De l’equilibri territorial a la cohesió Els informEs dE la CatdEm Robert Casadevall

Els informes de la CatDem
De l’equilibri territorial
a la cohesió
Robert Casadevall
Maig 2013
Activitat subvencionada pel Ministeri d’Educació, Cultura i Esport
ISSN: 2014-9115
Dipòsit legal: B. 3016-2013
Núm. 026
Índex
1. Introducció
2. Sobre equilibri territorial al Parlament
3. De lleis, plans i programes
4. De finances
5. Conclusions inicials
6. Europa i Catalunya
6. I ara què?
1. Introducció
L’expressió «equilibri territorial» com a principi, o guia, de determinades polítiques a Catalunya (d’inversions, de finançament, d’organització territorial...) ha estat present, amb més o menys força, en tots els anys de la Catalunya autònoma
per part de tots els governs. S’ha formulat com un principi inspirador dels pressupostos, com un objectiu de les lleis d’organització territorial i com el fonament de la política territorial lato sensu. No obstant això, no hi ha una definició clara de
què s’entén per equilibri territorial. És un principi, una idea, que pot ser argüit per a defensar pràcticament de tot.
El concepte, però, és equívoc. Si cerquem equilibri al diccionari (DIEC2) trobem:
1 m. [LC] [FIF] Fet de contrarestar-se l’efecte de dues forces o accions oposades. Quan un cos sura en l’aigua estan en
equilibri el pes del cos i l’impuls amunt que aquest rep de l’aigua.
2 1 m. [LC] [FIF] Estat d’un cos que, obrant sobre ell dues o més forces, roman en repòs. Un cos en equilibri. Equilibri estable, inestable.
Per tant, fent una lectura literal del terme, hauríem de concloure que l’equilibri territorial és una situació en la qual els
diferents territoris –els que siguin en cada cas– estan, pel que fa a les relacions mútues –quines?– en una situació de punt
mort. Aquesta conclusió, és clar, aclareix molt poc les coses; ens falten molts termes. De quins territoris parlem? Quines
forces, quins elements, quines accions són les que estan –o no– en equilibri? És desitjable aquest punt mort? Com mesurem
aquestes forces, aquests elements, aquestes accions, amb quins indicadors, amb quina unitat de mesura?
Si parlem d’equilibri territorial, el primer que cal tenir en compte és l’heterogeneïtat del territori. Per motius físics, demogràfics, d’estructura social i econòmica, podem fer aproximacions, però hem d’integrar aquesta heterogeneïtat. Tractar
de manera diferent el que és diferent no és discriminació.
Com s’ha tractat l’equilibri territorial a Catalunya? Històricament, la lectura que se n’ha fet s’ha centrat, sobretot, en el
contrast entre la població i les activitats de la ciutat de Barcelona, i la resta. Per exemple, en el text de Francesc Glanadell1
hi diu: «Els nou-cents mil habitants de Barcelona, presidint un territori nacional de dos milions sis-cents mil de població
total, presenta necessàriament una visió de desequilibri i registra el fenomen d’absorció». Més contundent fou Josep M.
Tallada en una intervenció al Parlament l’any 1933: «Catalunya és un cos desproporcionat. Catalunya té, podríem dir, un
cap molt gros i la resta de membres molt petits respecte a aquest cap2».
2. Sobre equilibri territorial al Parlament
Cenyint-nos a l’actualitat, i en l’àmbit de les polítiques públiques –per tant, no en un pla més acadèmic–, aquest element
ha estat molt present en la vida política. Així, moltes vegades ha estat present en els debats d’investidura de la presidència
de la Generalitat, si bé amb continguts implícits: se cita com a objectiu, però no es defineix ni s’hi dóna contingut, almenys
directament.
Vegem quina consideració ha tingut en els successius debats d’investidura des del 1980.
Ja en el primer debat, l’aleshores candidat a la presidència afirmava: «La política territorial catalana ha de respondre a
la voluntat de correcció dels equilibris territorials, demogràfics, econòmics, culturals i de tota mena que s’han d’instaurar
a Catalunya3». Més endavant amplia la qüestió i dóna pistes sobre què entén per desequilibri territorial: «A hores d’ara, per
exemple, la renda per capita que hi ha d’un ciutadà, el terme mitjà d’un ciutadà del Barcelonès, és dos cops més alta que
1 Francesc Glanadell, «Consideracions generals a propòsit del problema comarcal de Catalunya», dins El problema comarcal de Catalunya,
Barcelona, Ed. Casa del Vallès,1931. Nova edició per part de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, 2005.
2 DSPC, núm. 36, 29 de març de 1933, p. 839.
3 DSPC, núm. 4, 22 d’abril de 1980, p, 21.
1
la d’un ciutadà de la Terra Alta, posem per cas4». En tot cas, hi ha un biaix ruralista en la visió de l’equilibri territorial: «[...]
també en la línia de lluitar contra els desequilibris comarcals, entenem que s’hauria de fer un gran esforç per al millorament
de les condicions de vida en el medi rural5». En posteriors debats, el tema sempre surt, tant en el discurs d’investidura
com en el debat consegüent. Així, l’any 1984, amb una altra referència explícita a la pagesia, hi trobem: «[...] mantenir la
població pagesa [...] respon a la necessitat que tenim d’evitar que hi hagi encara més desequilibri territorial6». En el 1988
es torna a explicitar l’equilibri territorial com a objectiu prioritari: «[...] aquest de l’equilibri territorial, que justament és un
objectiu absolutament prioritari per al Govern7». En aquest debat, però, apareix –lligat a l’equilibri territorial– el concepte de
cohesió social: «Pensa introduir polítiques que incrementin la cohesió territorial?8» Hi ha també una explicació més llarga
del que es considera la base d’un país equilibrat i del fet que avança la interpretació territorial que després formarà el Pla
Territorial de Catalunya, i també una consideració de les polítiques d’equilibri territorial basades en les comunicacions, en
la industrialització difosa, però també –novament– de desenvolupament agrari i agroalimentari9.
En el 1992 s’hi reiteren les referències agràries («el progrés i el benestar del camp català són essencials per a l’equilibri
territorial i social del país10»), però el més significatiu és que s’hi introdueixen elements per a mesurar aquest equilibri, amb
una debat sobre població i sobre renda familiar disponible.
