria d’haver
trepitjat aquest terra abans. M’enfadava amb mi mateixa
pensant que no havia pogut fer una cosa tant senzilla com
tornar a casa.
Entre aquestes parets era tot tant senzill, el pare treballava, la
mare cuinava i jo lluitava per pujar en una cadira. Penso que tot
s’ha complicat, el meu pare treballa el doble, la meva mare no
només cuina sinó que també treballa i jo; jo sembla que encara
lluiti per pujar en una cadira que cada vegada es va fent més
alta.
Giro sobre els talons, les rajoles es desdibuixen i només la
foscor resta al terra.
Pritzker
PALABRAS QUE ESCONDEN
Recuerdo cuando empezó el curso, en aquel 2004, y nos
contaste aquello de las redacciones voluntarias. A mi siempre
me había gustado escribir, pero nunca había encontrado la
excusa perfecta para hacerlo con cierta constancia, ni nadie
que de alguna forma pudiera servirme como destinatario para
todas mis palabras. Conseguiste que, por una vez en toda mi
vida, la pereza y las pocas ganas no pudieran conmigo, y aún
ahora, sigo escribiendo diálogos, cartas y monólogos que
aunque no te lleguen, están pensados para que los leas tú.
Los profesores, son la base de esta escuela; nada sería tan
especial, si vosotros no fuerais los mismos. Santi sabe que es
un padrazo y que adoro sus abrazos. Víctor es consciente de
que nos parecemos en algo y de que sin él, todo carecería un
poco de sentido, e incluso Pilar sabe que sus clases iban
mucho más allá del inglés, y que me encantaban sus broncas
maternales. Pero tú… tú eres la única con quien me siento en
deuda y la verdad es que no soy muy consciente del porqué.
Puede que sea mi despreocupación, mis altibajos o esa poca
exigencia que tengo conmigo misma algunas veces, o
simplemente el hecho de que en ciertos momentos llegase a
desaprovechar todas esas cosas que según tú, yo pude haber
dado. Gracias, Aurora. Gracias por las miradas, la literatura,
los silencios y por esos pequeños comentarios que escribías al
final de mis redacciones, que aún guardo como si de un tesoro
se trataran. Hay quien dice que las palabras son solo palabras,
pero siempre esconden mucho más de lo que uno mismo
puede imaginar.
Anna Cruzate