síndrome Saramago

La síndrome Saramago
FERRAN SÁEZ MATEU
Avui, 25 de noviembre de 2004
El passat 26 d'octubre l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol va pronunciar una
conferència al Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en
Ciències de Catalunya que duia per títol Quaranta anys d'ensenyament a Catalunya:
anem prou bé? Es tracta d'un tema que està -o hauria d'estar- en un lloc destacat de
l'agenda de tot partit polític però que, tanmateix, ultrapassa la volada sovint gallinàcia
de la política entesa com a mera gestió i administració. L'ensenyament, l'educació, la
instrucció pública -una expressió que caldria recuperar per poder subratllar justament
els matisos que separen els tres conceptes esmentats- haurien de ser, en definitiva, un
punt de partida consensuat, no pas un litigi constant que es dirimeix a còpia de
reformes, contrareformes i reformes de contrareformes. Les perspectives dels partits
polítics són, naturalment, diverses, però en aquest cas l'objectiu hauria de ser el mateix.
En la conferència del 26 d'octubre Pujol exposava el seu punt de vista sobre aquesta
qüestió, i ho feia més en forma de recapitulació històrica que no pas en clau de partit.
En aquest article no comentaré o resumiré aquella conferència -avui no toca- sinó que
em centraré en un punt molt concret però que, al capdavall, desemboca en un problema
genèric. Cito textualment: "L'absentisme a les aules, el fracàs escolar i la violència a
l'escola es deuen a la dimissió de la família de les seves històriques obligacions". Les
obligacions històriques de la família. Déu n'hi do. En temps de desconstrucció de la
institució familiar la frase sembla emanar un marcat regust neoconservador, o fins i tot
regressiu.
Per cert: abans m'he oblidat d'afegir que la cita textual no és de Jordi Pujol, sinó de José
Saramago. Pujol es va limitar a reproduir-la en la conferència esmentada. Oi que ara ja
no sona tan neoconservadora ni regressiva, la frase? Oi que fins i tot suggereix una
profunda relectura progressista del paper de la família en l'educació? Així doncs, els
benpensants poden respirar tranquils: es tracta d'una opinió homologada per un premi
Nobel que es declara comunista. Torno a citar textualment, en aquest cas l'expresident
Pujol: "He parlat de les obligacions històriques -és a dir, de les de sempre- de la família.
Ho he fet aprofitant unes frases textuals de Saramago fa pocs dies a Barcelona. Ho
podria haver dit de collita pròpia. Per què m'he servit de Saramago? Perquè sé que si jo
parlo en termes d'elogi de les obligacions històriques de la família, seré immediatament
criticat. Com que Saramago pensa i diu el mateix que jo, m'aixoplugo sota el seu
paraigua. Reconèixer això no em deixa bé. Però això no és greu. El que és greu és que
deixa malament la nostra societat. Una societat on hi ha por de dir segons què. On ens
limitem nosaltres mateixos el nostre pensament i la nostra llibertat d'expressió. En part
perquè hi ha uns mecanismes que tendeixen a ofegar, o a ridiculitzar, o sistemàticament
a treure credibilitat a determinades opinions, propostes o actituds". Amb el seu permís,
senyor Pujol, em permeto batejar l'anomalia dialèctica que denuncia amb l'expressió
síndrome Saramago, una mutació postmoderna del virus de la censura. Aquesta mutació
prospera imparablement perquè els nous censors no només neguen que ho són, sinó que,
a més a més, s'autoubiquen en l'acreditada trinxera del pensament crític. La jugada és,
doncs, perfecta: faculta a fer callar tothom sense necessitat d'argumentar res. Només cal
anar repetint que els altres són neocons, etc. La síndrome Saramago s'encarrega de la
resta: l'auditori espera a picar de mans amb entusiasme o bé a xiular fins que no coneix
l'autor de la idea exposada (que, en si mateixa, importa poc). Aquests segons d'espera,
que són la característica essencial de la síndrome Saramago, constitueixen una curiosa
derivació del leninisme, que és la doctrina mare dels nous censors (l'assumpte va més
enllà d'aquest article: dóna per a una tesi doctoral; deixo el suggeriment sobre la taula).
¿Volen fer-se una segona analítica, per poder confirmar o descartar que pateixen la
síndrome Saramago? Doncs llegeixin la següent citació sense mirar de reüll qui n'és
l'autor i comprovin si triguen alguns segons a emetre un judici de valor. Si és així,
lamento comunicar-los que estan infectats pel virus. Cito literalment: "La tolerant
policia holandesa creu que el 5 per cent del milió de musulmans que viuen a Holanda
són fanàtics disposats a exercir la violència. Són 50.000. Per començar, no està gens
malament. És difícil proposar remeis, a hores d'ara. Potser una mica més d'autoestima
dels Estats i les societats europees, una mica de sentit comú, tanta tolerància com
fermesa, i intel·ligència per veure que mai, des del nazisme, hem estat tan amenaçats.
En definitiva, instint de supervivència". ¿Quants segons han vacil·lat a l'hora de
determinar si aquest fragment passava la censura del nou pensament únic progressista,
és a dir, políticament correcte? ¿Més de dos o tres, potser? Malament rai, doncs: estan
malalts, però també poden sentir-se relaxats i satisfets. El text no és una transcripció
d'un míting de Jean-Marie Le Pen o de Georg Haider, sinó el final d'un article d'opinió
publicat fa poc a El País (16-11-2004) i, en conseqüència, no atacable per la nova
censura encoberta. L'article el signava Hermann Tertsch. No em vull ni imaginar què
passaria si això ho hagués dit Jordi Pujol, posem per cas. Han anat passant els dies, en
tot cas, i no he llegit cap article que matisés la perillosa, gravíssima insinuació que conté
l'expressió final de Tertsch ("instint de supervivència"!). Generosament alimentades per
les institucions que controla la nova censura, les ONG del ram callen i miren cap a un
altre costat, en un cas així. En altres, en canvi, van a la senyo i l'hi expliquen tot. El
virus de la síndrome Saramago s'expandeix. Vacuni's, és a dir, pensi per vostè mateix.