L’any 1995 hi va haver extenses referències al tema. En el discurs d’investidura, el candidat va fer una referència genèrica
a l’equilibri territorial en termes de població activitat productiva, benestar i qualitat de vida, i medi ambient. També una
referència explícita als equipaments sanitaris, quan es diu «fer que la sanitat pública continuï essent una eina fonamental
d’equilibri territorial11». Des de l’oposició, es va fer un plantejament més centrat en l’impuls econòmic i en la dotació de
serveis, com també en polítiques ambientals. S’hi deia: «L’equilibri territorial és una condició per a un creixement econòmic
imprescindible, però ben repartit12». La resposta del candidat va incloure afirmacions il·lustratives, com ara: «Vostè diu:
“Estem lluny de l’equilibri”. Oh, i tant! I gairebé m’atreviria a dir que lluny de l’equilibri hi estarem sempre13». Els indicadors
per a justificar les polítiques d’equilibri territorial tornen a ser bàsicament demogràfics, amb el matís que creixements
naturals negatius venien corregits per la immigració, senyal d’activitat econòmica.
En el debat de 1999 es van lligar explícitament els conceptes de cohesió social i equilibri territorial. L’equilibri es valora
amb els indicadors de renda, de població, d’activitat econòmica i cultural, i de la dotació d’equipaments de tota mena. De
manera explícita es diu: «Això [que tenim un país més equilibrat] és de subratllar, perquè el gran pes de la ciutat de Barcelona i de la seva àrea podia semblar que acabarien desequilibrant totalment i definitivament el país».
La cohesió territorial i social es caracteritza per «la difusió territorial dels serveis socials i sanitaris, de l’ensenyament
universitari, de les entitats culturals; la millora de les comunicacions; les portades d’aigua, la generalització territorial de
l’activitat econòmica; la difusió, també, dels centres de decisió; tot això ha contribuït a la cohesió territorial i social de
Catalunya».
Al llarg del debat, hi ha noves referències, aquests cops relacionades amb l’organització territorial, les comunicacions i
la distribució territorial de la població.
4 DSPC, núm. 5, 24 d’abril de 1980, p. 72.
5 DSPC, núm. 5. 34 d’abril de 1980, p. 73.
6 DSPC, núm. 2, 29 de maig de 1984, p. 17.
7 DSPC, núm. 2, 21 de juny de 1988, p. 15.
8 DSPC, núm. 3, 22 de juny de 1988, p.37.
9 DSPC, núm. 3, 22 de juny de 1988, p.62.
10 DSPC, núm. 2, 8 d’abril de 1992, p.13.
11 DSPC, núm. 2, 13 de desembre de 1995, p.19.
12 DSPC, núm. 3, 14 de desembre de 1995, p.72.
13 DSPC, núm. 3, 14 de desembre de 1995, p.75.
2
En el debat posterior, el 2003, hi va haver una referència al «reequilibri social i territorial», el no desenvolupament –o,
en tot cas, insuficient– del qual va ser objecte de retret, si bé en aquest cas acotat a l’equilibri territorial i ambiental .
En el debat del 2006, la referència a l’equilibri territorial sembla recuperar accents de la llei de 1983, quan diu: «Un
govern que planifiqui i faci realitat les infraestructures que necessita el país, i que ho faci amb respecte pels principis de
sostenibilitat i amb l’equilibri territorial com a eix de totes les seves actuacions». I més endavant recupera el lligam entre
equilibri i sector primari: «Consolidarem i potenciarem la pagesia en el territori, com a garantia d’un millor equilibri territorial».
Finalment, en el debat del 2010, l’equilibri territorial és plantejat des d’una òptica eminentment econòmica, amb algunes
acotacions en matèria d’infraestructures i mediambientals: «Sisè eix: Política territorial i sostenibilitat. Apostar per l’equilibri territorial, construir les infraestructures necessàries i garantir la sostenibilitat dels nostres recursos naturals són els
tres pilars que proposo per dur a terme una política territorial moderna i ajustada a les prioritats del nostre país. Només
amb un país territorialment equilibrat es garantirà l’accés als serveis en igualtat de condicions per a tots els ciutadans,
amb independència del seu lloc de treball o de residència. I només la presència d’activitat econòmica arreu és garantia
d’aquesta igualtat territorial».
El tema també va aparèixer d’una manera destacada en un debat monogràfic sobre política territorial, el 199014. Ja d’entrada, el Govern situa el debat en termes d’equilibri quan diu «la política territorial tracta d’allò que cal fer sobre el territori
per tal que aquest sigui el més equilibrat possible». Aquest desequilibri que cal corregir es constata en «la gran concentració de població i d’activitats a l’àrea de Barcelona, entesa aquesta, en sentit ampli, com a Regió I de la divisió territorial
de 1936». En canvi, les zones deprimides es caracteritzen per una baixa accessibilitat, una baixa densitat de població, una
alta activitat en el sector primari i un alt grau d’envelliment. La política d’equilibri se centra en actuar sobre les tendències
de distribució de la població i de les activitats al territori.
Hi ha una declaració explícita en el sentit que «la preocupació per l’equilibri territorial no és una part més de la política
de la Generalitat, sinó un enfocament a través del qual es dissenyen i executen totes les polítiques de la Generalitat». Això
es tradueix en polítiques que pretenen:
• La cobertura dels dèficits com a primera acció de reequilibrament.
• El concepte de país com a conjunt de totes les comarques.
• L’equilibri sectorial en totes les comarques.
• La creació difosa del benestar, amb l’objectiu d’igualtat real de tots els ciutadans.
• La creació difosa de riquesa a través de l’impuls de sistemes de polaritats amb vida pròpia.
En l’exposició d’aquests criteris, trufada d’exemples concrets, hi ha dues afirmacions que cal retenir. Per una banda,
com a acotació al principi tercer, «intentar, procurar, que a tot arreu hi hagi de tot»; per l’altra, com a resum de l’acció reequilibradora, «la relació inversa entre inversions per capita i renda per capita».
Aquestes dues afirmacions, però, no vénen acompanyades de l’aclariment de l’àmbit «a tot arreu» –municipal?, comarcal? –, ni de la renda i inversió.
Sí que és cert que, en el desenvolupament d’aquests principis, per una banda hi ha tota una llista d’actuacions diverses,
especialment en matèria d’equipaments, infraestructures i mesures de desenvolupament econòmic –o almenys plantejades
amb aquest objectiu– i, per una altra banda, una explicació de l’estat del desenvolupament dels instruments previstos en
la Llei de política territorial. El que no hi ha, almenys d’una manera explícita, és una relació directa entre les mesures de
planificació i les actuacions dutes a terme. Al seu torn, bona part de les argumentacions, tant pel que fa als indicadors de
situacions de desequilibri com a les actuacions empreses, es basen en criteris demogràfics i tenen com a marc territorial
les comarques.
Com a resum, podríem dir que el concepte d’equilibri territorial s’ha afrontat –almenys pel que fa a discurs i a percepció– des d’una òptica majoritàriament demogràfica i centrada en la ciutat de Barcelona i, de manera decreixent, en
14 Debat general sobre l’acció política i de govern en relació amb la política territorial. DSPC, núm. 65, 7 de juny de 1990.
3
l’àrea metropolitana de Barcelona, i en la Regió I. Aquesta consideració, a més, sovint s’ha fet prenent com a element
bàsic –de comparació i d’actuació– l’actual divisió comarcal i, per tant, sense distingir prou les desigualtats a l’interior de
les comarques ni a l’interior de les ciutats. També s’ha afrontat des d’una òptica eminentment rural, oposada a industrial,
i amb propostes més específiques de desenvolupament rural; una posició global que té una llarga tradició en els debats
territorials a Catalunya.
3. De lleis, plans i programes
De propostes concretes que s’han plantejat amb l’objectiu explícit de l’equilibri territorial n’hi ha hagut moltes i de diversos
tipus: algunes de tipus legal, entre les quals la més significativa és la Llei de política territorial, unes altres d’instruments
de planificació d’equipaments i unes altres de tipus financer.
Pel que fa a l’obra legislativa sobre la qüestió, el principal element és la Llei 23/1983, de 21 de novembre, de política
territorial. Aquesta llei és la que emmarca ideològicament l’acció en matèria territorial, i se’n desprenen els conceptes i
criteris emprats a l’hora d’abordar aquesta prioritat proclamada de l’equilibri territorial. Ja en l’exposició de motius de la
llei –de fet en la primera frase– hi trobem tota una declaració: «El desenvolupament econòmic modern ha anat lligat a tot
de canvis profunds en la distribució de la població i de les activitats en el territori. L’augment de pes relatiu de la indústria
i dels serveis ha significat un ràpid creixement de les zones del litoral i del pre-litoral, sobretot dels nuclis urbans, així com
un procés de despoblament d’una gran part de la Catalunya interior». Més endavant es concreta: «Per això cal emprendre
una política equilibradora que afavoreixi l’extensió, per tot el territori, dels nivells de renda i de qualitat de la vida adequats
i que, impulsant l’aprofitament racional dels recursos locals disponibles corregeixi la tendència que mena al debilitament
i al desaprofitament del territori, d’una banda, i a l’excessiva concentració de població i d’activitats de l’altra». Aquí veiem
que l’indicador bàsic del desequilibri és la població, i, per tant, l’acció equilibradora ha d’incidir sobre aquesta concentració,
que es percep excessiva i contraproduent, i causant de diferències en les rendes i en la qualitat de vida. Aquests principis
porten a les previsions de la llei, en la qual els termes equilibri, desequilibri o reequilibri són freqüents:
Article 1.1.
Aquesta Llei té per objecte d’establir les directrius d’ordenació del territori català i de les accions administratives amb
incidència territorial a Catalunya, per tal de corregir els desequilibris que s’hi produeixen i assolir un benestar més gran
de la població.
Article 2.1.
L’Administració de la Generalitat, aplicant les prescripcions d’aquesta llei, ha de prendre les mesures necessàries per
a assegurar la utilització adequada del territori i per a promoure el desenvolupament sòcio-econòmic amb criteris
d’equilibris social i territorial.
Article 4.1.
El Pla territorial general ha de definir els objectius d’equilibri territorial d’interès general per a Catalunya i ha d’ésser el
marc orientador de les accions que s’emprendran per a crear les condicions adequades per a atreure l’activitat econòmica als espais territorials idonis.
Article 5.1.
El Pla territorial general ha d’incloure les determinacions següents:
• [...]
b) La indicació dels nuclis de població que, per les seves característiques, hauran d’exercir una funció
impulsora i reequilibradora.
Article 7.
Als efectes del que preveu l’article 5.1.b), s’han de diferenciar, com a mínim, els tipus de nucli de població següents:
• [...]
d) Nuclis que poden tenir una funció de reequilibri i de descentralització en l’àmbit de zones fortament
congestionades.
4
Article 12.1.
Els plans territorials parcials defineixen els objectius d’equilibri d’una part del territori de Catalunya i són el marc orientador de les accions que s’emprendran.
Article 23.
Les actuacions que tenen per objectiu de contribuir al reequilibri territorial s’han d’adoptar en funció d’un diagnòstic
dels dèficits i de les potencialitats de la zona i sempre d’acord amb els plans aprovats.
La idea d’equilibri, expressada de diverses maneres, hi és, doncs, molt present. En trobem la continuïtat en la Llei 1/1995,
de 16 de març, d’aprovació del Pla territorial general, amb alguns matisos. Així, en l’exposició de motius de la llei es reitera
que «el Pla territorial general ha d’ésser l’instrument que defineixi els objectius d’equilibri territorial d’interès general per
a Catalunya», afirmació completada amb «aconseguir que els ciutadans de Catalunya tinguin uns nivells de qualitat de
vida semblants independentment de l’àmbit territorial on visquin». I afegeix: «El Pla ha d’ésser també l’instrument que
defineixi els objectius per a aconseguir el desenvolupament sostenible de Catalunya, l’equilibri territorial i la preservació
del medi ambient».
En la part dispositiva hi trobem:
Article 4.1.
Els plans territorials parcials i sectorials i les actuacions amb incidència territorial han de fomentar les estratègies següents:
• [...]
c) Tendir al reequilibrament territorial global de Catalunya.
La concreció d’aquestes mesures es fa en el Pla territorial general. En aquest sentit, torna a tenir un fort biaix demogràfic.
N’és una mostra que un dels indicadors més clars del Pla és el pes de la població en cada un dels àmbits de planificació15.
Així, el Pla assolirà els seus objectius d’equilibri si la població de la Regió I passa de representar el 69,15% de la població
de Catalunya a ser-ne el 62,67%.
Pel que fa a les inversions, una anàlisi detallada de les inversions territorialitzades escapa de l’abast d’aquesta nota.
Apuntem, en tot cas, la constant que la inversió per capita sol ser inferior a la regió metropolitana de Barcelona, però també
cal tenir en compte que gran part de les inversions –per exemple, la xarxa viària– corresponen a obres públiques on no hi
ha una estricta correlació entre cost i habitant.
Més significatiu és el procés de planificació d’aquests serveis públics –de fet, hauria de ser el pas previ a les inversions en
bona part d’aquestes, però sovint el pla ha arribat molt més tard; per exemple, el Pla director d’instal·lacions i equipaments
esportius de Catalunya (PIEC) no va arribar fins al 2005, quan s’havien construït força equipaments esportius arreu del
territori–. No obstant aquests retards, hi ha hagut diverses planificacions que han fet propostes específiques amb objectius
d’equilibri territorial més enllà d’una simple consideració demogràfica. Hi ha dos àmbits en els quals és remarcable l’esforç
per a una visió territorial més objectiva i amb criteris específics més enllà d’una simple translació demogràfica.
Per una banda, la reforma de l’atenció primària. En el marc d’una planificació sanitària que arrenca en la Generalitat
provisional (nota mapa) i amb antecedents en la Generalitat republicana (nota llei), la reforma de l’atenció primària suposa
una planificació territorial de l’atenció sanitària de base i dels equipaments corresponents sota els següents paràmetres:
Article tercer
• 1. L’Àrea Bàsica de Salut és la unitat territorial elemental on es presta l’assistència primària d’accés directe de la població.
• 2. La delimitació de les Àrees Bàsiques de Salut es determinarà atenent factors geogràfics, demogràfics, socials i
epidemiològics homogenis, amb subjecció als següents criteris:
a) Com a criteri general, l’Àrea Bàsica de Salut abastarà una població compresa entre els 5.000 i 25.000
habitants.
15 Imatge-objectiu l’any 2026 proposada pel pla. Pla territorial general de Catalunya, Memòria, p. M.19, 1995.
5
b) Excepcionalment, en el medi urbà i quan el nivell de densitat demogràfica així ho requereixi, podrà
ultrapassar-se el límit màxim esmentat fins als 40.000 habitants.
c) Així mateix, en el medi rural, es podran fixar Àrees Bàsiques de Salut que no superin el límit mínim de
5.000 habitants en aquells supòsits que la dispersió demogràfica i la presència d’accidents geogràfics
així ho aconsellin. En tot cas, la fixació de l’àmbit territorial procurarà respectar isòcrones que no superin
els trenta minuts en el desplegament des de qualsevol punt de l’Àrea al centre sanitari amb els mitjans de
transport habituals.
Com veiem, doncs, la provisió territorialitzada de serveis de salut no respon únicament a criteris demogràfics quantitatius, i incorpora variables de densitat, de dispersió, i de la configuració física del territori, i també epidemiològics. En aquest
sentit, doncs, és possible dur a terme una planificació objectiva dels equipaments i una cobertura equitativa de necessitats.
L’altre element en el qual es pot observar una voluntat de racionalitzar la provisió d’equipaments públics –no l’únic
però sí un dels més complerts– és el Pla d’instal·lacions i equipaments esportius. El Pla, aprovat el 2005, té com a objectiu
explícit «fixar les necessitats mínimes i determinar les prioritats per assolir l’equilibri territorial pel que fa als equipaments
esportius». Aquest equilibri, per al PIEC, es tradueix en una jerarquització de la xarxa i en una proposta que es basa en un
càlcul de necessitats atenent el nombre i les característiques de practicants de les modalitats esportives, la intensitat de
la pràctica i les preexistències en uns àmbits territorials determinats, la qual cosa permet detectar dèficits i programar les
futures inversions. Potser el més discutible seria la unitat territorial utilitzada, que és una combinació de les comarques i
de les àrees bàsiques territorials del Pla territorial general del 1995.
En tot cas, suposa l’establiment d’uns criteris objectius per a la provisió d’equipaments. Ara que llegim notícies de piscines deficitàries arreu, és un contrast important.
4. De finances
Finalment, un altre camp en el qual s’ha sostingut l’objectiu de l’equilibri territorial és el financer, especialment les
aportacions, per a la distribució de les quals són bàsics els criteris territorials, com ara el Pla d’obres i serveis, i el Fons
Català de Cooperació Local (FCCL).
Els instruments financers més clarament relacionats amb l’equilibri territorial són les aportacions del Fons Català de
Cooperació Local i el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya (PUOSC), que s’adrecen a la totalitat del món local i que, per
tant, han d’incorporar criteris de distribució. En el cas del PUOSC, a més, es configura explícitament com un pla inversor
per la prestació de serveis bàsics al territori, i ha incorporat programes expressament anomenats d’equilibri territorial o
similar. El FCCL es va establir l’any 1989 per a les comarques i va ser ampliat als municipis el 1995. En un primer moment
es va regular per decret, i més endavant va figurar en les lleis de pressupostos.
Pel que fa als municipis, en la seva regulació hi ha dues fases molt clares. De 1995 a 2003, en què els criteris no canvien,
llevat de la introducció d’un apartat de prestació descentralitzada, en el 2003. El 2004 és un any de transició, i del 2005
endavant hi ha una nova estructura.
En el primer període es reparteixen:
• Una quantitat específica per al municipi de Barcelona, que queda exclòs dels altres criteris.
• Una quantitat fixa igual per a cada municipi, independentment de la seva població.
• Una quantitat que es distribueix en proporció directa a la població.
• Dues quantitats idèntiques, que es reparteixen, per una banda, en funció del nombre de nuclis de població a més de la
capital, i només als municipis de menys de 50.000 habitants, i, per una altra banda, en proporció directa a la població dels
nuclis que no són capital, amb un límit de 1.000 habitants
Una quantitat fixa per a cada capital comarcal (compartida en el cas de Sabadell i Terrassa) i una altra en proporció
directa a la població de la comarca, excloent-ne la capital.
6
Hi ha una gran regularitat en la proporció del Fons que es destina a cada criteri. El criteri és sempre d’un 12,50%; el b),
d’un 23,57%; el c), d’un 57,53%; el d), d’un 5,12%, i l’e), d’un 1,28%. Això canvia lleugerament l’any 2003, quan s’introdueix
una partida de lliure disposició del municipi però destinada a un òrgan de prestació de serveis de caire supramunicipal
(mancomunitat, consorci, comarca) a designar per l’ajuntament respectiu. La quantitat assignada a cada municipi és la
proporcional al conjunt de totes les altres. L’any 2003 aquesta partida va suposar un 10,86% del Fons, i va reduir proporcionalment totes les altres.
L’any 2004 es fa un repartiment provisional, que es justifica «atenent l’important increment experimentat en la participació del Fons de Cooperació Local de Catalunya de l’any 2003 pels municipis de menys de 1.000 habitants, i amb caràcter
transitori, amb la perspectiva d’una reconsideració general dels criteris de distribució, associada a la futura evolució del
volum global de la participació dels municipis de Catalunya en els recursos de la Generalitat».
Als municipis de menys de 1.000 habitants se’ls assegura la quantitat de l’any anterior incrementada un 2%; als de més
de 10.000 habitants, la mateixa de l’any anterior incrementada un 6%; a la resta, una quantitat fixa incrementada amb una
altra quantitat resultat de la població de menys 1.000 habitants multiplicada per un factor d’1.15, i sumada a les quantitats
percebudes l’any 2003 pels conceptes d) i e). Es manté una quantitat per a Barcelona (un 8,49% del Fons) i una quantitat
per a la prestació supramunicipal de serveis (un 8% del Fons).
El 2005 ja s’aplica l’estructura que seguirà fins ara, amb l’afegitó que aquell any es garanteix a tots els municipis un
increment del 3% respecte a l’any anterior. Els nous criteris són aquests:
• Una quantitat específica per al municipi de Barcelona, que queda exclòs dels altres criteris.
• Una quantitat fixa per municipi, ponderada per un coeficient segons els trams de població (1/1.000, 1.001/5.000,
5.001/20.000, 20.001/50.000 i més de 50.000).
• Una quantitat en proporció directa al nombre d’habitants.
• Una quantitat en proporció directa a la població en nuclis fora del cap del municipi, amb un màxim de 1.000 habitants.
• Una quantitat fixa per a cada capital comarcal (compartida en el cas de Sabadell i Terrassa) i una altra en proporció
directa a la població de la comarca, excloent-ne la capital.
• Una quantitat proporcional a la superfície del terme municipal.
• Una quantitat a destinar a òrgans supramunicipals, a elecció del municipi.
També en aquest cas hi ha una gran estabilitat en la proporció del Fons per cada concepte. La participació majoritària,
de llarg, és la b), que oscil·la entre el 85,85% –el màxim, l’any 2012– i el 83,90% mínim del 2006. La resta de partides no
superen el 4% (de fet, el 4,25% la partida d) l’any 2005), excepte la partida de Barcelona, que, no obstant això, és la que
té un canvi més important, un descens del 7,52% del 2005 al 3,86% del 2012.
Pel que fa a les comarques, l’estructura ha estat molt estable tot aquest temps. En una primera fase, del 1989 al 1994,
la participació es calculava per:
a) Una participació fixa de 1,86% per a la Vall d’Aran, que queda exclosa de la resta de conceptes.
b) Una quantitat fixa a les comarques amb més 75.000 habitants o amb una densitat superior a 100 habitants/km2.
c) Una quantitat fixa a la resta de comarques.
d) Una quantitat directament proporcional a la població.
e) Una quantitat directament proporcional a la superfície de comarca.
En els anys 1995 i 1996 s’hi va incorporar una quantitat en funció del nombre de municipis de la comarca, ponderats
amb un coeficient 2 els inferiors a 500 habitants, 1,5 els compresos entre 501 i 2.000 habitants, i 1 la resta. Finalment, a
partir del 1997, s’hi inclou una partida en funció de la població ponderada per la inversa de la renda comarcal.
Al llarg d’aquests vint-i-quatre exercicis, el repartiment ha estat molt estable. En la primera fase preval el criteri de
població, en els blocs b) i c), que és un 62,3% del Fons en els anys 1989, 1990 i 1991. A partir del 1992, amb un important
increment absolut del Fons, aquest percentatge puja a gairebé un 80%. La partida d), proporcional a la població, passa de
ser d’un 25% del Fons a un 15%, i la superfície, d’un 11,4% a un 6,5%.
7
En la darrera fase, el pes de cada criteri ha estat molt similar. El principal canvi ha estat en el factor b), amb un mínim del
36,31% (en tot el període 1997-2003) i un màxim del 44,18% l’any 2008. Els altres criteris tenen variacions inferiors al 2%.
Potser el més significatiu és que alguns d’aquests criteris –no tots– són justificats. Així, els criteris b) i c) es justifiquen
(de l’any 1989 al 1993) en funció de les competències i els serveis assumits pels consells comarcals, i el factor e), de manera ininterrompuda, pel principi de solidaritat interterritorial, que també serveix per al criteri dels nuclis de població. Els
criteris b) i c), a partir del 1994, responen al principi conjunt de població i solidaritat interterritorial. Com podem veure, el
repartiment de recursos del FCCL ha estat molt estable en els resultats, encara que variable en la manera d’arribar-hi i en
la justificació. Un tret bàsic és el pes important de la població, tant en municipis com en comarques, amb un biaix favorable
als ens amb menys població (per exemple, amb l’ús de quantitats fixes, o posant topalls). Alguns criteris que podrien ser
discutibles –la capitalitat comarcal o la superfície– aporten percentatges mínims a la participació de cada ens.
El principal dubte que genera el Fons és el concepte finançat. Si es tracta de finançar l’ens, caldria fer-ho en funció de
les competències i els serveis de prestació obligatòria; si es tracta de finançar el territori, en funció d’indicadors clars de
necessitats (renda disponible, equipaments, estructura demogràfica, índex de desenvolupament...), però ara per ara el FCCL
no és ben bé ni una cosa ni l’altra. Alguns paràmetres que s’endevinen amb criteris reequlibradors (la plurinuclearitat) o que
expressament figuren amb criteris de solidaritat (la superfície) no són creïbles. La plurinuclearitat s’hauria de llegir amb
vista a les competències i als serveis obligatoris de cada nivell, i, sobretot, la superfície no és indicativa de res, és a dir, un
municipi –o una comarca– pot ser ric o pobre al marge de la superfície. Passa el mateix pel que fa a la població ponderada
amb la inversa de la renda, que s’usa per a finançar el Consell Comarcal..., que té poca o nul·la influència sobre això –i que,
en tot cas, no ha superat mai el 10% de la participació.
Hi ha, però, una inflexió significativa en el cas del Fons Municipal, a partir del 2005, en què la participació segons la població és ponderada –afavorint així la menor població– en cinc grups. El que passa és que es paga més per habitant com
menys habitants té, quan les obligacions municipals augmenten segons la població. La consideració «menys habitants =
més necessitat de recursos» és clara, però sense tenir en compte indicadors com la capacitat fiscal i l’esforç fiscal, ni tampoc el grau de prestació de serveis obligatoris. Responen aquestes diferències per capita a criteris territorials? És possible
que la voluntat hagi estat aquesta, però no hi ha una correlació clara entre aquesta voluntat i la manera de repartir el Fons,
que descansa, sobretot, en la població amb un biaix als ens menys poblats.
El segon instrument financer directament relacionat amb l’equilibri territorial és el Pla únic d’obres i serveis de Catalunya.
Si bé existeix des d’abans del restabliment de la Generalitat provisional, l’examinem a partir de la seva regulació en la Llei
23/1987, de 23 de desembre. Els elements més significatius de la llei en aquest sentit són els articles que fixen les bases
de distribució territorial del pla (article 3.1) i la selecció d’obres (article 4.3). Vegem-los:
Article 3
• 1. A fi d’objectivar i garantir la distribució territorial del Pla, aquest es distribueix per comarques amb els criteris següents:
- Primer: En una relació directa, amb indicadors representatius dels paràmetres següents:
a) El nombre d’habitants.
b) El nombre d’habitatges.
c) El nombre de municipis.
d) El nombre de nuclis de població.
e) L’extensió de la comarca.
f) La taxa comarcal d’atur.
- Segon: Els resultats de l’aplicació dels indicadors de l’apartat anterior es corregeixen d’acord amb:
a) Els recursos ordinaris dels municipis de la comarca.
b) La renda comarcal.
c) El caràcter de les comarques qualificades de muntanya, les que comprenen zones deprimides, les de
desenvolupament, les congestionades, les que són directament afectades per la implantació d’instal·lacions
de producció d’energia elèctrica.
8
- Tercer: En qualsevol cas, els indicadors representatius del nombre d’habitants i del nombre d’habitatges corresponents a municipis de més de 20.000 habitants es ponderen mitjançant l’aplicació d’un índex corrector.
Article 4
• [...]
• 3. En relació amb les característiques del municipi beneficiari, la selecció de les obres es porta a terme sobre la base
de la ponderació dels factors següents:
a) La capacitat econòmica real.
b) L’esforç fiscal.
c) La població.
d) Els ajuts obtinguts en plans anteriors.
e) El nombre de nuclis de població.
f) El fet d’estar situat en zones directament afectades per la implantació d’instal·lacions de producció
d’energia elèctrica.
g) La seva qualificació com a municipi de règim especial d’acord amb el Capítol III del Títol IV de la Llei
8/1987, del 15 d’abril, Municipal i de Règim Local de Catalunya.
• La ponderació de l’apartat g) només s’aplicarà en aquelles obres que guardin una relació directa amb el fet que motiva
la qualificació especial del municipi.
Tenim doncs, per una banda, uns criteris per a decidir la quantitat per comarca i uns altres per a triar les actuacions
finançables de cada municipi. La dotació comarcal, en els plans de 1988, 1992-1995, 1996-1999, 2000-2003, 2004-2007
i 2008-2012, s’ha establert amb la mateixa fórmula, amb un mínim incrementat segons el nombre de municipis i segons
la població, amb el topall dels 20.000 habitants. No hi són, malgrat el que diu la llei, el nombre d’habitatges, l’extensió de
la comarca, ni la taxa comarcal d’atur. Tampoc no hi ha cap correcció quant als recursos ordinaris dels municipis de la comarca o la renda comarcal. En els criteris per a la valoració de les obres de cada municipi sí que es preveu tenir en compte
els criteris de capacitat econòmica i esforç fiscal del municipi, la població del nucli, la dispersió de la població o el nivell
actual de prestació del servei. Aquests quatre elements sumen fins a 31 punts (8, 8, 5 i 10) d’un total de 62 de possibles. El
que no costa en el decret de convocatòria és com s’avalua cadascun d’aquests criteris, llevat dels de la població. A partir
del programa 2004-2007, el mínim es garanteix a escala municipal, i inclou una ponderació pel nombre d’habitatges, amb
un topall de 10.000, a la vegada que estableix uns màxims per a cada criteri i un màxim global, la qual cosa afavoreix un
major finançament per capita als municipis menys poblats.
De manera explícita, l’objectiu d’equilibri territorial figura en algun dels programes específics. Així, en el quadrienni 20002003 i en el 2004-2007 es formula el Programa específic d’acció territorial, que té com a objecte aquest (article 30.1.a):
«L’objecte del Programa específic és afavorir el reequilibri territorial mitjançant la cooperació econòmica en actuacions en
zones geogràfiques determinades, així com la cooperació econòmica en actuacions singulars que aportin un valor afegit
d’ordre qualitatiu a l’obra pública».
S’hi prioritzen les següents actuacions (article 30.2.a): Les que comportin la incorporació de noves tecnologies, o de
tècniques que suposin la utilització d’energies alternatives o l’estalvi energètic;
- la recuperació d’edificis que formen part del patrimoni arquitectònic historicoartístic, i es destinin a l’ús públic;
- els programes de recuperació econòmica, social o del medi ambient, dels municipis, les comarques, o de zones
significatives d’aquestes;
- i, també, projectes innovadors en la construcció dels equipaments municipals o en la conservació d’aquests i de la
vialitat de titularitat municipal.
En el quinquenni 2008-2012 canvia la denominació per la de Programa específic de dinamització i equilibri territorial,
i té aquest objecte (article 28.1): «L’objecte del Programa és la cooperació en el finançament d’equipaments de caràcter
economicosocial que dinamitzin el territori, així com d’actuacions singulars que aportin un valor afegit d’ordre qualitatiu a
9
l’obra pública local i incideixin positivament en la millora de la prestació de serveis públics i la qualitat de vida dels ciutadans».
Les actuacions prioritàries són pràcticament les mateixes que en els programes anteriors, i s’hi afegeix: «Les que incideixin
en la dinamització econòmica o social o en la millora mediambiental en àrees territorials, municipals o supramunicipals
especialment afectades per aquestes problemàtiques».
En resum, el PUOSC, en la mesura que garanteix una aportació per municipi, basada fonamentalment en el nombre
d’habitants, té un marge relativament reduït per a polítiques redistributives al territori, que s’han de vehicular bàsicament a
través dels programes específics. Aquesta aportació garantida per municipi, al marge de les característiques de cada municipi (esforç fiscal, nivell de prestació de serveis), fa que municipis amb recursos puguin acabar rebent quantitats similars a
municipis molt diferents. Sí que cal dir que s’ha anat aprofundint en el fet d’afavorir actuacions de caràcter supramunicipal
i també actuacions d’ens supramunicipals.
Evidentment, aquests no són els únics instruments financers amb efectes d’equilibri territorial; hi ha més programes
de subvencions amb incidència territorial, però es tracta dels més importants en dotació. Al 2012, el PUOSC va tenir una
dotació de 157 M€, i el FCCL de 129 M€. Tots dos tenen un biaix afavoridor dels municipis amb menys població, però aquest
biaix no és corregit –almenys d’una manera expressa– per aspectes com la capacitat fiscal, l’esforç fiscal o el nivell de
prestació dels serveis públics o de dotació de capital públic, de manera que s’equipara població amb necessitat de recursos.
5. Conclusions inicials
De tots aquests elements, del discurs dominant sobre la matèria, els instruments legislatius i de planificació, els instruments financers, i de l’aplicació de tot plegat –que no entrem a analitzar detalladament–, ens trobem amb una concepció
de l’equilibri territorial que pateix diversos problemes. Vegem-los:
1. Un problema de nomenclatura. Com hem dit a l’inici, equilibri és un concepte equívoc, i ens remet, en una lectura estricta, a una situació estable, immòbil. No hi ha una idea clara de què es vol dir quan es parla d’equilibri. Equilibri entre
les parts? Entre quines parts? Entre quin element de la part? Equilibri de què? Equilibri entès com a uniformitat, de
densitat demogràfica, de serveis, de renda per capita?...
2. Un concepte més ben aplicat que no pas formulat. Les explicacions sobre l’equilibri territorial, les expressions i el context on es fan servir, no aclareixen gaire aquest problema de definició. Però les explicacions sobre el que es fa –més
sovint sobre el que es pretén fer– invocant aquest principi són més il·lustratives, i ens permeten veure que, sota aquest
paraigua, hi ha mesures molt diverses.
3. Manca d’indicadors vàlids. En poques de les polítiques planificades amb l’objectiu explícit de l’equilibri territorial hi ha
indicadors vàlids per a saber si aquest objectiu s’assoleix o no. En alguns plans, ja de més cap aquí, sí que hi ha indicadors indirectes (per exemple, el grau de cobertura d’instal·lacions esportives), però en d’altres, aquests indicadors
indirectes són molt generals, com ara la població.
4. Una aplicació desordenada. Malgrat les afirmacions que l’equilibri territorial és una guia de totes les polítiques públiques,
no hi ha un marc clar que guiï l’aplicació d’aquestes polítiques. Les previsions legals de la Llei de política territorial,
segons la qual «el Pla territorial general defineix el marc de coherència de tots els plans, programes o accions amb
incidència territorial, els quals n’han de tenir en compte les orientacions» (article 11.1 de la llei), s’han vist superades,
per una banda, pel fet que el Pla territorial al qual es refereix no va ser aprovat fins al 1995, al cap de dotze anys, i, per
l’altra, que el pla finalment aprovat no ha pesat d’aquesta manera prevista en els posteriors plans i programes, ni pel
contingut i les determinacions, ni per la metodologia de la resta de plans.
5. Una previsió teòrica que no es tradueix en instruments pràctics. Els principis i objectius expressats en lleis i programes
de caràcter general no es veuen prou reflectits en la concreció pràctica. Per vies indirectes, el principal indicador per
a atribuir subvencions o fons acaba essent la població, interpretada de manera que menys població equival a més
necessitat.
10
6. Europa i Catalunya
Aquestes qüestions, però, no són una singularitat catalana. Si examinem els documents generats per la Unió Europea
sobre aquesta qüestió, podem trobar-hi problemes i enfocaments semblants, però també diferències.
Per començar, el concepte clau a la Unió Europea és el de cohesió territorial. L’èmfasi no es posa en un hipotètic punt
d’arribada o situació ideal –l’equilibri–, sinó en la capacitat d’un desenvolupament sostenible conjunt. A la vegada el protagonista és el territori, a partir del qual cal dissenyar i implementar les polítiques públiques de cohesió. La governança, el
com, esdevé almenys tan important com el què.
Aquests conceptes –i la corresponent aplicació– s’han anat generant i difonent en diversos àmbits de la Unió Europea,
però en trobem l’expressió més específicament elaborada en el Llibre verd sobre al cohesió territorial16. El Llibre verd enfoca
el tema a partir del reconeixement de la diversitat com un actiu. La cohesió demana l’aprofitament de les característiques
de cada lloc, en un procés que parteix d’aquest lloc i no d’un nivell teòric –una mitjana?– al qual ha d’arribar. I ho ha de
fer des de diversos camps, entre els quals, l’eficàcia econòmica, la cohesió social i l’equilibri econòmic. D’una manera més
aplicada, les polítiques de cohesió territorial han d’actuar igualment contra la congestió dels grans nuclis urbans i contra
la inexplotació del potencial de zones amb baixa densitat de població i d’activitats, unes densitats, però, entre les quals
no sempre hi ha correlació. L’àmbit d’actuació principal és la ciutat, el nucli urbà, en la seva diversitat. La ciutat és el nucli
congestionat, amb els dèficits que això comporta, però també és la ciutat la que possibilita fer arribar els avantatges dels
centres urbans a tots els territoris, especialment els avantatges relacionats amb la disponibilitat de serveis. La cohesió territorial és una part essencial de les polítiques comunitàries, una política horitzontal i no sectorial, que va dirigida a assegurar
l’equitat de les condicions i la qualitat de vida arreu del territori. No obstant això, el Llibre verd també obria un procés de
debat per a aprofundir en la definició i el disseny de la política de cohesió territorial, i, significativament, la primera qüestió
plantejada és la definició més escaient de cohesió territorial.
Aquest document va ser objecte d’una resolució del Parlament Europeu17, que hi afegeix alguns matisos d’interès. Així,
aprofundeix en les idees d’equitat i diversitat en la definició de la cohesió territorial, i enumera alguns dels reptes als quals
ha de donar resposta (16): evolució demogràfica, concentració urbana, desplaçaments de la població, canvi climàtic, qualitat de vida...
Són potser més interessants les mancances observades; en especial, la manca d’eines i metodologies per a contrastar el resultat de les polítiques públiques en clau de cohesió territorial (10, 30, 33), així com per a identificar necessitats
i objectius. També són interessants les consideracions sobre la diversitat de les unitats territorials objecte d’aquestes
polítiques públiques (els NUT a considerar) i la necessitat d’incorporar aquesta diversitat (32). Tot plegat, en el context de
tenir barems territorials diferents per a problemes diferents (42).
La comunicació reforça el concepte d’equitat (13, 18, 23), en els termes de garantir un accés equitatiu als serveis
–especialment els serveis sanitaris i educatius–; accés que no ve condicionat només per la distància, sinó també per la
disponibilitat i l’accessibilitat.
Hi ha punts en comú –i també diferències– entre la pràctica de l’equilibri territorial a Catalunya i aquest concepte de
cohesió territorial. D’entrada, la denominació mateixa és significativa, amb els equivocs abans esmentats sobre què vol dir
equilibri. Equilibri ens remet a una situació estàtica, a marcar un nivell mitjà al qual cal arribar; cohesió fa referència més
16 Comunicació de la Comissió al Consell, al Parlament Europeu, al Comitè de les Regions i al Comitè Econòmic i Social Europeu. Llibre verd sobre
la cohesió territorial. Convertir la diversitat territorial en un punt fort, {SEC(2008)2550}, Brussel·les, 6.10.2008.
17 Resolució del Parlament Europeu, de 24 de març de 2009, sobre el Llibre verd sobre la cohesió territorial i estat del debat sobre la futura
reforma de la política de cohesió (2008/2174/(INI).
11
aviat a la relació entre diverses parts també en el moviment; moviment que es vol, sobretot, a partir de les potencialitats i
especificitats de cada territori.
La definició –més, la no-definició– d’equilibri compta amb elements discutibles, com la manera de tractar l’excessiva
concentració de població i activitats a la Regió I, que es podria entendre com allò que «sobra» allí i que «falta» en altres
territoris, per fer una distribució que s’acosti a una mitjana més homogènia. Evidentment, la pràctica no ha anat per aquí,
ni que sigui perquè els trasllats forçosos de població no són admissibles, però caldria posar més èmfasi a actuar sobre els
problemes de la congestió –cosa que sí que fa la Llei de política territorial– i en els avantatges de la concentració –que no fa.
En els diversos camps de les polítiques d’equilibri i de cohesió territorial, la que ha tingut més visibilitat –i també més
reclamacions– ha estat la dotació d’equipaments i serveis: allò que el Llibre verd qualifica de «disponibilitat de serveis»
i que fa pivotar sobre els nuclis urbans, sota el prisma de l’equitat. Això, a Catalunya, ha estat fet –l’augment de serveis i
equipaments és innegable–, però des de plantejaments diferents; no tant, però, a nivell teòric –ho hem vist en les previsions
de la Llei de política territorial o en alguns instruments de planificació- com a nivell pràctic. El retard en el desplegament
d’aquests instruments n’ha estat una causa, però també és cert que s’ha alimentat una pràctica d’equipar sense una anàlisi
de necessitats suficient i sense criteris clars de prioritats i de localització.
Això s’afegeix a la utilització del marc comarcal per a la planificació d’actuacions i d’equipaments, un marc que no es
correspon amb l’actual estructura urbana de Catalunya i que amaga profundes diferències internes. No és casualitat que
el principal instrument de planificació (el Pla territorial general) formulés uns marcs diferents, els sistemes de proposta i
les àrees bàsiques territorials, que no han tingut continuïtat (excepte en el PIEC), ni que la planificació sanitària, anterior
al PTG, hagi generat un mapa propi (àrees bàsiques de salut i sectors sanitaris) també diferent.
Aquesta base comarcal, també en la percepció de la realitat –les nombroses referències als debats– facilita una interpretació simple i esbiaixada en clau d’uniformitat, i el discurs de reclamació basat en el greuge comparatiu a base de
comparar comarques, un discurs que és reforçat per aquella afirmació «una mica de tot a tot arreu».
Contràriament, la resolució del Parlament Europeu reclama barems territorials diferents per a territoris diferents, en
coherència amb el valor de la diversitat.
Un altre element essencial és la formulació de l’equilibri/cohesió territorial com una política transversal. Això ha estat
també reclamat a Catalunya, però amb poques traduccions sistematitzades. Hi ha, però, cada cop més –i a impulsos europeus– instruments explícits en aquesta direcció.
Per exemple, programes finançats per fons europeus, com el programa Treball a les 4 comarques, dins el Pla d’iniciatives
de dinamització comarcal (acord de Govern de 22 de gener de 2008), o el successor d’aquest, Treball a les 7 comarques,
dins el Pla de desenvolupament de les polítiques actives d’ocupació de Catalunya 2012-2013. En aquests dos programes,
el marc d’actuació continua essent la comarca –fins i tot una comarca tan diversa com l’Anoia!–. El primer dels programes
es dirigeix a l’Anoia, el Pallars Jussà, el Ripollès i la Terra Alta: una comarca per a cada província. El segon hi afegeix el Baix
Ebre, el Montsià i la Ribera d’Ebre. Ni l’un ni l’altre no són explícits en els paràmetres de la tria, més enllà –en el de Treball
a les 4 comarques– d’un vague «menys dinamisme econòmic o especialment despoblades». El que sí que tenen en comú
és la previsió de polítiques integrades i transversals de planificació i intervenció al territori, amb l’objectiu explícit d’equilibri
i cohesió territorial. Almenys el llenguatge ha canviat.
12
7. I ara què?
No és fàcil fer una formulació de l’equilibri/cohesió territorial. El Llibre verd ho demana en primer lloc, a l’hora d’obrir el
debat sobre aquesta qüestió. La praxi, a Catalunya, ha evidenciat problemes compartits amb les observacions del Parlament
Europeu, i la crisi actual i el qüestionament a posteriori d’uns determinats serveis i equipaments és una ocasió propícia a
la revisió de criteris, en la línia següent:
1. Fer una millor interpretació territorial de Catalunya, que no és imprescindible que tingui una traducció en l’organització
territorial però que ha de ser més flexible i menys uniforme, i permetre detectar millor les necessitats i oportunitats
dels territoris.
2. Posar l’èmfasi en el desenvolupament endogen sostenible, preferible a l’ajut exterior i sobretot a la cultura de la subvenció. La respiració assistida és per a recuperar-se.
3. Aconseguir una millor integració de les diverses polítiques de desenvolupament i d’equipament, sense jerarquies
inflexibles però tendint a la posada en pràctica del principi de la Llei de política territorial
4. Fer una major pedagogia del concepte i pràctica de la cohesió territorial, que ajudi a desterrar imatges obsoletes (la
macrocefàlia de Barcelona com a causant del menor desenvolupament d’altres territoris, per exemple).
5. Establir sistemàticament indicadors objectius per a la interpretació del territori i de les seves necessitats, i també per
a l’avaluació –i revisió, si cal– de la posada en pràctica de les polítiques d’equilibri territorial.
13